diumenge, de juliol 15, 2012

ELS JOVES DEL SANT LLUC DINAMITEN “MAR DE FONS”



 

És ben sabut  que entestar-se en l’error no l’acaba convertint en encert. O com diu molt bé el poeta Serrat  : “Nunca es triste la verdad , lo que no tiene es remedio”.  És aquesta una reflexió general que va com anell al dit després de visitar el segon capítol de “Mar de Fons” al casalot de Ca l’Arenas , amb el protagonisme dels joves del Sant Lluc.

Vaig dir , i fins i tot clamar , que el que la gent del Sant Lluc havia fet amb els joves artistes seleccionats de la col·lectiva , en canviar les regles del premi obtingut ( una exposició conjunta de caire professional ) obligant-los a que les obres a presentar havien  de tenir al mar com a leitmotif , era no tan sols un error, era una veritable putada.

Ho defensava en la creença de que el més important per un artista jove és afermar-se en la seva realitat artística , amb les proves i apostes personals que ell mateix cregui convenient , però que enfrontar-se a uns reptes no desitjats , com en aquest cas era la dedicació al tema marí, per més llibertat que es donés al concepte , era una pèrdua de temps amb uns resultats finals que no tindrien cap mena de valor.

Però sortosament els joves son joves i per tant rebels a les imposicions si veuen que aquestes els perjudiquen . Així que en aquest cas, Javi Pretel ha passat de tot i ha seguit amb el seu caminar , l’Oriol Ribas ha fet una lleugera concessió amb dues obres amb cal·ligrames ondulats , mentre que Natalia Guerrero , la més jove i inexperta , és la única que en veritat ha acceptat les limitacions , amb uns resultats de la que ella mateixa es desdiu.

Per tant son obligades dues lectures en visitar aquesta exposició. Una , la individual del fer dels artistes , i l’altre el fet general de l’exposició en relació a l’entorn global de “Mar de fons” que ha quedat torpidinat i enfonsat del tot.


JAVI PRETEL   ( Mataró 1981)
(cap de les seves obres fa referència al mar )



No puc , ni vull negar , que l’obra de Javi Pretel em té encisat d’ençà el vaig descobrir en el Torres García. Un encís que continua avui amb aquesta la seva capacitat  de crear uns paisatges freds, buits de tota mena de concepció vital, com si d’elements extrets d’un fantasmagòric paisatge després d’haver esclatat una bomba de neutrons. Uns paisatges estructurats en un cert constructivisme volgudament desequilibrat , en la que el misteri obligat en tota bona pintura , genera a l’espectador una inquietud vital que crea enormes sensacions de complicitat.

La visió de Javi Pretel ens porta , per òbvies raons d’actualitat , a una referència mental amb Hopper. Però si Hopper magnífica la soledat mitjançant la figura humana , Pretel capgira l’aposta i és l’absència de figura humana la que inquieta i la que genera el concepte de solitud que domina tota la seva obra.

A més , Pretel és hàbil en l’ús d’elements tècnics i cromàtics que ajudin a refermar el seu concepte global, que surt refermat d’aquest petit tastet que ens fa desitjar una exposició individual, amb tot el que comporta , que mostri de manera fefaent aquells valors positius que fins ara tan sols podem ensumar.



ORIOL RIBAS   (Barcelona 1985 )
( dues petites referències externes al mar )

El treball d’Oriol Ribas va ser una grata sorpresa en el darrer Sant Lluc. Però era això, tan sols una sorpresa, dons no hi havia una constància de si aquell era el seu camí, o aquell fer era un divertimento de grafista , o què.

Ara , i encara que sigui amb un conjunt de diferents anyades , Ribas ens demostra la seva enorme saviesa en la construcció d’aquests treballs cal·ligràfics en els que combina amb habilitat i gust , no tan sols els elements literaris que li serveixen de pòsit diferencial, ans també el sentit gestual i rítmic d’unes peces destrament treballades , que generen una ràpida empatia amb l’espectador i que portant-nos a referències de l’antigor i a tot l’ample camp que marquen els còdex , segueixen una empremta actual, llaminera  a la vista i als sentits , però alhora altament recomanable per a l’ intel·lecte.

Un treball , el d’Oriol Ribas , que s’agraeix i al que cal esperonar per a la seva continuació. Un treball que en aquets cas també marca la seva llunyania en relació al concepte obligat del mar , al que sols fa referència visual (cal·ligrames en forma d’onades) en dues peces , amb l’afegitó que una d’elles consta en el catàleg amb data de 2011 però , curiosament, es visible en el seu blog personal amb data de 2009 , el que remarca encara més la inutilitat del tema únic i obligat.

