dissabte, de febrer 23, 2019

DE BONES INTENCIONS , L’INFERN N’ESTÀ PLE




El conjunt d’un bon gruix d’obres interessants no pressuposa sempre una bona exposició. Una exposició, alguns no ho acaben d’entendre, no és l’acumulació més o menys ordenada d’un seguit d’obres i sí en canvi és, una única peça  que aplega en el seu interior el conjunt de les obres presentades confegint un tot simfònic en que el conjunt està el més destrament estructurat per facilitar la lectura comunicativa a l’espectador.

Em costa d’entendre que gent tan experimentada com el pintor Joan Pascual, la ceramista Elisenda Sala, la fotògrafa Marga Cruz i els poetes Carles Duarte i Montse Assens, gen saberuda i amb experiència, alguns d’ells amb molta experiència, hagin pogut confegir una mostra tan il·legible com ho és “Mediterrània” a les sales del Museu Monjo de Vilassar.

I és que tots m’entendran, malgrat les especials condicions del Monjo que amb els seus calaixos afavoreix poder exposar un major nombre d’obres, intentar col·locar una trentena de pintures de Pasqual, una vintena de fotos de Cruz, més del mateix de peces ceràmiques de Sala i un bon nombre de poemes de Duarte i Assens, és a dir quasi un centenar d’obres i amb una monotonia expositiva de trenet , sense punts i apart, lloc de descans i recolliment per gaudir dels poemes i les obres, és una aberració que provoca una sensació d’enfarfegament i saturació que implica una deficient digestió artística.

M’imagino aquesta exposició amb menys de la meitat d’obres,  en que les mateixes siguin fidels representacions plàstiques dels poemes. Amb una distribució imaginativa , en aquest cas sols succeeix amb les ceràmiques de Sala, que cridi l’atenció i no convidi com ara a l’avorriment, i fins i tot amb un acompanyament musical de fons, i parlaríem de quelcom ben diferent.

Per que és evident de la qualitat de tots els participants i de la seva saviesa artística , de la que ara sols en gaudim si fem abstracció de cadascuna d’elles del conjunt. És evident que el blau i la llum de Pasqual genera bones vibracions, que les fotos de Marga Cruz, potser massa continguda, son contrapunt ben adient, i que la ceràmica d’Elisenda Sala paga per si sola. I que els poemes son sensibles i escaients, encara que queden enclaustrats en una emmarcació que els limita. Però la qualitat de l’individual és dilueix en el conjunt d’una exposició que no fa justícia  a la vàlua del seus participants.

Fent comparança popular. Mediterrània és com aquelles pantagruèliques graellades de carn que t’ofereixen en masies i restaurants pirinencs. Material de primera qualitat, però la quantitat i varietat fa que no la pugis gaudir com voldries en el seu excés i exuberància.

I és que no oblidem que l’art és com la vida.


dilluns, de febrer 18, 2019

MANUEL CUSACHS, In Memòriam





Allà començaments del 2000 , Mataró report va iniciar una sèrie de títol “Autoretrat” en la que els artistes se’n feien un, i un servidor en feia el contrapunt crític de la seva personalitat artística. Quan li va tocar a Manuel Cusachs va apostar per una imatge realista del seu cap, amb les faccions ben marcades i amb una mirada concentrada en una obra  que s’intuïa fora pla. En primer nivell apareixia la seva ma amb una eina d’escultor que be podia ser una espàtula per modelar o un buidador.

La imatge plàsticament era molt potent, però ara quan la observo amb serenor i tristesa després d’haver rebut el cop del coneixement de la seva sobtada i inesperada mort, em dono compte que en Manuel, retratista impressionant , aquí va aconseguir una de les seves obres més intenses, resumint amb tan sòls tres elements: cap, ma i eina, és a dir, coneixements, tècnica i estris, els tres eixos amb els que va fonamentar tota la seva carrera artística.

