SWING D’ESTIU 25. PEP SUARI

 

Fa molt més anys del que sembla que Pep Suari no exposava per la comarca que és la seva nadiua, després de que fa 43 anys va marxar de la mà de Torrents Lladó cap a Mallorca on ha desenvolupat tota la seva carrera artística.

Recercant arxius trobo les seves mostres més properes , amb el seu gran amic , en Josep Mª Gomis, que realitzà per els ja molt llunyans 2008 i 2013 i la presència en un “Quatre” a l’Ateneu. Però des d’aquells moments hem tingut tan sols fugisseres aparicions , com la seva selecció en una Biennal Torres Garcia, que ens han portat el flaire del seu bon fer artístic fins que des d’aquest cap de setmana ens podem retrobar amb el seu art a Can Caralt , a Llavaneres.

Sota el títol de “Swing d’estiu”, un títol perfectament adient per a la mostra ja que en la definició de la mateixa  haurem de recordar que el swing és una música composta amb un petit espai per a la improvisació, i alhora curosament orquestrada.  Improvisació i cura, dos elements perfectament estructurats i vitals en tota l’obra de l’autor i com no, en aquesta exposició

Pep Suari fa demostració fefaent de la seva gran habilitat creativa i compositiva, alhora del coneixement profund del que pot interessar al públic en general, i conforma una exposició, com si la mateixa contingués dos parts.

Per un costat presenta peces enormement creatives i de gran qualitat que sap perfectament estan sols a l’abast d’aquells coneixedors i enamorats del veritable art. Peces intenses , agosarades en el contrast , amb cridòria silent que captiven i enamoren a aquells gaudidors de l’art veritable.  Són les que ocupen tota la paret a ambdós costats de la porta d’entrada a la sala. Un joc que té afegitó, amb un parell d’obres absolutament desinvoltes i desfermades, en la paret fontal.

Per l’altre costat presenta peces de més cridòria aparent però molt més fàcils en la seva realització. Establerta en la pràctica d’una figuració, aparentment agosarada, però enfocada en el desig d’una comunicació més fàcil i alhora més plaent, per aquells que viuen l’art més com una visió exterior que no pas com la passió que tota obra d’art ha de contenir veritablement.

En tots els casos, Pep Suari segueix gaudint en la seva veterania  d’una diversitat creativa  que el permet practicar  l’abstracció, el conceptualisme, el realisme, la neofiguració, el simbolisme i el més llarg llistat d’estilismes, amb una profunditat interior i una saviesa exterior que fa, com deia ja fa un temps, que sense amagar la seva personalitat, faci surar en superfície els seus sentiments més íntims, estructurats en la seva passió de viure i pintar. Però alhora sabent i volent expressar els seus sentiments artístics, en els quals la consciència creativa generadora d’emocions i essencialment, la força del color , temperat just per a cada ocasió, son eixos fonamentals.

Ara, en aquesta exposició al Museu de Llavaneres, Suari  explosiona més clarament les seves dues cares , mostrant que l’ambigüitat segueix essent un element essencial en la seva pintura. Ho fa amb l’ofici que tan bé domina i alhora demostrant que el color, que sent tan profundament, segueix essent per ell un element indestriable en la seva creació.

Així , amb aquests vímets i la seva saviesa, Suari confegeix una exposició que mostrant el seu bon fer i la seva qualitat, plau alhora als amants de l’art i als afeccionats, amb una pintura que respon, curosament orquestrada, al swing musical que traspassa l’autor a la plàstica més comunicativa.

Swing d’estiu 25

Can Caralt, Museu de Llavaneres

Del 9 de maig a l’1 de juny de 2025.

 

 

 

MÉS ENLLÀ DEL TRAÇ.- RICARD OPISSO

 

Si no vaig errat, per allà l’any 2009 , el Museu de Llavaneres inicià amb les exposicions dedicades a Subirachs i Eduard Comabella, una petita col·lecció de mostres que anaven acompanyades d’un acurat i petit catàleg dedicat a autors importants de l’entorn o del país. Uns catàlegs que dona gust repassar i que demostren la gran tasca duta a terme per el Museu.

