dissabte, de juliol 25, 2009

TANQUEM LA PARADETA ( PER VACANCES )

Ja ha arribat l’hora desitjada , la d’intentar deixar tots els tràfecs de l’any i dedicar-se al que cadascun prefereixi , i principalment ha arribat l’hora de deixar una mica de costat les obligacions per apostar simplement per les devocions.



Per això i durant una petita temporada tanquem per vacances aquesta paradeta del “Transport Públic” ,on de manera més o menys regular intentem fer-ne mirada a la vida artística en particular i a la vida cultural i política de la ciutat en general. Una mirada recollida en les més de quaranta una mil visites i més de cinquanta set mil pàgines visitades , per els 674 post escrits , que penso no està malament del tot.

Però no volem acabar sense felicitar efusivament a l’Ajuntament de Mataró per la seva magnífica posició en el rànking dels ajuntaments transparents. La seva situació en general i en tots els apartats de l’enquesta que ha comparat els 110 ajuntaments més grans de l’Estat , mereix un fort aplaudiment i crec que el Govern hauria d’haver-ho esbombat molt més ja que és demostratiu d’un bon fer que cal remarcar i aplaudir. Però com sempre el departament de comunicació ha demostrat que ell si que no estaria en lloc capdavanter de cap llistat.

És allò del que sempre es queixa el Govern municipal, de no saber transmetre els seus encerts. Dons ara que venen vacances que hi pensin una mica i facin bona neteja del seu nefast departament de comunicació (?) .

A bon segur que un dels punts més avaluables positivament haurà estat aquest retiment de comptes que ens ofereix el weeb municipal. Està molt bé això de poder veure l’estat real de la qüestió, però estaria molt més bé , que el que aparegui sigui la realitat i no el desig.
Mirar com avança el PAM 2009 fa fredar. Segons l’Ajuntament el 91.2 % va com cal, un 6% pateix un petit retard , un 2.4% té dificultats importants i un 0.4% ha quedat en suspens. Veient com estan totes les coses , ningú es creu aquestes dades ni plens fins a dalt de “Semproniana”.
Si ens deturem en l’apartat cultural , tot son flors i violes i tan sols està amb llum groga la incorporació de la iniciativa privada en projectes públics i la reflexió sobre el model de Festa Major.

Però és que la gent de Beneficència s’ha cregut que som tontos?. Que som masells per aguantar-los això sí, però de pensar encara ho fem.
Així el primer punt del PAM parla de la creació d’una tarja cultural per obtenir avantatges en els actes culturals de la ciutat i comarca. Aquesta és una proposta que ja ve del PAM anterior , i ara quan ja hem superat la meitat de l’any , el més calent està a l’aigüera.


Que voleu que us digui. Això de la llum verda em recorda aquell “progressa adequadament” de les notes de primària. Però com que vista la gran transparència municipal no en puc dubtar , sols em queda pensar que sí ,que és cert , va per el bon camí ja que no hi ha cap intenció de dur-la a terme.




Però quedem-nos amb bon gust de boca. Pensem amb l’art. Si anem de vacances , arreu on anem segur que hi ha indret , monument o exposició per visitar. Gaudim-lo.
I si ens quedem a casa, fer nova visita a la bona mostra de la Col·lecció Bassat a can palauet , passejar-se per la festa del Càntir d’Argentona , amb Fira traslladada de dates al cap de setmana següent i el curiós càntir d'enguany, o acostar-se a Órrius a visitar l’exposició de paisatges de l’indret , de la mà de la gran Emilia de Torres. Una exposició que un s’honora en presentar i de la que el seu poster encapçala aquest post

Pel demés res més.
Bones Vacances i com no, Glòria a Les Santes.

dimecres, de juliol 22, 2009

FIGURES

En aquest temps d’estiu les sales de Can Palauet presenten un nou tast de la col·lecció de la Fundació Bassat , sota el títol de “Figures dels anys setanta. Col·lecció Bassat II” , mostra col·lectiva que aplega treballs de l'Eduard Arranz-Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà , noms tots ells ben representatius de l’ambigüitat del títol de la mostra en el que es juga amb la diversitat de conceptes de la paraula “figura”.


És aquesta una magnífica exposició, i ho és tant en el sentit individual del presentat com en el sentit de tast de col·lecionista i com a prèvia del que podrem veure en el futur “Museu d’Art Contemporani de Mataró”, altrament dit “Museu Bassat”.
Individualment ens enfrontem a un conjunt bigarrat i n’aparença dispers , en el que podem gaudir de rellevants obres dels autors esmentats que alhora disposen de la virtut de ser perfectament identificables del tarannà del moment i de l’estil de l’artista que en el cas que ens ocupa , s’ha mantingut en essència en el decurs de la seva carrera.

Així podem deturar-nos en aquesta visió entre surrealista i pop que practica Arranz-Bravo amb aquesta presència de la figura humana sempre referent a les inquietuds , pors, problemes i angoixes de l’home contemporani. Obres que dialoguen perfectament amb les de Rafael Bartolozzi amb qui durant molt de temps formà un veritable duo expositiu. En aquest cas el predomini pop es més evident , encara que ja es comença a intuir el seu salt cap un camí de línia més abstractiva.

Igualment atractiu és la contraposició entre Francesc Artigau amb la seva deriva del pop vers una figuració de llenguatge entre la passió i la reflexió, sense deixar de costat el deix irònic que el caracteritza , amb Xavier Serra de Rivera instal·lat en una figuració més formal en l’estructura però de mirada molt reflexiva oferint múltiples lectures.

Finalment Gerard Sala , amb la seva figuració lírica de caire espiritual i poètica n’és el contrapunt de Miquel Vilà amb la seva mirada intimista plena de lirisme i simbologia.

Però si la mirada individual és ben plaent, més ho és la col·lectiva ja que queda ben palès el bon nivell de les peces que alhora reflecteixen perfectament el concepte i el moment , fet que un projecte museogràfic és fonamental i que és el millor indicatiu de que sembla que hi ha molt bona peça al teler , - i no és joc de paraules -, el que ens ha de permetre gaudir d’una magnífica col·lecció d’art contemporani que tapi les amples mancances de representació d’aquest temps en els museus del nostre país.

Crítica de l’exposició “Figures dels anys setanta. Col·lecció Bassat II” per ser publicada al capgròs.com.

NOTA AL MARGE.-
Molt ens hauria agradat il·lustrar aquest post amb fotografies de l’exposició però malgrat l’arribada de Bassat , fet que suposàvem podria incidir en una millora informativa de l’IMAC, la cosa segueix igual. Així que seguim castigats sense catàleg de la mostra el que no ens permet l’oportuna informació gràfica.

Encara que posats a comentar també cal dir que l’IMAC també s’ha lluït en l’apartat de comunicació prèvia. Estic en condicions d’afirmar que tan sols uns pocs dies abans de l’exposició ningú de l’IMAC va poder donar cap mena d’informació de la mateixa a un periodista que la reclamava per a poder convidar a la visita. Sortosament una trucada personal a la sempre eficaç Núria Poch desencallava el tema i es va poder informar adequadament.

O sigui que ja ho saben la gent de Bassat , cal apretar en el tema de comunicació ja que seria ben curiós que un monstre de la comunicació com és Bassat tingués punxada per la incapacitat crònica de la gent de l’IMAC

dimarts, de juliol 21, 2009

SANT PERE MÉS ALT


Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat una nova edició del Sant Pere Més Alt, aquesta peculiar demostració d’arts ( així en plural) al carrer i que de fa uns anys i de la mà de la gent del Dimarts del Llimoner ha recuperat el vell esperit de les mítiques ,i mitificades , edicions del mateix Sant Pere allà 1969 i següents. Una edició que enguany servia d’homenatge a la figura del malauradament desparegut Pepe Novellas , organitzador actiu fins l’últim moment.

