SOCIOLOGIA DE BUTXACA

Cap de setmana allargassat per un viatge a terres de Terol per el casament d’un familiar. Un viatge d’aquells que a priori fan mandra (la durada del viatge, malgrat la gran millora del desplaçament ara ja amb autovia en tot el desplaçament així ho marca ) però que sempre acaba amb un balanç positiu pel que de retrobament amb familiars i amics estimats significa i als que veus tan sols d’any en any, i enguany ni tan sols així ja que per raons familiars no he pogut gaudir de l’habitual setmana de descans en aquelles terres.

Fa ja vint-i-cinc anys que sovintejo aquelles terres i gaudeixo del contrast entre la meva vida habitual de ciutat amb la vida semi-rural, i ho dic així, ja que Monreal del Campo, - que és el lloc de la meva estadia -, té una població que supera els dos mil habitants que és xifra prou important en el despoblat Teruel, que certament existeix.

Vint-i-cinc anys en els que les diferències entre els dos mons s’han reduït a mínims en aquest entorn de globalitat que com en pocs llocs aquí es pot observar. I ho dic no en l’entorn tecnològic, de coneixements , cultural si es vol, en el que la globalitat, aquí i allà on voguem domina amb escreix, i sí en un entorn en el que l’equiparació és molt més complexa, com ho és en el dels costums habituals, i en més encara en aquells en els que el pes de la tradició, tan important sempre en el medi rural, és sempre llast difícil d’arrossegar i eliminar.

En aquest vint-i-cinc anys he compartit moltes celebracions , en especial familiars. Puc ben assegurar que el tradicionalisme que les marcava amb un pes que crec s’ha de qualificar com a feixuc i que les feia quasi irreconeixibles en comparança amb les mateixes celebrades en els nostres indrets, s’ha diluït de manera espectacular i altament positiva.

Potser en l’aspecte en que encara hi ha remarcables diferències serà en el camp de les celebracions religioses que encara es mantenen rígides ,amb aquella moral rància i casposa. Unes celebracions de sotana , amb un estigma de poder local que no es vol perdre de cap manera, en aquells d’entendre al capellà com un dels personatges claus en la vida del poble.

Tot el contrari succeeix en el camp civil. Fa quinze anys , si assisties a un casament es podia fer bisectriu perfecta de la gent que era del poble i els que diríem de ciutat. Vestits i detalls com les corbates en el cas masculí o els complements en el femení, indicaven dos mons amb uns conceptes d’aparença que res tenien a veure. En el casament d’ahir no existien diferencies de cap mena i era una festa absolutament transportable a les nostres contrades.

Inclòs l’apartat de l’àpat del convit , que mentre ja fa molts anys que per aquí existeix l’afany per la sorpresa i la delicatessen , mentre que allà encara es mantenia la gran quantitat de menjar com a signe de possibilitats i opulència, i la satisfacció del convidat estava en el grau d’afartament que li havia provocat el convit. Ahir vaig comprovar que tota aquesta història ha desaparegut del tot. Una festa equiparable en tot a qualsevol dels excel•lents espais que omplen la nostra comarca, amb un nivell de qualitat que ja voldrien molts dels nostres més anomenats especialistes.

Dos mons que no fa tants anys estaven amb abismals diferències i ara quasi es donen la mà. I encara que alguns puguin discrepar crec que això és signe de progrés i és signe d’un treball polític ben fet i del que els responsables haurien en justícia de treure’n els pertinents rèdits.
Una equiparació, accelerada especialment en els últims anys. I ara que van tan mal dades per alguns , encara que tot sembli una simple sociologia de butxaca, penso que no està tan malament fer-ne l’oportuna reflexió.