dissabte, de març 31, 2012

EL TEBI BROU DE L'ARTISTA

Feia temps que no compartiem article amb Vicente Verdú. El que publica avui a "El País" amb el títol que encapçala aquest post, és d'una intensitat i riquesa fora de mides.Filosofia pura per aquells per els que l'art és quelcom més que un plaer estètic i un genial anàlisi del sentit de la creació.
Impagable i molt recomenable.






EL TIBIO CALDO DEL ARTISTA .- Vicente Verdú

Entre los casos de creatividad en esta etapa de escasez, la arquitectura se encuentra por delante en rebuscar nuevos materiales y diseños eficientes, edificios sostenibles, autónomos y flexibles que se coordinan con las variables maneras de vivir un porvenir más indeciso y precario. Pero el arte de la pintura, o su comercialización, también está manifestando imaginación para que, buscando nuevos recursos, no se la pierda de vista.

Si al arte expuesto en las galerías cada vez más híbridas (galería-café-peluquería) no acuden los compradores o incluso han perdido atracción para los curiosos aficionados que miran y no adquieren, los cuadros corren hoy y cada vez más hacia los lugares más o menos comunes donde transita la clientela. Cuadros en los hoteles de algunas estrellas siempre ha habido e incluso es usual que se celebren exposiciones temporales cubriendo las paredes del salón, del bar o de los corredores con sus precios a la vista. Lo que apenas se había ensayado, sin embargo, era colgar los cuadros en la misma habitación del huésped.

Había precedentes pero lo que hará la próxima feria Flesh Art Fair en el hotel Palau Sa Font de Mallorca merece ser destacado. Los pintores toman una habitación como cualquier turista y, ganado ese espacio, (ganado lo primordial), despliegan sus cuadros por los paramentos del cuarto.

Los compradores serían tanto los habitantes del hotel o los que pasean como en las ferias ante los stands que ahora son las habitaciones numeradas. Se ha previsto, además, que esas habitaciones puedan destinarse no sólo a que los cuadros residan temporalmente en ella sino que junto a los cuadros duerma, defeque y se duche el artista. De este modo se crea de inmediato una atmósfera de intimidad parecida a la de un estudio pero incluso superior por la influencia que se desprende desde la cama al cuarto de baño.

¿Soportará el autor, no obstante, dormir envuelto en sus propias obras? El visitante entra y sale pero el autor que duerme en tan estrecha contigüidad con sus lienzos se arriesga a sentirse embalsamado. Cuando no simbólicamente muerto.

Cada cuadro evoca una fracción de la vida, cada composición es producto de un ánimo expresivo donde se sintetiza una experiencia compleja. Cada resultado, cada pintura es, en fin, de una parte una obra de arte y, de otra, una obra del cuerpo. Con esta ecuación cada exposición es tanto el testimonio de un goce también el testimonio de una sucesiva deposición. El relato de una serie de extracciones de placer y dolor que ahora, ya bien seca la pintura, rodean al artista como terminantes acabados. ¿Será resistible este impensado camposanto al dormir? ¿Podrá el artista convivir con su obra bajo la estrecha intimidad del sueño?

Todo producto artístico, en la escritura, en la música o en la pintura mueren para su propio autor tan pronto nacen propias por completo. Todos los cuadros enhiestos en derredor son como cadáveres para su autor en cuanto hechos finiquitados. Se dormirá así en el centro de una coral marcada nota a nota por la mano del artista. Pero ya no entonada por este artista presencial que hoy se lava los dientes, sino por aquel artista ocasional ya ha desaparecido en su mismo quehacer pretérito.

La exasperación por sacar agua de la sequía y brillo de las piedras lleva a componer en la escasez y sin mucho proyecto redentor, un diálogo donde la muerte y la vida se encuentran mucho más cerca. El mismo nombre del hotel, Palau sa Font hace mención a ese líquido primordial que, desde la vida, pasa como un caldo de ave a la inmóvil belleza de la muerte.

divendres, de març 30, 2012

EN EL FONDO DEL MAR , MATARILE, RILE, RILE …



Qui més en coneix  diu que no deixo de ser una persona peculiar. Diu que essent com soc  apassionat en excés  quan surto a defensar un fet o una idea , sembla llavors que el cor domini per damunt de tota la resta i no és veritat. Aquella defensa apassionada arriba després d’una reflexió cartesiana, d’avaluar pros i contres , i encara que no ho sembli , qui parla és el cervell i no el cor.

Justament en aquesta situació és com em trobo després d’haver estat present en la inauguració de la nova temporada artística a Ca l’Arenas , amb dues mostres, una de caire permanent i com eix central, “Mar de fons” . i l’altra temporal , “ Retrats de mar”. Dues exposicions d’un nivell baixíssim , absolutament indignes d’un Museu i un Centre d’Art d’una ciutat com Mataró, que semblen més fetes per ensorrar definitivament a la pintura , i a la plàstica en general, que no pas per donar-lis lluïment i ressò.

Dues exposicions de les que fàcil és fer-ne paral·lelisme amb les “descarregades” d’andròmines que estan de moda en diverses poblacions ( per ex. Cardedeu ). Un lloc on els drapaires post-moderns treuen el seu calaix de sastre i en el que mirant i regirant es pot arribar a trobar alguna peça de qualitat , però que la resta no deixen de ser unes rampoines que sols tenen l’interès del temps passat , de la boutade o de la curiositat kitsch. Un vergonyós paral·lelisme que s’acompleix en la seva totalitat.

MAR DE FONS





La sala del primer pis de Ca l’Arenas queda ocupada per la mostra  que dona nom a l’exposició axial que ocuparà l’ indret fins el setembre de 2013. Una exposició que patirà diverses modificacions com a conseqüència d’una parida participativa de la que ja en parlarem en el seu degut moment. Una mostra que mitjançant cinc àmbits pretén inter-relacionar obres que pertanyen a les col·leccions municipals, amb la ciutat , els espectadors i el mar.