Una edició que s’ha completat amb un èxit total. Èxit de participació, de públic, d’ambient i de qualitat. Deixant de costat els aspectes no purament plàstics , que varen ésser molts i també lluïts , i quedant-nos en l’aspecte que més dominem cal fer notar l’èxit de les diverses manifestacions artístiques que anaven del rakú a la forja , passant per un taller de dibuix , l’estampació d’una serigrafia ( Raúl Capitani) o la magnífica demostració d’art urbà amb la imatge de Novellas i el mestratge d’aquest monstre grafitaire que n’és Mateo Lara.

En el que pertoca a l’exposició oberta a tothom cal remarcar el nombre de participants que superaven la setantena, i d’entre ells un bon grup d’artistes coneguts i reconeguts amb un bon nivell de qualitat , el que marca l’especial cura que han tingut tots en aquesta mostra d’homenatge , fet que s’ha singularitzat en diversos casos amb la presència artística de la figura de Pepe Novellas , que també va participar activament en la mostra amb una de les seves darrers obres , lògicament inacabada.


Per la meva part vaig estar convidat a inaugurar el seguit d’actes amb una xerrada – col·loqui al voltant de la trajectòria personal i artística de Pepe Novellas . Un acte altament emocionant per a mi, no tan sols per el que representava d’homenatge a l’excel·lent artista i millor amic , ans també era un repte de poder demostrar uns coneixements reals de l trajectòria i el fer d’en Pepe , essent en certa manera un avís per a navegants davant la injustícia , o parlant clar , gran putada que està a punt de realitzar en nostre encisador Govern.

Un govern que cal recordar que en vida va abandonar del tot a Novellas, que sols exposà en sales municipals en el Museu (1968 i 1969) i en l’antològica del 1993 , que va rebre ben pocs encàrrecs públics i que a canvi va patir diversos escarnis dels que haurem de parlar en el seu moment. Ara els que el van oblidar en vida , s’acosten en la mort disposat a penjar-se totes les medalles , en una actuació que els qualifica del tot .
O cal dir desqualifica ?

PS.- Cal remarcar que Baron va presidir la inauguració, alhora que regidors com Carlos Fernández i Anna Barrera hi van ser presents , fet que en aquesta ocasiño eogiem com és degut.

JAZZ

Aquest dimecres i al CCCB s’inaugura la mostra “El segle del Jazz” , una mostra pluridisciplinar , evidentment amb música , però també amb disseny , cinema , escultura literatura , fotografia i com no pintura ( Matisse, Basquiat , Pollock , Mondrian , Dalñi, Picasso, Tàpies.... ) , existint també un apartat dedicat al barceloní Hot Club 49.

És aquesta una exposició de visita obligada ( oberta fins el 18 d’Octubre) en la que molt be podríem trobar-nos amb alguna obra de Rovira Brull que va participar activament en el Hot Club 49 , punt d’esplendor de la seva passió jazzistica. Aquella que va arribar al cim amb unes mítiques jam-sessions amb els seus amics Jordi Baijet i Adolf Burballa, sessions en les que hi participà Tete Montoliu.. Amics amb els que inclòs va arribar a celebrar conferències ( Història del Jazz. Liberian Suite . El jazz i tú).

En cara que no és exactament d’aquest temps valgui aquí la imatge , mítica , del logo de la casa Batlle. Un mon , el del jazz , que Rovira Brull empra diverses vegades com element artístic , com és el cas d’una obra que tinc just al davant del lloc on escric aquests post. Es tracta d’una xilografia amb dos negres tocant ,- un la trompeta i l’altra el saxo- , signada per Rovira Brull al 1953 i a París, amb l’afegitó curiós de que la mateixa obra , aquesta vegada signada per Alcoy , va estar present en la seva antològica.

Intentant esbrinar aquesta discordança i observant atentament l’obra vaig arribar a la conclusió de que es tracta d’un treball a quatre mas. El fons correspon perfectament a l’informalisme d’Alcoy , i les figures son clarament de Rovira Brull. En ser una xilografia cal pensar que en feren tirada i se la van repartir.

I se non è vero , è ben trovatto.

dilluns, de juliol 20, 2009

Molta feina , moltes activitats , poc temps lliure i en el poc que havia, cap ganes de concentrar-se per escriure quatre ratlles. D’aquí aquest silenci d’uns dies amb moltes activitats a comentar que esperem recuperar en els propers post , ja que tots ells son prou importants com per no deixar-los caure en el sac de l’oblit.

EL PSC I LA CULTURA

El passat dijous a la tarda i a Can Palauet, s’efectuaren dos actes en un, ben relacionats amb l’àmbit de la Cultura i el PSC.
La Consellera de Justícia , Montserrat Tura , que alhora és responsable de l’àrea de Cultura del PSC , va realitzar una xerrada al voltant de la mateixa com a eina de cohesió social, xerrada que també servia com acte inaugural de la nova activitat de la Sectorial local de Cultura que recuperava així la seva activitat després d’unes temporades de quasi hivernació total.

La xerrada de la Consellera Tura va ser insípida , avorrida, amb res de nou que defensar , essent fidel al desenvolupament d’aquests models que tenen tots els partits, que amb quatre vaguetats surten de qualsevol embolic i que sembla que pretenen molt, però en realitat tot és queda en un global sense sentit i amb molt poca profunditat.

L’aposta de la igualtat , la cultura popular , el mestissatge , estructurada en la teoria , però sense baixar mai a l’arena per enfrontar-se a la realitat nua. Una defensa aquesta convertida en element igualatori , però per el nivell més ras , sense cercar el risc de la mal anomenada alta cultura , element molt més integrador i alhora engrescador i elevador en el coneixement.

Un concepte , aquest de la “gran cultura “, que sempre queda oblidat en el criteri formacional del PSC.

CULTURA I EL PSC DE MATARÓ

Com deien , la prèvia d’aquest acte va servir per donar el tret de sortida de la nova sectorial local de Cultura.
Essent un acte obert a tothom i havent-se publicitat el que allà succeí , no crec faltar a cap mena de secret dient que amb molt poca participació ( no arribava a la dotzena el nombre de militants / simpatitzants assistents a l’acte ) va ser anomenat nou responsable de cultura del PSC a nivell local , l’Esteve Bergadà , ex-regidor de les primers fornades i home reconegut en el camp musical i coral.

No podem negar que la sorpresa d’aquest nomenament ha estat absoluta. Totes les travesses apostaven per la joventut , i amb un nom ben determinat , que segons sembla no ha pogut accedir al càrrec degut a la seva no-militància , mentre que el nom de Bergadà ni tan sols s’ensumava.

El cert és que el conec molt poc. La meva única relació amb ell va ser fa quasi quaranta anys , ja que va ser el meu instructor per aprendre a conduir , amb un portentós 600 , amb una matrícula plena de quatres. Fora d’això, res de res , exceptuant notícia dels seus coneixements musical i la definició comú en tots aquells amb qui he parlat , de ser una excel·lent persona.

Amb tot això pensem però que no és pas la persona més adient. Les relacions PSC i Cultura precisen d’una remenada absoluta i cal un catalitzador amb empenta , amb una certa ràbia , amb ganes de lluita i quasi del “combat” personalitzat ,per anar recuperant el terreny perdut , que és quasi tot..
Bergadà no és pas d’aquest tarannà i que el seu nomenament no ha provocat cap sensació queda clar en el menysteniment dels seu propis companys. Ivan Pera , Xesco Gomar i Núria Bruguera , els tres representants del PSC a l’IMAC , i per tant les veus de la sectorial davant el plenari cultural de la ciutat , van fer com quasi sempre , brillar per la seva absència , en un fet irrespectuós del tot , tan davant del propi nou secretari , com d’aquells militants que sí havien assistit a l’acte. ( Vist que les absències d’aquests delegats son norma i no excepció, bé estaria que el PSC en fes substitució per d’altres més respectuosos amb aquells a qui teòricament representen ).

SILENCI CÒMPLICE

A més a més m’estranya molt el nomenament de Bergadà com a responsable de Cultura ja que aquest departament hauria de ser objectiu primordial per a la propera legislatura .
Dic això ja que si tot va de manera normal, és lògic poder pensar que abans del final del proper mandat , s’inaugurarà el Museu Bassat, i queda clar que en un acte tan important no es pot deixar a cap altra agrupació política el fet del protagonisme de ser-ne el regidor executor.
Per això caldria apostar ja amb cara i ulls per un candidat “cultural” per a les properes llistes , amb el pes específic suficient com per saber dirigir be la nau del Bassat i arribar als objectius fixats. Un perfil del que Bergadà està molt lluny.

Però a mi em desorienta del tot l’erràtic caminar en cultura que porta el PSC de Mataró. En els darrers temps han succeït dos veritables escàndols en la gestió cultural que no han merescut cap mena de resposta per part del PSC , i crec que encara que ja sigui tard , hauria de dir públicament alguna cosa. Per que al meu entendre és un veritable escàndol ,l’aparició de Gemma Tro per responsabilitzar-se del tema del que l’IMAC anomena “arts visuals”.

Ascendida Gisel Noè a Cap d’Àrea , quedava vacant l’espai de responsabilitat d’Arts Visuals , i no fos cas que algú que no fos del “règim” ocupés aquest espai, que ràpidament , i com no a dit, s’ha procedit a la contractació com a Tècnica de Cultura , amb caràcter d’urgència i amb contracte eventual per circumstàncies de producció i a temps complert ,del 8 de Maig al 7 d’Octubre ,de Gemma Tro i Andreu , guanyadora fa un parell d’edicions de la mostra d’Art Jove , llicenciada en Belles Arts i especialitzada en el camp de la imatge, especialment en el vídeo i multimèdia, especialitats que com tothom pot entendre són “justament” les que cal per a la seva tasca. Quins pebrots !!! .

A Gemma Tro ja la varen col·locar de trascantó com a jurat del grup que va decidir el Cartell de Les Santes amb l’excusa d’haver guanyat una anterior edició de l’Art Jove , circumstància que ni havia succeït mai, ni lliga per res. Ara ja signa com a coordinadora en l’exposició Bassat 2.
I d’aquí un “arreclillo”, un concurs restringit o qualsevol altra martingala però tots sabem que el lloc de Tècnica d’Arts Visuals de l’IMAC ja té amo. I això que de ben segur serà irreprotxablement legal, porta un tuf a manca d’ètica , a una immoralitat latent que fa fredar , o millor dit, produeix arcades i fa fàstic.

Però es veu que hi ha gent que pensa que aquell lloc és tan seu com ho és el destí diví que li ha estat confiat de que l'art contemporani regni de manera asoluta en els límits de la ciutat. I com una monarquia absolutista , exerceix de dofinat i marca amb el dit qui ha de ser el nou timoner de la nau plàstica per aconseguir que no es desvií ni un pel de l’ortodòxia dogmàtica prèviament marcada.

I mentre , en el que mana , silenci absolut. Quina vergonya.

I cas semblant,és del Centre de les Tres Roques. De nou el dit executor designa al fill estimat en qui té posades totes les complaences. I de nou un contracte a dit per una tasca determinada , té totes les pintes de convertir-se en una plaça de responsable absolut del nou centre. Hi aposten alguna cosa?.

Però clar, en un departament ( Cultura) mana ERC i a l’altra (Educació) mana IC , i ja sabem com funciona el nostre tripartit municipal. Els socis diuen sí a tot i s’empassen el que calgui , ja que a canvi el partit dominant calla i mira cap un altra costat.

I evidentment amb aquesta política , fàcilment titllable de repugnant , es pot aconseguir el poder però mai el respecte. Aquell, que de fa molt temps ha perdut la gent del PSC en l’àmbit cultural ,per el seu silenci còmplice, i que ara per ara difícilment podrà recuperar, ni tan sols amb les explicacions oportunes d’aquestes tries a dit , explicacions que òbviament sabem que mai arribaran.

dimecres, de juliol 15, 2009

LLIÇONS DE MESTRE

De tant en tant hi ha alguna exposició que al visitar-la un observa que el que ha vist va més enllà de l’exposició tradicional. Certament empra les mateixes estructures i les obres dialoguen amplament amb els espectadors però queda clar que aquella mostra és un quelcom diferent ja que en ella , de manera expressa o sense voler, s’ha fet lliçó de fonaments, tot demostrant que aquests son absolutament imprescindibles i que a l’hora de la veritat no interferixen per a res en l’expressió del sentiments / emocions del creador , ans el contrari els potencien.
Aquestes sensacions queden ben evidents en les exposicions de Ramon Manent ( Ca l’Arenas) i Albert Alís ( Sala del Casal / La Presó)

ALBERT ALÍS.- ESTUDIANT EL COS

Albert Alís ja denotava el seu afany en remarcar la seva gran qualitat tècnica en l’evanescent mostra de “cartells turístics” que s’exposa a l’Espai Capgròs., oferint mitjançant la tècnica una nova volta de cargol a un paisatge conegut.


Ara , en aquestes dues mostres , no precisa de cap mixtificació. A pel , Alís aposta en aquesta doble mostra “Estudiant el Cos” per el desenvolupament senzill dels fonaments més bàsics i alhora més imprescindibles. Al Casal amb dibuixos, esbossos , estudis de la figura , realitzats al carbó i al grafit amb l’oportú contrapunt d’un blanc , aposta n’aparença senzilla però que ens parla d’un bon agosarament interior. Son peces que semblen elementals però que en el seu anàlisi personalitzat s’observa la importància de la tècnica per aconseguir uns bons resultats de base, alhora que es mostra l’obligada submissió de la mateixa en l’objectiu d’aconseguir una obra plàstica i estèticament ben agraïda.

A la sala estudi de la Presó , Alís converteix la prèvia del Casal en peces definitives en les que la pintura i el color, donen de nou privilegi a uns treballs estructurats en l’essència del treball ben fet.

Una exposició de la que cal gaudir en l’art , en la lliçó i el pensament, en aquesta reflexió clara de que primer cal construir per intentar després “deconstruir” per emprar la paraula a l’ús.
Una magnífica exposició i una excel·lent lliçó tècnica que cal examinar en profunditat.

Felicitats Albert.

RAMON MANENT - INTERIORS DE CULTE

Per la seva participació a la sèrie “Interiors” , protagonista aquesta temporada a Ca l’Arenas, Ramon Manent ha apostat , segons ell mateix diu en el catàleg , per “mostrar la diversitat d’espais de culte religiós que hi ha a Catalunya” i “ mostrar la veu íntima de persones que hi cerquen espais personals on poder expressar el més profund d’ells mateixos , és a dir les seves creences...”.

Com es pot intuir l’aposta és difícil i el resultat és absolutament reeixit, demostrant el gran mestratge fotogràfic de l’autor.


