diumenge, d’abril 29, 2007

En aquest cap de setmana s’han inaugurat tres importants exposicions: L’homenatge a Manuel Cuyàs en la sala d’exposicions del C.A.Laietània , la de Miguel Ángel González a l’espai Capgròs i “Picasso pinta el Guernica” a la Fundació Palau.

Obligacions familiars m’impedeixen assistir a la mostra de Cuyàs que m’agradaria fos el darrer petit homenatge, per què ja és hora de l’homenatge oficial de la ciutat amb una mostra antològica com cal. I en aquest, fer punt i apart en l’apartat del còmic, una vessant que massa vegades s’oblida com si fos plat de segona mà, quan és essencial en el viure i entendre l’obra de Cuyàs.


PICASSO PINTA EL GUERNICA





La Fundació Palau segueix amb un magnífic tarannà expositiu, presentant en motiu de la commemoració del 70 aniversari de la destrucció de Guernica per part de l’aviació feixista , una acurada mostra didàctica que a partir de l’obra de Picasso en fa reflexió social, política, cultural i com no, artística.

Amb la col·laboració de l’alacantina CAM ( Caja de Ahorros del Maditerráneo) , que vull especialment esmentar per la seva gran col·laboració amb mostres itinerants d’aquest tipus de les que a Mataró n’hem pogut veure alguna ( Guinovart) , els de la Palau han muntat una exposició de caire didàctic amb quatre àmbits ben diferenciats i prou atractius:

- Pavelló de la República per l’Exposició de Paris (juny de 1937.
- Bombardeig i devastació de Guernika ( 26d’abril de 1937)
- Procés creatiu del “Guernika”
- La gènesi del símbol. Un referent universal

Amb un muntatge fonamentat amb facsímils ( seria impensable l’ús d’originals per òbvies raons econòmiques i de seguretat ) , podem veure i entendre la gènesis conceptual i creativa d’aquesta mítica obra , que no essent ni de lluny la millor de Picasso sí que ha esdevingut el seu treball més mític i emblemàtic, de tal manera que moltes vegades ha setat considerada La Gioconda del segle XX.

Una exposició ben muntada, ben estructurada , enormement didàctica , que hauria de ser d’obligada visita per qualsevol persona afeccionada a l’art o senzillament curiosa de la realitat històrica del nostre país.

Una mostra a la que sols cal posar-hi un però, la no presència d’una reproducció escaient de la mítica peça, que permetria fer-ne una millor lectura dels esborranys , observant les seves variacions , com es modifiquen alguns personatges, com en desapareixen d’altres i com prenen protagonisme alguns altres elements , per confegir la que sens dubte n’és la ícona artística més important del segle passat.

Una exposició que serà itinerant mitjançant la xarxa de Museus Locals i que molt ens agradaria veure a Mataró, encara que tots sabem que Caldes d'Estrac no està pas tant lluny com per fno fer-ne visita.

MIGUEL ANGEL GONZÁLEZ




Aquest artista argentí afincat de fa temps a Lleida ens sorprèn amb una complexa exposició en que barreja pintures i escultures amb l’arrel comuna de l’home i el que podríem dir “la seva circumstància”.

Passejar-se per la mostra es fer-ho per dos espais diferents. Per un costat estan les pintures , cromàtiques , amb un cert caire que mesclen les preocupacions humanístiques de l’autor , la seva passió per la figura , i un toc personal que les personalitza , malgrat no assolir aquell punt d’atenció que pretén.

Altra cosa en canvi son les seves escultures. La seva preocupació per l’home , les seves tribulacions, el seu estar en aquesta vida. Com si d’una teràpia es tractés en el camí d’un psicoanàlisi profund, intens i personal , González cerca aprofundir en el ser humà i tot el que això comporta.
Per fer-ho presenta un conjunt d’escultures de ferro soldat , que planteja preguntes , intenta reflexions, i captiva per la mirada inquietant de les seves composicions i molt especialment per els personatges, entre humans i fantàstics , que ens sorprenen amb una inquisidora mirada ben especial.

Dominador tècnic, González subjuga amb la seva obra escultòrica , com queda ben clarament marcat en la fotografia que encapçala aquest comentari, de la mà del magnífic fotògraf que n’és el bon company i amic , Romuald Galofré.


ABSÈNCIES


Massa vegades els artistes es queixen de la poca atenció que mereixen els seus treballs , però curiosament massa son les vegades en que ells son els protagonistes absents. Com exemple , les dues exposicions que acabem de comentar. L'absència dels artistes mataronins era tan lamentable com flagrant.

dijous, d’abril 26, 2007


FERIA DE ABRIL


Com no, que segueixo garratibat davant la publicació de les quantitats atorgades en forma de subvencions, a la Feria de Abril de Catalunya per part de les autoritats del país.
En aquests dies s’ha fet pública la quantitat de 199.300 euros ( 33 i escaig milions de les antigues pessetes) que representen aproximadament una quarta part del pressupost general de la festa.

Sota la condició d’una major transparència, vistos els escàndols que acabaren en els jutjats , especialment amb el cas de la manzanilla “La Guita” , la Diputació i l’Ajuntament han aportat 75000 euros cada institució , mentre que la Generalitat ha fet ús de les tisores reduint la seva aportació a 49.300 euros.

Tenint en compte que Eduard Voltas, secretari de Cultura de la Generalitat , ha explicitat que enguany el nostre govern ha decidit subvencionar tan sols la programació cultural , és a dir la majoria dels concerts, fet que cal aplaudir , vol dir que les subvencions de Diputació i Ajuntament es dediquen simplement per afavorir el lleure d’un grup molt limitat i determinat de ciutadans , amb una activitat de difícil qualificació però que no correspon ni a la tradició, ni al floklore , i és essencialment aliena al concepte de país en el sentit més ample d’integració de les persones.

Però a més a més , aquesta generosa subvenció , xoca frontalment amb les grans dificultats que tenen per rebre la més petita de les subvencions, generalment en forma d’espurna caritativa, altres actes del país que responen a arrels del mateix i que sí son veritables exercicis de cultura pròpia. I si val un exemple tan sols recordar les grans dificultats que està posant l’Ajuntament barceloní per poder repetir en el centre de la ciutat la magnífica i exitosa experiència d’enguany amb la setmana del llibre català.

Voldria que ningú fes lectura d’allò que no està escrit. Em sembla molt be que es faci la Feria de Abril a Barcelona, així com la festa que pertoqui per els col·lectius de tota mena de ciutadans dels més diversos països , als que considero de totes totes, catalans , i que òbviament estan en el mateix dret de demanar una subvenció ben semblant a la rebuda en aquest cas. Però del cas que ens pertoca se’n fa un gra massa.

I no dic més, que ja sabem el gran afecte que tenen bona part de gent del PSC ( o serà PSOE?) envers aquesta manifestació cultural (?). I especialment va dedicat als cadellets de les JSC que la tenen en gran apreci.

Algun dia s’acabarà aquesta festa?. Seria sens dubte un bon senyal. No per la desaparició i sí pel fet que quedaria clar que aquest és un país i el seus ciutadans en són partícips de l’essència del mateix.
Però de moment, i de manera lamentable, els poders es venen la identitat per un grapat de vots. I quan dic poders, parlem de tots els partits.
Un vot per unes sevillanes, és sens dubte un vot bord.

I un d’aquest tipus de vots, que voleu que us digui, no en vol cap.

3-0

He cridat i de valent amb el gol de Coro. La meva filla, feliç com mai. Ja sabeu, les eternes contradiccions de ser pare.
Ara queda l’altra passa,
Felicitats Espanyol.
PS,- Moltes felicitats Jose. Ho he merescut amb escreix. Ara sols queda el darrer esforç. Ja et veig a la Final.

dimecres, d’abril 25, 2007

VISIONS DE PERSONATGES


A Ca l’Arenas , el passat dijous es va penjar que no inaugurar , - en aquesta moda que han imposat en les exposicions que hauríem de dir com “clàssiques” -, un nou capítol del treball dels protagonistes essencials de la casa , en Jaume i en Jordi Arenas, que ara ens ofereixen les seves visions de personatges.


S’ha de reconèixer clarament que fins ara les visions que hem vist dels germans ha estat enriquidora, però amb la mateixa sinceritat hem de reconèixer que no s’ha encertat en aquest cas.
La mostra que avui comentem es redueix a una trentena de peces que responen en bona part a la visió anecdòtica de personatges importants ( Verdi, Wagner, Shakespeare ...) que van ser plasmats per els llavors jovencells artistes i germans. De la resta , uns apunts escultòrics de Jordi Arenas per a diferents encàrrecs i tres retrats a destacar. Els del Ferm i el de Fred Galiana.

