dilluns, de juny 28, 2021

EL FEMER DAURAT DE L’ART CONTEMPORANI.

 



Digueu-me vell, que fregant els setanta ja començo a ser-ho. Digueu-me desfasat , que potser sí per que tot això de l’art falsament contemporani em consta de digerir, especialment quan es considera art. Digueu-me  el que vulgueu, però no em digueu tonto, per que no ho soc. Digueu-me si de cas clàssic.

En aquestes darreres setmanes, Perejaume, artista al que admiro, ha volgut fer una vertebració especial de la comarca del Maresme amb cinc accions, per a mi més poètiques que no pas artístiques, en la consideració més acadèmica de la paraula,  en les que amb la col·laboració de  l’Espai d’Art i Creació Can Manyé (Alella), la sala d’exposicions Espai Casinet (Masnou), el centre Mataró Art Contemporani, la Fundació Palau (Caldes d’Estrac) i el Museu de Pintura (Sant Pol de Mar) , centres tots ells abundantment regats amb diners públics, i que generalment fan olor al mal perfum del pijismo progre. Amb ells ha muntat l’espectacle, per que crec que així s’ha de definir, “guardar a fora”.

Unes accions poètiques de magnitud, com  daurar un femer que abans ha estat confitat, amb pans d’or: mullar el mar, i diverses accions fílmiques i algun que altre dibuix. Tot això per la misèrrima quantitat de 60.000 euros i que sols haurà estat gaudida pels integrants de l’autocar (gratuït, això sí) que va fer gira el gran dia pels diferents indrets.

I jo em pregunto, essent aquí el més important la idea, i tenint en compte que la gran majoria no l’haurà gaudit en directe i sí per mitjans digitals. No hauria estat el millor la realització digital  d’aquest efímer amb el que aconseguim el mateix resultat però abaratint costos que amb el que està caient es prou convenient.

Però està clar que no, com molt bé reflexionava Joan Pere Viladecans amb l’article “L’escultura invisible” dedicat a Salvador Garau, capaç d’haver venut per 15000 euros una escultura invisible, aquí no es tracta d’això. Allà deia:

El arte contemporáneo en su vertiente más frívola se está convirtiendo en algo parecido a un fondo de inversión, en la adquisición de un paquete de acciones de un producto de alto riesgo. Inmaterial. La pandemia ha precipitado en el mundo occidental algo que se preveía: un cambio de época y una convulsión en el uso, costumbres y vehículos de expresión. Y por lo que hace a la creación, es evidente su claro sometimiento al gigante digital. Y su consecuente claudicación ante la inmediatez de banalidades con presunciones artísticas. En el fondo la economía digital desprecia al artista e intenta dirigir su arte comprimiendo, además, el tiempo que los creadores necesitan para su proceso creativo, cada vez más efímero. Calentando el dañino triunfo de la mediocridad ¿Una crisis cultural? Un maridaje muy contemporáneo: cultura, dinero y poder. La era de los billonarios y la tecnología. Venta y reventa de algo que no existe. Esnobismo puro.

Descaradamente se busca la provocación fácil, la repercusión mediática y el permanente relumbrón en las redes. Advirtiendo que, aunque no lo parezca, hoy es más fácil escandalizar a la sociedad y llegar a ella. Escuchen la banalidad de los raperos, miren a artistas de ferias internacionales, esculturas y pinturas, montajes ingenuos con pretensiones de denuncia. Baratijas culturales para salir en el telediario.

I és que curiosament l’art contemporani és el que menys arrisca. Tot son projectes que sols es materialitzen quan hi ha els diners. Si no hi ha diners no hi ha acció. La plàstica en canvi se la juga cada dia i en cada moment. Crea i a veiam si hi ha algú que s’enamora de la creació i la paga.

Però els modernos, els progres i els grans creadors, son ells. Senyors contemporanis, a cagar a la via, i després busquin qui els hi pagui els pans d’or per daurar les seves defecacions.

El femer daurat. Sens dubte la més bella i real de les metàfores en relació a l’art contemporani.

 

divendres, de juny 25, 2021

ART I FESTA. FUNDACIÓ ILURO



Amb aquest títol i el sots títol de “Més d’un segle de cartells i programes de Les santes” , la Fundació Iluro acull una magnífica exposició organitzada i produïda per el Museu Arxiu de Santa Maria, en commemoració del 75 aniversari de la seva existència que mostra per primera vegada la seva excepcional col·lecció de cartells i programes de la Festa Major de Les Santes, que segons s’assegura és la més complerta que es conserva  i que aplega des d’exemplars de començaments del segle passat fins a tot el referent d’èpoques més actuals.



No puc negar que la visió massa saturada i enfarfegada del cartell publicitari de la mostra em va fer témer el pitjor, sabedor que quan es parla de Santes mai s’acaba parlant de l’esperit i en globalitat, i si en canvi de la suma d’elements individuals del que no es pot oblidar cap ni un, sota el perill de que pugui començar la tercera guerra mundial.



Però només entrar en l’espai expositiu totes les meves temences es van esvair ja que l’impecable treball de Conxi Duro en el comissariat i molt especialment en els dissenys expositiu i gràfic, converteix el que podria haver estat una bigarrada mostra en dinàmica saltimbanqui en una serena passejada per la història dels cartells de festa major, ben muntats i millor distribuïts per èpoques, amb l’ajut imaginatiu i inestimable dels diversos “xinos” que arrodoneixen la mostra amb els detalls més puntuals.



Una exposició que ens permet no sols veure l’evolució artística i creativa del disseny i el cartellisme, ans també fixa la nostra mirada en el transcórrer de la història, amb les iconografies pròpies i personals de cada època, alhora que si ens fixem en el detall podem intuir el discórrer social i sociològic de la població i els seus habitants,  i en la significació i importància que han tingut les festes de Les Santes en els diversos moments d’aquests més de cent anys que es mostren.



L’exposició sols té un però, la llàstima és que aquest sigui tan important que fa devaluar i molt la importància de l’exposició, i no és altre que l’absència d’un acurat catàleg.



Valgui la dita catalana de que els estalvis es mengen les estovalles. Una vegada aconseguida tal gruix de documentació i explicada de manera tan magnífica és del tot increïble que acabada l’exposició tot retorni als estatges del Museu Arxiu i fins la propera, sense que els ciutadans puguem gaudir d’un recull que ens permeti ampliar els nostres coneixements i fixar l’ull en el detall que sí s’observa en una mirada documental tranquil·la, però que és impossible de detectar en la visió expositiva per més detinguda que fem la visita.



Un catàleg que a un preu mitjanament acurat, estic convençut hauria estat un gran èxit de vendes. Tenint en compte que l’exposició romandrà oberta fins el dia 29 d’agost , hi ha encara temps per posar fil a l’agulla i fer-lo realitat.



Amb ell, aquesta exposició assoliria el nivell de matrícula d’honor, mentre que ara es queda en l’excel·lent, nota més que sobrada per recomanar vivament la seva repetida i deturada visita, en el segur que si l’aprofitem en sortirem més savis i fins i tot més mataronins.

 

Art i festa. Fundació Iluro

Del 18 de juny al 29 d’agost de 2021

dilluns, de juny 21, 2021

EROSIÓ. POL CODINA

 



Pol Codina va esclatar com artista  de ben jove  amb tan sols 22 anys d’edat i uns estudis de disseny industrial a la butxaca, i ho va fer amb una escultura d’una estructura vertebrada al sant Lluc del 2005 iniciant una explosió meteòrica que comportà un aprofundiment en la línia d’aquesta escultura, la realització amb el seu pare de la gegantina escultura del peix de la seu central de Caixa Laietana, actualment i de manera lamentable en un estat de deteriorament important, i acabant el 2009 amb l’obra “Gràvida” una obra  d’altíssim nivell que es troba en l’actualitat en el MEAM.

Públic i crítica estàvem rendits ambdós a una escultura tècnicament impecable, amb un ideari fresc que donava potència i solvència a uns treballs seductors en la forma i reflexius en el fons. Amb aquests bagatges Codina ocupava els espais del Monjo , i en comptes de fer un tour de força mostrant tota la seva potencialitat de futur, va malmetre l’exposició amb una retrospectiva dels 5 darrers anys, quan hi havia molt poc passat i en canvi , sí un amplíssim futur.



Aquella exposició va ser l’inici del pas del desert que durant una dècada ha realitzat l’artista. Obligat per  necessitats vitals a dedicar molt de temps a les tasques d’ofici de la serralleria artística familiar i a la seva passió per recuperar la forja com un element artístic i cultural important, crec que aquest esforç va esgotar en part la seva  faceta més creativa i artística a la que cal dedicar una ment lliure, fresca i fora de les preocupacions quotidianes. En aquets temps, les seves esporàdiques presències ens parlaven massa d’un dejà vu, mantenint això sí el to d’una dominador tècnic, però no deixaven de ser un donar voltes sobre el mateix de feia molts anys.



Ara però a la Destil·leria , Pol Codina amb l’exposició “Erosió” sembla cridar amb força el seu esperat retorn a la creació potent , amb una exposició  bigarrada de peces i conceptes  en la que es reafirma en el seu passat artístic però alhora obre noves portes i finestres senyalant nous camins que semblen prou gratificants en l’artístic, confegint en aquesta certa disparitat un llenguatge potent i atractiu  de visita plaent i amb l’alè d’un cert misteri planant per tota l’exposició.



L’exposició és de mirada complexa ja que Codina en realitat presenta tres exposicions en una. Per un costat reafirma el passat, amb  obres més de la línia de forja artística, culminades per el vaixell mogut en aigües embravides. Demostració d’equilibri i ofici, apropant-se  cap el decoratiu però mantenint intenció i capacitat de seducció.



La segona part d l’exposició està formada per les seves estructures mòbils,  unes estructures atractives per se, però alhora massa pesants amb el que es perd el sentit de moviment. Certament hi ha mòbils immòbils, com per ex. l’escultura penjada de Chillida al parc de la Creu a Barcelona. Essent enormement pesant un té la impressió que sols en tocar la començaria a cimbrar. Però aquest no és el cas.

El rei dels mòbils mòbils, i valgui la redundància,  Calder , era home d’escultures altament pesants, que en el moment en que s’enfrontava a les seves estructures mòbils, les alleugerava fins el grau màxim. Ara s’obre  un nou camí per a Codina, en el que cal triar l’opció. Penso que està més en el camí de Calder però per aconseguir-ho cal un procés de depuració intens i profund.



Però per a mi la veritable ànima de Codina està en la tercera part de l’exposició. Allà és on rau el veritable Pol, juganer com un nen en els mòbils, i professional de l’ofici en la primera part. Aquí ens trobem a un escultor agosarat que sabedor de que disposa de les eines tècniques per arribar al que pretén, ha cercat en l’ànima allò que volia expressar .



 I ho fa amb un grup de peces contundents , molt en el concepte d’Oteiza de creació d’espais, volums i buits, a las que ha dotat alhora d’un sentit de moviment amagat , com si de peces de Berrocal es tractés, i a més amb una pell exterior  natural i verge , fugint d’acabats fins, metal·litzats i polits , en la recerca de la bellesa del material pur i concentrant la força en l’interior  fugint de l’esquer de l’escultura “bonica”.



Acompanya aquest seguit de potents peces, una sèrie de treballs de menor mida, quasi bibelots, realitzats amb aram degudament tractat per assolir el color verdós del coure . Son simplement petites notes, quasi unes gotes metàl·liques, que denoten un ritme desenfrenat, en aquest cas amb una estètica visual més llaminera, però que alhora denoten profunditat en la creació  i gestació.

Certament l’exposició m’ha agradat malgrat les seves mancances. Ho ha fet per que després de massa temps, ens torna a aparèixer l’artista, el que neguiteja en la recerca de nous camins, no el que es conforma amb allò que sap fer molt bé, sinó el que cerca nous reptes i noves aventures.I certament aquests nous reptes em semblen molt interessants i desitjo veure per quins camins evolucionen.

Per això aconsello la seva visita. L’espectador es trobarà en part al Codina forjador ja conegut, però per l’altre observarà un futur que es promet més que interessant.

 

dimarts, de juny 15, 2021

ELS GRAVATS DE GOYA DEL MUSEU

 

Gravat de Goya que va desaparèixer de la col·lecció del Museu de Mataró

El dia 26 de maig, és a dir justament fa vint dies, vaig adreçar un mail al regidor de Cultura a la seva direcció corporativa del web de l’Ajuntament, demanant explicacions del fet de que no estigués programada una exposició dels gravats de Goya en aquest any en que se celebren els 275 anys del seu naixement, carta que vaig fer pública a ales xarxes socials i que de nou reprodueixo aquí.

 

Sr. Xesco Gomar

Regidor de Cultura de Mataró

 

Em dirigeixo a vostè per què m’expliqui la raó per la que aquest any en que se celebra el 275 aniversari del naixement de Francisco Goya, el Museu de Mataró no exposa públicament els seus gravats que de forma completa ( menys un ) disposa en el seu fons.

No sols seria una exposició que col·locaria en el mapa al museu de Mataró, ans també és una necessitat de servei cultural a la seva ciutadania.

Fa 25 anys , justament en el 250 aniversari de Goya, que van ser exposats aquests gravats per darrera vegada. I va ser una exposició  amb tal èxit que va convertir-se en exposició itinerant per Catalunya i fins i tot es van desplaçar a Mèxic per a ser exposats.

Per tant tots els menors de 45 anys i aquells nouvinguts a la ciutat en aquest període de temps, no han pogut gaudir del privilegi de visionar aquest tresor artístic de la ciutat.

M'agradaria conèixer les raons d’aquest greu error artístic i ciutadà, que s'afegeix als habituals en el que pertoca al Museu de la ciutat. i en la difusió de les arts plàstiques.

Atentament

Pere Pascual i Martí

 

Han passat tres setmanes i com diuen Ebre enllà, hem tingut “la callada por respuesta”, cosa de la que un n’estava fermament convençut ja que tampoc mai han respost a les meves queixes reclamant el pagament del que em deuen pels meus escrits en el catàleg de l’exposició d’artistes mataronins a Nova York, en les condicions que vàrem pactar amb Núria Moreno, per un llavors regidora de Cultura que m’efectua l’encàrrec.
No hi ha hagut escrit oficial de resposta però sí m’han fet arribar per un interlocutor del sottogoverno, les noticies que no pateixi , que hi haurà exposició dels gravats de Goya, que serà al novembre i a Ca l’Arenas com a seu de la secció d’Art del Museu, que no tindrà una estructura convencional i sí més aviat contemporània ja que l’eix central serà l’únic gravat que manca ( va ser robat ) i que és una exposició que s’està preparant de fa més de dos anys.

Donant com a certa la major, ja que confio abastament amb la persona que m’ho va comunicar , crec que a més de felicitar-nos per l'important que és que per damunt de tot  l'exposició sigui una realitat, cal puntualitzar algunes coses amb les que discrepo en gran manera.

En primer lloc l’espai expositiu previst. Les obres de Goya han de ser exposades en la seu central del Museu a Can Serra i de cap manera  s’han d’exposar a Ca l’Arenas. I hauria de ser per tres raons: Institucionals, tècniques i de difusió.

Institucionalment per que la seu central és el lloc adequat per a tan honorable exposició, a més el seu reclam hauria de posar en valor a la resta del Museu , de manera  que amb un petit esquer, com per exemple exposar una capítol dels gravats en la planta primera, aconseguiríem dirigir als espectadors vers la resta del Museu que és ben desconegut e infra visitat.

Tècnicament per que les sales del Museu permeten una millor visió            i disposició de l’exposat que no els petits habitacles de Ca l’Arenas que compartimentaria en demesia el conjunt. A més si empréssim les sales del vestíbul de la primera planta , ens permetria un esponjament magnífic per a la visió de tota la col·lecció.

De difusió, ja que l’horari del Museu és molt més ampli que el de Ca l’Arenas . El Museu obre cada dia menys els dilluns, mentre que Ca l’Arenas sols ho fa dijous, divendres, dissabtes i diumenge al matí.

A més el Museu té per la seva situació una dinàmica de visites peculiar en el que s’inclouen els passavolants, circumstància que de cap manera té Ca l’Arenas, un casalot mort en vida amb un nivell de visites ridícul i risible. I més tenint en compte la nul·la difusió publicitària que es fa de les activitats que en ella es realitzen, fet que l’ha convertit en quasi invisible als ciutadans, fora dels arts ferits.

I no em val això de que Ca l’Arenas és la seu de la secció d’arts del Museu. Actualment a can Serra i durant més de sis mesos hi ha una exposició amb un sol protagonista, un quadre de Martí Alsina. Si realment fos el que pregona l’oficialitat, aquesta obra hauria d’haver estat exposada a ca l’Arenas. O sigui que menys milongas identitàries. I cada expo al seu lloc.

Cartell de la primera exposició dels gravats de Goya al Museu de Mataró


Em sembla una mala pensada realitzar l’expo de gravats de Goya, que recordem no han vist com a mínim la meitat del mataronins, en forma de treball contemporani, al voltant del gravat robat.  Evidentment l’obra de Goya pont dialogar amb qualsevol obra contemporània, i sortir-ne guanyadora. Però crec que és un greu error desvirtuar la globalitat dels gravats, que ja per se estan distribuïts en diversos conceptes, per jugar amb una peça que pertanys als Desastres i per tant absolutament descontextualitzada de la resta.

Finalment no crec ni un borrall que faci més de dos anys que s’hi treballa. En aquest temps no s’ha dit ni una paraula al respecte d’aquesta exposició. He adreçat la meva queixa a diverses autoritats  municipals, inclòs l’alcalde i sempre m’han escoltat amb cara de no saber de que els parlava. A més, si fos cert, el més fàcil és contestar d ‘immediat, tot dient, no es preocupi Sr. Pascual que tot està en marxa, i no aquest silenci captiu que sembla allargat per a decidir com ho muntem per a dir que sí es farà l’expo però sense que sembli que és per pressió, i sí com a conseqüència d’un treball ja prefixat i guardat gelosament en secret.

A veure. Espero que el regidor de Cultura en ares de la transparència de la que fa gala el seu govern, em remetrà la corresponent resposta a la meva pregunta i a les reflexions afegides en aquest post.

Els mantindré informats


diumenge, de juny 13, 2021

HECTOR AMEAL. ENTRE L’INTIMISME I LA PASSIÓ

 



Hi ha marques tan sòlides que saps que no et fallen quasi mai i que en conseqüència acompleixen sempre amb les expectatives previstes. A la comarca i per el que es refereix a l’art, tots sabem que les exposicions al Museu Arxiu de Llavaneres , a Can Caralt, son garantia de qualitat, i no diguem de la garantia que significa la Col·lecció Bassat.

Quan es conjuguen a l’ensems , que acostuma a ser una vegada a la temporada , l’excel·lència està garantida  i a més acostumant a descobrir-nos autors amagats, o la cara oculta dels consagrats. Així en els darrers anys hem pogut gaudir del Guinovart figuratiu o de la sorpresa d’Elena Paredes amb el seu repàs a l’estilística pictòrica dels darrers 50 anys del segle passat i ara mateix d’Héctor Ameal ,  un excels, però amagat i desconegut artista i del que ara descobrim també la seva influència en alguns autors de l’escola de Mataró.



Hèctor Ameal és un pintor argentí ( Buenos Aires 1944),- l’estètica  i la intencionalitat de les seves tintes el delaten-,que després d’estudiar Belles Arts es dedicà al disseny gràfic i la creació publicitària. Camí d’un viatge a Milà on volia establir-se per aprofundir el seu treball ,va fer parada a Barcelona, lloc que el va abduir i es va quedar per sempre més a Sitges , dedicant-se especialment a la creació artística amb èxits a l’Ynglada Guillot i al premi de dibuix de la Fundació Miró on el va descobrir el galerista Guimiot que el fitxà per la seva galeria, amb la que realitza nombroses exposicions per diversos països europeus. Una llarga i degenerativa malaltia el va apartar de l’art en els darrers anys de la seva vida i el seu fill cedí el seu llegat a la Fundació Bassat que ara l’aixopluga.


Ara a can Caralt el descobrim amb sis espectaculars tintes xineses sobre paper i 19 pintures, unes quantes al tremp sobre fusta i la resta tècniques mixtes sobre fusta, tela o paper.

En l’apartat del dibuix ens enfrontem a un dominador absolut del mateix, amb unes obres que en unes d’elles s’acosten a l’estilística dels vells gravats anglesos, però sota un prisma de mirada críticament humanista amb una lectura de cínica ironia, mentre que les altres es mouen en un expressionisme de caire psico analític, molt habitual en artistes sud americans d’aquells moments i que ens retrotrauen als treballs que a Espanya realitzaren José Hernández i el Grupo Quince.



Però la sorpresa s’escau quan observem les pintures , en espacial aquelles que es troben a l’entrar a a la sala a mà esquerra. La seva visió ens porta d’immediat a les obres dels inicis professionals de  Pepe Novellas, tant en la textura, la paleta cromàtica, l’estructura general de l’obra, amb aquest a composició plana en al que es nota la bastida geomètrica amb la que es construeix.

I el cert és que Novellas havia quedat abduït per el treball d’Ameal  de qui coneixia alguna cosa i al que va descobrir abastament a Arco85 on Novellas acudí com expositor de la galeria Tertre. Així ho va explicitar al deixeble, parent i amic, Josep M: Codina com s’explica en l’escrit de Glòria Bosch al catàleg de l’antològica que es realitzà a Can Palauet i a l’Ateneu.



Les pintures d’ Ameal, com perfectament defineix Núria Poch en l’escrit de presentació, representen espais interiors silenciosos..., o natures mortes , que en ocasions incorporen  personatges esprimatxats com absents i enigmàtics en un món de temps immòbil. Tot sense inventar temes nou sinó expressant com ningú la dualitat de les coses.

En una estètica entre morandiana i zurbanaresca ens ofereix uns obres d’inquietant i seductora serenitat amb aquestes imatges de llocs i ambients plenes de subtils intencions comunicadores. Unes obres que sense saber per que ens emocionen i les fem nostres, potser per que en el fons les reconeixem com a pròpies en algun racó amagat de les nostre ànimes . Tot en un àmbit purament sensorial.



L’exposició d’ Ameal és una magnífica notícia per el de recuperació , o potser hauríem de dir descobriment, d’un autor que sota la més que difícil simplicitat teòrica ens ofereix lliçó d’art i ens obliga a reflexions interiors i íntimes profundes, en la línia del misteri que sempre ha d’aplegar la bona obra d’art.

Exposició d’obligada visita, sota pena de pecat mortal artístic.

Felicitats Museu de Llavaneres, col·lecció Bassat i com no a tots els joiosos visitants de la mateixa.


del 4 de juny al 31 de juliol de 2021

 

dimecres, de juny 09, 2021

“REVÉS”. GRAVATS DE TERESA OLLER



Que el gravat sembla ser el rei artístic del Maresme queda palès amb la gran quantitat de mostres que constantment  acullen els seus espais expositius, com per exemple ara mateix amb Lázaro Ferré  al Museu del Càntir i Teresa Oller amb l’expo “Revés” a l’espai capgròs.


Teresa Oller, la gravadora d’Alella i membre de Tarlatana 17, repeteix expo a Mataró uns mesos més tard de que ja ens mostrés els seus treballs a la sala del Casal.



Llavors comentàvem que la bona qualitat del seu fer, no havia lluït ni havia arribat als espectadors davant l’horror vacui, el totum revolutum que era el muntatge de l’exposició amb un nombre exagerat de peces , disposades de totes les maneres possibles omplint qualsevol espai de la per se petita sala del Casal, aconseguint un enfarfegament expositiu de difícil digestió.



Sembla haver aprés de l’experiència, i ara Teresa Oller arriba a l’espai capgròs amb una obra en la quantitat justa per que pugui ser contemplada al detall, i a més amb una varietat estilística i compositiva que s’agraeix i que li permet lluir-se demostrant abastament el seu domini tècnic en les diverses variacions que presenta.



Teresa Oller titula l’exposició “revés” jugant amb el concepte matriu del gravat , com ho és que la planxa i l’estampa  son elements simètrics i per tant la generació creativa s’ha d’efectuar en la realitat inversa, el que podríem dir negatiu, del resultat final.