NATALIA GUERRERO ( Barcelona 1990)



És la més jove dels membres de la col·lectiva i l’única que s’ha plegat a les exigències del tema marí, fet que ara mateix maleeix , tal i com m’ha explicat en la que crec interessant xerrada que varem mantindre en el dia inaugural.

Natalia Guerrero em confessava no sentir-se identificada amb l’obra presentada. Les imatges que reprodueixo que responen a l’obra presentada en el Sant Lluc ( lateral ) i la d’ara mateix , indiquen clarament que no hi ha res en comú i semblen fetes per dos creadors que estiguessin a les antípodes, el que referma la meva teoria del temps perdut.

Potser tan sols hagi servit l’aposta per activar la capacitat de la creadora per cercar uns recursos que s’acostin a la seva  personalitat davant elements adversos. Així davant  d’uns treballs molt llepats fent referència a Hokusai , Guerrero ha intentat , i en part ha aconseguit , gestar unes obres més denses i personals en les que poder-se sentir al menys cofois de l’esforç.

MAR DE FONS. I ARA , QUÈ?

Fa tan sols uns pocs mesos que es reiniciava l’activitat a Ca l’Arenas , i es feia contra tota lògica vistos els fracassos anteriors , seguint la paramètrica d’una exposició “mare” ( “Mar de fons” ) a la planta superior i de durada en aquest cas de dues temporades , i un seguit d’exposicions “filles” , en la planta baixa, que havien de mantenir la temàtica marina com arrel i eix de tot el conjunt.

Dons bé, han arribat els joves de la Sant Lluc i han arrambat amb tot. S’han passat per l’art de triomf  el sentit unitari de les temporades i han fet el que ells creien convenient. Per això davant d’aquest fet seria obligat que algú donés la cara i expliqués com és possible que tot l’entramat , fonamental segons ells mateixos, hagi anat en orris.

Per que no hem d’enganyar a ningú. Si es decideix que la temporada de Ca l’Arenas s’ha d’estructurar en un concepte unitari , i a més es titlla de ressentits a qui diem en veu ben alta que això és un greu error que només pot portar al fracàs, s’ha de mantenir l’ideari amb coherència i estic per dir que peti el que peti.

Per tant crec sincerament que l’exposició actual dels Joves del Sant Lluc no havia de ser acceptada per els responsables i per tant no hauria d’estar exposada actualment ja que no correspon als paràmetres marcats per la direcció del centre i de la temporada.

Ara , havent Ca l’Arenas trencat les seves pròpies regles, dona mànega ampla per a tot , el que per  a mi ja està bé. No fa falta que ningú desl propers expositors s’escarrassi en cercar elements marins en els seus treballs artístics si no és que li ve de gust, ja que la barra lliure s’ha obert i ves a saber on podem anar a petar.

És per això que cal exigir explicacions encara que tots sabem que no n’hi hauran. I cal exigir responsabilitats encara que això és un concepte sempre difícil de trobar tant a ca l’Arenas , - que no oblidem és la secció artística del Museu de Mataró-, com en la parcel·la de plàstica  (inexistent) de l’IMAC.

Per això , i davant dels fets consumats demostratius d’una flagrant irresponsabilitat  que magnífica encara més el menysteniment habitual de l’IMAC envers la plàstica , seria bo prendre les corresponents mesures  que indefectiblement haurien de passar per cessar d’una vegada al responsable de l’acceptació de la malifeta , i per altra costat donar per acabat aquest “Mar de fons” i començar de nou portant la lògica i la qualitat per bandera.



1 comentari:

Natalia ha dit...

Bon día Pere, primer de tot gràcies per dedicar unes paraules a l'exposició i fer difusió dels nostres noms.

M'agradaria aclarir una cosa que potser per culpa meva vas malinterpretar de la nostra conversa: Realment coincideixo amb tu de que el fet de posar temàtica a l'exposició em va agafar desprevinguda, ho vaig dir públicament durant els minuts que ens varen deixar parlar a cadascun dels participants. Però també vaig dir que crec que en vaig sortir airosa, ja que fa temps que els meus treballs estan dirigits a reinterpretar part de l'art japonès. També es cert , com et vaig dir, que la meitat dels quadres que havia fet si que varen ser forçats, però va ser culpa meva per voler cenyir-los molt al quadre original i que tot hi així en aquesta exposició he sigut més jo mateixa que en la col·lectiva de Sant Lluc.

Potser això que acabo de dir juga en la meva contra i deixa veure la poca experiència que tinc, però prefereixo no enganyar a ningú i que es vegi clarament el camí que estic portant. Em sap greu si durant la conversa no vaig comunicar amb claredat el que volia dir.

Gràcies de nou per dedicar temps a l'exposició.

Natalia Guerrero Hernández