LA INTENSA MIRADA PICTÒRICA DE SILVIA ALCALÁ

L’empoderament de la dona en el món de l’art, actualment abassegador, ha servit per eliminar definitivament el mal concepte d’art femení en el tòpic de gènere que havia servit per qualificar-lo com un art sensible, decoratiu, tou, amable i fins i tot nyoyo i cursí.

La desaparició d’aquest art “femení”  fonamentat en els tòpics de gènere ha estat substituït per un nou concepte, més d’acord amb la realitat personal i social de les dones artistes ,com ho és el d’art “en femení”. considerant com a tal l’art fet per dones i en conseqüència amb l’expressió més íntima del seu ser i pensar, i amb la mirada creativa i interrogadora envers si mateixes i especialment envers el món i la societat que ens envolta.
En aquest concepte es on s’estableix i desenvolupa els seus conceptes artístics Silvia Alcalá que en aquest mes esclata amb una exposició resplendent  "Feminae... Mujeres” a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró.

Silvia Alcalá és un creadora amb una potent formació. No és habitual trobar-se amb artistes amb titulació de Belles Arts i Història de l’Art, un fet que li permet alhora de copsar el concepte artístic com a forma evolutiva d’un passat immemorial, i trobar-hi la forma tècnica més escaient per assolir més plenament les seves intencions plàstiques.

Pintora en essència com és, creu fermament que la pintura  és avui per avui el llenguatge més subversiu per estar davant dels fets i reflectir el teu propi ésser en un present sempre complex i conflictiu. Molt en la línia de la gran artista Susy Gòmez, a Silvia Alcalá l'interessa dialogar des de la pintura, que quasi sempre ens parla d'humanització, de l'imperfecte, que és justament el punt de partida  que precisa per explicar-se.

Silvia Alcalá estructura la seva pintura, tant en el concepte com tècnicament, de dins a fora. Les seves obres comencen donant primacia al fons, aquell element generalment menystingut per a una majoria de creadors. Allà , fonamentada generalment en el collage, l’autora munta la bastida que sustentarà i estructurarà l’obra.

Des del color, element fonamental per a ella, no per que serveixi com esquer d’atenció, i sí per sentir-lo vivencialment, passant per els detalls tècnics com és l’ús accentuat de papers de seda que en la diversitat de colors i el seu entrecreuament generen un pòsit cromàtic màgic  que servirà en la culminació de l’obra per elevar la figura que la dominarà.

Un fet, aquest del collage que li permet marcar la musicalitat i la intenció de cada una de les seves peces. Així ens trobem davant uns plantejaments a voltes fauvistes, en altre amb caires antillans ben referenciats a Gauguin, o fins i tot fent homenatge referencial a les composicions cromàtic - geomètriques de Paul Klee.

Aquest fons servirà de suport i arrel a les figures femenines que l’artista hi deposita al damunt. Uns rostres realitzats quasi a ma alçada, amb clares reminiscències primitivistes que alguns qualificarien com picassianes però que jo prefereixo establir-los a l’entorn del pop-art europeu, amb un clar lligam amb Eduardo Arroyo. Unes figures estàtiques i hieràtiques, amb mirada freda a l’estil de la mirada romànica que en la seva quietud i remarcant el silenci, ens interroguen sense pausa, i seguint-nos al llarg de tota l’exposició.

Uns figures de dones que ens parlen des de l’interior, silent i carregat de pors i angoixes, en el cas de les úniques peces no vibrantment cromàtiques i establertes en grisos i colors enfosquits. Mentre que per l’altre part, la més cromàtica, l’interrogant va per camins més socials i identitaris del paper de la dona en la societat, molt en un sentit d’absència de plenitud .

El veritable art si vol complir la seva veritable funció ha de neguitejar, ha d’interrogar, provocar reflexions  i cercar respostes. Justament aquest és la lluita de Silvia Alcalá, atreure amb l’esquer de la bellesa estètica i una vegada enganxat l’espectador en la densa tela d’aranya de la seva pintura, realitzar mil i una preguntes que ni s’identifiquen ni s’expliciten, però que l’obliguen a submergir-se en l’aposta conceptual de l’artista per intentar-hi trobar solucions  i respostes.

Creu l’artista que una mirada supera qualsevol silenci i lluita en cada obra per que així sigui. I a fe que ho aconsegueix amb aquestes mirades que parlen, reflexionen i interroguen en una exposició que no s’haurien de perdre. Defugin la bellesa formal de les peces i siguin capaços de capbussar-se en la força del seu interior i estic convençut  que un neguit seré els acompanyarà al sortir de la sala. El que significarà el triomf del veritable art , i el d’una artista poc coneguda que han d’apuntar a la seva agenda, Silvia Alcalá.

Felicitats.

(les imatges del post son pròpies i extretes de les xarxes i no han de correspondre forçosament a obra exposada)