Crec que Manent s’ha enfrontat als objectius com si d’obres d’art es tractés. Primera espasa en aquesta matèria, Manent sap que el seu èxit resideix en tot oferint una brillant i llaminera imatge estètica exterior , copsar l’anima de la peça retratada i donar-li vida. Així ho ha fet també en aquest cas.

Com si d’un reporter d’actualitat es tractés Manent s’enfronta a l’impacte visual del moment, capta l’escena i copsa el sentit més íntim i personal de la mateixa , però alhora ho fa amb la saviesa d’aquell que sap encertar en l’angle convenient , troba la llum més escaient per reforçar el missatge i conforma unes peces que ens parlen molt més enllà de l’aparença i ens apropen a l’íntim misteri de l’espiritualitat personal.

Una mostra que sedueix i captiva , alhora que en l’anàlisi pormenoritzat es pot observar, en totes i cadascuna de les peces presentades , la pertinent lliçó tècnica que fa pensar a l’espectador allò tan difícil com el creure que justament aquella és la fotografia que li jauria plagut fer a ell mateix.
Una exposició d’obligada visita , una lliçó fotogràfica com poques , i un afegitó al que cal prestar tota l'atenció, com és fer atenta mirada al vídeo sense fi que complerta la demostració d’aquest gran artista que n’és Ramon Manent, a qui la ciutat deu , de fa molt temps, una antològica com cal.

dimarts, de juliol 14, 2009

50 ANYS DE TVE CATALUNYA / XAVIER UBACH

Avui s’acompleixen 50 anys del primer programa de TVE que es realitzà a Barcelona en aquells mítics estudis de Miramar , a la muntanya de Montjuïc , reconvertits ara en hotel de luxe.
Encara que per edat podria tenir-ne records el cert és que a casa la televisió no va arribar fins bastant més tard i el primer record de la mateixa està en el partit del Barça de la final de Berna en que es va perdre 3-2 contra el Benfica a la final de la Copa d’Europa. Recordo veure aquell partit a Can Gel, uns bons veïns lampistes que tenien alhora botiga d’electrodomèstics , mentre desfullàvem flor per a les catifes ( en aquells temps “estores” ) de Corpus.



El que si tinc molt clar és la figura de Xavier Ubach en diversos programes i especialment presentant les noticies. El tema no és qüestió de memòria i si d’una cosa tan senzilla de que el pare i ell es coneixien ja que havien compartit micròfon a Radio Maresme , l’emissora mataronina que tenia la seu a la Riera en el local del sindicat. Aquesta coneixença em permetia lluir amb altres companys de que un coneixia a un presentador de televisió , i a més dels importants.

Avui dons és obligada i alhora del tot merescuda la menció al seu paper i al seu fer , i més tenint en compte la llarga trajectòria que va dur a la casa amb programes del tot exitosos i principalment el seu saber estar i aquella dicció escaient sempre en el to, que el convertí en un presentador estrella , encara que en aquells temps el ressò mediàtic fos molt més limitat.

Xavier Ubach ha merescut sempre el meu més absolut respecte per la seva saviesa en el mon comunicatiu , i tal com he dit moltes vegades , i a ell també , els únics dies en que estava del tot neguitós en el moment de fer el programa “Espai d’Art” a TVM era quan el tenia per convidat . El seu domini de l’escena , del temps , de la dicció, em deixaven sempre fora de joc i eren l’oportuna lliçó per entendre que els aprenents sempre serem aprenents davant dels mestres.

Vagi dona la més gran de les felicitacions a Xavier Ubach , ara a la trinxera contraria a la meva amb la seva activitat artística , per allò tan català de “per la part que li toca”, que en aquesta ocasió és molta i bona.

PER APUNTAR A L’AGENDA

Aquest dijous a 2/4 de vuit del vespre i a Can Palauet , Montserrat Tura , actual responsable de cultura del PSC , parlarà de la cultura a Catalunya en un acte obert a tothom , que servirà per tornar a engegar la sectorial local de cultura, que queda ja poc per les properes eleccions i es qüestió de tornar a ensarronar a la gent de la cultura, que queden molt bé com a decoració i donen el toc de progrés escaient per a un partit d’esquerres, i a més en general es queixen molt poc i de manera ben discreta.

Crec que valdrà la pena escoltar la visió de la cultura que té actualment el PSC , força desnortat d’ençà la fugida de Ferran Mascarell, i principalment veure per on poden anar els treta a casa nostra encara que les noticies que m’arriben no son pas gaire engrescadores.
I ho dic ja que entenc que ara la qüestió no està en apostar en la recerca de la novetat del punt G ,o del N , que és el que sona , per què l’aposta sortirà malament , tant per que per un costat es vol apostar essencialment en la joventut i eliminar tot vestigi de l’experiència, i per l’altra per què han estat tantes les mentides , enganys i per que no dir-ho , traïcions , que ha dut a terme el PSC en el tema cultura en els darrers anys que al damunt d’una política de terra cremada , que és la que han dut a terme en aquesta legislatura , és difícil , per a no dir impossible, regenerar la confiança.
I això no sols es tradueix en absència de suports , ans també de vots


Altra data a tenir en compte és la d’aquest cap de setmana amb el Sant Pere Més Alt , que en aquesta edició servirà per homenatjar i recordar a Pepe Novellas. Homenatge que començarà amb una xerrada col·loqui , que un dirigirà i moderarà , al voltant de la seva persona i la seva obra.
Per cert , de nou vull maleir als correctors automàtics que per enèsima vegada m’han canviat el meu cognom ( Pascual ) catalanitzant-lo per ( Pasqual ) fet que sempre em treu de polleguera , però aquesta menys ja que comparteixo problema amb el mateix Pepe , tantes vegades escrit Novelles amb el plural català i com ja li passava a l’Eduard Alcoy tantes vegades catalanitzat a l’Alcoi població.

Però deixant de costat les anècdotes , seria molt bo que els artistes demostressin la seva estima a n’en Pepe , amb una nombrosa participació i alhora que aquesta fos del tot lluïda en la qualitat.

diumenge, de juliol 12, 2009


ESPETEC FINAL

Bon cap de setmana amb tots aquells ingredients que el fan plaent com ho puguin ser un excel·lent sopar amb amics de l’art , amb l’Alícia i en Ramon com immillorables amfitrions, una bona tertúlia , lectura , música , un xic de teatre , una migdiada d’aquelles que hi canten els àngels , i diverses i ben profitoses exposicions.
Tamaño de fuente
Mentre, en aquestes acaballes de temporada en que per arreu es presenten el que podríem dir rebaixes artístiques de final de temporada , amb comptades excepcions d’indrets turístics , Mataró ens sorprèn en aquests dies amb un seguit d’exposicions excel·lents que cal visitar amb atenció.

Tot esperant el proper divendres per veure a Can Palauet el nou tast de la col·lecció Bassat, en el protagonisme d’Arranz Bravo, Artigau, Bartolozzi ,Gerard Sala, Serra de Rivera i Miquel Vilà , i tenint en compte que a Ca l’Arenas i en el darrer torn de la temporada , entre d’altres exposa Ramon Manent , de moment ens queda un magnífic grapat d’exposicions que s’afegeixen a la fotogràfica de Les Santes ( Soler&Balcells) i l’Espai Capgròs ( Albert Alís).

