COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (III)

 

Marta Fàbregas (Barcelona, 1974) és una fotògrafa que ha sabut trobar l’encaix entre la seva passió tècnica (la fotografia) i la seva narració visual, exercida al voltant de la dona i el seu paper silenciat per la història. En aquesta exposició  ens presenta quatre peces en les que mostra les seves intencions mitjançant uns treballs fotogràfics que amb la seva atracció criden la nostra atenció i neguitegen els nostres pensaments.

Pep Guererro (Port de Sóller, 1966) és un artista curiós. Ha creat una mena de marca pròpia en la que la barreja estilística conceptual i de mirades, creant un nou idioma plàstic, que conjuga al pop i al kitch, i confon a l’espectador en aquesta barreja conceptual entre antic i modern. Malgrat el seu atractius visual, al meu entendre és del més fluix de tota la mostra.

Mrs Toolip ( Auckland, Nova Zelanda , 1990) es presenta amb una gegantina obra de 4 metre de llarg , que essent la més gran de l’exposició és , al meu entendre, la pitjor. Obra decorativa per il·luminar un gran hall, una gran sala, però que si la despulles de la seva magnificència espectacular, no et queda gran cosa. Simple habilitat comercial, en grau molt alt.

Chamo San (Barcelona, 1987) és un artista que treballa principalment en el camp publicitari on ha gestat plàsticament marques per a Damm, La Liga, Seat, Nike i altres de primer nivell. La seva obra, plenament il·lustrativa , es jove i desimbolta, però encara amb molt camí per córrer. Cosa que se li nota en la comparança amb els artistes que conformen la mostra.

El veneçolà Roger Sanguino ( Maracay, 1968). És una de les gran estrelles de la mostra. Artista molt desconegut per les nostres contrades, ens demostra amb aquestes peces la seva gran qualitat tècnica i compositiva. Els seus retrats, molt destrament tractats, amb l’afegitó de les estructures pseudo geomètriques que els envolten, generen un interrogant neguitós per a l’espectador que es submergeix profundament en el treball presentat. Del millor de la mostra .

La xilena Isidora Villarino (Santiago de Xile, 1986) és una artista en la que la translació de l’arquitectura i l’espai urbà és essencial per expressar el seus sentiments humanístics.  Amb l’obra “Façana Continua”, un espectacular llapis sobre paper amb pigment, ens corprèn amb la solitud d’un paisatge viscut per ella i per tots nosaltres. Molt interessant.

El darrer artista d’aquesta exposició és Miguel Zapata (Cuenca 1940 – Madrid 2014) és el més veterà artista de l’exposició i alhora  un gran desconegut ja que havent efectuat bàsicament la seva carrera als EEUU , especialment a Texas, i  havent exposat una sola vegada a Barcelona, el seu fer és desconegut dels afeccionats. Aquí se’ns ofereixen quatre importants peces, dos de mida gran , al costat de dos treballs preparatoris de les mateixes que alhora de mostrar la seva qualitat ens ensenyen la relectura actual de peces d’ordre bàsicament clàssic que en les seves mans assoleixen la més vigent de les actualitats.

Una exposició , aquesta número tretze  de la col·lecció Bassat , que ens sorprèn gratíssimament i ens prepara per el dubte de qui tindrà el protagonisme en la propera mostra d’aquest magnífic repàs artístic del que hem pogut anar gaudint.

Exposició que mereix una atenta visita

 

Col·lecció Bassat . Obres del segle XXI (III)

Nau Gaudí. Mataró

Del 23 de gener al 21 de setembre de 2025.

 

COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (II)

Hugo Alonso (Sòria 1983) ens ofereix una magnífica peça que sembla una fotografia quan és un acrílic. Amb ella ens acosta a la solitud i ens mostra la seva capacitat de generar emocions, capacitat que li va permetre ser convidat per el New York Times Magazine per il·lustrar fa pocs anys una portada de la seva revista. Molt bon treball.

Mariana Álvarez (Almendralejo 1963) és una autora que entén l’art com a una eina social. Es dedica bàsicament a plasmar escenes quotidianes amb el protagonisme humà que ens reporten a altres terres quan potser son dels nostres barris i les nostres ciutats. Molt interessant.

Francesc Artigau ( Barcelona 1940), és juntament amb Miguel Zapata, l’artista més veterà de l’exposició , en la que es presenta amb quatre magnífiques peces que semblen realitzades per un jove d’esperit. La seva habilitat tècnica, juntament amb la seva capacitat compositiva ens ofereixen quatre treballs de gran qualitat entre els que cal destacar  l’habilitat cromàtica de “Danae” i la compositiva , tan tècnica com conceptual, de “Diumenge al matí al SandwiChez”, obra que esdevé una de les millors de l’exposició.

L’obra de Diego Benéitez  “La suavidad de la carícia” és una de les més sorprenents de l’exposició. A primer cop d’ull es tracta simplement d’una composició cromàtica d’una intensitat cromàtica potent que genera una serena bellesa, Però en apropar-se un pot observar com la zona horitzontal central és en realitat el perfil d’una ciutat el que capgira del tot el sentit i el sentiment de la mateixa. Com ell mateix diu : L’art té la missió d’envair l’espai que deixa en l’ànima, aquell misteri que fa que les representacions pictòriques transcendeixin al record. Peça molt interessant.

 

Jesús Bordas (Montcada i Reixac 1969), és a bon segur l’artista més “curiós” de tota l’exposició. Llicenciat en Belles Arts, amb una trajectòria dispersa (analista de laboratori, conserge, professor de secundaria) actualment és policia a la ciutat de Barcelona. La seva obra , de gran atractiu visual, es realitzada allà prima d’execució ràpida mitjançant la superposició de capes de pintures de diferents natures amb pigments diversos que interactuen entre ells. Peça llaminera que demostra les variades inquietuds del seu autor.

Marisa Cruz ( Madrid 1947) ens ofereix una peça del seu estil habitual, aquell que fa relectura actual d’obres del renaixement . Ho fa amb un respecte absolut en la mirada i en la transcendència , alhora que aconsegueix amb el seu domini tècnic, una perfecta translació de l’obra i els personatges d’altres segle convertint-los en obres plenament actuals. Molt interessant.

Encara que per a molts sigui una artista desconeguda, Mònica Dixon es coneguda a Mataró ja que en l’any 2017 va aconseguir  el primer premi de la Biennal Torres García amb una profunda obra , perspectiva de volums interiors que remarcava el crit de silenci i solitud  que ara de nou ens mostra . En les quatre peces presents en l’exposició, que parteixen  d’una mirada ben diferent, fa evident la seva teoria plàstica de mostrar l’espai , no com una simple construcció o buit, sinó com a presència. Un objectiu comú, amb les dues cares, la de la foscor ( biennal) o la de l’espai obert (com en aquest cas).

CARES PINTADES.-OBRES DE LA COL·LECCIÓ BASSAT

 

Obra de Manuel Boix

Obra de Marc Prat

Un any més, i en van vuit, la col·lecció Bassat “ocupa” el Museu de Llavaneres amb un exposició que aplega una mostra de la seva col·lecció i que ens es ensenyada sota un angle peculiar, que en aquest cas mereix el titular de “Cares Pintades” , ja que les disset obres corresponents a catorze artistes diferents , presenten una imatge que és sempre una cara, vista i analitzada sota el personal punt de vista creatiu de l’artista corresponent.

Passejar-se per l’exposició ens permet veure, i alhora entendre , com l’art és el concepte personal del creedor que és capaç de generar una mirada personal i pròpia, a una temàtica comú, com és en aquest cas  la cara humana.

Obra d'Antoni Guansé

Son disset obres que pertanyen a catorze artistes, les que podem gaudir en la més ample varietat d’estils, conceptes creatius i  ismes , que sense entrar en l’abstracció, però movent-se en les mil cares de la figuració, ens mostren les mil i una maneres de gestar unes obres que impacten per la seva personal bellesa, i alhora per la intensitat de la seva força creativa i conseqüentment, artística.

