EL FEMER DAURAT DE L’ART CONTEMPORANI.

 

Digueu-me vell, que fregant els setanta ja començo a ser-ho. Digueu-me desfasat , que potser sí per que tot això de l’art falsament contemporani em consta de digerir, especialment quan es considera art. Digueu-me  el que vulgueu, però no em digueu tonto, per que no ho soc. Digueu-me si de cas clàssic.

En aquestes darreres setmanes, Perejaume, artista al que admiro, ha volgut fer una vertebració especial de la comarca del Maresme amb cinc accions, per a mi més poètiques que no pas artístiques, en la consideració més acadèmica de la paraula,  en les que amb la col·laboració de  l’Espai d’Art i Creació Can Manyé (Alella), la sala d’exposicions Espai Casinet (Masnou), el centre Mataró Art Contemporani, la Fundació Palau (Caldes d’Estrac) i el Museu de Pintura (Sant Pol de Mar) , centres tots ells abundantment regats amb diners públics, i que generalment fan olor al mal perfum del pijismo progre. Amb ells ha muntat l’espectacle, per que crec que així s’ha de definir, “guardar a fora”.

Unes accions poètiques de magnitud, com  daurar un femer que abans ha estat confitat, amb pans d’or: mullar el mar, i diverses accions fílmiques i algun que altre dibuix. Tot això per la misèrrima quantitat de 60.000 euros i que sols haurà estat gaudida pels integrants de l’autocar (gratuït, això sí) que va fer gira el gran dia pels diferents indrets.

I jo em pregunto, essent aquí el més important la idea, i tenint en compte que la gran majoria no l’haurà gaudit en directe i sí per mitjans digitals. No hauria estat el millor la realització digital  d’aquest efímer amb el que aconseguim el mateix resultat però abaratint costos que amb el que està caient es prou convenient.

Però està clar que no, com molt bé reflexionava Joan Pere Viladecans amb l’article “L’escultura invisible” dedicat a Salvador Garau, capaç d’haver venut per 15000 euros una escultura invisible, aquí no es tracta d’això. Allà deia:

El arte contemporáneo en su vertiente más frívola se está convirtiendo en algo parecido a un fondo de inversión, en la adquisición de un paquete de acciones de un producto de alto riesgo. Inmaterial. La pandemia ha precipitado en el mundo occidental algo que se preveía: un cambio de época y una convulsión en el uso, costumbres y vehículos de expresión. Y por lo que hace a la creación, es evidente su claro sometimiento al gigante digital. Y su consecuente claudicación ante la inmediatez de banalidades con presunciones artísticas. En el fondo la economía digital desprecia al artista e intenta dirigir su arte comprimiendo, además, el tiempo que los creadores necesitan para su proceso creativo, cada vez más efímero. Calentando el dañino triunfo de la mediocridad ¿Una crisis cultural? Un maridaje muy contemporáneo: cultura, dinero y poder. La era de los billonarios y la tecnología. Venta y reventa de algo que no existe. Esnobismo puro.

Descaradamente se busca la provocación fácil, la repercusión mediática y el permanente relumbrón en las redes. Advirtiendo que, aunque no lo parezca, hoy es más fácil escandalizar a la sociedad y llegar a ella. Escuchen la banalidad de los raperos, miren a artistas de ferias internacionales, esculturas y pinturas, montajes ingenuos con pretensiones de denuncia. Baratijas culturales para salir en el telediario.

I és que curiosament l’art contemporani és el que menys arrisca. Tot son projectes que sols es materialitzen quan hi ha els diners. Si no hi ha diners no hi ha acció. La plàstica en canvi se la juga cada dia i en cada moment. Crea i a veiam si hi ha algú que s’enamora de la creació i la paga.

Però els modernos, els progres i els grans creadors, son ells. Senyors contemporanis, a cagar a la via, i després busquin qui els hi pagui els pans d’or per daurar les seves defecacions.

El femer daurat. Sens dubte la més bella i real de les metàfores en relació a l’art contemporani.

 

ART CONTEMPORANI / CAN XALANT

L’Art contemporani està aquests dies de màxima actualitat, i ho està més enllà d’aquest ARCO que es celebrava la passada setmana. Diversos son els fets que han ocupat notícia d’importància en els camps culturals. Que si la decisió final de no dur a terme el projecte del Canòdrom . Que si l’Ajuntament d’Olot ha decidit tancar de cop i volta , i sense discussions possibles ni marxa enrere , l’espai ZER01 . Que si al situació del Bòlit de Girona és absolutament precària i que en situació semblant està el centre La Panera de Lleida ...

Un munt de circumstàncies que avui analitza de manera detallada  el diari “El País” , el més procliu a aquest concepte artístic , en un article de Roberta Bosco, de títol “Esperando al Godot de las artes”, que us recomano llegir en aquest enllaç

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/25/catalunya/1330199852_398870.html

Tot aquest tema , que per a molts pot semblar llunyà , no ho és tant ans al contrari. Sergi Penedès , el més nefast i gandul regidor que ha tingut en democràcia la nostra ciutat i que m’honora cada vegada que em dona l’esquena i em nega la salutació , va voler com últim servei a l’art mataroní , deixar ben lligat el tema de Can Xalant , de modus i manera que el primer paper que va haver de signar Marcel Martínez , que va ser el nou regidor, va ser signar el nou cicle de concessió administrativa als “amos” del centre.
Una concessió de dos anys però que precisa d’una confirmació al complir-se el primer, és a dir , dintre de dos mesos.

Ja anem tard dons. El tema , que té una forta càrrega política , encara no està al damunt de la taula i poc se sap. Certament que tant Alcaldia com CiU han afirmat moltes vegades que Can Xalant no pot seguir així , però el dubte està en si l’Ajuntament tindrà prou valor, - com sí ha tingut l’ajuntament d’Olot també de CiU -,  per discutir-se amb la Generalitat i actuar com cregui convenient.

Sigui com sigui s’ha d’actuar ja. Un centre de creació sempre és convenient, necessari i important , per tant caldria mantenir-lo però ni en els condicions  sectàries actuals , i molt menys amb les actuals condicions econòmiques que s’enduen per davant la gran part del pressupost dedicat a l’art , el que per ex. ha obligat a la notable reducció d’activitats de centres com Ca l’Arenas.

Posem dons fil a l’agulla. Ni l’art ni la ciutat podrien entendre el manteniment d’un conveni tan afavoridor per a un nucli reduït , sectari i exclusivista i tant perjudicial per a la ciutat i la resta de protagonistes de la creació artística.

   

EL MUSEU COM A PRETEXT

A Mataró s’està una mica fart de l’art contemporani. S’hi està pel fet que durant molts anys és quasi l’únic que ha defensat l’oficialitat dominant a Beneficència i l’ha col·locat pel boc gros i  per arreu. I el que és pitjor, ho ha fet  fonamentant- se, no en la qualitat i sí en la intranscendència , la boutade, l’amiguisme i el parler pour parler.

Per això l’art contemporani es rebutjat a la ciutat. Està aquí la raó del seu fracàs absolut. I aquesta visceralitat contrària és una llàstima ja que com en tots els estils , ismes i tendències , la qualitat i la no qualitat es contradiuen i s’aparellen. Així, d’aquesta manera, quan apareix la qualitat aquesta no pot ser gaudida per una prevenció defensiva gestada en l’abús.  Això és ni més ni menys el que pot passar en la magnífica exposició “El Museu com a pretext” que de la mà de la Generalitat de Catalunya en la seva campanya itinerant de “cultura engira” arriba ara a Can Palauet on romandrà fins el 25 de març.

En l’entorn de les exposicions itinerants de la Generalitat sempre n’hi ha una d’estrella que paga molt la pena. Pels desmemoriats podríem recordar les mostres de Chillida o Tàpies. Ara , i del mateix nivell, i amb Perejaume , Eulàlia Valldosera i Hans-Peter Feldmann com capdavanters ens presenten a l’aixopluc de “El Museu com a pretext” una reinterpretació de la idea de “museu” analitzat en la diversitat de generacions , conceptes culturals i com no de tècniques creatives. Com bé diu el catàleg de mà : “.. Amb codis diversos i posant l’accent en un element o altre , deixen de concentrar-se en el contingut evident del museu per posar en joc la seva semiòtica i estructura ocultes”.

L’impacte de l’apropament al kitsch de les acolorides escultures d’aire renaixentista de Feldmann serveix per obrir l’esperit davant la mirada a la cara oculta dels museus , - un tema sempre atractiu -, que ens ofereix Edi Hirose mitjançant un ben pensat i atractiu projecte fotogràfic. Un camp que també conrea Candida Höfer amb una reflexió al voltant de l’absència del visitant . Una reflexió que potser parteix d’una crítica errònia ja que en realitat el visitant és sempre l’element aliè al mateix concepte de Museu.

Intel·ligent el joc que proposa Jordi Mitjà amb la seva intervenció en una obra original del reconegut pintor Francesc Gimeno.  Una metàfora de clara intencionalitat filosofant al respecte  del concepte visual de la pintura tradicional. Un concepte el de la “tradició” del museu que Perejaume trenca amb la seva potència i saviesa amb la desubicació de les obres  que atresoren els mateixos, traient-los del seu territori descontextualitzant-los del tot. Un concepte en el que aprofundeix Jaume Pitarch amb els seus puzzles rascats contraposant el buidatge al món visual que ho domina tot.

Una exposició que es complementa amb el treballs videogràfics d’Anaya Rasdjarmrearnsook i Eulàlia Valldosera que ofereix una mirada asèptica per reflexionar al voltant de la universalitat de l’art d’occident  per un costat ,i el sentit del poder i la subordinació per l’altra.

Una exposició que pot o no agradar , amb la que es pot o no estar d’acord. Però una exposició en la que hi ha idees, reflexió, fonaments , capacitat i tècnica. Uns vímets amb els que és possible fer un gran treball com és aquest el cas. Uns vímets generalment inexistents en l’habitual púrria , considerada pretesament com art contemporani, que l’IMAC ens col·loca amb calçador i sense vaselina.
Una exposició que cal visitar per refer la mirada d'un art contemporani que disposa, com és natural, d'artistes de veritable qualitat com els que avui ens acompanyen en aquesta exposició.

(Les imatges del post corresponen , per ordre , als treballs presentats per Jordi Mitjà, Hans-Peter Feldmann i Jaume Pitarch)

PAS DE VIANANTS

Quan al bell mig de les vacances   varem ensopegar amb el pas de vianants que encapçala aquest post, un somriure generalitzat aparegué en el grup. Un pas de vianants pintant recentment que et permetia deixar una vorera per anar al no res , millor dit, per anar a topar amb un formós mur que ocupava tot l’espai de la teòrica vorera contrària.

Al mig de la conya corresponent, els més joves apuntaven a veure la màgica porta d’entrada del col·legi Hogwarts , l’escola de mags de Harry Potter , però per a mi aquell pas esdevingué una evident al·legoria al respecte del final del camí que tot creador o agent cultural, i molt especialment els artistes plàstics , troben quan volen acostar-se a l’IMAC. Un pas de vianants amb un únic destí: El mur.

Un IMAC que de fa temps és “el papus” oficial  i real de la cultura mataronina ( amb excepció dels amiguets) i que també ho està essent per el nou equip de govern. Aquest , superades les dificultats burocràtiques i “plenàries” al voltant dels càrrecs de confiança, ha anat disposant ja dels corresponents “inquilins” que han ocupat cadira i comencen ja a exercir el seu paper i el seu poder. Tots , menys un , el director de l’IMAC. Així després de tres mesos de les eleccions municipals , l’únic càrrec important de l’organigrama sense titular és aquest i el que és pitjor , sense que a hores d’ara ningú dels que manen tinguin idea de qui serà el “boig” que acceptarà la patata calenta.

Que l’IMAC és una bomba de rellotgeria és una cosa que hom sap. Cessada Esther Merino malgrat la petició expressa de continuïtat realitzada per Gisel Noè, l’IMAC està en un estat d’hibernació absolut. Temorosos del que pot passar i convençuts , - jo no ho estic tant -, que certes prebendes consentides per tots els governs anteriors en les que l’amiguisme ha dominat , com son els cassos de catàlegs, dissenys , exposicions , Can Xalant etc ,  poden acabar-se , estan a veure-les venir i preparant l’estratègia de boicot actiu si és que qui s’hi acosta té els collons ,- crec que en aquest cas és escaient parlar així -, de possar les coses en ordre , col·locar a cada tècnic en el seu lloc i establir una dinàmica correcta d’actuació.

Però evidentment , qui és el boig que pot acceptar tal repte?. Sense un duro , havent de dir no a quasi totes les propostes , apretat per tots i defensat per ningú, sols un kamikaze sense res a perdre i defensat a mort per el poder pot acceptar un paper encarat cap el fracàs i amb la certesa de que qui tinguis al costat t’intentarà torpidinar i fer el llit constantment. I de moment aquest kamikaze no apareix per enlloc ja que qui té un càrrec difícilment acceptarà el canvi, i qui no en té el normal es que pensi que ja hi haurà un temps millor per una oferta més atractiva. Una preocupació greu per al regidor Marcel Martínez que ves a saber si és una de les causes del seu estat actual de baixa.

Un càrrec que s’ha d’omplir ràpidament ja que no pot ser que una ciutat com Mataró disposi d’una agenda cultural de Setembre tan minsa i escarransida , indigne del  seu poder i del paper de centralitat cultural comarcal que ha d’exercir.

Però és clar si ni el mateix IMAC és capaç de publicitar en la seva agenda activitats organitzades per el  mateix Ajuntament com és el cas de les visites guiades al Museu Bassat ( cada primer diumenge de mes a les 12 hores ) o les activitats familiars del mateix museu ( cada tercer diumenge a les 11.30 hores) , vol dir no tan sols que la cosa funciona molt malament ( i en aquest cas la responsable hauria de ser el cap de servei, Gisel Noè ), ans també la continuïtat del boicot intern de l’IMAC envers tot allò que desagrada als que manen ( cas Museu Bassat).

Un mur , el de l’IMAC que caldrà trencar ben aviat i de manera definitiva.

REFLEXIONS SOBRE ART CONTEMPORANI.

DICCIONARI D’UNA IMPOSTURA

De la mà de l’Enric Aromí m’arriba el post del blog de la crítica d’art mexicana Avelina Lésper, que en el seu post del passat diumenge 28 d’agost , realitzava un ample anàlisi al voltant de l’art contemporani, amb un post encapçalat amb les frases de capçalera d’aquest comentari.

Amb els discrepàncies que es vulguin, la reflexió de Lésper és ben vàlida i interessant i us aconsello que li presteu atenció, i veureu que la globalitat d’una certa tirania d’aquest mal anomenat art contemporani , és generalitzat.

http://avelinalesper.blogspot.com/2011/08/reflexiones-sobe-arte-contemporaneo.html

NO LI DIGUEM ART
A L’ART CONTEMPORANI

El títol d’aquest post no és meu , encara que moltes vegades he dit coses semblants. El títol correspon a l’entrevista a tota plana que “El País” dedica a Marc Fumaroli , l’important intel•lectual francès amb fama de polemista que si fa 20 anys es va carregar la grandeur cultural de la V República , ara presenta l’assaig “París – Nueva York – París. Viaje al mundo de las artes y de las imágenes” (Acantilado) . – un títol que cal apuntar -, en el que s’enfronta amb el que considera las grans fal•làcies culturals del nostre temps, entre elles el mal anomenat art contemporani.

Encara que us recomanem llegir l’entrevista sencera , valgui aquí la transcripció de les preguntes i respostes relacionades essencialment amb el camp de l’art. Són tan clares, contundents i jo diria que clarividents que es comenten per si soles i no mereixen cap postil•la al marge. Jutgin vostès.

P.-Es usted especialmente crítico con el arte contemporáneo, con esta concepción del arte espectáculo...

R. No solo del arte espectáculo, sino del arte negocio. Hay una nueva clase social que surge de la acumulación del dinero en una esfera extremadamente estrecha, pero mundial. Estos millonarios ya no quieren tener en casa un tiziano o un delacroix, sino signos exteriores de riqueza. Y eso es lo que les proporcionan las galerías que les ofrecen tiburones dentro de tanques de formol o juguetes sofisticados como los que produce Jeff Koons.

P. ¿No cree que este arte pueda llegar a ser popular?

R. A la gente le gustan otras cosas, el deporte, la música rock... No me parece mal. Lo que me resulta odioso es vender a esta gente, que no lo quiere y que tampoco se lo puede permitir, un arte reservado a la imagen de los famosos. La gente común va mucho más al museo del Louvre, a los museos de arte antiguo... Esos lugares convocan auténticas peregrinaciones.

P. ¿En qué momento el arte toma esta deriva? ¿La culpa la tiene Marcel Duchamp?

R. No, claro que no. ¡Pobre Duchamp! Era un snob francés muy elegante que jamás se hubiera encontrado con Warhol. Lo suyo era el privilegio de pequeños grupos muy exquisitos. Cuando el MOMA hizo la primera retrospectiva de Warhol, Duchamp devolvió la invitación, que no era sino la imagen de La Gioconda con bigotes, que él mismo había realizado. Consideró obsceno que aquel mal artista utilizara una imagen que él había inventado para hacerse su propia publicidad. Hay un mundo entre Duchamp y Warhol. La fórmula de Duchamp era: 'todo lo que se pone en un museo se convierte en obra de arte'. Warhol la utiliza en el sentido de que todo lo que hay en los supermercados puede entrar en museo y convertirse en obra de arte. Nunca Duchamp pensó esto.

P. ¿La línea roja la marcaría el pop americano?

R. Creo que ha influido mucho transportándonos a este universo que no está hecho para los europeos. Hay un punto común en el arte, la exigencia de una obra, y hemos entrado en un mundo en el que el arte no supone una obra, sino solo un concepto, una cosa efímera que durará un tiempo breve y que, momentáneamente excita un poco a los periodistas. Esta es la gran ruptura. No hay derecho a utilizar la palabra arte para lo que se llama el arte contemporáneo, no lo llamemos así; habrá que inventar otra palabra, tal vez entertainment para millonarios.

P. Pero hay artistas que aún hacen arte...

R. Sí, pero no tienen el favor de los medios de comunicación, ni de los museos. En España hay gente interesante, hay pintores notables. Si vuelve la pintura y la escultura, lo que sucederá, España estará en primera fila. Sartre dijo una vez: hay gente retrasada que está por delante.

NO HO ENTENC

No ho entenc i m’agradaria que algú m’ho expliqués.

No entenc tota la història de la Mostra de Cinema. Em sembla no tan sols un gran error ans també una gran aberració. De veritat que no hi ha un punt mig possible per mantenir-la , encara que amb mancances o minvades programacions. Coneixent alguns dels organitzadors de la mostra estic segur ue sí. Coneixent a l’IMAC i especialment a qui allà mana, segur que no.

No entenc com Mataró que dedica diners , espais i esforços a dojo per tota activitat que tingui relació amb la cultura andalusa i especialment amb el flamenc popular i populista , no aculli en canvi cap d’aquests magnífics recitals amb noms com Morente , Paco de Lucia , Mayte Martín... , que actuaran en diferents teatres de ciutats barcelonines .

És trist que mentre es recolza de manera absoluta i desmesurada , el més ranci i caspós del folklore andalús , quan aquest assoleix el nivell d’art i en podríem gaudir tots els ciutadans de Mataró, els que manen li giren l’esquena. Vergonyós.

No entenc com gaudint el Monumental d’una magnífica pantalla publicitària de leds que segons ens van dir no gastava res , aquesta estigui apagada de fa mesos en comptes d’aprofitar-se per anunciar els actes culturals de la ciutat quan tots sabem que la publicitació dels mateixos és pèssima i una de les grans causes del desconeixement general de molts dels actes culturals que se celebren a la ciutat.