Un poker dels alts, amb l’Albert Alís de doble i excel·lent protagonista amb aquesta mirada al cos mitjançant l’obra acabada i els seus apunts i treballs preliminars ( Sala del Casal i Taller de la Presó). Una altra excel·lent exposició és “El món des d’una rajola” ( Museu de Mataró ) , mostra itinerant que de la mà de la Diputació de Barcelona es centra en la rajola catalana de mostra i d’arts i oficis , amb un muntatge prou àgil i atractiu que permet endinsar-nos amb agrat per aquest món moltes vegades desconegut. Unes mostres que mereixeran la nostra atenció en els propers dies , atenció que avui volem dedicar a l’exposició

ARTISTES GUARDONATS A LA BIENNAL 2007

Amb tot l’encert l’Associació Sant Lluc repeteix la idea que ja realitzà ara fa dos anys , presentant conjuntament amb la mostra de la Biennal, un exposició col·lectiva amb la participació dels guardonats en l’anterior edició. Si llavors ja va ser lluïda malgrat les evidents mancances de l’espai del casal, traslladada ara a la sala de Col·legi d’Aparelladors el resultat de la mostra llueix en tot el seu esplendor.

Crec que cal emprar aquesta paraula ja que el presentat és magnífic demostrant amb el mateix, per un costat l’encert absolut del jurat que va premiar a unes obres que no eren fruit de la casualitat o l’encert puntual del creador i sí ho eren fidel representació d’una bona manera de fer personal. Mentre que per l’altra cantó podem fer comparança de l’evolució duta a terme per aquests artistes i veure que mantenint la fidelitat al seu concepte intern i formal, segueixen cercant nous camins en els que expressar d’una millor manera , les seves sensacions i emocions.

Antoni Perna ens sorprèn amb dues obres de gran impacte que conformen la cara i la creu del mateix concepte. Per un costat està la dolçor d’aquesta abstracció poètica que tan bé domina , però per l’altra , - com s’observa en al fotografia -, endureix el seu llenguatge pictòric aprofundint tant en la força cromàtica com amb la densitat del material, obrint una escletxa de tota força que crec altament interessant.

Laia Bedós segueix mantenint la seva repleta iconografia , en aquesta mena de grafologia pictòrica amb la ens va oferint bocins del seu interior encara que sigui de manera certament críptica. Uns treballs que s’allunyen del monocromatisme de l’obra guardonada per endinsar-se en uns camins cromàtics amb els que accentuar aquells elements que li son tan personals i tan propis.

Josep Pastor segueix en el camí d’aquest concepte gràfic en el que lletres i signes dominen a plaer, però ara ho fan d’una manera diferent , amb una aposta més forta si cal per els elements centrals , fet al que ajuda uns plantejaments tècnics i cromàtics més intensos que permeten un millor apropament de l’espectador , en un camí de progrés en el que cal continuar tot aprofundint-lo.

Mercè Sebastià manté la seva essència abstractiva però abandonat el garbuix de lletres i signes que dominaven , a voltes amb excés, les seves obres. Depura ara el seu treball i accentua la personal sensibilitat en aquest entramat lineal , en aquest enxarxat descriptiu que esdevé un sorprenent i positiu pas endavant en el seu treball.

Finalment Javier Soria , tot mantenint el concepte formal i tècnic que mostrà en l’anterior edició i repeteix en part en aquesta , vol accentuar la seva mirada personal i ho fa anant descarregant la seva forta aposta cromàtica que podia en part emmascarar el conjunt del treball i ens ofereix un treball més dúctil en l’aparença però alhora molt més ric en la mirada interior. Unes obres que potencien el seu llenguatge amb un equilibri més intens entre fons i forma.

Una exposició que cal visitar dons paga la pena. Cinc artistes que no han vingut a fer una presència de trascantó i que han volgut apostar fort per l’exposició amb peces ben personals i de clara contundència artística, que deixen palès el seu nivell i demostren que el seu nom és el d’uns valors segurs i en progressió en la seva carrera artística.

PS.- Valgui el suggeriment de que potser podria ser interessant , en especial per a visitants no tan art-ferits com per tenir present les obres guardonades , situar una còpia de les mateixes al costat dels treballs de cada artista per poder fer comparança i veure allò que comentàvem , la fidelitat i evolució dels seus conceptes plàstics.
( Les fotografies han estat manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc )

divendres, de juliol 10, 2009

EDUARD COMABELLA . ESSÈNCIA D’ARTISTA

“L’art que és matèria mental, sols arribarà a ésser
una idea sòlida, si neix al cor de l’artista. La intel·ligència
li brolla dels sentits, la funció dels quals és revifar,
per l’emoció, la intel·ligència dels altres cors”.
Antoni Llena

Hi ha conceptes que, per la seva complexitat o característiques etèries, són difícilment definibles amb paraules. Llavors, l’exemple i el paral·lelisme n’esdevenen quasi epítets i són els millors elements per a la seva comprensió. És el cas dels conceptes art / artista, que troben l’exemple definitori perfecte en Eduard Comabella. I això queda demostrat en aquesta exposició de caire antològic del Museu Arxiu, al seu poble, Sant Andreu de Llavaneres, que completa i complementa la celebrada a començaments d’any a les mataronines sales de Can Palauet.

No sé si l’Eduard Comabella va començar a pintar per casualitat, per matar l’avorriment o per imitar o fer record del pare, que era pintor afeccionat. Sigui com sigui, la pintura va penetrar dintre seu i esdevingué motor i guia de tota la seva vida. Un motor que va apurar al màxim de revolucions en cadascuna de les marxes / èpoques que conformen la seva trajectòria pictòrica i que ara, amb la perspectiva del record i del temps passat, se’ns ofereixen diàfanes als nostres ulls.

L’Eduard comença amb el paisatge quasi per obligació, com tocava en aquell temps. Però el seu paisatge no és l’habitual de connotacions olotines. Són imatges properes, amb intensos colors de caire primari, el que estructura uns treballs de clara arrel fauvista i amb referències evidents a Cézanne i a Van Gogh. Els escassos coneixements tècnics inicials són ràpidament superats per una habilitat gestual i una distribució espacial dels elements cromàtics que donen a la pintura de Comabella un caràcter que es mantindrà ferm al llarg de tota la seva trajectòria i que li proporcionarà perdurabilitat, allò que ha permès que, a hores d’ara, mantingui personalitat i vigència.

L’evolució dels seus paisatges, cada vegada més establerts en una distribució cromàtica en geometria d’espais, l’ha de portar indefectiblement a l’abstracció més pura, però en el salt impossible hi ha la passera dels seus “creuats”, a bon segur una de les etapes més personals i inquietants. Els seus camps, arbres i cases, es difuminen en les formes i es transformen en espais geomètrics humanitzats, en personatges batejats com a “creuats”. Són exercicis majestuosos d’equilibri en la forma i en el color, alhora que suposen un punt d’investigació i de provatura en tons i textures nous i el seu darrer apropament a la figuració referencial.

Per això, l’abstracció apareix com una conseqüència ineludible. Una abstracció bàsicament plana, de grans espais amb colors essencials acompanyats d’un senzill contrapunt d’equilibri, en què el nom de Rothko, que el va encisar en una visita a Londres, hi té molt a veure. Són els moments que s’estableixen els dos colors mítics, i ja per sempre batejats amb el seu cognom, el “blau Comabella” i el “groc Comabella”, que si bé ja apuntaven abans, ara assoleixen un gran protagonisme. Unes tonalitats intenses, de forta densitat, que conformen un pol d’atracció irresistible per a qualsevol espectador.

L’abstracció, de mica en mica, va perdent rigidesa geomètrica per endinsar-se per verals d’una certa deconstrucció a l’estil tachista de Dubuffet, cosa que portarà Comabella de manera indefectible a la seva darrera i més personal època.

