dimarts, de febrer 25, 2020

MATARÓ CULTURA. PRIMER AL MERCAT, DESPRÉS A LA PRESÓ I ARA A BENEFICÈNCIA


.



Mataró és una ciutat ben rica en el cultural. En ella existeixen nombroses associacions amb tasca callada i constant que generen un munt d’activitats. A més existeixen multitud de conreadors de la cultura en les més diverses disciplines , amb un nivell prou estimable en bona part d’ells. Mataró està més que dignament representada en la plàstica, la música, la literatura, la dansa, el teatre, els estudis historiogràfics , ... , i en bona part dels subgrups que podríem aplicar a les diverses especialitats. També disposa d’un públic amatent , de “morro fi” i per tant exigent al respecte de la qualitat, que acudeix en bon nombre a la crida de les més diverses activitats que es programen.

Llavors, si disposem del vímets per farcir una gran ciutat, culturalment parlant, com és possible que Mataró sigui tan pobre en l’activitat artística , i essent la 8ª ciutat de Catalunya , i la 51 d’Espanya, sigui la ciutat  de més de 50.000 habitants de tot l'estat amb el dèficit més important d’equipaments culturals. Recordem que a Mataró no existeix un auditori, ni una sala d’exposicions ni un teatre amb un mínim de condicions per poder-hi realitzar esdeveniments d’un cert nivell. Però alhora manté un Museu infumable, -no deixa de ser quasi insultant que el d’Argentona el dobli en nombre de visitants-, les possibilitats de formació son més que escasses, amb l’única  excepció de l’aula de teatre, i en els darrers temps va perdent un rere l’altre aquells esdeveniments culturals que depassaven els murs de la ciutat ( Cruilla, Festival Shakespeare, Festival Internacional d’Orgue ...) i sols Les Santes semblen aguantar l’embat.

La raó és tan simple i senzilla com el fet de que la cultura mai ha estat, i molt menys ara , en període de vaques flaques, una aposta primordial de ciutat.
EL PSC que menys en un mandat, ha governat la ciutat ha tingut sempre en la Cultura la regidoria per cedir en qualsevol pacte post-electoral. Ha estat tant així que fora d’un parell d’anys d’Anna Comas quan Cultura estava encara a l’edifici de Can Xammar , sols quan el PSC ha disposat de majoria absoluta ha mantingut la cartera cultural que ha estat en les mans del malauradament desaparegut Remigio Herrero, o els dos anys de Núria Moreno, al final de l’altre mandat, i ara en mans de Mª José Pérez Carrasco. És tant així que sols la família Segarra- Benito ha manat a la regidoria més temps que tot el PSC.

En la creació de la nova ciutat després de la dictadura, les “pedres” com deia l’alcalde Mas van dominar-ho tot, el que a bon segur era necessari, però ningú va pensar deixar mai ni el més petit bocí per la cultura. Així mai es va pensar en un nou teatre; en el que pertoca als espais expositius, es va engendrar l’aberració de Can Palauet, - únic edifici en funció cultural nou de trinca en el període democràtic i es van anar fent “remendos” per adequar-se a les diverses necessitats però sense afany de persistència i millora.

Com expliquen molt bé els politòlegs, la importància d’una determinada àrea  es reflexa en el pes específic dins la ciutadania o el partit, de la persona que es col·loca al cap de la mateixa. Mª José Pérez Carrasco actual  regidora de Cultura té un pes escàs en el món artístic local i menor encara en el cultural, tant com que no va arribar a les llistes electorals municipals com a actiu cultural i sí com membre de l’associacionisme veïnal ( AAVV Via Europa) .I encara té menys pes en el PSC local del que no sé si ara és militant, però si no recordo malament es va presentar com independent en les llistes del partit. Aquest escàs poder fa que no pugui lluitar contra els tòtems del partit si fos necessari per defensar la seva línia d’actuació, ni discutir elements tan fonamentals com és sens dubte el pressupost municipal del departament.

Amb aquests vímets és lògic que hagi succeït el que ha succeït, una brutal i destroyer retallada del pressupost per l’any que s’ha endut per davant tots els esdeveniments importants previstos i disposar tant sols d’uns mínims per generar quatre actes culturals, per que queda clar per exemple que, mentre l’Ajuntament menysté la cultura que podríem considerar “ general”, manté la seva aposta per la falsa cultura popular de festes de barri i semblants que això si que és graner de vots i no pas els que genera una ciutat culturalment rica i atractiva.

I per acabar d’adobar el desgavell , Cultura perd la que hauria de ser nineta dels ulls, com ho hauria de ser la Col·lecció Bassat que abandona el seu aixopluc per passar a dependre de l’àrea de promoció Ciutadana. És el desideràtum màxim. No crec que ningú entengués que El Prado o el MNAC abandonessin Cultura per passar a Turisme. És a dir capgrossada sublim.

El més inversemblant de tota aquesta història  és que de fa temps el govern municipal cerca un pla de revitalització de la ciutat. No fa falta posar exemples que son del tot coneguts, però cada vegada més davant la uniformitat globalitzada en el comercial, l’aposta diferenciada per el cultural és la que triomfa entre les ciutats emergents. El turisme cultural té molts avantatges que es resumeixen en quasi dos. És un turisme més educat i per tant més cívic alhora que acostuma a ser d’un nivell econòmic més alt amb una certa tendència a una major despesa.

És evident que malgrat que la platja de Mataró està molt bé, és impossible competir amb les d’altres destinacions properes. Comercialment Mataró està en hores molt baixes. Per tant l’oferta cultural és la que ens pot salvar. Tenim tresors patrimonial diversos com El Clos arqueòlogic de Torre Llauder, la Capella dels Dolors, els gravats de Goya  i joies del Modernisme com la Nau Gaudí i la casa Coll Regàs. No seria convenient visibilitzar aquests poders amb unes obertures de visites continuades i amples i amb uns recorreguts que permetessin una fàcil visita. I com no, afegir al pastís cireretes constants com una programació estable de teatre, concerts i exposicions atractives i de nivell, etc.Tot això costaria diners és clar, però això no seria despesa i sí inversió per fer de Mataró una ciutat atractiva de veure i viure i no com ara en que el color gris virant a negre  domina en el paisatge present mentre s’albira un enfosquiment més gran encara per el futur més proper.

No entendre la importància del fet cultural com element vivificador d’una ciutat i de ser el millor aroma cridaner per a la seva visita és una tornada a un passat que en res ens beneficia. I sí algú pensa que això son sols parole parole, que es dediqui a veure el percentatge de la cultura i el seu entorn en el PIB d’una ciutat o un país, i el seu fet de taca d’oli que s’estén per les més diverses àrees de la pròpia ciutat.

I si per mostra un botó, examinin les últimes actuacions de la Col·lecció Bassat. La seva gira per Andalusia amb el nom de Mataró per arreu ha estat portada de tots els diaris de la zona. I la darrera exposició recentment inaugurada ha ocupat planes de la Vanguardia, escollida coma  recomanació artístics de la setmana i reportatge al TN de TV3. Notes positives al contrari de les que son habituals en els mitjans de comunicació en relació a la ciutat, i que ja varen provocar el passat cap de setmana la presència d’un bon nombre de visitants forans a la Nau Gaudí. Quants diners costaria a l’Ajuntament aquesta espectacular campanya publicitària?. Amb ella ja ha recuperat tots els diners atorgats al Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró.

Ara el mal ja està fet però potser caldria repensar-ho i rectificar per el proper any i fer-ho en l’econòmic i en el cap visible de la Cultura mataronina, que ha de ser persona de pes en el govern de la ciutat i no com és sempre en el PSC , una de les maries.

Però això ja sabem quasi tots que és un somni impossible. Sembla maledicció d’una ciutat que va començar amb la regidoria cultural en l’edifici de Can Xammar que havia estat un mercat, després va passar a l’edifici de la Presó i ara està en el de Beneficència. El que sembla un mal acudit és la realitat  del caminar democràtic de la Cultura Oficial a Mataró que mai ha estat una de les potes fonamentals de l’estat de benestar dels seus ciutadans.

I bé que ho lamentem.

La imatge que encapçala el post correspon a un escultura de l'artista Jaume Vallverdú


diumenge, de febrer 23, 2020

VINT-I-CINC IMPULSOS. RAMON MASRAMON





Ramon Masramon, l’escultor mataroní, afincat al Montseny és l’encarregat d’ocupar en aquest mes de febrer l’espai expositiu de Can Caralt, el Museu de Llavaneres.



Em sorprèn, i molt, que quan ja portem una cinquena part gastada de segle XXI, encara hi hagin artistes que no entenguin que una exposició en l’actualitat no s’entén de la mateixa manera com per allà els vuitanta del segle passat. Que una exposició no és ja una simple acumulació de peces , distribuïdes amb més o menys gust, que es deixen a l’albur de l’espectador per que en faci una lectura i un gaudi individualitzat de cadascuna d’elles.




Avui s’entén una exposició com un treball coral de les peces presentades que lligades per un fil conductor unitiu expressen en la seva globalitat el fer i el sentir de l’artista que es comunica així, inclòs en la diversitat, amb l’espectador. Justament d’aquest concepte sorgeix la necessitat d’un títol per a l’exposició , fet que no succeïa abans en que amb un genèric : exposició de pintures, escultures, paisatges o figures ... ja n’hi havia prou.




Curiosament Masramon encerta amb aquest ”vint-i-cinc impulsos” amb que titula la mostra , ja que les seves obres son això impulsos del creador,  que segons ell “son vehicle per expressar una emoció de manera exògena, però també endògena. Malestar, angoixa, dolor, enamorament, desig, despertar, plenitud. Són alguns del impulsos primaris que expressen que expliquen la gènesi d’aquestes peces que ara , amb vida pròpia, passen d’encapsular una reacció corporal pròpia a voler-la provocar”.




Però el que succeeix és que son impulsos personals expressats per a consum del propi artista, i que son incapaços de generar vibració alguna que motivi l’emoció i la resposta afectiva de l’espectador que es queda bocabadat, això sí, per la perfecció de l’ofici expressat de forma tècnica  i asèpsia comunicativa, el que converteix  els treball de Masramon en unes obres de pura i accentuada bellesa formal però sense trempera de cap mena.


A més les obres son presentades en un disseny expositiu deficient que impedeix gaudir-les en la individualitat que precisen, tant per l’excessiu d’obra presentada, com per el poc atractiu de les lectures properes que tendeixen més a la repulsió que al diàleg de complementaris / contradictoris.




Masramon és un artesà de nivell. Domina la tècnica i el material i sap treballar-l’ho per aconseguir les seves fites.  Però les seves peces respiren sols pulcritud i exactitud ,alhora que exhalen una fredor absoluta exempta de tota passió , sols assolida en part en els seus treballs en fusta , en que la calidesa inherent al material permet un cert acostament a les intencions de l’artista . 



De la resta sols la peça Montserrat i el treball en alabastre de mida més gran (molt referenciat a altres creadors) generen imputs creatius, mentre que les altres, en aquest  poti/poti conceptual figuració/ geometrisme /abstracció esdevenen  treballs formals d’ofici  que qualsevol marmolista o ebenista  de nivell pot realitzar.




Penso que el camí que se li presenta a l’artista pot ésser feixuc. Crec que s’ha d’oblidar d’aquets exercicis geomètrics i volumètrics mil vegades vistos,  que sols demostren el seu domini tècnic i cercar un camí veritablement comunicatiu  en la generació de noves formes i noves estructures que cerquin la complicitat comunicativa amb l’espectador.I per damunt de tot ha d’entendre que no pot repetir un concepte expositiu tan poc atractiu que tant mal fa al seu treball.

  


Potser les expressions més abundants que podrà sentir entre els espectadors  és “Que ben fet “ i “Que maco” i això son elogis per a un artesà, però crítiques per a un artista. Ha de treballar i molt per capgirar el concepte  dominant d'ofici i aconseguir fer art el que no és res més que establir un nexe comunicatiu entre les seves emocions i les dels espectadors.

Ho aconseguirà?. En les seves mans i en una reflexió profunda hi ha la resposta.

Ramon Masramon.- Vint-i-cinc impulsos.

Can Caralt. Museu de Llavaneres
Del 21 de febrer al 15 de març de 2020






dijous, de febrer 13, 2020

DUES IMPRESSIONS.- ISABEL BONCOMPTE - LUISA Mª SEGURA





La sala d’Aparelladors presenta en aquest mes de febrer una exposició dual amb el protagonisme de dues autores Isabel Boncompte i Luisa Mª Segura. Dos autores amb un fer que ni és contradictori ni complementari, i que comparteixen per un costat un amor important per la tècnica com a eina fonamental per a la realització de la seva obra i per l’altre la circumstància d’haver arribat  al desenvolupament artístic ( son diplomades en Belles Arts) després d’haver assolit un nivell prou estimable en les que van ser les seves primeres professions.


Isabel Boncompte té en el retrat  el seu eix central d’expressió artística. Ja ho demostrà  quan el seu TFG el desenvolupà sobre aquest concepte. ( “El retrat i la mirada. El lligam de l’individu en un grup”). Un treball encapçalat per la coneguda frase de Balthus: Un retrat és un fragment de l’anima que s’atrapa, una incursió en el que és desconegut.

És aquesta lluita de copsar el desconegut, la que es fa evident en el conjunt del treball presentat. 8 obres verticalitzades amb el protagonisme únic d’una figura femenina en diverses accions i situades en moments representatius de les seves vides .



Uns retrats realitzats sobre fusta amb exactitud i preciosisme tècnic, però amb una monotonia repetitiva en el que pertoca al que podríem dir intensitat anímica del personatge així com en l’escenografia del conjunt. Uns retrats freds, però no a l’estil hooperià amb tot l’humanisme descarnat que aquell tramet i si en canvi amb unes situacions  en els que les figures hi semblen superposades, no existint tensió entre elles i el seu entorn, carregat d’elements que volen ser simbòlics però que difícilment arriben a l’espectador que els veu més com anècdota que no pas com punts explicatius de la personalitat del retratat.


L’obra d’art és analfabeta i no precisa d’explicacions deia fa ben poc Juan Luis Moraza, i com quedà ben palès en la presentació de l’exposició per part de la pròpia autora , cada obra seva precisa d’un munt de matisos i aclariments que fa que l’espectador es quedi simplement en la superfície, perfectament realitzada, i no arribi a l’ànima del representat i conseqüentment no atrapi aquest fragment de l’ànima i el retrat resulti fallit en el seu concepte, per més que aprovi amb nota el seu aspecte formal.

Caldria dons, al meu entendre, crear una situació més de proximitat entre espectador i retratat per que així el primer pugui entrar en l’interior del protagonista i copsar amb tota intensitat la seva essència alhora que fer seves les reflexions inherents a l’obra.



Luisa Mª Segura , encara que ja fa uns quants anys que resideix a Mataró no ha estat procliu a fer exposicions en l’entorn, a bon segur ocupada com estava en la realització de la seva Llicenciatura de Belles Arts. Tan sols “Juegos de agua” a la Presó (2013)i la seva fidel presència anyal al Sant Lluc, així com la seva selecció coma  finalista de la Biennal Torres Garcia 2017 el que li comportà exposar amb la resta de finalistes locals ( Aparelladors 2018).



En el seus començaments Segura apostava per una aquarel·la fresca i realista , amb una excel·lent paleta cromàtica, i en la que els personatges i molt especialment el joc de transparències seduïen amb facilitat a l’espectador, però aquell color va anar-se apagant en una aposta per el monocrom del grafit, alhora que aquell realisme figuratiu, virava cap un realisme més simbòlic i oníric.



Just en l’exposició  del seleccionats de la Biennal dèiem així: ”Luisa M. Segura aposta per el grafit, per el dibuix en una línia figurativa en el concepte però donant-li volada en l’eteri de la seva realització. Figures individualitzades o en conjunt, accentuades en el detall però convertides en anònimes en la despersonalització de l’absència de rostre. La dualitat del jo real o del jo imaginat, del que soc i el que voldria o podria ser, estableix una tensió comunicativa que destrueix la base realista de l’obra per submergir-se en el món de l’imaginari, en el món interior d’uns personatges en la reflexió de que hom no és el que representa en l’aparença formal”. Unes reflexions que segueixen essent perfectament escaients a l’avui presentat.


Però a més a més Segura, apassionada de la tècnica ha trobat de fa un temps el món del gravat que li permet expressar-se encara amb més intensitat  en aquest accentuat afany d’una perfecció formal. I avui ens en deixa un bon mostroari encapçalats  per l’espectacular punta seca “Regreso del letargo” que per ell sol ja fa merèixer la visita a l’exposició. En la resta de series ( “Soledad en transito” , “Infancia perdida” i “En ruta”), Segura acobla perfectament el preciosisme tècnic amb el missatge conceptual que vol traslladar, aconseguint així una rodona mostra  que evidencia el magnífic moment creatiu i tècnic en que es troba l’autora.


Exposició a visitar, especialment per gaudir del treball de Luisa Mª Segura, una autora que per a molts encara és una gran desconeguda i que ja cal considerar  com a una de les veus potents del moment artístic mataroní.

dilluns, de febrer 10, 2020

L’ESPAI ÉS EL LLOC.




Montse Pons és una veterana conreadora de la creació i la formació , dos conceptes que havent de ser parells, moltes vegades esdevenen antagònics. En aquest conreu, Montse Pons ha gestat una personalitat ben definida en la indefinició, i m’explicaré.




Si fem repassada  a les seves darrers exposicions en les nostres contrades ( “Metàfores” – sala del casal 2012.- “Azul” – espai capgròs 2014.- “Micro /Macro” . aparelladors 2015 ) veurem la diversitat de l’aparença , però copsarem un fil unitiu invisible que lliga la trajectòria, emmarcat en la llibertat, el color, la composició, el gest, en una actualització constant de sentiments que son els que a posteriori brollen en la seva pintura, sense complexes reflexions filosòfiques i més en un concepte hedonista de l’art i del seu significat. L’obra de Pons es conceptualment propera al  pensament de Lacan quan defineix que l’estil és el subjecte i la seva singularitat, unint cada creació a la seva pròpia personal realitat subjectiva.




En els darrers temps Montse Pons ha tingut dos canvis importants, per un costat s’ha jubilat de la seva professió de mestre i per l’altre ha canviat d’estudi. La jubilació laboral, provoca importants canvis en tots aquells que l’assoleixen. De cop i volta l’estructura  de vida s’esberla, el sempre feixucs lligams laborals desapareixen i cal bastir una nova vida amb tot el que això comporta. Igualment el canvi d’estudi genera una certa catarsi, una mena de foc nou. En el canvi  no sols es llencen moltes deixalles del passat ans també s’estructura una nova manera d’encarar el futur  en el personal i/o el professional.




Així el que traspua avui  tota l’obra de Montse Pons, que sota el títol "l'espai és el lloc" presenta a l'espai capgròs és una llibertat absoluta. Llibertat cromàtica , encara que amb un cert control. Llibertat compositiva amb obres equilibrades unes,  en un cert constructivisme, mentre en altres el gestualisme és qui marca el conjunt. Tot però en un concepte rítmic i acompassat, dominat el conjunt per una explícita musicalitat que generen aquests no espais del títol que avancen generant els veritables espais, aquells de comunicació que apropen les ànimes de creadors i espectadors que acaben bategant en aquestes abstraccions oníriques de Montse Pons que ara en la llibertat més absoluta , ens demostra un cop més la vàlua del seu treball.

Un treball constant i permanent que assoleix ara i avui el seu punt més àlgid.




Recomano la visita

L’espai és l lloc. Montse Pons
Espai capgròs
Del 30 de gener al 26 de febrer de 2020