DEL GEST AL TRAÇ. CA L’ANTIGA

 

Ca L’Antiga segueix amb el seu seguit d’exposicions al voltant del gest i el traç. Si el primer capítol va se “el gest pur” i el darrer serà ”el traç pur”, lògic és que l’entremig agafi el nom de “Del gest al traç”. Uns títols  que més s’assemblen a un desig que no a una realitat, ja que per el vist, les obres presentades podrien estar en qualsevol exposició  d’aquest trident , o millor dir-li triumvirat,  que ocupa aquest espai de Ca l’Antiga en aquest temps primaveral.

I és així ja que el cicle nomenat “Del gest al traç”  és en realitat un trajecte eteri en el que hi cap tot, des d’un art proper a la figuració fins  a l’abstracció, si no  la més pura, si aquella en la que domina aquest “gest” o “traç” del que parla el títol , per gestar la realitat del treball  de l’autor. I ho diem així ja que en aquestes exposicions més que l’idea etèria dels mateixos el que domina és el treball , sempre d’alta qualitat, dels autors que hi son presents.

Hi d’entre ells hi ha dos artistes que sobresurten. Per un costat Josep Mª Codina, que ocupa bona part de la sala inferior i que ens demostra amb una varietat formal absoluta, una realitat conceptual i creativa monolítica.

Segueix Codina mostrant les seves costures interiors en aquest despullament que fa ja anys practica i que ara sembla haver deixat definitivament la zona de foscor, per cercar de manera tan intuïtiva com brillant, unes zones de serenor que com deia Bernat Puigdollers en la seva exposició de Ca l’Arenas , son la constatació de la consolidació i maduració d’un llenguatge. Un llenguatge que està en la seva primera fase  i que estem convençuts esclatarà ben aviat amb tota la força interior que sempre mostra Codina en la seva història pictòrica.

L’altre artista a destacar és Miquel Arnau. Sempre he cregut que és un dels millors artistes del Maresme, i alhora és dels més desconeguts. Però cada vegada que ofereix el seu bon fer al públic en general, ens sorprèn amb una variació més de l’amplitud de la seva mirada. Avui ens ofereix la seva mirada , com ha fet tantes vegades, en els verals maresmencs de la zona on habita. Però la seva mirada va molt més enllà de la viva figuració natural, la depassa i la trasllada a uns paisatges viscuts on s’estableix un diàleg fluid entre la realitat real i la interior, i en aquest diàleg apareix l’art com dominador absolut generant espaís de diàleg i de contradicció. Una nova lliçó pictòrica de Miquel Arnau, un dels millors artistes del Maresme, i alhora dels més desconeguts.

Al seu costat Paulí Josa segueix mostrant la seva habilitat compositiva en el seu diàleg entre l’abstracció i la realitat. Entén l’artsita que ambdós conceptes poden concomitar  perfectament i juga amb la il·lusió visual que trasllada la seva imatge al nostre pensament. Ho fa amb pulcritud i l’elegància estètica habitual en el seu treball.

Carme Riera presentà un seguit d’obres , formalment realitzades amb tinta xinesa com element pictòric bàsic en les que juga a l’aparent contradicció entre l’ànima i els elements formals que conformen la nostra vida habitual.  Amb traç hàbil i decidit executa les formes que aplegaran l’esperit de les formes amb les que mostrant el seu pensament interior , ens vol mostrar el camí a seguir.Com diu el filòsof Rafael Argullol, “ l’obra de Carme Riera no ho és pel fet de ser finalitat acabada, tancada, sinó que, com en un procés d’alquímia, forma un il·limitat cercle de materialitzacions”. Unes materialitzacions que dialoguen amb el visitant en la recerca d’una vibrant comunicació.

Al seu costat , de manera puntual i forçament comunicativa, podem gaudir  de planxes de  Richard  Sanders , una brillantíssima Maite Marin que ens sorprèn amb la seva dúctil qualitat, un seguit de magistrals planxes de Joan Barbarà, al costat d’uns treballs d’alta qualitat Chancho, Ràfols Casamada i de  Riera i Aragó , treballs no impresos i que mitjançant les planxes originals ens permet imaginar-nos el resultat final, amb l’afegitó voluntari del cromatisme que empraríem cadascun de nosaltres en la seva realització final.

Tot per confegir una mescla difícil en la seva disparitat i globalitat però que resulta exitosa per el resultat final  , que ens demostra que quasi sempre si empres bon material i vas de la mà dels grans mestres el resultat final per menys lligam que puguis establir en el total, serà el d’una agradabilíssima exposició que paga molt la pena visitar.

No us la perdeu.

 

Del Gest al Traç.

