CÀNTIR DE L’ANY 2025. BENEDETTA TAGLIABUE

 

La passada setmana es presentà al  Museu del Càntir, el càntir d’enguany , en el que es celebrarà el 75 aniversari de la festa. Per tan important aniversari que en aquest cas és triple : 75 anys de la festa del Càntir, 50 de la creació del Museu i 25 anys de la nova seu del Museu del Càntir, s’ha triat a l’arquitecta Benedetta Tagliabue que va presentar la  seva peça a l’opinió pública.

Benedetta Tagliabue  (Milà, juny de 1963) és una arquitecta italiana establerta a Catalunya que és  cap de l'estudi EMBT

Va néixer el 1963 a Milà. Estudià arquitectura a l'Istituto Universitario d'Architettura di Venezia (IUAV), on es graduà el 1989. Amplià els seus estudis a Nova York, però just en finalitzar la seva tesi doctoral l'any 1989 es traslladà a Barcelona. L'any 1991 començà a col·laborar amb Enric Miralles, la seva parella sentimental, amb qui s'associà més tard per a formar l'estudi Enric Miralles-Benedetta Tagliabue (EMBT).

Al costat d'Enric Miralles ha realitzat projectes tant a Catalunya com arreu del món, fent una especial menció a la construcció de l'Edifici del Parlament d’Escòcia (1998-2004), que guanyaren en un concurs internacional. Després de la mort inesperada de Miralles l'any 2000, Benedetta Tagliabue prengué la direcció de l'estudi, continuant amb els projectes que ambdós estaven construint: l'Escola de Música d'Hamburg (1997-2000), l'ampliació i restauració de l'Ajuntament d'Utrech (2000), el Parc Diagonal Mar a Barcelona (2002), el Campus Universitari de Vigo (2003), el nou edifici del Parlament d’Escòcia (1998-2004), el Mercat de Santa Catarina  (1996-2005) i l'edifici de Gas Natural (1999-2006).

Fou guardonada amb el Premi nacional de Patrimoni Cultural concedit per la generalitat de Catalunya pel mercat de Santa Caterina l'any 2001. L'any 2005 fou guardonada a la Bienal d'Arquitectura Espanyola, amb el Premio Manuel de la Dehesa pel seu projecte del Parlament d'Escòcia 2004 i el mateix any guanyà el prestigiós RIBA Stirling Prize britànic - Millor Edifici del 2005pel mateix edifici. El 2009 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de projecció Internacional pel Pavelló d'Espanya de l'Exposició Universal de Shangai.  El 2013 va entrar a formar part del Consell Assessor de l'Arts Santa Mònica.

Va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi l'any 2019.

El 2025 fou inclosa a la llista Forbes de les 100 dones més influents de Catalunya

Un gran honor , i més un cop vist el seu currículum, que una persona com ella acceptés l’oferta per a la realització del càntir d’aquest any, en que es celebren els 75 anys de la festa. Una festa a la que des d’aquí us convidem a prendre-hi part, el proper primer cap de setmana de juliol.

Mentre no arriba, gaudim de la bellesa del càntir de l’any , gestat per Benedetta Tagliabue.

 

HOMENATGE A JOAN PARÉS. GRÀCIES A TOTHOM

 

Han passat ja quaranta vuit hores, temps suficient pe haver paït les emocions i sensacions que ens ha provocat el més que just reconeixement i homenatge , realitzat a Joan Parés, Parés de Mataró, el passat dijous a l’ Ateneu Iluro.

Just a l’hora de començar l’acte, ja s’havia superat l’aforament de la sala, el que va provocar que moltes, però que moltes persones, es quedaren sense poder entrar en el  petit acte en el  que  la gent de l’art vàrem voler fer un senzill homenatge a Joan Parés, artista mataroní, amic dels artistes i enemic de la fullaraca que massa vegada els envolta.

Una vegada realitzat, un, per que aquí parlo tan sols per mi mereix, està content i alegre de que una home de Mataró, i artista de la ciutat de cap a peus, hagi rebut el reconeixement públic al seu treball. Un reconeixement de la gent que ha estat al seu costat i que ara , prop de complir els 86, i retirat del tot de la vida pública, l’hi ha volgut fer saber que l’estima, així com ha estimat sempre les seves obres i el seu treball.

Un reconeixement alhora dels artistes que li han volgut donar el recolzament que mereix , sens cap mena de dubte, el seu fer. Un reconeixement general personalitzat en la veu, i l’expressió d’aquells que hem pogut gaudir del seu art i del  seu missatge. Un reconeixement ampliat en la veu de tanta gent que se li va acostar per donar-li l’abraçada que sens dubte mereixia.  A tots ells, el neu agraïment mes absolutament sincer.

Però tot acte públic té ben clarament marcat una cara i una creu. I a l’aplaudiment generalitzat ha d’haver-hi , com a contrast ,  la crítica a qui es va oblidar de la importància de l’artista, més que de l’acte. L’oblit de l’alcalde Bote, que va preferir anar a una festa del casal d’avis que no pas honorar amb la seva presència, l’homenatge a l’únic pintor que porta el nom de la ciutat, ha deixat marca en l’esperit de molts. Malgrat ser votant del PSC , no l’he votat mai com a alcalde de la ciutat, i m’he abstés sempre que el seu nom ha encapçalat la llista. Serà qüestió d’anar un pas més enllà. 

També vàrem trobar a mancar càrrecs importants d’entitats que sempre va defensar, com la Sant Lluc o de Santa Maria. Ells en sabran les causes però també han de saber que amb aquest intent d’avergonyiment públic, els que queden avergonyits son ells i no pas l’homenatjat.

Sigui com sigui, dijous va ser un dia important per l’art de la ciutat, ja que va ser el poble qui va retre homenatge a un artista, obviant les institucions que acostumen a donar l’esquena. Amb aquest reconeixement es va fer justícia amb un dels artistes mataronins més preuats , en Joan Parés, de Mataró, com no.

Gràcies a tots per la seva presència i a ell per el seu treball.

ACTE DE RECONEIXEMENT A PARÉS DE MATARÓ

 

El proper dijous, 19 de juny, l’Ateneu Centre Cultural  en el seu espai Escena i Pensament acollirà un acte de reconeixement al treball dut a terme en el decurs de la seva vida, a Joan Parés i Gomis , gran artista mataroní que des de fa ja forces dècades signa les seves obres com “Parés de Mataró”.

Fa ja molts anys que s’ha intentat dur a terme una exposició antològica del seu treball, però l’artista sempre s’hi ha negat per raons personals. Ara però, la seva avançada edat (85 anys) i el seu estat de salut,  ha mogut a un grup d’amics  a generar aquest homenatge per que pugui sentir la força de l’estimació de l’art, dels artistes i de la ciutat mateixa, al seu fer, realitzat durant tota la seva vida.

Per això aquest dijous, a les 18.30 hores i a l’espai Escena i Pensament de la  Fundació Iluro, un grup d’amics amb el suport dels Amics de la ciutat de Mataró ,realitzarem un acte de reconeixement a la seva tasca artística i cultural en el que sota la presentació de la periodista Laura Cera hi intervindran l’amic Francesc Masriera, el pintor Mariano Cabellos  i jo mateix, que intentarem confegir a trets les característiques personals i artístiques que han fet d’ell l’artista més estimat de la ciutat. L’acte comptarà a més a més amb el pianista Carlos Lozano que amanirà musicalment el mateix.

Un acte de justícia artística i ciutadana al que hi hauria d’assistir la totalitat de l’art local per agrair a l’artista no sols la seva tasca artística, ans també la seva passió per l’art i la ciutat, i el seu respecte permanent envers tots aquells que el practiquen.

Nascut a Mataró l’any 1939 va realitzar estudis a Arts i oficis (1948-1950 ) per continuar amb Marcos Zaragoza (1950-1953) i posteriorment amb Jordi Arenas (1953-1963), Per altre costat va estudiar com a Pèrit de teixits de Punt a l’escola de Canet, i es va graduar en Arts Aplicades i Oficis Artístics  a Barcelona, pertanyent molts anys al Col·legi de Decoradors de Catalunya.

Encara que havia començat de ben jove els seus estudis, no realitzà la seva primera presència pública fins l’any 1962, participant a la col·lectiva “Art al carrer” que es realitzà a la Riera mataronina. La seva primera exposició individual no fou fins l’any 1971 amb l’espectacular mostra  “Homenatge a la Plaça Gran” que ocupà amb 70 pintures el Museu Municipal. A partir d’aquell moment començà un ritme expositiu de al menys una exposició a l’any amb presència a diferents poblacions catalanes , entre elles Barcelona, on exposà a la sala Bargalló. D’entre les seves exposicions varen destacar  les de la Biblioteca Popular (any 1972), Sala Fuset (979) i Galeria Tertre (1981). A partir d’aquell moment les seves exposicions van ser cada vegada més escadusseres ja que els encàrrecs el dominaven i no trobava temps per estructurar l’ideari precís per a una nova exposició. D’aquí que el seu currículum expositiu sigui ben escàs.

Parés va arribar a l’art de la mà d’una habilitat convertida en afició. L’ensenyament general i els seus estudis professionals  el decanten clarament cap uns indrets en els que el dibuix i l’entorn decoratiu en son els amos i senyors. No és doncs d’estranyar que les primeres obres de l’artista es moguin per camins tan efectistes com ho puguin ser els de la Plaça gran o els llaminers paisatges italians. I el cert és que no quedaven gens malament aquelles visions primerenques i menys si tenim en compte el que s’estilava per aquells temps en els que la repetició quasi permanent dels mateixos esquemes  varen convertir a moltes obres i artistes, en un refugi d’habilitats tècniques en els que ben poc d’art veritable hi havia.

Però sortosament el tarannà viatger i d’aprenentatge perpetu del que  ha gaudit sempre l’artista, li va fer entendre que aquell no era el seu camí i capgirà el seu desenvolupament cap una línia molt més pròpia, personal i intimista , en la que sempre s’hi ha trobat molt a gust , ans també en la que ha pogut desenvolupar a la perfecció les seves habilitats tècniques.

Parés de Mataró es converteix així en “el poeta del quotidià”, com el vaig definir en una crítica i ell va convertir en el segell de marca del seu fer. Així, els elements habituals, els racons més insospitats, els estris d’ús més diari, recobren noves perspectives i personalitat en les mans de l’artista.

És en aquest treball en el que la comunicació entre l’artista i la seva pròpia obra s’aconsegueix de manera més adient, fet del que en surt beneficiat l’espectador  que poc ha de posar de part seva per completar el cercle perfecte.

Per aconseguir el seu fi , l’artista es mou amb habilitat  amb l’inestimable ajut del dibuix del que sempre n’ha estat un fervent defensor. Els seus pastells, acrílics , olis, esgrafiats o pintures a l’ou han estat solventades sempre amb una certa facilitat  per aquell que  ha tingut sempre en el domini de l’ofici, - tan poc respectat ara -, una de les seves millors qualitats.

Joan Parés ha estat un pintor d’altíssima qualitat i ben necessari en el seu temps i jo diria que ho seria avui mateix. Sempre hi ha hagut persones que sobre totes les coses han estimat les petites coses de cada dia, elevant-les des de la seva humilitat i donant-les  el to que creiem mereixen.  Parés n’ha estat un d’aquests i en un temps en el que la deshumanització  ens fa més estanys amb nosaltres mateixos, bo és recuperar aquest entorn, que ha estat sempre el de Parés de Mataró, el poeta del quotidià.

D’aquí el nostre agraïment.

25 ANYS. FONS D’ART DE L’ASSOCIACIÓ SANT LLUC

 

Com plat fort del 25 aniversari de la Sant Lluc, l’associació ha organitzat una mostra col·lectiva del que cal suposar bo i millor del seu fons d’art , aconseguit en aquests 25 anys d’activitat. La mostra s’inaugurà el passat 31 de maig  i jo l’he visitada fa pocs dies ja que en aquelles dates estava de viatge.

No entrarem en discutir i comentar el modus operandi de la festa. Cadascú és lliure de fer el que creu que és millor pels seus interessos. Per a mi està clar que si es celebra l’aniversari d’una entitat és bàsic fer repassada bona dels actius del que es disposa , és a dir de la seva història i dels seus protagonistes. cosa que crec no ha succeït en aquesta ocasió, ja que la mostra és pobre i esvaïda i a més representa pèssimament als associats i al seu treball.

Oblidar-se de la primera peça que entrà en la col·lecció que va ser a conseqüència de l’exposició d’ Emília de Torres que inaugurà la sala del Sant Lluc al Casal com a tal, i que un va tenir l’immens plaer de presentar en el catàleg i en directe, és un oblit imperdonable en l’històric i en l’artístic ja que la peça d’Emilia de Torres que es presenta en aquesta ocasió és fluixa i ben poc representativa del seu bon fer.

El cert és que després de visionar l’exposició no l’entenem de cap manera. Hi ha una obra de Rafel Estrany però cap del seu fill que sí havia exposat a la sala. Hi ha obres pèssimes  d’artistes amb nom , com el cas de Diaz Alamà o Mònica Dixon, al costat d’obres de ben poc nivell en relació a la seva vàlua, com en els casos de  Boix, Guerau Calabia, Puiggalí, Manuel Cusachs o Pau Viader, mentre que no n´hi ha cap d’artistes mataronins ben reconeguts per la seva pertinença i defensa de l’entitat, en uns oblits lamentables que no tenen cap excusa.

Es trist dir-ho però  malgrat la qualitat d’algunes poques peces com les de Carme Garolera i d’Alberto Romero Gil , la més certa de les veritats és que paga molt més la pena, visitar la mostra amb les obres dels artistes que han exposat en la sala, que es troba en la sala contigua, que visitar aquesta mostra incolora inodora i insípida que ens ofereix el sant Lluc en el seu aniversari.

I aquesta col·lectiva és més pobre encara quan es fa comparança amb la donació de part de la col·lecció del que va ser el seu president i que ara podem veure a Ca l'Arenas. No pot ser que el tot sigui molt inferior a una de les parts.

Una mostra que exigeix a l’entitat en sortir de l’enorme atzucac en que està submergida, ja que després de la pèssima temporada programada crec que la directiva s’hauria de plantejar seriosament si aquest és el camí a seguir. Exemples com la renuncia a l’organització de la Biennal , lliurada d,amagatotis a la Fundació Iluro, son la demostració d’un personalisme patogen que podria acabar amb l’entitat.

Esperem la nova edició de la col·lectiva del Sant Lluc i que amb la mateixa trenquin el pèssim camí que estan duent a terme encegats per un far que enfosqueix i no il·lumina.

 25 anys de l'Associació Sant Lluc

Sala d'Aparelladors de Mataró

 Del 31 de maig al 22 de juny de 2025