diumenge, de juny 02, 2019

MARTA DURAN. JARDÍ PINTAT





Em sembla que hom estarà d’acord en afirmar que Marta Duran és una dels grans artistes figuratius de les darreres dècades en l’entorn més proper, el que alhora li ha permès expandir la difusió de la seva creació per els  més diversos indrets
.
Amb uns bons fonaments tècnics i conceptuals, ben apresos de la mà dels seus dos grans mestres , Pablo Mañé i Josep Martínez Lozano, Duran ha sabut confegir una estilística personal estructurada en el domini del color i en la creació d’ambients , entre els que els florals i els jardins, a bon segur com a reminiscència de la Botànica, especialitat en la que es llicencià universitariament, han agafat una prevalença molt important.




Una estètica que des dels seus començaments li va permetre trencar amb la decadent figuració imperant en el moment, per practicar-ne una altre de més evolucionada , en un concepte més modern i actual. Però d’un temps ençà Duran sembla trobar-se en un enforcall del que no acaba de saber trobar la sortida, com es veia en les seves darreres exposicions i ara queda ben palès en aquests “Jardins pintats” que presenta ara al Museu del Càntir d’Argentona.




En la seva darrera presència expositiva a la Destil·leria dèiem  que “Marta Duran se’ns ofereix , tal i com ho fa darrerament , en aquesta lluita per evolucionar el seu llenguatge pictòric, establert en una certa modernitat tradicional, estilística que ara vol superar apostant més per la llibertat , amb un trencament de les estructures formals , donant personalitat més volàtil i etèria als elements que conformen els seus treballs, cada vegada més individualitzats  lluny de la gran estructura formal en la que treballava no fa pas tant. Tot amb l’afegitó d’una intensitat de pinzellada i de paleta cromàtica que doni un to més vibrant i agosarat al conjunt. Un nou ideari plàstic que depuri fortament la seva tendència  cap una pintura més acomodatícia i comercial”. 

I d’aquí l’aparició de la taca, els gruixos, la densitat pictòrica i també l’efectisme de llagrimeig i regalims, o aquesta juguesca de l’escultura pintada a lo ”Cabellut”. Innovacions de les que no  acaba de sortir-se’n del tot.



I això succeeix per una raó simple. En el fons aquest nou llenguatge no és el propi de l’autora  i això es nota amb unes obres més de laboratori que no pas emergides de la sinceritat , tal i com Duran ens tenia acostumats, de manera que a vegades fins i tot s’evidencia que l’artista ha posat el fre de mà com si ella mateix s’espantés  de la llibertat que agafava el seu treball anant més enllà del que ella mateixa creu s’hauria de permetre. Així els resultats , en una mirada analítica i que depassi l’aparença, es veuen impostats, poc sincers i per tant poc creïbles , i l’obra es ressenteix en demesia.




Duran està en un moment en que practica un idioma híbrid, entre el  seu, ben personal, i un que pretén ser més contemporani. I els híbrids acaben essent uns productes que malgrat tenir avantatges notables no assoleixen les que tenen en la individualitat dels seus elements.




Crec sincerament que Duran s’ha de plantejar seriosament el seu camí ja que disposa de moltes virtuts creatives i d’un nivell artístic important. Crec que ha arribat el moment de prendre una decisió dràstica. O seguir amb la figuració evolucionada, en el camí d’aquell jardí que presentà a Tempus Fugit (veure imatge que precedeix paràgraf), una de les millors obres de la seva carrera, o fer el salt definitiu i donant  un cop de puny damunt de la taula ,llençar-se desfermada en el camí de la taca, l’expressió i la potència abstractiva , essent possible la coexistència amb  un lleu suport figuratiu en l’entramat, per pintar per posar un exemple a lo Joan Mitchell que bé podria ser un far que marqués camí. El que no pot fer de cap de les maneres es quedar-se en aquesta indefinició, amb aquest aiguabarreig  que no li permet mostrar la seva realitat pictòrica i creativa.


És l’hora dels valents, i de les virtuts i capacitats de Marta Duran cal esperar-ho tot. Cal simplement mirar-se al mirall interior i apostar cegament per el futur que amb les “raons” de les que disposa l’artista encara que feixuc pot ser esplendorós.

(Les fotografies han estat extretes de les xarxes socials)