És evident que tota la seva evolució venia marcada per uns trets essencials de sensibilitat, bellesa i poesia, amb el toc aspre d’una solitud incompresa que afegia el punt d’una eterna desesperança, sense caure mai en l’amargor. En aquests moments Comabella sembla haver trobat la seva pròpia realitat; per això la seva obra perd a marxes forçades les petites concessions a l’espectador.

Així, la por de si mateix, que massa vegades el feia dulcificar obres de forta empremta, deixa pas a l’absolut convenciment de la necessitat que cal presentar-se en la nuesa i renunciar a la intel·ligibilitat fàcil. Un pas difícil, ja que l’obliga no tan sols a l’afermament de la seva obra, sinó també a l’absolut convenciment interior d’aquesta obra.

És aquesta la plenitud de Comabella; la seva veritat més nítida. Formes, textures, materials, icones, colors, van teixint una estructura artística d’un final únic i tràgic, el que marca la possibilitat de poder aconseguir la llibertat definitiva. És aquesta una obra dura, punyent, colpidora, sense concessions, que sacseja consciències i esclata aconseguint el punt àlgid de comunicació personal del més íntim. Un punt que, passats vint anys, segueix essent vigent i absolutament actual, en el camp personal i en l’artístic.

“Arriesga Harry”, era la frase encoratjadora que teixien entre Eduard Comabella i el seu amic Pep Suari quan treballaven plegats i apareixia l’ombra del dubte. La resposta era sempre la mateixa: el risc. En aquest caminar arriscant sempre, Comabella va tancar etapes a mida que les esgotava i va evolucionar, tot creixent com a artista, fins arribar al punt d’un no retorn.

La idea sòlida nascuda en el seu cor ens ha fet revifar, amb emoció, la intel·ligència adormida en els nostres. Aquesta exposició ens ofereix la possibilitat de poder gaudir, en l’enyor, de l’essència pura d’un gran artista que havia caigut en l’oblit i que ara podem recuperar en tota la seva plenitud.

Siguis on siguis, gràcies Eduard.

Pere Pascual , crític d’art
Mataró, juny de 2009



Text de presentació de l'exposició Eduard Comabella
Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres
del 3 al 26 de juliol de 2009

dijous, de juliol 09, 2009

DISCORDANCES FLORENTINES

Quan algú em pregunta amb que em quedo de la meva petita història com a comentarista artístic sempre dic el mateix: Em quedo amb l’amistat de tants i tants artistes i gent de l’art ; em quedo amb aquells autors per els que un aposta quan comencen i son del tot desconeguts, i en el seguir del temps veu que la seva aposta es reeixida ( Comabella, Vilert , Jordi Prat , Marc Prat , Alberto Romero...) i finalment un es queda amb aquelles petites frases que apareixen de cop i volta i que acaben formant part del llenguatge del col·lectiu artístic local, com ho son el cas del “ blau i el groc Comabella” definició que va aparèixer en una entrevista de Ràdio Mataró i ha quedat com a definició , o com per exemple el cas d’inventar el nom “Escola de Mataró” per agrupar als artistes que varen agrupar-se al voltant del realisme màgic o fantàstic és a dir Alcoy , Rovira Brull, Jordà, Novellas , Perecoll i posteriorment J.M.Codina. Escola que mai va existir però que ja ha quedat com a definició d’un grup, un estil, un temps i un moment.

No sé pas si succeirà el mateix amb el concepte d’artista de “Divisió d’Honor” que jo emprava en el darrer post en relació a l’artista Júlio Vaquero i que florentinament ha estat contestat en els blogs d’Alberto Romero i de l’Associació Sant Lluc, fet que agraeixo ja que vol dir que els meus comentaris son llegits i son susceptibles de crear opinió per el que a vegades cal , si es creu convenient, posar els punts per defensar el contrari.


Deixant per davant el meu absolut respecte per l’artista Júlio Vaquero i la seva obra , valgui remarcar de nou el fet de que jo no el considero artista d’aquesta teòrica “Divisió d’Honor” i per a mi no forma part del “top” artístic . I ho defenso amb criteris objectius i subjectius.

Subjectivament he de dir que la seva obra em deixa bastant indiferent, no creant-me l’emoció que sobre el paper podria motivar-me. Té molt ofici i sap apostar per obres lla mineres en la visió que en aparença semblen anar més enllà però que al gratar-les notes el truc del concepte. Son una mica com un best- seller que és llegeix amb facilitat i inclòs amb una certa tensió , però al cap de poc temps observes el poc pòsit que t’ha deixat.
L’obra de Vaquero és al meu entendre massa artificiosa i no aconsegueix la captació de la màgia , del misteri , de la força interior capaç de crear lligams comunicatius , com evidentment sí és en el cas d’Antonio López i per què no dir-ho el del més proper Alberto Romero.

Objectivament, que Júlio Vaquero encara està molt lluny de formar part de l’èlit queda clar en la dificultat per trobar imatges d’obra seva en la xarxa. La pobresa dels seus índexs en el Google , és objectivament signe d’alguna cosa. I que ningú llegeixi el que no es diu. Està ben clar que la qualitat i el coneixement no van proporcionals al nombre d’entrades , però hi ha xifres que per el minses diuen perfectament el desconeixement del seu fer.

Però això no vol dir que la seva conferència no fos interessant. Qüestions familiars impedien la meva presència però m’hauria agradat escoltar els seus raonaments tècnics i estètics i estic convençut que hauria sortit més savi que quan hauria entrat.

Però això no em treu de pensar que no trobo el punt de conveniència d’aquesta conferència al voltant de si mateix , i més en l’absència del coneixement general de la seva obra. Parlar de la figuració i/o del realisme de manera genèrica , del seu present i el seu futur en l’univers artístic actual , de la sempre avinent lluita de concepte abstracció vs. figuració , de... Aquesta generalització de la xerrada crec que hauria estat molt més escaient que no pas el que un pot preveure en llegir el títol i saber-ne també alguns antecedents en el que pertoca a certes exigències. Una previsió que gira més en el camí de l’auto elogi que no pas de l’autocrítica.

Sigui com sigui vull pensar que la mateixa ha estat un èxit ja que evidentment sempre és bo la presència d’artistes que expliquin i s’expliquin , apuntalant així encara més la nostra passió per l’art. Que cal felicitar a la Sant Lluc per els seus esforços , que estic convençut que seguiran i augmentaran.

Però crec que també serveixen per a tots , les educades divergències d’un sí o un no, en el que pertoca a una etèria Divisió d’Honor , en frase que ha començat ara el seu caminar i ves a saber si pot acabar essent història en el petit argot artístic de la nostra ciutat.

PS.- Aquest és l'entrada nº 666 d'aquest blog. Deixo les coincidències per aquells que creguin en aquestes coses.

dimarts, de juliol 07, 2009

PROTAGONISTES

EDUARD COMABELLA

El passat divendres s’inaugurà al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres la mostra de caire antològic / retrospectiu de l’Eduard Comabella. Una exposició que alhora esdevenia homenatge artístic del poble on va residí durant bona part de la seva vida i que completava / complementava la gran exposició celebrada per Nadal a les sales de Can Palauet.

L’exposició es certament interessant ja que a un nucli central comú amb la mostra anterior s’ha afegit unes peces prou interessants i importants com ho puguin ser un parell d’obres inicials amb temàtica de Van Gogh , o un parell de creuats , un de tonalitats blavosos ( dels millors de la sèrie) i un altra sorprenent ( el que reproduïm en la imatge ) que fou un regal de l’autor al fill del masovers de la casa , el dia en que el Barça guanyava la famosa final de Basilea.