El Ferm va ser un pescador abastament retratat per ambdós germans i altres artistes de la colla. Encara que aquestes no son pas de les millors , ambdues obres representen per un cantó el caràcter artístic dels germans ( Jordi, el seny vs. Jaume, la rauxa) , i per l’altra la personalitat del retratat que depassa el tarannà habitual dels models, per imposar de manera ben fefaent tota la seva personalitat.

Però no hi ha dubte que l’estrella de l’exposició és el retrat de Fred Galiana que lamentablement no ha estat reproduït al catàleg. És una obra magnífica , en el que es veu i en el que amaga. Tècnicament de gran qualitat, dignifica el sentit del retrat amb aquest posat distant i alhora càlid , que fa d’aquesta desconeguda peça una obra que pot ser cabdal per estudiar a Jordi Arenas.
I fer-ho per el que presenta , i com no, per el que deixa traspuar.

Tan sols per ella , aquesta mostra capdisminuida esdevé d’obligada visió per qualsevol que vulgui conèixer de veritat als germans Arenas.

FRED GALIANA

És a bon segur una de les grans figures de Mataró dels cinquanta i alhora una persona absolutament desconeguda per el Mataró d’avui, malgrat que fins la seva mort fa un parell d’anys va seguir parlant amb tota enyorança de la que considerava la seva ciutat.

Nascut a Quintanar de la Orden ( Toledo) al 1931 , als catorze anys va venir a viure a Mataró , tot treballant en una fundició. La gran afecció a la boxa que existia a la ciutat amb combats cada setmana el van portar al món de la boxa on debutà al 1950 per aconseguir en els següents anys els Campionats de Catalunya, Espanya i Europa en diferents categories, amb el punt àlig del combat amb Famechon que li donà el títol europeu a Paris.

Va disputar 209 combats com a professionals i a més a més va ser actor de cinema i teatre, ballarí i mil coses meses en una capacitat de seducció fora de mides , i de les que tinc alguna que altre anècdota explicada per el meu pare , amb qui va mantenir sempre una bona amistat.
Afectat de Parkinson d’ençà 1985 va morir fa dos anys a Orihuela tot patint d’Alzheimer.
Exuperancio "Fred" Galiana un personatge molt important en el Mataró dels cinquanta i al que bo seria fer-ne una mirada .

dimarts, d’abril 24, 2007

EXPOSICIONS




En un no res un bon grapat d’autors mataronins exposaran per arreu i per tant portaran el nom de la ciutat per els més diferents indrets. Una ciutat esquiva que mai els hi ha fet massa cas. Esperem que la cosa canviï a partir del 27 de maig.

Així s’acaba d’inaugurar la mostra “Peces de Col·lecció” promoguda pel Gremi de Galeries d’Art de Catalunya i produïda per la Direcció general de Cooperació Cultural del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.
Una mostra que es passejarà per diferents indrets de Catalunya , òbviament sense fer parada a Mataró, i amb noms tan importants com Tharrats, Grau Garriga, Picasso, Viladecans , Tàpies, Ràfols Casamada, Guinovart, Ponç, Clavé ,Amat, Cuixart, Julo González, Casademont, i encapçalant la llista el mataroní Marc Llacuna que segueix el seu més que ferm caminar.
Potser caldria que algú fes el pertinent contacte per poder veure aquesta magnífica mostra a la nostra ciutat.






Mentre Santi Estrany exposa a Bolzano , la més tirolesa de les ciutats italianes , allà al Trentino i fronterera amb Austria i la zona d’influència d’Innsbruck, Marta Duran mentre inaugura aquest dissabte a la “Nour Foundation Gallery” de Nova York presentant els seus darrers i més avançats treballs.






Com veieu aquí, aquesta és una invitació florentina. L’Accademia delle Arti del Disegno va ser fundada al 1563 per Còssimo de Mèdici per sugeriment de Vasari, i te entre els seus membres històrics a noms tan importants com Miquel Àngel o Galileo.

Dons és aquí on exposa Antonio Violano un escultor que viu a cavall entre Florència i Barcelona, i que exposà en temps de Remigio Herrero a Can Palauet.
Com veieu no és pas un principiant i sí un reconegut escultor. Dons bé , en motiu d’aquella exposició Violano va regalar a la ciutat una magnífica escultura per ser dipositada a la Pompeu Fabra. El lloc, el va triar ell mateix i tan sols mancava una peana per salvar el desnivell habitual de la Biblioteca.
Han passat anys , i fa tan sols un parell de mesos ( i a bon segur tot segueix igual) l’escultura encara no havia estat col·locada en el seu indret. Fons oficials deien que es trobava en el despatx de la Directora a l’espera de rebre la peana , que després de set anys seguia sense ser realitat.
Espero que tot veient el nivell de Violano algú serà capaç de fer justícia ,- a l’artista i als ciutadans -, i podrem veure l’escultura de Violano tal com cal i en el lloc que va decidir.

dilluns, d’abril 23, 2007

SANT JORDI

No enganyo a ningú si dic que Sant Jordi és potser la festa que m’agrada més de l’any , especialment quan cau en dia feiner. M’agrada passejar , comprar la rosa , regalar-la a les tres dones que més estimo , ficar-me en el bullir de les parades de llibres i intentar trobar d’entre el que queda ,- la meva passejada sempre és a partir de les set de la tarda -, aquell llibre que tindrà el segell especial de ser el de Sant Jordi del...

Enguany hem pogut repetir la jugada de manera plenament satisfactòria. Roses i llibres , i abans que algun meme ens pregunti quin han estat els llibres de SantJordi ja m’avanço tot dient que m’he quedat amb la Care Santos ( algun dia reconeixerem la gran escriptora que és) , l’Almudena Grandes ( cada vegada m’agrada més) i en Sergi Pàmies. De tot una mica per llegir i compartir.



APADRINAR

M’ha agradat en aquest Sant Jordi aquesta petita juguesca d’apadrinar paraules. Enriquir el nostre idioma, sempre tan copejat per individus com un mateix , sempre és bo. Per això a casa també n’hem apadrinat.

ESBRINAR.- Encara que tothom sap que significa , vull reivindicar el veritable sentit de la paraula.
Esbrinar es treure els brins ( fils de safrà ) que es troben a la rosa del safrà. Aquesta és una flor de tan sols un dia de durada. En el temps de la recollida la gent s’aplegava per fer-la el més ràpid possible, esbrinar-la, torrar-la i “crear” així el safrà , un dels tresors més valuosos del món.

La família de la meva dona és família pagesa d’un Aragó molt dur, d’un Terol de màximes i mínimes que espanten. El conreu del cereal servia per viure , i el safrà donava per aquelles despeses extres com podien ser els estudis dels fills. Encara que nascuda allà , la meva dona va estudiar aquí, a bon segur amb el rèdits aconseguits d’aquell safrà.
Per això cada any quan ens reunim en el poble, bona part de la família, i fem el pertinent dinar de germanor , a “la mesa d’esbrinar” , recordo la paraula de la que sabia el seu significat actual, però en desconeixia la raó.

Esbrinar la rosa. Una bonica frase i més en el dia se St. Jordi que per a més casualitat, és el patró de Catalunya i de l’Aragó.

FILABERQUÍ

Els moderns Black&Decker o el més casolà Casals, han matat amb la seva elèctrica modernitat , el més senzill i casolà filaberquí.
La seva barrina , accionada amb aquella maneta especial, d’aquelles com les que serveixen encara per els vells tendalls, foradava amb tranquil·litat i seguretat.
Ara , la modernitat recolzada en la velocitat l’ha arraconat en el calaix dels trastos vells i que quasi no tenen ús.
Però el só de la paraula és magnífic i ens recupera a un sentit de treball ben fet que un no vol enterrar. Per això a bon segur ens hem quedat amb el sonor só d’aquesta entranyable paraula.


PETITS APUNTS POLÍTICS

Existeix un absolut silenci en bona part dels blogs dels aspirants a les eleccions i gent propera. Ho trobo trist , lamentable i poc de fiar.
Si fa uns dies hom era capaç de dir de tot i penjar fotos de tota mena, aquest silenci sona a covardia i a desconfiança davant el poder seguir dient les mateixes inconveniències que abans.
És allò de ,...amb els seus fets els coneixereu...

És clar que parlant de blocs, tot Mataró, inclosa l’Intranet municipal, en va plena de la més famosa de les fotografies , molt superior en expectació a qualsevol de les que publica l’Interviu.
Que li falta a aquesta persona que tant mal fa al partit , per dimitir i mostrar així que no el mou cap interès personal?. Un destacat membre de l’oposició em deia avui mateix ( parlant d’amic a amic) que la seva presència li costarà segur un regidor al PSC. Potser comença a ser el moment d’avaluar transcendències.