Obra de Joan Ponç

És una mostra que en la seva diversa diversitat, i valgui el joc de paraules, ens mostra i demostra la gran capacitat artística del creadors que les signen, en la més ample varietat d’estils i tendències, donant peu a les mil i una giragonses  per crear i generar no sols una mirada eterna que sigui seductora per l’espectador, alhora que generadora per el creador, i que en al seva varietat i diversitat conceptual, ens dona lliçó d’un art actual que segueix viu sigui quina sigui la tendència que el mogui.

Obra deJ: Brotat

Per començar , farem mirada als artistes comarcals que hi son presents ,en aquest  cas es tracta de Marc Prat amb “Enchanter I” (2024), un retrat imaginari que ens apropa a uns inferns interiors, ple de força i misteri que subjuga en el seu domini espiritual, mentre que Perecoll amb “Maria Mèdici” (2017) s’esplaia en el seu negre sobre negre, amb un domini tècnic capaç per si mateix, de generar dinamisme i vida al seu treball.

Josep Mª de Sucre amb “Rostre, Circa” (1959),  una peça ben propera a ell mateix que mostra el seu profund nihilisme, suposa un trànsit del modernisme cap a l’avantguarda. La seva peça és l’enllaç que reuneix tot l’exposat, començat per el treball de Joan Ponç, “Cap negre. Sèrie al·lucinacions” (1947) una obra espectacular per el moment i coma a reflex de la realitat creativa del moment, Així com el “Personatge” de Joan Brotat, obra magnífica que mostra la críptica realitat artística de l’autor, capaç de cercar estilística pròpia.

Obra de Joan Bennàssar

Obra de Josep Mª de Sucre

Altament interessant és l’obra del lleidatà Manuel Molí , amb un surrealisme que sembla retrotraure’ns a altres èpoques, , que contrasta amb la mirada del poc conegut artista tortosí Antoni Guansé, molt poc conegut al nostre país, ja que des de 1953 fins a al seva mort el 2008, va residir a Paris. Per el meu gust la seva obra és de les millors de l’exposició amb un perfecte diàleg entre espais, formes i colors. Una agradabilíssima sorpresa per la que us demano una especial atenció.

Curiós el personatges mitològic creat per Joan Comellas, el pintor i músic d’El Masnou que es dona la mà al minimalista retrat de dona (1972) de Francesc Artigau , una tinta xinesa d’especial sensibilitat, que s’escapa del Artigau més conegut, , mentre que Joan Bennàssar ens ofereix amb “Honradesa” (1953) una mirada abrupta i sincera, en un dibuix tan potent com espectacular.. Al seu costat Arranz Bravo ens mostra amb “Admiració, blanc” (1987) les pors , solitud i inseguretat de l’home, en la seva permanent teràpia plàstica de domini de si mateix. Maria Girona i el seu “Autoretrat” (1966), una mirada personal lluny de tota estridència en la que mostra l’especial mirada que tenia del seu art i de l’art que l’envoltava en moments tan convulsos.

Obra d'Eduard Arranz Bravo

Obra de ramon Bilbao

Finalment el poc conegut Ramon Bilbao, dissenyador gràfic important, mostra la seva saviesa plàstica i comunicativa amb la intervenció del retrat de Juan Ramón Jiménez, Una intervenció intensa i agosarada amb una mirada absolutament actual que mereix l’atenció. Per acabar ens queden les quatre obres de l’artista valencià Manuel Boix , home inquiet i agosarat que practicà un realisme de caire propi que el portà a ser el Premi nacional d’Arts Plàstiques l’any 1980. Pintor, gravador, escultor, i fins i tot dissenyador plàstic, les seves obres l'han convertit en un dels principals cronistes gràfics de la realitat cultural del País Valencià i, encara que en menor mesura, també de la catalana. Espectacular.

Obra de Manuel Boix

Una mostra variada, divergent en tots els sentits, però plena de bones obres de grans artistes que ens permet gaudir d’obres d’artistes consagrats donant-se la mà a d’altres de menys coneguts per confegir un tot que és la imatge de la Col·lecció Bassat, una barreja indiscriminada d’art de qualitat , escrit en tots els idiomes possibles.

Una exposició per veure, sorprendre’s i gaudir de l’art dels dos darrers segles.  Per visitar de manera quasi obligada.

