dimarts, de desembre 25, 2012

NADAL



BON NADAL !!!


  "Mare i fill" . Dibuix de Rafael Estrany (60 x 82 cm )


diumenge, de desembre 23, 2012

BON NADAL



"L'orb" (El cec ), esmalt de 295 x 180 cm, de Marià Andreu i Estany. Considerat el més gran esmalt del món , i d'una gran qualitat tècnica i compositiva , va senyorejar l'entrada a la sala d'exposicions del Museu de Mataró durant molts anys. Ara ja fa anys que , com tants tresors artístics mataronins , ens es furtada a la contemplació. 


Amb ella us vull desitjar el millor per aquestes festes i per tots els anys que vindran. Que no siguem cecs al que passa al nostre voltant , amb la multitud de penúries i injustícies que ens envolten. Que no siguem cecs a la veritat, a la justícia i a l'amor. I que com homes d'art i de cultura , no siguem cecs a entendre que l'art i la cultura son fonamentals per el bon esdevenir de l'home.
Molt bon Nadal i millor art 2013


VOYEURS






No fa quasi res ,- quan parlava de l’expo de gravat a la sala de la Presó- , que deia que la gran alegria dels visitants impenitents d’exposicions estava en trobar aquell petit tresor amagat que sempre significa una exposició que t’arriba a l’ànima quan ni tan sols ho esperaves. El cert és que a vegades passa temps i temps sense trobar-te amb aquest plaer inesperat , però sortosament ara , i en un espai de temps molt curt , m’ha passat dues vegades: Una , amb l’exposició de la Presó, i l’altra amb aquest “Voyeurs” amb la que Esther Aliu ens sorprèn en el seu intermitent espai expositiu “A-17”.

No he de negar que vaig acudir a l’exposició amb una certa prevenció, Per un costat , -el positiu- , confiava , i confio, en el concepte artístic d’Aliu , però la parrafada de la presentació a premsa, plena de tots els tòpics modals:

 (És un espai expositiu independent on presentem  a Mataró, projectes nous que acostin la realitat expositiva més centralitzada, al Maresme, col·laborant així a crear  circuits alternatius no tan sotmesos a les exigències comercials del mercat imperant i amb els quals s’estableixin diàlegs d’íntima complicitat entre artistes emergents o en vies d’emergència.  Volem donar especial protagonisme a les propostes contemporànies realitzades amb els mitjans d’expressió que  impliquen un contacte directe amb materials plàstics i a la utilització de processos artesanals per a la investigació de nous llenguatges.

El nostre objectiu és la promoció artística i la dinamització dels processos d’apropament de l’art contemporani menys mediatitzat, és a dir, a donar visibilitat a la base de l’iceberg  que no té tantes possibilitats d’arribar a la nostra ciutat per aquests mitjans, però que s’emmarca igualment en el panorama artístic del que forma part. Pretenem  col·laborar amb les polítiques culturals
municipals  i les  entitats presents a la ciutat en l’educació en el fet artístic i en la capacitat del pensament creatiu com a eina per a millorar el món. )",

convidava al pitjor, però  només obrir la porta i veure l’exposat , quedava ben palès que del que es tractava era simplement d’art , sense qualificatius de cap mena , fora de l’obligatori apunt lloatori per la seva qualitat

.

Així Sonia Pulido es recolza en allò que ella en diu pseudo - nostàlgia, per endinsar-se en un món peculiar , entre la realitat i l’engany , per caminar per uns verals en certa manera psicòtics , jugant a l’oferiment d’un món diferent i amable en l’aparença, però dur i cruel en la realitat amagada sota la superficialitat del seu llenguatge. ( imatge que encapçala el post).



Diego Mallo aposta per una formalitat més acadèmica , però pervertint el concepte tot capgirant l’escala de valors.

Els seus personatges , entre reals, esborronats i mecanitzats , ens presenten la deshumanització que patim, sotmesos en certa manera a una certa funcionalitat , social i professional, que ens coarta i aliena.

Una mirada freda però amb un bri d'esperança.




Craig Stewart ens ofereix , en l’aparença amable de la seva línia blanca , una crítica intensa de la solitud i la petitesa del esser humà. En la línia de la vinyeta periodística , el seu treball és intens , vibrant, reflexiu oi seductor.



Clara Nubiola, malgrat la seva evident qualitat , es potser la menys sorprenent. En el camí que per aquí va iniciar Aurora Altisent, ens ofereix unes agradables visions mataronines, en aquest equilibri compassat de l’agrupament de diverses realitats arquitectòniques locals.

Notario aposta sense embuts per un ambient kitsch , amb la publicitat com a protagonista.

Amb ella per bandera , l’artista subverteix els conceptes , juga a la ironia, aposta per la malla llet, es riu d’uns i altres , i conjuga una plàstica simple en l’aparença, rica en el concepte , d’una enorme càrrega que va molt més enllà del que podríem dir “simbolisme” per apuntar a una aposta de critica seriosa, mordaç i fins i tot cruel, de la realitat i el poder dels conceptes artístics.





Finalment Manuel Antonio Domínguez és el més complex dels artistes participants. Preocupat essencialment per l’home i el seu entorn personal, familiar , professional i social, que en bona part el capdisminueix , ens ofereix una mirada crítica gens críptica , davant la qual fàcil es sentir-se identificat.


Una mostra de gran qualitat, que cal visitar sense excuses. Una mostra que a més de la qualitat pròpia de l’exposat , serveix per trencar el tabú que signifiquen les dues paraules que conformen el genèric de l’exposició . És a dir : “Dibuix contemporani”.

Per un costat, “Dibuix” , element essencial tantes vegades menystingut i que ara despunta com el que és : Fonament, estructura, necessitat i culminació.
Per l’altre , contemporani, trencant le fals concepte encunyat per alguns interessats. Contemporani com fet en el temps, és a dir , ara mateix. I fet en la més ample diversitat de conceptes i desenvolupaments.

Una exposició magnífica que serveix de manera perfecte per acabar un any que esperem doni pas a un altre molt millor. Però mentre, acostar-se a Amàlia 17 ( "A-17")és una excel·lent pensada per acabar l’any.

dissabte, de desembre 22, 2012

L’ATZAR I LA MEMÒRIA



Aquest és el títol del darrer article de Vicente Verdú, aquest gran teòric cultural que conjuga com pocs la seva sapiència cultural amb un sentit explicatiu que et permet copsar la força de la seva reflexió. Una reflexió que avui , potser més que mai, crec que serà entensa com mai per qualsevol creador.
Un article molt interessant que paga la pena llegir i reflexionar.

EL AZAR Y LA MEMORIA

Artur Ramon es historiador del arte, anticuario y galerista. Pero yo diría, enseguida, que es, además, un buen periodista. Escribió 15 historias sobre pintura en La Vanguardia y hace unos días, la editorial Elba ha reunido estos textos mejorados y ampliados en un modesto libro. Su título es Nada es bello sin el azar.
Artur Ramon sería un colega profesional y un amigo pinti-parado si le conociera. No lo conozco aún y si fui a buscar el libro en la librería Lé fue primordialmente por la palabra “azar”. El azar que condimenta sus episodios y, sobre todo, porque, en mi opinión, ciertamente, tan solo el azar es capaz de conseguir la obra maestra final.
¿Maestra una obra? Una obra maestra posee la exclusiva peculiaridad de que no enseña nada. Ante las “obras maestras” la mirada se complace y los sentidos se avivan pero ¿qué hacer un minuto después? No hay nada que hacer porque el bendito azar de aquello disuade la tarea de la posible imitación. Ninguna obra de importancia histórica se apoya en la importancia circunstancial de su autor. Más aun: el autor no vale nada si no posee el arbitrario patrocinio del azar. Unos son afortunados y otros no. O bien, el azar, que siempre acude como un polvo de luz en los momentos de pintar o escribir, solo posa sus partículas si el pintor o el escritor son perspicaces.
No hay cuadro deslumbrante que no parta de una primera y obligada oscuridad. Como en la novela o en la arquitectura, hay que desconfiar de aquellos profesionales que, de antemano, lo tienen anotado todo. Las muchas notas que preceden a un libro o los innumerables bocetos que presagian un cuadro son valiosos en cuanto no se tienen demasiado en cuenta.
Las genuinas notas de una buena partitura o las pinceladas excelentes de un lienzo deben nacer de pronto y al hilo del azar que se devana al compás de la línea sentimental sobrevenida.
Ningún cuadro, incluidos los deudores de una escuela, será “bello”, como dice Artur Ramon, sin el aura de lo azaroso. No dice exactamente esto Artur Ramon, pero apuesto a que por su experiencia lo piensa. No hay obra de arte sin inspiración y la inspiración, fisiológicamente hablando, introduce en el cuerpo artístico toda clase de bacterias. Solo los tontos —o muy tontos— disfrutan plasmando en el libro o en el cuadro lo que ya tienen previamente enumerado en su cabeza.
Propio de narradores vulgares es el decir que a su novela, por ejemplo, solo le falta la escritura puesto que su contenido entero se encuentra almacenado en la cabeza cuadrangular del autor.
Cabezas de cordero. Cabezas como calabazas que ignoran el variable olor de la papaya y la veleidosa personalidad vegetal de la escritura. Quien no tenga la costumbre de crear sin abundantes trazos y bocetos deja de ser un genio. Desde Pinito del Oro a Juan Carlos Onetti, el salto es absoluto porque no hay cables ni tampoco redes. Las redes y cables seguros aburren la narración así como las notas fielmente respetadas en la música impiden el coito inaugural o bailable entre la obra y el autor. Ninguna familiaridad con aquello que se va a escribir o pintar estimula el excitante pecado de la creación.
Dios mismo, si es un ser creativo, lo debe a su azar. No hay plan divino trazado de antemano. Dios actúa a su antojo y resulta especialmente adorado por efecto de su imprevisible error. ¿O qué otra cosas sino el azar y el yerro constituye su indiscutida majestad?
El asesinato, la felicidad, la muerte son productivas, dentro del marketing gracias a su comportamiento estocástico. El azar nos mata o nos redime. La mano del azar, abierta como una cepa, proporciona el alcohol que embriaga al artista y al alma del receptor.
No dice lo mismo que yo digo Artur Ramon puesto que es un hijo de la Universidad pero ¿quién duda de que con este libro de la editorial Elba él va de la Ceca a la Meca despejando, en el museo o ante un determinado cuadro, la mirada del turista ocasional, su ojo bobo o especular?

dimarts, de desembre 18, 2012

Els RÀFOLS CASAMADA del "BASSAT" a CALELLA







Apuntàvem ahir com a fita important d’aquest cap de setmana la magnífica exposició d’obres d’ Albert Ràfols Casamada que es presenten des d’aquest passat dissabte i durant tres mesos a lAjuntament vell de Calella. Una exposició que aplega més de seixanta peces de tan gran artista i que és fruit de la col·laboració de l’Ajuntament maresmenc i el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Col·lecció Bassat.

Una exposició molt important per dues raons: En primer lloc per raons artístiques dons no és habitual poder visionar una exposició amb tanta obra de l’autor i a més que en certa manera representi la seva trajectòria creativa i tècnica.I en segon ja que és l’inici d’una expansió del Museu Bassat pel territori , de moment proper, amb el que de potenciació cultural , en aquest cas comarcal, significa.




Diem que és una exposició important en el que pertoca a la vesant artística ja que el detingut passeig per la mateixa ens permet copsar perfectament  el sentiment artístic i el concepte creatiu de Ràfols Casamada , i a més a més veure la seva evolució, fent parada en una diversitat de tècniques i materials. 

Una evolució que va des de la seva geometria espaial en la figuració de “L’estudi” (1955) fins a "Joc d’objectes” (2002) on , tot assolint l’abismal distància conceptual entre ambdues obres , l’espectador pot comprendre aquesta evolució en la sensibilitat , en l’anulació de l’anècdota , per romandre en l’ essencial , en aquesta la seva geometria interior , que tantes vegades s’ha definit com “geometria dels estats d’ ànim” , amb el que l’artista dirigeix i regeix tota la seva obra , veritable translació plàstica de la seva poètica , igualment plasmada sobre el paper.

Una poètica de la que no ens estem de reproduir el poema “Angle de llum” (1984) , tal i com fa Daniel Giralt Miracle en el text del magnífic catàleg ( dels que paga la pena) editat en motiu de l’exposició.




Ressò
resplendor d’altres mars
enmig els fulls d’un llibre
amples espais

dintre la cambra closos
remor de vent
en planes sense límits
angle de llum
en la penombra.





Una exposició que a més és la primera “exportació” del Museu Bassat, en un fet que es pot considerar modest però altament interessant. Tots entenem la funció social i cultural de l’art , i entenem també que l’art quan pot exercir aquesta funció és quan està  a disposició del públic. La impossibilitat actual de disposar d’un Museu , com manen els cànons , fa que existeix un gruix important de la col·lecció del Museu que romangui adormida i en l’obscuritat.


 Per tant to allò que permeti la sortida a la superfície d’aquestes obres per restar a la disposició del públic és important. I ho és també fer-ho en l’entorn proper d’un Maresme desestructurat , que a més a més és inexistent en el sentit cultural. 

Qualsevol cosa que ajudi a la vertebració del territori , i més si com en aquest cas serveix per potenciar la capitalitat de Mataró, ha de ser benvinguda , i més , si com en aquest cas , és mitjançant la qualitat d’un artista de primera magnitud , que en altres circumstàncies seria molt difícil de ser vist en una població com la de Calella
,
Certament un pas petit , que ha de ser preludi d’una extensió més important encara que doni el ressò que es mereix una col·lecció com la que tenim el plaer de poder gaudir en la nostre ciutat.



dilluns, de desembre 17, 2012

CONTENT




Ja ho saben els habituals lectors d’aquest blog que els posts que el conformen poden anar curulls d’art , política o temes diversos , sempre en forma i manera d’opinions personals, però el tema que quasi mai es toca és el personal i el familiar , que sempre queden en la reserva íntima que com a tal és personal i intransferible.

