Per valorar una exposició cal anar més enllà del valor intrínsec del presentat i examinar en un context general si per ex. s’assoleixen les expectatives creades al voltant de la mateixa, si és digne del lloc on es realitza, si el muntatge és el més apropiat o no , si els nivells de relació amb l’espectador estan ben estructurats i molt especialment si en establir l’acurada comunicació amb el visitant un té en certa manera la certesa d’haver aconseguit objectius. O sí...
Totes aquestes preguntes i les que vulgueu afegir tenen una resposta
negativa si les realitzem al voltant de la nefasta exposició que la Fundació Iluro
ha muntat a la planta baixa de l’Ateneu per felicitar-nos les festes. Sens
dubte la pitjor exposició que ha ocupat aquest espai en molts anys.
I en realitat la idea és bona, recuperar l’ideari de les cambres
de les meravelles o els gabinets de curiositats. Però el que passa o és que la
tria realitzada pels responsables ha estat totalment inapropiada o és, - i crec
que aquí rau la veritat-, que els fons de l’entitat tenen tan poca vàlua que
els disposis com disposis el resultat es semblant a un descarregada de brocanters i no pas de gaire
nivell.
La Fundació Iluro és hereva de la Caixa Laietana, una
entitat que va tenir unes mires culturals molt limitades .Amb un Premi Iluro de
poca dotació i amb unes sales d’exposició que calia valorar per la funció que
realitzaven, però no per el nivell de l’exposat, ja n’hi havia prou. No va saber o no va voler
fer , com altres caixes d’estalvis de nivell parell, un centre cultural ni
aconseguir una col·lecció artística mitjanament important.
Els fons artístic de l’entitat està format bàsicament per
les obres que de manera obligada havien de donar els artistes que hi exposaven
i amb quatre peces de valor que van arribar a l’entitat com a pagament de temes
bancaris o crediticis. Un nivell que ha quedat ben evident en els moments en
que s’ha fet exposició pública de les mateixes.
La Fundació Iluro sembla, no sols haver heretat l’escàs
patrimoni de l’entitat mare, ans també el seu esperit mesquí i el d’un cert
menysteniment pel cultural. Més preocupada per salvar clubs recreatius que per fer la complerta restauració de la
Casa Coll Regàs dedicada més a actes complementaris ( scape room, tastets i
maridatges diversos) que no pas a lluir l’esplendor de la seva arquitectura. Mantenint
un premi Iluro amb una dotació mísera ( no dona ni per les fotocòpies que es
precisen, deia no fa pas molt un nostrat historiador local) i amb l’abandó de
les sales d’exposició convertides en
espai de lloguer sense línia ni control de qualitat. I sense cap mena de desig
de realitzar produccions pròpies fora de les que siguin de portes endins.
“De curiositats i meravelles” és l’exposició d’un quiero y
no puedo , es l’exposició de les aparences i els organitzadors ho saben com
queda palès amb dues renuncies. La primera és la renúncia a l’actiu més
important que té la sala de la planta baixa de l’Ateneu ( en altre temps dita
espai zero) que no és altre que el gran aparador a la Riera, esquer per atrapar
visitants i ara condemnada a no formar part del projecte expositiu.
L’altre és la renúncia a una important superfície expositiva
, com indicant que poc més hi havia a exposar. I això malgrat l’autolloança en
els plafons d’entrada de la quantitat i qualitat del objectes que atresora l’entitat.
Això sí, s’aposta per la modernitat amb codis QR, sense
comptar que la gent a qui pugui atreure la mostra no està en aquesta ona i
sense entendre tampoc que el QR ha de ser el complementari per a la persona més
interessada però que és imprescindible una informació bàsica que ha d’estar a l’abast
de tothom , fet que aquí no existeix ni per casualitat. Així és molt fàcil no
entendre el recorregut establert en els apartats de viatges i exotisme,
el món natural, la còpia o el fake i Mataró.
Però és que a més fora de la curiositat d’alguns objectes ,
l’atenció sols es motiva en unes poques peces,( màscares, fotografies antigues,
algun que altre llibre) i para de comptar. En el que pertoca a la selecció d’obres
d’art presentades, aquesta és d’una pobresa espectacular, rematada per una
deficient il·luminació o amb algun atemptat a la integritat de l’obra com en el
cas de la brillant peça de Nefer, escapçada en la seva línia visual per un
animal dissecat que com d’altres que trenquen les lectures de les obres de
Novellas.
Amb dir que la més interessant obra artística de l’exposició
és una agosarada visió de la Pça Sta Anna realitzada per Antoni Boix, ja està
dit tot.. Treballs com els de Lluís Roura, o el tramvies de Martínez, i ja no
parlem dels esmalts més que fakes, presentats amb desig d’engany com les tipogràfiques
reproduccions picassianes , confegeixen una exposició indigne de l’entitat , l’espai
i mancada de tot respecte per a l’espectador. Una exposició que no és cambra de
meravelles ni gabinet de curiositat i sí en canvi esdevé la botiga dels
horrors.
Exposició trista i lamentable que sembla desitjar establir
paral·lelisme amb aquest any lamentable en tots els sentits, que ha estat 2020,
indigne de ser organitzada per una entitat que té entre els seus objectius la
difusió cultural. I un està per pensar que l’exposició va ser gestada entre
punt i punt d’una partida de paddel en el complex recreatiu ,perquè si pensem
que es va fer sota una reflexió i un
treball previ, la cosa seria però que molt pitjor.
PS.- Crítica dolenta per acabar un any dolent. Esperem i desitgem
que el 2021 sigui molt, però que molt millor i no haguem de fer comentaris d’exposicions
tan lamentables com aquesta