Una exposició que té la cara amb aquesta nova possibilitat de gaudir del treball de Comabella, amb l’afegitó de les peces que pertanyen al propi Museu i que es troben en la coqueta i cada vegada més interessant pinacoteca del pis superior del Museu. Mentre que la creu va ser la minsa resposta del públic , en especial del nucli artístic , que sembla haver-se saciat amb la mostra mataronina, i amb la resistència d’un petit nucli familiar que no permet la visió complerta de l’obra de l’Eduard , tal i com tots desitjaríem.


JÚLIO VAQUERO




Aquest dijous , a les set de la tarda i a la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana , esta prevista la conferència al voltant de l’obra de Júlio Vaquero , realitzada per el mateix autor i per la galerista Violeta Porcel. Una conferència de la que no tinc avís de la seva angulació, fet que podria succeir davant la mort de Baltasar Porcel, pare de la conferenciant.

Per qüestions familiars no em serà possible assistir-hi , però no vull estar-me de dir que m’ha sorprès molt aquesta conferència. Tenia coneixement de la mateixa però no de la temàtica i no em sembla del tot correcte que un artista , d’un cert nivell això sí, però no pas de Divisió d’Honor , i que alhora és absolutament desconegut a Mataró on no ha exposat mai , vingui ell mateix a fer-se un spot publicitari , aprofitant l’entorn de la Torres-Garcia de la que en va ser jurat.

Aquestes conferències em semblen perfectes en l’àmbit d’una exposició pròpia ja que serveix de complement de primera mà dels fets i raons tan tècnics com formals i ideològics de l’autor. Però així , de trascantó i col·locada la mateixa amb calçador , més sembla un pagament de “favors” ( si és que es pot dir així a haver acceptat ser membre del jurat ) que no pas una necessitat formativa o informativa.

MONTSERRAT TURA

Llegeixo que l’altra dijous ( 16 de Juliol. Festa de la Mare de Déu del Carme) , Montserrat Tura realitzarà una xerrada a la sala d’actes de Can Palauet ( 19.30 hores) amb el títol de “La Cultura a Catalunya” , acte amb el que segons sembla reprendrà les activitats la sectorial de Cultura del PSC.

Penso que la conferència de la Tura pot ser prou interessant . Encara que la tinc per dona de gran cultura no en tenia coneixement de les seves responsabilitats culturals en el partit , però està clar que en aquests moments a cultura del PSC local hi cal activitat i actuacions immediates , per respondre de manera directa a l’estat d’abandó en que el partit ha deixat a la mateixa en aquests vuit mesos.

Per què així és. Fa vuit mesos en que es reuní per darrera vegada la sectorial ( amb sols 3 persones) i en feia igual quantitat de temps de la reunió anterior. Així la gent de cultura del partit s’ha quedat sense saber el que pensa al mateix de temes com son l’operativa de l’IMAC , l’elecció d’Ester Merino , la general absència a les reunions del mateix per part dels membres del partit , democràticament escollits a dit en representació ves a saber de qui.

O saber de primera mà tot el tema del Bassat , de la Nau Gaudí. O explicar quan es realitzarà la convocatòria de la renovació de Can Xalant que segons les dates ja hauria d’estar en marxa. O explicar encara més quina és la postura oficial del PSC davant el fer d’aquests mateix Can Xalant. O explicar com del projecte inicial de Can Minguell com a nucli d’artistes no en queda ni un borrall. O del fet que del PAM 2009 no s’arribi ni al 20% d’acompliment, tot comptant els projectes embastats . O potser cal anar més enllà i explicar que una vegada ja ha passat més de la meitat de la legislatura no arribi ni al 10% el compliment del projecte cultural establert en el programa electoral del partit i en l’acord de Govern.

O potser cal anar encara més enllà i explicar el per què de que quasi no s’hagi complert ni un borrall de l’engrescador discurs de Baron que va servir per ensarronar al gruix del mon cultural mataroní en la ja mítica enganyifa del Monumental.
O explicar clarament les raons de la postura constant de silenci oficial davant els permanents desgavells del regidor Penedès. O .....

Aquestes i un grapat de preguntes més son fonament important per bastir la culta mataronina. I una vegada bastida , ja la vestirem amb el bonic jec del conseller que calgui. Mentre no sigui així , tot sonarà a la necessitat de la foto, del fer alguna cosa que no serveixi de res per que no es digui que no fem el mateix , és a dir res , i així seguir deixant que la cultura mataronina vagi anant desfermada cap el precipici, fet que no esperava ni dels socialistes en general , ni dels de Mataró en particular , encara que no ens hem d’enganyar i justament era el que temíem tots.

dilluns, de juliol 06, 2009

FESTES POPULARS ??

Un cap de setmana sense escriure i no pas per falta ni de ganes ni de temes , però aquest cap de setmana ,- el primer de juliol -, és un cap de setmana que un sempre el té marcat amb morat , de patiment és clar . en el seu calendari ja que es el cap de setmana en que se celebra la festa del meu barri . Festa popular , segons definició que es va treure hàbilment de la màniga en Remi per matar el qualificatiu de “Festa Major” sols aplicable a Les Santes.

Cada any , en arribar aquests dies , faig el pertinent post despotricant de tota aquesta patètica història de les mal anomenades festes populars i que en realitat ni és festa ni és popular ni és res de res , fora d’un acumul de caspa rescomida , de tardo franquisme , d’Espanya profunda , d’olor a zotal. En un ambient en que a un només li falten les banderes espanyoles als balcons , acompanyant als corresponents domassos i tot acabant amb la processó de la verge corresponent.

Certament que hi ha alguna festa , la de Cirera per exemple , que encara que manté alguns dels actes de pandereta i “recio raigambre” està cercant constantment , i ho aconsegueix amb forces ocasions, trencar l’estereotip i cercar uns camins més aproximats a la realitat d’avui en dia , però fora del parell de casos comptats , en la resta tot segueix igual any rera any .

La protesta és natural ja que malgrat acceptar sense dir ni mu els inconvenients pertinents , - tres dies son sols tres dies -, un no deixa de lamentar que a algú se li acudeixi fer festival de batucada a la una de la nit ( una ba ..tucada de collons) quan l’endemà es feiner , fer un ball de patacada de qualificació musical de –30 , i això essent generosos , i principalment acabar amb el plat estrella que sempre és un festival de ball i cançó espanyola.

I aquí hi ha la pregunta del milió. Com és possible que en ple segle XXI i quan a bon segur no arriba ni a un 5% la gent del barri que son de l’Espanya del sud , s’ha de seguir de manera inequívoca amb aquesta festival de “coros y danzas” que un sempre tem pugui acabar amb un Cara al Sol.

I com no em cal recordar el compromís , que no promesa , de l’alcalde Baron que en el seu programa electoral deia textualment:
Qualsevol esdeveniment cultural ha de cercar un plus de qualitat. Cal fer-ho en totes les accions i actes culturals. Fins i tot els més modestos han de ser susceptibles d’aspirar a la qualitat.
Faig una proposta concreta sobre les festes dels barris: Incloure en la programació de cada festa de barri un element cultural que ultrapassi el propi territori del barri i pugui ser atractiu pels
públics de tot Mataró.”
Ja estem al tercer estiu del mandat i la qualitat en les festes de barri és pel general inexistent i en el que pertoca a aquesta element afegit res de res. I així serà fins al final ja que no cal oblidar que qui mana a Participació Ciutadana és Carlos Fernández , defensor a mort d’aquest patètic estil feudalista de les festes de Barri , mentre que alguna regidora es deleix per poder sortir a fer quatre passos de ball per escoltar, al menys una vegada a l’any, que hi ha una cosa que no la fa del tot malament.

