diumenge, de febrer 28, 2016

L’ALQUIMIA DE L’ART. JOAN SERRA



Can Caralt ha esdevingut de fa temps el centre expositiu més important de la comarca. Malgrat les seves limitacions espaials, el carisma particular d’en Lluís Albertí i els seus companys de feina han aconseguit que per els artistes aquest no sigui un espai més i sí un espai en el que poden expressar amb llibertat i sense cap mena de limitacions el seu bon fer. I dic això de bon fer ja que per una o altre cosa, l’espai de can Caralt ha esdevingut un espai en el que s’aconsegueix la sempre rara simbiosi entre continent i contingut amb un únic resultat d’alta qualitat.

En aquest més, i després del parèntesi obligat de les festes nadalenques amb el corresponent component didàctic, recupera l’activitat plàstica amb una excepcional exposició del ceramista Joan Serra que sota el títol de “Evolucions tèrmiques de la terra” ens dona lliçó magistral del concepte de creació artística sustentada en el domini quasi doctoral de la tècnica ceràmica que confegeix una veritable simfonia en la que l’equilibri fons/forma, és a dir escultura/ceràmica esdevé simplement espectacular.




Ta i com ja vaig defensar en la presentació de la mostra crec que cal oblidar el qualificatiu ceràmic en el context de l’exposició. La tècnica, és i ha des ser sempre mitjà, però mai objectiu i finalitat. Un concepte que de fa temps han comprés perfectament els plàstics que han abandonat els qualificatius tècnics per esdevenir simplement pintors o escultors, sense detallar en el genèric,  la tècnica que empren.

Explicava l’anècdota que em contava el bon amic Perecoll del temps de “Tres x tres”  en que Tharrats es negà a usar la paraula “joies” per una exposició justament d’això , de joies. Deia Tharrats que emprar-la rebaixava l’art al concepte d’artesania i que calia trobar quelcom diferent. Ell mateix va trobar l’expressió “escultures de petit format”.





No sé si caldrà trobar una altre paraula per definir les obres que presenta Joan Serra , - per a mi son unes magnífiques escultures-, el que si sé és que depassen amplament el concepte genèric i qualificatiu d’artesania per  esdevenir elements que expressen al màxim els conceptes volumètrics i estructurals per confegir unes formes subjugant que alhora venen carregades del misteri que genera la seva tactilitat, en aquest joc de la contradicció entre la duresa pròpia de la peça i alhora una aparent ductilitat que sembla que en tocar-les agafaren noves formes com si d’una mena de mousse ceràmic es tractés.

Diu Serra que ell no modela les peces que el seu treball està en reunir les condicions per a que les formes apareguin. I és en aquesta aposta que sembla gaudir de l’ancestralitat dels sentiments d’una certa alquímia, arribant fins a la modernitat més absoluta en aquest concepte de la deconstrucció, on l’autor és troba i se sent còmode per explorar fins els límits en la fèrtil però alhora complexa cruïlla en la que coincideixen art i tècnica.




Joan Serra és per a mi la més ferma imatge de la nova ceràmica. D’aquella que acceptant els fonaments clàssics de la mateixa sap portar als límits tots aquells elements tècnics i materials per donar resultat a unes formes interioritzades que poden semblar fruit de l’atzar i son en realitat resultats de l’estudi al límit de les possibilitats de tots els elements, en aquest cas , terres, temperatura i temps.. Joan Serra és la nova ceràmica i ho és fruit de ser en certa manera la més ferma demostració de la no ceràmica, en el seu camí d’obligada reconversió vers la plàstica escultòrica més pura , en la que poc importa mètodes i materials emprats.




La mostra de Joan Serra a Can Caralt és una mostra obligada per a tot amant de l’art i més encara dels amants de la ceràmica. I ho és ja que demostra com la ceràmica actual és anar molt més enllà del concepte de “plats i olles” i del propi de la ceràmica artística i decorativa. És simplement assolir els límits de l’especificitat escultòrica.  Tot en una lliçó de fets i conceptes de l’autor que sobrevola per damunt de tota ella i crea l’espurneig seductor que t’apropa a les peces i , tot volent descobrir el seu secret, t’abdueix en un treball artístic sense mida que mereix el més fort dels aplaudiments.

Joan Serra, un artista del volum excepcional en qui , encara que ell no ho comparteixi, la ceràmica és sols un accident tècnic. Una magnífica exposició d’un artista al que massa gent no tenia en compte i que obligatòriament hem de col·locar en el top-ten local. Un artista del volum que dona lliço i mestratge amb treballs com els que ara presenta.

Magnífic.

Felicitats.

(Les imatges han estat extretes de la xarxa i poden no correspondre exactament amb obres presentades)

diumenge, de febrer 21, 2016

PEPE NOVELLAS. SET ANYS D'ABSÈNCIA





Pepe

Com passa el temps. Avui va fer set anys que ens vas deixar i el cert és que sembla ahir. El divendres quan veia l’obra que t’han penjat a l’enèsim atemptat històric de Ca l’Arenas t’imaginava renegant com algunes de les vegades en que havíem sortit junts d’alguna exposició del vell casalot i enfurismats els dos ens cagàvem tranquil·lament amb la mare que els va parir i al cap d’un no res esclafíem a riure per que havies fet una imitació espectacular del director del Museu. I a tots dos, tot rient, se’ns passava la mala llet. I fins i tot vas acceptar exposar, just abans d'emmalaltir, en aquella història del viatge, justament quan a tu no t'agradava gens ni mica viatjar.

Ara ja has vist, en el nou calaix de sastre de la saleta han penjat  una obra de la sèrie de l’escorxador. Agafa just en el temps , és del 2006, i és una peça de segones lectures molt interessants que a bon segur quasi ningú descobrirà. El normal hauria estat una peça de Pompeiaque encaixava en el temps i en el fet de la teva exposició, però ja saps que els del Museu de curosos, res de res.

I és que el temps que ha passat no ha fet canviar res , tot segueix igual . L’Ajuntament segueix amb la seva dèria contemporània i els pintors no pinten per res i segueixen sense poder exposar a Can Palauet. La teva obra és impossible de veure. Alguns tenim la sort de gaudir-ne a casa , però les noves generacions no saben , ni sabran, qui ets , ni tan sols si vas existir,  ja que la teva obra no està viva enlloc. Que ells s’ho perden ?, oi tant , però que trist que un dels millors artistes d’una ciutat com Mataró no existeixi oficialment.

Això sí, tens un carrer , o millor dit un rotatori, just allà on Crist va perdre l’espardenya , però , oju , amb placa que ho indica. Sort que quan hi passo en les meves passejades ens parlem amb vibracions , que si no ...
Però ara ja fa set anys, i que vols que et digui, em dolen. Em dol que ningú, fora dels quatre íntims ho recordi. Em dol que la teva obra estigui adormida , morint-se , i dic bé, morint-se , ja que tots sabem que l’obra d’un artista si no es mou és obra morta.
Em dol que el teu nom vagi oblidant-se i que la qualitat de la teva obra no el pugui fer surar. Em dol que avui massa gent t’hagi oblidat. Em dol més però, i molt més, la teva absència i l’absència del teu art.

Per això avui he volgut fer tornar a volar aquestes lletres tot sabent que de nou t’arribaran. Dona records a l’Eduard , en Pere Màrtir, en Josep Mª i al pare ,  amb qui segur que tindràs unes grans converses i més des de que s’ha us ha afegit en Santi Estrany. Com us trobem a faltar en aquest Mataró vil, miserable i venut, que dona l’esquena a l’art i a la cultura i en la que aquells miserables dels que tant te n’enforties , segueixen tenint cadires de comandament  i segueixen vilipendiant a artistes com tu.

Em dolen moltes coses, però és que a bon segur ja estic gran i la jubilació m’ha acabat de convertir en un iaio cascarràbies que només explica batalletes , però per damunt de tot em dol no veure els teu treball , no sentir la teva veu, no poder comentar la darrera exposició i principalment no seguir conjuntament vius en l’art que tant ens va unir i que tant hem estimat.

Em dol el record i em dol l’art.

Encara que a vegades ho pensis , no t’oblidem.

