SANT LLUC 2010. REFLEXIONS

“ Vist el sant Lluc d’enguany m’han vingut immediatament al pensament els versos de Salvat Papasseit en aquell magnífic “Res no és mesquÍ” , popularitzada per Serrat , en el que diu : “ perquè per tornar a néixer necessiteu morir”. El Sant Lluc tal i com està ara , sols té la sortida de la mort, vers la que camina amb passes lentes. Però morir no vol dir desaparèixer . El Sant Lluc tal i com està ara no té ni present ni futur i per tant cal reinventar-lo per aixecar el vol qual au fènix”.


Aquestes reflexions no son pas d’avui, pertanyen al post del Sant Lluc de l’any passat. Eren escrites en l’estima per el Sant Lluc i en el convenciment de que era impossible seguir per aquesta barranquera de final tan trist com segur. Ha passat un any , i veig que no tan sols no s’ha fet cap pas endavant , ans que al contrari la davallada s’ha accelerat i l’estat del malalt, si llavors era greu, ara està en estat crític. Però cal estar convençuts d’aquest estat per començar a prendre remeis , i per el que es pot veure , no existeix consciència de la gravetat per part d’aquells que en tenen cura.
Les constants son ben clares: Massiva absència dels professionals qualificats de la ciutat. Predomini d’obres no significatives entre els autors participants. Absència de joves creadors ( tan sols quatre artistes menors de trenta anys han pres part en aquesta edició). Absència absoluta de tendències actuals ....
Si l’entorn dels propis artistes es gira d’esquenes a l’exposició, alguna cosa voldrà dir. I és per aquí per on s’ha d treballar tot esbrinant-ho.







A l’any 2006 es va produir un gest de valentia inaudita. Un jurat ben preparat i qualificat , format per Paco Rodon, Fontanals, Ricard Jordà, Josep Puig Pla i M.A. Faidella , decidia que tan sols 30 obres eren dignes de figurar en la col•lectiva. Posteriorment se n’acceptaven altres quaranta , i per tant quasi la meitat dels treballs presentats eren rebutjats.
Aquesta decisió, que era cabdal per el futur de qualitat de la col•lectiva , va provocar tal terrabastall que es van modificar els conceptes , s’establí una xifra exacta de participants ( 90 ) i per damunt de tot s’ha anat cercant un jurat tou , tradicional ,generalment carrincló i escarransit per arribar així a contentar als mediocres i anar fent la viu per viu.

Però enguany s’ha arribat als límits, amb un jurat de tan poca volada, que estem en condicions d’afirmar que va arribar al desideràtum d’estar a punt d’eliminar de bones a primeres l’obra de Marc Llacuna, recent premi Torres Garcia. Una proposta que deixava estorada ( enguany tot el jurat era femení) a la persona més ben preparada del mateix (S.S.), que no donava crèdit al que veia i que sortosament per a l’organització , va tenir prou empenta com per defensar aferrissadament el seu criteri positiu.




Queda clar que aquest camí, si és que es vol anar enlloc, s’ha acabat. A la partida en aquest moment hi ha escac i pot acabar-se en mat , en qualsevol moment ja que queden molt poques peces per defensar-se i aquestes son del tot febles. L’organització ha de reflexionar i decidir definitivament que és el que vol. Si vol ser festival de fi de curs , exposició que serveixi per omplir l’ego de quatre afeccionats , mostra sense transcendència de cap mena , dons endavant.

Però que ho digui ben clar , que parli de pintors i no d’artistes, la converteixi en un acte social i no cultural , i aquells que sentim , ens movem i escrivim en el camp de l’art ,sabrem ben clar que aquell no és el nostre espai i no caldrà ni tan sols fer-li esment , com tampoc ho fem de les mostres que presenten diversos establiments de restauració. Allò és decoració i no pas art i cultura.
Però si de veritat volen un Sant Lluc que signifiqui quelcom més , que respongui en essència als seus orígens , que recordem eren professionals i elitistes , i no populars i d’afeccionats com tants defensen, cal fer foc nou. I fer-lo de dalt a baix.

L’any passat deia , i ho mantinc ,que calia augmentar les complicitats amb l’Ajuntament, establir pactes amb Can Xalant, el taller de Gravat, ACM, El Dimarts del Llimoner... i amb qui calgui per ampliar al màxim el ventall de participació i convertir a la Sant Lluc en el veritable aparador de l’art a la ciutat.
Cal apostar per un catàleg de mig format amb obra fotografiada que amb el pas del temps esdevindria història gràfica i fidel de la realitat artística mataronina.
Cal apostar per convertir a la col•lectiva en el nucli d’un temps en el que l’art fos el protagonista cultural de la ciutat. Homenatge a un artista per la seva carrera , conferències , debats.....

Cal ser agosarat i deixar les pors a la butxaca. Tan sols acabar aquesta edició cal fer-ne anàlisi profund i decidir quin ha de ser el Sant Lluc del 2011. Decidir pel populisme o per la qualitat , vist que ambdues no lliguen de cap manera.
Serà una decisió de futur , la que hauria de marcar el caminar d’una mostra important per la ciutat, que no mereix la llarga agonia a la que està sotmesa .

Apunt al marge

No podem acabar els nostres comentaris sense fer repassada a l’assistència de la oficialitat en l’acte inaugural. L’habitual presència de Baron , - ha assistit sempre que li ha estat possible -, va anar acompanyada dels regidors Pera, Fernández , Aguilar i Masriera, fet que s’ha de destacar com es mereix.

Aquest any hi ha hagut la sorpresa de l’assistència entre el públic de Carles Marfà, director del Museu , assistència que no es produïa de fa quasi tres dècades. Esperem que la seva presència no fos ni un error ni una casualitat,ni la necessitat d’aixoplugar-se en algun lloc ara que comencen les obres de Can Serra. Esperem que a partir d’ara hagi entès que una de les tasques del director d’un Museu és assistir als actes culturals que tenen relació amb la seva activitat i d’entre elles, a les exposicions, fen costat als artistes de la ciutat , dels que actualment no en té coneixement , ni físic ni creatiu.

Com és habitual no va fer acte de presència el regidor de Cultura , Sergi Penedès, que en els quatre anys del seu mandat sols ha assistit en l’any 2009, fet lamentable ja que una mostra amb 90 creadors de la ciutat hauria de ser cita obligada per aquell que en té la responsabilitat cultural oficial.

Per això i per que es manté la manca de transparència més absoluta al respecte de com es fan les coses a l’IMAC, tan en l’apartat econòmic com en el de concursos ( Can Xalant , plaça de tècnica de cultura ...) ens veiem obligats a retomar la nostra cantarella

PER LA FALTA DE RESPECTE A L’ART I
PER LA MANCA DE TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ.

Les imatges corresponen a les obres de David Vergés, Marc Llacuna i Jordi Torrent

Post escrit tot escoltant Mike Oldfield ( Tubular Bells II )