Avui ha arribat l’hora de fer una mirada al treball del gran artista que fou Ricard Opisso amb gran relació amb la nostra comarca ja que el seu fill Alfred, també gran artista, va viure a Mataró per raons de casament, el que comportà que el seu pare tingués una ample relació amb la ciutat i comarca.

Sota el títol de “Més enllà del traç” avui el Museu de Llavaneres ens presenta una visió  del gran artista  presentant una variada i eclèctica obra de Ricard Opisso, provinent en la seva totalitat de la pròpia família, el que dona un biaix personal a la mostra però que alhora la deixa coixa de qualitat ja que amb l’excepció de les pintures, poc habituals en les seves exposicions , la resta no deixa de ser un poti poti variat i dispers que sens dubte agradarà a una majoria dels visitants, però que decebrà  a tot aquell coneixedor del seu bon fer.

Cal doncs destacar en primer lloc l’obra “Dia de Platja”, que respon a una mirada fresca i costumista . Tractada conceptualment com un dibuix, Opisso demostra la seva habilitat compositiva amb uns colors plans i coordinadament compensats , aconseguint una obra costumista perfectament equilibrada digne del gran artista que era. Fet que repeteix en les altres pintures presentades  entre les que cal destacar al pintura “Xocolata calenta” oli de caire costumista. Igualment cal destacar els quatre olis dedicats a la “Cacera”, i no per la seva qualitat pictòrica si no per l’experiència que significà fer uns olis del que clarament eren uns esbossos dibuixats del tema, com clarament es remarca per el nombre de participants i per l’estructura general de les obres, llunyanes a les habituals de l’artista i del moment.

En l’apartat del dibuix, els mateixos estan distribuïts sota el temes “Barcelona Moderna. Art i Societat”, “Il·lustració i humor” i  “Apunts de vida”. En ells hi trobem un variat mostroari del bon fer de l’artista amb l’excel·lent “Vistes des de la bastida de la Sagrada Família” una obra de grandíssima qualitat, a bon segur de quan treballava d’ajudant de Gaudí en la construcció del temple  en el que , segons explicava ell mateix, el seu cos havia estat model escultòric d’algun àngel que està esculpit en el temple.

També cal remarcar el dibuix de Manolo Hugué I Alexandre Rivera , en el seu estil més habitual i conegut, o el de Mir i els seus amics , al costat del de Pere Romeu en tàndem. I com no, l’excel·lent dibuix “Fira” , única peça de multituds que tant bé treballava i en al que assolí un mestratge que encara conserva.

Finalment la bona llista d’obres de l’aparat “Apunts de vida” ens mostra la gran qualitat compositiva dels seus treballs, resolts amb gran habilitat i qualitat, tant en el sentit de conjunt com en l’individual, ja que amb pocs traços clarament marcats establia la dinàmica de l’acció alhora que potenciava els detalls remarcables dels seus protagonistes.

Segons l’explicat fàcil és entendre de que ens trobem davant d’una gran exposició però la realitat no és aquesta. És una exposició sens cap mena de dubtes , absolutament correcte. I l’hauríem de qualificar així si la veiéssim en una galeria d’art amb obres destinades a la venda, però és de baix to quan es tracta d’una exposició en un Museu amb el nivell habitual com és el de Llavaneres. La limitació familiar com a únic fornidor de la mostra ha estat un error, ja que hauria estat millor per al museu i per el record de l’autor, la col·laboració d’altres col·leccionistes.

Però malgrat això , que ens dol a qui estimem a Opisso i gaudim de els seves obres, cal recomanar la seva vista per fer present i no oblidar a un dels grans artistes  del nostre país, i que gràcies al seu fill, tingué una ample relació amb la nostra comarca.