Magnífic ( com sempre) l’article de Joan Salicrú al voltant d’Alícia Romero.
Estic totalment d’acord i penso que si tot segueix igual , i els seus “enemics” de les JSC i propers no la dinamiten pot perfectament ser la primera alcaldessa de Mataró.

Avui Barcelona estava plena de globus , d’aquellsde fira , de formes i consistents , amb les lletres del PSC i la forma d’un cor. Espectaculars i enormement atractius.
A veiam quan els veurem per aquí.

dissabte, d’abril 21, 2007

ADDICCIÓ

A més de les addiccions ben conegudes al tabac, alcohol i drogues , n’han fet aparició altres de noves.
Fa ben poc es parlava de l’addicció al sexe, al treball o a Internet. Fa menys, de la dependència a les més novíssimes tecnologies , i justament aquest divendres en el gratuït “ Barcelona 20 m.” ens descrivia l’addicció als blogs.

Ens parla del blog-addicte com aquella persona que no pot estar desconnectada del seu blog, al que constantment fa ullada per veure si te nous comentaris, fer repàs al comptador de visites i afegir permanentment algun que altre comentari per inútil que sigui.
Està tot el dia pensant en el blog , en nous temes, en respostes a comentaris. Entra a on pot per fer comentaris anònims tot destacant que ha descobert un gran blog ( el seu) al que convida a visitar , i arriba a enfadar-se amb amics i coneguts quan li pregunten com va, ja que es sent ofès ja que tot el que fa ho explicita en el blog, el que indica que aquell “amic” no n’és visitant habitual.

Addicció perillosa que espero i desitjo bo tinguem de conèixer de primera mà.

RAMON SALICRÚ

Ahir al vespre vaig comptar fins a quinze amb música del Bequetero, vaig ballar Paquito el Chocolatero , vaig cantar una especial versió de “Helloo Dolly” i algunes coses més, gens habituals en mi.
Ahir la promoció de batxillerat de la meva filla feia la festa gran de comiat de l’escola ( el GEM) , i en ella el grup d’alumnes va retre personal homenatge a n’en Ramón Salicrú , director de l’escola, ja que a final de curs deixa el càrrec .

El cas de Ramon Salicrú és també un veritable cas d’addicció escolar. El seu més que un ofici ha estat un sacerdoci. La seva presència constant a l’escola, el seu viure permanent amb ella i per ella . La manera d’educar en uns principis bàsics que a més de l’ensenyament tenen en compte la formació integral i molt especialment el convertir als alumnes en bones persones. El estar sempre en el lloc precís i en el moment exacte, ja que la seva presència ha estat com el sant i senya de la institució, ha de ser remarcada com cal en uns moments en que la feina massa vegades és ofici i poca passió.

Per això, per tots aquells que hem tingut la sort de que els nostres fills hagin caigut a les teves mans , hem sabut que has cobert les nostres mancances amb el teu tarannà, aquell que fa que siguis per tots els alumnes, en Ramon, el no sé que i no sé quantos, però sabent sempre que tenien , i tenen , en tu el seu millor aliat i protector.

Per això, i sense que serveixi d’excusa, que bé va tenir, de tant en tant, un addicte tan valuós com en Ramon Salicrú.
Gràcies

dijous, d’abril 19, 2007

APUNTS PER UN CARTELL ENCARA NO ENCETAT

La noticia del nomenament de Marc Prat com a signant del cartell de Les Santes 2007 ha iniciat la polèmica anyal. No vull prendre part en la mateixa, i aquestes son les meves darreres paraules fins que em pertoqui fer el corresponent comentari crític.

Repeteixo el que ja he dit mil vegades. Cal essencialment clarificar el què, com , quan i de quina manera. Així esborrarem de cop i volta totes les nebuloses del cartell. Qui el tria, com, en raó a què, quan es fa públic, qui pot fer el cartell...?, i mil preguntes més.

Personalment un ja està fart de l’obscurantisme de la decisió, que ningú faci públic el jurat i les causes de la seva decisió, i principalment d’aquest secretisme que converteix als participants en la decisió en una mena de tombes ambulants que no poden trencar el seu silenci sota pena d’excomunió.
Per això pregono que caldria molta més transparència en tot l’embolic.

És per això que defenso: Jurat públic i decisió pública. No al concurs i que cada any en el moment de presentar el cartell ( fet per un artista) es faci públic el protagonista del següent any. No al pagament amb diners i sí mitjançant una bona exposició a Can Palauet , a celebrar just a l’estiu en que el cartell i el seu autor en son protagonistes.


Unes idees que caldrà deixar per la propera legislatura. Com ho hem fet ,- i van... -, amb la vella idea d’identificar les escultures públiques amb una placa explicativa.
Que sí, que ja ho sé, que tots , -alcaldes incluits -, vàreu dir que cap problema. Que això en un tres i no res està fet, que parlo amb el de manteniment i amb el d’obres i... , que ja pots preparar-te un dia que en quinze tot està ja enllestit...
El que no vaig acabar d’entendre si quinze eren dies o legislatures. El cert és que ja n’ha passat una més, i de nou hom ha quedat amb el cul a l’aire, ja que tots vàreu dir que a la propera reunió s’aprova , i que.... , en tres mesos a tot estirar... . Dons be, res de res, i això que d’escultures darrerament se'n ha inaugurat un munt, estiguin o no acabades .

I ja que parlem d’escultures, la meva felicitació per dedicar-ne una a l’alcalde Abril. Del tot merescuda. Ara, si pot ser, que no sigui l’enganyifa d’una placa d’acer corten , amb preu brut de 29 mil i escaig euros. La decència d’Abril no sé si ho podria resistir.

dimecres, d’abril 18, 2007

MARC PRAT = CARTELL DE LES SANTES 2007

Un parell de dies després de Sant Josep , es reunia al PMC el jurat de notables per decidir la notícia transcendental de l’any artístic mataroní: Qui era l’encarregat de fer el cartell de Les Santes.

El jurat de les “C” , inicial dominant dels cognoms dels seus membres, després de jugar amb algun nom , deixar-ne un a la recàmera per que “encara no toca” , va decidir sense gaires problemes que l’encarregat seria Marc Prat . Presa la decisió es va fer pacte de silenci , que en el que pertoca a mi han acomplert absolutament. Però sempre hi ha ànimes caritatives que feien que abans de dotze hores després de la decisió , un tingués totes les dades a la mà.

Vaig ser curós una vegada més. Sols em vaig permetre la llicència d’escriure entre línies en el post del 25 de Març, en el que parlava d’ell al voltant de la seva participació en el darrer recital de Llach.
Hi afegia però una obra seva i deia : A bon segur que ja està emmarcant el calendari de 2007, tot parlant també d’unes magnífiques perpectives per a un futur ben proper.

Avui , just abans que surti la noticia en altres mitjans, volem tenir el petit orgull de ser-ne els primers, i també ser-ne els primers en alegrar-nos en el convenciment de que serà un bon cartell.

S’ha obert dons la gran història artística de l’any. Comença la polèmica, que enguany i amb el fet d’aquesta repetició d’artista jove , obre un nou punt de debat. El Cartell ha de ser per un jove al que ha de servir com a trampolí, o be ha de ser per un consagrat com si en certa manera en fos el reconeixement públic a una trajectòria?.

Sigui com sigui ja s’ha descobert el secret. Felicitats Marc, I molta però que molta sort.

dimarts, d’abril 17, 2007

TREBALLAR , TREBALLAR I TREBALLAR

Joan Antoni Baron i Jose Montilla, han acabat d’aquesta manera parella els seus parlaments avui al Foment, tot presentant la llista del PSC per a les properes eleccions municipals.

No ho dubtin que ho faré, Serà així ja que crec que Baron és el millor alcalde dels que es presenten a les eleccions. Ho faré, per què els trets referencials del programa que conec , demostren abastament que és el millor programa electoral de tots els que es presenten a la lluita electoral. I ho faré per què per sobre de qualsevol cosa crec que el socialisme és l’eina per fer una societat més justa i igualitària.
Per això treballaré intentant que aquells que valoren la meva opinió personal creguin de veritat que la proposta PSC encapçalada per Joan Antoni Baron és la millor i que cal donar-li confiança per poder seguir millorant aquesta, la nostra ciutat.

Però hem de treballar tots, i en especial els responsables d’imatge i difusió ja que l’acte d’avui , en una societat en que la imatge és clau, ha estat exemple d’escola que ha reunit molts dels elements que s’han d’evitar i que estan descrits en l’apartat a “no fer” , en les beceroles de qualsevol aprenent de creatiu.

