SANTI DOMÍNGUEZ.
UNA MIRADA ENDAVANT

Pepe Novellas no tan sols va deixar com a llegat la seva trajectòria i la seva obra ans també va deixar un grup de creadors/ alumnes, que sorgits del quasi no res , de l’afició , provinents d’altres ensenyants i ensenyaments , van germinar al seu redós i mitjançant la seva tasca, van poder despertar els seus sentits i espavilar en el seu afany i desig d’esdevenir artistes.

La seva desaparició va ser per ells un gran cop. D’ençà aquell moment han dispersat els seus afanys i la seva evolució ha estat diversa . Alguns han perdut el nord lluny del mestre, altres han mantingut el seu tarannà i en altres s’ha produït el fet important de que per obligació han hagut d’espavilar-se sols i trobar per si mateixos la seva veritat , fet ara més senzill després del gruix d’ensenyaments i experiències rebudes. En Santi Domínguez potser forma part d’aquest darrer grup, o al menys així ens sembla intuir després de visitar la seva exposició a la sala de Premiart.

Qui recordi les presencies públiques de l’autor , recordarà les seves assistències al Sant Lluc i al col•lectiu del “casament”, o l’exposició a l’espai capgròs, sempre amb la figura humana com a eix vertebrador del seu discurs. Una discurs que varia en la seva aposta per el Torres Garcia , que esdevé el punt de partida de tota la seva evolució envers l’avui presentant en la sala premianenca.

Una exposició , que hora és de dir-ho, sorprèn gratament. I ho fa ja que en ella es pot observar en les diferents peces presentades un constant caminar endavant, de modus i manera que l’espectador quasi podria establir l’ordre de la creació.

És així ja que en la mostra s’observa el clar afany de Domínguez d’anar desempallegant de la crossa d’una figuració eix i entramat , per deixar que sigui l’obra , mitjançant la taca i el color, el que creï la figura i per tant, sols és precisi un petit detall per fer-la avinent a l’espectador. Un detall que estic convençut que malgrat l’essència figurativa de l’autor , anirà minvant per ser el global del treball el que marqui més les essències que no pas les presències.

El cert és que l’obra que podem reproduir no fa justícia a la realitat del creador , és la que correspon al catàleg, el que és un error ( algun dia els artistes en general i els que comencen en particular , hauran d’entendre que la peça que publiciten en el catàleg , cartell o invitació ha de ser la millor i no caure en la que tenen més a mà ). No ho fa ja que és una obra del tot superada per d’altres que mantenen un vigor, un ritme i una seducció que ens obliguen ;- amb gust -, a considerar com prou vàlida a aquesta exposició.

Però que Santi Domínguez no s’equivoqui. Ha demostrat saber sortit d’un cert atzucac. Ha demostrat que pot donar llibertat al seu fer i deixar de costat l’obligació d’un realisme i una figuració mal entesa. Però li queda molt de camí. En primer lloc li cal aprofundir encara més en aquesta opció. Li cal valentia i no tornar a enrere. Li ca un xic més de llibertat i li cal mantenir la tensió creativa i la tècnica ( hi ha petites errades que s’han de subsanar obligatòriament).

Si actua així, podrem dir que clarament Santi Domínguez ha deixat el graó d’afeccionat per començar a surar en el sempre difícil mon de l’art. I encara que només fos per això, mereix l’oportuna felicitació , tot esperonant-lo per seguir , que encara li queda un llar camí de treball i superació, per poder dir i dir-se a si mateix: Soc un artista.