Ca l’Antiga.  Teià

Del 25 d’abril al 18 de maig de 2025

 

MIQUEL ARNAU. LOCUS ET LUCUS

 

Que en Miquel Arnau és un dels millors artistes de la comarca és una circumstància que sòls defensem, el que això escriu i quatre personatges més que coneixen abastament a l’artista i a les seves obres. I és així , en primer lloc, per que Miquel Arnau ha treballat en el món de l’art més de restaurador . amb amples coneixements i clientela important, que no pas d’artista. I en segon que la seva forma de ser no el fa procliu a entrar en la discussió d’espais i galeries, i per tant malgrat la seva edat , el currículum és petit i escadusser.

Aquesta escassa presència expositiva fa que quan presenta la seva obra , cada cop enganxi i enamori a més persones que rendits a l’evidència artística del seu fer resten com embadalits seguidors del seu treball.

Aviat farà vint anys que li presentava una exposició, amb un escrit que en rellegir-lo veig que segueix essent absolutament actual, per tant no em fa res repetir-lo en aquesta crítica. Deia així:

“En Miquel Arnau és argentoní de soca-rel. És home de pagès, de camp i de natura. Però també és pintor d’ofici i de benefici. D’ofici perquè com pocs domina els secrets tècnics, cosa que li ha permès desenvolupar una intensa carrera de restaurador i de benefici perquè ha sabut aprofitar aquests coneixements en la realització d’una pintura pròpia en què tots els elements de la seva personalitat hi son presents.

Ara en sorprèn a tots amb una visió tan apassionada com agosarada. Defugint del detall anecdòtic, de l’afalac fàcil de la referència propera, Miquel Arnau no busca la similitud amb la realitat i sí en canvi, intentar aprofundir en l’essència d’allò que reflecteix.

Heus aquí turons i boscos expressats en el gest, en el ritme intens de la pinzellada hàbil, en la creació d’un concepte que fuig de l’aparença per endinsar-se en l’ànima , en la remor, en l’aroma d’uns indrets tan estimats com a vegades desconeguts.

En la llum, el color, la força de la pintura de Miquel Arnau , hi ha quelcom més que el sentiment d’un artista. Hi ha l’estimació envers un terra que és la seva, que ens la vol fer avinent mitjançant una exposició com aquesta, que depassa el senzill concepte del paisatge per esdevenir un personal crit per un entorn que forma part de la seva arrel més íntima”.

Per a Miquel Arnau  pintar allò que diríem vulgarment , un paisatge, no és simplement fer-ne una fotografia del mateix, i sí en canvi és fer-ne la pròpia fotografia, aquella que destaca i remarca els elements claus de l’entorn i a més a més amb el cromatisme interior sentit per l’autor que acostuma a ser ben diferent d’aquell que podem sentir com espectadors e inclòs sentint-nos protagonistes del mateix espai.

Avui al Museu del Càntir d’ Argentona, la població on va néixer i resideix l’artista, ens  demostra a qui no és cec o no ho vol veure, la potència de la seva força interior que juga i conjuga perfectament amb l’entorn que l’envolta. Amb tocs expressionistes, demostrant el vàlids que son,  apropant-los a la realitat visual i estructural d’avui mateix, l’artista ens planteja uns paisatges naturals perfecta i destrament expressats amb una vivantor conceptual ajudada per una força cromàtica, que demostra i fa evident la “realitat” del indret, una realitat que es copsada de forma natural per a qualsevol espectador que s’hi acosti a ella amb els ulls i la ment ben oberts.

La mostra que Miquel Arnau presenta ara mateix al Museu del Càntir d’Argentona, està formada tan sols per deu peces presidides per un paisatge de mides grosses en la que ens ofereix la visió del menorquí indret d’ “El Toro”. Un espai que és rellegit amb tota saviesa per Miquel Arnau amb una visió des del mar que subjuga per la seva saviesa i personalitat. Peça que presideix la mostra acompanyada per les intensament viscudes vistes de Moià i el Montseny i el contrapunt d’unes íntimes i personals visions de boscos propers .

Tot, tocat amb un to vibrant i enèrgic , eliminant els detalls i amb l’ús d’un color que és capaç de generar l’ambient precís per que un comprengui el particular esperit de l’autor, que mitjançant aquests estris domina sobre l’espectador que en cas d’acceptar-lo és veu submergit en la capacitat generadora d’espais de l’autor i abduït en la seva totalitat per el seu fer.

L’exposició de Miquel Arnau és una exposició de primer nivell , capaç de generar un munt  de sensacions a l’espectador que s’hi acosti amb ganes i desitjos de copsar les seves essències i alhora gaudir-les. Sens dubte l’obra de Miquel Arnau conforma una gran exposició que mereix una atenció superior a la que li pot oferir el Museu del Càntir. Una gran exposició de la que els ciutadans del Maresme ens en podem aprofitar visitant-la, amb la quasi certesa de trobar-nos davant d’un dels millors creadors de la comarca que alhora mereix abastament una atenció en lloc i indret més important.

No us la perdeu.