 

“Més enllà del traç” Ricard Opisso

Museu Arxiu de Llavaneres. Can Caralt.

Del 4 d’abril al 4 de Maig de 2025

 

AQUARIUS O L’ESCENOGRAFIA PLÀSTICA DE SETXU XIRAU

 

Fa un any i mig que Setxu Xirau presentava una mostra de caire antològic a la sala de la Fundació Iluro. Ara de nou es retroba amb la nostra/seva comarca, tot presentant un nou capítol de la seva escenografia plàstica a la sala del Museu de Llavaneres en aquest cas amb el peix com a protagonista en una exposició que deixà bocabadat a la quasi absoluta majoria del públic visitant i que sols va ser refusada o considerada indiferent, per una escassa  minoria, en la qual m’hi trobo.

Després de quasi 50 anys dedicat a la crítica comarcal, hom sap com penso , el que defenso i allò que em treu de polleguera. I evidentment per a mi, el que presenta Xirau és una escenografia teatral per bocabadar incauts , o defensors  de la pseudo avantguarda, més preocupats de sorprendre amb la imatge que no pas en la realitat interior de l’obra que és justament el que la converteix en obra d’art en comptes de juguesca visual.

I avui vull repetir el que vaig dir en l’anterior crítica : “El que en alguns provoca una reflexió profunda, per a mi és la simple aposta d’una juguesca en la que banalitzar la transcendència mental a la que som capaços els humans davant un fet que ens sorprèn i ens separa de la realitat que hem o ens han fabricat. Un enriures de l’art al que hem sacralitzat per la teoria dels gestos quan en realitat és un acudit d’una certa gràcia  ben traslladat, això sí, a la vesant pública".

Per a Setxu Xirau el protagonisme de les seves obres son els peixos, com ho demostra en el catàleg farcit de primeres imatges de peixos dissecats i protagonistes del seu fer, mentre que les obres pictòriques presents son escasses i en comptes de reproduir les millors, centra en els peixos dissecats l’atenció pròpia i dels visitants que esmaperduts i temorosos de fer el ridícul mostrant el seu rebuig i/o indiferència , aplaudeixen embadalits  davant la gosadia de l’artista.

L’exposició està muntada de modus i manera que l’eix central queda clarament delimitat per una peça amb el protagonisme aclaparador d‘un peix dissecat, marcant caràcter a la mostra de la que plàsticament parlant  em quedo amb les obres més abstractives , en el que el pictòric té un alta densitat formal i qualitativa, encara que em sobra el peix que hi afegeix , com un ocellot fora la gàbia.

La mostra és igualment interessant per el joc cromàtic i el punt visual, podent destacar la peça de gran format amb un treball cromàtic ben atractiu i encertat i les tres obres més petites en les que malgrat l’afegitó dels peixos, respiren intenció i art. I com no en l’abstracció  que mostra en la peça de bona mida, de bon tractament i interès, lamentablement esguinçada amb l’afegitó  d’un peix incrustat en un  poliedre. Una peça , que es destrueix amb l’afegitó de la tauleta, quan els dos elements el pictòric, i el peix enclaustrat, tenen molta força i poder que es desapareix del tot  per la mala combinació d’ambdós elements.

I com a cloenda em repeteixo de nou. És evident per qualsevol que vulgui pensar quan s’enfronta a certes exposicions, que Setxu Xirau  és un artista  llunyà a la pintura i a l’escultura, que els peixos i qualsevol altre element,  son sols els estris per jugar i conjugar amb ells una reflexions que volen anar més enllà de la simple plàstica i fins hi tot estètica. Que preveu i intenta per altres verals, una reflexió personal més profunda ,que en el meu cas, i crec que en la majoria, s’escapa dels nostres àmbits i camins.

I com deia a l’exposició de la Fundació Iluro, el que em preocupa és que a final de tot, es tracti simplement d’una juguesca, en la que l’artista , ser superior, es mofi i se’n rigui dels espectadors que no l’han acabat de comprendre per que simplement no hi arriben , o no volen, o simplement creuen que és una presa de pel, i això sí que seria un greu error del Museu de Llavaneres.

 

Aquarius. Setxu Xirau Roig

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 8 de novembre al 8 de desembre de 2024

 

 

CARES PINTADES.-OBRES DE LA COL·LECCIÓ BASSAT

 

Obra de Manuel Boix

Obra de Marc Prat

Un any més, i en van vuit, la col·lecció Bassat “ocupa” el Museu de Llavaneres amb un exposició que aplega una mostra de la seva col·lecció i que ens es ensenyada sota un angle peculiar, que en aquest cas mereix el titular de “Cares Pintades” , ja que les disset obres corresponents a catorze artistes diferents , presenten una imatge que és sempre una cara, vista i analitzada sota el personal punt de vista creatiu de l’artista corresponent.

Passejar-se per l’exposició ens permet veure, i alhora entendre , com l’art és el concepte personal del creedor que és capaç de generar una mirada personal i pròpia, a una temàtica comú, com és en aquest cas  la cara humana.

Obra d'Antoni Guansé

Son disset obres que pertanyen a catorze artistes, les que podem gaudir en la més ample varietat d’estils, conceptes creatius i  ismes , que sense entrar en l’abstracció, però movent-se en les mil cares de la figuració, ens mostren les mil i una maneres de gestar unes obres que impacten per la seva personal bellesa, i alhora per la intensitat de la seva força creativa i conseqüentment, artística.

Obra de Joan Ponç

És una mostra que en la seva diversa diversitat, i valgui el joc de paraules, ens mostra i demostra la gran capacitat artística del creadors que les signen, en la més ample varietat d’estils i tendències, donant peu a les mil i una giragonses  per crear i generar no sols una mirada eterna que sigui seductora per l’espectador, alhora que generadora per el creador, i que en al seva varietat i diversitat conceptual, ens dona lliçó d’un art actual que segueix viu sigui quina sigui la tendència que el mogui.

Obra deJ: Brotat

Per començar , farem mirada als artistes comarcals que hi son presents ,en aquest  cas es tracta de Marc Prat amb “Enchanter I” (2024), un retrat imaginari que ens apropa a uns inferns interiors, ple de força i misteri que subjuga en el seu domini espiritual, mentre que Perecoll amb “Maria Mèdici” (2017) s’esplaia en el seu negre sobre negre, amb un domini tècnic capaç per si mateix, de generar dinamisme i vida al seu treball.

Josep Mª de Sucre amb “Rostre, Circa” (1959),  una peça ben propera a ell mateix que mostra el seu profund nihilisme, suposa un trànsit del modernisme cap a l’avantguarda. La seva peça és l’enllaç que reuneix tot l’exposat, començat per el treball de Joan Ponç, “Cap negre. Sèrie al·lucinacions” (1947) una obra espectacular per el moment i coma a reflex de la realitat creativa del moment, Així com el “Personatge” de Joan Brotat, obra magnífica que mostra la críptica realitat artística de l’autor, capaç de cercar estilística pròpia.

Obra de Joan Bennàssar

Obra de Josep Mª de Sucre

Altament interessant és l’obra del lleidatà Manuel Molí , amb un surrealisme que sembla retrotraure’ns a altres èpoques, , que contrasta amb la mirada del poc conegut artista tortosí Antoni Guansé, molt poc conegut al nostre país, ja que des de 1953 fins a al seva mort el 2008, va residir a Paris. Per el meu gust la seva obra és de les millors de l’exposició amb un perfecte diàleg entre espais, formes i colors. Una agradabilíssima sorpresa per la que us demano una especial atenció.

