L’ADRENALÍNICA PINTURA DE PASCUTI

Pascuti ( Joan Pascual i Martí) amb qui malgrat la coincidència absoluta de cognoms no tinc cap mena de relació familiar , és un autor resident a Òrrius que s‘estrena expositivament de manera individual a la comarca amb l’exposició que ocupa aquest mes l’espai capgròs, després de diverses presències en col·lectives i principalment en  el Sant Lluc.

Pascuti és una persona vitalista en extrem que precisa de manera absoluta expandir aquesta vitalitat. En el físic ho fa mitjançant la pràctica de l’escalada que l’ha fet visitar les muntanyes de mig món mentre que en l’aspecte anímic i espiritual ho fa amb la pintura de la que és practicant des de fa una trentena d’anys.

En els seus inicis Pascuti practicava una pintura figurativa de la que ha evolucionat per arribar a aquesta abstracció actual, a bon segur molt més propera a la seva identitat de llibertat, ja que difícilment s’havia de trobar còmode en l’encasellament  més formal al que està obligat en certa manera el practicant de la figuració. L’abstracció en canvi li permet expressar amb tota la llibertat del gest, la forma i el color, les seves sensacions més íntimes.

Així la pintura s’estableix en el seu cas com una descarrega adrenalínca constant que es mou , al menys en el que pertoca a l’avui exposat per dos camins: un de més oníric, d’aires i caire surrealista amb clares influences mironianes, -salvant totes les distancies-,i altre de caire més subtil, d’influences orientals en les que el gest domina per damunt de les formes.

En ambdues circumstancies la pintura de Pascuti és adrenalínica , com una descarrega de vitalitat, el que és alhora una virtut i un gran defecte. La virtut està com no en la frescor que emana la seva pintura, però aquesta queda frenada per la manca de reflexió general que s’estableix en l’obra.

És per això que caldria aconsellar a Pascuti que intentés treballar de manera més pausada , que la seva obra no fos sempre una llambregada rere d’altre i que en canvi fos més pausat en la realització, i que aquesta fos més meditada ja que estic convençut que obtindria molts millors resultats i no succeiria com ara , en que cada obra ofeerix uns detalls positius particulars, però que en el conjunt queda “cremada” a voltes per el tema cromàtic, altres per l’enfarfegament conceptual, en altres per el desequilibri del conjunt i...

Pintar amb el fre de mà posat no és un problema greu si serveix per reflexionar i temperar la fogositat innata del creador. Cuinar amb el foc sempre alt acostuma a deixar uns resultats d’aliments. cremats per fora i crus per dins. Això és justament el que li passa al nostre protagonista,  que la potencia visual emmascara unes peces massa crues i a les que falta encara una bona cuita interior. Cal doncs cuidar i refredar la visceralitat per aconseguir unes reflexions plàstiques més potents que no es quedin tan sols en el visual.