Cal començar felicitant a qui va saber batejar la mostra amb el títol “Mar de fons” , ja que és totalment escaient. La gent de mar sap molt bé el dolent i traïdor que és aquest fenomen marí . Mentre pel damunt plana la calma , les corrents soscaven els fonaments i s’ho enduen tot mar endins. Una definició exacte del que succeeix en la sala.

Una seixantena llarga de peces composen la mostra , d’elles una gran part , potser més de la meitat , signades pels germans Arenas . Uns protagonistes que son acompanyats , així com si d’un disc de “duets” que no fa tant estaven de moda , per quatre obres del fons històric del Museu , en la que  destaca la de Torrescasana i  de les que moltes repeteixen presència en l’exposició central.

Amb elles, quatre obres d’artistes de pes com ho puguin ser Alís, Codina , Duran , Fradera i Perecoll , completant-se la mostra amb peces disperses d’artistes de tota mena i nivell , assolint el punt més baix en treballs com el de J.L.Barcelona indigne de totes totes d’estar ni tan sols en la col·lecció d’un Museu.

Una exposició muntada de forma absolutament plana, sense cap mena de vibració. Una exposició sense “punts i aparts” , d’una absoluta monotonia en la que no existeix cap mena de diferenciació entre els apartats que teòricament marquen la mateixa. Una mostra embotida , enfarfegada , en la que cal fer potent esporgada tant en el que pertoca al nombre de peces com al de la qualitat. I que a més per completar la desfeta , o potser caldria dir la malifeta, presenta una patètica il·luminació ja que en realitat l’exposició no està “il·luminada” , té llum , que no és el mateix ni molt menys.

Un muntatge que a més penalitza fortament a les obres potents corresponent als artistes locals. L’obra de Codina , de la que per cert molt ens agradaria saber quina relació té amb el component marí motiu de la mostra , inicia arraconada la visita , fent costat a una cantonera col·locació del treball de Marta Duran. La de l’Albert Alís , de la que per cert veig que m’han fet cas i han posat fil a l’agulla en el que pertoca a col·locar corresponent la data de la mateixa ( no així en el catàleg ), es perd en un batibull d’obres menors entre elles les d’algun aprenent seu.

Però el pitjor està en l’obra de Pere Fradera , col·locada de trascantó en el rebost de l’exposició, o la de Perecoll ( Pere Coll segons el weeb a que remet la tecnologia avantguardista  inaugurada en aquesta exposició i que ens ha de col·locar en un nivell enveja del món sencer ) sense llum , descentrada i acompanyada d’un , també perjudicat, treball de Xavier Ubach que allà hi fa més nosa que servei.



Queda així una exposició inútil, malèvola, desquiciant, que sembla més engendrada per algú que odiï la pintura que no pas per aquell que vol presentar-la pel seu gaudi. La seva mirada està feta amb molt pocs minuts. Sols mereixen atenció les obres que hem citat , alguna més en el gust personal del visitant i òbviament  tres o quatre treballs de Jordi Arenas i una mitja dotzena d’en Jaume , amb unes peces a les que han tallat del tot les ales amb una col·locació engavanyada, sense aire ni espais , que les barreja i desnaturalitza, impedint del tot no tan sols el gaudi de la seva qualitat , ans també la simple contemplació del seu bon fer.

Una exposició , aquest “Mar de fons” que sols pot merèixer el qualificatiu del suspens absolut , i sense dret de recuperació. Si de veritat hi ha algú que tingui seny en el desideràtum que és el conjunt organitzatiu d’aquesta mostra, espero que el mostri i que quan toqui canvi de parella , faci el mínim que cal exigir a una exposició per senzilla que sigui , que és tenir cura del muntatge , de la il·luminació, del respecte a les característiques pròpies de les obres per que aquestes puguin ser exhibides de la manera més favorable, i finalment i com element essencial fer aposta per la qualitat.

Mar de fons, una exposició de tercera, de la que el millor que es pot fer , és fugir d’ella.

(Les fotografies han estat manllevades del capgròs i del Tot Mataró)

Ps.-És tan gran el desgavell que davant la queixa d'un artista , amb un cert deix d'amenaça per allò de la propietat intel·lectual, li han promés que la seva obra sera "resituada" de manera immediata per que al menys pugui ser observada amb unes mínimes condicions.

dimecres, de març 28, 2012

MAR DE FONS






La temporada artística a Ca l’Arenas comença aquest divendres , data que no està gens malament tenint en compte que sols falten tres mesos per acabar-la. Ho fa amb de nou sota el paraigües d’un eix temàtic de títol “Mar de fons”, un títol que fàcilment pot ser premonitori.

I dic premonitori ja que sabent un el que sap, sols li queda arrugar el nas i esperar a que s’inauguri la mostra per confirmar de visu tots els mals presagis. Dic esperar  dons un no ha pogut veure la mostra, encara que aquesta va ser presentada als mitjans d’informació locals ,acte  al que òbviament no vaig estar convidat malgrat exercir la crítica d’art a un mitjà privat ( capgròs) i a un públic ( m1tv) de la ciutat , però el veto permanent per part de l’IMAC segueix , fet que tenint en compte que un va estar escollit per el Ple municipal com a membre del Consell Rector de l’ens cultural , converteix el fet en kafkià.
(Espero que el director de l’IMAC , en Josep Mª Torrent, com a periodista que és em pugui explicar les raons d’aquest veto , democràticament intolerable ).

A bon segur que hi haurà mar de fons i un apunta ja tres eixos: El molt poc treballat fil conductor de la mostra . El baix nivell general de l’exposició amb peces agafades pels pèls . L’externalització de les exposicions de la planta baixa.

Per intuir els dos primers temes sols cal fer una mirada al catàleg de mà que es trobarà a l’exposició i que un bon amic m’ha fet a mans.

Així l’exposició es distribueix en cinc àrees: Mataró ciutat oberta al mar ; Una vida al mar ; La descoberta de l’oci; Bellesa inabastable ; Evocacions marines.

Les explicacions de les mateixes , sense referències artístiques encara que es tracti d’una exposició d’art , les deixo al seu judici si és que son capaços de llegir-les i digerir-les.

Al respecte de la qualitat un sempre ha cregut que el correcte és fer que en els catàlegs apareguin les “millors” obres del presentat. Us puc ben assegurar que si el millor de l’exposició son les  obres que s’expliciten el resultat de l’exposició serà ben galdós.

A més el catàleg de mà demostra la manca més absoluta de respecte per el veritable protagonista de la mostra que és , que ningú ho oblidi, l’art. Molta , molta , però que molta lletra ( per cert ben insubstancial ) i cinc reproduccions de la mida d’un segell de correus. Absolutament vergonyós.

Una manca de respecte que a més s’individualitza amb dos fets lamentables. :

Per un costat l’obra d’Albert Alís es datada  així “1976 ?” . És de la manera que ja va ser datada en l’exposició de la Donació Xavier Ubach. Llavors ja és va queixar públicament l’artista ja que no entenia ni com no s’havien dirigit a ell per datar-la correctament ( tasca obligada en un Museu que vulgui ser considerat com a tal) i com no havien pensat en l’impossible de la data ja que segons ella , l’artista hauria estat un nen prodigi dons sols tindria quinze anys. Ara han passat set anys i es repeteix l’errada i la manca de respecte.

Una manca de respecte que s’accentua caient a més en la il·legalitat , - vergonyós dons estem parlant d’un espai municipal -, reproduint en pòsters , banderoles i catàlegs , una part d’una obra artística sense indicar en cap lloc quin és el seu autor, fet que vulnera la propietat intel·lectual del creador i que hauria d’obligar a l’IMAC a corregir tots els elements de difusió tant per qüestió legal com ètica.



EXTERNALITZACIÓ

En els post del 17 i 24 de Març , vaig fer els comentaris avinents a les declaracions que els màxims dirigents de l’IMAC m’havien fet de paraula i per escrit al respecte de les exposicions que seguirien a l’actual i en especial al fet de que fos l’Associació Sant Lluc les que organitzés les mateixes en una externalització absolutament il·legal de la gestió, que correspon solament al Museu i que en cas de produir-se hauria de ser aprovada per part del Consell rector de l’IMAC.

Per activa i per passiva els alts dirigents de l’IMAC em van afirmar que no hi havia previst res per la propera temporada i que era del tot fals que el Sant Lluc organitzés cap exposició.

Dons bé, en el decurs de l abans comentada presentació al mitjans informatius locals es va explicar , i així apareixerà aquest cap de setmana en els setmanaris corresponents , que l’Associació Sant Lluc organitzarà un cicle titulat “Visions del Mar” entre el 9 de Juny i el 28 d’Octubre . Un cicle que , afegeixo jo, constarà de l’exposició dels Joves de la Sant Lluc, i exposicions de J.Munné i de Tano Pisano.

A més s’indicà que l’oferta es complementarà amb un seguit d’intervencions sota el títol “La sal , la sorra i el paper de vidre” i les mostres en el 20013 de Rafael Estrany i Josep Niebla.

Si el regidor de Cultura i el director de l’IMAC m’asseguren de totes les maneres possibles i amb tota vehemència que no hi ha ni exposicions organitzades pel Sant Lluc ni res previst per la temporada següent i en canvi si que existeixen, sols pot ser per dos raons: o que el director del Museu fa el que li passa per l’engonal sense retre comptes als seus superiors , fet que hauria de merèixer la corresponent  sanció, o és que els responsables polític i tècnic de l’IMAC m’han mentit.

O sigui que espero ansiós les seves explicacions.




dilluns, de març 26, 2012

NEW FIGURES 2 . EDUARD NOVELLAS




Potser la més gran satisfacció per un crític impenitent en això de visitar exposicions , sigui quin sigui el seu protagonista , està en veure aquella mostra iniciàtica i pensar que allà hi ha futur. Apuntar el nom i deixar passar el temps per veure si encertes. Quan així és , no ho dubtin que és el nirvana.

Eduard Novellas és un d’aquets casos. Vaig tenir la sort de visionar les seves  primeres exposicions  i la desinhibició  amb la que afrontava la figura amb una certa passió entre vitalista i expressionista , donava ales a pensar que allà hi havia “matèria” d’artista. Ara passats els anys, tot ha quedat confirmat. Eduard Novellas ha deixat de ser , malgrat la seva joventut , una promesa per esdevenir  una veritable i ben positiva realitat, tal i com confirma amb la magnífica exposició “New Figures 2” que presenta a la sala d’exposicions de Can Caralt a Sant Andreu de Llavaneres.

Una sala que queda plena  a vessar d’intensitats artístiques , mitjançant l’escassa dotzena i mitja de peces que  ens presenta , en forma de figures i retrats.  I crec que cal fer-ne diferenciació estricte del concepte i no caure en l’imperdonable error en que va caure Ca l’Arenas en la seva mostra inaugural, dedicada al retrat i que no en tenia un com imatge corporativa i sí una figura.

Figura és com diu el diccionari , la representació d‘una forma , especialment la humana , pel dibuix. Mentre que per retrat hem d’entendre el mateix concepte amb l’afegitó de la necessitat de la identificació del retratat, tant en l’aspecte extern com en el de captació de les característiques personals interiors.

Ara i aquí , figures i retrats es donen la mà ja que en els dos aposta pels mateixos caràcters. Conceptualment segueix amb el domini aclaparador  que li permet no tan sols vestir l’estructura de l’obra de manera perfectament adient , ja sigui mitjançant el “posat” tradicional , en el que podríem dir concepte clàssic del retrat , ja sigui en el concepte global o de grup , en el que les diverses figures es complementen, marcant  per si mateixes les distàncies i els privilegis de protagonisme, per confegir un tot coral que incideix clarament en l’espectador.

Aquest potser és justament el punt clau en el treball de l’artista . Eduard Novellas no vol de cap de les maneres fer un treball que sols tingui una possible mirada , la de l’espectador. El seu és un treball de força recíproca: L’espectador mira , però alhora se sent observat per el retratat , en una dialèctica de tensions , mirades i comunicació. Una mirada dual que ens obliga a intentar endinsar-nos en els mateixos i resituar-los en els nostre àmbit personal i general.

Aconsegueix així unes obres de fermes estructures que accentuen el seu poder mitjançant el concert tècnic que desenvolupa Novellas amb tot encert. Ja sigui el dibuix que segueix el ritme gestual que tant li agrada ; ja sigui el color que s’estructura pla i dispers en un joc equilibrat d’oposats i complementaris. Ja sigui fent ús del propi material estructural ( fusta , paper de diferents tonalitats ... ) per convertir-los en part pròpia de l’obra ; ja sigui amb l’atreviment  d’un anar més enllà sense por de desballestar res.

Tot això configura una mostra rotunda , impactant , de molt alta qualitat en la que és difícil quedar-se amb alguna peça en concret ja que cap d’elles desmereix en res a les que l’acompanyen, potser amb l'únic però a l'obra triada com a cartell de la mostra que no fa justícia en res al global de l'exposició.

New Figures 2 és una exposició que marca ja un camí sense retorn en el treball de l’artista mataroní . Una exposició que de nou dona protagonisme a la figura i al retrat i ho fa amb la dignitat que sols els grans artistes poden expressar. Tot en una exposició d’obligada , lenta i repetida visita.

Una exposició simplement emocionant

Felicitats.

diumenge, de març 25, 2012

MÉS DESCONCERT. CAN XALANT




Acabava un el post del dissabte passat deixant en el tinter , per ètica i responsabilitat , dos apunts en relació als temes més polèmics en l’art mataroní. Dèiem que ja hi hauria moment per tocar-los ,però sorpresivament, al menys en el que pertoca a un d’ells , el temps ha corregut molt, però que molt ràpid i ja és total actualitat. Es tracta de Can Xalant.

Ho dèiem, ja que el dijous 15  i en la reunió ordinària del Consell Rector de l’IMAC , el seu punt 4 estava dedicat a Can Xalant i en ell el regidor Quim Fernández va explicar al plenari que el Govern Municipal  havia decidit NO RENOVAR EL CONTRACTE DE CONCESSIÓ DE CAN XALANT  , tal i com ja havia marcat CiU en el seu programa electoral, degut a la deficient valoració dels elements creatius que generava que no assolien ni de lluny les expectatives que caldria esperar a tan alt cost econòmic, i molt especialment per el nul “retorn” a la ciutat de tot el que la mateixa invertia en el centre de creació.

Va explicar igualment que s’havien establert contactes amb la Generalitat per establir uns nous criteris per mantenir el Centre que es fonamentaven en tres punts:
1.- Una retallada important del cost econòmic del conveni, dons l’ajuntament ni volia, ni podia assumir l’alt cost econòmic d’un conveni que s’endu  més de la meitat de la despesa d’arts visuals de l’Ajuntament.

2.- Una relació directe entre l’ inversió de l’Ajuntament vers el centre i el “retorn” a la ciutadania de les accions que genera el mateix.

3.- L’obertura conceptual del centre , eliminant el qualificatiu de “contemporani”  i esdevenint un “centre de creació” obert a totes les tendències, tècniques i conceptes .

Davant d’aquestes reflexions , un mateix va intervenir per recordar que tan sols uns dies abans el Conseller Mascarell havia explicat la seva teoria dels “planetes museístics” i que Can Xalant estava en òrbita del MACBA. Res en sabia el regidor que va atribuir l’encaix a lligams anteriors , tot assegurant que aquest no seria el cas.
Diverses intervencions van remarcar la necessitat de mantenir el concepte de centre de creació però aplaudint l’exigència d’obertura del mateix a altres possibilitats i tendències.

Al punt d’acabar, un va preguntar si la gent de Can Xalant estaven assabentats de la finalització del contracte , davant la resposta negativa i malgrat el convenciment de que òbviament ho sabien  ja que a l’IMAC no es mou una fulla sense l’aquiescència de Gisel Noè , valedora i enginyera maquiavèl·lica del poder contemporani en l’ens , un es va comprometre al silenci fins que tot fos públic.



Però arriba el dijous següent , és a dir sols una setmana després, i un queda bocabadat quan veu al capgròs.com que el Govern aposta per mantenir Can Xalant, en l’orbita contemporània al costat de tota la trepa d’amics i coneguts , que a més el regidor, com a tal, entre en la junta de direcció de la Xarxa d’Arts Visuals, i tot això amb declaracions d’elogi i felicitació mútua sense límits ( la retransmissió de l’acte en streaming va fer envermellir a més d’un i impedeix que el regidor pugui negar el que va dir ).
Tot en un entramat que podeu observar detingudament en aquest enllaç

I que si quedava poc clar , en el que pertoca a alegries i joies , queda especificat en la nota de premsa de l’Ajuntament que podeu veure aquí.

I ara , què?. Queda ben clar que Can Xalant queda englobat en la Xarxa de centres d’Arts Visuals de Catalunya coordinada per Conchita Oliver, el que significa certament que s’acaba el contracte amb els actuals concessionaris, que es poden presentar al nou concurs , en els que tenen totes les de guanyar ja que encara queden més remarcades les tendències d’aquests centres de creació ( de fet un grup que tenia previst presentar-se al concurs davant les noves perspectives dictades per l’Ajuntament en el Plenari de l'IMAC ja ha decidit renunciar ).

Un concurs en el que a bon segur no s’acompliran cap de les circumstàncies que venia Quim Fernández , a saber: Econòmicament poca variació hi haurà si no anem a pitjor dons la Generalitat ha anunciat un augment de la dotació global, el que essent el tema econòmic a parts , encara poodria resultar més car.
En el tema de la difusió , el mateix pot arribar a perjudicar encara més a les arts plàstiques dons es probable que davant la necessitat , ocupin encara més els espais públics de Can Palauet i ca l’Arenes, escombrant encara més a la resta de tendències creatives.

Finalment és obvi que l’aposta és “únicament” per l’art contemporani i no una aposta creativa general com defensava el mateix regidor.


He dit per activa i per passiva , i ho vaig repetir en el Consell Rector, que el tema de Can Xalant era un tema polític. L’Ajuntament de Mataró tenia una idea ( tancar el concepte actual del centre i canviar-lo) però la Generalitat , és a dir el seu partit , ha fet l’aposta contraria i aquí s’han baixat els pantalons i no han tingut els nassos d’Olot de mantenir el tancament .