Però avui valgui l’excepció ja que en aquest 17 de desembre , aquesta persona venerable de cabell blanc que és el centre de la fotografia familiar , la meva mare , ha acomplert 90 anys. Atrotinadeta , amb fortes mancances , però encara amb prou coneixement com per recordar imatges de moltes exposicions que visità amb el meu pare amb qui , - passió d’home d’art -, es va casar justament el dia de Sant Lluc. Amb entrebancs però encara amb forces, per recordar a molts artistes de Mataró amb qui va compartir molts moments , o fins i tot explicar històries que li son properes com quan l’altra dia quan en veure per tele les imatges del concert de Pau Casals , se m’esplaiava amb records d’ell ja que va compartir estudis amb la seva neboda Enriqueta.
Però a més a més , justament avui , la família ha augmentat amb un nou membre , el cinquè besnét ( besnéta en aquest cas ) el que ha fet que el dia hagi estat encara millor.

Un dia feliç que s’ha afegit al bon seguit de positius imputs que he rebut aquest cap de setmana. El magnífic ímput que ha significat per a mi rebre unes magnífiques obres per part de dos grans artistes en compensació per la meva col·laboració en les seves exposicions. Un fet que em satisfà evidentment en l’aspecte natural , però encara més en l’espiritual ja que és en certa manera el reconeixement del paper del crític en el món de l’art local, com persona que pot aportar un quelcom de positiu , més enllà del seu paper purament de comentarista de l’actualitat.


Un cap de setmana ben positiu al saber el reconeixement a la vàlua del treball de l’artista De Antonio que ha estat seleccionat en el Premi de Pintura Tapiró , de la Diputació de Tarragona , un dels premis de més prestigi del nostre país , alhora que el més antic ja que es celebra d’ençà 1944. Una selecció que fa justícia a la gran qualitat de l’obra de De Antonio que està bramant per ser acceptada ja en circuits importants.




I que dir de l’expo que el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró (Col·lecció Bassat) ha exportat fora del seu marc original , presentant a la sala d’exposicions de l’Ajuntament Vell de Calella, una espaterrant mostra amb una seixantena de peces de Ràfols Casamada , que conformen un del nuclis importants de la Col·lecció Bassat. Una exposició excepcional , d’obligada visita , que va ser inaugurada per el conseller de Cultura en funciona Ferran Mascarell i que obliga a una passejada cap la capital del Maresme Nord per gaudir d’una mostra de veritable nivell que podria estar en qualsevol museu o sala d’exposicions importants , el que qualifica de manera ben positiva el nivell de la col·lecció de la que gaudim a casa nostra.

Però està clar que la felicitat mai és complerta. Avui per exemple , he pogut veure en l’aparador d’un estanc, posades de qualsevol manera , inclòs per terra , el seguit de peces que fa poc configuraven una exposició en un espai , modest si voleu, però ben valorat. Una exposició que es va realitzar en el desig de recolzar l’esforç d’una creadora que semblava anava a més. Ara el menysteniment que ella mateixa ha tingut amb la seva obra , ens demostra que ens varem equivocar en oferir l’oportunitat d’anar un pas endavant. Com sempre la realitat ens ofereix allò que la il·lusió ens havia fet distorsionar.

Per sort de les errades es d’on s’aprèn més . Hi estàs d’acord , Mariona?.

divendres, de desembre 14, 2012

REGAL DE NADAL. RETORNA EL TALLER DE GRAVAT




No he pas d’explicar el molt que m’ha agradat la notícia del retorn a l'activitat del  taller de Gravat municipal que era a bon segur per el seu nivell , el producte estrella de la cultura municipal, encara que generalment ha estat tractat molt malament per el consistori, tant en l’època del PMC, l’IME o en els darrers temps l’IMAC. Un menysteniment que va acabar el juny de 2011 en finiquitar-se les relacions entre els professors del Taller , els mai prou lloats Pilar Lloret i Jordi Rosés, i la direcció de l’IMAC.

Ara , any i mig més tard , i després de que el món de l’art local mitjançant tots els àmbits , institucions i persones , protestessin i despotriquessin per la seva desaparició, apareix de nou amb l’oferta de dos cursos : un d’iniciació i un altra d’aprofundiment per artistes que ja han treballat el gravat. Els cursos es celebraran de gener a maig , el preu dels mateixos és de 270 euros i la data límit d’inscripció és fins l’11 de gener a l’IMAC i les places son limitades. (Per a més informació cliqueu aquí).