Curiós el personatges mitològic creat per Joan Comellas, el pintor i músic d’El Masnou que es dona la mà al minimalista retrat de dona (1972) de Francesc Artigau , una tinta xinesa d’especial sensibilitat, que s’escapa del Artigau més conegut, , mentre que Joan Bennàssar ens ofereix amb “Honradesa” (1953) una mirada abrupta i sincera, en un dibuix tan potent com espectacular.. Al seu costat Arranz Bravo ens mostra amb “Admiració, blanc” (1987) les pors , solitud i inseguretat de l’home, en la seva permanent teràpia plàstica de domini de si mateix. Maria Girona i el seu “Autoretrat” (1966), una mirada personal lluny de tota estridència en la que mostra l’especial mirada que tenia del seu art i de l’art que l’envoltava en moments tan convulsos.

Obra d'Eduard Arranz Bravo

Obra de ramon Bilbao

Finalment el poc conegut Ramon Bilbao, dissenyador gràfic important, mostra la seva saviesa plàstica i comunicativa amb la intervenció del retrat de Juan Ramón Jiménez, Una intervenció intensa i agosarada amb una mirada absolutament actual que mereix l’atenció. Per acabar ens queden les quatre obres de l’artista valencià Manuel Boix , home inquiet i agosarat que practicà un realisme de caire propi que el portà a ser el Premi nacional d’Arts Plàstiques l’any 1980. Pintor, gravador, escultor, i fins i tot dissenyador plàstic, les seves obres l'han convertit en un dels principals cronistes gràfics de la realitat cultural del País Valencià i, encara que en menor mesura, també de la catalana. Espectacular.

Obra de Manuel Boix

Una mostra variada, divergent en tots els sentits, però plena de bones obres de grans artistes que ens permet gaudir d’obres d’artistes consagrats donant-se la mà a d’altres de menys coneguts per confegir un tot que és la imatge de la Col·lecció Bassat, una barreja indiscriminada d’art de qualitat , escrit en tots els idiomes possibles.

Una exposició per veure, sorprendre’s i gaudir de l’art dels dos darrers segles.  Per visitar de manera quasi obligada.

"Cares Pintades" Obres de la Col·lecció Bassat

Museu Arxiu de S.A. de Llavaneres

Del 7 de juny al 18 d'agist de 2024

 

DIRÉ DE L’ESPASA I DE L’AIGUA. RAFAEL ROMERO

 

El Museu de Llavaneres comença l’any , tot presentant el treball del badaloní, afincat al Garraf , Rafael Romero. Un autor que en els darrers deu anys i en la seva febril activitat expositiva, ha presentat el seu fer en la majoria d’espais expositius de la nostre comarca.

Ara, després d’unes experiències a la Xina, Romero es retroba amb la comarca amb una exposició a Llavaneres on de nou s’expressa  amb  la seva passió desfermada per un art i una estètica, personal i inconfusible, amb la que de manera compulsiva treballa generant en un idioma, igualment personal i inconfusible , un diàleg pictòric abassegador que complau a espectadors i crítica.

Rafel Romero és un explicador d’històries absolut. En el mateix catàleg explicita amb negreta, la seva filosofia vital: “Donada la fragilitat de la vida, no vull perdre el temps” i defensa la seva creativitat disbauxada que, segons ell, “S’hauria d’entendre com el propi impuls vital del meu ésser i per tant com una fenomenologia no diferenciada de respirar, d’existir”.  I potser aquí, rau el meu petit desacord, amb el seu tarannà creatiu.

Per a mi, l’art no és pas la capacitat creativa, si no com deia Picasso . “art és la mentida que ens ajuda a veure la veritat”. Jo he cregut fermament amb Rafel Romero per que amb la seva “mentida” plàstica crec que m’ajudava i ajudava al públic a veure la veritat. Però ara amb el pas del temps, veig a un artista a qui li falta anàlisi , que se sent obcecat amb l’obligació , gestada per ell mateix, d’una creació constant i permanent i per tant cau en la disbauxa per manca de límits . Un afirmació que per a mi es fa ben evident amb aquesta exposició a Llavaneres.

Si ens passegem per la mateixa ens podem trobar amb una obra magistral, com ho és el políptic de nadadors ,just al damunt d'aquestes paraules,  una obra perfecte de tècnica i intencionalitat, i al seu costat un parell d’obres més com la central , o la que mostra un petit batibull de peixos. Però que en canvi queden desdibuixats per unes obres contradictòries en un conjunt excessiu, i que alhora en ser variat , produeix una dispersió desconcertant.

I és en aquesta petita disbauxa on s’estableix la discòrdia. Diu Romero que no vol pedre el temps, quan ho fa amb el seu auto mimetisme, amb la seva repetició constant amb petits variacions cromàtiques , d’obres que ara veiem a Llavaneres i que ja hem vist en altres exposicions, i que constantment veiem tant a les xarxes com en la corrua interminable d’exposicions que realitza i a la que hauria de posar fre d’una vegada.

Romero és un gran artista i alhora és un excel·lent pintor i crec sincerament que hauria de  fer un reset per descobrir la seva veritat, que vist ara amb el pas del temps, crec que està més propera a aquelles dinàmiques obres que ens seduiren tant fa uns anys, que no pas en aquest batibull d’exposicions com aquesta de Llavaneres.

Una exposició que seduirà als nous vinguts, però que ens deixarà un pòsit de dejà vu, a aquells que el coneixem  i que sincerament pensem que en l’art no val “la creativitat disbauxada” i si en canvi val i cal, la mirada pausada, la reflexió interior, el saber cercar el que i el per què, i el buscar la millor manera d’expressar-ho.

En el catàleg de la mostra , no en l’exposició,  hi ha una peça magnífica. És la d’un vaixell porta contenidors. Una veritable peça digne d’un gran Museu que desconec si va ser feta en un tres i no res o va ser producte d’una ample reflexió. Però queda clar que si un és capaç de fer obres espectaculars com aquella, no pot exposar algunes obres de les que podem veure a Llavaneres.  I cal entendre que una exposició és un capítol  de la vida creativa d’un autor, i per tant cal que tingui nexes d’unió i no sigui dispers amb obres de tota mena i tot sentit.

Una exposició , aquesta de Rafael Romero a Llavaneres, que m’ha portat , com diverses vegades en la trajectòria comú amb l’autor, a unes frases de la filosofa Marina Garcés, que diu: “Si no podem començar mai de zero, la vida acull múltiples començaments. Si la història no té cap veritat amagada , ni apunta a cap sentit últim, podem narrar tantes històries com vulguem i des de tots els punts de vista possibles. Si del que passa en sabem tant poc, apropar-se a la veritat és aprendre que, per més que parlem, mai arribarem a dir-ho tot. Enmig del no res, som les històries que ens expliquem”.

Esperant que Rafael Romero es refermi en la seva veritat, se l’expliqui a si mateix i ens la faci evident amb les seves obres, esperem gaudir-lo en plenitud a la propera cita, en un parell de mesos a la sala mataronina d’Aparelladors.

Mentre, visitar la seva exposició a Llavaneres, no deixa de ser una bona tria. Gaudireu d’una mostra dispersa , però feta mb la desfermada passió d’un artista, Rafael Romero, que amb el seu capgirell artístic personal, es capaç sempre de generar bones obres d’art, el que no ha de significar, generar sempre una bona exposició.

 

“Diré de l’espasa i de l’aigua”. Rafael Romero

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 2 de febrer al 3 de març de 2024.

EN FORMA PRÒPIA. MÒNICA VILERT

 

Després d’ocupar part de la sala d’exposicions amb la mostra dedicada als guanyadors del Concurs d’Art de Llavaneres, retorna ara amb tota la seva força pictòrica i artística , l’artista Mònica Vilert per omplir l’espai amb el seu fer , per mostrar a qui encara no ho sàpiga, que és una de les grans artistes del Maresme amb un domini de l’art absolutament ple en el concepte de comunicació, que depassa en molt a autors molt més coneguts.

