PERSIANA AMUNT. TOT SEGUEIX IGUAL.

Encara que ja fa uns dies que un ha reiniciat la seva tasca professional que li dona de menjar, un mantenia una certa recança en reiniciar aquest “transport públic” per el que definitori és en marcar el final de temps lliure.

Però està que en començar el mes  calia fer-ho i un pensava en poder parlar en aquests quatre dies que manquen abans de començar la temporada artística de les emocions viscudes al Museu Soulages a Rodez , que sols puc qualificar com orgàsmiques,  artísticament parlant, és clar. O parlar de la magnificència del Museu Pablo Gargallo a Saragossa, recuperat fa uns anys i que paga molt la seva visita. O el Toulouse Lautrec a Albi,  reordenat en la seva col·lecció i que ara aconsegueix no saturar al visitant. O parlar d’un bon grapat de meravelles monumentals que un ha pogut gaudir en les seves passejades per terres de l’Aragó i Castella. O parlar de...

Però no. En començar el mes i veure que Cultura segueix amb el menysteniment vers la plàstica i així com ha explicitat clarament la temporada teatral i ha fet presentació i convidada per l’Aula de Teatre, res ha dit de les mostres que podrem gaudir (?) als espais artístics municipals i tampoc ha dit ni brot del taller de Gravat  que el regidor Fernández va donar per recuperat en una xerrada amb diversos artistes i del que, seguint la seva petició, no n’ havíem parlat ni un borrall.

Però res de res . Per això era obligat fer repassada a l’agenda municipal i en ella a més de trobar de nou les propostes del M|A|C  a les que no vull avui qualificar doncs no és qüestió de fer-se mala sang tan sols en començar, un ha quedat bocabadat quan ha vist que la col·lectiva del Sant Lluc i el nou capítol de la col·lecció Bassat s’inauguren el mateix dia i a la mateixa hora i he de dir que els ulls m’han fet pampallugues.

Des de fa uns quants anys el Sant Lluc ha inaugurat la seva col·lectiva el dijous proper a l,11 de setembre. Enguany i en el fet de coincidir aquesta data amb dijous, dia habitual d’inaugurar, l’acte s’ha retardat uns dies fins caure en el dia 18. La decisió va ser pressa d’acord amb la Fundació Iluro i es va comunicar en les bases de la convocatòria ja fa uns quants mesos.

Per l’altre part el consorci del Museu Bassat ja va decidir també fa uns quants mesos que seria el 18 de Setembre la data inaugural del nou capítol expositiu i així va quedar marcat en el calendari de l’any. Un recorda perfectament el comentari de la possibilitat de coincidència amb el sant Lluc però es va recordar que aquesta inaugurava sempre en setmanes anteriors.

Arriba el moment de l’agenda municipal i llavors hom es dona compte de la coincidència. I ara que fem?. Dons el cert és ben poca cosa. Cultura no s’immuta , - per a que si la plàstica l’importa tres pebrots ?-, i manté dia i horaris. El Sant Lluc reacciona i decideix mantenir dia però avançar mitja hora la convocatòria per afavorir la possibilitat de l’assistència a ambdós actes. I el Bassat es queda com estava.

Amb tot això és evident que el pitafi és monumental. En primer lloc es demostra que la gent de Cultura segueix amb la inutilitat per bandera. Per que coi serveix la tècnica d’arts plàstiques o visuals?. És clar que com que mai ha anat a la Bassat ni a la Sant Lluc no sap de quin pa si menja. Però una vegada l’hem cagada el tema s’ha de resoldre , que queden dies i és possible i és factible.

La Sant Lluc , encara que aquest any es preveu com la pitjor de la història amb la seva tolerància de participació lliure i amb la seva collonada d’apuntar-se a la fantasmada del valors municipals, és una exposició cabdal en la temporada artística que provoca una atenció , si no qualitativa sí quantitativa important. És una mostra que per la seva història , tradició i trajectòria mereix i crec que és obligat , un acte inaugural potent i independent que permeti el contacte entre els protagonistes creadors ja que està aquí una de les seves grans raons i causes.

La Bassat per altre cantó, i més en aquest capítol per la seva qualitat, precisa també dels honors independents. Ho precisa per la idea , la ciutat , l’art i els artistes , en aquest cas foranis i poc habituals en les nostres contrades. A més , seria d’estúpids oblidar-ho, les relacions entre l’art local i el projecte Bassat no és pas fluïda, ans el contrari, i per tant res pitjor que una contraproduent coincidència que en res afavoreix a ningú.

Certament que cal destacar el gest de l’avançament horari del sant Lluc , però és un gest que de res serveix. Tots sabem que sols les autoritats seran les que a corre cuites  aniran d’un cantó cap  a l’altre i per tant estic convençut que cal fer un canvi obligat i que no existeixi aquesta actual coincidència.

I posats a valorar l’efecte qualitatiu de crida en un costat i altre tinc molt clar que la Fundació Iluro no té pas l’agenda tan atapeïda com per que la inauguració es realitzi el dia anterior o el posterior, i per part dels artistes participants a la Sant Lluc el fet de que sigui un dia o altre , en poc o en res , alteraria la presència i l’èxit de la convocatòria. Per això demano públicament que Cultura posi accent en el tema i intenti solucionar-ho, que repeteixo es pot i sense moltes incidències.

De fer-ho seria una mostra de complicitat envers l’art , els artistes i la ciutat que hom agrairia. Ho faran?. Vull pensar que si i si no fos seria una molt mala senyal per a tots , per l’art , per la cultura , per els artistes , per el públic, per la Bassat , per la sant Lluc i molt especialment ,  si se’m permet la individualització, per a mi, ja que seria un pèssim començament d’aquesta la meva quaranta temporada , i última , en el paper de crític local.

PS.- L’obra que encapçala el post és de Soulages i la tria és molt lògica vista la negror amb la que comença la temporada artística local.

MUSEU D’ART CONTEMPORANI DE MATARÓ. COL·LECCIÓ BASSAT A TV2

Col·lecció Bassat d'art contemporani - Eduard Arranz-Bravo

• Col·lecció Bassat d'art contemporani - Eduard Arranz-Bravo

El museu d’Art Contemporani de Mataró, o Museu Bassat , que és així com el coneixem tots , segueix en el seu desig de fer-se ben present en el conjunt de Museus i col·leccions del país, i conseqüentment espera arribar al major nombre d’espectadors possible.

Un intent evidentment fonamentat en la qualitat de les exposicions que realitza  però també en el seu fet diferencial , que no és altre que el ser una col·lecció establerta en raó de la gran qualitat dels artistes del nostre país, massa vegades absents de les col·leccions oficials.

En aquest afany i des del passat diumenge 3 de Novembre , a les 12.30 hores i a TV2 podem veure l’espai “Col·lecció Bassat d’art Contemporani” que en aquest primer programa ha gaudit del protagonista d’Eduard Arranz Bravo , al que seguiran  Xavier Serra de Rivera (10.11), Francesc Artigau (17.11), Rafael Armengol (24.11), Gerard Sala (1.12), Artur Heras (8.12), Miquel Vilà (15.12) i Manuel Boix (22.12).

Un programa  televisiu del que cal gaudir, tant per l’ interès dels seus protagonistes, com per la difusió que en fa de la col·lecció i de retop de la nostre ciutat.

Els RÀFOLS CASAMADA del "BASSAT" a CALELLA

Apuntàvem ahir com a fita important d’aquest cap de setmana la magnífica exposició d’obres d’ Albert Ràfols Casamada que es presenten des d’aquest passat dissabte i durant tres mesos a l’Ajuntament vell de Calella. Una exposició que aplega més de seixanta peces de tan gran artista i que és fruit de la col·laboració de l’Ajuntament maresmenc i el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Col·lecció Bassat.

Una exposició molt important per dues raons: En primer lloc per raons artístiques dons no és habitual poder visionar una exposició amb tanta obra de l’autor i a més que en certa manera representi la seva trajectòria creativa i tècnica.I en segon ja que és l’inici d’una expansió del Museu Bassat pel territori , de moment proper, amb el que de potenciació cultural , en aquest cas comarcal, significa.

Diem que és una exposició important en el que pertoca a la vesant artística ja que el detingut passeig per la mateixa ens permet copsar perfectament  el sentiment artístic i el concepte creatiu de Ràfols Casamada , i a més a més veure la seva evolució, fent parada en una diversitat de tècniques i materials. 

Una evolució que va des de la seva geometria espaial en la figuració de “L’estudi” (1955) fins a "Joc d’objectes” (2002) on , tot assolint l’abismal distància conceptual entre ambdues obres , l’espectador pot comprendre aquesta evolució en la sensibilitat , en l’anulació de l’anècdota , per romandre en l’ essencial , en aquesta la seva geometria interior , que tantes vegades s’ha definit com “geometria dels estats d’ ànim” , amb el que l’artista dirigeix i regeix tota la seva obra , veritable translació plàstica de la seva poètica , igualment plasmada sobre el paper.

Una poètica de la que no ens estem de reproduir el poema “Angle de llum” (1984) , tal i com fa Daniel Giralt Miracle en el text del magnífic catàleg ( dels que paga la pena) editat en motiu de l’exposició.

Ressò

resplendor d’altres mars

enmig els fulls d’un llibre

amples espais

dintre la cambra closos

remor de vent

en planes sense límits

angle de llum

en la penombra.

Una exposició que a més és la primera “exportació” del Museu Bassat, en un fet que es pot considerar modest però altament interessant. Tots entenem la funció social i cultural de l’art , i entenem també que l’art quan pot exercir aquesta funció és quan està  a disposició del públic. La impossibilitat actual de disposar d’un Museu , com manen els cànons , fa que existeix un gruix important de la col·lecció del Museu que romangui adormida i en l’obscuritat.

 Per tant to allò que permeti la sortida a la superfície d’aquestes obres per restar a la disposició del públic és important. I ho és també fer-ho en l’entorn proper d’un Maresme desestructurat , que a més a més és inexistent en el sentit cultural. 

Qualsevol cosa que ajudi a la vertebració del territori , i més si com en aquest cas serveix per potenciar la capitalitat de Mataró, ha de ser benvinguda , i més , si com en aquest cas , és mitjançant la qualitat d’un artista de primera magnitud , que en altres circumstàncies seria molt difícil de ser vist en una població com la de Calella

,

Certament un pas petit , que ha de ser preludi d’una extensió més important encara que doni el ressò que es mereix una col·lecció com la que tenim el plaer de poder gaudir en la nostre ciutat.

FRANCESC ARTIGAU.- COL·LECCIÓ BASSAT. NAU GAUDÍ

Potser Francesc Artigau ( Barcelona 1940) és l’artista més conegut entre els afeccionats , del bon grup que conforma aquesta segona entrega de la Col·lecció Bassat i els anys 70. I ho és més encara en aquests moments ja que la seva obra és de plena actualitat degut a la gran exposició que té , - fins aquest cap de setmana -, en l’espai Volart on justament una de les peces més destacades és “Interior del vestit vermell” ( 1975 ) que correspon exactament al moment i el fer dels treballs que tenim ocasió de gaudir en la mostra de la Nau Gaudí.

Precisament a l’entorn d’aquesta exposició i amb motiu d’un interessant debat al voltant de l’obra d’Artigau , van quedar alguns detalls que paga la pena significar. Un d’ells està en la unanimitat de considerar a Artigau com un gran dominador tècnic , especialment en el que pertoca al dibuix, la capacitat de transmetre la seva manera d’entendre’l i la forma d’expressar vida. Però potser jo em quedo am la definició pictòrica que va fer Àlex Mitriani quan deia que “ .. la pintura d’Artigau és una pintura vinculada a l’hedonisme , un hedonisme en entès en el sentit d’aproximació a la realitat, a la vida.”

Unes definicions que encara que responen a la realitat actual ja queden ben evidenciades en les obres que ara presenta la col·lecció Bassat, i que per tant demostra una permanència en la coherència creativa de més de quaranta anys.

Però és evident que quan parlem de l’Artigau dels setanta la reflexió al voltant de l’art pop , del que n’és un personatge clau  en especial en el camp més figuratiu , és obligada . Però jo el veig en una vessant europeïtzada del pop , ja que malgrat que empra els components característics del  moviment es evident que no per això renuncia a la base i el fonament d’un cert academicisme evolucionat , amb el que el seu treball final no acaba de quadrar amb l’ ideari de l’efímer , prescindible , efectista i glamourós del pop, i sí s’endinsa en aquest especial concepte humanístic que crec destil·la tot el seu treball, amb una mirada profunda a l’home i a la societat , encara que després la mateixa es plasmi en la tela mitjançant uns treballs en els que sembla intenta rebaixar la seva càrrega reflexiva , amb l'ús d'unes composicions i uns cromatismes que invoquin més a la intranscendència i a un aire en certa manera disbauxat.

D’ambdós cantons en tenim mostres ben significatives entre la desena d’obres presents en la mostra. Obres com “Aparador” (1971) o “Love Story 2” del mateix any , o “El pont” ( 1973) que segons confessa l’artista és quan , en referència a la mateixa , va sentir per primera vegada la paraula “ecologia” de la que no en sabia el significat exacte , son excel·lents exemple de la seva vesant pop.

Unes obres que és difícil considerar millors que no pas la resta en un aire de nova figuració , com és el cas de les diverses figures sense títol o l’excel·lent “L’ultima sopera” que be podríem considerar-la en certa manera com un híbrid de la seva estilística.

Deu obres dons d’un Artigau pletòric que feia ensumar ja , quaranta anys enrere , la qualitat i el bon fer que ha demostrat en la seva trajectòria que potser assoleix ara un dels moments més brillants.

COL·LECCIÓ BASSAT. XAVIER SERRA DE RIVERA

No hi ha cap dubte de que l’artista amb el que s’ha de començar el comentari crític al voltant a la nova exposició que aplega el Museu Bassat , en aquesta la seva segona mirada a la dècada dels setanta , ha de ser ineludiblement en Xavier Serra de Rivera. I la obvietat està en el fet de tots conegut , ja que Lluís Bassat ho explica sempre , de que l’obra iniciàtica de la col·lecció Bassat, i la que va provocar tot el subsegüent terrabastall és la peça “Bañista” (1973) que , com no, encapçala també aqust post.

Tretze son les obres que se’ns ofereixen de Serra de Rivera , convertint-lo en l’artista amb més presència en l’exposició. Una presència que , a més es presenta amb una certa dispersió formal ja que poden trobar-nos amb obres més properes al realisme formal , com la mateixa “Banyista” o “Ingres” (1971) , en les que el predomini de la figura femenina central recull tota la força de l’obra , deixant quasi com anecdòtic l’acompanyament simbolista que curiosament és el que referma la potència global, juntament amb l’agosarament cromàtic , pla en el tracte però generador de tot el moviment de l’obra , en la realitat.

Al seu costat tenim obres en les que el simbolisme n’és eix , raó i conseqüència. Un simbolisme estructurat alhora en l’homenatge a grans artistes com Velázquez o Magritte , de qui agafa personatges o conceptes per enfortir la seva mirada de caire surrealista que surt reforçada en l’especial diàleg que aconsegueix entre la factura realista de la peça i el pensament simbòlic que vol mostrar.

I tot lligat , com resum de les seves experiències , amb l’obra “El lavabo” (1974) , que tot i essent una peça del període central, aglutina en si mateixa , la figuració i el realisme estricte , amb la doble mirada del simbolisme que domina latent per tot el treball.

Una obra aquesta de Serra de Rivera , que com algú ja ha dit, entronca amb la tradició de l’humanisme occidental impregnada de modernitat, on la subjectivitat de l’artista va mes enllà de la pròpia obra.

Una obra iniciàtica que anirà evolucionant amb el temps fins derivar a la figuració més adusta a l’estil de Freud , però mantenint del tot el seu gust per la pintura i la figuració, que segueix essent , de manera real o inventada , el nucli comunicatiu del seu fer. Una pintura que potser caldrà definir com humanista que manté a l’home en la seva dualitat , - cos i esperit -, com a protagonista etern , essent potser fidel reflex dels seus propis dubtes i neguits.

ESPAI D'ART. MUSEU BASSAT

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/colleccio-bassat-d-art-contemporani-1970-1979-ii

El darrer "Espai d'Art"  ( m1tv )   amb entrevistes a  LLUÍS BASSAT  ,  NÚRIA POCH , MIQUEL VILÀ  ,  FRANCESC ARTIGAU ,  GERARD  SALA ,  RAFAEL ARMENGOL ,  ARTUR HERAS  i  MANUEL BOIX.

INTERLUDI

Ricard Jordà en presentar l’exposició “La recerca” de Màximo ( ara “Max”) Almeida que es presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors , va dir que aquella exposició era , al seu entendre , un pas enrere en el caminar de l’artista , però el volia valorar no com un pas negatiu i sí com un pas cap enrere per agafar embranzida vers unes noves fites . I no serem nosaltres qui portarem en aquest cas la contraria a Jordà , que a més coneix com ningú a l’artista ja que va començar amb ell les seves beceroles artístiques.

Estem d’acord amb el que diu Jordà ja que avui en Max Almeida ens presenta un gir a la seva trajectòria que sense trair-la, provoca una mutació important del seu concepte plàstic, encara que volen demostrar alhora , mitjançant els seus dibuixos i composicions , que manté ferma la seva aposta per el treball tècnic ben reeixit en aquest camp del realisme que tant bé domina.

Avui però Almeida fa aposta per el camp del retrat que ja ha conreat en diverses ocasions , però defugint ara del realisme més estricte per col·locar els seus personatges , en un ambient més colorista i cromàtic i a l’entorn d’una certa mirada pop que aïllant-los del conjunt , els hi dona una potència visual individual que agraeixen.

És un canvi radical en la resolució, encara que no en el concepte , però el resultat final sembla més lúdic i intranscendent que quan aposta més per el retrat pur , en el que Almeida sempre ha sabut dipositar i concentrar tota la força dels seu bon fer. Tot això emmarcat però en una excel·lent tria de personatges que produeix en la seva varietat un sentiment de globalitat i conseqüentment de polièdrica capacitat del creador.

Com dèiem abans, al costat d’aquest retrats , Almeida dona pas a un sentit més continuista amb uns dibuixos en el concepte dels volgudament inacabats i un seguit de composicions en les que la ma no es mou tan destra com en altres ocasions i alguna peça esdevé coixa , quan no desequilibrada , fet inusual en altres temps.

Està clar però que amb tot el que hem dit no s’ha de considerar , ni de bon tros, com una exposició fallida ,ans el contrari. La mostra té empenta , intenció i qualitat , però per aquells que coneixem abastament el treball de l’artista és obvi que ens deixa un cert regust a incomplert.

Fa quatre anys , Màximo Almeida ens va sorprendre de manera magnífica amb aquell seguit de “Nocturns” que presentà a l’Ateneu. El seu pes i la seva qualitat ara son rèmora evident per jutjar l’avui. En la comparança no hi ha color i l’ahir apallissa a l’avui.

Per això el concepte de pas enrere i d’embranzida. Màximo Almeida té cap i mans com per apostar per una obra més intensa, densa i emotiva que no pas la que avui ens ofereix. D’aquí la nostra petita decepció.

Una decepció que s’esvairà aviat ja que del bon fer de Màximo Almeida cal esperar una nova mostra en que de nou retrobi la potència màxima del seu art.

NOVES EXPOSICIONS

Com un esclat estiuenc , de cop i volta ens trobem amb més inauguracions que no pas les que podem atendre amb la presència.  D’aquí a  dissabte son cinc les exposicions que obren les seves portes i a  les que caldrà fer oportuna visita.

 

No hi ha dubte que la més important és la que se celebra a la Nau Gaudí el proper dijous ( a dos quarts de vuit del vespre ) inaugurant la tercera visió de la Col·lecció Bassat , amb una nova mirada als anys setaanta . una exposició magnífica per entendre l’evolució de l’art del nostre país en els temps de la transició.

 

Com a preludi  aquest dimecres ( avui per a molts dels lectors d’aquets blog) i a la mateixa hora , l’espai Capgròs presenta els darrers treballs de Marisa Blasco ( “Passeig pel mar” ) , en una mirada personal i intimista plena de reflexions , en el camí de la seva pausada evolució.

 

Divendres toca passejar i el camí és divers. Per un costat i a Can Caralt , en el Museu Arxiu de Llavaneres , és Núria Hurtado qui ens fa present la seva evolució en aquest magma peculiar de puntes , ratlles i geometries , que conformen l’idiomàtica del seu treball. Els seus gravats sota la globalitat de “Esclats de llum” ens ofereixen un pas més en el seu valent caminar.

 

Mentre, a Argentona , i a l’espai d’Art i Gent , es presenta una exposició que a un personalment molt em motiva , com és la del retorn de Rodi Tur i el seu “Temps lliure”. Raons que ara no venen al cas han fet que Rodi faci molt de temps que no presenti els seus treballs al públic, però tots aquells que el coneixem hem pensat que ell era , a bon segur , el veritable artista de la família. Ara de la mà de Kim Queralt tindrem ocasió d’examinar el seu treball, i un  que ha tingut ocasió de veure tan sols un parell de peces , està per dir que aquest pot ser un pas molt important per recuperar la capacitat artística d’aquest creador , desconegut per  a quasi tothom.

A priori és una exposició que voldria recomanar i espero no equivocar-me.

Finalment , dissabte i a la sala de la Presó serà Carme López la que amb “Llum i color de la Provença ” ens farà evident el nou pas en la seva carrera creativa.

Com es veu , s’acumula la feina , amb aquest bon gruix de mostres de les que , com no , enfarem oportú comentari.

QUAN L'ART NO ÉS ESPECTACLE

Ahir parlàvem d’aquest art espectacle que omple “camps de futbol”  , com molt bé explicava Ángeles García en el seu article. Avui però ens arriba la creu de la moneda , com és la notícia la del tancament del “Espacio Torner” , situat a l’església gòtica de San Pablo, al davant de les “casas colgadas” de Cuenca i que aplegava un nombrós grup d’obres d’aquest importantíssim artista , gran conreador de la corrent informalista i que juntament amb Fernando Zóbel van crear el Museu d’art Abstracte de Cuenca , un dels millors i més emocionants museus que un hagi pogut visitar i gaudir. El tancament , com bé s’explica en l’article que com el d’ahir també està escrit per Ángeles García, ha estat degut a la retirada de 120000 euros de la subvenció municipal.

Poques coses hi ha a dir , que no sigui expressar tristesa i indignació,  davant aquest tancament constant de l’aixeta monetària cap els centres culturals, encara que no es parli de quantitats escandaloses , ans el contrari. Una postura a la que s’arriba des de tots els partits ( en aquest cas és alcaldia del PSOE i autonomia del PP) i que ens hauria de motivar profundes reflexions  ja que és demostrativa d’aquest sentiment d’una part de la societat que la cultura és un fet suplementari, que no deixa de ser com un caprici per a pseudo intel·lectuals que entren en èxtasi davant d’unes obres que “ningú” entén. I que caient la que cau , és normal que cultura , com l’educació , poden passar amb menys que ja vindran temps millors....

Però avui el tancament de “Espacio Torner” ens ha fet mirada ben a prop , ja que fer-ne relació amb la Col·lecció Bassat és ben fàcil. Col·leccions particulars , ubicades en espais públics d’importància històrica i arquitectònica, nombre de visitants parells i dependència de les subvencions públiques no ja per la supervivència i sí per l’existència.

Sortosament aquesta setmana s’ha aprovat el pressupost del Consorci del Museu d’Art contemporani de Mataró, amb una subvenció municipal de quasi dos cents cinquanta mil euros  ( un 5.54% menys que l’any anterior ) que li permet encarar el futur amb optimismes , i més quan també s’aprovà el Programa marc 2011-2014.

Un Museu, el de la Col·lecció Bassat , de la que ben orgullosos hauríem d’estar els mataronins , no tan sols del fet de la seva presència ans també del fet de que el Govern de la ciutat , sigui qui sigui qui hagi estat en el poder, el consideri un element molt important per el desenvolupament de la ciutat i la seva situació en el mapa cultural del país.

Otro cerrojazo cultural: adiós al museo Gustavo Torner

El Ayuntamiento de Cuenca cancela la subvención al centro, abierto en 2005 con obras donadas por el artista

A finales de 2005, el centro Gustavo Torner abría sus puertas dentro de la iglesia gótica de San Pablo, frente a las casas colgantes de Cuenca. Cuarenta obras donadas por el artista (pintura y escultura) han emocionado a los visitantes (una media de 12.000) que desde entonces han visitado el museo. Eso ya es historia. El pasado miércoles, el propio Gustavo Torner (Cuenca, 1925) decidió cerrar el museo ante la decisión del Ayuntamiento de suprimir la colaboración económica (120.000 euros) que anualmente aportaba. Desesperanzado y desilusionado, el artista se queja de la cerrazón del alcalde, el socialista Juan Ávila, y del desinterés del Gobierno de Castilla-La Mancha que preside María Dolores de Cospedal.

 Considerado uno de los pioneros del informalismo, Torner fundó junto a Zóbel el Museo de Arte Abstracto de Cuenca en 1966. El cierre del museo se suma a una larga lista de centros que están sucumbiendo a los recortes que, bajo pretexto de crisis económica, efectúan Ayuntamientos y comunidades autónomas.

Puede decirse que el museo es producto casi exclusivo de la generosidad de Gustavo Torner. El primer gesto de esa generosidad se produjo a mediados de la década de los noventa con una donación al Estado español de casi 600 obras. Él mismo recuerda que fue Miguel Ángel Cortés, en su etapa de secretario de Estado de Cultura, quien le comentó que era una pena que no hubiera un centro dedicado específicamente a su obra en Cuenca. "Yo entonces me encontraba en un momento muy delicado. Dos de mis 14 hermanos acababan de fallecer de manera muy seguida y en ese momento se me ocurrió regalar un conjunto de otras 40 obras para la ciudad de Cuenca".

El espacio elegido fue la antigua iglesia de San Pablo, un templo gótico tardío situado junto al Parador Nacional, frente a las casas colgantes. "Hubo que hacer una rehabilitación adecuada", cuenta Torner, "para que mi obra tuviera un discurso armónico con el interior de la iglesia. Tuvimos una mención en los Premios Europa Nostra y, pese a eternos problemas como la señalización, la gente empezó a venir al museo". La rehabilitación fue hecha por el Ministerio de Cultura y, a cambio, la Iglesia aceptó ser utilizada como espacio expositivo.

El convenio con el Ayuntamiento ha rondado los 120.000 euros hasta el pasado año. Servían para los gastos más elementales de mantenimiento, para pagar al escaso personal que colabora en la iglesia-museo y para organizar conciertos esporádicos o coloquios. "También es un centro de investigación sobre mi obra", explica el artista. "Aquí los estudiosos pueden encontrar material. Pensaba trasladar aquí mi biblioteca, pero por el momento no la muevo de mi casa", añade con amargura.

Consciente de la gravedad de la crisis económica, lo que más le duele es la displicencia. Con el alcalde consiguió hablar (un cortés almuerzo) después de dos meses de espera; el mismo tiempo que hace que ha solicitado una entrevista con la presidenta de la comunidad.

Los últimos meses el centro ha funcionado con aportaciones particulares y, sobre todo, con el dinero que ha seguido saliendo del bolsillo del propio Gustavo Torner. "La gente quiere colaborar, pero luego es difícil ver el resultado".

El pasado miércoles decidió echar el cierre con una tristeza profunda. Ha dado de plazo hasta mediados de marzo para ver si las cosas se arreglan. ¿Qué hará entonces? Prefiere ni pensarlo. Seguirá, teléfono en mano, llamando a amigos de toda la vida, a artistas, a los bancos, a todo aquel que pueda colaborar para que un museo tan especial como este no acabe siendo borrado de la poco generosa historia del arte español.

(Cal aconsellar la visita a www.espaciotorner.com per veure millor la magnitud del desatre)

 

COL·LECCIÓ BASSAT .

ELS ANYS 70 ( II )

Encara que Bassat no s’ha pronunciat mai de manera taxativa en relació a quin és el seu artista preferit , no costa gaire pensar que aquest és en Josep Guinovart . La qualitat i especificitat de les peces que Bassat atresora de l’artista en la seva col·lecció indica que l’obra d’aquest artista depassa en aquest cas el nivell habitual d’obra de col·leccionista per endinsar-se en un estadi de feeling absolut , el que a bon segur va afavorir justament aquesta presència d’obres “especials” en la col·lecció.

Així si en Guino assolia paper de protagonista en la primera mostra , amb la seva figuració i la picassiana “Cursa de braus” com estrella , aquí ens ofereix una vessant molt més dura en aquesta la seva aproximació cap una mena d’abstracció en la que roman encara un component reconeixible que serveix d’esquer per submergir a l’espectador en el seu peculiar magma estructural en el que l’aparició d’elements del camp ( sorra , palla,  gra , llavors ...) accentuen un discurs intens i vibrant que s’amplifica fins el colpidor “Rostoll” (1977 ) , esdevinguda pal de paller de tot aquest segon tast. Un discurs que troba en el col·lage i l’alta capacitat de la sempre variada , i contrastada , paleta cromàtica  l’ idioma plàstic ideal per a desenvolupar el seu sempitern crit combatent.

Un crit combatent que apareix també en el cas de Joan Miró, ara sí que magníficament representat en la col·lectiva. Encara que el guaix “Osaka” pertanyi a una època molt repetitiva de l’autor en el que pertoca a gestos i iconografia , com per exemple l’ús permanent del seu nom matxambrat en el global de l’obra, la seva presència serveix de benvinguda a una atípica escultura ( “ Constellation silencieuse”. 1970 ) i  a un  magnífic i molt personal llapis acromàtic sense paper (1973) , que assoleix tota intensitat amb el simple traç del grafit , per esclatar amb la magnificència de “Tête” , un oli sobre cartolina ,  intens en el perfecte equilibri de densitats , impactant en el contrast cromàtic i esplendorós en la força visual i comunicativa. Una magnífica obra.

August Puig és el darrer dels artistes presents en aquest segon tast i la seva presència no solament és adequada per el seu nivell de qualitat , ans crec jo és totalment necessària i  didàctica , ja que lamentablement el seu nom es troba entre el bon gruix de grans artistes del segle XX que no han aconseguit un reconeixement popular.

August Puig va ser el primer abstracte del nostre país , isme al que va ser fidel tota la seva vida malgrat la importància en el seu entorn del surrealisme , tendència que mai va practicar. Una abstracció escrita , com molt bé diu Arnau Puig en el catàleg ,  servint-se d’una cromaticitat difusa, diluïda , escampada, plena d’imprecisions formals evocadores de l’imprecís voler i desitjar dels sentiments.

Unes obres atractives i seductores en la seva dúctil intensitat i que son la veritable sorpresa de la col·lectiva , en aquest gest sorprenent que tant bé practica Bassat , o millor dit Poch, i que ja efectuà en la primera exposició amb Brotat.

Una exposició dons de gran qualitat , molt valorable en la selecció i que determina de maner ben clara i difícilment la qualitat de la col·lecció Bassat  que , tast a tast , ens fa somiar en un Museu veritablement referent en le que pertoca a l’art català  de la segona meitat del segle passat.

PS.- La gent del Capgròs sempre a l’aguait encerta del tot en la reflexió al voltant de les activitats complementaries del Museu Bassat , a hores d’ara del tot inexistents . incideix en la necessitat de que a la Nau Gaudí “ passin” coses i així esdevingui en un far d’activitat cultural.

És aquesta buidor una absoluta realitat de la que ja n’ hem parlat diverses vegades , la darrera de les quals a l’entorn de les activitats electorals en que ningú va pensar en ella com espai idoni per a la presentació de l’àmbit cultural.

Un Museu no “s’aguanta” solament amb les comptades visites de la seva col·lecció. Cal activar un valor afegit que sigui motivant per la visita i que a més a més introdueixi al mateix en el teixit de l’activitat cultural de la ciutat , circumstància que no succeeix en l’actualitat en la que la Nau Gaudí és un “bolet” aïllat sense cap mena d’interrelació amb l’entorn cultural i artístic més proper.

