Soc català d’arrels i aragonès per matrimoni i desig. La meva dona aragonesa de naixement , del dur Teruel ,- que em perdonin els puristes-, que existeix encara que potser tan sols algú ho recordi per fets com els d’avui .- gran premi d’Alcañiz -, ( de nou perdó, o potser , a la merda els puristes), me l'ha fet estimar . Terra dura , de poques paraules , però ferma en el fer, l’amistat, la lluita i en el seguir endavant , amb tots i si cal, contra tots.
Avui aquest aragonès de segones està trist i emocionat per la mort de José Antonio Labordeta , exemple d’home de la terra , del país, defensor del seu i dels seus, defensor de la llibertat , capaç d’entendre com pocs a aquesta Espanya plural en la que molts volem viure , amb les seves diferències però amb una paraula comú que domini per damunt de tot, com aquesta “llibertat” a la que dedicà el seu cant, una de les millors cançons/himnes escrits en els darrers temps.
Labordeta , gran home, millor poeta i exemple que hauria de ser de polítics de tota mena , en la seva aferrissada defensa dels seus i del seu entendre, exemple i paradigma d’honestedat , de dignitat ens ha deixat. Avui com sempre repetirem que sortosament ens ha deixat el seu llegat i que no ho oblidarem. Veure les manifestacions dels comentaris de molts mitjans de comunicació ens demostren com n’era d’estimat. De totes elles em quedo amb una frase de “La Vanguardia”, considerant-lo com un “referent moral”.
Justament avui, quan tan mancats estem d’aquests referents , valgui la meva silent admiració envers un home que ens honorà amb la seva trajectòria i al que trobarem a faltar.
En homenatge reprodueixo un dels seus , per a mi , més emocionats poemes
CON TUS MANOS
Quisiera con tus manos hacer una muralla
y detener el tiempo brutal que nos atrapa:
y con tu boca una fiesta,
y con tus brazos ventanas.
Quisiera con tus manos abrir una gran brecha
al mar que nos separa de islas y montañas:
sobre tu frente un paisaje,
en tus pestañas el alba.
Quisiera con tus manos hacer ese gran mapa
donde los ríos ríen y las llanuras cantan:
con tus cabellos la vida,
y con tus muslos la aurora.
Quisiera con tus manos unirme a la esperanza
de los que siempre creen que la vida se alcanza:
y con tus besos banderas,
y con tus pechos mañanas.
Quisiera con tus manos pintar una gran plaza
donde de la violencia sólo queden campanas:
y con tus dedos justicia,
y con tus uñas mi Patria.
Quisiera con tus manos hacer palomas blancas,
perdidas por el cielo como las madrugadas:
y con tus ojos mensajes,
y con tus labios palabras.
(Qué queda de ti, qué queda de mí y Canciones de amor)
Post escrit amb les seves cançons com a fons. Labordeta . Grandes éxitos ( 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada