dimecres, d’octubre 19, 2005


SANT LLUC

Avui és Sant Lluc , patró dels artistes i també dels pallassos. D’ambdues cares se’n pot parlar avui.

DELS ARTISTES


A Joan Hernández Pijoan s li ha atorgat el Premi Nacional de Gravat per la seva trajectòria. En Ramon Bassas li feia implícit homenatge, suposo que amb coneixement de causa , amb una magnífica obra que presidia el seu post d’ahir.

M’afegeixo al mateix amb la reproducció d’una obra seva que va presentar en la seva primera exposició pública , allà el 1954 i al Museu de Mataró, quan la ciutat tenia un pes artístic que ara no te ni per casualitat.

Igualment parlant d’artistes , i fent apart per felicitar a Perecoll en el seu aniversari , voldria apuntar el nom de Joan Grau. Aquest artista argentoní desaparegut ja fa anys , va ser el gran artista paisatgista de l’escola olotina a les nostres contrades, i potser el generador d’un cert petit col·leccionisme de caire tradicional .
Del seu bon fer que precisaria de millor record, se’n fa memòria en una modesta mostra a la sala del casal Aliança de la mà dels seu antic deixeble en Joan Pannon, l’entranyable promotor d’aquell “Aixernador” que allà els vuitanta va ser el gran centre cultural de la comarca.
Una mostra senzilla que be val una visita.


DELS PALLASSOS

Pallassada i de les grosses en la resolució del concurs (?) de Can Xalant.
Encertar-ho era tan fàcil que no té cap mèrit. En post del 4 de Setembre dèiem textualment: “ Unes bases , curiosament estructurades per un dirigent d’una associació que es presenta al concurs (Això de ser art i part no està be Sr. Graupera) , i a les que hom diu que sols falta que s’indiqui que és obligat que qui es presenti al concurs tingui unes sigles (ACM) per aconseguir el tall del pastís. ( Els de l’Arcàdia intenten colar que ACM= Arcàdia Cultura Mataronina , però ho tenen pelut).

Tan pelut que òbviament han perdut, com hauria succeït amb qualsevol altra alternativa. Però el PMC ha estat tan rastrer, míser i impresentable que ha volgut assegurar el tret amb un jurat tan impugnable per la seva parcialitat que sembla mentida que s’hagi pogut acceptar.
Deixant de costat el fet previ impresentable de que ACM sigui qui fa les basses del concurs. Que Rafa Milan i especialment Gisel Noè, amb obvis lligams personals i professionals amb ACM, siguin els jurats presentats per l’Ajuntament de Mataró , donen tal tuf que taca la imparcialitat de la resta del jurat, i vicia el resultat final del mateix.

Però Jaume Graupera ja avisava. En la conversa mantinguda en motiu del lliurament de les signatures del Fons d’Art, i amb el Sr. Alcalde com a testimoni, afirmava sense embuts que l’art en el PMC estava fonamentat des de feia 12 anys (Carmina Benito) en una selecció sectària. Que no estava be però que havia costat molt arribar a on s’havia arribat i es seguiria així amb totes les conseqüències ( Ètica PMC: El fi justifica els mitjans). Ara ho demostra ben clar amb Can Xalant.

I com a reflexió per benpensants dos apunts: 1.- Avis per a navegants. ACM és el motor de les magnífiques temporades de Can Palauet i del conveni de Transversal de la que tant s’aprofita l’art i els artistes mataronins en general.

2.- Quin és el paper del partit del govern en tot aquest maremàgnum?, el silenci?. Com és possible que en la major inversió cultural dels darrers anys a Mataró, el PSC no tingui res a dir, no hagi participat en res, i no s’assabenti del desgavell malgrat les queixes públiques i privades ( ex. la d’un destacat activista cultural del partit directament al Sr. Alcalde al bell mig de la Sala d’Exposicions de la Caixa Laietana )?.

Tan poc l’importa la cultura de la ciutat que manté el silenci per resposta davant el nyap i la potineria d’un concurs en que s’atorga carta blanca a qui no sols defensa la seva tendència( cosa lloable) ans també té la postura d’intentar aniquilar a qui no pensa com ells ( sols cal fer mirada enrera en els fets).

Senyors del PSC que a vegades llegiu aquestes ratlles, és obligat donar una resposta pública davant la vergonya del concurs de Can Xalant. L’espero amb ànsia.

divendres, d’octubre 14, 2005



PREMI NOBEL

Ja fa temps que això dels Premis Nobel han deixat d’interessar-me. Vist alguns guanyadors sembla el més sensat., però encara n’hi ha un que segueixo aferrissadament i és el de Literatura. Avui s’ha atorgat a Harold Pinter. Intento assabentar-me quin tipus de literatura practica el guanyador, quan el desconec que és en moltes ocasions, i acabo sempre llegint un llibre seu.

La raó és ben senzilla. Quan vaig complir 18 anys ,i com a regal especial, el meu pare, sabedor del molt que m’agradava, - i m’agrada -, llegir em va regalar el llibre “Los Encuentros” de Vicente Aleixandre. És una sèrie de retrats literaris d’homes de la cultura , essencialment de les lletres. Pio Baroja, Azorin, Ortega i Gasset, Jorge Guillén, Salinas, Alberti, Cernuda, J.Mªde Sagarra, Clementina Arderiu, Carles Riba, Celaya , Blas de Otero, José Hierro, José Maria Valverde... Cada escrit va acompanyat d’uns excel·lents dibuixos de Zamorano.

El llibre però tenia truc. Amagat en una solapa hi havia la carta resposta de Vicente Aleixandre a una del meu pare en la que li feia avinent la crítica sobre el llibre que havia realitzat en el programa de Literatura que realitzava a Radio Maresme . Era el gener del 1959.

El meu pare no guardava res del que escrivia , però aquesta carta va quedar guardada en el llibre i va ser el regal més emocionant que vaig rebre de part seva. Sé que es va seguir cartejant amb Aleixandre però no en tinc cap més prova.

Vicente Aleixandre va ser Premi Nobel de Literatura i estic orgullós de tenir una carta personalitzada d’ell. O millor dit, estic orgullós de que el meu pare penses que el millor regal en uns divuit anys fos una carta , llavors sense més valor que el demostratiu d’una amistat.

dimecres, d’octubre 12, 2005

HI HAVIA UN TRAMVIA......

Pel capgros.com, m’assabento que just ara fa quaranta anys que va desaparèixer el tramvia de Mataró i de cop i volta s’amunteguen en el meu cap els molts records, i fins hi tot enyorances, que el famós tramvia em provoca.

Encara que de família antiga de Mataró, vaig viure prop de quaranta anys a Argentona , i la meva infantesa està lligada íntimament al tramvia que era el cordó umbilical que em lligava a Mataró i quasi estic per a dir que al món.
Encara que ara sembli impensable, quan amb vuit anys vaig venir a l’escola a Mataró , i com a tota la resta de quitxalla a qui succeïa el mateix, cada matí a dos quarts de nou era qüestió d’agafar el tramvia ple a vessar i avall tartana, fins la parada del xurrero i amunt cap a Valldemía. A les set del vespre, camí enrera i tornar a casa. I això sol, sense cap mena d’aixopluc familiar. Quina meravella.

El tramvia va ser el símbol de la meva primera llibertat . De records tots i més, els crits i les empentes per pujar, el quedar-se al darrera per treure el trole i així parar el seu caminar i donar temps a qui corria per poder-lo agafar, tirar sorra a Can Bado del Sorrall , ja que a vegades patinava en aquella pujada. Veure baixar la riera i nosaltres en aquell feble pont, admirar Les Mateves , la fàbrica de l’aiguanaf , els Vivers ....

Mil i un records en la sempre tendre mirada enrera, quan el filtre del temps ens deixa sols els bons records i s’ha menjat amb golafreria tota aquella part menys amable i fins i tot dolenta, que també l’acompanyà.
Quaranta anys ja fa, però la memòria es manté. Serà a bon segur que ja m’estic fent vell .

QUINS PEBROTS

I ja que parlem de lligams entre Argentona i Mataró us vull aconsellar de manera molt intensa l’exposició que sota el títol que encapçala aquestes ratlles, presenta en el Museu del Càntir l’artista mataroní Ángel Heredero Bravo.

L’Ángel és un rara avís en el món de l’art. És del millor que corre per casa nostre i quasi ningú el coneix i menys li fa cas. Si ara pregunto als mataronins que llegeixen aquest blog quina és l’escultura pública de Mataró que porta la seva signatura, a bon segur que poca gent ho encertarà . (La solució al final ).

Ara presenta una magnífica col·lecció d’una cinquantena d’escultures ceràmiques amb un sol protagonista, els pebrots. I quina exposició!
Tècnicament perfecte, juga amb el senzill vegetal donant-li mil formes i maneres, amb un aire intel·ligent, cínic, divertit , reflexiu, irònic... , en una mostra que un comença a mirar amb simpatia i que acaba remirant en la recerca del punt que sap donar-li l’artista.
De veritat que paga la pena visitar-la.

(Solució: L?escultura de l’Ángel Heredero Bravo és “El rapte d’Europa” , es troba a la Pça Italia i es tracta d’una figura femenina d’aire clàssic i un brau de ferro tan sols siluetejat. )

dimarts, d’octubre 11, 2005

EL TRASLLAT DEL LABORATORI DE L’ICS. CONVENIENT I NECESSARI

Tornant d’un cap de setmana al País Basc gaudint de la millor companyia ( la meva dona) , una gran dosi del millor art (Chillida Leku i Guggenheim) , uns excel·lents àpats( com sempre passa en aquells indrets), un arriba amb les piles una mica carregades després del munt de feina i problemes de la darrera quinzena.

Coses hi ha per parlar del vist i viscut, però en el repàs de les novetats de per aquí no vull passar per alt comentar la petició de l’Ajuntament per demanar la permanència del Laboratori d’Anàlisi Clíniques a Mataró.

Entenc que és un fet políticament correcte. Uns ciutadans ho demanen i l’Ajuntament com a representant dels mateixos trasllada oficialment la petició. A un nivell oficial tot correcte , però de veritat i sanitàriament parlant, que es quedi el laboratori a Mataró, és el millor?.
L’agrupament de laboratoris que l’ICS està duent a terme certament respon a uns criteris economicistes que no per això impliquen una pèrdua de qualitat ans el contrari, tot apuntant el bon treball dels professionals del laboratori mataroní.

Els criteris de la queixa s’estableixen en un cúmul d’errors que cal aclarir:
- És absolutament fals que hi hagi una pèrdua de qualitat pel fet del trasllat de mostres. Aquest trasllat és habitual en tot el món. A l’Estat els quatre laboratoris que dominen el mercat són catalans i reben mostres d’arreu, amb un transport adequat , i sense merma de qualitat. A Mataró el 98% de l’analítica privada es realitza a Barcelona sense cap mena de queixes per part d’usuaris i personal mèdic.
Exemple paradigmàtic és que Catalunya és centre de referència en l’analítica d’Estudis Clínics ( els que fa la indústria farmacèutica per avaluar medicaments) . Les mostres arriben d’arreu del món amb tota garantia.

- És confondre a l’opinió parlar de temps de transport i no parlar de temps entre la presa de mostra i la realització de l’analítica, que generalment serà menor que actualment.

- Parlar de possible colapse en el tema urgències és demagògic. Un petit recolzament en el laboratori hospitalari seria més que suficient. Les urgències no hospitalaries de caire immediat son molt poques.

- És espantar el parlar de trasllats a Barcelona per realitzar certes proves. Sols cal en els mateixos casos que en l’actualitat.

- Les possibilitats informàtiques que permeten tenir el resultat a Mataró en el mateix moment que en el Laboratori Central , fa que es mantingui el vincle del servei personalitzat . No hem d’oblidar que els resultats analítics són dades fredes, que sols tenen valor en l’avaluació del metge al respecte del pacient.

- Però sobre tot cal parlar de qualitat. El camp de la tecnologia científica avança a passes gegantines. El millor dels aparells queda obsolet en quatre anys. Això fa que sols els laboratoris grans disposin de la millor qualitat en utillatge , i estiguin en una evolució permanent. Els laboratoris de tipus mitjà (Mataró) queden desfasats en moltes de les tècniques davant l’impossibilitat de mantenir-se sempre en una tecnologia punta.

Per això , sospesant pros i contres, jo com usuari de la sanitat pública vull que aquesta sigui la millor , i en aquest cas no tinc cap dubte que el millor és el trasllat del Laboratori.

Ja sé que soc políticament incorrecte , i no em sembla pas malament que per aquesta “correcció” , l’Ajuntament hagi fet la petició de manteniment. Estaria bé si els fonaments de la mateixa no fossin tan viciats i falsos que qualsevol persona amb una mica d’informació els pot tirar per terra. Per això s’equivoquen amb el punt primer de l’acord , pot ser convenient i necessari mantenir el Laboratori Clínic de l’ICS a Mataró. Ho serà políticament o per imatge, però no per assistència i qualitat.

I dir-ho és políticament incorrecte. Potser per això jo no soc polític.

dijous, d’octubre 06, 2005

FER POLÍTICA I POLÍTICS

Vaig tenir ben clar al començar aquest blog que no parlaria de política, o millor dit, de la gran política. Sols la política local pel que té d’acció directa em podria motivar, com així ha estat avui.
La noticia però és d’àmbit general. El Congrés aprova tramitar una llei subscrita per tots els grups , en que es dictamina que regidors i sindicalistes amb dedicació exclusiva tindran dret a cobrar l’atur.

De tots els comentaris que he llegit i/o sentit em quedo amb l’editorial del País que signaria amb gust. La llei no sols és un acte de justícia , ans també i per primera vegada obra la porta a ciutadans abastament capaços que mai s’havien pogut dedicar a la política , ja que no disposaven del coixí econòmic d’una professió lliberal o del coixí de treball d’una plaça de funcionari.

El passat dijous en conversa informal amb el Sr. Alcalde , i en la demanda per la meva part de que atorgués un número preeminent en les llistes ( el 6 ó el 7) , a una persona de vàlua per ocupar-se de la regiduria de Cultura en el proper mandat , em contesta ben seriós : “ Si em portes algú d’aquestes característiques, el lloc és seu” . I afegia dirigint-se als que estàvem amb ell , “ i sí algú de vosaltres vol...”. Estava clar que cap dels que l’envoltàvem estava en disposició de deixar el seu treball per quatre anys i quedar-se amb el cul a l’aire al passar el temps.

Una bona notícia dons que m’agradaria pensar ha de servir per que una nova saba de ciutadans ben preparats envaeixen la política, i per què no dir-ho , ajudin a la seva comprensió i regeneració, millorant el nivell.

Es clar que com a reflexió final m’apunto a la columna de l’Elvira Lindo al mateix “El Pais” , Amb títol “La Política” acaba així: “ Y si bien no seria acertado ni justo decir que todos los políticos són iguales hay mucha gente que los observa, los escucha a diario y se pregunta: ¿ si no fueran políticos para que servirían?.

dimecres, d’octubre 05, 2005

FEINA

Hi ha vegades que la feina ens apreta massa. De cop i volta apareix un problema i aquest en porta a un altre , i costa molt desfer el cabdell i tornar a la normalitat.
Aquests dies són per a mi ,d’aquells que tens feina i no l’acabes. Que encara no és demà però ja saps que acabaras la jornada més ofegat encara. Circumstàncies de la vida . Quan es conjuguen baixes laborals per malaltia, problemes tècnics, problemes informàtics i un pic de feina fora de mida succeeix això. Esperem que aviat tombi la truita.

Tot això m’ha fet deixar de costat aquest blog. No tenia ni temps ni ganes, però està passant el temps i no volia passar per alt un fet important per a mi.

El passat dijous vaig ser rebut per l’Alcalde , en presència del Regidor de Cultura , per a tal de lliurar-li les setanta tres signatures d’artistes locals que es comprometen a cedir una significativa obra seva per a tal de crear un Fons d’Art Local a la Casa Arenas. Si a més ja es disposen de les 27 obres de la sèrie “Autoretrat” del Mataró Report , ens trobem amb un base de 90 obres d’un ample llistat entre els que s’hi troben els més importants de la ciutat.
Vaig estar content per l’entusiasme de l’Alcalde que espero sàpiga transmetre al Regidor de Cultura que com sempre , - quan no es tracta d’una proposta dels seus -, es manté en la reserva, i més si com en aquest cas s’ha arribat a dir en conversa informal : “...excel·lent proposta, però llàstima de qui la fa” .

Penso que davant de la vergonya de que Mataró no disposi d’un Fons d’Art dels seus artistes , qualsevol iniciativa que permeti encetar-lo, - i sense despeses -, hauria de ser ben rebuda, però , amb el PMC hemos topado, amigo Sancho.

A més la reunió va ser ben productiva al respecte de la conversa a l’entorn de l’estat de la qüestió de l’art a la ciutat , de la seva nul·la presència en el Museu i de l’absència de representants plàstics en el PMC .
( Per cert M.Contreras sembla ser que substituirà a Patricio en el Patronat. Bon amic i excel·lent persona, però la representació dels artistes en el Patronat hauria d’estar en mans d’un pes pesant i no d’un bon afeccionat. I si és vol anar més lluny potser que alguna vegada canviem llimones per taronges. És un dir).

Però l’eix de tot va ser com no, la Casa Arenas. A tres mesos d’acabar les obres el més calent a l’aigüera i no hi ha , ni tan sols embastat , un projecte del que ha de ser el funcionament i la programació del centre Cultural.
Com veieu per plorar de pena, de vergonya i de fàstic.
En seguirem parlant.