MÉS DESCONCERT. CAN XALANT

Acabava un el post del dissabte passat deixant en el tinter , per ètica i responsabilitat , dos apunts en relació als temes més polèmics en l’art mataroní. Dèiem que ja hi hauria moment per tocar-los ,però sorpresivament, al menys en el que pertoca a un d’ells , el temps ha corregut molt, però que molt ràpid i ja és total actualitat. Es tracta de Can Xalant.

Ho dèiem, ja que el dijous 15  i en la reunió ordinària del Consell Rector de l’IMAC , el seu punt 4 estava dedicat a Can Xalant i en ell el regidor Quim Fernández va explicar al plenari que el Govern Municipal  havia decidit NO RENOVAR EL CONTRACTE DE CONCESSIÓ DE CAN XALANT  , tal i com ja havia marcat CiU en el seu programa electoral, degut a la deficient valoració dels elements creatius que generava que no assolien ni de lluny les expectatives que caldria esperar a tan alt cost econòmic, i molt especialment per el nul “retorn” a la ciutat de tot el que la mateixa invertia en el centre de creació.

Va explicar igualment que s’havien establert contactes amb la Generalitat per establir uns nous criteris per mantenir el Centre que es fonamentaven en tres punts:

1.- Una retallada important del cost econòmic del conveni, dons l’ajuntament ni volia, ni podia assumir l’alt cost econòmic d’un conveni que s’endu  més de la meitat de la despesa d’arts visuals de l’Ajuntament.

2.- Una relació directe entre l’ inversió de l’Ajuntament vers el centre i el “retorn” a la ciutadania de les accions que genera el mateix.

3.- L’obertura conceptual del centre , eliminant el qualificatiu de “contemporani”  i esdevenint un “centre de creació” obert a totes les tendències, tècniques i conceptes .

Davant d’aquestes reflexions , un mateix va intervenir per recordar que tan sols uns dies abans el Conseller Mascarell havia explicat la seva teoria dels “planetes museístics” i que Can Xalant estava en òrbita del MACBA. Res en sabia el regidor que va atribuir l’encaix a lligams anteriors , tot assegurant que aquest no seria el cas.

Diverses intervencions van remarcar la necessitat de mantenir el concepte de centre de creació però aplaudint l’exigència d’obertura del mateix a altres possibilitats i tendències.

Al punt d’acabar, un va preguntar si la gent de Can Xalant estaven assabentats de la finalització del contracte , davant la resposta negativa i malgrat el convenciment de que òbviament ho sabien  ja que a l’IMAC no es mou una fulla sense l’aquiescència de Gisel Noè , valedora i enginyera maquiavèl·lica del poder contemporani en l’ens , un es va comprometre al silenci fins que tot fos públic.

Però arriba el dijous següent , és a dir sols una setmana després, i un queda bocabadat quan veu al capgròs.com que el Govern aposta per mantenir Can Xalant, en l’orbita contemporània al costat de tota la trepa d’amics i coneguts , que a més el regidor, com a tal, entre en la junta de direcció de la Xarxa d’Arts Visuals, i tot això amb declaracions d’elogi i felicitació mútua sense límits ( la retransmissió de l’acte en streaming va fer envermellir a més d’un i impedeix que el regidor pugui negar el que va dir ).

Tot en un entramat que podeu observar detingudament en aquest enllaç

I que si quedava poc clar , en el que pertoca a alegries i joies , queda especificat en la nota de premsa de l’Ajuntament que podeu veure aquí.

I ara , què?. Queda ben clar que Can Xalant queda englobat en la Xarxa de centres d’Arts Visuals de Catalunya coordinada per Conchita Oliver, el que significa certament que s’acaba el contracte amb els actuals concessionaris, que es poden presentar al nou concurs , en els que tenen totes les de guanyar ja que encara queden més remarcades les tendències d’aquests centres de creació ( de fet un grup que tenia previst presentar-se al concurs davant les noves perspectives dictades per l’Ajuntament en el Plenari de l'IMAC ja ha decidit renunciar ).

Un concurs en el que a bon segur no s’acompliran cap de les circumstàncies que venia Quim Fernández , a saber: Econòmicament poca variació hi haurà si no anem a pitjor dons la Generalitat ha anunciat un augment de la dotació global, el que essent el tema econòmic a parts , encara poodria resultar més car.

