COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (II)

Hugo Alonso (Sòria 1983) ens ofereix una magnífica peça que sembla una fotografia quan és un acrílic. Amb ella ens acosta a la solitud i ens mostra la seva capacitat de generar emocions, capacitat que li va permetre ser convidat per el New York Times Magazine per il·lustrar fa pocs anys una portada de la seva revista. Molt bon treball.

Mariana Álvarez (Almendralejo 1963) és una autora que entén l’art com a una eina social. Es dedica bàsicament a plasmar escenes quotidianes amb el protagonisme humà que ens reporten a altres terres quan potser son dels nostres barris i les nostres ciutats. Molt interessant.

Francesc Artigau ( Barcelona 1940), és juntament amb Miguel Zapata, l’artista més veterà de l’exposició , en la que es presenta amb quatre magnífiques peces que semblen realitzades per un jove d’esperit. La seva habilitat tècnica, juntament amb la seva capacitat compositiva ens ofereixen quatre treballs de gran qualitat entre els que cal destacar  l’habilitat cromàtica de “Danae” i la compositiva , tan tècnica com conceptual, de “Diumenge al matí al SandwiChez”, obra que esdevé una de les millors de l’exposició.

L’obra de Diego Benéitez  “La suavidad de la carícia” és una de les més sorprenents de l’exposició. A primer cop d’ull es tracta simplement d’una composició cromàtica d’una intensitat cromàtica potent que genera una serena bellesa, Però en apropar-se un pot observar com la zona horitzontal central és en realitat el perfil d’una ciutat el que capgira del tot el sentit i el sentiment de la mateixa. Com ell mateix diu : L’art té la missió d’envair l’espai que deixa en l’ànima, aquell misteri que fa que les representacions pictòriques transcendeixin al record. Peça molt interessant.

 

Jesús Bordas (Montcada i Reixac 1969), és a bon segur l’artista més “curiós” de tota l’exposició. Llicenciat en Belles Arts, amb una trajectòria dispersa (analista de laboratori, conserge, professor de secundaria) actualment és policia a la ciutat de Barcelona. La seva obra , de gran atractiu visual, es realitzada allà prima d’execució ràpida mitjançant la superposició de capes de pintures de diferents natures amb pigments diversos que interactuen entre ells. Peça llaminera que demostra les variades inquietuds del seu autor.

Marisa Cruz ( Madrid 1947) ens ofereix una peça del seu estil habitual, aquell que fa relectura actual d’obres del renaixement . Ho fa amb un respecte absolut en la mirada i en la transcendència , alhora que aconsegueix amb el seu domini tècnic, una perfecta translació de l’obra i els personatges d’altres segle convertint-los en obres plenament actuals. Molt interessant.

Encara que per a molts sigui una artista desconeguda, Mònica Dixon es coneguda a Mataró ja que en l’any 2017 va aconseguir  el primer premi de la Biennal Torres García amb una profunda obra , perspectiva de volums interiors que remarcava el crit de silenci i solitud  que ara de nou ens mostra . En les quatre peces presents en l’exposició, que parteixen  d’una mirada ben diferent, fa evident la seva teoria plàstica de mostrar l’espai , no com una simple construcció o buit, sinó com a presència. Un objectiu comú, amb les dues cares, la de la foscor ( biennal) o la de l’espai obert (com en aquest cas).

COL·LECCIÓ BASSAT.- FRANCESC ARTIGAU

Col·lecció Bassat d'art contemporani -  Francesc Artigau

• Col·lecció Bassat d'art contemporani -  Francesc Artigau

Ara que la Nau Gaudí està buida i llueix en el seu resplendor més pur, sembla ser vox pòpuli que així de nua , la Nau llueix molt més. És evident que arquitectònicament així és. Qualsevol afegitó a  una espai arquitectònic sona a postís, a desnaturalització del propi espai , però aquesta reflexió és un absolut parany. Els espais arquitectònics han estat concebuts com a contenidors i per a tant han d’acollir en el seu interior aquells elements que els hi donin vida. La Sagrada Família té sentit com element arquitectònic religiós i té una vida i un sentit molt diferent a quan era un simple embolcall , massa vegades pretensiós.

Per això ara és el moment de seguir pensant que la Nau Gaudí és un magnífic espai per acollir una col·lecció d’art. Jo diria que quasi sembla ser fet expressament, encara que tots sabem que no va ser així. Per això paga la pena recordar la importància de l’art que en ella s’acull, i res millor que fer-ho mitjançant aquests espais que cada diumenge enes ofereix TV2 i que nosaltres us anem reportant.

Avui recordem la mirada de Francesc Artigau , un dels pintors més interessants dels exposats , en aquesta la seva mirada fresca , jovenívola, en aquesta sintonia amb el pop-art , jo diria que a la mediterrània , que ens ofereix una mirada precisa i puntual en una estilística poc habitual en les nostres contrades.

ESCOLTAR

No puc negar que avui em feia molta mandra baixar fins la Nau Gaudí per assistir a la conferència programada en el cicle habitual de xerrades a la Nau. Em feia mandra ja que estava relaxat a casa després d’un parell de dies de molta tensió tècnica a la feina, però també pel fet de que he assistit a moltes conferències amb artistes com a protagonistes i succeeixi allò que ells mateixos pregonen , que ells parlen amb la pintura i que els és feixuc expressar amb paraules els seus pensaments artístics respecte a ells i al món de l’art en general.

 Sortosament per a mi el meu sentit de responsabilitat adquirida en ser membre del Consorci que gestiona el Museu Bassat ( per entendre’ns ) m’ha empès a l’ assistència i el cert és que després de la mateixa hauria maleït no haver-hi acostat.

El títol de la mateixa era “Quatre artistes i una galeria” fent referència als artistes Francesc Artigau, Miquel Vilà, Gerard Sala i Xavier Sala de Rivera i a la galeria Adrià de la que formaren part en els anys setanta, temps protagonista de l’exposició actual de la col·lecció. A l’hora de la veritat ha existit un petit canvi que potser ha enriquit encara més la xerrada ja que davant la impossibilitat d’assistència per part de Serra de Rivera , ha acudit el galerista Francesc Mestre que dirigia la galeria en aquells temps.

Desde la xerrada inicial de Núria Poch per situar el temps, l’època i els artistes , fins als darrers comentaris de Francesc Mestres convidant a tothom a participar de l’art sense por  deixant de banda aquest “ jo no hi entenc” que tantes vegades hom posa per davant quan s’ha de parlar d’art , quan no es fa el mateix si es tracta de parlar i/o recomanar un llibre , una pel·lícula, música o un restaurant , sense que siguem experts en la matèria , el centenar de minuts que ha durat la xerrada ha estat curull d’un munt de reflexions , amb les que concordo en unes , discrepo en altres i estic a les antípodes en un parell, però que han estat una pura delícia.

Maleeixo haver assistit a la mateixa sense un petit paper a la mà per anar prenen notes , però l’art en general, la societat en general i la burgesia en particular , l’evolució tècnica. Les maneres de veure i viure la vida , l’ensenyament de l’art , les facultats de Belles Arts. El viure l’art en la llibertat creativa , l’ofici i el benefici. Pintor o artista?. Les galeries , els Museus , la crítica. La mort de la pintura , l’art com espectacle, el disseny ...

Aquests punts i altres més han tingut el seu protagonisme amb reflexions mesurades , profundes i cregudes, per part d’uns protagonistes que tot demostrant el seu saber i el seu sentiment intern de creadors ens han fet senti la importància i el valor d’aquest concepte sempre tan difícil de definir com és l’Art.

Una conferència de la pagarà la pena estar atent a l’habitual resum que es penja a la xarxa.

ESTACIÓ D’ENLLAÇ

Havent parlat tant de societat , art , comerç, museus i galeries , res millor que endinsar-nos avui en la mostra recentment inaugurada a El Prado de títol “La belleza encerrada” , amb 281 peces de petit format que conformen com una alternativa a la pròpia col·lecció del Museu.

Una exposició molt recomanable de la que aquí us oferim el pertinent enllaç amb la notícia de “El País” amb un interessant vídeo inclòs.

FRANCESC ARTIGAU.- COL·LECCIÓ BASSAT. NAU GAUDÍ

Potser Francesc Artigau ( Barcelona 1940) és l’artista més conegut entre els afeccionats , del bon grup que conforma aquesta segona entrega de la Col·lecció Bassat i els anys 70. I ho és més encara en aquests moments ja que la seva obra és de plena actualitat degut a la gran exposició que té , - fins aquest cap de setmana -, en l’espai Volart on justament una de les peces més destacades és “Interior del vestit vermell” ( 1975 ) que correspon exactament al moment i el fer dels treballs que tenim ocasió de gaudir en la mostra de la Nau Gaudí.

Precisament a l’entorn d’aquesta exposició i amb motiu d’un interessant debat al voltant de l’obra d’Artigau , van quedar alguns detalls que paga la pena significar. Un d’ells està en la unanimitat de considerar a Artigau com un gran dominador tècnic , especialment en el que pertoca al dibuix, la capacitat de transmetre la seva manera d’entendre’l i la forma d’expressar vida. Però potser jo em quedo am la definició pictòrica que va fer Àlex Mitriani quan deia que “ .. la pintura d’Artigau és una pintura vinculada a l’hedonisme , un hedonisme en entès en el sentit d’aproximació a la realitat, a la vida.”

Unes definicions que encara que responen a la realitat actual ja queden ben evidenciades en les obres que ara presenta la col·lecció Bassat, i que per tant demostra una permanència en la coherència creativa de més de quaranta anys.

Però és evident que quan parlem de l’Artigau dels setanta la reflexió al voltant de l’art pop , del que n’és un personatge clau  en especial en el camp més figuratiu , és obligada . Però jo el veig en una vessant europeïtzada del pop , ja que malgrat que empra els components característics del  moviment es evident que no per això renuncia a la base i el fonament d’un cert academicisme evolucionat , amb el que el seu treball final no acaba de quadrar amb l’ ideari de l’efímer , prescindible , efectista i glamourós del pop, i sí s’endinsa en aquest especial concepte humanístic que crec destil·la tot el seu treball, amb una mirada profunda a l’home i a la societat , encara que després la mateixa es plasmi en la tela mitjançant uns treballs en els que sembla intenta rebaixar la seva càrrega reflexiva , amb l'ús d'unes composicions i uns cromatismes que invoquin més a la intranscendència i a un aire en certa manera disbauxat.

D’ambdós cantons en tenim mostres ben significatives entre la desena d’obres presents en la mostra. Obres com “Aparador” (1971) o “Love Story 2” del mateix any , o “El pont” ( 1973) que segons confessa l’artista és quan , en referència a la mateixa , va sentir per primera vegada la paraula “ecologia” de la que no en sabia el significat exacte , son excel·lents exemple de la seva vesant pop.

Unes obres que és difícil considerar millors que no pas la resta en un aire de nova figuració , com és el cas de les diverses figures sense títol o l’excel·lent “L’ultima sopera” que be podríem considerar-la en certa manera com un híbrid de la seva estilística.

Deu obres dons d’un Artigau pletòric que feia ensumar ja , quaranta anys enrere , la qualitat i el bon fer que ha demostrat en la seva trajectòria que potser assoleix ara un dels moments més brillants.