B Bassat, Lluís
L’arribada de
Lluís Bassat a la vida artística mataronina és el millor que ha passat a al
ciutat en les darreres èpoques. Fem-ne història:
Bassat , resident a Llavaneres encara que a cavall amb Mataró , sempre explica que segons a quina part de la seva casa es troba està en una o altra població, tenia pactat amb l’alcalde de Llavaneres, per un llavors, Victor Ros del PP la creació d’un Museu d’Art contemporani en la seva població. L’arribada de les eleccions municipals provocà un canvi de govern i el nou govern , de CiU, va creure que a la població hi havia altres prioritats i va refusar el projecte.
Assabentat l’alcalde
Baron de les circumstàncies li va faltar temps per proposar a Mataró com seu
del projecte. S’iniciaren així unes converses que tingueren coma culminació el projecte del Museu d’Art
Contemporani de Mataró que acolliria la Col·lecció de la Fundació Carmen i Lluís
Bassat i s’establiria en un nou edifici bastit en la Farinera Ylla i Aliberch.
Projecte de Museu que un va tenir ocasió i goig de veure , amb maqueta inclosa ,
en els estudis de b720 arquitectes , realitzat per Anna Bassat, filla del col·leccionista.
Lamentablement
en aquells moments esclatà la crisi i tot el projecte del nou Museu se’n anà en
orris , per el que Baron va ofertar a Bassat la possibilitat de que fos la Nau Gaudí,
primer edifici que projectà el genial arquitecte, lamentablement dedicat des de
la seva recuperació a acollir un centre d'informació i orientació professional
per a joves menors de 25 anys, per que fos
seu temporal de la col·lecció que s’aniria
mostrant de manera parcial i periòdica. Fet que acceptà Bassat i així el 10 de
Novembre de 2010 s’inaugurava la primera exposició de la seva col·lecció a la que n’han seguit vuit
mes i algunes d’externes com la de la
Col·leció Gueron d’art inconformista Rus, una monogràfica de Subarroca , o una
magnífica mostra d’art brut.
L’arribada de
Bassat ha estat fonamental per a l’evolució, per no dir revolució en l’art i la
cultura mataronina. Ho ha estat per l’art en general, per els artistes
mataronins en particular, i per la promoció de la ciutat que ha provocat la seva
febril activitat.
Mataró té una important
història en el que pertoca a bones exposicions. Als cinquanta i poc, el Museu
de Mataró va ser lloc on els més innovadors artistes hi van passar Tàpies,
Cuixart, Villèlia, Hernández Pijuan, Alcoy, i molts més. Va existir una revifada
a començaments dels 70 que culmina amb Tertre i algunes apostes de la Caixa Laietana
que per ex, havia arribat a programar Equipo Crònica, però des de llavors una
davallada sense fi.
L’arribada de Bassat
i les seves exposicions han permet gaudir a Mataró d’obres dels més importants
artistes, des de Picasso, Miró, Tàpies, Leger, Oteiza o Chillida, fins el més
granat de l’art català a partir de les generacions de post guerra, amb especial
delectació en els dos artistes fetitxes del col·leccionista com son Guinovart o
Râfols Casamada. Una llista que ha permès posar l’accent en noms de molta qualitat
i que eren desconeguts d’aquells afeccionats no artferits. Tot amb unes
exposicions d’alt nivell, dignes dels més prestigiosos museus, amb uns
acuradíssims muntatges i amb l’afegitó d’uns espectaculars catàlegs que honoren
ara les biblioteques de molts mataronins gràcies al fet de que son d’obsequi en
les inauguracions. Qualitats totes elles en les que si nota la ma de mestre de Núria
Poch
Unes obres i
uns protagonistes impossibles de poder-se gaudir a la ciutat sense la seva
aportació.
Bassat ha
incidit , i molt, en els artistes mataronins i els seus cercles d’influència. S’ha
d’explicar però que la seva arribada no va ser ben rebuda per certs col·lectius
de creadors. Criticaven els diners que costava l’enrenou quan la despesa en art local era del tot
inexistent, sense espais expositius, sense ajuts per a cap projecte , essent
invisibles per a l’administració cultural local. Política d’amplituds de mires,
de ciutat i de futur, contra política de poble, de supervivència i ego local.
Certament
Bassat no va fer molt en els inicis per connectar amb l’art local i els seus
regnes de taifes, el que crec va ser un error. Sortosament Tempus Fugit, una exposició
a la que no era molt procliu, li va obrir els ulls al respecte de la vàlua de
molts creadors locals. Si fins aquell dia sols en coneixia a tres de comptats, Tempus
Fugit va ser per a ell un terrabastall i va trobar la tecla exacte per
incardinar-se amb els artistes locals. Va incorporar a la colecció a diversos autors locals, va començar
a sovintejar les exposicions que es
realitzaven a la ciutat i fins i tot va encarregar a un artista local el retrat
familiar que feia temps desitjava.
Però a més a
més, ha donat veu a aquesta artistes locals en les seves exposicions, al costat
dels autors més consagrats, sense desentonar-hi mai. I així obres dels artistes
mataronins s’han passejat per tota Andalusia, Àvila, Valladolid, Madrid, Bulgària , fins el cim que va ser l’exposició
de 7 artistes mataronins a Nova York a la seu de l’Institut Cervantes.
I coma cirereta, que no hem de menystenir, està la
il·lusió que ha generat en tot el món creatiu, esperonant-lo a una millor
creació per a veiam si hi havia sort i el treball entrava per l’ull dret al
col·leccionista i els afegia a la llista.
Però no hem de
deixar de costat el grau de difusió de la ciutat de Mataró que ha comportat
aquestes actuacions exteriors . Des de remarcar la capitalitat comarcal, amb
les expos subordinades a Llavaneres i Argentona, fins a portar el nom de
Mataró, i a més a més sota el segell cultural, per arreu de l’estat i a l’estranger
amb el cim de Nova York. Una publicitat positiva difícil d’assolir ni
amb un gran campanya publicitària.
Per això ,
davant tot el que ha significat l’arribada de Bassat a la ciutat , el nostre agraïment
hauria de ser enorme, i hauríem de pregar continuï entre nosaltres malgrat els
pals a les rodes que moltes vegades ha patit, i el refús de cert poder cultural,
aquell que rau a beneficència, que mai l’ha vist amb bons ulls i que sempre ha
fet , i crec que ho seguirà intentant, tot allò per espolsar-se’l de sobre. Que
no escolti els cants de sirena per traslladar la col·lecció a altres indrets i que vulgui seguir essent
un capgròs més, per que som molts els que li devem agraïment permanent.
(la fotografia que encapçala el post ha estat extreta de la xarxa i és de Ângel Alvarez.)