De sempre, des que vaig conèixer el seu fer juntament amb altres companys de taller amb el mestratge del Rovira Brull, que he estat seguidor irreductible del seu fer. Em vaig quedar especialment embadalit del seu mestratge en aquella espectacular exposició que pel setembre del 1991 va realitzar conjuntament a Tertre i a la sala de la Caixa Laietana  i des de llavors he seguit amb il·lusió i satisfacció la seva carrera , que no ha estat fàcil per circumstàncies que no venen ara al cas.

Avui, recobrada del tot per l’art des de fa uns anys, retorna amb aquesta exposició a l’expressió màxima de la seva personalitat artística, aquella que clarament marcava Francesc Miralles en el seu magnífic escrit  per l’exposició que realizara  a  l’ensems a Tertre i Caixa Laietana al setembre del 1991. Fa més de 30 anys Miralles deia “ Cal posar la sensibilitat  a flor de pell per copsar aquesta subtil relació que l’artista  desenvolupa entre allò real i allò intangible, entre el seu fer i l’univers. Aquí ens trobem davant d’una obra que vol trencar els límits de la mateixa pintura, de la mateixa escultura, i convertir-se en un gest a l’aire, en una senyal a l’infinit”.

Aquestes frases . escrites per el mestre Miralles fa més de trenta anys, esdevenen ara realitat total en veure el treball que presenta de manera ordenada al Museu de Llavaneres amb una exposició que hem de qualificar d’espectacular i magnífica.

Allà ens trobem davant la veritable Mònca Vilert, la vibrant artista que s’amaga en una exterior artístic fred , però que alhora desprèn ingent quantitat de força i escalfor, amb l’ajut exacte de color, i que desenvolupa els seus treballs sota unes aparents regles , que per alguns poden semblar fins i tot matemàtiques, per estructurar amb el mínim d’elements i fins i tot de color, uns conjunts plàstics que essent en essència abstracció pura, esdevenen elements referencials per a qualsevol espectador interessat.

Conec abastament la translació d’emocions que provoca el treball de Vilert. A casa, entre els centenars d’obres que hi ha, sols una ha estat adquirida i és la que em va regalar qui més estimo quan vaig fer quaranta anys. Ara, trenta dos anys més tard, l’obra de Vilert em cluca l’ull cada dia i m’indica que l’art és una forma personal de ser i que marca al seu autor amb un estil personal i propi que tant  li serveix per el seu interior com per expressar els seus pensaments i passions de forma que alhora puguin ser compresos i compartits per l’espectador.

Ara a Llavaneres ens trobem davant d’una autora apassionada que vol traspassar el seu art de forma freda per cridar així l’atenció de l’espectador i portar-lo cap el seu costat. El tropisme de les seves figures , la teòrica  de les seves obres, el traspàs simple, però intens, de les seves vibracions artístiques a l’espectador , conformen una pluja fina però constant, que atrapa a hom que s’acosta a la seva visió i més encara a qui la vol viure.

Com molt bé ens recordava F. Miralles, cal anar poc a poc per endinsar-nos en el món de suggeriments a que ens enfronten les obres que ens presenta Mònica  Vilert Però una vegada enfrontats a ells,  cal fixar-se en els signes que ens trameten i una vegada escoltats  deixar que planament entrin en el nostre interior per així copsar amb tota intensitat la comunicació que ens presenta l’autora.

L’exposició de Mònica Vilert és sens dubte, una de les millors de l’any i de la que cal aprofitar-ne tots els seus sentits, des de la seva plàstica bellesa, fins a raonaments superiors que ens envolten a l’intentar establir contacte amb el treball de l’autora que compren a la perfecció que l’art és posar en comunicació l’interior de l’artista amb el dels espectadors.

Exposició d’obligadíssima visita per a tots aquells a qui agradi l’art

Felicitats.

 

“En forma pròpia”. Mònica Vilert

Can Caralt . Museu de Llavaneres.

Del 27 d’Octubre al 19 de Novembre de 2023