“VARIACIONS”. ROSA CODINA-ESTEVE, MIA LLAUDER I CATHERINE LORTON.

 

Inaugura temporada “La destil·leria” , i ho fa mitjançant una concentrada exposició amb les obres de tres artistes mataronines d’alt nivell: Rosa Codina-Esteve, Mia Llauder i Catherine Lorton, tres maneres ben diferents de veure l’art i d’expressar-lo , però amb una unitat qualitativa comú i amb un llenguatge que essent diferent i que a voltes el podríem considerar com a contrari, mostren el seu bon fer sense molestar-se, ni fer-se nosa, demostrant que en l’art la qualitat, és més que res el que uneix en diàleg, idiomes ben diferents.

Rosa Codina Esteve segueix mantenint el seu to artístic tant en el que pertoca al fet com a la qualitat que atresora. Un espectacular díptic omple la sala gran de la seva sensibilitat i qualitat.

Codina-Esteve és creadora densa , de treball lent i reflexiu en el que cada pinzellada és justa i mesurada . En la seva trajectòria ha assolit el sempre difícil equilibri entre fons i forma per anar conjugant sense presses, però com es diu, sense pauses , un idioma pictòric personal i personalista que destil·la també suaument , com si de pluja fina es tractés , les seves reflexions personals que s’embranquen en una filosofia pròpia que cada vegada té  l’espiritualitat més com eix motriu. Un equilibri entre fons i forma en el que disposa a la pintura com entramat i bastida per després deixar anar dipositant en el mateix , els seus sentiments.

Cada una de les seves pintures que tenen intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica i el fons com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar com artístic.

I en aquest sentiment quasi renaixentista , Codina-Esteve segueix desenvolupant el seu leit-motiv etern , el d’aquesta espiritualitat pont entre passat i futur , que va de les seves peces anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar , ha seguit per uns treballs misticistes amb so a gregorià i ara  decantada en  una espiritualitat més orientalista , tot recolzat en aquests objectes quasi eteris , que no sols suporten ans també donen pes i seguretat , en aquest cas a uns conceptes difícilment discutibles , ataquem pel cantó que sigui. Tot en aquest equilibri, del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els demés.

Totes aquestes frases, corresponen amb petites variacions, a la critica que li vaig realitzar per l’exposició que celebrà a la sala d’Aparelladors aviat farà 15 anys. Un temps que li ha permès incidir més encara   en el manteniment de la seva filosofia personal i conseqüentment pictòrica  que ara arriba al grau màxim amb aquestes petites espurnes que ens va oferint en exposicions com la d’avui que mostra i demostra a l’autora com una de les grans artistes mataronines de sempre.

De Mia Llauder, la seva companya d’aventures, he pogut seguir el seu tarannà creatiu en les meves tasques en el Museu del Càntir . Allà , l’any 2016, és a dir  ja fa uns quants anys, exposava la seva creació i un deia d’elles el següent: “Em nego a qualificar a Mia Llauder com a ceramista ja que per a mi és una escultora que fa del volum  una juguesca engrescadora que aconsegueix mitjançant les estructures modulars dels seus treballs un complex exercici arquitectònic de regulació d’espais, ans també , i el que és més remarcable amb un dinamisme cinètic que eliminant tot el pes del material li dona significat volàtil i etèri que emociona i sedueix.

La seva perfecció tècnica que li permet reconvertir la lectura del material emprat donant-li suavitat i dolçor quan convé, o al contrari , força estructural per equilibrar la teòrica fragilitat de les peces que confegeixen els seus peculiars trencaclosques. I per l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i . en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva.

I per acabar amb  l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i trencadisses en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva Si a més a més d’aquests conceptes conceptuals i afegim una capacitat tècnica fora de mides , en els llindars de la perfecció, la creació d’un ambient de refinada elegància que fa brillar els seus treballs com si de les millors joies es tractés, i l’excel·lència del muntatge de l’exposició en el que és impossible trobar-hi un detall negatiu,  hem de convenir la gran qualitat del presentat a la Destil·leria.

Finalment , Catherine Lorton .ens ha recordat allò que deia fa quasi 10 anys quan va exposar a la perduda sala de la Presó. Deia “L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona”.

Avui Catherine Lorton ha disminuït la mida de les seves peces, però no la intensitat ni el misteri. Amb aquests espacials caps, plens d’imputs , es pregunta i ens pregunta, per que paga la pena esforçar-se per expressar plàsticament les seves emocions més íntimes, alhora que s’interroga si serem capaços de prestar-li l’atenció imprescindible i connectarem  amb la seva interioritat evidenciada mitjaçant la plàstica, tractada tècnicament amb una pulcritud de veritable mestre.

Codina Esteve, Llauder i Lorton tres artistes de primera que inicien la temporada de La Destileria , un espai que fa deu un va inaugurar amb les paraules i des de fa anys, aquestes es mantenen amb l’art i els artistes .

 

VARIACIONS. ROSA CODINA-ESTVE, MIA LALUDER, CATHERINE LORTON.

La Destil·leria, galeria d’art

Del16 de Setembre al 17 d’OCTUBRE DE 2023

 

.

 

 

ROSA CODINA-ESTEVE. MIRATGES

 

Rosa Codina-Esteve és de fa molt temps del més destacat que artísticament parlant tenim a Mataró. Però la ceguesa artística dominant a la ciutat va fer, fins no pas massa, que fos una absoluta desconeguda.

Alguns la van descobrir al 2007 al Monjo de Vilassar, i va ser el 2009 quan realitzava la seva primera exposició com cal a la ciutat , a la sala d’Aparelladors. Amb Tempus Fugit esclatà el coneixement i el 2019 la seva mostra “Vacuum” a ca l’Arenas acabava d’obrir els ulls a tothom.

Visió general de l'exposiicó

Ara, Rosa Codina presenta una esplèndida exposició a les sales de can Caralt , al Museu de Llavaneres, on fa com un compendi essencial de la seva darrera trajectòria per mostrar a qui encara no ho sabia, la gran qualitat que atresora tant en el que pertoca al concepte artístic, com al seu aclaparador domini tècnic dedicat a la única finalitat de comunicar al màxim les seves sensacions i emocions.

He escrit múltiples vegades del seu art i sentint haver esgotat els conceptes a emprar, i per no repetir-me, he cercat paraules d’altres per a definir el seu fer.

Així adapto a Rosa Codina les frases que Gustavo Torner dedicava a Fernando Zóbel, un artista que veig en un clar paral·lelisme pictòric amb Rosa Codina-Esteve i que deien:” La singularitat de la seva pintura radica en que sempre i conscientment no ha volgut que fos altre cosa que pintura, quan la majoria dels artistes volen també que al seva pintura fos altres coses a la vegada i fins i tot per damunt del fet pictòric.

Rosa Codina-Esteve  ha aconseguit un art tan coherent amb els principis de la pintura que coincidint amb molts aspectes de la pintura més actual, a la vegada queda ancorada com la vida, en el gran art del passat”.

La subtilesa etèria de l’artista aconsegueix en un equilibri que podríem considerar zen, gestar una harmonia plàstica, que partint de la creació de la llum distribueix ombres, detalls que en la suma de la seva imperceptibilitat composa un microcosmos plàstic davant del qual ens sentim abduïts tant per el misteri que ens atrapa com per la bellesa que genera.

Escorç del tríptic  que jo titulo "despullant l'abstracció

Una exposició aquesta d’avui al Museu de Llavaneres que no és un miratge, ans el contrari. Una mostra que cal visitar i gaudir de manera lenta i detinguda per comprendre en la plenitud el ser i el saber de l’autora, que assoleix plenitud màxima en el tríptic que jo anomeno “Despullant l’abstracció”, paradigma de qui depassa l’habitual en el seu fer artístic.

D’obligadíssima visita, sota pena de pecat mortal artístic i cultural.

(Imatges pròpies i extretes de la xarxa)

 

CATHERINE LORTON I ROSA CODINA-ESTEVE FINALISTES DEL PREMI VILA CASAS

El Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas és el més important de Catalunya, - el segon és el Torres Garcia-, i és el segon d’Espanya, superat tan sols per el BMW. Però artísticament parlant és el més valorat ja que implica entrar en la Col·lecció Vila Casas i fer una exposició individual al museu de Can Framis, a més de la possibilitat que el mecenes adquireixi la teva obra, com acostuma fer amb un bon grapat dels finalistes de cada edició.

És un premi singular ja que el jurat ho és de classificació i el veredicte final és unipersonal del Sr Vila Casas que tria el que més l’agrada entre els seleccionats, mantenint així el criteri personal de la seva col·lecció i el seu mecenatge.

Enguany entre els participants, dels que desconec el número exacte però que anteriors edicions superaven els 500, han estat 27 obres les seleccionades i d’entre elles dues d’artistes mataroninws “Biogeometries I “ de Catherine Lorton i “Fresa A-7” de Rosa Codina-Esteve.

I jo que me n’alegro un munt. Estic content en el general i en el particular. En el general per que demostra l’alt nivell de la plàstica mataronina malgrat el boicot permanent de Cultura Mataró, i en el particular ja que tinc un alt apreci i estima a ambdues autores.

Estic molt orgullós de que Rosa Codina hagi dit en públic i privat que qui millor ha sabut reflectir el seu concepte artístic i pictòric ha sigut un servidor. Un concepte explicitat des de la defensa més apassionada a tot el seu treball i a la seva trajectòria.

En el que pertoca a Catherine Lorton vàrem tenir uns inicis tempestuosos ja que estava molt clar que aquells inicis figuratius no la portaven a enlloc més que a ser una imitadora de ... . Després el seu esforç formatiu i la seva gran capacitat artística i creativa l’han portat al lloc que ocupa i amb el gravat com a idioma plàstic i signe d’identitat. I com em deia justament ara, sempre hem estat al seu costat.

La llàstima és que ambdues no deixen de ser desconegudes del públic mataroní. A Rosa Codina-Esteve ara farà un any Cultura Mataró li va organitzar una expo a Ca l’Arenas, sense publicitat, actes complementaris i fins i tot el catàleg que es va realitzar, molt bo en el fotogràfic encara que molt fluix en l’explicatiu, no va ser presentat públicament. Essent l’únic catàleg dels editats per Cultura Mataró que no s’ha fet públic i roman emmagatzemat en els racons de Cultura no havent sortit a la llum per ocupar el lloc d’honor que mereix.

En el cas de Catherine Lorton , mai ha estat cridada a participar en cap exposició oficial. Malgrat la seva rabiosa contemporaneïtat , al no encaixar la seva plasticitat en la tirania conceptual de Gisela Noè, autoritat màxima de Cultura i a qui hom deu vassallatge si vol exposar en els espais municipals. Lorton s’ha convertit en autora de culte entre els artferits locals però sense poder mostrar tot el seu potencial en un espai públic importat.

Molt important aquest èxit de la plàstica mataronina, ja que s’afegeix el que obtenen Perecoll, Jordi Prat, Marc Prat, Josep Serra, Josep Maria Codina i la pròpia Rosa Codina amb l’expo de la col·lecció Bassat a Sevilla i posteriorment en gira per Andalusia, mantenint el to front artistes de primera línia mundial. Artistes mataronins que alguns tampoc han tingut mai un espai municipal per exposar i els altres s’acosten als vint anys d’ençà van fer la seva única exposició.

Uns fets sobre els que caldria una profunda reflexió per part dels que manen però que al meu entendre passa obligatòriament per no renovar el contracte que caduca abans de fi d’any de l’actual directora del Museu i com no , destituir fulminantment a Gisele Noè, responsable màxima de tota la desfeta.

Però evidentment somiar no costa  res, i tots sabem que seguirà el mal son.

( les fotografies de les obres e Lorton i Codina no son les que es preesnten al concurs que encara son secretes per l'exclusivitat del mateix)

ROSA CODINA ESTEVE. VACUUM

Que Rosa Codina Esteve és del bo i millor que corre en l’artístic per les nostres contrades és un fet que defenso de fa molts anys. És clar que la defensa no té pas mèrit especial. No son molts els artistes mataronins que poden lluir d’un currículum tan excel·lent. Doctora en Belles Arts. Estudis al Departament d’Art de la New York University i professora titular de cursos a les universitats de Kesington and Chelsea de Londres, la Laguna i Berlín, així com professora de cursos als més diversos indrets del món( Sud-Amèrica, Països Nòrdics, Japó, Europa clàssica)

Això per no dir les seves exposicions en importants Museus i Galeries i que la seva obra honori importants col·leccions, alguna de tan peculiar com la de Biblioteca Nacional espanyola, son signes de la seva vàlua i del reconeixement que  ha tingut la mateixa.

Lamentablement a Mataró és una gran desconeguda , i la seva presència ha estat tan minsa  com que sols ha exposat a la petita sala de l’Ajuntament ( 1988 i 1992) i a Aparelladors ( 2009), el que provocà que fos una de les sorpreses de “Tempus Fugit” amb unes obres que justament marquen  l’inici de tota l’obra que ensenyoreix i honora com mai des de la seva inauguració, les sales de Ca l’Arenas.

L’exposició que sota el títol de “Vacuum” presenta a Ca l’Arenas esdevinguda, avui sí, aquell indret i amb aquella intenció per la que Jordi Arenas en feia donació, és una magistral lliçó d’art i de pintura. Dos conceptes que massa vegades s’estableixen per separat i aquí es conjuguen alhora per arrodonir una simfonia artística sense fi.

Rosa Codina sembla establir la seva filosofia pictòrica molt en el camí del que parlava Paul Klee quan deia que “tot art és sempre un recordar remot: coses obscures, immemorials, fragments de les quals perduren amagades en l’ànima de l’artista.”  

D’aquí les seves obres anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar, per evolucionar en  una musicalitat que va des del gregorià fins a Bela Bartok, amb una filosofia fonamentada en els tons de l’escala cromàtica, sense fugir d'un marc tonal , i interessada en utilitzar formes simètriques i equilibrades, assolint una espiritualitat de caire orientalista en el que es confonen fons i forma, matèria i esperit. Tot en la recerca d’un equilibri interior,  equilibri del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els de més enllà

El singular de la seva obra està potser en que com Gustavo Torner deia de Fernando Zóbel, un artista idolatrat per l’autora, tot radica en que Rosa Codina Esteve sempre i de manera ben conscient no ha volgut res més que la seva obra sigui altre cosa que pintura , mentre que la majoria d’autors pretenen que sigui alhora altres coses, fins i tot per damunt del fet pictòric . Ella ha aconseguit realitzar un art tan coherent amb els principis de la pintura que, coincidint en tants aspectes amb la pintura més actual, la seva obra queda ancorada amb el gran art del passat.

I per aconseguir-ho ha sabut aprofitar la seva capacitat tècnica fora de mides que fa que les seves pintures tinguin un intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar sigui artístic.

Assoleix així un sentit renaixentista de l’art que li serveix per escapolir-se de la dicotomia artística actual  en el que ha quedat ja superat el dilema figuració vs abstracció per passar a ser concepte vs plasticitat o esteticisme. I si diuen que en el musical “o es canta o es crida”, Codina  fa les dues coses a la vegada assolint un sentit estètic tan profund que quan plasma els objectes que son protagonistes de les seves obres, aquests bols, tasses , gibrells, els despulla del seu embolcall temporal i anecdòtic  transformant-los  en elements eteris, lliures i espirituals. Els converteix en anti-matèria.

L’obra de Codina és figurativa en l’aparença però conforme ens apropem a ella, en la veritable i real abducció que produeix la seva contemplació directa i personalitzada, ens introduïm en l’abstracció, deixem i superem la matèria per entrar en l’ànima, en l’esperit. Les formes i línies es confonen i difuminen. No desapareix el color però son la llum i les ombres les que confegeixen un món nou, una nova dimensió, quàntica en diu l’autora , per a mi simplement la dimensió del veritable art , la del que comunica, interroga  però alhora et serena  amb l’esplendor de la seva bellesa.

L’obra de Codina Esteve expressa llum, però no la física, sinó la única que ha d’aportar un creador, la llum que existeix en la seva ment. En el seu cas una ment sadollada d’art i que molt contingudament ens ofereix en les seves escasses exposicions públiques i de la que ara podem gaudir a Mataró gràcies  a aquesta excelsa exposició de ca l’Arenas amb títol enganyós ( vacuum), ja que tota ella està plena a vessar de pintura i d’art en la màxima expressió.

Exposició orgàsmica ,d’obligada i repetida visita per a qualsevol veritable afeccionat a l’art.

Felicitats.

FA DEU ANYS. FEBRER 2006

Ja fa anys que en el decurs de converses informals o d’altres de més transcendents , explicant anècdotes o remarcant dades al respecte de fets de l’art local, molts m’havien dit de que seria convenient deixar escrites aquestes vivències . Ara , jubilat de tot, del professional i de l’artístic, amb temps suficient encara que amb ànims baixos vist l’estat i la manera d’actuar de l’art mataroní, i a pesar d’ells, he cregut convenient que és moment de començar la història , i en això estem.

Però quaranta anys de vida activa , amb una prèvia i una conclusió, dona per a molta feina, però vista la fal·làcia històrica que està duent a terme Ca l’Arenas amb una revisió històrica de l’art local més falsa que un duro “sevillano” ,que es deia abans, o que un bitllet de 30 euros, i  a més amb desig de mentir, confondre  i falsejar la història (repassar la vitrina de la sala superior amb barreja indiscriminada i no diferenciada de fets mataronins i d’’altres que res hi tenen a veure n’és evidència) em fa pensar que cal dur a terme aquesta tasca , i la farem, no ho dubto.

De moment, i per anar fent boca, en començar cada més faré resum del que havia passat deu anys abans. És una manera de mantenir viu un record que malgrat el poc temps passat, ja sembla lluny de la nostra memòria.

FEBRER 2006

No va ser un mal mes,  a fe de Déu.

Individualment Rosa Codina va realitzar una exitosa mostra a la galeria Àmbit. Una mostra que va ser molt ben qualificada per la crítica barcelonina que incidí un cop més en l’alta qualitat del treball de l’artista. Un èxit acomplert també en el que pertoca al públic que va respondre molt positivament al seus treballs.

Per l’altre costat , Llucià González Viza va exposar a la galeria Comas, un espai en aparença esquerp  degut a que el seu habitual camp de treball es troba en la pintura i en una línia de caire tradicional encara que intentant posar-se al dia.  La seva va ser una exposició en la que de nou mostra la dicotomia encara no resolta entre una línia gràcil, elàstica i de moviment i una altre de més pesant,  molt potent en la tècnica però molt menys en el concepte.

Col·lectivament parlant, dos fets importants, un absolutament reeixit en el temps mentre que l’altre ha esdevingut una quimera inabastable.

L’apartat positiu va estar en la confirmació de l’acceptació per part de l’Ajuntament de la ciutat de la donació de la Col·lecció Xavier Ubach, una donació que al costat d’un bon grapat d’obres dels més reconeguts artistes locals n’hi apareixien d’altres amb detall important per els noms de Meifrén, Urgell, Casademont, Cruañas, Tur,Martínez Lozano, Antoni Comella.  Una donació que servia per cobrir part de l’ample forat negre de les col·leccions mataronines i que va ser presentada públicament l’estiu de l’any següent (2007) a les sales del Museu Municipal.

I l’altre apartat va estar en l’establiment en ferm de les reunions per a crear el Fons d’Art amb la cessió d’obres significatives dels artistes locals. Unes converses que van acabar el mes següent amb la signatura oficial del conveni. Un conveni que no es va dur a terme per les negatives absolutes del que seria nou regidor , Sergi Penedès, i de la responsable d’arts visuals, Giséle Noè.

De tota aquella trista història de la que en parlarem abastament quan toqui ( el mes vinent) em quedo amb dos frases que han quedat marcades a sang en el meu interior. La de Rafa Milán, per un llavors director del patronat municipal de cultura: “ I  on estan les actes notarials dels artistes conforme cedeixen les seves obres i tu ets el seu representant ?”. I la de Baron en anar-se a dida el projecte: “Pere, per Cultura mai es trencarà cap pacte polític”.

D’ambdues frases m’ha quedat un agror municipal que no m’he pogut treure de sobre . I fa ja deu anys.