No m’ho ha dit ni Bassat ni Poch , però estic en condicions  de dir que s’està treballant en aquest camí però s’està igualment a l’espera del nou regidor de Cultura per a tal de que mani en les relacions Museu Bassat / IMAC i faci que aquesta relació al menys sigui professional i no com fins ara en que l’IMAC s’ha dedicat a posar tots els pals a les rodes que ha pogut i a boicotejar descaradament el paper de comunicació del Museu , amb un exemple tant demostratiu com ho és el llistat de direccions del mon artístic i cultural de Mataró i entorn, amb unes facècies dignes de la més rància de les òperes bufes.

Però ja sabem que per que la cultura de la ciutat funcioni , i especialment l’artística , és imprescindible segar un bon grapat de caps de l’IMAC , dedicats essencialment a entorpir tot allò que no és del seu gust o la seva corda. Però serà valent el nou regidor per atacar amb fermesa , aquesta suplantació de poders?. esperem que sigui així

PEPE NOVELLAS
I ELS DIMARTS DEL LLIMONER

A l’entorn de la mostra retrospectiva dedicada a Pepe Novellas i com activitat complementaria , s’inaugurà el passat dijous a l’espai Capgròs aquesta personal mostra que ens apropa al Novellas més íntim en especial en la seva relació amb els amics artístics més propers com és el cas de la gent dels Dimarts del Llimoner , aquest grup de creació i tertúlia del que en va ser membre fundador i en el que hi va prendre part activa fins a la seva mort.

Quan es va fer oficial la realització de l’exposició retrospectiva dedicada a Pepe Novellas , la gent del Capgròs va creure convenient fer alguna activitat paral·lela degut a la magnífica relació que existia amb Pepe Novellas que havia col·laborat amb les diverses publicacions sempre que se li havia demanant , alhora que havia exposat personalment en l’espai amb la inoblidable exposició “Guadix” , conjuntament amb Manolo Contreras. Una exposició aquesta que deixà petja en l’ambient i en el propi artista , tal i com demostra l’espai dedicat a la mateixa en les sales de Can Palauet.

Potser per això aquesta exposició , preparada amb la més absoluta complicitat de la gent del Llimoner , es plantejà com un acostament al Novellas més íntim i desconegut i a la interrelació que va existir amb els seus amics.

Una vintena llarga de peces la conformen, amb una important presència d’obres absolutament desconegudes i que surten  a la llum per primera vegada. Unes obres que van des del divertimento de la caricatura ( incisiva com sempre ) i el dibuix sincopat en les estovalles de paper del lloc habitual de reunió ( prodigi de capacitat , síntesi, ironia i crítica ) , fins a treballs molt més pensats i estructurats com ho son les dues grans obres que per si mateixes mereixen no sols la visita , ans haurien merescut la presència a la retrospectiva general, com ho son l’obra “Marinero en tierra” i la prova de gravat treballat amb Manuel Prieto.

La primera és una obra de grans dimensions que anava destinada a una exposició que no es va dur a terme i que s’havia de celebrar a Isla Cristina ( Huelva ) en el 250 aniversari de la seva fundació, duta a terme per mariners mataronins. És una obra del tot inusual en Pepe Novellas, en certa manera no sembla seva , en el que agafa a Manolo Contreras com model per a una al·legoria de la mar. Malgrat està inacabada és una peça arrodonia en si i de magnífica qualitat per to el desenvolupament pictòric i tècnic de l’obra i la seva concepció.

Igual valor hem d’atribuir a la prova d’un gravat de grans mides i que havia d’estar dedicat a la Creu Roja i que al fina també va ser un projecte fallit. Encara que en aquest cas existeixen evidents problemes tècnics , - Novellas i el gravat no acabaven de quallar en el tempo tècnic que exigeix aquesta tècnica-, però el resultat és esfereïdor en la lectura detallada de la gran quantitat d’elements intencionats presents en l’aparent batibull del conjunt.

I que dir de la resta de peces presents amb elements tan personals com la “rosa socialista” ( mai exposada) enfrontada a la que treballà amb Capitani. O el seu autoretrat amb marcat diàleg amb els treballs del mateix Capitani i Contreras. O la caricatura coral del Sant Pere més Alt, fent garbuix amb el seu gat Jospin.

Una exposició de lenta i obligada visita en l’intent de trobar els tics personals, els detalls de complicitat , el rerefons amical d’un artista que tenia amb els que l’envoltaven uns punts de referència permanent en el creatiu i l’afectiu.

Una exposició que serveix de perfecte i acurat complement a les mostres de Can Palauet i a la ja clausurada de l’Ateneu.

PS.-En l’acte de presentació vàrem contar amb la presència de l’alcalde Baron , amic personal de l’artista que va cloure l’acte amb encertades paraules en referència a la vesant íntima i personal del allà exposat.

Malgrat ser aquesta exposició un acte oficial de la retrospectiva de Novellas ( així consta en les invitacions i catàleg ) ningú de l’IMAC es va acostar a l’acte inaugural , com ja és habitual amb tot el que es fa a l’espai Capgròs.

Així, havent acabat  el mandat Sergi Penedès, podem dir que en aquests quatre anys i efectuant-se onze exposicions a l’any, generalment protagonitzades per artistes locals , essent algunes de qualitat notable, ni el regidor de cultura ni ningú dels responsables d’arts plàstiques de l’IMAC han tingut a bé assistir a cap d’elles.

