POLÍTICS

Avui , amb la tranquil•litat que dona la tarda del diumenge faig repassada del que diu la premsa en relació a la Diada d’ahir. Pel que veig existeix una coincident tendència en remarcar que aquesta ha estat una diada ben “viva” en el que es refereix al poble , mentre que alhora s’ha evidenciat una manca de nivell en el que pertoca al fer d’allò que anomenem “ la classe política”. I he de dir que estic d’acord amb l’apreciació.

Crec que en moments com els actuals és quan més es precisa un lideratge fort, amb conceptes clars , amb un full de ruta ben establert i principalment amb amplada de mires en tots els seus conceptes per poder aglutinar a quants més millor, en un objectiu comú. Escoltar les declaracions dels polítics catalans en una diada com ahir és a bon segur del més descoratjador possible.

En uns moments com els actuals en els que els gestos son imprescindibles, no és pot acceptar de cap manera un discurs institucional com el de Montilla , que ha estat tan malaurat que fins hi tot els habituals corifeus del president , han optat per un sospitós “ non coment”. Un discurs que avui ja ha hagut de puntualitzar i matisar ( a bona hora ).

En uns moments com els actuals no es pot fer la potinada de separar al poble a cent metres de l’estàtua de Casanova per posar sordina als xiulets i insults que aquest dedica als seus polítics i institucions. Cert és que a vegades no son de rebut i que l’acte servia per actituds primàries , primitives i poc democràtiques, però silenciar al poble d’aquesta manera acaba esdevenint veritable metàfora del distanciament real que existeix entre els polítics i el poble, del que curiosament en son els representants. Uns representants que per altra part insulten massa vegades al poble amb la seva manera d’actuar.

Amb aquests pensaments in mente, llegeixo El País Semanal i em trobo amb dos articles que ajuden a aquesta reflexió.

Per un costat l’article “Maragall frente al espejo” al voltant d’un documental “ Bicicleta , cuchara , manzana “ que reprodueix dos anys d’estada al costat del President , en aquesta la seva lluita davant el progrés de l’alzèhimer . Llegir l’article em retorna a la figura del que per a mi ha estat el més important polític català de les darreres dècades. I amb ell em retorna a la generació dels Raventós, Roca Junyent , Pujol, Barrera..... És quan apareixen aquests noms quan tots veiem , per comparació, el baix , però que molt baix nivell, d’aquells que avui no tan sols volen manar-nos, ans també tenen l’obligació de dur a bon port a Catalunya.

D’aquí que se m’hagin obert els ulls quan l’aliment espiritual setmanal que significa l’article de Javier Marías , opinava coses semblants sota el títol de “Ustedes nos han hartado”. Tot recomanant la lectura complerta en el setmanal o la xarxa , deixo aquí la segona part del mateix que és per emmarcar.

" .... Las valoraciones que la ciudadanía hace de los líderes cada cierto tiempo, arrojan invariablemente el mismo mensaje: la gente suspende –con alguna extrañísima excepción y puntuaciones humillantes– a todos estos políticos, sin que eso signifique que no considera necesaria la existencia de políticos. Éstos lo son, y mucho, pero hace ya demasiados años que el veredicto es inequívoco: estos no nos gustan; es más, los encontramos calamitosos, una desdicha, una plaga, una ruina; así que cámbienlos. Denles boleta a los insustanciales Zapatero, Rajoy, Fernández de la Vega, Salgado, Arenas, Blanco, Montoro, González Pons, Mas, Herrera y Cayo Lara. No nos saquen más a las engreídas y redichas Pajín y Sáenz de Santamaría, que cada vez que se dirigen a nosotros lo hacen como si fuéramos párvulos y ellas nos tuvieran que explicar el mundo desde el abecedario. No nos hagan leer más entrevistas con la iletrada y presuntuosa Aído, con los cerriles Puigcercós y Urkullu, con la envanecida Rosa Díez, con el desvergonzado Trillo.

El mejor favor que se pueden hacer a sí mismos es dejarse ver poco y callar mucho, procurar pasar inadvertidos. No nos jaleen más a las chabacanas Barberá y Aguirre, a los iluminados y fatuos Camps y Bono, al melifluo Gallardón que destroza. Tampoco queremos verle a Moratinos más humillaciones ni más disfraces. Seguro que en cada partido hay personas más inteligentes, menos pagadas de sí mismas, que no hablen como gañanes ni suelten tantas sandeces, que no roben y sean cabales, que no se crean que son votadas por sus méritos o su carisma, sino porque los “aparatos” los han colocado en buen puesto y porque los electores, desquiciados, echan la papeleta de quienes odian un ápice menos. Dejen a Rubalcaba si quieren y recuperen a Rato y Solbes que no ofenden y parecen saber lo que se dicen.

Espero que no sea cierto, pero leo que los políticos “están rumiando una ley para que las televisiones privadas” (las públicas no digamos) “se vean obligadas a emitir equis minutos con las buenas obras de cada partido parlamentario”. El argumento es, por lo visto, que “hay que luchar contra el abstencionismo”. Ya es bastante alarmante que se pretenda imponer algo a ningún medio –una medida propia de dictaduras–; pero más aún la imbecilidad que denota: puesto que tenemos tan mala prensa, que se nos ensalce por ley y decreto. ¿De verdad la clase política actual no se da cuenta de que eso sería contraproducente y de que la tirria y la desconfianza que se le profesa sólo irían en aumento? ¿De verdad no se dan cuenta los partidos de que les tocaría retirar al 80% de sus cargos (incluidos alcaldes) y sustituirlos por gente impoluta y nueva, o por lo menos no tan bruta? No es que yo crea demasiado en ellas, pero lo que las encuestas expresan desde hace tiempo es meridiano: traigan a otros, ustedes nos han hartado.