ELECCIONS MUNICIPALS A MATARÓ I CULTURA

Mataró és una ciutat malaurada, culturalment parlant. Malgrat de disposar de bon nombre de creadors i d’un nivell dels mateixos més que estimable, la ciutat no ha estat mai receptiva  a la necessitat de la cultura com a eix, no sols vertebrador , ans fonamental per el desenvolupament de tot tipus de la mateixa.

Aquest oblit de la cultura  queda palès en comparança amb altres ciutats del seu nivell. En el segle passat i abans, mentre que la burgesia d’altres ciutats era capaç d’apostar per la cultura en general i generar institucions de gran potència  com ho eren, i ho son encara, els Amics de l’Òpera de Sabadell, o l’acadèmia de Belles Arts a la mateixa  Sabadell, o el centre de Lectura de Reus, o tota l’empenta modernista de Terrassa, a Mataró ni tan sols érem capaços de salvar el Clavé o can Xammar. Mataró es quedava amb el Casino i l’Sport, o el Foment i la sala Cabanyes.

L’arribada de la democràcia  va generar una enorme esperança cultural que ben aviat va queda esllanguida. Les enormes mancances de la ciutat va fer que la Cultura passés a ser un element residual en l’aposta per la modernització de la mateixa, com ho demostra el fet que el PSC, partit que excepte en un mandat, ha ostentat l’alcaldia, cedia sistemàticament la regidoria de Cultura al partit amb qui pactava per assolir el poder.

 Mai en tots aquets anys de democràcia hi ha hagut el més mínim interès per la cultura i crec que fora d’un primigeni pla d’equipaments culturals en començar la democràcia, i que va realitzar de manera molt intel·ligent Toni Sagarra, ha existit mai un projecte cultural amb cap i peus.

Un fet que bé es podria entendre en els moments inicials, amb mancances de tota mena, però del tot incomprensible en els moments de vaques grasses, en els que disposant de capital, aquest mai va ser destinat a una aposta cultural de cap tipus. Uns exemples d’aquest desideràtum està en que una vegada restaurada la Nau Gaudí, aquesta no va ser destinada a la vessant cultural i sí a un telecentre jovenil, ens que podia haver estat situat en qualsevol dependència municipal. Sort que l’arribada de Bassat va servir per dignificar l’espai. I no parlem de Ca l’Arenas, furtada als artistes de Mataró i convertida en una casalot fantasma, mort i  en el que ningú entra mai.

Altre exemple lacerant de la desídia cultural Municipal ha estat darrerament el viatge de set artistes mataronins per exposar a Nova York de la mà de Bassat. Cap persona del consistori va viatjar amb ells per representar a la ciutat. La raó que els assessors municipals van entendre que la mínima despessa que significava aquest viatge hauria estat un símbol de malbaratament , fet gens convenient front  a unes eleccions ja molt properes. Pobre Mataró.

Tota aquest història ha comportat que Mataró és la única ciutat de tot l’estat, amb més de 40000 habitants, que no disposa d’un teatre, un auditori i una sala d’exposicions en condicions. I no parlem ja dels pocs elements monumentals, - Capella dels Dolors, Clos Arqueològic, Casa Coll i Regàs o qualsevol dels Museus de la Ciutat-, tenen tots ells uns dies d’obertura i horaris tan imprevisibles i il·lògics que impossibiliten qualsevol visita organitzada.

No deixa de ser curiós que Mataró vol ser ciutat turística i obre els seus tresors a les sis de la tarda, hora en la que la majoria de visitants estan més preocupats en trobar a on sopar que no pas en fer una visita cultural.

Arriben les eleccions municipals, moment idoni per valorar la importància de cada peça del puzzle de govern de la ciutat té en l’imaginari dels aspirants a manar en la mateixa. I “la primera en la frente”, absència generalitzada de gent del mon cultural en les llistes dels partits, i no parlo d’allò que es diu en “posició de sortida” ,en la que sol apareix Anna Salicrú, ans també en lloc de recolzament i prestigi.

En el període de campanya em sembla que hi ha hagut debats sectorials de tota mena i també reunions amb tots els sectors de la ciutat. Perdó , menteixo, no hi ha hagut debat cultural ni la gent del món de la cultura hem estat convocats per cap partit per explicar-nos les seves intencions. I com cirereta final, en el debat televisat de candidats , amb quasi dues hores de durada el temps dedicat a cultura va ser de ZERO segons i la paraula crec que no va ser pronunciada en tot el mateix.

Si ens deturem en els programes , els pocs amb detall cultural inclòs, haurem de convenir que el millor i més raonable és el de En comú podem, on es nota molt la mà i la intel·ligència de Pere Fradera, encara que en ell també queda clar que la cultura no és pas element primordial del programa de govern.

Tant el de ERC, molt decantat cap a l’òptica nacionalista fet difícil d’entendre davant la imperiosa necessitat d’una cultura eclèctica que és la que ara precísa la ciutat , com el del PSC , son una absoluta carta als reis , magnífics però impossibles, a menys de disposar del sou del mes de l’ONCE, el del Nescafé, el Cuponazo i un parell d’Euromillones. 

Amb el desengany absolut que porta a sobre el mon cultural, calen propostes reals, i si de cas, especificar terminis de propostes, però llençar-les a sac a veiam si piquen és del tot innoble i és enfotres dels ciutadans.  Fins i tot algunes de les accions  possibles son risibles. El PSC es compromet a destinar un espai a exposar permanentment obres d’artistes mataronins en una mena de Pinacoteca local. Magnífic si no fos que l’Ajuntament no disposa d’obres significatives dels millors artistes, vius o morts, i simplement no disposa d’obra de la gran majoria de creadors locals.  El tema d’identificar les escultures públiques es porta demanant des dels temps de Remigio Herrero. I el d’ajuts a la creació ja no diguem.

Amb tot queda ben clar que la cultura segueix important un rave a les diverses opcions de Govern de la ciutat  i que per tant ja que passen de nosaltres , la resposta més acurada és fer el mateix. Per això aquest any, i per primera vegada en ma vida , votaré en BLANC, ja que cap opció de les que es presenta no entén que la cultura, juntament amb sanitat i ensenyament, son tres potes fonamentals de l’estat de benestar. Mutilar-ne una és crear un poble dissortat en el que serà difícil conviure i créixer.

I molt em sembla que aquesta és la ciutat que ens espera.