En el tema de la difusió , el mateix pot arribar a perjudicar encara més a les arts plàstiques dons es probable que davant la necessitat , ocupin encara més els espais públics de Can Palauet i ca l’Arenes, escombrant encara més a la resta de tendències creatives.

Finalment és obvi que l’aposta és “únicament” per l’art contemporani i no una aposta creativa general com defensava el mateix regidor.

He dit per activa i per passiva , i ho vaig repetir en el Consell Rector, que el tema de Can Xalant era un tema polític. L’Ajuntament de Mataró tenia una idea ( tancar el concepte actual del centre i canviar-lo) però la Generalitat , és a dir el seu partit , ha fet l’aposta contraria i aquí s’han baixat els pantalons i no han tingut els nassos d’Olot de mantenir el tancament .

Can Xalant no sols seguirà com fins ara , ans accentuarà el seu poder i la seva línia. I això qui més qui menys ho sospitava , vist els forts lligams amb el poder central d’aquells que tenen la mamella vital ben agafada en el seu “cortijo” particular de can Pilé.

I si aquest punt pot ser acceptable políticament parlant , i un pot vendre la moto de la millor manera possible , el que no pot fer mai és explicar al Consell que dirigeix la política cultural de la ciutat que es va a fer una cosa , i al cap de set dies fer justament el contrari , i no tan sols sense donar cap explicació , ans el contrari intentant fer veure que s’ha fet justament el que ell va explicar.

En el que el bo d’en Quim Fernández erra  és en no pensar que la gent del Consell, al menys al damunt del paper, no som tontos , i tots vàrem entendre el que va dir: Que Can Xalant canviava de dalt a baix en el futur. I els que ho vam escoltar estàvem ben serens i sense cap mena d’element que pogués alterar la nostra capacitat d’entendre les coses.

Per això, per la gestió de l’IMAC totalment a esquenes del Consell rector, que recordem és qui ha de dictaminar la política cultural de la ciutat , he adreçat al regidor la meva carta de dimissió de l’ens , a la que ha respost amb la petició d’una trobada que , com no, he acceptat.

Però les coses penso que estan molt clares , i de mantenir-se Can Xalant en la xarxa d’Arts Visuals de Catalunya amb les condicions que es pregonen, les explicacions públiques del regidor son obligades i de no ser satisfactòries haurien de provocar la seva dimissió.

Mentre , nosaltres restem a l’espera.

ESTAT DE COMA

L’activitat expositiva a la ciutat de Mataró està entrant en un estat de coma altament perillós. Mentre que les sales municipals es mouen sota mínims i amb tendència decreixent , les exposicions quasi semblen desaparèixer de la programació de la nostra entitat d’estalvis i l’única galeria comercial de la que disposem està potenciant el seu fons d’art i no ha realitzat cap exposició en el que va de temporada. Queden dons tan sols els espais dirigits per la gent del Sant Lluc ( Col·legi d’Aparelladors , sala de la presó i sala del Casal ) com única llumeta activa en l’entorn artístic d’una ciutat de més de cent vint mil habitants i que curiosament té un altíssim percentatge de conreadors de l’activitat artística.

SALES MUNICIPALS

El capgros.com editorialitza avui en relació a Ca l’Arenas i ho fa amb la brillantor habitual, en un escrit que un subscriu fil per randa i que no m’estic de reproduir.

