ROBAFAVES S.O.S.

A la feina acostumo a exercir de mataroní i a més és de tots sabuda la meva “desviació” envers el fet cultural, és per això que avui m’he fet un munt de comentar l’affaire Robafaves. La notícia esbombada a TV3 en la cloenda del TN nit , hauria estat el millor spot publicitari possible si no fos per que no ho era i a més la circumstància es trista i lamentable.

Jo, com quasi tothom , va quedar sorprès el passat divendres quan la notícia esclatava, per més que el gran sotrac feia temps que estava a la vista de tots. Sorpresa també ha estat el rebombori públic que ha causat des del moment en que aparegué ahir dilluns en els digitals locals, en especial en el capgròs.com amb una quantitat centenària de comentaris. Com sorpresa també ha estat per a mi, com la gran majoria de poders fàctics locals , polítics i culturals, han passat de puntetes per la mateixa , sense deixar entreveure la seva posició que vist el silenci sembla decantar-se per el respecte però sense un recolzament evident.

És obvi que em dol la situació. Tinc una petita biblioteca a casa i bona part es va gestar al Robafaves . I empro el passat dons ja fa uns quants anys en que no sovintejo ni les seves prestatgeries  ni la seva caixa registradora. Las raons ?, les mateixes que ben clarament s’han explicitat en el resum general de les opinions del poble pla. Unes raons que tenen molt  a veure amb el tòpic estil pijo progre d’IC , que a més té una especial fixació amb els temes de cultura i educació que els considera propis i no accepta divergència mínima al seu , més que discutible, full de ruta.

El paper de Robafaves ha estat impagable en el desenvolupament cultural dels ciutadans maresmencs, negar-ho seria absurd. Però també es cert que els ciutadans el varem tornar d’igual forma , si no amb escreix , el que va permetre a Robafaves iniciar el camí que justament l’ha portat al precipici.

Parlar avui de cultura com un element aïllat és quasi impossible i potser sols es pot entendre en el sentit creatiu. La cultura ha esdevingut el nucli d’allò que ja anomenem “industria cultural” que a bon segur ja comporta molt més d’ industria que no pas de cultura i que ha esdevingut element essencial en el PIB de molts països , com en el cas d’Espanya , ocupant-ne un lloc capdavanter.

És dons en el mig d’aquest conglomerat entre industria i fet cultural que cal col·locar el cas de Robafaves i com a tal, i per més que ens pesi, el futur sembla pintar-se molt fosc. És cert que la cultura com element estratègic per el desenvolupament d’un país precisa d’uns ajuts que millorin una tendència deficitària , però l’evidència d’altres experiències absolutament reeixides fan notar el pes d’una mala gestió, difícil de ser contraposada.

No sé pas  el que passarà, encara que sí sé el que voldria que succeís que és el que desitjo, que no és res més que un final feliç en el possible , però amb un obligat retorn al passat. Un retorn a la gestió passional per els llibres i la lectura . Un retorn a una gestió cultural viva i eficient . Un retorn en certa manera a una puresa d’acció que havia desaparegut fa temps dels aires del carrer Nou i que cal recuperar de totes , totes.

Si fos així penso que molts ens replantejaríem retornar als seus passadissos a fruir de l’olor a tinta fresca. Però si això no és possible i el final és el que lamentablement molt ens temem , espero que la gent de Robafaves sigui capaç de cercar el culpable dintre d’ells mateixos i no descarregui la responsabilitat a una ciutat a la que ha fet una mala jugada emocional tot pidolant , - i sense moltes explicacions -,  per redreçar una aposta que feia temps havia perdut els seus orígens i la seva identitat.