"Cares Pintades" Obres de la Col·lecció Bassat

Museu Arxiu de S.A. de Llavaneres

Del 7 de juny al 18 d'agist de 2024

 

CONFLUÈNCIES. COL.LECCIÓ BASSAT I MUSEU MARÉS

 

D’ençà que inaugurà el seu periple expositiu , la Col·lecció Bassat ha estès la seva expansió mitjançant nombroses exposicions que han completat la seva seu permanent de Mataró. Així la col·lecció Bassat ha estat per Bulgària, Polònia, Nova York ,Andalusia, Comunitat de Madrid i diverses seus de la resta d’Espanya, però sense haver fet parada i fonda a la capital de Catalunya, espai inesborrable per a ella mateixa.

Ara al final i de la mà del Museu Marés, el meravellós espai que es troba al costat de la Catedral de Barcelona, i que aplega una quantitat importantíssima de peces en les seves col·leccions, especialment les que pertanyen als períodes medievals, renaixentistes, barroc i del segle XIX, permeten fer visita conjunta d’una trentena de peces deixades per la Col·lecció Bassat , que prenen una nova mirada al “connectar” de manera totalment escaient amb obres dipositades en el propi Museu.

En aquest cas es tracta d’una invitació a admirar la trentena d’escultures cedides per la col·lecció de Carme i Lluís Bassat i enfrontar-les a les obres escollides de les col·leccions del Museu Marés. Així podem observar com peces realitzades  en el segle XX per noms destcats com puguin ser Miró, Picasso, Chillida, Manolo Valdés. Subirachs, Henri Moore, Pau Gargallo  o Subirachs, tenen altres lectures que les obtingudes fins ara, enfrontades a obres  del seu mateix temps artístic o a posteriori.

 És en aquest retrobament. En la concòrdia en la discòrdia, on podem admirar encara més les obres aparellades, revisitant-les ambdues en el seu nou tarannà  expositiu, en el que hi trobarem una nova mirada, un nou gest, una nova volada que ens oferirà un bell nou pas a una mirada que semblava ja establerta per a sempre.

Confluències.

Escultura contemporània de la Col·lecció Bassat

Del 16 de Novembre de 2022 fins el 21 de maig de 2023

Museu Marés.

Barcelona.

DONES PINTADES. COL·LECCIÓ BASSAT

 

Des de fa unes temporades la cirereta que arrodoneix les generalment més que brillants temporades de Can Caralt, espai expositiu del museu Arxiu de Llavaneres, és una exposició de la Col·lecció Bassat. A vegades han estat petites exposicions d’orfebreria fina que ens ha descobert autors més desconeguts com Hèctor Ameal, - la passada temporada- o anys enrere el cas d’Elena Paredes. O ens ha permés gaudir d’artistes més consagrats com els casos de Guinovart i Ràfols Casamada , amb els que s’inicià la col·laboració.

Ara es passa  a l’estil col·lectiva amb una molt ben triada mostra per part de Núria Poch, l’excel·lent directora de la Fundació, que ens ofereix una dotzena d’obres en les que la dona n’és la protagonista de les mateixes, encara que de totes elles sols  en un cas, el de Montserrat Gudiol, una dona n’és també l’autora.

Obres d'Artigau i Novellas

Comença amb una dramàtica figura d’Hernández Pijuan corresponent als seus moments iniciàtics, als que segueixen un parell d ‘obres primitivistes de Brotat que donen contrapunt a una excel·lent figuració de Guinovart.

La figuració etèria de Montserrat Gudiol contrasta amb l’onirisme d’Arranz Bravo i a la sensualitat latent que supuren les obres de Francesc Artigau. Alhora que Bartolozzi i Serra de Rivera s’enfronten en una dialèctica poètica d’alt voltatge.

Obres de M. Gudiol i de Serra de Rivera

Finalment Serinya empra el color per contrastar amb les emocions que mostra la figura protagonista, Josep Novellas omple de la seva visió personal el món que envolta a al seva filla. Un món que en la seva vesant més imaginativa ens ofereix Hector Ameal.

Tot per confegir una exel·lent conjunt d’obres de qualitat que conformen l’exposició de cloenda del Museu de Llavaneres en una mostra de més que obligada visita.