Per començar els cartells del PSC estaven en un vermell incorrecte. Estaven allò que en argot és diu “cremats”.

En l’espera de l’acte es presentava un vídeo que ningú sabia de que anava, amb imatges de candidats, sense só, sense nom, i amb un atordidor gemec que separava els capítols. Vídeo que ningú observava, ningú entenia, i hom desitjava que s’apagués. Un treball ben fet i absolutament desaprofitat.

L’acte era de presentació de la llista, però el cert és que de presentació res de res. El disbauxat guió, - a la lloança del pare / totem - , inintel·ligible en moltes vegades per la deficient lectura dels encarregats de la mateixa , ha convertit l’escenari en un petit desgavell en que ningú sabia molt be el seu paper , i la gent de baix encara menys, convertint el desconeixement dels protagonistes en veritable protagonista del que hauria de ser una presentació.
És a dir, una dels Marx.

A més la dissortada disposició en escena fa de la foto de família un fet curiós. A la dreta del Pare, els escollits ( a bon segur els regidors electes) , a l’esquerra, la resta. Fet que accentua l’anomenat caràcter místic de la vessant dominadora en el PSC mataroní , anomenat per alguns com “ el clan de la hòstia”. Un fet anecdòtic per alguns, però que trenca de manera molt clara la idea d’equip que intenta pregonar l’alcaldable.

A més qualsevol fotografia frontal ( l’habitual en aquests casos) , tant en el cas de quan parlava Baron com quan ho feia Montilla , tenien com a “guarda espatlles” a Carlos Fernádez i Núria Aguilar. Parella no molt aconsellable per a l’alcaldable, especialment en el que pertoca a l’apartat masculí.

Tot això per no parlar de la gent que no es veia ( no s’havien calculat alçades) , en un desgavell generalitzat que es culminava amb el fet de que al donar la paraula Joan Antoni Baron a Montilla, el primer quedava en un segon terme i amagat , fet que qualsevol assessor d’imatge pagaria amb un acomiadament fulminant i , vist tot l’altre , merescut.

En el que pertoca a la resta , dons més del mateix. El “descontrol de só” ha fet que Baron entrés molt alt , agafant el seu discurs un to quasi amenaçador i agressiu que en poc li va. Sortosament algú ho ha observat i ha atinat en una certa normalitat acústica per un discurs poc engrescador que no ha conectat amb el públic , a bon segur per emprar generalitats i no presentar propostes clares de futur ( les explicitades han estat massa foc d’encenalls) i potser per un error de base dels organitzadors del míting, i que els músics be coneixen.

En un concert musical hi ha els “teloneros” . La gent quasi ni els escolta però serveixen per encendre els ànims. Llavors quan arriba la figura hom està desitjós de cridar i saltar.
Els “teloneros” ( la presentació de la llista) ha estat tan penosa, inclosa la més que reprovable actitud dels cachorillos amb ganes de ser rei leon , amb la seva feina habitual de palmeros envers els seus, mentre mantenien un silenci amb la resta ( a veiam qui els hi dona un més que merescut toc), que qui ha hagut d’aixecar els ànims no era justament a qui li tocava.

A més Baron s’ha perdut amb uns fets aconseguits ( tant parlar d’ensenyament) que si no anem errats encara que és acció de govern, pertanyen a una regiduria d’IC, en la que alguna cosa haurà tingut a veure en Pep Comas, que de bon tros ha estat un dels grans ( i escassos) excel·lents regidors d’aquests quatre anys.
Igualment l’explicació dels plans de futur sense entrar en el programa electoral ( encara no aprovat) , ha fet del tot un discurs buit de contingut, espès en la forma, sense aquella dinàmica comunicativa que caldria.

De Montilla, que dir. Ha millorat molt en la parla, l’estructura i la dicció, però ha deixat anar un “rotllo” genèric , que quasi res tenia a veure amb el que ens portava allà , que en la seva linealitat fonètica s'ha convertit en un plom de difícil seguiment.

És a dir , un acte que hauria d’haver servit per presentar la llista electoral, però que en el desgavell s’ha convertit en un míting de Baron i Montilla, però sense que cap d’ells hagi conectat amb un públic a priori entregat, però que ha sortit amb un bon aire de frustració . Fent un símil futbolístic com el del Barça la passada setmana. Guanyarem la lliga, però...

En resum un absolut desastre, del que hauran de prendre bona nota els responsables d’imatge del PSC , ja que de seguir en la tònica, la campanya del mateix serà per ser lliurada als alummnes de comunicació, amb l’afegitó de “ modus i manera de no fer una campanya electoral”.

I DE CULTURA?

Ho dic així per separat. He estat en un acte que ha durat més d’una hora i que s'ha parlat del futur de Mataró i la paraula cultura no ha estat anomenada
No és d’estranyar. En el díptic que se m’ha lliurat en entrar a l’acte , hi ha trenta quatre propostes i sols una és cultural, i sols els aparcaments i la policia municipal ocupen menys espai.

Que sí, que en el programa sembla que es parla fins i tot de cultura,però que voleu,que us digui. És que un és exigent i no n'hi ha prou, com diriem per Santes.



Avui la decepció és absoluta. Si algú no estava convençut de votar PSC i ha anat a l’acte del Foment , no dubteu que ja està convençut. En el millor dels casos votarà en blanc.

Jo per el que sigui, mantindré ben ferm el consell dels mestres. Seguiré treballant i fort. Però per favor , que treballin a favor de nosaltres , al menys, aquells a qui paguem el sou.

dilluns, d’abril 16, 2007

CAFÈ A SEIXANTA CÈNTIMS

Arribo d’una petita escapada i em trobo amb l’anunci d’aquest enfrontament televisiu de Rajoy amb la gent de carrer. Igualment en aquest dies he llegit que Montilla farà el mateix en arribar setembre.
No vaig veure a Zapatero en aquell programa, però sí vaig llegir molts comentaris posteriors. Fora de l’anàlisi més profund quedava per a tothom clar que la frase de la nit havia estat la del cafè a 80 cèntims. A partir de la mateixa es va desfermar tota la teoria econòmica al voltant de saber en quin món vivia el President, i quin era o hauria de ser el cost del cafè.

Acabo d’arribar de Lisboa. Hom sap que el cafè portuguès és bo. N’he pres forces i a diversos indrets. Potser el més saborós a “Café a Brasileira” , una institució d’ençà el segle XVIII. Situat a “Largo de Chiado” , és un mític cafè parell en la memòria al Zurich barceloní, i conegut per tothom per l’estauta de Pessoa , client habitual, al que s’ha entronitzat en el seu lloc de sempre a la terrassa exterior. En aquest mític i turístic indret el seu preu és de 60 cèntims a la barra , 90 a taula interior, i 1.10 a terrassa. Si el que vols és un capuccino , la cosa puja 50 cèntims més.

Quin ha de ser dons el preu del cafè. Tant pugen els impostos, sous , despeses etc?. O potser si serà veritat que el cafè hauria de costar 80 cèntims?. El que si us puc assegurar que el de 60 cèntims a “Café a Brasileira” era magnífic.

Tant com les magnífiques pastes que serveixen , però del preu de les pastes ja en parlarem un altre dia , ja que tampoc està gens malament el preu que per aquí et cobren del tortell del diumenge, per no dir el dels croissants o ensaïmades. O el del pa, d’un trenta a un cinquanta per cent més car que a la resta de l’estat. Un tema , el dels preus prohibitius, al que hi estem tan acostumats que ni tan sols ocupen un petit espai en el camp electoral general.

RIBES DE FRESSER

Pensava jo que era una població que qui més qui menys coneixia ja que cal fer-ne parada per anar a Núria, o per haver dinat als “Caçadors”, o...., però no podia imaginar que fos lloc de preferència de tanta gent.

Fa un temps ja vaig descobrir que per en Jòse Spà era mític espai de records de joventut. Avui llegeixo que per la Joana és un lloc de record i bellesa preminent. Veurem qui més s’hi apunta , fet que m’alegrarà ja que per a mi és un lloc privilegiat en la memòria.

El meu avi matern és de Ribes. Allà hi tinc encara cosins amb els que ens veiem molt de tant en tant. Allà hi vaig passar tots els estius de la meva infantesa , en aquells temps de vacances de Sant Joan fins la Mercè. Molts , però que molts, son els records que encara suren cada vegada que m’hi acosto.
Un lloc magnífic , per mirar el sol petant al Taga mentre la fressa del Freser , el Rigat i el Segadell ens donen entorn voltant per el Passeig, o anant a la Catarineta i la Margarideta.

Ribes de Fresser , un bon lloc, per trobar-se a un mateix.