Però la immensa alegria per la notícia ha quedat molt emmascarada per la manera en que s’ha produït , sense publicitat de cap mena , en una certa nocturnitat i quasi estic per dir traïdoria, com si no vingués de gust fer-la pública, quan en realitat és una notícia que hauria d’estar esmbombada per arreu dons és potser la millor notícia  , per no dir l’única , que l’IMAC ha ofert a la plàstica en molts ,però que molts anys.

No entenem però aquest silenci. A hores de quan escric aquest post, quasi mitjanit de dijous , no he sabut trobar detall de la mateixa en cap mitjà informatiu de la ciutat, ni en espais que parlen d’art com pugui ser per ex. el blog del sant Lluc , el que em fa pensar que la difusió ha estat inexistent i per tant el ressò, nul. Una informació tan inexistent que ni tan sols apareix en l’apartat de la Regidoria de Cultura del mateix web municipal, de modus i manera que quan la notícia desaparegui de portada , és a dir demà mateix al matí amb les notícies del ple, restarà als llimbs i ningú que vulgui informar-se en tindrà possibilitat.

Una publicitació que si fem comparança amb l’altre taller del mateix IMAC , com és l’Aula de Teatre , obtindrem uns resultats desoladors i esfereïdors , en contra del taller de Gravat. Però està clar que mentre el teatre té valedors amb poder en el nucli de l’IMAC , la plàstica no tan sols no en té, ans el contrari, hi ha gent que cerca la seva absoluta aniquilació.

Però deixem de fer-nos mala sang. L’important és que el taller de Gravat de nou està aquí i cal aprofitar-lo al màxim , amb una clara repercussió envers la ciutat que l’acull i el subvenciona. Un taller de Gravat que tots sabem que de la mà d’en Jordi i la Pilar seguirà obtenint aquells magnífics resultats dels que tant orgullosos n’estem tots.

Un taller de Gravat del que val la pena el seu retorn inclòs si és cert el  que  m'ha arribat,que el converteix en emmetzinat caramel amb gust a dolç que pot servir com a contrapunt i per tapar la boca a la propera marxa enrere de l’Ajuntament amb el tema de Can Xalant , amb entrega total d’armes i bagatges .

Sigui el que sigui , el temps ho dirà, però de moment exultem de felicitat per el retorn. Taller de Gravat , Pilar Lloret , Jordi Rosés, benvinguts a casa de nou.


dijous, de desembre 13, 2012

PETITS PLAERS , GRANS PLAERS. GRAVATS A LA PRESÓ






Ho he dit moltes vegades i cada vegada n’estic més convençut, que el que més ens motiva a aquells art-ferits , com un mateix , que es dediquen a anar d’aquí cap allà per poder visitar quantes més exposicions millor , sense tenir en compte ni el nom de l’artista protagonista , i moltes vegades sense tenir ni la més remota idea del que hi podrem trobar, és l’aparició d’una mostra que ens complau i ens satisfà, tot permetent-nos gaudir d’art en l’estat més pur.

No es pot negar que això succeeix molt de tant en tant , però quan passa la satisfacció és tan immensa que ens serveix per agafar noves forces per seguir en la nostra passió visitant. Justament una d’aquestes escasses vegades ha estat fa uns dies tot visitant la mostra col·lectiva de Gravat que l’Associació Sant Lluc presenta a la seva sala de La Presó ( fins el 5 de gener ) i amb el protagonisme de Laia Arnau,   Núria Calsapeu,   Núria Hurtado,  Daniel Llin,  Ramon Llinés ,  Margarida March,  Carme Peris,  Marc Prat,  Sergi Rabassa i  David Vergés.

Que el gravat és un món apart en el que una vegada hi has entrat , ja sigui com a creador o coma simple receptor , ja no en pots sortit dons quedes com inoculat per un rar verí , és de tots sabut. A Mataró en tenim un bon grapat d’enverinats  d’aquest tipus degut essencialment al malauradament desaparegut taller de gravat que de la mà, primer de Raúl Capitani i després de Jordi Rosés i Pilar Lloret , no tan sols van formar a una munió de creadors , ans també i com efecte colateral, van apassionar a un gran grapat de receptors/ espectadors.




Ara , deu artistes provinents d’aquell taller i que segueixen mantenint oportuna relació amb els mestres mitjançant els cursos que aquests realitzen en la seva seu professional d’Art Print ens ofereixen una col·lectiva plena d’individualitats com si en la seva diversitat conceptual, estètica , plàstica i creativa ens volguessin acostar al ventall de possibilitats del gravat en el que pertoca a que qualsevol concepte creatiu sempre té en el gravat una possibilitat tècnica per ser estampada / reproduïda.