Moltes felicitats Miquel.

 

“Locus et Lucus”. Miquel Arnau

Museu del Càntir. Argentona

Del 3 de març al 10 d’abril de 2023

“J’AI AVALÉ UNE FAMEUSE GORGÉE DE POISON...”. MIQUEL ARNAU

 

No puc ni vull negar, un cert encisament per el treball de Miquel Arnau, artista que mostra el seu “poderio” aquests dies a La Destil·leria.  Potser per que l’he vist néixer quasi físicament, i sense el quasi en l’apartat artístic i per que en el seguici de la seva entrebancada carrera he patit per que moltes han estat les vegades en que l’Ofici/ Professió artística triada ( la restauració) impedia el correcte i equilibrat desenvolupament de la seva carrera artística(creació). Sortosament arribada la maduresa plena, Miquel Arnau sembla haver triat definitivament l’art com aposta personal vital i haver deixat la professió més com element puntual de subsistència.

Arnau és l’artista maresmenc amb més domini de la tècnica i els materials . un domini assolit en els seus enfrontaments “cara a cara” amb els grans artistes de la història dels darrers segles, i amb qui s’ha hagut de mimetitzar per arreglar els desgavells del pas del temps i uns lamentables estat de conservació. Aquest element tècnic i el seu quefer professional l’hi ha permès endinsar-se també en el llenguatge compositiu i estructural de grans obres  fet que ara, després de passar per el seu personal tamís, dona com a fruit les obres que podem veure.

Arnau viu en un moment i en un lloc equivocat. La seva aparença en les inauguracions, semblant a un dandi  anglès demodeée i el seu amplíssim bagatge cultural i de la natura  el converteix en un noucentista desplaçat. Fàcil és imaginar-lo acompanyant a Eugeni d’Ors, Carreras Candi i el farmacèutic mataroní Pascual i la seva colla, fundadors de l’Agrupació Científic Excursionista de Mataró,  anant per rieres, corriols, boscos i bosquets del Maresme amb la seva llibreta d’apunts, dibuixant el sentiment més íntim de la terra, copsant tot els seus detalls i captant l’essència dels seus colors, no els visuals, i sí els veritables, els de l’ànima, aquells que sols sap veure aquell que estima profundament el territori.

Miquel Arnau viu i treballa des de la seva privilegiada talaia de Can Polseguera, amb els límits del Turó de Cerdanyola i Burriac per un costat i la Riera i Sant Jaume de Traià per l’altre. Es aquest “Territori Arnau” el que gesta tota la seva obra mitjançant la plasmació expressionista del seus imputts creatiusmés interiors i interioritzats.

De tant retratar la natura, al llarg de la seva carrera, Arnau ha aprés a valorar la singularitat de cada instant i de la pròpia vida i fer-ne un matxembrat sòlid que serveix alhora de fonament i estructura en el seu treball.

Així, en aquest camí poc transitat, Arnau es despenja amb uns boscos intensament viscuts i acolorits , amb unes pinzellades assilvestradament vibrants, amb un cert deix esbarzerat com si fossin deixades anar per casualitat, quan  totes elles estableixen la dinàmica exigida en un  equilibri exacte de la peça que no s’engruna en el conflicte cromàtic ,ans justament el contrari . Un color que ens fa arribar a dubtar si la realitat és aquella, o no a la que nosaltres coneixem visualment.

I al seu costant apareixen majestuosos els seus  Burriac, al que podríem afegir els dos que actualment estan exposats a Ca l’Antiga a Teià. Obres de màgica potència en les que curiosament l’esfilagarsament dels traços gestuals que els composen, donen força monolítica al conjunt i l’impregnen d’història. Aquí de nou el color pren protagonisme, però en aquest cas per generar un ambient màgic, que en el global dona majestuositat i poder al conjunt.

En la visita un no pot deixar-se escapar del swing vibrant establert en el conjunt de dibuixos i petits apunts que presenta. Obres en aparença de menors però que assoleixen un nivell de qualitat i significació que les fa imprescindibles per entendre el seu fer.

Acaba la mostra amb l’obertura d’un nou camí, aquell que podríem considerar com “boscos del segle XXI”, un camí novedós però incipient al que caldrà seguir en aquest gir sobtat de guió, però que es preveu altament interesant.

Arnau té molt clar el concepte modern de pertinència a un indret i a un territori. Un nivell de pertinència que l’obliga a seguir essent fidel a un modus d’entendre i practicar l’art. I per que no, de viure la vida.

Constable  allà pel 1828 deia: “Sens dubte , l’amor a la natura és un sentiment profundament arrelat a l’home. Dedicar-se a estimar-la és, com a mínim, un camí cap a la felicitat.” Pot ser per això Arnau sembla en l’aparença feliç, i s’expressa feliç en la seva pintura, felicitat que ens traspassa a nosaltres quan ens acostem a gaudir-la i quan sabem introduir-nos en la mateixa.

Miquel Arnau un més que interessant artista que hom hauria de tenir en compte, que esclata a Mataró amb una excel·lent exposició.

 

J’ai avalé une fameuse gorgée de poison ...

Miquel Arnau.

La destil·leria

Del 21 de maig al 29 de juny de 2022

 

S’AIXECA LA PERSIANA DE LA NOVA TEMPORADA

El passat divendres , la sala d’exposicions del Museu Arxiu de Llavaneres va disparar el tret de la nova temporada artística, encara que com és habitual el darrer dijous d’agost n’havia fet la prèvia l’espai capgròs, inaugurant l’exposició  de Carme Rigola.

Una temporada que de moment s’inicia amb força, amb expos properes de Didier Lourenço al Museu del Càntir, gravats a la Destil·leria i com no , la sempre popular col·lectiva del sant Lluc en la celebració del seu 75 aniversari. Per el que pertoca a les exposicions municipals, com sempre silenci i secretisme hermètic, encara que no esperem res de bo i amb el dubte de si tindrem exposició de gravats de Goya o no, en quin indret i de quina manera.

Abans però de comentar aquesta exposició valgui la pena, a tall d’inventari, recordar tres exposicions amb les que va cloure la temporada passada i de les que no vàrem tenir ocasió de parlar: per un cantó Antoni Luis presentava al casal aliança la mostra “4 estacions + Mediterrànies” un veritable estudi dels començaments i les motivacions que l’induïren a entrar en la línia cromàtica propera al pop art en la que es mou actualment. El grafisme i una imatge icònica d’una obra de Jordi Arenas, en son raó i causa.

Per altre costat al col·legi d’Aparelladors es presentà la mostra “Art en vidre” en un maridatge entre quatre artistes relacionats amb el forn del vidre com Marta Duran, Ricard Jordà, Mònica Vilert i Laia Arnau i un nodrit grup d’artesans que treballaven en l’esmentat forn vidrier. Entre els artistes cal destacar per damunt de la resta la finesa del treball de Mònica Vilert, mentre que entre els artesans el nivell de qualitat artístic era variable, mantenint-se sempre en l’excel·lència tècnica. Cal fer esment d’una anècdota que va produir l’exposició com és que en el cartell anunciador hi apareixien els noms dels comissaris i no els dels artistes i artesans participants En els milers d’exposicions que he visitat és la primera vegada que m’hi he trobat.

Finalment la Destil·leria  es produïa una edició més de la ja tradicional “seny i rauxa” amb la varietat de que en aquesta ocasió les obres estaven fetes a quatre mans el que donava un toc peculiar al present.

GUANYADORS  V CONCURS DE PINTURA DE LLAVANERES

Tal i com marquen les bases del concurs, els guanyadors del mateix tenen dret a una exposició col·lectiva a la que segueix una d’individual del guanyador del mateix.

Sempre he dit que aquesta col·lectiva conjunta serveix més per veure l’encert o error del jurat qualificador  que no pas per el propi artista ja que les condicions físiques de la sala limiten en molt les possibilitats explicatives del seu fer .

Enguany, i com ha succeït en les anteriors edicions, no podem pas dir que el jurat errés en el veredicte, ja que els tres artistes escoliits demostren  clarament el seu nivell i capacitats artístiques.

Rosa Solano , guanyadora del concurs, manté aquest camí de manteniment de la memòria amb el tèxtil com a referència i amb tots el seguit d’elements accessoris que  esdevenen protagonistes d’una memòria viscuda que no vol quedi en l’oblit, ni en el calaix de sastre, mai tan oportuna la frase feta, de la memòria col·lectiva. Sensibilitat, ingeni , plasticitat i intenció de reflexionar. Magnífica presència la seva.

Miquel Arnau ens presenta una sèrie de paisatges de la seva línia habitual, en la que el mateix depassa els  seus límits habituals , abandonant en certa manera el caràcter figuratiu per endinsar-se en l’ànima del paisatge, en la força interior del mateix. Unes obres que acompanya amb altres de la sèrie “paisatges amb figura” en la que encara no acaba de trobar l’equilibri entre les parts , provocant-se un desequilibri entre fons i forma que cal millorar.

Finalment l’escultor Pere Bàguena, amb l’ajut de la col·laboració de Mireia Oliva ens demostra l’evolució en aquets caminar conjunt de fusta i metall , en la creació d’un conjunt d’obres vives, palpitant i amb una atracció visual evident.

Unes individualitats que en el col·lectiu es complementen a la perfecció confegint una atractiva exposició que demostrant la vàlua dels participants, certifiquen alhora l’encert dels jurat que els va qualificar.

 

Col·lectiva Guanyadors del V Concurs de Pintura i Escultura de Llavaneres

Del 3 al 26 de setembre de 2021

Can Caralt. Museu Arxiu de Llavaneres

 

 

 

V CONCURS DE PINTURA I ESCULTURA DE LLAVANERES

Els darrers dies de Novembre i aprofitant l’avinentesa de la Festa major de la població, es va fallar el V Concurs de Pintura i Escultura organitzat per el Museu Arxiu de Llavaneres. Un concurs que ja ha arrelat intensament en el món artístic no tan sols comarcal, ans estenent-se molt més enllà, a bon segur per l’acurada organització del mateix, i per que no dir-ho per la mirada cap a l’art actual que s’ha produït tant en el que pertoca als premiats com als seleccionats, en totes les edicions anteriors.

Enguany el nombre de participants ha estat de 77, una mica inferior a l’anterior edició, segurament degut a les dificultats de presentar les obres a concurs, per el tancament perimetral de les poblacions , el que impedia els caps de setmana  acostar-se al Museu a dipositar les obres, tal i com havia succeït majoritàriament en les anteriors edicions.

El jurat va estar format en aquesta ocasió per Agit Baqué, directora de l'espai cultural La Destil·leria de Mataró, Ainhoa González, llicenciada en Història de l'Art i museòloga, i Núria Poch, directora del Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró–Col·lecció Bassat, els quals van apostar per una selecció de finalistes més reduïda que en anteriors edicions, conformada per 19 obres, de les que 5 eren escultures  i 3 gravats

Els artistes seleccionats han estat Máximo Almeida , Miquel Arnau , Pere Bàguena /Mireia Oliva, Anna Ballester , Manel Campaña , Marta Casas, Anna de Jaime, Lluís Gómez, Michèle Le Pape, Cecília Morales; Joan Pascuti, Abel Pruñonosa, Xavier Puente, Lluís Puiggròs, Joan Rossell, Narcís Sala, Olga Serral, Rosa Solano Jordi Torrent, i d’entre ells els guanyadors van ser:

Primer Premi per “Couturieres- bleu”, tècnica mixta sobre tela de Rosa Solano.

És aquesta una obra de la sèrie que l’artista manresana ha dedicat a homenatjar el món tèxtil i molt en especial a les costureres. Obra molt semblant plàsticament i amb idèntic missatge que l’obra amb la que va guanyar l’any passat el Concurs d’artistes manresans. Obra amb més intensitat conceptual que no plàstica, però evidentment d’alt nivell.

 Segon premi  per l’obra sense títol i tècnica mixta de Miquel Arnau

 Miquel Arnau és un d’aquests grans artistes malauradament poc coneguts. Dedicat professionalment a la restauració, amb reconegut prestigi en aquest món, ara sembla que posa més accent en la seva pintura que mai ha deixat del tot de costat. Aquest paisatge , a bon segur, realitzat per la zona de Sant Jaume de Traià d’Argentona, és una excel·lent demostració del paisatge modern i actual, amb intencionalitat de traç i amb agosarada cromàtica. Una magnífica peça.

El tercer premi és per el treball realitzat a quatre mans per Pere Bàguena ( fusta) I Mireia Oliva (ferro) , de títol ”L’origen”.

 

És aquest un magnífic treball en el que es conjuguen a al perfecció l’habilitat en el treball de la fusta de Pere Bàguena , espectacular en les seves creacions , amb l’afegitó metàl·lic que aporta Mireia Oliva que dona un aire modern i actual a una peça visualment molt atractiva i conceptual i tècnicament molt ben treballada.

Un palmarès d’alt nivell que manté la línia de les anteriors edicions i que ha de ser el preludi d’una nova edició en un ambient de vida normalitzada que faci d’aquest magnífic concurs un element important en el context de l’art català.

Però en espera d’aquest retorn a la normalitat i aprofitant ara l’eixamplament perimetral als àmbits de la comarca, és fàcil recomanar la detinguda visita per l’alt nivell de l’obra seleccionada i com passa en tot concurs, raonar, aprovar o discrepar del veredicte del mateix.

Felicitats a guanyadors, seleccionats i especialment a la gent del Museu de Llavaneres per la seva ingent tasca de promoció de l’art.

LA FORÇA POÈTICA DE MIQUEL ARNAU

 Sota l’aixopluc de l’enigmàtic i alhora suggerent títol, com sens dubte ho és “Decipimur specie recti”, en Miquel Arnau , aquest massa desconegut artista argentoní  es doctora a Mataró de la mà de la Sant Lluc amb una magnífica exposició a la sala del col·legi d’Aparelladors. Una exposició en la que demostra , tot i la poca encertada disposició de l’obra presentada , la gran qualitat que atresora que el situa de manera clara i evident en el top-ten dels artistes del nostre entorn, si és que aquest rànking existís.

Decipimur specie recti és una frase extreta de la poètica d’Horaci que reflexiona sobre l’engany que produeixen les coses belles o vulgaritzant una mica el concepte , el fet de que les aparences moltes vegades enganyen. I és un títol plenament escaient ja que tota l’exposició de Miquel Arnau respon a aquest aforisme en un constant trencament de les aparences.

Un trencament que va des de la confusió que provoca una obra en aparença abstracta quan qualsevol anàlisi que escati mínimament l’escorça exterior ens permetrà veure les arrels figuratives i fins i tot fer entendre que allò que tenim al davant son paisatges en la més perfecta definició de la paraula, fins a l’aparença conceptual que ens porta a imaginar un treball lliure i intuïtiu , quan el mateix anàlisi ens ofereix la conclusió de que és una obra pensada i meditada fins l’extrem  en el que tot està disposat per aconseguir la fi desitjada per el creador.

Diu en Miquel en l’escrit de presentació que el sentit de la seva pintura s’inscriu en una voluntat d’expressió i de no ser res més que pintura , intenció gens baladí , en un mon com l’actual de l’art en que massa vegades l’artista omple de fullaraca la seva obra per amagar la seva insubstància sota a quest vernís disimulador d’una seductora capa exterior.

En Miquel Arnau no és així. No sé si viciat per la seva professió de restaurador, ofici en el que és altament valorat , Arnau sap que per restaurar una obra cal anar a l’ànima , fer-se absent del conjunt i anar a l’essència del detall, en una depuració estricta i il·limitada. I això justament és el que ha anat treballant en el decurs de la seva recerca pictòrica.

Partint del més proper , de l’impacte visual del quotidià, Arnau ha anat fent immersió profunda en aquest paisatge visual viscut per quedar-se en el nucli més pur. Primer van ser les seves mirades als seus dos indrets referencials (Burriac i el Turó de Cerdanyola). Mirades que van donar com a fruit centenars de visions personals cada vegada més interioritzades fins arribar a la taca i al gest , en una simplicitat sintetitzada que deixava clar el camí de l’artista. Després van ser les basses de regar convertides en forats negres a lo Soulages , amb una força d’abducció que t’introduïa a la profunditat matèrica d’uns treballs enriquits al màxim.

Ara Miquel Arnau semble suavitzar-se en el concepte , alhora que accentua la intensitat pictòrica de l’obra. El ritme i el gest agafen més protagonisme , amb l’afegitó d’una paleta cromàtica rica i diversa en la que no fa gens de por el toc agressiu, puntual i fins i tot protagonista , de certs colors d’alta potència. 

Ara el paisatge s’endinsa per uns camins que es reporten a Monet i les seves visions dels seus jardins de Giverny. Paisatge abstractiu, essència sense anècdota . gest, ritme , color, ànima en unes obres vibrants que sedueixen en la mirada i emocionen en la seva introspecció. I que dir de les e sèries negres, plenes d’una veritable simfonia cromàtica de ràpides i vigoroses pinzellades que marquen ritme febril, i que acaba esclatant en un groc explosiu que coordinada tota la peça donant-li equilibri i coherència.

Una obra que es potencia encara més quan tot trencant l’habitual pintura plana del seu treball , afegeix gruix i matèria tot picant l’ullet a un Barceló que s’ensuma de transcantó. I tot per acabar amb uns papers que ens retornen a una època anterior però ara amb un aroma cal·ligràfic oriental que serveix per equilibrar en una teòrica calma , el terrabastall dinàmic i de força pictòrica que és tota l’obra avui presentada per l’artista.

“ Els elements amb que ha treballat son els que es deriven de la seva tradicional contraposició entre fons i figura. La figura en la majoria dels casos és un gest eloqüent, vivaç, com un intens fueteig de les formes que es transforma en el motiu central de l’obra.Per contra , el fons és una superfície cromàtica, curosament treballada , que va des de  la tradicional harmonia de les seves càlides entonacions fins alguns tocs estridents de groc ....

Una exposició que ens constat que ha assolit una perfecta síntesi entre l’esperit de la pintura oriental, l’energia de la’abstracció europea i la llibertat i intensitat de l’americana. Tot plegat té com a conseqüència una pintura que cada vegada ens sembla més europea, més culta i més directa. Una obra que no necessita intermediaris per ser compresa”.

Com poden suposar per la seva qualitat , els dos darrers paràgrafs no son meus i sí de Daniel Giralt Miracle , anant dedicats a l’obra de Jose Manuel Broto. Però els he volgut reproduir per que m’han semblat el més perfecte retrat del que significa la pintura d’un artista , en Miquel Arnau, a qui no heu de perdre de vista si de veritat sentiu la més petita de les atencions per l’art.

Felicitats.

PS.- Llàstima que tan magnífica exposició no assoleixi la millor nota degut a la seu poc encertat muntatge. Un muntatge que peca en l’excés d’obra, s’agrairia molt que les obres respiressin , i principalment en la dispersió de l’idioma plàstic de l’artista que apareix trencat i inconnex , el que li fa perdre força, lectura i consistència global.