Per això i en un desig didàctic mostra una planxa treballada i el seu resultat una vegada estampada, per acompanyar un seguit de treballs en els que el  gest i el sentit de moviment dominen, a la recerca d’una tridimensionalitat que aconsegueix amb el muntatge d’alguns dels seus treballs.



En aquesta exposició de la que recomanem visita, Oller desgrana el seu variat concepte tècnic, visual i creatiu ,creant un ambient encuriosit que genera una feeling comunicatiu important , demostrant que el seu nom està enter els més valorables de l’entorn, això sí, sempre que no reincideixi en l’error d’acumular es seus treballs en una altre exposició.

dimarts, de juny 08, 2021

ALBERT GERONÉS. IN MEMÒRIAM:

 



Avui al migdia em copejava la notícia de la  mort de cop i volta d’Albert Geronés, home d’art i de difusió cultural. I a fe que ho sento, i molt. No era allò que es diu un amic íntim , però certament era més que un conegut o saludat, que diria Pla. I  gaudia de la meva amistat i estima.

Sempre es diu que els artistes no moren mai i que perduren amb la seva obra per això  vull  recordar-lo amb la crítica que li vaig fer a la seva exposició  “Fons de mar” realitzada a l’espaí capgròs el març 2020 i que va ser la darrera exposició abans de l’inici de la pandèmia. Una crítica que penso reflecteix el seu concepte artístic i el que és més important el seu concepte vital de superació.

 

FONS DE MAR. ALBERT GERONÈS

Espai capgròs acull en aquest mes de març el treball i l’obra d’ Albert Geronès, un artista en construcció ja que forma part d’aquell munt d’afeccionats que superada la seva etapa laboral troben en l’art el refugi per a les seves sensibilitats creatives.

D’aquests afeccionats n’hi ha de diversos tipus . N’hi ha uns ,altament perillosos, que son aquells  que estableixen el seu fer simplement en l’afecció, però que ràpidament, i en bona part degut als afalacs d’amics i companys, ràpidament es converteixen en “artistes” i reclamen els mateixos drets i prebendes que els professionals. Altres, els menys, ho entenen com una afecció  i un aprenentatge i si dediquen amb passió en un intent de millora costant i el desig d’aconseguir uns treballs que al menys puguin ser considerats dignes de ser exposats.

Albert Geronès crec que al començament formava part dels primers, però sortosament amb el temps i mercès a la seva formació intel·lectual i a estar envoltat per un bon grup d’artistes amb vàlua, va entendre que una cosa era “pintar” i altre ben diferent era “crear”.

Fa uns anys quan realitzà la seva primera exposició seriosa al Casal, l’obra de Geronès s’estructurava, com dèiem en el pertinent comentari crític, “ pels verals d’un expressionisme abstracte, ben llunyà de l’estructuralisme del dripping americà i molt més proper a l’expressionisme cromàtic de Gerard Richter en el que pertoca a l’expansió del color i la resitualització del mateix ja sigui per zones complementaries, ja sigui en el ritme del gestual, en una volguda combinació de forces contradictòries”.

Ara, Gironès ha evolucionat cap una mirada més personal, encara que aplegui diversos conceptes referencials. Molt més segur tècnicament, s’atreveix amb tècniques mixtes diverses  amb l’acrílic com a fonament i damunt diverses superfícies i ho fa en unitat descriptiva que estableix el nexe de l’exposició com ho és el fons marí  del que en tants moments ha gaudit per la seva afecció a les activitats subaquàtiques. I ho fa amb unes pintures en el que el gruix i els volums prenen especial protagonisme.

Geronés segueix en la línia d’un cert expressionisme abstracte però ara amb l’ajut de materials diversos, com puguin ser la sorra, llimadures de ferro i altres, entra en una dinàmica de volums que donen ritme i moviment a les peces, estructurades en aquesta ocasió al voltant d’una paleta més reduïda amb tonalitats blaves, verdes i violetes que generen un espai ambiental atractiu a la vista i encara que manté una certa tendència al decorativisme, no cau mai ni en l’empallegós ni en l’estètica endolcida de tants practicants similars.

Quan un començava a exercitar-se com a crític, el meu pare i mestre em deia que si l’exposició d’un artista era millor que l’anterior la critica sempre havia de ser positiva per remarcar la millora. Gironès ha progressat i força en aquests tres anys i mig entre exposicions. Ha millorat en el tècnic i el que és més important en el concepte creatiu, en  el discurs pictòric  del seu treball.

Abans tirava més pel camí fàcil i sols pretenia una obra bonica. Ara en canvi cerca posar-se a prova a si mateix  ,obviant en certa manera la bellesa si s’escau, això sí, sense deixar-la de banda, però cercant molt més un “cos” artístic que sustenti estructural i anímicament la peça. Hi ha vegades que ho aconsegueix i en altres no tant. Però està aquí , en aquest esforç de millora, en el que ha de prosseguir , on hi rauen les raons per atorgar-li un vot de confiança.

L’autor ha deixat ja les beceroles i ara cal avançar amb frases més complexes i estructurades .En aquesta lluita , avui per avui ben encaminada, és a on pot reeixir l’Albert Geronés creador  per damunt d’aquell Geronés pintor que sembla ja hem començat a deixar força enrere.

 

 Aquest és el meu petit record, recuperant alhora el llibre “El español”, un espectacular volum de Santillana, empresa a on havia treballat, dedicat a l’idioma espanyol amb la veu dels seus més importants literats i un alfabet gràfic d’Eduard Arroyo espectacular que em regalà, sense cap ironia, per la meva postura no independentista. I com no, que em quedo amb el seu gest de noblesa màxima que m’oferí davant uns holligans irredents i maleducats , un matí allà a la taula dels esmorzars del Senat, en un gest que em mostrà la seva personalitat bonhomia i noblesa.

Albert, ens quedem amb la teva obra, amb el teu somriure sorneguer que ballava sota el teu bigoti i amb les ganes d’art que tenies. Et recordaré cada diumenge quan obri la tele per veure un nou capítol de la inspectora Cassandra , diumenge va començar una nova temporada, que passa a Annecy, on t’escapaves a veure la teva filla. Ja no em podràs fer de guia per aquells paisatges si algun dia em decidia  anar-hi per vacances, tal i com t’havies ofert.

Una abraçada Albert. Records als companys del Senat en Pere Màrtir i en Josep Maria. Que xaleu molt en les vostres xerrades. Us enyorem molt i molt. Vola alt , ben alt.

 

divendres, de juny 04, 2021

PUNTS DE LLIBRE

 



Son poques les exposicions de les quals podries fer la crítica comentari de la mateixa, de manera prèvia i sense haver de retocar ni un sols concepte a posteriori de la seva visió, si de cas apuntar algun nom destacat o alguna sorpresa que un hagi pogut detectar i cregui ha de ser remarcat.



Dues d’elles son les exposicions col·lectives que organitza l’Associació Sant Lluc com ho son “15 x 15” i la de “Punts de Llibre” que tradicionalment es celebra pels volts de Sant Jordi i enguany per raons òbvies s’ha retardat una mica el que ha permès l’afegitó  dels treballs artístics al voltant de la llegenda de Sant Jordi preparada per a ser exposada per instagram i que  ara queda materialitzada en el conjunt.



El més valorable de l’exposició és , com diem a cada edició, és l’esforç creatiu dels autors en realitzar una obra amb les limitacions de dimensions pròpies d’un punt de llibre. Un esforç que s’accentua cada any amb l’abandó ara ja quasi general dels tòpics del moment, de la rosa, de Sant Jordi i tota la seva iconografia  i finalment del petit truc de fer una peça de més dimensions i partir-la en diferents porcions individuals., llençant-se desfermats cap a creacions personals , que a voltes ens sorprenen.

Enguany i sense fer esments individuals ja que crec que en aquest cas no pertoca, si cal posar l’accent en el nivell qualitatiu que al meu entendre és superior al d’altres edicions, amb algunes peces d’altíssim interès, el que demostra l’aprofitament dels nostres creedors de la disponibilitat de temps que en certa manera ens ha ofert la pandèmia.



Per tant no ens queda més que, tot felicitant a artistes i organitzadors,  recomanar fermament la visita i si s’escau aprofitar la possibilitat d’adquirir per un preu quasi anecdòtic, una obra petita en dimensions, però que no hem de considerar de cap de les maneres com menor, d’un artista local.