Can Xalant no sols seguirà com fins ara , ans accentuarà el seu poder i la seva línia. I això qui més qui menys ho sospitava , vist els forts lligams amb el poder central d’aquells que tenen la mamella vital ben agafada en el seu “cortijo” particular de can Pilé.

I si aquest punt pot ser acceptable políticament parlant , i un pot vendre la moto de la millor manera possible , el que no pot fer mai és explicar al Consell que dirigeix la política cultural de la ciutat que es va a fer una cosa , i al cap de set dies fer justament el contrari , i no tan sols sense donar cap explicació , ans el contrari intentant fer veure que s’ha fet justament el que ell va explicar.

En el que el bo d’en Quim Fernández erra  és en no pensar que la gent del Consell, al menys al damunt del paper, no som tontos , i tots vàrem entendre el que va dir: Que Can Xalant canviava de dalt a baix en el futur. I els que ho vam escoltar estàvem ben serens i sense cap mena d’element que pogués alterar la nostra capacitat d’entendre les coses.

Per això, per la gestió de l’IMAC totalment a esquenes del Consell rector, que recordem és qui ha de dictaminar la política cultural de la ciutat , he adreçat al regidor la meva carta de dimissió de l’ens , a la que ha respost amb la petició d’una trobada que , com no, he acceptat.

Però les coses penso que estan molt clares , i de mantenir-se Can Xalant en la xarxa d’Arts Visuals de Catalunya amb les condicions que es pregonen, les explicacions públiques del regidor son obligades i de no ser satisfactòries haurien de provocar la seva dimissió.

Mentre , nosaltres restem a l’espera.

dissabte, de març 24, 2012

DESCONCERT


Estic convençut de que si pregunteu el que la gent pensa de mi us podeu trobar amb algú ( segurament pocs ) que us en parlin bé  i una gran majoria que em posin chupa de dómine, però estic igualment convençut que ningú gosarà discutir la meva absoluta passió per l’art , en especial el més proper. Una passió que fa que sigui capaç d’apuntar-me a qualsevol projecte que em generi il·lusió . Però el cert és que moltes vegades , - principalment quan hi ha estaments oficials pel mig -, hi ha algú que em pren la “i” i la “o” , i la il·lusió és i em converteix en “il·lús”.

Això és justament el que m’està passant amb l’IMAC com protagonista , i Ca l’Arenas i Can Xalant com a causes directes.

Anem dons a pams:




CA L’ARENAS.PROGRAMACIÓ

Era justament el passat dissabte quan explicava en el post del dia el fet de que tant el regidor Quim Fernández com el director Josep Mª Torrent m’afirmaven rotundament que per ca l’Arenas sols estaven previstes les dues exposicions que s’havien d’inaugurar avui i no existia cap mena de compromís posterior ni per la següent temporada.

Qui passegi pel carrer Argentona pot veure les formoses banderoles que anuncien l’exposició “Mar de fons” i en ells amb color ben destacat apareixen les xifres  2012-2013 , xifres que com veuen també apareixen en la invitació oficial. Cordills , per no estar res previst no està malament comptar ja amb l’any vinent.
Toca per tant nova interpel·lació al regidor que em respon textualment:” ... per desgràcia, les exposicions de les característiques de la que obrirem properament a Ca l'Arenas s'han de prorrogar en el temps per qüestions econòmiques (prou trist). Però, dit això, és cert, que no hi ha cap decisió presa sobre la següent exposició que ha d'omplir aquell espai.”

Primera enganyifa: Si que hi ha compromís per la propera temporada , i a més mantenint el gravíssim error de la temàtica com fals encaix , però com que s’agafa més aviat a un mentider que a un coix , el mateix vespre ( ahir) i en la inauguració de la magnífica exposició de l’Eduard Novellas a Llavaneres , em trobo a un veterà artista de la localitat , nom que em reservo dons no ve al cas, del que fa temps no hem vist cap exposició que m’anuncia ben content que exposa a ca l’Arenas just acabades les exposicions que s’inauguren ara, i fins i tot l’exposició ja té títol “Mar obert”.

Hi ha o no hi ha compromisos ?. Està clar que n’hi ha i que tot està ja pastat i manegat. Per què dons mentir i enganyar d’aquesta manera?.

Vull ser enormement sincer en dir que estic segur que quan llegeixi aquestes línies el bo d’en Quim Fernández agafarà una gran emprenyada , ja que estic del tot convençut de la seva sinceritat quan em respon que no hi ha res previst. El que passa és que la seva resposta correcta hauria de ser “Jo no sé que hi hagi res previst” , però el que passa és que ell no n’està informat ja que el responsable (?) del museu , en Carles Marfà, va per lliure  fent com ha fet sempre , creure’s l’amo i estructurar les coses de manera que afavoreixin la seva vagància natural.

Un fer sense consultar a ningú que és el que ha provocat precisament l’ajornament de la inauguració que estava prevista per avui. Sense encomanar-se a ningú, i molt menys mirar l’agenda dels responsables municipals ( Alcalde i regidor ), va fixar com a dat aquest dissabte , per cert dia no habitual d’inauguracions a Ca l’Arenas , sense tenir en compte que aquest cap de setmana els responsables municipals no estan a la ciutat ja que se celebra a reus el Congrés Nacional de Convergència.

Vist el vist , espero les oportunes explicacions i la veritat al respecte del negre futur de la programació de ca l’Arenas.

Però això és pecatta minuta davant el cas de CAN XALANT que explicarem demà



divendres, de març 23, 2012

TERTRE A LA NAU GAUDÍ

Aquí teniu el vídeo del resum de la segona conferència del cicle "Els Dijous a la Nau" , al voltant de la galeria Tertre , amb el protagonisme de Perecoll, Davíd Salvadó i un mateix.