En l’enyor, un petó ben fort.
Visca l’art.

Pere

(Actualització del post que vaig penjar fa ara dos anys en el cinquè aniversari de la mort de Pepe Novellas. Com que tot segueix igual, quan no pitjor, m’ha vingut de gust repetir-lo)


(L'obra reproduïda és un Autoretrat de Pepe Novellas de la meva col·lecció particular)

dimarts, de febrer 16, 2016

FALSIFICACIONS





A bon segur que la noticia artística de la setmana ha estat la detenció d’un galerista d’Olot, un marxant barceloní i un familiar de Tharrats , involucrats  en la venda d’obra falsa del desaparegut artista. La notícia crec que cal analitzar-la més enllà de la superfície dons ens parla , i ben clarament, de moltes coses.

En primer lloc cal observar que enlloc es donen ni noms ni inicials dels detinguts. Serà per raons de la presunció d’innocència diran uns, fet al que no estic gens d’acord ja que aquesta presunció d’innocència sembla difícil de provar quan han estat enxampats “con las manos en la massa” , i provoca en conseqüència una presunció de culpabilitat dels altres. No m’agradaria ser galeria d’Olot ni marxant barceloní amb uns quants Tharrats totalment autèntics ja que l’ombra de la sospita ja ha planat damunt seu.

Crec sincerament que s’han de fer públics els noms dels detinguts ja que son massa vegades en que els personatges repeteixen el seu mal fer davant el desconeixements dels resultats finals de les investigacions. Ahir era notícia amb imatge, el dia del judici no serà ni tan sols notícia.

El segon punt de reflexió és que l’artista falsificat sigui Tharrats. Habitualment les falsificacions sempre tiren per dalt. No és rentable falsificar bitllets de 5 euros. Tharrats és un artista reconegut , especialment per pertànyer al grup de “Dau al set” , encara que son molts que el consideren quasi un element aliè que sols era acceptat ja que era el fill de l’imprempter , i per tant sense ell no es podia tirar la revista. La seva pintura , amb les maculatures i el joc de tintes de clara influència gràfica, és sens dubte la de menys valor dels components del grup , d’aquí la seva presència en el món comercial de l’art català sovintejant les seves pintures i l¡obra gràfica de la que, com no, n’era mestre.




Apostar per falsificar Tharrats és indicatiu de dos fets . En primer lloc de la crisi econòmica. La seva existència provoca que no hi hagi diner en el mercat per adquirir obres d’alt nivell ( quant de blanqueig hi ha hagut mitjançant l’art) i per tant el mercat es dirigeix a un nivell mig en el que encara és possible l’adquisició d’alguna obra d’algun reconegut artista. Un mercat dirigit a gent que desconeix del tot el camp artístic comercial ja que avui en dia les subhastes presentes veritables “gangues” que un aprofitaria ràpidament si disposés de  cash.

L’altre està en la incultura artística general. Qui conegui l’art català sap abastament que Tharrats va realitzar la seva darrera exposició l’any 1993 i va morir el 2001. En aquest període la seva obra va ser quasi inexistent ja que patia d’una malaltia tipus Alzheimer o demència senil que l’impedia treballar. A més , a poc de la seva mort van aparèixer un munt d’obres seves ja que és vox populi que davant la impossibilitat de vendre les obres de gran mida , l’entorn familiar es va dedicar a esquarterar en porcions aquells treballs per poder-les introduir en el mercat  en mides més comercials.

Però la reflexió més intensa està en l’aprofitament per part dels tramposos del desig de certa gent de lluir de certes possessions. A Mataró tots sabem l¡’anècdota d’ allà els anys 90, d’ un reconegut advocat que lluïa en el seu despatx d’un Miró fals que l’hi havia “colat” un soci. Ell ho sabia i quan algú coneixedor del fet li comentava , sempre responia que ell no el trauria d’aquell indret de privilegi. Si ho faig, raonava, o diran que soc un ruc al que han enganyat o que estic arruïnat i me l’he hagut de vendre. O sigui...