 

Dones Pintades. Obres de la Col·lecció Bassat

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

Del 27 de maig al 31 de juliol de 2022

 

COL·LECCIÓ BASSAT SEGLE XXI (I).NAU GAUDÍ. (II)

 

ROSA CODINA-ESTEVE (Mataró, 1948) és la prova del cotó de la col·lecció Bassat. Les obres que va triar el col·leccionista, que crec que va quedar obnubilat amb el treball que presentà a “Tempus Fugit” a la mateixa Nau Gaudí, malgrat disposar ja d’una peça en la seva col·lecció , així sembla demostrar-ho.

Bassat va quedar allà abduït per les obres de la sèrie “Vacuïtat” que va presentar i que va fer seves ampliant el conjunt, obrint la porta als sentits del volum, de l’espai, de l’espiritualització de les formes.

Un, fa ben poc va visitar el tête  a tête de Chillida amb Oteiza que s’exposa a València. Davant d’aquella lluita entre concepcions d’espai i volum, del creat a partir de la massa enfrontat al creat per l’acotació de l’eteri , un hi veia l’espai líquid i fluid que genera Codina Esteve amb la seva obra, en aquesta “dissecció entre el blanc i el negre, fins a copsar la presència del buit” com molt bé explicita Mercadé en el catàleg de l’exposició.

Codina aconsegueix difuminar en l’eteri la seva arrel figurativa per assolir el predomini de l’ànima del representat, en una potent fusió del yin i el yang que ho harmonitza tot i omple d’espiritualitat el més simple atuell de la nostre vida domèstica.

Un dominador mestratge tècnic sotmès a la utilitat d’una intencionalitat comunicativa per crear un àmbit d’art que sadolla i asserena esperits. Espectacular el seu bocí en aquets saborós pastís que és tota la col·lectiva.

 

RAMON ENRICH (Igualada 1968)és potser un dels artistes arribats fa ja uns anys al nivell de reconeixement popular i institucional amb un idioma plàstic propi, personal i inconfusible.

Parlar d’Enrich ens retrotrau de manera immediata a dos grans noms com son De Chirico i Morandi. De Di Chirico per la seva metafísica arquitectònica en l’establiment i distribució dels objectes en la superfície de l’obra , al que afegeix un ideari morandià de racionalitat pictòrica, estructural i volumètrica, fet que incideix en la seva forma plàstica d’expressió.

Enrich que ha arribat a viure en el desert de Texas, ens parla de la solitud de l’home tant en el personal, com en el social, però ho fa no sota un àmbit trist, fosc i depressiu, com altres autors, ans el contrari, amb la llum cegadora del desert i un cromatisme ric i vital que ens acosta a una esperança  de futur.

L’estructuralisme  del seus habitacles en un entorn asèptic, fred i inhòspit, es capgira cap una amabilitat conceptual que converteix en positius uns entorns aspres i poc amables.

L’obra d’Enrich genera un treball amb un potent esquer visual que ens obliga a una reflexió personal del ser humà i les seves circumstàncies., parlant-nos en el fons d’unes solituds compartides,  i apropant-nos a reflexionar a l’entorn de la nostra realitat individual i social més actual.

 

 

MARC PRAT (Mataró, 1971) se’ns presenta dintre de l’àmbit de la Col·lecció Bassat amb la seva façana  més dura. Acostumats a les seves visions d’àbsides i claustres que ens acosten a la seva vesant més espiritual , junt amb les seves sèries dedicades a la filosofia hindú i de caire oriental, ara i aquí ens enfronta a uns rostres hieràtics d’ulls tancats i un frontal de brau en tota la seva potència.

No sé amb tota certesa, si aquetes imatges es van gestar iniciàticament en aquell viatge a Mèxic amb Arnau, Novellas i Serra, però si estic convençut que allà ,al menys s’hi va sembrar la llavor.

Malgrat l’abrupte i el dur del traç de l’obra de Marc Prat, els seus rostres que no amaguen el patiment de la subsistència vital, ens ofereixen un deix d’humanitat que omple i cauteritza el neguit.  Rostres que interioritzen la vida de tots i cadascun de nosaltres, amb ulls tancats que indiquen la precisa i exacta reflexió a la que ens obliga el dia a dia, amb els seus contrapunts , agres i aguts moltes vegades, però amb l’apunt il·lusionat del seguir endavant.

