SANTI DOMÍNGUEZ.- ANIMALS

 l

Feia força temps que no teníem notícies pictòriques del premianenc Santi Domínguez. Un silenci expositiu que va més enllà de l’obligat impasse dels temps pandèmics . Ara ens el retrobem amb l’exposició Pintures a la sala del Museu Arxiu de Llavaneres.

En aquest retrobament ens presenta els seus treballs de pintures zoomòrfiques, per definir-les d’alguna manera, en les que mitjançant la taca i el que podríem dir la “deconstrucció” ens ofereix la seva visió del món animal, com si d’un naturalista clàssic es tractés peròreciclat en una línia més actual .

Fa uns anys, en motiu d’una exposició que realitzà a l’espai Capgròs, en que començava per aquest camí, que en aquells moments tenia una doble vesant, la que podríem dir “animalista” i la de reproduir al seu estil, grans obres de la història artística, dèiem llavors: ”Potser una de les qualitats essencials de les que ha de disposar un creador ha de ser la de mantenir de la suficient capacitat de provocació com per capgirar les coses , per elementals o fonamentals que aquestes resultin,  tot donant-li una visió diferent mitjançant l’ús de les seves pròpies característiques creatives personals”.

Dèiem també que Santi Domínguez era un autor d’arrel clarament figurativa que anava avançant amb passes segures en la recerca del seu idioma plàstic i que entenia la necessitat de plasmar les coses , no com eren i si com ell les veia.

Ara que ha passat ja uns anys hem de dir que Domínguez ha assolit en plenitud el seu llenguatge artístic que ha perfeccionat amb depurada tècnica que li permet dir justament el que vol dir i de la manera que ho vol, però també cal dir que l’ha despullat una mica del misteri, per caure en una certa monotonia que fa que la sorpresa inicial davant la primera mirada a qualsevol de les seves obres sigui sempre admirativa però que aquesta vagi davallant al contemplar el global, el que fa que ara en el cas que ens ocupa ens ocupa  l’exposició esdevingui monòtonament plana diluint-se intencionalitat i comunicació.

I justament aquí, rau el repte del creador, mantenir el concepte per que aquest respon a la seva identitat però dotant a cada treball d’un signe identitari diferenciador per evitar el més del mateix que plana per damunt de l’exposició. repte difícil sens dubte, però alhora engrescador per a un autor, sempre tan motivat com és Santi Domínguez.

Santi Domínguez . Pintures

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 28 d’Octubre al 20 de Novembre de 2022

 

ESPAI D'ART. SANTI DOMÍNGUEZ

Aquí teniu el darrer "Espai d'art" del 2012 . En ell el protagonisme el té l'artista Santi Domínguez que ens parla de la seva relació amb els més importants artistes a través de les "versions" personalitzades de les seves obres més emblemàtiques. una mirada que presenta a l'espai capgròs amb la seva exposició "Grans obres . Visió personal".

IRREVERÈNCIES. SANTI DOMÍNGUEZ

Potser una de les qualitats essencials de les que ha de disposar un creador ha de ser la de disposar de la suficient capacitat de provocació com per capgirar les coses , per elementals o fonamentals que aquestes resultin,  tot donant-les una visió diferent mitjançant l’ús de les seves pròpies característiques creatives personals.

En Santi Domínguez és un autor d’arrel clarament figurativa que va avançant amb passes segures en la recerca del seu idioma plàstic. Practicant d’un figurativisme formal , la seva arribada al taller de Pepe Novellas, li va servir per obrir els ulls a un nou mon creatiu. Sense menystenir les capacitats tècniques de dibuix i figuració de les que gaudia amb prou solvència, Santi Domínguez va entendre la necessitat de plasmar les coses , no com eren i si com ell les veia.

En aquesta recerca personal i formal , l’aparició de la taca com element primigeni va ser fonamental. Ella li servia no tan sols per trencar la virginitat del llenç, fet sempre difícil d’escometre , ans també li marcava ja una paramètrica tant en el que pertoca a la distribució d’espais , com en el sentit del ritme estructural de l’obra.

Així d’aquesta manera va aparèixer la sèrie d’animals en els que l’evolució es del tot òbvia. Front uns primers treballs en els que la necessitat de remarcar l’evidència figurativa conforma unes peces encara molt llepades i de caire retratístic , hi ha tot el grup d’obres de darrera hora en la que la taca ho marca tot i la realitat apareix en el sòlid domini de l’estructura i el ritme de la taca que és a l’hora fons i forma en el conjunt de la peça.

Però calia anar més enllà , i en una gosadia per la que cal felicitar-lo, Santi Domínguez ha decidit que res millor per avançar , i veure si el camí és prou vàlid i segur , que decideix enfrontar-se en les “grans obres” dels “grans mestres” , aquelles que en si mateixes conformen el que podríem dir “pinacoteca històrica ideal”. Així les mítiques obres sortides de la mà de Velázquez, Goya , Miquel Àngel, Rubens , Dalí, Leonardo da Vinci, Donatello, Munch... i tants d’altres , ara apareixen “versionades” en la mà i en el concepte de Santi Domínguez, i a més amb un resultat , que salvant les infinites distàncies , no és en res insultant envers elles, ans el contrari , doncs  apareixen sota la capa del respecte i l’admiració.

Amb la taca com a “sant i senya “ , Santi Domínguez fa una relectura poderosa , obvia els detalls i es centra en el nucli de la peça per aprofitar la taca per donar-li un nou ritme, sentit i interès. Un interès que defuig del divertimento per poder ser considerat com una nova mirada al paradís inabastable de les grans obres.

Enel bell mig camí entre la irreverència i la dignitat , les obres de Santi Domínguez mereix una mirada que ha d’anar més enllà de la curiositat per anar a la recerca de les raons d’un atreviment del que en surt molt ben parat, i al que és d'graïr fer-ne una oportuna visita.

“Grans obres . Visions personals”. Santi Domínguez

Espai Capgròs. Fins el 2 de gener de 2013

A MIG CAMÍ

Santi Domínguez exposa a Premi Art un nou capítol de la seva sèrie que té als animals , especialment als de caire salvatge, com a protagonistes. Una sèrie que va més enllà de la figuració aparent per endinsar-se en els camins de l’evolució pictòrica del creador.

Que Santi Domínguez sap espavilar-se perfectament en els camins de la figuració ho sabem tots ja que ho ha demostrat abastament. Però també sabem que aquella concepció pictòrica el deixava limitat a unes zones massa conreades per ell i per altres artistes.

És per això que varem celebrar joiosos els seus avenços cap uns altres camins en els que es mantenia el component figuratiu com a eix pictòric i com a crossa per a l’entramat general, però el global de la peça avançava per altres camins més alliberats en els que el joc de la taca i els tractaments tècnics que afavoreixen la seva dispersió, donaven aires de llibertat al seu treball, com queda clarament palès a l’obra presentada al sant Lluc.

Ara però, en aquesta exposició a PremiArt , Santi Dominguez es mostra inconcret en el que pertoca per decantar-se per un o altra costat , en aquesta la seva lluita interior vers una obra en la que domini el sentit figuratiu o per aquelles dominades per un sentit més lliure i abstracte. Un dubte que a més s’evidencia clarament en bona part de l’exposició , amb obres en els que la taca i la seva manipulació adquireixen patró de protagonistes en el fer i la intensitat , però que a l’hora de la veritat es veuen sotmeses a l’apuntalament de la vessant més figurativa.

Aquesta intenció però  no és pas un encert , ans el contrari. Penso fermament que Santi Domínguez té prou mà per anar més enllà, però encara es manté poruc i temerós de deslliurar-se de l’element referencial i deixar que l’obra flueixi lliure sense mistificacions de cap tipus. És la passa endavant que li manca fer i la baula que cal trencar.

Serà llavors quan podrem gaudir d’un artista respectable , nivell al que avui per avui no arriba per la seva evident autolimitació.

Santi Domínguez.
Sala PremiArt, fins el 2 d’Octubre

ESPAI D’ART

Tenint en compte que la gran majoria de lectors d’aquest blog  ho fan l’endemà de la seva nocturna publicació, en aquets cas dijous, valgui la pena l’autopromoció per recordar que aquest dijous poc més enllà de les nou dl vespre i a m1tv , reiniciem la nostra activitat televisiva reprenen el format del clàssic programa de l’antiga TVM, “Espai d’Art”.

Un programa en el que seguirem oferint les notícies , imatges de les exposicions més destacades i la corresponent entrevista d’actualitat , en aquets cas amb el tema obligat del sant Lluc i amb Miquel Àngel Faidella i Marc Sala com a protagonistes.

Un programa que es pot veure també en les diverses repeticions : El divendres a les 01.30 h , 05.00 h , 08.30 h , 12.00h, 17.30h. I el dissabte a les 19.30 hores. Igualment es pot visionar per Internet , en el servei de televisió a la carta a www.m1tv.cat.

Igualment convidem a tots els artistes , galeries, associacions, institucions etc a fer-nos arribar tota mena d’informacions amb la seguretat de que ens en farem reso. ( info@m1tv.cat  o perepascual@ono.com )

SANTI DOMÍNGUEZ.
UNA MIRADA ENDAVANT

Pepe Novellas no tan sols va deixar com a llegat la seva trajectòria i la seva obra ans també va deixar un grup de creadors/ alumnes, que sorgits del quasi no res , de l’afició , provinents d’altres ensenyants i ensenyaments , van germinar al seu redós i mitjançant la seva tasca, van poder despertar els seus sentits i espavilar en el seu afany i desig d’esdevenir artistes.

La seva desaparició va ser per ells un gran cop. D’ençà aquell moment han dispersat els seus afanys i la seva evolució ha estat diversa . Alguns han perdut el nord lluny del mestre, altres han mantingut el seu tarannà i en altres s’ha produït el fet important de que per obligació han hagut d’espavilar-se sols i trobar per si mateixos la seva veritat , fet ara més senzill després del gruix d’ensenyaments i experiències rebudes. En Santi Domínguez potser forma part d’aquest darrer grup, o al menys així ens sembla intuir després de visitar la seva exposició a la sala de Premiart.

Qui recordi les presencies públiques de l’autor , recordarà les seves assistències al Sant Lluc i al col•lectiu del “casament”, o l’exposició a l’espai capgròs, sempre amb la figura humana com a eix vertebrador del seu discurs. Una discurs que varia en la seva aposta per el Torres Garcia , que esdevé el punt de partida de tota la seva evolució envers l’avui presentant en la sala premianenca.

Una exposició , que hora és de dir-ho, sorprèn gratament. I ho fa ja que en ella es pot observar en les diferents peces presentades un constant caminar endavant, de modus i manera que l’espectador quasi podria establir l’ordre de la creació.

És així ja que en la mostra s’observa el clar afany de Domínguez d’anar desempallegant de la crossa d’una figuració eix i entramat , per deixar que sigui l’obra , mitjançant la taca i el color, el que creï la figura i per tant, sols és precisi un petit detall per fer-la avinent a l’espectador. Un detall que estic convençut que malgrat l’essència figurativa de l’autor , anirà minvant per ser el global del treball el que marqui més les essències que no pas les presències.

El cert és que l’obra que podem reproduir no fa justícia a la realitat del creador , és la que correspon al catàleg, el que és un error ( algun dia els artistes en general i els que comencen en particular , hauran d’entendre que la peça que publiciten en el catàleg , cartell o invitació ha de ser la millor i no caure en la que tenen més a mà ). No ho fa ja que és una obra del tot superada per d’altres que mantenen un vigor, un ritme i una seducció que ens obliguen ;- amb gust -, a considerar com prou vàlida a aquesta exposició.

Però que Santi Domínguez no s’equivoqui. Ha demostrat saber sortit d’un cert atzucac. Ha demostrat que pot donar llibertat al seu fer i deixar de costat l’obligació d’un realisme i una figuració mal entesa. Però li queda molt de camí. En primer lloc li cal aprofundir encara més en aquesta opció. Li cal valentia i no tornar a enrere. Li ca un xic més de llibertat i li cal mantenir la tensió creativa i la tècnica ( hi ha petites errades que s’han de subsanar obligatòriament).

Si actua així, podrem dir que clarament Santi Domínguez ha deixat el graó d’afeccionat per començar a surar en el sempre difícil mon de l’art. I encara que només fos per això, mereix l’oportuna felicitació , tot esperonant-lo per seguir , que encara li queda un llar camí de treball i superació, per poder dir i dir-se a si mateix: Soc un artista.