Fa sis anys la gent del Dimarts del Llimoner es va dirigir a Direcció de Cultura per a aconseguir una mostra antològica dedicada a Raúl Capitani. D’ençà aquell moment van repetir la petició diverses vegades, sempre amb el mateix resultat de la negativa o el silenci.
Aquets mes d’agost i vista
el molt deteriorat estat de salut de l’artista, Cultura va creure que era el
moment. Així mataven dos ocells d’un tret. Per un costat complien amb la
promesa d’una mostra anual especial amb un artista plàstic viu de la ciutat (
en el moment del sant Lluc la Fundació Iluro mantenia reserva d’espai però
desconeixia el nom el protagonista) i per l’altre feien homenatge a l’artista i
evitaven els improperis de la gent de la plàstica local.
Però al final la raó és tossuda i Cultura es tirava un tret al peu. Ni acomplia el compromís de fer mostra especial d’un artista viu ni podia homenatjar oficialment tal i com calia a Raúl Capitani.
I així, el passat 19 de
novembre i sota l’estrany comissariat de Raquel Medina que en un acte
d’honradesa deia públicament no haver conegut en vida a l’artista i desconèixer
bona part del seu fer i la seva trajectòria , s’inaugurava a l’Ateneu de la
Fundació Iluro i de la mà de Direcció Cultura una de les més miserables mostres
d’homenatge que he vist en la meva vida, - i n’he vist unes quantes-, i que hauria de fer caure la cara de vergonya,
si en tinguessin, a tots els seus
responsables. Una mostra confegida per un centenar de peces , totes elles
provinents de la col·lecció familiar, que ens permeten uns pinzellades lliures
i sense cap lligam del que va ser una part de la vida i el treball de
l’artista.
És clar que potser aquells
que han visitat l’exposició diran : ja està en Pic carregant les tintes ja que
l’exposició els hi ha agradat i no els hi trec pas la raó. Visualment parlant i
en un sentit del tot relatiu la mostra és interessant tal i com calia esperar
ja que tots sabem de la qualitat de Capitani i aquesta qualitat domina en tot
el conjunt del presentat, ja sigui amb la bona col·lecció de gravats , com en
la part pictòrica en la que hi ha unes positives sorpreses de caire més
abstractiu d’impressionant nivell, i la presència escultòrica que era
desconeguda per a molts.
Però si deixem el concepte
relatiu i alcem el punt de mira, per fer anàlisi absolut, haurem de comprendre
que la mostra és un fracàs espectacular.
Començant per el formal
l’exposició és un absolut desastre. Lineal, sense punts i a parts, amb una
disposició de tren interminable, saturada d’obres moltes d’elles repetitives.
Sense cap mena de fil conductor ni estructura de connexió, sense diferenciar
èpoques, tendències i estils. Una interminable rècula d’obres que passen davant
l’espectador sense entendre ni raó, ni causa. Sense ni tan sols unes mínimes
explicacions cronològiques i de currículum. Molt difícil és presentar-ho
pitjor.
Però el formal és de
matrícula si ho comparem en el conceptual que a fi de comptes és el que s’ha
d’explicitar d’un autor en una mostra d’aquest tipus.
Hi ha un concepte mai
escrit, però amb el que hom hi està d’acord. Que en una mostra de caire
historicista i en el que pertoca a
obres, a l’última font a la que cal adreçar-se és a la familiar. La raó és obvia. Quasi cap
artista té el costum de reservar-se una col·lecció particular amb obres
significatives. Llavors el que s’acostuma a trobar en el redós familiar , son
les restes de sèrie, l’estoc que no ha estat venut, obres per tant de segon
nivell. En aquest cas i de manera
inaudita la totalitat de l’obra presentada pertany a l’entorn familiar cosa del
tot inexplicable fora de pensar en el desig de documentar l’obra i que llastra
enormement el nivell qualitatiu.
Hom que conegui encara que
sigui de manera només superficial la trajectòria de Capitani a bon segur que
parlaria de diversos Capitanis: l’etapa argentina , l’arribada a Mataró, el seu
paper com educador social, el taller de gravat , l’entorn dels Dimarts del
Llimoner, els darrers temps més de llibertat
i tot això recobert per una obra genèrica establerta sempre en el
social, fonamentada en una capacitat tècnica fora de mides, i amb el rera fons que li serveix de substrat actiu de la
seva gran intel·lectualitat ,com ho son els seus profunds coneixements
literaris, filosòfic, polítics i d’història de l’art.
Doncs bé, res de tot això
queda aclarit i explicat en l’exposició.