El bon professional responsable del mateix va apostar més per l’aire conceptual , majoritari dels artistes amb els que treballa, que convida a uns imputs aïllats , que no pas per la mirada rítmica de l’obra d’Arnau , presentant un frasejat trencat que dificulta la lectura. Un error que l'exposició ho paga, i car,  rebaixant el nivell comunicatiu d’una obra que vull remarcar un cop més , és excel·lent.

Llàstima.

MIQUEL ARNAU

Demà divendres , - avui per a la gran majoria de lectors d’aquest blog-, els afecciobats a l’art tenen una cita obligada a la sala del Col·legi d’Aparelladors on la gent del sant Lluc donen cloenda a aquest veritable espetec de final de temporada en aqust incescendo amb l’obra d’Ester Aliu, Pere Salinas i ara Miquel Arnau.

Miquel Arnau és un artista argentoní lamentablement poc conegut a bon segur pel fet de que això d’exposar no l’ha importat gaire dedicat com estava i està al noble art de la restauració de la que és veritable mestre , essent reconegut com a tal . Així per ex. a Mataró sols ha exposat a l’espai capgròs , alhora que també ho ha fet al museu del Càntir i la casa Gòtica de la seva població, amb alguna que altre incursió molt esporàdica en altres espais expositius del país, les illes o fins i tot a Mèxic.

Ara, passats els cincuanta , sortosament sembla que en Miquel Arnau ens vol fer avinent la seva saviesa creativa i demà ens presenta la seva posta de llarg a Mataró amb “Decipimur especi recti” una frase corresponent a l’Arts Poètica d’Horaci i que podríem traduir en el sentit de que estem enganyats per l’aparença de les coses belles, o fins i tot com els italians usen en sentit figurat per parlar del llop amb aparença de xai.

Una exposició complexa que és la seva darrera volta al cargol en la recerca de l’essència dels sentits a partir d’aquell paisatgisme peculiar que veu des de Monet a Barceló, passant per l’abstracció de Soulages de qui fa anys , quan no era tan reconegut com ara , ja me’n parlava amb passió i delectació.

Una exposició que us recomano amb tota intensitat i que estic segur ens sorprendrà a tots i que haurà de situar a l’artista en el nivell de privilegi que el seu treball mereix. Una exposició que un tindrà el plaer, i hauria de dir l’honor, de presentar.

De moment i per anar fent boca , valgui l’escrit que serveix a l’artista per situar a l’espectador davant la seva obra:

Aquesta exposició és el resultat de l'últim any aproximadament. 

Com podreu veure, conflueixen diverses menes de treballs: sobre tela i sobre fusta uso principalment acrílics; i sobre paper, aquarel·la, tinta i tremp de goma. La intenció és de donar a l'espectador un conjunt unitari, però amb tots el matisos i contrapunts que siguin necessaris. Crec que això és essencial perquè el públic frueixi i entri en aquestes pintures. 

Són pintures escassament referencials, encara que al capdavall cadascú hi veurà el que voldrà d'acord amb la pròpia voluntat interpretativa. 

El cert és que, com resa el títol, som enganyats per l'aparença de les coses belles. Abans pensava que la pintura provenia de l'arquitectura, veia com es pintava a l'edat de pedra, dins les cavernes (primers vestigis arquitectònics), més tard els murs, els frontals romànics, les pintures de Giotto en els murs d'Assís, veia com la pintura s'emancipava amb el pas dels segles de les parets dels edificis on era destinada i esdevenia el que se n'ha dit la pintura de cavallet. 

Ara me n'adono, al cap de molts anys -un sempre se n'adona de les coses massa tard-, que el que hi havia entre la pintura i l'arquitectura, ja en el seu origen, era una tensió, una tensió massa forta que va acabar produïnt un tall, una separació, una ruptura definitiva. L'autèntica pintura (això d'autèntica és sempre delicat) va sempre contra l'arquitectura, que procura el bé, fer les coses boniques, confortables i adequades a un ús (això és teoria). La pintura per contra, pertany a l'expressió i aquesta sovint es converteix en lletjor. El dibuix, el tema, la textura d'un quadre de Monet o de Renoir, resulten desagradables en el moment d'originar-se, on les idees estètiques i els cànons de bellesa establerts eren els d'un Cabanel o d'un Bouguerau. Amb el pas del temps la lletjor inicial es torna un nou tipus de bellesa. Més tard, pintors com Emilio Vedova, Alberto Burri, Pierre Soulages ect. causen rebuig, fàstic, però desprès, amb el temps,  una part del públic s'hi va acostumant i ells aconsegueixen imposar un nou tipus de bellesa. 

És en aquest sentit on s'inscriu la meva pintura, en una voluntat d'expressió i de no ser res més que pintura. La teoria de l'art m'interessa moltíssim, la practico, sempre hi dono voltes, però definitivament, davant la tela en blanc, en el moment de pintar no hi ha res, el pintor està sol. Desprès, l'aprovació o el rebuig de la feina feta; aleshores penso, ho faig quan no pinto, un cop s'ha acabat la sessió, en els intervals. Busco entre els quadres allò que es pugui mostrar, medito, dubto, alguna cosa haig de fer. Aquí ho teniu amb totes les seves imperfeccions.

MIQUEL ARNAU , ARTISTA

En cada programa d’Espai d’Art , abans de començar el mateix hi ha una pregunta obligada procedent del regidor: Nom i “ofici” , per poder identificar en el programa al protagonista. Generalment aquells que tenen una activitat més específica ( escultor, gravador, ceramista... ) ho tenen ben clar i aposten quasi sempre per ella, però quan es tracta d’un pintor el dubte apareix . Posem artista o posem pintor?. La resposta no deixa de ser un senyal identitari important. Curiosament aquells que tenen menys vàlua acostumen a apostar per “artista” , mentre que els més reconeguts no es fan de menys per definir-se com a pintors.

En Miquel Arnau, protagonista del darrer programa , que per cert us recomano amb plaer dons en ell Arnau exerceix mestratge , va apostar ràpidament per pintor . Si per a mi hagués estat , com en poques ocasions hauria emprat l’epítet d’artista ja que en reuneix totes les condicions. Un artista amb tots els ets i uts i que lamentablement no es conegut i reconegut ni en els seus propis entorns.

No puc negar una certa debilitat per el treball de Miquel Arnau. Certament el conec de sempre , quasi podria dir de naixement, i he seguit amb tota atenció el seu lent caminar per la creació artística . Un caminar que lamentablement té moltes llacunes degut al seu ofici de restaurador, camp en el que es reconeguda a alt nivell la seva solvència. Un caminar del que ara ens ofereix les seves darrers passes a la Casa Gòtica amb l’exposició de títol “Esse est percipi”, frase que pertany al filòsof i  bisbe irlandès Georges Berkeley. Un concepte aquest de “ser és ser percebut”  que és ben definitori del pensament creatiu actual de l’autor.

Miquel Arnau és autor d’arrel paisatgista que ha anat avançant en la depuració de la seva obra en un constant i permanent eliminació de l’anècdota vers aquesta mena de paisatgisme abstractiu que ara ens ofereix. Durant molt de temps Arnau ha anat creant de manera repetitiva al voltant dels dos punts que observa des del seu estudi a la masia de Can Polsaguera a Argentona, que son el Turó de Cerdanyola i el Castell de Burriac. Dos indrets emblemàtics, dos espais amb aura especial que han estat disseccionats en el temps, en un anàlisi permanent en el que cada dia s’aprofundia més en l’esperit i desapareixia una fina capa de la percepció visual identificativa. Un camí que havia de portar de manera indefectible a la realitat que ara ens ofereix en aquesta exposició.

Miquel Arnau ens sorprèn amb uns veritables paisatges interiors, com viatges a les profunditats creatives més intenses . Mitjançant la dinàmica del cercle construeix una estructura visual que voreja l’abstracció , en la que conjuga el seu perfeccionisme tècnic en el que gruixos i matèria es donen la mà amb pinzellades subtils que marquen no tan sols ritmes gestuals , ans ens dirigeixen sàviament cap aquells sentiments interiors , certament passionals, que emergeixen amb força dominant la pintura.

Ser és ser percebut ens indica l’autor. I la percepció que rebem amb les imatges que Arnau ens ofereix ens transporten també a la reflexió que ja feia Ramon Llull tot refutant la bellesa formal ja que el que compte és “el contingut del procés psíquic d’associació d’imatges, pensaments i sentiments suggerits per l’objecte contemplat”, com molt bé ens recordava Antoni Tàpies.

Un contingut “emocional” , que a bon segur serà ben diferent per a cadascun dels espectadors , però al que s’ha d’afegir la força i la potència d’una bellesa formal exterior que malgrat el seu nivell i potència no emmascara la veritable bellesa interior de l’obra que avui ens ofereix l’artista.

I ja que parlàvem de Tàpies, quedem-nos per acabar amb un dels seus pensament clàssics que més li feia complaença. És d’Heràclit i diu: “Allò oposat és útil. De les coses contraries neix la més bella harmonia. Tot prové de la discòrdia. El món és a la vegada múltiple i un”.

Potser tan sols posant aquesta frase hauríem definit del tot el treball de Miquel Arnau. Aquell que és present fins a finals de novembre a la Casa Gòtica d’Argentona i que no us heu de perdre de cap de les maneres. Una obra que si fins ara seduïa  ara , al menys en el que a mi pertoca, addueix.

Felicitats.