En ser una mostra de caire col·lectiu potser el més convenint seria el mantenir el judici en la globalitat però crec que en aquesta ocasió s’escau una individualització , per petita que sigui. Així hem de dir que mentre Laia Arnau ens sorprèn de manera gratíssima amb dues peces que s’allunyen del seu camí il·lustratiu habitual, per endinsar-se per uns camps de força i intensitat , absolutament seductores en l’aparença i embriagadores de sensibilitat en l’aprofundiment, la Núria Calsapeu segueix en el seu camí poètic de tendresa ben especial al que tanta sensibilitat i capacitat creativa sap extreure.

Núria Hurtado segueix donant-li voltes a la geometria, el ritme i el moviment , sorprenent-nos un cop més amb un equilibri dinàmic d’excel·lent vibració artística. Daniel Llin demostra que tot és possible en el camp del gravat , inclòs reconstruir la seva vesant pictòrica plena de densitats en una estampa que manté la intensitat formal i creativa del seu habitual fer. Ramón Llinés manté la seva aposta per una investigació en la que el joc cromàtic serveix per apuntalar aquest sentiment volumètric i de profunditats que tant bé sap plasmar.

Margarida March ens demostra fefaentment que l gravat combina amb tot , fins i tot amb una especialitat tan remota i contrària com pot ser l’esmalt. Tot ensenyorejant la peça March  aconsegueix una finor i una intensitat artística certament remarcable. Nivell que també assoleix Carme Peris en un exercici de tècnica i concepte plenament reeixit.




Marc Prat fa veritable estrena en aquest camp mantenint la seva dialèctica plàstica i demostrant que en el gravat té un llarg camí a recórrer i que pot ser l’eina complementària ideal a la seva pintura ,sense perdre ni un gram de qualitat i afegint a més a més , una nova i ben grata mirada  al seu fer. Una alternativa que contrasata amb el seguir fent camí de Sergi Rabassa molt més segur en aquests verals que no pas en els pictòrics. Finalment David Vergés es magnífica a si mateix amb un parell d’obres d’un reduccionisme minimalista que encongeix l’ànim i captiva per la força i serenor immerses en una qualitat d’alt nivell. 

10 Gravadors diferents ,reunits en el cocktail d’una col·lectiva de molt alt nivell que no us heu de perdre de cap de les maneres.

PS.- Acabat d’escriure aquest pot descobreixo entre les notícies de l’Ajuntament de Mataró que el proper mes de gener , el taller de Gravat reinicia les seves activitats , noticia que m’alegra de per se i que ha de merèixer un immediat post.

Però no he volgut que aquesta notícia variï la crítica de l’exposició ja que l’esperit amb el que es va fer i el que respira , correspon exactament al que dic en la mateixa i que concorda del tot amb els comentaris dels mateixos organitzadors , la gent del Sant Lluc.

(Les fotografies han estat manllevades del blog del Sant Lluc)





dimecres, de desembre 12, 2012

ESPAI D'ART. SANTI DOMÍNGUEZ




Aquí teniu el darrer "Espai d'art" del 2012 . En ell el protagonisme el té l'artista Santi Domínguez que ens parla de la seva relació amb els més importants artistes a través de les "versions" personalitzades de les seves obres més emblemàtiques. una mirada que presenta a l'espai capgròs amb la seva exposició "Grans obres . Visió personal".

diumenge, de desembre 09, 2012

IRREVERÈNCIES. SANTI DOMÍNGUEZ




Potser una de les qualitats essencials de les que ha de disposar un creador ha de ser la de disposar de la suficient capacitat de provocació com per capgirar les coses , per elementals o fonamentals que aquestes resultin,  tot donant-les una visió diferent mitjançant l’ús de les seves pròpies característiques creatives personals.

En Santi Domínguez és un autor d’arrel clarament figurativa que va avançant amb passes segures en la recerca del seu idioma plàstic. Practicant d’un figurativisme formal , la seva arribada al taller de Pepe Novellas, li va servir per obrir els ulls a un nou mon creatiu. Sense menystenir les capacitats tècniques de dibuix i figuració de les que gaudia amb prou solvència, Santi Domínguez va entendre la necessitat de plasmar les coses , no com eren i si com ell les veia.

En aquesta recerca personal i formal , l’aparició de la taca com element primigeni va ser fonamental. Ella li servia no tan sols per trencar la virginitat del llenç, fet sempre difícil d’escometre , ans també li marcava ja una paramètrica tant en el que pertoca a la distribució d’espais , com en el sentit del ritme estructural de l’obra.