Un pot entendre que no es
puguin presentar obres de la seva primera etapa
a l’Argentina però no pot entendre de cap de les maneres l’oblit dels
moments de la seva arribada a Mataró, la seva col·laboració amb la Fuset i les
seves primeres exposicions de la mà de Manuel Casahuga. Que no s’exposi el seu
gravat inicial de la Coca de Mataró amb el que s’inicia tota la història amb
aquest, el nostre país i amb la nostre ciutat. Que no hi hagi cap del seus
dibuixos a tinta acolorits de manera aquarel·lada amb lectures molt
intencionades de poemes de Lorca, Machado i
Miguel Hernández. Aquestes absències marquen clarament el acmí pels verals del
desconeixement.
I és que un artista mai és sols ell i sí també la seva circumstància que en el cas d Capitani es multiplica per el seu fet d’artista educador i conformador de grups. Com es pot passar per alt la seva etapa d’educador en el departament de serveis socials de l’Ajuntament intentant redreçar a un bon grup de joves en perill d’exclusió per haver abandonat tota mena d’ensenyament?. Com no son visibles aquells “garabatos dabuten” (1992/3) que va servir per retornar a la vida comú a un bon grapat de joves que fàcilment s’haurien perdut?.
I és que un artista mai és sols ell i sí també la seva circumstància que en el cas d Capitani es multiplica per el seu fet d’artista educador i conformador de grups. Com es pot passar per alt la seva etapa d’educador en el departament de serveis socials de l’Ajuntament intentant redreçar a un bon grup de joves en perill d’exclusió per haver abandonat tota mena d’ensenyament?. Com no son visibles aquells “garabatos dabuten” (1992/3) que va servir per retornar a la vida comú a un bon grapat de joves que fàcilment s’haurien perdut?.
O la carpeta “Mataró
Imatges” , realitzada en el II curs de Disseny gràfic i serigrafia a l’entorn
dels programes de garantia social , Ajuntament de Mataró 1997/8. O la dedicada
en homenatge a Gaudí del curs 1998/99?
I que dir del món del gravat , en el que el seu mestratge va fer créixer el verí del mateix en tants i tants artistes locals. Certament hi ha un munt de gravats en l’exposició, però estan deslligats , com perduts , sense parlar-se. I entre les carpetes presentades, curiosament manquen les dues més importants i representatives i que van tenir major repercussió. Com van ser les dedicades al tango i al Jazz , - aquesta enormement important per el lligam amb els treballs d’Alcoy i Rovira Brull que també havien treballat en el tema.
Qui visita l’exposició entendrà la potència del seu gravat però res podrà saber , ni tan sols intuir del seu paper en el Taller de Gravat del Patronat de cultura. Una cita del tot obligada en l’exposició, a l’igual que la presència nominal i formal dels seus alumnes , rendits sempre al fet i la passió del seu amic i mestre.
I que dir de la seva relació
amb els Dimarts del Llimoner de qui va ser pal de paller intel·lectual durant
molt de temps. La seva presència en les activitats col·lectives del grup, amb
obres tan impressionats com ho és la dels musics del Casament. I més.
Però res de tot això es veu
a l’exposició. Capitani un home que
sempre s’explicava , a vegades fins i tot massa, esdevé ara un home mut, del que res sabem, amb un
centenar d’obres que semblen surar en un núvol i sense cap mena de manera per
lligar-se , establir connexions , i entendre fer i consideracions d’un gran
artista.
És per això que sortim molt
entristits d’una mostra tan miserable. I molt
ens temem que encara ho estarem més quan a mitjans de mes es presenti el
catàleg de l’exposició, que molt ens temem pot convertir aquest interrogant
d’homenatge en una veritable escopinada al seu record. Catàleg en el que espero
ni tan sols ser nomenat malgrat que un , orgullosament sigui qui ha parlat més
de la seva obra i li ha presentat en nombroses ocasions. I és que un no vol ,
ni de resquitlló, ser partícip en unes mostres que haurien de ser homenatge al bon fer i acabant essent escopinades
pejoratives al damunt d’unes trajectòries envejables.
Capitani a la Fundació
Iluro, Res d’homenatge i molt d’insult a la seva memòria. I amb uns clars
miserables com a protagonistes.
Exposicions com aquets haurien forçosament de foragitar a impresentables com ho son el regidor de Cultura i els responsables plàstics de Direcció de Cultura.
No pot ser que gent que tant
ha fet per al cultura i la ciutat, sigui vilipendiada amb miserables mostres
com la que lamentablement acull l’Ateneu de la Fundació Iluro, un altre estament
del que caldrà parlar profundament , i gens bé, en properes ocasions. El cul
venut fa que siguin possible malèvoles exposicions com aquesta de Capitani que
ens ocupa.
Homenatge?. De cap manera.
Simplement una escopinada absoluta en el seu bon fer. Del tot lamentable.
Cal urgentment depurar
responsabilitats,