Marc Prat amb les seves màscares ens parla a fi de comptes de que malgrat les màscares que amaguen la realitat, aquesta segueix vigent i a la que cal enfrontar-se amb la força i potència del bou capaç d’anar amb tot i contar tot.

Marc Prat ens parla, ras i clar, de l’home i de les seves dificultats per seguir viu i potent en el dia a dia, i en tots i cadascun dels passos que anem fent.

 

JAUME RIBAS (Granollers, 1944). és un dels grans desconeguts de la col·lecció Bassat, encara que a Mataró vàrem tenir la sort de gaudir de la seva obra a la galeria Minerva allà pels finals dels vuitanta.

Ribas és autor de gran capacitat intel·lectual. Llicenciat en filosofia i teologia, intenta sempre implicar el seu pensament humanístic i espiritual als seus treball que per altre banda es desenvolupen en un alt nivell de perfecció tècnica ,imprescindible per assolir les resultats desitjats en el seu treball.

El seu cartesianisme  l’obliga a aprofundir permanentment en els dos elements claus del seu treball com son la geometria i el color, elements que poden establir-se en el rigor, el constructivisme  o la concentració, vorejant es suprematisme, com en algunes de les seves èpoques anteriors, o com ara en que apareixen alliberats i en total explosió, abandonat el reduccionisme cromàtic per ampliar agosaradament la seva paleta .

Un fet aquest,  que li permet expressar  la seva interiorització, capaç d’expressar records dels paisatges camperols de la seva infantesa, com bé expressa Mercadé en el catàleg, o la introspecció més profunda al voltant dels seus dubtes i neguits, i tot amb una força que conjunta subtilesa amb  potència . Tot amanit en un àmbit de puresa creativa que sedueix a l’espectador al que porta l seu terreny per obligar-lo a reflexionar en relació a les seves intencions.

Jaume Ribas un espectacular artista  del que m’honoro haver estat l’inductor de la seva trobada amb Lluís Bassat i que ha portat com a  conseqüència  la presència de tant belles i apassionants obres a la col·lecció i de retruc en aquesta exposició.

 

Resumint , aquest primer boci de la col·lecció Bassat amb obres i autors d’aquets segle és simplement espectacular i serveix per obrir boca i esperar amb ànsia les que la seguiran. Exposició d’obligada i repetida visita i que ens obliga als amants de l’art en general i als mataronins en particular a tornar a agrair a Lluís Bassat la seva aposta per l’art i per Mataró

 

Col·lecció Bassat. Segle XXI (I)

Obras de Enric Ansesa, Pep Carrió, Xaro Castillo, Rosa Codina Esteve, Ramon Enrich, Marc Prat i Jaume Ribas

Nau Gaudí. Mataró del 2 de febrer al 3 de juliol de 2022

 

 

 

 

 

 

COL·LECCIÓ BASSAT . SEGLE XXI (I). NAU GAUDÍ. (I)

 

Continuant amb el seguit d’apetitosos bocins de la col·lecció Bassat que la seva fundació ens ofereix periòdicament en la seva seu de la Nau Gaudí de Mataró, una vegada acabada la contemplació del segle XX, comencem amb el repàs a la part més actual de la mateixa, però amb un canvi estructural al respecte.

Si fins ara les mostres eren veritables col·lectives que aplegaven una determinada època, generalment una dècada, amb la presència d’un nombre petit d’obres de cada autor, ara els artistes agafen més protagonisme individual , i la col·lectiva es redueix en nombre d’autors , augmentant el nombre d’obres dels mateixos, passant del que podríem considerar una col·lectiva coral a una col·lectiva d’individualitats.

Per aquest primer tast del segle actual s’han triat com  protagonistes les obres de la col·lecció que pertanyen a Enric Ansesa, Pep Carrió, Xaro Castillo, Rosa Codina-Esteve, Ramon  Enric, Mac Prat i Jaume Ribas, un bigarrat conjunt de diversa mirada estilística, plàstica i estètica però que contemplen en comú un humanisme espiritual amb una ample reflexió envers l’home i les seves circumstàncies.