Així d’aquesta manera va aparèixer la sèrie d’animals en els que l’evolució es del tot òbvia. Front uns primers treballs en els que la necessitat de remarcar l’evidència figurativa conforma unes peces encara molt llepades i de caire retratístic , hi ha tot el grup d’obres de darrera hora en la que la taca ho marca tot i la realitat apareix en el sòlid domini de l’estructura i el ritme de la taca que és a l’hora fons i forma en el conjunt de la peça.





Però calia anar més enllà , i en una gosadia per la que cal felicitar-lo, Santi Domínguez ha decidit que res millor per avançar , i veure si el camí és prou vàlid i segur , que decideix enfrontar-se en les “grans obres” dels “grans mestres” , aquelles que en si mateixes conformen el que podríem dir “pinacoteca històrica ideal”. Així les mítiques obres sortides de la mà de Velázquez, Goya , Miquel Àngel, Rubens , Dalí, Leonardo da Vinci, Donatello, Munch... i tants d’altres , ara apareixen “versionades” en la mà i en el concepte de Santi Domínguez, i a més amb un resultat , que salvant les infinites distàncies , no és en res insultant envers elles, ans el contrari , doncs  apareixen sota la capa del respecte i l’admiració.

Amb la taca com a “sant i senya “ , Santi Domínguez fa una relectura poderosa , obvia els detalls i es centra en el nucli de la peça per aprofitar la taca per donar-li un nou ritme, sentit i interès. Un interès que defuig del divertimento per poder ser considerat com una nova mirada al paradís inabastable de les grans obres.

Enel bell mig camí entre la irreverència i la dignitat , les obres de Santi Domínguez mereix una mirada que ha d’anar més enllà de la curiositat per anar a la recerca de les raons d’un atreviment del que en surt molt ben parat, i al que és d'graïr fer-ne una oportuna visita.


“Grans obres . Visions personals”. Santi Domínguez
Espai Capgròs. Fins el 2 de gener de 2013

dissabte, de desembre 08, 2012

PETITS PLAERS , GRANS PLAERS . JOAQUIM BARTRA





Moltes son les vegades en que un es veu atrafegat per trobar el títol idoni al post. Avui estava clara la cosa i crec que és del tot escaient repetir el d’ahir mateix , dons visitar l’exposició que Joaquim Bartra presenta a l’Ateneu és un petit gran plaer , tant per el nivell de l’ exposat com per la intencionalitat crítica que amaga cadascuna de les peces exposades.

No puc negar que em sento orgullós d’haver estat en certa manera l’incitador de que Joaquim Bartra presentés la seva obra en públic. Tant ell com jo mateix , hem comentat varies vegades la incidència que va provocar la seva primera exposició a l’espai Capgròs , a les que n’han succeït ja unes quantes , en les que Bartra no ha perdut cap de les dues grans qualitats que atresora , com ho son la personalitat atípica del seu dibuix i la seva capacitat de la crítica reflexiva, ans el contrari, les ha millorat.





Bartra diu que dibuixa des de sempre, que sempre ha trobat el moment de descans per fer mirada a tot allò que està al seu costat. I quan diem “allò” , volem dir no tan sols a persones , fets o personatges , i sí també a circumstàncies que van més enllà del fet planer i corresponen a veritables reflexions de pes al voltant de la realitat política i social.


Avui de nou Bartra omple l’espai de l’Ateneu amb la seva personalitat. Les seves petites peces , que fàcilment podrien haver-se “ofegat” en l’amplitud de l’espai , suren perfectament amb el suport de la seva càrrega creativa. Seguint com sempre l’estilística de George Grosz , la seva evident referència estilística , Bartra l’amaneix en amb el concepte d’aquells dibuixants catalans d’ entre segles que van omplir de qualitat i intencionalitat  el gruix de revistes polítiques , humorístiques i satíriques del temps. Hereu d’aquells creadors , Bartra es mou hàbil ja sigui en el bigarrament del seus dibuixos de masses , sempre equilibrats i amb ritme , ja sigui amb les individualitzacions de les seves reflexions que van molt més enllà de l’aparença i obliguen a la més profunda de les lectures.


Amb tot això va confegint un seguit de peces que teixeixen  un atapeït entrellat en el que l’espectador queda joiosament atrapat en el desig de trobar el pensament , sempre enginyós i crític , per part de l’artista.

Hàbil, creatiu, crític, cínic, mordaç, amb un punt de mala llet , però alhora reflexiu, filosòfic, sensitiu i amb gran capacitat de trametre pensaments , Bartra ens demostra una vegada més que lamentablement el món de l’art no l’ha pogut gaudir amb plenitud , però llavors , a bon segur , que el Dret i la Justícia , haurien perdut un gran advocat.


Exposició que recomano amb plaer per a una lenta , detinguda i molt reflexiva visita.

