EL MUSEU COM A PRETEXT

A Mataró s’està una mica fart de l’art contemporani. S’hi està pel fet que durant molts anys és quasi l’únic que ha defensat l’oficialitat dominant a Beneficència i l’ha col·locat pel boc gros i  per arreu. I el que és pitjor, ho ha fet  fonamentant- se, no en la qualitat i sí en la intranscendència , la boutade, l’amiguisme i el parler pour parler.

Per això l’art contemporani es rebutjat a la ciutat. Està aquí la raó del seu fracàs absolut. I aquesta visceralitat contrària és una llàstima ja que com en tots els estils , ismes i tendències , la qualitat i la no qualitat es contradiuen i s’aparellen. Així, d’aquesta manera, quan apareix la qualitat aquesta no pot ser gaudida per una prevenció defensiva gestada en l’abús.  Això és ni més ni menys el que pot passar en la magnífica exposició “El Museu com a pretext” que de la mà de la Generalitat de Catalunya en la seva campanya itinerant de “cultura engira” arriba ara a Can Palauet on romandrà fins el 25 de març.

En l’entorn de les exposicions itinerants de la Generalitat sempre n’hi ha una d’estrella que paga molt la pena. Pels desmemoriats podríem recordar les mostres de Chillida o Tàpies. Ara , i del mateix nivell, i amb Perejaume , Eulàlia Valldosera i Hans-Peter Feldmann com capdavanters ens presenten a l’aixopluc de “El Museu com a pretext” una reinterpretació de la idea de “museu” analitzat en la diversitat de generacions , conceptes culturals i com no de tècniques creatives. Com bé diu el catàleg de mà : “.. Amb codis diversos i posant l’accent en un element o altre , deixen de concentrar-se en el contingut evident del museu per posar en joc la seva semiòtica i estructura ocultes”.

L’impacte de l’apropament al kitsch de les acolorides escultures d’aire renaixentista de Feldmann serveix per obrir l’esperit davant la mirada a la cara oculta dels museus , - un tema sempre atractiu -, que ens ofereix Edi Hirose mitjançant un ben pensat i atractiu projecte fotogràfic. Un camp que també conrea Candida Höfer amb una reflexió al voltant de l’absència del visitant . Una reflexió que potser parteix d’una crítica errònia ja que en realitat el visitant és sempre l’element aliè al mateix concepte de Museu.

Intel·ligent el joc que proposa Jordi Mitjà amb la seva intervenció en una obra original del reconegut pintor Francesc Gimeno.  Una metàfora de clara intencionalitat filosofant al respecte  del concepte visual de la pintura tradicional. Un concepte el de la “tradició” del museu que Perejaume trenca amb la seva potència i saviesa amb la desubicació de les obres  que atresoren els mateixos, traient-los del seu territori descontextualitzant-los del tot. Un concepte en el que aprofundeix Jaume Pitarch amb els seus puzzles rascats contraposant el buidatge al món visual que ho domina tot.

Una exposició que es complementa amb el treballs videogràfics d’Anaya Rasdjarmrearnsook i Eulàlia Valldosera que ofereix una mirada asèptica per reflexionar al voltant de la universalitat de l’art d’occident  per un costat ,i el sentit del poder i la subordinació per l’altra.

Una exposició que pot o no agradar , amb la que es pot o no estar d’acord. Però una exposició en la que hi ha idees, reflexió, fonaments , capacitat i tècnica. Uns vímets amb els que és possible fer un gran treball com és aquest el cas. Uns vímets generalment inexistents en l’habitual púrria , considerada pretesament com art contemporani, que l’IMAC ens col·loca amb calçador i sense vaselina.
Una exposició que cal visitar per refer la mirada d'un art contemporani que disposa, com és natural, d'artistes de veritable qualitat com els que avui ens acompanyen en aquesta exposició.

(Les imatges del post corresponen , per ordre , als treballs presentats per Jordi Mitjà, Hans-Peter Feldmann i Jaume Pitarch)