El futur de Ca l'Arenas

El centre d’art de Ca l’Arenas es troba actualment als llimbs. Amb el futur pendent de decidir, ja fa mesos que ha reduït al mínim la seva activitat. Tan sols obre els caps de setmana, des del juny que no inaugura cap exposició i només es manté en vida gràcies a les activitats per al públic familiar i les conferències dels Amics de Ca l’Arenas. L’equipament del carrer Argentona es manté en stand-by, a l’espera que el nou govern en decideixi què fer a partir dels pocs recursos municipals de què disposa. La renovació del consistori i els canvis que s’han viscut a la regidoria de Cultura durant els primers mesos d’aquesta legislatura han impedit fins ara que el nou executiu s’enfronti a aquest problema, però ja ha arribat l’hora de prendre una decisió. Arribats a aquest punt d’estancament, cinc anys després de la seva inauguració després d’una rehabilitació que va costar 1,4 milions d’euros, potser toca fer tabula rasa i plantejar el futur des de zero. Convocar el món artístic i cultural de la ciutat, amb els marmessors del llegat Arenas al capdavant, assumir que el pla d’usos que s’ha plantejat fins ara no ha estat el més adequat, i entre tots buscar nous camins més viables, atractius i assumibles econòmicament per al centre d’art del Museu de Mataró. La situació actual de Ca l’Arenas no deixa de ser la constatació del fracàs d’un equipament que havia de jugar un paper molt important en la vida cultural mataronina i que amb el pas del temps ha anat quedant relegat en un segon pla, fins al punt que ben poca gent ha aixecat la veu per protestar contra la paràlisi dels darrers mesos. Però si ca l’Arenas està així, no existeix un futur millor per als altres espais. Acabat el contracte de l’espai f , amb un Can Palauet que fa la viu viu , actualment amb la gent del Taller de Gravat però sense saber que hi haurà al darrera, ni tampoc quin serà el futur del taller ,  i amb  Can Serra deixant fer a contracor i amb tots els pals a les rodes possible , l’exposició “Guardonats 2009” a la que donà sols tres setmanes quan la durada habitual de les seves exposicions es mesuren en mesos. Un desgavell que obliga a una ràpida actuació del regidor Quim Fernández , dons no hem d’oblidar que com no vol la cosa ja ha passat una vuitena part del mandat municipal i de moment el més calent és a l’aigüera. CAIXA LAIETANA No estan pas millors les coses per part de la nostra entitat d’estalvis. En els moments de la fusió (?) en el conglomerat Bankia , el llavors president Sr.Jaume Boter de Palau no s’estava de dir en els darrers parlaments del seu mandat que s’obrien un munt d’expectatives culturals i que tot aniria encara a millor. El cert és que el temps no ha pas fet bones les seves paraules. Tancada a pany i forrellat la sala d’exposicions de la Pça Sta Anna tot indica que l’Ateneu no està disposat a acollir gaires mostres artístiques en el decurs de l’any. Després d’un llarg Sant Lluc ( mes i mig ) ens trobem amb la desgradable noticia de la suspensió de l’exposició de l’artista De Antonio , prevista per tan sols d’aquí una setmana ( 10 de Novembre). Així el passat cap de setmana la direcció de l’entitat comunicava a l’artista que part de l’espai que tenia cedit per a l’exposició ( primera i segona planta de l’Ateneu ) havia de ser compartit amb una altra activitat. Concretament l’espai del primer pis que estaria ocupat en tot l’espai central per una mostra de caire interactiu de juvenil i per a la quitxalla , amb dedicació especial de l’espai a diferents circuits de Scalextric. Davant la lògica i corresponent negativa per part de l’artista a compartir un espai per el que portava lluitant quasi dos anys, i a més, compartir-ho amb un entorn que res lliga amb la seva pintura i que òbviament impediria la seva correcta contemplació i lectura , l’exposició ha quedat ajornada sine die , i ja es mirarà si potser al mes d’abril podem fer un altra tripijoc i aconseguim unes dates ... Una suspensió que s’afegeix a la de l’exposició retrospectiva de caire antològic que s’havia de dedicar a Ricard Jordà , en motiu dels seus 50 anys d’activitat expositiva. Una exposició que tampoc es durà a terme per manca del corresponent suport per a realitzar amb la dignitat que l’esdeveniment mereixia. És a dir , pocs rèdits expositius trobarem aquesta temporada a la Caixa Laietana. ESTAT DE LA QÚESTIÓ

Amb aquests vímets i sense activitat en l’àmbit privat , el pronòstic de l’activitat expositiva local porta el camí d’un estat de coma que esperem sigui induït . Un estat del que caldrà sortir-ne aviat so pena de poder partir danys irremeiables que alterin de manera important el normal desenvolupament de l’activitat. Hora és dons de posar mans a la feina i començar a reanimar al malalt. La crida de Quim Fernández al gruix de les forces vives de l’art local és ara , més que mai, obligada i immediata. Una ciutat i uns artistes com els que treballen a casa nostra, no mereixen de cap de mes maneres un estat com l’actual i més quan es possible trobar unes solucions d’emergència amb bon nivell de qualitat i baixa despesa econòmica. I a més existeix una predisposició positiva per tirar endavant. Quim Fernández , ha arribat l’hora d’arromangar-se. Ha arribat l’hora de passar dels buròcrates funcionarials que sols troben i posen traves de tota mena i anar a l’arrel. De fer-ho, segur que ens en sortirem. Ps.- Curiosament avui és 2 de novembre , dia de difunts. Serà una premonició?