Les consideracions que mereixen tal fet , us la deixem en les vostres mans.

(fotografies de Manuel Contreras )

MUSEU BASSAT ( II )

Ahir al vespre , i amb la presència del Conseller de Cultura Sr. Ferran Mascarell , es va inaugurar la segona de les exposicions que serveixen per anar presentant el fons Bassat .

Encara que òbviament en farem detingut anàlisi d’aquesta nova exposició, vagi per endavant i per motivar a la seva visita , el dir que aquesta mostra supera abastament  al primers dels tastets.

A bon segur el nombre més reduït de protagonistes i conseqüentment un major nombre d’obra dels mateixos el que permet una visió més ampla , que no pas en la mostra inaugural, ajuda a aquesta sensació. Però examinat el nivell i la qualitat relativa de les obres presentades , en relació als seus autors, no existeix cap mena de dubtes del salt qualitatiu d’aquesta segona entrega , de la que repeteixo parlarem abastament , però que ens obliga ja a la recomanació més exultant.

MARTA DURAN

No voldríem tampoc passar per alt l’èxit que Marta Duran està tenint a la prestigiosa galeria Aitor Urdangarin de Vitòria . Un èxit evidenciat en la premsa basca.

Una exposició en la que Duran segueix explorant el camp floral i de jardins en el que actualment tant bé si troba , en aquest caminar per una pintura més intensa i evolucionada.

Moltes felicitats.

LA NIT D'EN JOAN PAU

Vaig conèixer a Joan Pau Blanch Ribó  fa un grapat d’anys i en un paratge tan inhòspit com el barracons de les campes militars de Saragossa., on coincidiren en la mateixa companyia per fer el llavors obligatori, servei militar. El vaig descobrir en observar que a mitja tarda , quan la gent anava a la cantina o escrivia a la novia hi havia algú que es dedicava a dibuixar en un bloc seriós i professional, i a més pel que vaig poder observar ho feia prou bé.

Van passar uns quants anys quan el vaig retrobar a Mataró i d’ençà llavors he seguit la seva trajectòria , a vegades dispersa i irregular degut als tombs impensats que a vegades ens dona la vida , fins ara mateix en que presenta a l’espai capgròs una vintena del seus treballs amb el nexe comú de la nit com a protagonista dels mateixos.

Joan Pau Blanch Ribó es troba ara en un estat d’interludi de la seva pintura. Existeix en el seu interior una densa lluita per expressar amb intensitat les seves emocions , i en aquesta baralla profunda , apareixen encerts en que mostra el seu nivell però alhora es produeixen esgarrinxades en el fet d’assolir obres en certa manera incomplertes.

Deia l’autor que se sent fauvista , però jo no diria tant. Per els fauvistes el color ho és tot , és principi,ànima i finalitat, i tot els elements que conformen una obra estan sotmesos al seu domini. Jo no diria que per Blanch Ribó sigui així. Per ell el color és molt important , però és més servei que finalitat ja que li serveix per accentuar les emocions que vol plasmar en aquestes visions nocturnes , en les que desferma tota la seva passió humanística , dons no ens enganyem, a l’igual que ha tramés a tants dels seus deixebles  dels que l’Eduard Novellas és el més important , l’home  en la seva presència o en la seva latència, és el veritable protagonista de la mostra.

Una exposició en la que cal destriar , ja que apareixen el dos plats de la balança. Jo em decanto per les obres més lliures i esbojarrades , en les que es nota el batec del creador , i deixo de costat aquelles peces més decoratives , més fetes com a contracor, en les que no assoleix el nivell. I m'apunto a remirar la carpeta d’obres sobre paper en les que hi ha veritables sorpreses que mereixien haver estat individualitzades.

Una mostra doncs amb diversitat de tons , en aquesta lluita per l’afermament personal que manté l’autor . Una fita que per aconseguir-la precisarà d’eliminar certes influències , - la dels Moscardó és evident -, i molt especialment haurà d’obligar a l’artista a una creació més meditada, el que no per això ha de voler dir menys fresca i potent , virtuts que avui per avui li son ben evidents.

Joan Pau Blanch.- “La nit d’en Joan Pau”
Espai Capgròs , del 27 de gener de 2011 al 23 de febrer de 2011


AL•LELUIA , AL•LELUIA , AL•LELUIA

Avui , en la nostra habitual visita al web municipal ens hem trobat amb l’agradabilíssima sorpresa de que , ja era hora, la COL•LECCIÓ BASSAT ja existeix en l’espai dedicat a la cultura.


Ha tardat 80 dies i de moment és un web molt escarransit , amb la corresponent informació d’utilitat ( ubicació, horaris, contacte ) i una mínima pinzellada que no ens fa ni cinc cèntims ni de la col•lecció i ni del consorci.
Un web que evidentment ha de créixer i millorar ( nosaltres seguirem a l’aguait ) però que de moment ha nascut , i que voleu que us digui, m’agrada pensar que la nostra insistència en la queixa , d’alguna cosa deu haver servit .

Ara ens queda dons mantenir el pols amb l’obra de Marc Llacuna , guanyadora de la Biennal Torres García. I voldria recordar als responsables que si per un ves a saber els hi agafa un rampell i decideixen penjar-la en lloc adequat , recordin que abans s’ha de restaurar ja que amb la desídia i l’abandó s’ha fet malbé. I no son invencions meves, i sí observació del propi autor.

O sigui que seguim

467 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA