Que Rosa Codina Esteve és del bo i millor que corre en
l’artístic per les nostres contrades és un fet que defenso de fa molts anys. És
clar que la defensa no té pas mèrit especial. No son molts els artistes mataronins
que poden lluir d’un currículum tan excel·lent. Doctora en Belles Arts. Estudis
al Departament d’Art de la New York University i professora titular de cursos a
les universitats de Kesington and Chelsea de Londres, la Laguna i Berlín, així
com professora de cursos als més diversos indrets del món( Sud-Amèrica, Països
Nòrdics, Japó, Europa clàssica)
Això per no dir les seves exposicions en importants Museus i
Galeries i que la seva obra honori importants col·leccions, alguna de tan
peculiar com la de Biblioteca Nacional espanyola, son signes de la seva vàlua i
del reconeixement que ha tingut la
mateixa.
Lamentablement a Mataró és una gran desconeguda , i la seva
presència ha estat tan minsa com que
sols ha exposat a la petita sala de l’Ajuntament ( 1988 i 1992) i a
Aparelladors ( 2009), el que provocà que fos una de les sorpreses de “Tempus
Fugit” amb unes obres que justament marquen l’inici de tota l’obra que ensenyoreix i
honora com mai des de la seva inauguració, les sales de Ca l’Arenas.
L’exposició que sota el títol de “Vacuum” presenta a Ca
l’Arenas esdevinguda, avui sí, aquell indret i amb aquella intenció per la que
Jordi Arenas en feia donació, és una magistral lliçó d’art i de pintura. Dos
conceptes que massa vegades s’estableixen per separat i aquí es conjuguen
alhora per arrodonir una simfonia artística sense fi.
Rosa Codina sembla establir la seva filosofia pictòrica molt
en el camí del que parlava Paul Klee quan deia que “tot art és sempre un recordar remot: coses obscures, immemorials,
fragments de les quals perduren amagades en l’ànima de l’artista.”
D’aquí les seves obres anteriors , carregades de cargols,
baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit
familiar, per evolucionar en una
musicalitat que va des del gregorià fins a Bela Bartok, amb una filosofia fonamentada en els tons de l’escala
cromàtica, sense fugir d'un marc tonal , i interessada en utilitzar formes
simètriques i equilibrades, assolint una espiritualitat de caire orientalista
en el que es confonen fons i forma, matèria i esperit. Tot en la recerca
d’un equilibri interior, equilibri del
yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser
o el no ser, que diran els de més enllà
El singular de la seva obra està potser en que com Gustavo
Torner deia de Fernando Zóbel, un artista idolatrat per l’autora, tot radica en
que Rosa Codina Esteve sempre i de manera ben conscient no ha volgut res més
que la seva obra sigui altre cosa que pintura , mentre que la majoria d’autors
pretenen que sigui alhora altres coses, fins i tot per damunt del fet pictòric .
Ella ha aconseguit realitzar un art tan coherent amb els principis de la
pintura que, coincidint en tants aspectes amb la pintura més actual, la seva
obra queda ancorada amb el gran art del passat.
I per aconseguir-ho ha sabut aprofitar la seva capacitat
tècnica fora de mides que fa que les seves pintures tinguin un intens olor a
pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja
quasi oblidat de la tècnica com a condició ineludible per intentar oferir un
treball que volem considerar sigui artístic.
Assoleix així un sentit renaixentista de l’art que li
serveix per escapolir-se de la dicotomia artística actual en el que ha quedat ja superat el dilema
figuració vs abstracció per passar a ser concepte vs plasticitat o esteticisme.
I si diuen que en el musical “o es canta o es crida”, Codina fa les dues coses a la vegada assolint un
sentit estètic tan profund que quan plasma els objectes que son protagonistes
de les seves obres, aquests bols, tasses , gibrells, els despulla del seu
embolcall temporal i anecdòtic
transformant-los en elements
eteris, lliures i espirituals. Els converteix en anti-matèria.
L’obra de Codina és figurativa en l’aparença però conforme
ens apropem a ella, en la veritable i real abducció que produeix la seva
contemplació directa i personalitzada, ens introduïm en l’abstracció, deixem i
superem la matèria per entrar en l’ànima, en l’esperit. Les formes i línies es
confonen i difuminen. No desapareix el color però son la llum i les ombres les
que confegeixen un món nou, una nova dimensió, quàntica en diu l’autora , per a
mi simplement la dimensió del veritable art , la del que comunica,
interroga però alhora et serena amb l’esplendor de la seva bellesa.
L’obra de Codina Esteve expressa llum, però no la física,
sinó la única que ha d’aportar un creador, la llum que existeix en la seva
ment. En el seu cas una ment sadollada d’art i que molt contingudament ens
ofereix en les seves escasses exposicions públiques i de la que ara podem
gaudir a Mataró gràcies a aquesta
excelsa exposició de ca l’Arenas amb títol enganyós ( vacuum), ja que tota ella
està plena a vessar de pintura i d’art en la màxima expressió.
Exposició orgàsmica ,d’obligada i repetida visita per a
qualsevol veritable afeccionat a l’art.
Felicitats.