Per cert, no sé si encara és l’alcalde, però en Pere Vigo , junt amb el seu germà van estar interns als Salesians. Un punt més de connexió.

diumenge, d’abril 15, 2007

VIATGE A ÍTACA

Sota els sons d’aquesta meravellosa cançó , en Bis ens va dir adéu , o al revés que tan se val. Com si del seu darrer programa es tractés va manar establint ritmes, paraules, presentadors , ponents..... , però no va poder manar en allò que no estava en les seves mans, en l’emoció i el respecte profund que teníem aquells que ens quedem encara en aquest cantó de la riba.

Ara ens queda el pes feixuc de mantenir el to. Sé perfectament que en Jaume i tot l’equip disposen del suficient saber com per mantenir el to en el difícil pas a la TDT , però el respecte aconseguit per TVM , demostrat amb la multitudinària presència de tot i de tots, en el ventall més impressionant que es pugui veure en munió conjunta de la societat pública i civil , ha de fer possible superar els entrebancs que s’acosten. Un ja va parlar amb el nou Dire . Emocionat m’abraçava dient que tan sols eren vint-i-tres els anys que havíem nedat junts contracorrent , que encara ens en quedaven molts més.

Dijous , emocionats com no, retornarem a la tele, i farem programa, encara que es faci estrany no acostar-nos, per fer-la petar encara que sols per cinc minuts, amb l’amic de sempre. Amb en BIS.

VISITANTS INSOSPITATS
Avui m’he posat a repassar notícies i blogs. He observat que el meu comptador de visites s’havia reiniciat. Tot observant apareixen uns quants dies a zero de tot, i torna a començar. Serà que el pobre s’ha tornat boig. Acostumat a quatre visites comptades , el nombre de les que s’estan produint els darrers dies el deu haver col·lapsat.
Tot xafardejant m’he trobat amb que algú en feia cerca amb “destilerias franco, monreal del campo”. M’ha picat el cuquet de la curiositat.

Monreal del Campo és el poble de la meva dona, a la província de Teruel, en el seu cantó castellà, prop de Guadalajara (Molina de Aragón). És el poble on cada estiu m’acosto a descansar-hi uns dies, i mai tan ben dit. Bona i desconeguda terrra , de la que també en pot donar fe un bon blocaire com és Joan Safont , ja que la família materna és just del poble del costat ( Torrijo del Campo).

Destilerias Franco era la destil·leria del poble. Com per aquí , quasi cada poble tenia la seva indústria alcohòlica. Dit d’altra manera era parella a la Mollfulleda d’Arenys, les destileries Abril d’Argentona , etc. El fet curiós és que el seu gerent i director era el pare del ben conegut Gran Wyoming, que no va néixer al poble ja que en ser un poder econòmic va anar a parir a la capital.
Una curiositat que me n’ha obert una altra?.

Qui dimonis ha de conèixer aquesta petita història?...

Clar que el món certament és un mocador. Així, un dels millors artistes mataronins també té bones relacions en aquells verals. Coses veredes....

REPICONS

Dels molts i diversos comentaris que han anat sortint al voltant dels darrers post , sols voldria fer algun que altra petit repicó , sense voler entrar en més polèmica.

En primer lloc no entenc com s’han capgirat les coses vers el que jo penso del Batxillerat Artístic de Sta Anna. Voldria que quedés molt clar el meu respecte i admiració a la tasca duta a terme per aquest Centre. Una admiració individualitzada en primer lloc amb en Josep M. Codina i la Nerea , que van saber fer surar la nau i van convertir un projecte que semblava tocat , en una realitat estabilitzada i de qualitat. Tasca a la que s’han afegit amb tot encert la resta de professors.

Respecte a tota la història de les exposicions d’alumnes , em reafermo totalment en la meva postura. Crec que situar-los en el seu espai exacte és el millor per el seu present i el seu futur.

En el que pertoca a opinions particulars , dons que son això, i que generalment s’evidencien i es defineixen per si soles. En algun cas es converteixen en les més dures crítiques envers el treball del mateix que les escriu. Però quan s’és jove cal aquesta insolent revolta , per més equivocat que un vagi en les seves descàrregues. Que després ja s’encertarà en altres opinions i altres blogs.

I per últim em quedo amb una frase que em va dir el meu pare i a la que sempre he sigut fidel. “La crítica la mereix tothom, el respecte també”. Potser a vegades passa que la pell és dura o molt fina segons els casos.


LISBOA




Em tot que no he dit ni una paraula de Lisboa, una ciutat que m’ha encantat i de la que caldrà parlar. Per si teniu per una escapada , cal apuntar-la en lloc preeminent. Segur que encertareu.

Eliminar formato de la selección

divendres, d’abril 13, 2007

BIS

Arribo a quarts d’una de la nit a l’aeroport del Prat i crido per veure a on cal signar per que aquest caigui en mans de qui cal i no d’Aena. Tres quarts tancats a l’avió esperant que una miraculosa “jardinera” ens vingui a rescatar. Això a quarts d’una de la nit , en vol oficial per companyia no low coast. Una absoluta vergonya en un aeroport absolutament de províncies.

Arribo molt tard a casa però cal llevar-se d’hora, que la filla presenta avui el treball de recerca i que no falti el recolzament encara que sigui quasi de matinada. Cal esmorzar i entrar en el vici diari, el correu i internet, i de cop, el cop de puny, i no m’importa gens ni mica repetir paraules. En Bis ens ha deixat.
Avui no volia escriure. El que havia de dir ho he dit a la ràdio i al capgròs.com però cal mes, però que molt més.

Vaig conèixer a n’en Bis fa més de vint anys. En Nico em va trucar un dia per parlar-me d’una experiència de televisió local i que anaven a preparar un primer programa sobre cultura a Mataró i que contaven amb mi. Ell em va trucar i vàrem quedar citats a Can Xammar amb dia i hora per gravar.
Un, que sempre s’ha mirat això dels mitjans informatius des de fora, va arribar amb penjador i americana blanca d’un casament recent, i una corbata blava, com si allò fos TV3 que acabava de néixer. Després va succeir el que ja és història , que un amb americana blanca i corbata blava va ser el primer personatge masculí de TVM (l’honor femení és per M.J.Recoder).

De llavors fins ara hi ha més de vint anys de complicitat En Bis i jo hem estat absolutament diferents, però hi ha hagut sempre el feeling de les poques i importants coincidències ( la llibertat, la crítica , el cinisme, el ser políticament incorrecte) i especialment dues coincidències màximes: la cultura i la ciutat.

Quan em va tocar parlar en la festa del 20 aniversari vaig dir unes coses que repeteixo amb èmfasi ara: Quan una televisió aposta per la proximitat, la cultura i la llibertat , té passat, present i futur.
En Bis va entendre més que ningú la cultura de la proximitat. Aquest fer de TVM present per arreu, mostrant l’existència de la realitat ampla i diversa de la ciutat.
En Bis va entendre que la cultura pot ser , o ha de ser . el vincle que ens uneixi en la diversitat , i va apostar per que TVM fos ventall en el que les diverses opcions culturals tinguessin la seva finestra.
En Bis va entendre com ningú el que val la llibertat. He estat i soc una persona absolutament incorrecte, políticament parlant. En Bis va rebre moltes queixes de mi. Poders polítics, econòmics, ciutadans, l’Ajuntament , el PMC, la Caixa Laietana, la família, li va anar amb tot el reguitzell de queixes. De tant en tant, com cada dijous quan tenia programa i la fèiem petar, em deia amb aquell aire despistat tot movent la mà , ai Pere , que malament que va Mataró, que del que més es queixen és de les crítiques d’art. I els dos esclatàvem a riure.

Ara ja no hi és. Però em queda el record de fa molts anys quan es va tenir un problema molt greu amb una col·laboradora amb la que encetàvem la informació d’art. En Bis em va dir, quan li vaig comentar que potser em calia deixar-ho: “Les bones persones sempre tindran un micro a TVM, al menys mentre jo tingui alguna cosa a dir”. Definitori.
No oblidaré tampoc la seva trucada dient que estaria be que tornes a “Espai d’Art” després de dos anys d’absència. Son els millors elogis, i sé que sincers , que mai he rebut.

Ara , fa quatre dies, vaig coincidir amb ell. Li vaig fer conya. Vestit de pell, guants de conjunt, impecable, fet tot un senyor:” No t’hauràs pas fet de dretes després de tractar tants metges”. Ell va riure i em va contestar,: Si jo sempre he estat de dretes, el que passa és que us he enganyat a tots. I vàrem riure com dos beneïts.
Era al carrer Bonaire. Jo anava a visitar l’exposició dels del St.Lluc. Ho va preguntar, i el repicó va estar ràpid: Ja has dit que la gravin?.

Si, ho vaig dir, tal com diré que gravin les mil exposicions que encara em queden per comentar, si tu vols, a TV, . aquella tele que seguirà essent la teva, la que amb la teva ironia, amb aquell semblar que no estaves tot jugant al teu etern solitari de l’ordinador, o a la carta blanca, va aconseguir que fos la tele de tota la ciutat, aquella que avui et plora sense cap mena de vergonya i amb tota unanimitat.

Però és clar , quedem els que quedem. I ara , qui em dirà que no, que era massa benvolent amb la crítica a aquell, ja que res de res, o que em felicitarà per haver defensat aquella altra exposició que l’havia sobtat tant quan la filmava, càmera a l’espatlla, com un becari més. O qui em parlarà de les seves emocions venecianes en aquella visita insospitada que tant el va copsar. O....

Qui més em coneix, sabent-me tocat, em deia que amb en Bis no mor una persona, i sí una manera d’entendre la vida i la ciutat. Ara, quan el preu és més important que res , a aquells que hem pagat per poder ser , ens deixa el referent, la imatge d’aquell que havia aconseguit ser lliure, en un mon d’esclaus.
En certa manera quedem orfes, no de persones, però si d’una manera d’entendre la vida en la que la llibertat , la proximitat, la cultura i l’amor, hi tenien molt a dir.

Potser per això avui he plorat. Feia molt temps que no ho feia. Ser que demà hi tornaré. Ho faré en públic i sense vergonya. Per què mai és vergonyós plorar per haver perdut un amic i un company. Plorar per aquell que ha cregut en la llibertat, la cultura i la ciutat. Plorar per aquell que ha cregut en un i l’ha defensat peti qui peti.

Uns bons pensaments per tenir en compte tots aquells que dintre de quasi res voldran defensar la seva idea de ciutat. No estaria de més, una mirada vers el pensament d’en Bis. O és que no saben que ell hauria guanyat abastament les eleccions?.

Sigui com sigui, fins aviat Bis, i no t’enfadis si intento que l’aviat sigui molt llarg. Mentre , seguiré dient que gravin totes les exposicions. Estiguis tranquil.
Un petó i la més forta de les abraçades.
Aquell de la corbata blava i l’americana blanca , que és diu Pere Pascual, però que tots coneixen i criden com a PIC.
Amb admiració

dilluns, d’abril 09, 2007

VACANCES

Que bé que han anat aquests quatre dies de vacances, i això que no he sortit. Dic vacances ja que he fet el no habitual: actuar en un parell de coses pendents a casa d’aquelles que sempre vas deixant, repassar treballs amb la filla, no obrir l’ordinador per mirar correus ni blogs fins aquest matí, fer migdiades , mirar alguna que altre peli...Sopar amb els amics amb els que sí marxarem de vacances aquest estiu i anar preparant les visites a fer a partir del nucli central del Llac de Garda...
És a dir molt i res alhora. Vacances en una paraula.

BLOGS

ART

En faig repassada començant per el meu, i em trobo que he aconseguit allò que diuen és el gran èxit de tot aquell que disposa d’un blog, que els que opinen en el mateix estableixin entre ells la discussió.

Això és el que està passant amb Ismael Cabezudo ( artista i professor del batxillerat artístic de Sta Anna i en Pau Alzina Roura ( pseudònim) . Els conec als dos i tinc clar que em decanto més per en Pau, bon artista, bon pensador i amb una capacitat d’anàlisi superior, i potser al ser coetanis de generació, amb un pòsit semblant i una mirada cap el futur més o menys parella.
A Ismael Cabezudo el perd un cert afany de protagonisme no assolit encara en la seva carrera artística , que estic convençut li arribarà ja que li he vist forces coses interessants , però mancades d’una certa continuïtat.

Per el que pertoca a les exposicions d’alumnes d’artístic, ja he dit que deixava el tema com a finiquitat en el que pertoca a la fase escrita. En el tête a tête oral, m’hi apunto quan vulguin.

L’únic punt del que caldria pertinent explicació és el del fet que sols els alumnes de Sta Anna exposin aquesta temporada de manera pública. Per el que sé , l’exposició actual respon a una convidada per part del Sant Lluc. Convidada que varen ampliar al batxillerat del Satorras, que no va acceptar , i que no es va fer als alumnes del GEM.
I en el cas de Ca l’Arenas?. S’ha tingut la mateixa consideració en forma de convidada semblant, amb els altres centres de la ciutat que també tenen batxillerat artístic ?. Estic per assegurar que no hi ha hagut gestió amb els altres centres , i que la convidada respon al “pagament” de l’ús per part de Can Xalant del nom del batxillerat artístic de Sta Anna en el projecte inicial que es presentà per arreu, quan no existia cap mena de compromís.
I el que dic no és informació confidencial de cap mena. Davant meu i d’altra gent en Pep Dardanyà en demanava disculpes ( no de la convidada i sí del mal ús) el dia de la presentació de Ca l’Arenas als artistes locals.

POLÍTICA

L’altra punt de fricció està en la vessant política. El tema de les llistes crec que està clar per a tots. Francesc Amat , aquest jove al que jo fitxaria per un lloc preeminent per qualsevol llista i al que si tingués un mínim poder a l’Ajuntament jo ja estaria fent-li ofertes per captar-lo tan sols acabi el seu doctorat , repetia el que tots diem. En Baron un magnífic alcalde , la llista, una pèssima acompanyant.
Dir això, i dir-ho ben fort amb totes les lletres i amb personalitzacions evidents , no és donar armes a l’enemic , com se’m queixava un altra bon amic que està en les llistes. No matem al missatger. Els que donen armes son els que van fer la llista i aquells que essent dels escollits , expliciten personalment les seves incapacitats.

Dic tot això per la gran remor al voltant de Carles Fernández. En públic i en privat m’arriben veus oficialistes que em recomanen que parli amb ell , que és un bon jan , treballador i necessari per el partit. Dons molt bé, i jo que me n’alegro . Parlar sempre és bo , per mi quan vulgui. És clar però que m’haurà d’explicar algunes coses.

Carlos Fernández i Anna Bruguera eren els representants del PSC en el sí del PMC. Aquesta legislatura i sols en el que es refereix al tema artístic han passat fets tan importants i que sols succeeixen cada uns quants mandats, com la creació de Can Xalant , la posta en marxa de Ca l’Arenas amb el seu pla d’usos i el seu projecte expositiu. A un altra nivell ha existit el projecte del Fons d’Art d’Artistes locals , i la unidireccional programació del PMC amb una única aposta per l’art , mal anomenat , contemporani, i el rebuig generalitzat a qualsevol altra tipus de creació artística.

En cap d’aquests importants fets existeix en el decurs d’aquests anys cap interpel·lació ni queixa per part seva i sí en canvi els seus vots son afirmatius , recolzant per ex. el pla d’usos de Ca l’Arenas que tant costarà refer en els propers anys per poder normalitzar l’estructura i l’ús de l’equipament.
Mai m’ha demanat cap mena d’opinió, ni a mi ni al bon grup de creadors de nivell amb els que he parlat. Igual desconeixement d’ell en tenen conreadors d’altres activitats culturals.
En el que a mi pertoca i al Fons d’Art me n’alegro i molt que en sigui partidari. Més content n’hauria estat de que hagués explicitat aquest recolzament en el PMC , com sí van fer Ramon Prujà (ERC) , MªJosé Recoder (CiU) i Manuel Roca (PPC).

És a dir que la seva actuació en el sí del PMC en l’apartat essencialment cultural va ser pèssim . Per això és natural que aquells que creiem en que la cultura ha de ser un dels eixos fonamentals dels propers anys , ens estirem del cabells al trobar-lo col·locat en segura posició de sortida.

De la resta , de les seves opcions personals , dons son això, personals , i si el fan feliç , dons magnífic. Però alguna cosa deu haver passat quan han desaparegut escrits i fotografies. Quan un defensa una manera de fer s’ha de ser conseqüent amb ella. I més si es pretén ser regidor d’una ciutat com Mataró a la que no acabem de cuidar com cal, en el que pertoca a aquells que l’han de dirigir.

O sigui que punt i apart. El meu vot serà per el PSC i intentaré convèncer a qui calgui que votar Baron que és el millor per la ciutat i el seu futur. Però, si us plau, no em feu combregar amb rodes de molí. Hi ha gent que sobra. I si estic errat, que és possible, que algú m’ho demostri . De tot cor que m’agradaria .

EXPOSICIONS

Malgrat les vacances hi ha fets que son ineludibles. Veure una exposició i encaminar-se a ella és un vici de difícil domini.
S’ha de dir però que en aquests dies m’he comportat. Sols tres exposicions i les tres son visitables.

Una és “Viatgers de l’Espai" i és a l’Ateneu Caixa Laietana. Potser ara la carrera espaial queda un xic en segon terme, però aquells que un dia de finals de juliol ens vàrem quedar a veure aquella televisió en blanc i negre per veure aquell “petit pas per l’home, però gran per la humanitat” , la NASA ha estat un dels nostres gran mites.La mostra de l’Ateneu , amb detalls, curiositats i peces de Museu , ens ofereix una possibilitat de veure la realitat d’allò que tan sols havíem imaginat. La seva visita ha estat per a mi , tot un plaer.

Les altres dues exposicions han estat al Monjo. Per un costat exposa Salvador Rossell. Aquells que fa anys varen estudiar Magisteri a l’Autònoma el recordaran com el seu professor de Plàstica.
Ara retorna la Monjo després d’un grapat d’anys i es nota que la jubilació l’afavoreix. Si fa un temps eren aquells espais horitzontals i verticals els que dominaven el seu fer, com queda palès en un magnífic treball que domina l’entrada al meu estudi, avui sembla desfermat en un conjunt de peces que van de l’abstracció a la figuració, passant per el simbolisme i jugant amb qualsevol possibilitat tècnica , amb especial apreci per el col·lage.
Una exposició magnífica que us recomano , amb un afegitó encara més important, uns preus com caldria. Així es pot entendre el bon nombre de punts vermells que s’observen en l’exposició. Un paisatge cromàtic que un creia oblidat.

Acompanya a aquesta mostra , i en el segon pis del Museu, una exposició internacional de puntes de coixí. Val la pena visitar-la, i més si fem interludi per veure les peces de Monjo , però una vegada arribats a l’indret no deixa de ser un exercici curiós.
Del mes carrincló fins a la modernitat , de tot hi ha a la vinya del Senyor. I que com el que cal és ser positiu bo es quedar-se amb un petit ventalls de puntes que son veritables exercicis d’art actual de primer ordre. Una sorpresa absoluta a la que perjudica i molt un conjunt del que millor no parlar. Però encara que només sigui per aquells quatre treballs, paga la pena la visita.


SETMANA SANTA

Poc o res a dir. Ja sabeu que soc un descregut . Tinc com no , els meus records. El de petit , tres anys, veient passar encaputxats pel carrer Nou a casa de l’avi. De cop i volta un se m’acosta i em dona un caramel ( llavors era tradició ). Han passat els anys i encara ho recordo.
No crec gens amb passos i confraries. El pare ho era de la dels Dolors , si no vaig errat. Sempre m’explicava que com que el Divendres Sant era dejuni, una vegada acabada la processó , feien petar la xerrada a la sagristia tot esperant el toc de les dotze. Llavors ja era dissabte i ja podien fer el gran ressopÓ.
Penso que és un acte llunyà a la religió, fora de tradició, - al menys com es fa ara a Mataró- , i que està més en el folklore que en altra cosa, i em costa molt poder pensar que cal recolzar-ho com un fet identificatiu de casa nostra.

Dijous vaig veure un moment als Armats. Hi tinc bons amics. Creuen el seu paper i sempre riuen que jo els hi dic que son “els majoretos” . Em mereix respecte la seva tradició, però sincerament penso que estan fora d’òrbita. Son com aquells que representen lluites medievals a Carcasonne o a l’Anglaterra.
Setmana Santa. No se quantes processons, exemple viu de convivència , multiculturalitat, respecte , per no dir catalanitat. Curiosament de Caramelles, n’hi parlar-ne.

HOMENATGE

Llegeixo avui que Woody Allen ha decidit que Joan Pera tindrà un paper, sense paraules, en el seu proper fil que rodarà a Barcelona.
Emocionant homenatge. M’agradaria que qui pertoca en prengués nota i actues de manera semblant a Mataró.
Per cert , la ciutat ha fet homenatge mai a Joan Pera?. Potser comença a ser-ne hora.

VACANCES DE VERITAT

Com heu pogut observar aquest post és molt llarg. Cert que hi havia molts temes , però no en volia deixar cap al tinter.
La raó senzilla. Demà m’espera la melangiosa Lisboa , en una petita escapada amb la meva dona. Unes vacances que ens mereixem de totes totes.
O sigui que ja ho saben. Tanquem aquest blog fins divendres.
Que vostès s’ho passin be. Jo estic segur que així ho faré.

dimarts, d’abril 03, 2007

TENDA DE CAMPANYA

No puc negar que estic viciat amb en Joan Salicrú i l’Oriol Burgada. Malgrat la diferència d’edat, podrien ser els meus fills, tenim un bon feeling i tinc un gran respecte per ells , com penso que ells per a mi, en el que pertoca al poc que puc ajudar-los , com ho és la informació cultural i en especial l’artística. Però no es tracta d’això , estic absolutament enganxat a http://www.tendadecampanya.blogspot.com/ que és el bloc que ens permet endinsar-nos en els secrets millor guardats dels partits polítics en el que pertoca a les properes municipals.
A més, vist que quan comenten els blogs, n’ofereixen un bon ventall de diferents partits polítics, i en la vessant “independent” acostumen a incloure el meu, tot ha fet que la meva minsa audiència quan parlo d’art, hagi augmentat fins a límits insospitats, el que em fa plantejar canviar el rol dels meus escrits.

És per això que després de llegir els magnífics comentaris al voltant del viatge de Teixidó i els nombre d’habitatges de protecció oficial fetes a Mataró, he pensat que puc aportar el meu gra de sorra a l’assumpte.
Tret que això dels containers m’agrada molt( Estic pensant amb un conjunt de containers col·locats en l’indret que creguin convenient , i allà fer-hi un nou centre de creacio ,cool i post-modern , i tornar als Joves l'edifici que havien parit...) , penso que no calia anar tan lluny. Que Galícia està més prop i encara que llueix menys, es menja millor.
D’aquí la meva col·laboració en forma de fotografies de complexes , amb l’afegitó d’una cuina adient a l’espai.


BLOGS


Avui m’han fet posar vermell dos blogs. Un de vergonya pròpia i l’altra d’aliena

La de la pròpia , com no que el de la Joana. Vergonya per el que diu de mi. Estàs equivocada Joana. De lletrat res, i d’important per la ciutat menys. Malgrat que porto molts anys defensant l’art i els artistes locals , per part de l’oficialitat molts pals i diguem, que un caramel. Tu estàs en el partit que mana de sempre i si ets capaç de dir-me que hagin fet cas tan sols a una de les coses que els hi he dit. Però que li farem. Un any a tot comptar , i.....
Vergonya com no, de pensar que un senzill comentari t’hagi pogut aixecar l’ànim, i més amb l’escàs coneixement que tenim d’ambdós. Encara que potser serà qüestió d’aquí uns dies d’explicar el nostre gran moment d’intimitat.
O millor no. Que pateixin. O que paguin els de Salsa Rosa.

La vergonya aliena ha vingut d’un altra costat. Es veu que allà bufa molt el vent i les coses van i venen.
Fa quatre dies parlava del parats que estaven certs blogs. Comentava que potser era qüestió de la por de no equivocar-se , ja que quan obrien la boca....Dons, tornem-hi.
En el bloc que diu que és des del cel, però que potser caldria encomanar-se a David Cooperffield , les coses apareixen i desapareixen a tota velocitat.
Primer va ser la foto identiificativa. Aquell posat cridaner amb barret de palla va ser ràpidament substitut per una imatge més acadèmica, tal i com correspon a un futur regidor d’una ciutat com Mataró.
Però ja sabem que la cabra tira ..., d'aquí la fotografia casposa i carpetovetònica amb samarreta de “la roja” (sic), banyes i bandera espanyola al cap ( això sí, constitucional ). Dons bé, la foto ha desaparegut en un prodigi màgic que ves a saber si tindrà a veure amb la canonització de Joan Pau II , i pot ser valorat com un miracle.
És clar que el blog ens sorprèn amb un dur comentari al voltant de les picabaralles internes en les JSC, El firmant es declara bel·ligerant i com un Pic qualsevol rebenta a tort i dret .Passen un parell de dies , i tot desapareix menys una cançó dels “Hombres G”. Miracle?.

Un comença a preocupar-se davant tanta màgia i està a punt de contactar amb l’Iker i la gent del Mileni per a veiam si pot trobar sicofonies, aparicions o altres elements paranormals, quan resta estorat de sobte per un darrer comentari.

Es tracta de la reproducció d’un editorial del soberanista Tribuna Catalana en el que critica amplament els xiulets a Montilla en el recital de Llach i defensa el respecte institucional al President de la Generalitat. Vaja, com hem fet molts.
L’ínclit signant del blog afegeix : Amb aquest tipus d’editorial, Visca Catalunya.

La pregunta apareix ràpida. I amb altres?. Et qüestiones un Viva Espanya, per un discurs del PP, o entens que és un concepte que depasa el partidisme per entrar en l’ànima del que crida ?. Però en canvi, si et qüestiones un Visca Catalunya, que està per sobre de qualsevol altra cosa?.
Potser massa preguntes i massa complexes. Pobre Eloi, quanta feina tindràs com a cap de premsa per tenir-lo callat i per fer que no publiqui res sense el teu vist-i-plau.

Però està clar que no és això. Si ara diu aquestes barrabassades que el desqualifiquen, que dirà quan tingui l’aura que dona el poder. Raons com aquesta evidència son les que fan que sigui difícil entendre la llista del PSC.
I dic entendre, ja que parlis per on parlis, la reflexió és la mateixa: En Joan Antoni Baron és el millor alcalde que podríem tenir però, qui dimonis l’ha enredat amb la llista que el fa costat?.

Vist que tants s’omplen la boca amb allò de servei al poble. No hi ha ningú que pensi que potser seria millor plegar abans d’hora. És clar que si fa quatre anys en el seu interior ja pensava en un lloc millor, imagina ara.....

Veritablement, i vist que ens trobem a Setmana Santa... Que Déu ens agafi confessats....

dilluns, d’abril 02, 2007

MONEO I EL PRADO


No se si us heu fixat amb la foto de Rafael Moneo , l’arquitecte que signa l’ampliació del Prado , aquest dissabte en el dia del lliurament oficial de l’obra. Ulls i mirada viva però amb un cert to desquadrat, quasi com d’un Colombo jubilat. Però el que sobta és un aspecte senzill, com del que no ha fet res, molt lluny de l’habitual posat dels arquitectes coneguts , convertits en els nous gurus de l’art i que semblen voler marcar sempre estil, amb les seves obres , el seu vestir, el seu pontificar, i sobre tot el seu orgull.
Moneo sembla llunyà a aquestes fàtues glòries i declara que mai ha cercat que el seu edifici sigui emblemàtic , el que ha de ser emblemàtic, afirma, “ha de ser la Institució”.

D’aquí aquesta senzillesa quasi etèria del cub que servirà per acollir les exposicions temporals, els tallers de restauració i els laboratoris del Museu, juntament a d’altres funcions que es desenvoluparan a mida que a l’encaix físic li segueixi l’ambiental. Amb aquest edifici el Prado respira i la col·lecció permanent disposa d’unes noves possibilitats de ser estructurada.

El director del Prado, Miquel Zugaza en parla com una obra discreta, elegant i profundament moderna que fent comparança artística s’hauria de dir que és posar de costat, relacionant-los, un bodegó de Zurbarán i un de Juan Gris.




Les portes de Cristina Iglesias , aquestes dolçament agrestes portes , que serveixen de límit i frontera, però no separant i si unint el Prado de sempre i el que ara apareix, son el fidel reflex d’una filosofia sàviament duta a terme per Moneo , racional com sempre i artista com mai.

Com no que ja estem pensant en la possibilitat d’acostar-nos a aquest nou Prado amb aquesta magnífica construcció a la que fàcilment referenciarem amb la piràmide de Ming Pei al Louvre, o la volta de vidre de Norman Foster al British Museum.

diumenge, d’abril 01, 2007

PARC DE MAR

Ahir tenia tota la intenció d’anar a la inauguració del Parc de Mar. En tenia desig per moltes coses, per veure l’espai , per gaudir aquest nou apropament a la frontera marítima , per començar a olorar el que serà el futur de Mataró, i com no, per veure l’escultura “Ondulacions” del bon amic Llucià González Viza. La pluja em va tirar enrera , com suposo que a molts ciutadans, per això avui m’he acostat a fer-ne passejada , encara que ha estat motoritzada tot passejant a la mare a la que cada dia li costa més fer el més petit passeig. Hi havia força gent passejant i el parc s’ensuma magnífic per fer-ne bones caminades ara que s’acosta el bon temps.

Queda parlar de l’escultura de Llucià , i permeteu-me que deixi l’opinió per d’aquí uns dies. La meva visió sols ha estat d’un costat, el que dona al camí asfaltat , i una escultura cal examinar-la per arreu i molt especialment en l’entorn natural de a peu pla. Cert és que a mi sempre m’agrada més en Llucià quan fa aquella aposta etèria que marca una lleugeresa i un moviment , que no pas quan fa aposta per uns treballs més pesants , però no estic en condicions de jutjar. En uns dies direm la nostra ,i com sempre, sense embuts.

CATALÀ
Quan un partit és capaç de posar en marxa una llei com la de la paritat , per fer possible per llei l’equilibri que la societat no es capaç d’establir per si mateixa, ha de ser molt curós per mantenir aquesta praxis de la discriminació positiva. Ho diem per el fet idiomàtic.
Fa poc comentàvem que de seguir així ben aviat el PSC hauria d’afegir a la paritat de sexe , la del català com a llengua i cultura vehicular , deixant com utopia que els seus membres responguessin a l’exigència de ser catalanistes , que no nacionalistes.

Valgui la prèvia per la sorpresa que m’ha merescut la resposta de Javier Naya davant la meva queixa per lliurar una placa escrita en castellà en l’homenatge fet a Carlos Fernández. Diu que no n’hi ha per tant , que si ho mirem , totes les ponències i xerrades es varen fer en català..... Dons, quin havia de ser l’idioma?...., el letó, el txec o l’esperanto ?. Era una jornada de les JSC i per tant l’idioma sols podia ser el català.

Quan hi ha dubtes amb fets tan elementals com aquests vol dir que les coses no van be, que s’ha perdut el nord i que cal retornar a les arrels , que tenen en el socialisme i el catalanisme els seus dos pilars fonamentals.
I si algú no entén això del catalanisme i el seu sentit patri va per l’espanyolisme, perfecte. Abandona el PSC i recupera el cognom de PSOE. Estaria més tranquil amb la seva consciència i el PSC amb la seva.

MÉS CATALÀ
Clar que el català no es cosa fàcil. Que m’ho diguin a mi que el trepitjo cada dos per tres, i com en el cas comentat abans , sense donar-me compte. Son coses de l’autodidactisme.

Però és clar. Si difícil ja ho tinc en dir “les anàlisi” , - la masculinització castellana surt espontània -, o en posar l’accent acurat en leucòcits o hematòcrit , com per que ara descobreixi que el més famós esclau es diu Espàrtac ( ho sento Peran però no se sí ens acostumarem a això) , per no parlar de Cleòpatra.

A vegades en intentar ser purista , el remei és molt pitjor que la malaltia.

EXPOSICIONS DE FI DE CURS
Fa dies que volia aprofundir en el tema de les exposicions de Fi de Curs dels Batxillerats Artístics , en especial , i tal com deia, en el gran error ( comès per un mateix) d’apostar pels treballs de fi curs dels mateixos presentats en exposicions públiques.

Durant molt de temps , i en l’escassa mesura de les meves possibilitats , he apostat per assistir, presentar, publicitar, elogiar... aquells actes expositius públics realitzats al voltant dels treballs de fi de curs dels batxillerats artístics.
Ho feia en la creença que aquesta actitud servia per recolzar , animar i esperonar als joves que cercaven tenir en l’art el seu futur creatiu i professional , donant aquell element positiu de contrapès a la dura realitat que tenien enfront.

Fa un temps però, que vaig coincidir amb un estimable professional de la docència reglada ,en una especialitat tan exigent com és la musical. Va sortir aquest tema i es va iniciar una llarga discussió i vaig comprendre que anava errat.
Certament és bo aquest fer públic la realitat creativa dels alumnes , però potser es més convenient fer-ho en àmbit reduit, en aquell espai en que hom sap qui és i de que es tracta.
Si l’exposició és realitza en sala pública, amb cartells al carrer , apareixent en l’agenda oficial d’activitats , just al costat de totes les exposicions públiques i professionals , vol dir que es vol jugar amb unes cartes d’igualtat que no es tenen.

Els alumnes son alumnes, estan en les beceroles, i per molt que destaquin queden molt lluny de poder ser examinats en una paramètrica que no sigui l’escolar. És per tant en aquesta àrea en la que s’han de moure. Fora d’ella son anècdota i no haurien de merèixer l’atenció que , al menys per la meva part, rebien.
Per això tinc clar que havia errat i que per la meva part el meu paper serà el de visitant i prou. Tan sols serà present la imatge de l’exposició en els programes de TVM , ja que aquesta imatge serveix per mantenir arxiu fefaent de totes les exposicions que es celebren a la ciutat.
En la resta , el silenci públic. L’opinió particular , estarà com sempre en la mà de que m’ho demani.