Per acabar, em sap greu que la trampa hagi estat amb Tharrats amb qui havia mantingut una bona relació. A finals dels 70 va exposar a Tertre. Allà el vaig anar a  entrevistar i en acabar va dir dos coses. Una va ser felicitar-me dient-me “segueix per aquest camí”. I l’altre va ser dirigir-se a Nico del Rio per dir-li que al final de l’exposició una litografia era per a mi. Així disposo d’una magnífica lito de la sèrie lunar, de les més interessants que va realitzar.
Igualment disposo d’un petit col·lage personalitzat ( veure imatges) que em va regalar mitjançant Lolett Comas , bona amiga seva i que es va afartar de vendre Tharrats a Mataró i rodalies ( tots absolutament autèntics).

L’art de nou involucrat en un tèrbol affaire. No deixa de ser curiós que mentre ningu compraria un cotxe de gamma alta per quatre euros si ho fa amb l’obra d’un reconegut artista. Això es defineix com incultura, ni més ni menys que el fonament essencial per a poder efectuar qualsevol estafa. És a dir, com ara mateix.


dimarts, de febrer 09, 2016

POL BORRÀS. REFLEXIONS




Està absolutament acceptada la reflexió de que és molt més fàcil “colar” un abstracte dolent que no pas una figuració d’igual nivell. És així ja que mentre el no expert en pintura no figurativa es quedarà en l’aparent ,” jo d’això no hi entenc” ,per no fer discerniment, mentre que l’errada en una obra de caire figuratiu salta a la vista fins i tot del més allunyat dels afeccionats.

Potser per això és tan complicat reeixir en la pràctica de d’hiperrealisme, aquesta estilística artística sorgida als EEUU per allà els anys 70 com a una perversa modificació del pop-art , que pretén simplement expressar amb fotogràfica fidelitat escenes del quotidià , ja siguin indrets peculiars i de règim comú, o d’altres propis i pertanyents a la personalitat del creador. Una estilística però que ha anat derivant vers una mirada molt més personal de l’autor sense deixar mai per això aquesta fidelitat a la realitat per més que s’acosti vers un trompe l’oeil.




Pol Borràs és un jove i alhora veterà pintor resident de fa uns anys a Caldetes i que ara exposa per primera vegada a Mataró , a l’espai Capgròs. Un autor que té en aquest hiperrealisme la raó més potent de la seva línia pictòrica, practicant-la conceptualment  de dues maneres ben diverses: aquella d’arrel més pura i aquella altre que té en el concepte surreal l’essència de la seva creació. Dues maneres amb dues realitats formals ben diferents.

Passejar-se per la seva mostra de l’espai capgròs ho fa molt evident. Hi ha aquelles obres em que l’aparença d’un hiperrealisme absolut domina,i fixeu-vos que parlo d’aparences. Son les seves visions del mar , algun que altre reflex de finestral, l’onirisme d’uns fils elèctrics de tren per damunt les aigües ( bonica al·legoria de les nostres “estimades” rodalies) i obres d’aquest tarannà en la que la figuració és extrema però incomparable amb la realitat ja que aquesta no existeix. És en aquesta juguesca del real/imaginari en que Borràs en surt abastament airós davant la impossible comparança.



Però al seu costat i compartint espai , és on apareixen aquelles obres més estrictes de concepte i en les que les mancances de la perfecció tècnica afloren. I la raó és tan senzilla com evident. En el cas de l’imaginari tot el treball és mental , establert en l’àmbit d’uns fonaments realistes, però quan anem a la rigidesa del concepte el fonament ja no és mental i sí simplement físic. Llavors és quan apareix la fotografia com a base i recordatori de la realitat però amb la greu errada de no tenir en compte que una fotografia general produeix un apilament de planos que, en l’acúmul, distorsiona la perspectiva real i per tant obliga a unes correccions tècniques que Borràs oblida amb la corresponent baixada de nivell que s’evidencia sense gaire anàlisi en obres com puguin ser aquestes de carrer a la nit o escala.




Ens trobem doncs amb una mostra ambivalent que conjuga bons encerts amb greus errades i és en la correcció d’aquestes on hi ha la veritable salvació. A Pol Borràs li falta incidir en el detall de la perfecció per aconseguir els resultants adients als seus desitjos conceptuals i temàtics. Sense ells es quedarà en la mitja tinta que ara observem. D’ell ha de sorgir el desig i la força de l’esfprç o en cas contrari fer un gir a un concepte com l’actual, atractiu en moltes ocasions però que precisa d’un pas endavant.

En el seu fer i les seves mans hi ha el signe del seu futur.



divendres, de febrer 05, 2016

FA DEU ANYS. FEBRER 2006


Ja fa anys que en el decurs de converses informals o d’altres de més transcendents , explicant anècdotes o remarcant dades al respecte de fets de l’art local, molts m’havien dit de que seria convenient deixar escrites aquestes vivències . Ara , jubilat de tot, del professional i de l’artístic, amb temps suficient encara que amb ànims baixos vist l’estat i la manera d’actuar de l’art mataroní, i a pesar d’ells, he cregut convenient que és moment de començar la història , i en això estem.

Però quaranta anys de vida activa , amb una prèvia i una conclusió, dona per a molta feina, però vista la fal·làcia històrica que està duent a terme Ca l’Arenas amb una revisió històrica de l’art local més falsa que un duro “sevillano” ,que es deia abans, o que un bitllet de 30 euros, i  a més amb desig de mentir, confondre  i falsejar la història (repassar la vitrina de la sala superior amb barreja indiscriminada i no diferenciada de fets mataronins i d’’altres que res hi tenen a veure n’és evidència) em fa pensar que cal dur a terme aquesta tasca , i la farem, no ho dubto.

De moment, i per anar fent boca, en començar cada més faré resum del que havia passat deu anys abans. És una manera de mantenir viu un record que malgrat el poc temps passat, ja sembla lluny de la nostra memòria.


FEBRER 2006

No va ser un mal mes,  a fe de Déu.



Individualment Rosa Codina va realitzar una exitosa mostra a la galeria Àmbit. Una mostra que va ser molt ben qualificada per la crítica barcelonina que incidí un cop més en l’alta qualitat del treball de l’artista. Un èxit acomplert també en el que pertoca al públic que va respondre molt positivament al seus treballs.





Per l’altre costat , Llucià González Viza va exposar a la galeria Comas, un espai en aparença esquerp  degut a que el seu habitual camp de treball es troba en la pintura i en una línia de caire tradicional encara que intentant posar-se al dia.  La seva va ser una exposició en la que de nou mostra la dicotomia encara no resolta entre una línia gràcil, elàstica i de moviment i una altre de més pesant,  molt potent en la tècnica però molt menys en el concepte.




Col·lectivament parlant, dos fets importants, un absolutament reeixit en el temps mentre que l’altre ha esdevingut una quimera inabastable.

L’apartat positiu va estar en la confirmació de l’acceptació per part de l’Ajuntament de la ciutat de la donació de la Col·lecció Xavier Ubach, una donació que al costat d’un bon grapat d’obres dels més reconeguts artistes locals n’hi apareixien d’altres amb detall important per els noms de Meifrén, Urgell, Casademont, Cruañas, Tur,Martínez Lozano, Antoni Comella.  Una donació que servia per cobrir part de l’ample forat negre de les col·leccions mataronines i que va ser presentada públicament l’estiu de l’any següent (2007) a les sales del Museu Municipal.

I l’altre apartat va estar en l’establiment en ferm de les reunions per a crear el Fons d’Art amb la cessió d’obres significatives dels artistes locals. Unes converses que van acabar el mes següent amb la signatura oficial del conveni. Un conveni que no es va dur a terme per les negatives absolutes del que seria nou regidor , Sergi Penedès, i de la responsable d’arts visuals, Giséle Noè.

De tota aquella trista història de la que en parlarem abastament quan toqui ( el mes vinent) em quedo amb dos frases que han quedat marcades a sang en el meu interior. La de Rafa Milán, per un llavors director del patronat municipal de cultura: “ I  on estan les actes notarials dels artistes conforme cedeixen les seves obres i tu ets el seu representant ?”. I la de Baron en anar-se a dida el projecte: “Pere, per Cultura mai es trencarà cap pacte polític”.

D’ambdues frases m’ha quedat un agror municipal que no m’he pogut treure de sobre . I fa ja deu anys.





dimarts, de febrer 02, 2016

MER MATALONGA. DISPERSIÓ





La gent de la Sant Lluc ens té acostumats a exposicions prou apreciables en la sala del Col·legi d’Aparelladors, però com és lògic i natural de tant en tant els resultats no son el plaents que a tots ens agradaria. Una d’aquestes ocasions és l’exposició actual amb el protagonisme de Mer Matalonga, amb la mostra “Ciutats medievals” , una exposició fàcilment definible com dispersa per el seu , al meu entendre, erroni plantejament del formal i el conceptual de la mateixa.

Hi ha artistes que malgrat la seva experiència no acaben d’entendre el concepte vital del que és una exposició . Per a molts , masses, exposar és simplement presentar públicament un seguit d’obres , quantes més millor, situades més o menys estèticament en les parets de l’espai expositiu. Pensen que amb tan sols dipositar el seu “art” serà fet suficient com per generar el diàleg amb l’espectador. I no és així ni de bon tros.





Una exposició no ha de ser mai una suma d’individualitats (quadres) i sí com una petita història en la que a més de la correcció ortogràfica (tècnica), existeixi un ritme sintàctic adequat (muntatge) que permeti enlairar el relat (concepte) amb la suficient coherència com per provocar l’atenció de l’espectador i que no faci que la seva mirada simplement rellisqui per damunt les obres i si que en canvi es deturi davant elles a la recerca del misteri que tota obra d’art , si és que es vol considerar com a tal, ha de posseir.

No succeeix això en aquest cas on ens trobem formalment amb una mostra curulla d’obra , -en sobren com a mínim una tercera part-,  disposada de forma que sembla aleatòria o casual, sense que les obres estableixin nexes entre sí , el que la fa absolutament bigarrada i amb una clara sensació d’enfarfegament .  Tot en un muntatge pla, d’aquells que no ofereixen , no punts i a part , ans tan sol algun punt i seguit, per a que l’espectador pugui “respirar” i digerir conceptes.  Tot això, i molt especialment l’aiguabarreig de formes i conceptes , converteix la mostra quasi en una col·lectiva, definició que resulta enormement preocupant.





Matalonga  diu que vol cercar l’essència de les ciutats mitjançant colors i textures i així aconseguir  reflectir “el simbolisme del poder de les ciutats medieval a les ciutats actuals”. Frase que és subtítol del genèric que és “Ciutats medievals”. Hi ho fa, segons ella mateixa, mitjançant uns paisatges abstractes de caire metafísic. Però aquestes intencions no son reeixides justament de nou per la dispersió conceptual del presentat.

I és així ja que el presentat no ofereix cap misteri. Justament la intenció temàtica sembla hauria de convertir  cada obra en un interrogant que neguitegés intel·lectualment a l’espectador alhora que es sentis tranquil·litzat per el concepte visual. Però res més lluny d’això. Passejar-se per l’exposició es trobar-se, ara amb un treball que crida l’atenció per el bon ritme, per un acurat treball cromàtic en moltes ocasions prou agosarat , i al seu costat una obra amorfa sense sensacions plàstiques de cap mena i que et preguntes el per què de la seva presència ja que distorsiona del tot el lligam del presentat. Tot en un dispersió que converteix en absolutament il·legible al global de la mostra.




És per això que penso seriosament que cal un replantejament absolut tant en l’aspecte formal com en el conceptual. L’ideari té el suficient atractiu com per aprofundir en ell, però fent-ho mantenint la llibertat compositiva i accentuant la rigidesa mental que permeti donar un eix unitiu al conjunt del presentat. Una tendència que sembla iniciar-se en algunes peces de la sèrie “topografies” que pot ser un bon punt de partida per a posteriors experiències.

“Ciutats medievals” , una exposició desafortunada malgrat algunes espurnes que ens indiquen que hi pot haver-hi molt més en el treball de l’artista, però que en el conjunt no pot superar la dispersió formal i conceptual d’uns treballs que , amb alguna excepció, no deixen petja.

(Les fotografies han estat extretes de la xarxa)