Desitjo que sigui del vostre interès.






dijous, de març 22, 2012

ESPAI D'ART. PERE-MÀRTIR BRASÓ

Aquí teniu el darrer "Espai d'Art" amb la presència de Pere Màrtir Brasó amb qui mantinc una , crec que interessant xerrada.







dimarts, de març 20, 2012

MUSEU KRÖLLER-MÜLLER. VAN GOGH






Avui Van Gogh és noticia de nou , no per el preu extraordinari assolit per una de les seves obres , si no pel fet del descobriment d’una pintura seva que es trobava tapada per una altra de coneguda en la col·lecció que atresora el Museu holandes Kröller- Müller.




Les tècniques analítiques mitjançant raigs X fluorescent han pogut determinar que sota l’obra “Bodegó amb flors, orella de ratolí i roses” n’hi havia una altra amb el protagonisme de dos homes fent lluita lliure , que va ser pintada en la seva estada en l’escola de Belles Arts d’Amberes , com explicà en el seu temps al seu germà.




Anant més enllà del descobriment i de la importància que pugui tenir , m’agrada que el mateix hagi estat en la col·lecció Kröller-Müller i en el museu del seu nom , dons aquest és un museu magnífic , amb obres d’una qualitat excelsa però que segueix essent el gran oblidat en les visites a Holanda on hom es queda amb el Museu van Gogh , el Rijksmuseum i pari vostè de contar, quan la col·lecció Kröller-Müller assoleix el nivell d’excel·lència. Un Museu inaugurat en el 1938 en el que es començà a presentar la col·lecció que s’havia començat el 1907.


Una col·lecció amb obres de Van Gogh , - la segona col·lecció després del museu personal de l’artista -, grandiosa la presència d’impressionistes en especial puntillistes , i a partir d’aquí els noms que vulgueu: Picasso, Gris, Mondrian, Modigliani, Leger, Braque, Brancusi, De Chirico, Arp, Juli Gonzalez, Giacometti, Dubuffet, Beuys ... . Això per no parlar del jardí d’escultures amb obres de Richard Serra, Christo, Henry Moore, Arístides Maillo,Sol  LeWitt, Lucio Fontana...

I a més el museu es troba al bell mig del parc nacional de Hoge Veluwe , una meravella natural amb reserva medi ambiental, animal, un petit però magnífic centre del caire del museu de la ciència, i un seguit d’espais i recons per a perdre’s , i mai tan ben dit ja que a l’immens parc està prohibida la circulació de vehicles i un s’ha de moure a peu o amb bicicletes estil bicing que estan a la lliure disposició dels visitants.

Un museu que em va emocionar , del que guardo un gratíssim record i que us aconsello de manera absoluta si us decidiu a fer una passejada per Holanda , que òbviament és molt més que Amsterdam.  

dilluns, de març 19, 2012

NEW FIGURES 2. EDUARD NOVELLAS

.




Figura.- Forma externa , visible, d’un cos.
             Representació d’una forma, especialment la humana, pel dibuix

                                                                                                                       (DGEC)

                                                                                                          
La figura , i la seva representació més específica  que n’és el retrat , és element axial en tota la història de l’art des dels temps més pretèrits. Mitjançant ella l’home ha pogut representar, i s’ha pogut representar , no tan sols copsant tots els elements exteriors a ell mateix , ans el que és més important , podent expressar la realitat més íntima del seu interior, mostrant les sensacions i emocions més personals.


Eduard Novellas  manté en el seu ADN pictòric  l’ humanisme  com a raó de ser. Per ell, l’home és raó i causa , és presència i absència. Sense la seva latència és impossible cap mena de creació que esdevindria buida de contingut. I en aquest caminar ha comprés que la figura humana , i en ella el retrat, és l’element perfecte per a la seva comunicació artística.


D’aquí aquests personatges que omplen ara la seva obra. Uns personatges reals o inventats , propers o llunyans, que ens inquieten en el prodigi de la doble mirada , la que efectua l’espectador i la que alhora rep tot sentint-se observat per aquells protagonistes desconeguts. Una sabia profunditat de mirada que ens situa front d’uns personatges alhora propers i llunyans , fet que ens obliga a intentar endinsar-nos en els mateixos , en una cert intent de resituar-los en el nostre àmbit personal i general.

Emmirallant-se en els clàssics , Eduard Novells ens dona lliçó d’actualitat i modernitat en un treball que ens obliga a anar més enllà de l’aparença per endinsar-nos en la profunditat, el que és ni més ni menys allò que cal exigir sempre al bon art.


Escrit realitzat per el catàleg de presentació de l'exposició l"New Figures 2" de l'Eduard Novellas que s'inaugura el proper divendres a les 19.30 hores al Museu Arxiu de Sant Andreu de LLavaneres. Can Caralt i que tindré el goig de presentar.
Una magnífica exposició de molt recomenada visita.


diumenge, de març 18, 2012

EDUARD ALCOY. 25 ANYS





Avui diumenge és 18 de març , manquen dons tres mesos exactes per arribar al 18 de juny , una data igual de tantes altres per a molta gent , però que hauria de ser celebrada com important per l’art mataroní, ja que en aquell dia s’acompliran vint-i cinc anys de la desaparició del gran artista , i pera mi gran amic, Eduard Alcoy, un dels artistes més importants dels que ha gaudit la ciutat de Mataró com a membre de la seva comunitat.




És molt possible que a hores d’ara ningú, fora de la seva família , hi hagi pensat. Quan un ho comentava a qui mana a l’IMAC va quedar ben clar que per ells era la primera notícia, però sigui com sigui caldria recordar-ho de la millor manera per que és un fet de justícia i no pot ser que el nom i l’obra d’Eduard Alcoy estigui quedant en l’oblit d’aquells que no el van conèixer, i comenci  també a oblidar-se en aquells que van poder gaudir del seu extraordinari art.

Queden tres mesos i és obligat fer-ne memòria. Espero que per part de qui correspongui se’n prengui nota.







Per la meva part i com a prèvia vagin les imatges dels catàlegs de les dues darreres exposicions que va realitzar , o millor dit, de la darrera exposició realitzada a l'hotel Altamira de Santillana del Mar i d’aquella que s’havia d’inaugurar d’immediat i que es va suspendre al seu sempre estimat Hotel Llevant de Llafranc , refugi de l'escriptor anglés Tom Sharpe que va declarar-se captivat , com no podia ser d'altra manera , per l'obra d'Alcoy que omplen les seves parets.





dissabte, de març 17, 2012

APUNTS

Dies intensos en els que sembla haver-se conjuntat tot : feina , reunions diverses , temes personals i familiars etc, el que ha fet que no disposes del temps desitjable per cap mena de comunicació en aquest blog. Per això avui, amb un xic més de calma, valgui fer resum dels diversos temes que ens han quedat en el calaix.



Per començar cal parlar del ressò de l’exposició de Pere M. Brasó. La qualitat del seu projecte artístic “M’he quedat en blanc” va merèixer l’atenció d’Angeles Molina al Quadern  ( suplement cultural de “El País”) tot dient:

A la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró, els olis i els petits dibuixos del pintor vilassarenc Pere-Màrtir Brasó (1949) es presenten amb la força motivadora del buit allunyada, potser definitivament, de la dispersió de les primeres pintures més expressionistes, que miraven de cara la barbàrie de la guerra, el drama natural del bosc cremat o la falsa espiritualitat dels déus de l’esport i l’espectacle. El que dóna sentit a aquest nou treball és el petit interstici del full en blanc, on el traç i la poesia es combinen o s’enfronten sobre un paisatge que assenyala la pèrdua real del món objectiu mentre reafirma l’espai còsmic on l’artista troba l’expressió ideal en la mirada extraviada, dispersa i absent, en aquest espai en blanc que no presta a l’artista cap suport, res amb què es pugui identificar, tret que ell mateix ja estigui dispers. El desig.

Un elogiós comentari que a bon segur ha estat del gust del protagonista malgrat l’errada de la data de naixement que l’ha envellit dos anys.

Ens arriben notícies d’un èxit total de la mostra “Flamenco” a “La Casa de la provincia”  a Sevilla . Ja de per si exposar allà és un èxit total que en aquest cas s’ha conseguit junt a la qualitat que la mostra atresora , per les gestions de Xesco Gomar , actual primer secretari dle PSC de Mataró, però encara , i cal pensar que per molts pocs dies, representant de la Junta de Andalucia  a Catalunya.

 Allà , a la sala Romero Murube, i tenint per companys l’exposició “Transversal” que acull la col·lecció d’Art de la Caja de Granada amb les millors firmes que podem imaginar, els artistes del Dimarts del Llimoner han presentat la seva mirada al flamenc . Una mirada que es mou entre el més llunyà i el més íntim.

Una exposició que ha obtingut un valuós ressò i que a més està obtenint una generosa visita ja que aquest espai expositiu es troba en el punt més cèntric de la capital sevillana i és un dels espai expositius públics de més solvència i visites.

Felicitats dons a la gent del Llimoner.




Ja han passat uns mesos de l’any i el taller de Gravat de l’IMAC es manté hivernat i sense donar cap mena de senyals de vida. O millor dit , els senyals que ha anat donat no eren gens bons ja que parlaven de la seva desaparició.

És per això que efectuada la pregunta al respecte a qui més coneixença en té al respecte , que no son altres que el regidor Quim Fernández i el director de l’IMAC , en Josep Mª Torrent, tots dos m’han explicitat el desig de l’IMAC de que el taller de Gravat continuï i en aquets diuen estar. Una postura que no sembla coincidir en el punt de vista de Jordi Rosés , director del Taller, que parla d’un silenci absolut per part de l’IMAC i de que fa més d’un mes que espera resposta a la seva proposta.

Esperem dons que la pregunta per un realitzada , motivi a la trobada i tinguem un Taller de Gravat de l’IMAC plenament viu i actiu, ja que és a bon segur el millor del que disposa el nostre migrat ens cultural municipal.



Fa uns dies ens queixaven també del fet de l’externalització de Ca l’Arenas , tal i com s’explicava en la notícia apareguda en el nostre més conegut digital. Davant la queixa que vam fer hem obtingut resposta per part tant del regidor de cultura com per el director de l’IMAC, afirmant que és absolutament fals que una vegada acabada aquest primer tast de “La mar de fons” , siguin entitats com la Sant Lluc o l’ACM les que organitzin les exposicions  a ca l’Arenas.

L’únic cert és que hi ha una proposta de l’Associació Sant Lluc per col·laborar en l’organització de les exposicions de ca l’Arenas, vistes les circumstàncies del Museu i de l’IMAC que han deixat en el no res l’activitat del vell casalot. Una proposta que es va valorar positivament i que es va pensar poda ser ampliada amb la col·laboració amb altres entitats, però sobre la qual no s’ha pres cap decisió.

Igualment se’m va assegurar que qualsevol decisió al respecte hauria de ser consensuada amb el món artístic mataroní, per el que en poc temps s’efectuaria una trobada amb representants notables del mateix per intentar entre tots trobar la manera més adient per gestionar la programació de Ca l’Arenas.

Caldrà dons estar al damunt de la mateixa per fer que Ca l’Arenas sigui la casa de l’art mataroní i no sigui manllevada per ningú.

Com es pot veure un bon gruix de notícies de les que calia parlar i que no volíem passar per alt.

I això que per força hem de deixar en el tinter els comentaris que hauran de merèixer dintre de pocs dies , les notícies en referència als dos elements creatius que més polèmica han generat i generen en el camp artístic local. Dues notícies , que per ètica no podem desvetllar , que portaran cua , però que molta cua. I si no al temps.

dimarts, de març 13, 2012

PROJECTE DE PROGRAMA MUNICIPAL PER A LES ARTS PLÀSTIQUES. MATARÓ ( V)

ESPAIS EXPOSITIUS ...

CENTRES CÍVICS

En l’afany d’omplir tota el ventall de capacitats en l’àmbit creatiu , sempre és bo l’existència d’un espai on puguin exposar els artistes simplement afeccionats o aquells que estiguin en la fase més iniciàtica.

 Aquestes característiques son les que ja dominen en aquests moments en aquests espais,  però amb la circumstància de que la programació ve determinada en la individualitat de cada centre o associació i sense cap criteri ni en l’acceptació de l’artista , ni en la programació de la temporada, i molt menys amb un esperit de xarxa per multiplicar i potenciar el ressò d’aquestes petites mostres.

 Bo seria que a través de l’IMAC es centrés l’organització global de la xarxa de centres , tenint en compte sempre el detall individual de veïnatge o similar , que pugui afavorir la transcendència de la mateixa.


MUSEUS I COL·LECCIONS


 


La propera posta en marxa del museu de Can Marfà ha d’obligar a un replantejament general del conjunt de Museus de la ciutat. Un replantejament que hauria de ser essencialment tècnic i del que caldrà parlar-ne en el moment en que Can Marfà sigui més un realitat que no una entelèquia , entenen  que la propera posta en marxa de l’equipament va més destinada a uns elements concrets ( Museu del Gènere de Punt) que no pas al projecte que hauria de ser emblemàtic de que esdevingui el veritable Museu de la Ciutat.

Per això cal fer un impasse al concepte global i centrar-nos tan sols en la revitalització del vell Museu de Mataró ( Can Serra), que després de la seva rentada de cara, precisa essencialment una “rentada” d’activitats per trencar la imatge de vell casalot inhòspit i immòbil en el que no passa mai res.

MUSEU BASSAT

S’ha dit per activa i per passiva que el Museu d’art contemporani de Mataró. Col·lecció Bassat , per tots conegut com Museu Bassat,  pot i ha de ser un punt d’inflexió important en la transcendència de l’activitat cultural i artística de la ciutat.

Consolidat el Consorci i a punt d’iniciar un seguit d’activitats per donar-li activitat i vida més enllà de les exposicions temporals , seria important un aprofitament mutu de les activitats de l’IMAC i les del propi Museu.

Una aprofitament que pot anar des de programar activitats conjuntes i/o complementaries al fet de difusió conjunta de les activitats d’ambdós organismes.

És obligat que l’IMAC difongui mitjançant els seus canals habitual, tots els actes a realitzar per part del Museu Bassat, en certa manera com si fossin propis. Com seria igualment precís que en el Museu Bassat existís tota mena de difusió dels actes que du a terme l’IMAC . Una difusió realitzada de forma directe amb cartellera , programes , flyers , invitacions etc.

Una difusió conjunta que hauria de realitzar-se també mitjançant els corresponents enllaços en els respectives planes web.

COL·LECCIONS

La ciutat de  Mataró disposa d’una prou valuosa col·lecció artística que alhora és del tot desconeguda dels seus veritables “propietaris” que son els ciutadans.

Una bona col·lecció que es troba absolutament dispersa entre el Museu,  les diferents col·leccions del mateix , - cedides o donades -, les diferents regidories, la pròpia Alcaldia , els diferents ens autònoms , i ves a saber quans elements més.

Una col·lecció que cal reagrupar sota un sol concepte, al que ja se li buscarà el nom més adient,  i que serveixi per reunir en una sola unitat tot allò que conforma el que podríem dir “patrimoni museístic” de la ciutat.

Un reagrupament essencialment documental que haurà de donar pas a un altre reagrupament jurídic  convertint a “la ciutat” , mitjançant aquells elements jurídics més convenients, com a veritable dipositària / propietària del tot , i cedint la seva guarda , custodia i difusió , a aquell ens que es cregui més convenient que en aquest cas i  al meu entendre, hauria de ser  el Museu de Mataró .

Una vegada es disposi de tota la informació, aquesta hauria d’estar a l’abast de l’afeccionat i més encara del professional, mitjançant el suport informàtic més adequat , alhora que s’hauria de fer el possible per fer el salt a la xarxa i deixar el conjunt de dades del que conforma el veritable tresor artístic de la ciutat a l’abast de tothom.

La possibilitat de disposar d’un veritable inventari en relació a totes les obres d’art que estan sota l’aixopluc municipal ens hauria de permetre diseccionar quines son les mancances més greus de tot el conjunt i si existeix alguna manera de subsanar-les.


No fa falta un anàlisi molt exhaustiu per saber que potser la mancança més evident és la inexistència d’una veritable col·lecció , i de qualitat , que aplegui el fer dels artistes locals.

Així dintre de poc es pot donar la circumstància que mentre Mataró pugui gaudir d’una magnífica col·lecció d’artistes contemporanis ( Col·lecció Bassat) no disposi en canvi de cap indret en el que poder gaudir i estudiar la història de l’art local.

No fa tants anys que va existir la proposta de creació d’un fons d’art d’artistes locals. La proposta es concretà amb el compromís de quasi un centenar d’artistes de cedir una obra significativa per a la creació d’aquest fons que hauria d’omplir el buit existent.

Malgrat que la proposta va ser rebuda de manera entusiasta per tothom , figurant en el programa electoral de tots els partits presents en les eleccions municipals anteriors ( 2007 ) ,l’IMAC va decidir dinamitar el projecte de manera unilateral i sense donar cap mena d’explicacions ni als promotors ni als artistes.

Crec que segueix essent una idea interessant  que cobriria aquest buit que de cap de les maneres s’ha omplert , ni s’ha intentat fer-ho. És evident que per part dels artistes existeix una clara malfiança ja que no es va entendre ni la negativa al projecte , ni la manca de tota explicació  a aquells que amb la seva signatura es van sumar al mateix.

Reiniciar al projecte , amb un cert compromís per tirar-lo endavant , podria ser un bon pas per començar a recuperar la confiança del col·lectiu plàstic de la ciutat amb  l’IMAC , a qui no tan sols no se’l reconeix com aquell ens que hauria de ser el seu suport , ans se’l considera un veritable enemic que res ha fet per ajudar a les arts plàstiques i si en canvi ha fet moltes coses per aniquilar-les.

Queda clar que de dur-se a terme aquest fons , el mateix hauria d’exposar-se de manera permanent , no en la seva totalitat, però si amb la periodicitat d’unes exposicions temàtiques , estilístiques o semblants.

El lloc més adient podria ser , com ja comentàvem abans , Ca l’Arenas en la seva sala posterior o en la sala del soterrani , mentre que es pot preveure un espai alternatiu a Can Serra quan s produeixi el canvi amb el Museu de Can Marfà.