ENRIC ANSESA (Girona , 1945) auto defineix la seva obra en el seu web com “rotunda, sensible i d’una profunda harmonia estètica, que manté la constant del color negre. El negre, que va més enllà de la llum, que es transforma en energia i al mateix temps en espai. De composicions constructivistes, s’hi configuren dialèctiques sígniques i gestuals, sovint d’un marcat sentit minimalista”.

Una definició que es veu reflectida perfectament en les obres presents a la Nau Gaudí. Algunes, com les de la sèrie  “sutures” d’una contundència absoluta i sense cap mena de concessions. Mentre que en les que els signes agafen protagonisme amb uns treballs de caire cal·ligràfic , s’estableix un intrigant i meditat misteri que l’espectador intenta esbrinar a la recerca de les claus del diàleg que proposa l’artista.

Una obra , la d’Ansesa, de gran potència i d’una plasticitat subjugant i xucladora que et succiona sense remissió envers la interioritat de l’artista i de retruc d’un mateix.

 

PEP CARRIÓ (Palma 1963) és dissenyador gràfic, il·lustrador i artista plàstic. Disposa d’una ample i reconeguda trajectòria tant en el camp artístic como en el cultural, encara que és més conegut com dissenyador gràfic, amb una certa especialitat envers l’àmbit cultural i principalment editorial, que no pas como artista plàstic. Endinsar-se en el seu web ens permet gaudir d’una quantitat de treballs , especialment portades i cartells, que deixa bocabadat per la seva personalitat i qualitat. És per això que la seva obra és una de les grans sorpreses de l‘exposició.

Treballant a l’entorn de la poesia visual, amb dedicació quasi total a l’home mitjançant fotografies, individuals, tribals o tan sols sil·luetejades , Carrió fa des contextualització de l’individu, eliminant-lo de la seva personal unicitat per convertir-lo en maniquí de les seves reflexions. Ho fa amb l’ús d’un llenguatge  inquietant però alhora altament adictiu amb el que  en certa manera és fàcil connectar, donant pas a l’espectador perquè acabi en certa manera l’obra sobre el potent fonament que ha establert l’autor. Una obra altament visual , llaminera per a la reflexió i amb una potent carga estètica que no destorba en res la càrrega interior de cadascun dels seus treballs.

Artista i obra, son tan desconeguts com interesants, i mereixen una deturada visita i una atenta mirada per gaudir de la plenitud d’imputs que genera el seu treball.

 

Xaro Castillo(Barcelona 1949) és també una massa desconeguda artista a nivell de l’afeccionat en general. Creadora que fugint dels estereotips academicistes, ha desenvolupat una important tasca de docència i investigació en les diverses disciplines artístiques., mantenint sempre una clara voluntat transgressora que ara mateix explicita a través d’instal·lacions amb preeminències fotogràfiques en un entorn més d’arts visuals d’aquelles que anomenem contemporànies i que a Mataró, malauradament, coneixem prou bé, havent deixat una mica de banda la vesant plàstica que ara de manera aclaparadora ens mostra en l’exposició.

Les obres que acull la col·lectiva ens parlen d’una autora que practica una abstracció potent , amb un clar accent en el gest i en una estructura plàstica de capes superposades que genera mitjançant la textura i principalment en la potència del color un esquer visual altament atractiu i addictiu.

Albert Mercadé ens parla en el catàleg de la formalització plàstica dels paisatges de la memòria mitjançant l’estructuració de la realitat a través de capes successives. Per a mi és més destacable la recerca d’aconseguir una abstracció poètica, fent que no precisi del lirisme de Ràfols Casamada  ,ans pugui assolir-se amb la trempera d’una paleta cromàticament agosarada, executada a la perfecció en la delimitació dels espais definits plàsticament per la força del gest.

Crec sincerament que en les obres presentades domina l’estètica per damunt del missatge, fet tan elogiable com el contrari. I aquesta prevalença estàtica ens permet el gaudi d’unes obres aclaparadorament potents en el visual, seductores en el conceptual i dominadores en l’atracció comunicativa.

Xaro Castillo , una espectacular sorpresa que converteix el color en element de reflexió.