DE SANTES I CARTELLS
El Tot Mataró va llençar el concurs per premiar un cartell alternatiu per a la Festa de Les Santes. En el seu moment ja vàrem criticar la proposta i amb en Cugat Comas vàrem mantenir l’oportú , i correctíssim , diàleg de postures contraposades.
Ara ha estat l’hora de la veritat i penso que el resultat final ha causat justament el contrari del que es pretenia , és a dir recolzar encara més la proposta oficial del cartell d’artista.

Cal dir això ja que una vegada presentats la vintena de finalistes , essent molt benvolents es pot salvar un parell de peces , deixar-ne un altra parell en l’aprovat raspadet i la resta és d’ínfima qualitat. I si aquests son els finalistes , un no vol ni pensar com podien ser els no classificats.

Mònica Vilert queda dons reforçada , com no calia esperar altra cosa , d’un aposta , la del cartell alternatiu , que caldria plantejar de manera ben diferent , si es pretén continuar amb la idea , fet que per altra part penso seria un error.

BALANÇ A CULTURA

Seguir les declaracions dels polítics en els actes de partit és a bon segur una de les millors maneres per decidir no ser militant. Son tan falses i barroeres que un acaba amb la impressió de que els que manen creuen que els seus “súbdits” son tontos i d’aquell grau tan alt com el que popularment es diu “tontos del cul”.
És el que he sentit després de llegir les declaracions de Penedès autoqualificant-se en la valoració del treball dut a terme en aquest pas de l'equador de la legislatura . Fa riure que Penedès destaqui com a important “ l’atreviment en la modernització de l’IMACamb la reforma de l’organisme cultural autònom”. Afegint com a punts importants del mandat , i atribuint-se l’èxit , la celebració del festival Shakespeare , el Cruïlla de Cultures i la futura arribada del Museu Bassat.

Si algú és capaç de trobar alguna diferència en el funcionament de l’IMAC i del PMC que aixequi la mà i ho expliqui ja que ningú a notat res , fora de la pèrdua de participació pública que ha significat el nou “organigrama” d’actuació.
En quant als actes , l’únic del que es pot vanagloria Penedès és d’obrir la cartera i res més. El Cruïlla , sortosament per a ells , vola ben lluny de l’IMAC , el Festival Shakespeare , quasi el mateix del mateix , i en el que pertoca al Bassat ha de quedar ben clar que Penedès s’ha assabentant de tot quan ja tot estava decidit i més aviat en un gest d’elegància de Bassat el que li permetia a Penedès sortir a la foto , però puc ben assegurar que estaven ja al carrer rumors confirmats concretats en acords seriosos , dels que Penedès no en tenia ni punyetera idea.

Però és clar , si un vol viure enganyat però feliç , és el seu problema , però el que és nostre , de la ciutat i els ciutadans , que el seu regidor faci uns balanços tan aberrants com els d’aquesta mitja legislatura, i pretengui que algú els cregui i aplaudeixi.

dijous, de juliol 02, 2009

LESANTESONSOM




Avui s’ha iniciat la prèvia a Les Santes amb la inauguració de la tradicional exposició de fotografies de l’any passat que enguany porten la signatura de Soler&Balcells.
Una inauguració que desitgem no sigui premonitòria , ja que l’acte ha estat poc concorregut , amb un cartell de segona que han encapçalat Elisabeth de Dòria i Gisel Noè en absència dels caps de l’entitat i de qualsevol polític ja que coincidia amb el ple mensual .

Cada any el repte de l’exposició de Santes és més difícil, complex i costerut. Han estat tants els angles de captació de la festa que la volta de més del cargol exigeixi cada vegada més una perspectiva innovadora i agosarada per intentar fugir de tòpic i repeticions. Soler&Balcells ho ha entès molt bé i ens presenta una mostra que essent en certa manera com totes , s’ha volgut diferenciar en els fons i la forma apostant per la imatge visual multimèdia , amb la seva visió acompanyada del só , un element sempre oblidat i sense el qual no es pot entendre el concepte general de la mateixa. A més ho fa vestint l’espai amb una veritable pluja d’imatges que obliguen a la contemplació personalitzada i a entrar de totes totes , en la juguesca del creador.


A bon segur que aquesta serà una mostra controvertida. L’encert en obviar a la gent, que esdevé en protagonista de segona, i a més fer-ho convertint-lo en una massa difícilment identificable , per apostar per una descontextualització gràfica dels fets per incidir en el detall que li dona vida , no plaurà gens al Sr Pep i a la Sra Maria que es deleixen cada any per trobar al net, la jove o al vei, però en canvi serà ben aplaudit per aquells que volem cercar un quelcom més. Per aquells que ens quedem més amb el fons que no pas amb l’estereotip formal de certes tradicions convertides en llei.


És per això que cal dir sense embuts que aquesta és una de les més brillants exposicions de Santes de fa molts anys. La seva plasmació en vistes seqüencials , encara que en diverses ocasions aquest concepte distregui al conjunt de l’acte retratat , permet en canvi viure l’acte en la seva totalitat malgrat la seva dispersió en el temps , i fer-ho de manera més intensa degut a l’afegitó del so.

Però a més Soler&Balcells no desentona gens en la tècnica i el concepte fotogràfic en que aconsegueix sempre l’adequat enquadrament per definir en la pràctica el bon concepte mental que és l’eix clau per entendre l’exposició.

És per això que us recomanem amplament la seva visita. I fer-ho amb temps per poder seure i seguir atentament totes les imatges que van apareixent en un etern bucle d’imatge i só, que encisa , captiva i sedueix.
Una exposició digne d’un bon artista , com és el cas de Soler&Balcells, un nom que no hauria de caure en l’oblit per part de ningú.

LOGO DE SANTES

En el catàleg de l’exposició apareix el Logo de Les Santes que reproduïm.
Hem de dir clarament que és molt dolent , gens atractiu i el que és pitjor desnaturalitza del tot el concepte del cartell de Mònica Vilert.

El trencar la màgia de l’encís de la volatilitat sensible present en el cartell, per contextualitzar-lo en l’evidència d’una geganta ballarina , amb peus i corona , trenca tot l’ideari del cartell i el converteix en un no res.
A més la figura respon gràficament ,i en una primera mirada, a un quelcom semblant a una pell de plàtan , amb el trist afegitó de que cromàticament el resultat verdós res té a veure amb el to peculiar de l’obra de Vilert.

Un logo que és un veritable atemptat artístic ben demostratiu de que en l’aspecte gràfic les coses de Les Santes no s’acaben de fer bé. Un logo del que és imprescindible saber-ne l’autor per tenir-lo present en la memòria negativa de tots nosaltres.

Un logo que caldria eliminar d’arreu on es trobi.


EDUARD COMABELLA

Cal recordar a tothom que demà divendres ( avui divendres per a la gran majoria de lectors d'aquest post) a 2/4 de 8 del vespre i a les sales del Museu de Llavaneres a Can Caralt , s'inaugura la mostra retrospectiva dedicada a l'Edurad Comabella. Una mostra que complerta i complementa la que vàrem poder veure a començaments d'any a Can Palauet.
Una exposició d'obligada visita i de la que he tingut el plaer, l'honor i l'emoció de fer-ne l'escrit del catàleg i demà poder fer la presentació pròpiament dita.
Com no que us espero ja que el protagonista i l'exposició així s'ho mereixen.