Per una cosa o altra no havia pogut comentar encara l’exposició d’homenatge al veterà pintor Salvador Pujol que ha servit per inaugurar temporada a l’espai de Gal-Art i que vaig tenir el gust de presentar, acceptant el desig personal de l’artista.
Si un porta trenta cinc anys en el món de l’art local, quasi tots els he compartit amb Salvador Pujol, fora dels darrers en que per raons familiars i de salut ha estat lluny de l’activitat . Son dons més de trenta anys en el mateix front , mantenint un alt grau de relació malgrat la discrepància permanent al respecte d’entendre l’art, ja que en Salvador ha sigut fidel i amatent seguidor de l’estilística paisatgista més tradicional, entroncada en l’anomenada escola catalana, mentre que un no n’és pas massa, ni gens , partidari de la mateixa.
Això ha fet que sempre existís entre nosaltres aquell punt que ens permetia discrepar , discutir , - que no oblidem és una cosa molt diferent a la baralla -, i fins i tot a vegades encendre’ns una mica , passionals com som els dos , però que alhora ens donava una visió complementària que sempre és bona de recollir.
Més o menys això deia en la presentació d’una exposició que essent un homenatge , no és una retrospectiva ni una antològica , sinó una exposició més amb obra generalment recent , i que malgrat porta el títol de “Penúltima” , aquesta data respon més a un sentit metafòric més que a un real.
Una exposició en la que Pujol ens remet a la seva fidelitat permanent a uns principis pictòrics que li agraden , l’omplen , es sent absolutament a gust i a més que sap que és el que justament desitja aquell públic , també fidel , que l’ha seguit durant tota la seva trajectòria.
Una exposició dons que correspon a l’essència de l’autor que és ni més ni menys del que es tracta i que serveix d’un acurat homenatge als seus llargs anys d’activitat. Una exposició en que de nou les marines , arbres i carrers , agafen el protagonisme en el particular estil de sempre del veterà pintor.
Un homenatge al que cal afegir , com ja vaig remarcar també en l’acte inaugural, l’aplaudiment per la seva tasca cultural d’ençà aquells començaments a Cirera amb Benítez, Conterras , Patricio i altres i la seva tasca amb Parés, Boix i López , configurant el grup de “sant lluqueros” que van recuperar la col•lectiva per a la ciutat.
I a més cal recordar el seu nom , i el d’altres , com aquells autors que quasi sense voler-ho van fer entrar l’art en àmbits més populars , trencant el fet de que sols la burgesia posseïa obres d’art amb signatures com els Arenas, Estranys, Cuyàs i pocs més , que eren inabastables per al poble pla, i que ell , juntament amb altres del seu nivell varen ser punta de llança per que l’art entrés en molts “ menjadors “ , i a bon segur varen sembrar una llavor que amb el pas del temps ha permès crear un bon gruix d’afeccionats i petits compradors.
Una exposició dons que recupera al Salvador Pujol de sempre en l’entorn del que sempre és merescut homenatge a qui ha fet de l’art la seva passió, amb totes les discrepàncies de conceptes i intencions que puguem tenir.
Post escrit amb el so de fons de “Free Boleros” amb Tete Montoliu y Mayte Martín. ( 2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada