ART CONTEMPORANI / CAN XALANT

L’Art contemporani està aquests dies de màxima actualitat, i ho està més enllà d’aquest ARCO que es celebrava la passada setmana. Diversos son els fets que han ocupat notícia d’importància en els camps culturals. Que si la decisió final de no dur a terme el projecte del Canòdrom . Que si l’Ajuntament d’Olot ha decidit tancar de cop i volta , i sense discussions possibles ni marxa enrere , l’espai ZER01 . Que si al situació del Bòlit de Girona és absolutament precària i que en situació semblant està el centre La Panera de Lleida ...

Un munt de circumstàncies que avui analitza de manera detallada  el diari “El País” , el més procliu a aquest concepte artístic , en un article de Roberta Bosco, de títol “Esperando al Godot de las artes”, que us recomano llegir en aquest enllaç

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/25/catalunya/1330199852_398870.html

Tot aquest tema , que per a molts pot semblar llunyà , no ho és tant ans al contrari. Sergi Penedès , el més nefast i gandul regidor que ha tingut en democràcia la nostra ciutat i que m’honora cada vegada que em dona l’esquena i em nega la salutació , va voler com últim servei a l’art mataroní , deixar ben lligat el tema de Can Xalant , de modus i manera que el primer paper que va haver de signar Marcel Martínez , que va ser el nou regidor, va ser signar el nou cicle de concessió administrativa als “amos” del centre.
Una concessió de dos anys però que precisa d’una confirmació al complir-se el primer, és a dir , dintre de dos mesos.

Ja anem tard dons. El tema , que té una forta càrrega política , encara no està al damunt de la taula i poc se sap. Certament que tant Alcaldia com CiU han afirmat moltes vegades que Can Xalant no pot seguir així , però el dubte està en si l’Ajuntament tindrà prou valor, - com sí ha tingut l’ajuntament d’Olot també de CiU -,  per discutir-se amb la Generalitat i actuar com cregui convenient.

Sigui com sigui s’ha d’actuar ja. Un centre de creació sempre és convenient, necessari i important , per tant caldria mantenir-lo però ni en els condicions  sectàries actuals , i molt menys amb les actuals condicions econòmiques que s’enduen per davant la gran part del pressupost dedicat a l’art , el que per ex. ha obligat a la notable reducció d’activitats de centres com Ca l’Arenas.

Posem dons fil a l’agulla. Ni l’art ni la ciutat podrien entendre el manteniment d’un conveni tan afavoridor per a un nucli reduït , sectari i exclusivista i tant perjudicial per a la ciutat i la resta de protagonistes de la creació artística.