Ateneu Caixa Laietana.
Joaquim Bartra. “Més dibuixos”.
Del 30 de Novembre de 2012 al 27 de gener de 2013

divendres, de desembre 07, 2012

PETITS PLAERS , GRANS PLAERS. PREMI PINTURA I ESCULTURA .LLAVANERES




El passat cap de setmana vaig gaudir d’un excel·lent dia de la mà de la gent del Museu Arxiu de Llavaneres que va tenir a be convidar-me a formar part del jurat que havia de decidir els premiats en el Primer Concurs de Pintura i Escultura  , organitzat per el mateix Museu.

Un dia magnífic ja que van ser moltes les hores compartides amb la gent del Museu i amb els companys de jurat , el bon amic Tomàs Safont Tria , artista llavanerenc al que tinc gran apreci personal i professional ; i amb Josep Mª Cadena , el gran periodista , intel·lectual , home de la cultura i de l’art , gran mestre per tots aquells que ens dediquem d’una o altra manera a això, amb qui sempre és un plaer ,- en el més estricte sentit de la paraula -, compartir els seus coneixements i les seves històries de tota mena.

Un concurs estructurat amb l’enginy que precisa tota entitat cultural per sobreviure en moments de crisi com l’actual. I dic enginy ja que el premi del mateix no era un premi dinerari, com acostuma a succeir i si en canvi era la confirmació d’una exposició a les sales de Can Caralt , de modus i manera que el proper 2013 exposaran els tres artistes guardonats en format de col·lectiva i en el 20014 hi haurà exposició individual del guanyador.




Una llarga trentena de participants , amb un divers nivell de qualitat com acostuma a succeir en aquestes ocasions , van generar el suficient nivell de discussió entre el jurat fins arribar al fallo final , que per unanimitat va quedar establert amb el mataroní Joan Poch com a guanyador amb l’obra que encapçala aquest post , i amb Marc Sala Audet , - amb una de les seves escultures “bestiola” -, i la llavanerenca Emma Agustí amb una acurada instal·lació, arrodonint un més que estimable palmarès.

Un conjunt d’obres i de noms que arrodonia encara més el dia. Les obres ja que totes elles es mouen en una qualitat valorable, i els noms ja que presenten tres artistes que estan lluitant de manera aferrissada per establir el seu paper en el món de l’art. Per un costat està en Joan Poch que d’ençà que un li va atorgar l’alternativa a l’espai Capgròs, segueix embalat en una constant capacitat de creació, amb un evident i constant progrès que l’ha convertit ja en un artista de nivell valorable a la ciutat. En Marc Sala que amb l’empenta que li significà la seva selecció en el Vila Casas d’escultura, retorna amb noves mirades al seu ideari volumètric ; i finalment l’Emma Agustí a qui aquesta selecció li ha de servir per recuperar tremp ja que del seu fer i la seva qualitat , ha de sortir encara molt bon art.

Art, artistes , amistat , cultura , xerrada, lliçons apreses.... Petits detalls tots ells , però que en la seva suma van convertir el dia en immillorable, fent cert allò de petits plaers , grans plaers.

dimarts, de desembre 04, 2012

MARC PRAT I EL TORRÓ DE L’ANY





En acostar-se les festes nadalenques ha esdevingut ja una absoluta tradició la presentació el torró d’artista que de fa ja un bon grapat d’anys , presenta la Pastisseria Uñó i que any rere anys agafa el protagonisme de la mà d’un destacat artista mataroní i que enguany té a Marc Prat com a protagonista.

No ha volgut l’autor desmarcar-se ni un fil de la línia artística que pregona i ha presentat una peça en la que es reprodueix de manera fidedigne un claustre de la seva sèrie “Nexus” amb la que va guanyar el Premi Bancaja de pintura i ha assolit un èxit rotund en tots els llocs en que ha estat exposada.


Un torró que busca combinar textures per fer-lo exòtic, lleuger i suau. Aquesta barreja implica un cruixent fet a partir de neules, coco i fruites liofilitzades acompanyat d’una trufa també afruitada, composta principalment per fruits de la passió i mango. Un torró amb gust en part exòtic, també es deu a què Prat viatja sovint al Marroc. En aquest sentit, Uñó detalla que utilitzar fruites poc comunes i mesclar els gustos i les textures buscava exemplificar el temps que l’artista passa a un país que no ens és familiar”.


Un torró que a més enguany ofereix la possibilitat de ser adquirit amb un gravat de l’artista el que el converteix en peça doblement gustosa, tant per l’art plàstic com per l’art pastisser.

Felicitats.

(Les fotos han estat manllevades del web del Tot Matar i son de Mireia Bel )