Una carrera artística més que brillant com quedà clarament demostrat en  l’exposició retrospectiva que organitzada per els Amics de ca l’Arenas  i realitzada a l’Ateneu, ens va permetre fer repassada  a les diverses cares  d’aquest polièdric artista que era Manuel Cusachs. I per si algú encara no ho sabia, allà quedava ben clar l’alt nivell qualitatiu que havia assolit l’artista, alhora que ens permetia veure la seva evolució i diversitat. I també quedava remarcat l’apreci personal i l’estima artística dels seus convilatans que van convertir l’exposició en la més visitada, alhora que van fer de les seves visites guiades, que un va tenir el plaer de conduir amb la seva filla Maria, les més nombroses mai realitzades a l’Ateneu.

Essencialment escultor, encara que sempre reivindicava al dibuix, el llapis i el paper com elements bàsics en tota obra, va evolucionar des d’un cert classicisme a l’entorn de la tradició escultòrica mediterrània fins a desfermar-se amb obres molt més conceptuals i agosarades, assolint plenitud amb aquestes escultures tàctils, en les que el grapeig i les “ditades” generaven una textura ben personal que assolia calidesa i proximitat.

Fonamentat en una solvència tècnica envejable que li va permetre conrear els més diversos materials començant per el granet, el per a ell més preuat, aprés de la mà del picapedrer Barbany que li ensenyà tots els trucs de l’ofici i que més que un mestre va ser un company i un amic. Treballà també la fusta (espectaculars les seves obres fetes amb “felipas”  com la que presideix l’entrada de l’Arxiu Comarcal), la terra cuita, el guix, bronze, resines , i fins i tot el ferro com en l’obra “L’esperit de Figuera Major” , coneguda popularment com ”La Dama del llac” a la Rda Sant Oleguer.

Cusachs va saber cultivar des de la petita i íntima peça fins a l’escultura pública monumental de la que té representació en indrets tan importants com la Sagrada Família, Montserrat, Palau de la Generalitat, Palau Robert, IQS, Santuari de Meritxell, Claustre laic de la Seu d’Urgell i com no a la seva ciutat de Mataró en la que hi ha quatre obres públiques. Homenatge a Puig i Cadafalch ( Parc Central) Les Santes ( Carrer Pujol), Mataró ( Plaça de l’Ajuntament i l’abans esmentada L’esperit de Figuera Major. Obres de grans dimensions que li van permetre jugar, sempre de manera escaient, amb la iconografia oportuna per reforçar l’escena o el personatge.

Però per a mi, la saviesa de l’artista estava en la capacitat d’anàlisi del que anava a representar i la translació d’aquesta interioritat a l’obra final. Una capacitat  estructurada en base a una formació intel·lectual molt potent i a una gran capacitat d’escoltar tot i essent ell un gran xerrameca i conversador ( la fotografia escoltant a Salvador Espriu que apareix en l’opuscle que es va lliurar a l’exposició és en aquest sentit paradigmàtica).

Això el va fer ser capaç de convertir-se en un retratista excepcional (a bon segur les lliçons del mestre Cuyàs, gran caricaturista , van fer molt en aquesta peculiar formació) ja que no sols captava el rostre del retratat amb rara perfecció, ans ens donava fe de la personalitat interior del mateix. Els retrats de Salvador Espriu (estructurat sobre les ulleres) o el de Josep Pla ( amb la boina i una berruga com a eixos) son simplement magistrals. A l’igual que bona part del “homenots” que va anar retratant amb gent d’arreu en relació d’amistat, cultura o país.

Igualment va saber traslladar escultòricament, amb escaient sensibilitat i perfecció grans poemes literaris ( la sèrie de “El caminat i el mur” d’Espriu és excepcional) no essent menys notable els seus treballs al voltant de la simbologia del país, alhora que va saber donar un aire de modernitat i actualitat a la sempre encarcarada escultura de caire religiós, que en les seves mans va donar un tomb important, humanitzant-la creant un cert aire de complicitat amb el creient que s’hi acostava.

Cal afegir la seva saviesa en el tractament del dibuix, essencial per a ell. Gran dibuixant, bon il·lustrador i notable paisatgista , quan Cusachs s’enfrontava a la tela o el paper, ho feia amb les mateixes armes que en l’escultura, cercant l’aparença però expressant l’ànima ja fos de la persona o l’indret. I a fe que ho aconseguia, tal i com havia aprés dels seus mestres Cuyàs i Emília de Torres de qui sempre parlava amb admiració i respecte. Les seves visons d’indrets de l’Empordà, amb l’especial tractament de les tintes i el gratatge son una pura delícia.

Tot això amanit amb una forta personalitat. Integra, valent, tossut , constant i perfeccionista, aprenent i lluitant sempre, tal i com va fer en la seva vida privada. Reflectint a la perfecció allò que deixava clar en l’autoretrat del que parlàvem en el començament.

Ara, en la seva mort, malgrat el tòpic ben cert de que els artistes mai moren, que sempre  romanen entre nosaltres en les seves obres, si podem afirmar que la seva desaparició fa de Mataró una ciutat més gris i pobre. I que l’art i els artistes locals perden un potent referent, un exemple a seguir en el professional i en l’humà. I molts perdem encara més, perdem un gran amic.

Gràcies Manuel per tot el que ens has donat i que la terra et sigui lleu.

dilluns, de febrer 11, 2019

POL PEIRÓ. CÀLIDA TARDOR


“La relació entre els diferents tons s’ha d’establir d’una tal manera que sigui capaç d’exaltar-los en lloc d’anul·lar-los”
 (Henri Matisse. Sobre art)

Fa uns anys quan Pol Peiró va començar la seva carrera artística vaig apostar cegament per ell i vaig dir públicament que Peiró era un dels artistes del futur, en el nostre entorn més proper i a bon segur que més enllà. Darrerament Pol Peiró sembla però, entestat a contradir-me i exposició rera exposició presenta una baixada de nivell que l’està a punt de fer-li abandonar el nivell “d’artista” per quedar-se en el simple nivell de “pintor decoratiu” sòls apte per a casa de mobles amb pedigrí,  i per “adornar” espais que vulguin una obra sense gaire intensitat, que doni un torn modern en l’aparença i que quedi bé.  I és clar això és justament l’antítesi de l’art.





Però un , després de veure la més que fluixa exposició, - en relació a la vàlua de l’artista-, que presenta a Can Caralt de Llavaneres , segueix entestat en creure que una vegada sigui capaç de desempallegar-se de totes les tonteries que l’envolten i toqui de peus en terra, recuperarem al que jo segueixo creient que és un gran artista.

Ara a Can Caralt desaprofita un espai tan carismàtic per l’alt nivell de les seves temporades i per la importància del que allà s’hi exposa, deixant passar una ocasió d’or per mostrar i reforçar la seva veritat. I ho desaprofita presentant una expo  amb un nombre més que excessiu de peces de les que en sobra més de la meitat, confegint una expo atapeïda i amuntegada , sense espais per a respirar. Una exposició exemple de l’habitual de l’afeccionat més afeccionat i que ja no li toca a l’artista que està ja en moments d’exigència i selecció.





En segon lloc per el baix nivell d’algunes d’elles com per ex  el tríptic vertical  davant el qual té dues solucions, o cremar-lo o pintar-hi el damunt una obra nova, i en tercer lloc per els enormes dubtes que genera el seu fer davant la seva volatilitat estilística creativa.
I tot portant la contraria al concepte del que parlar Cézanne.


Fa tan sols quatre mesos Pol Peiró exposava a Moldumat. En aquest poc espai temporal, dona la volta al mitjó de la seva creació, desapareixen els signes i colors amb les que estructurava  el seu llenguatge, i com si fos de moda de temporada , abandonem els blaus i ara anem per els terrososi vermellosos, però no com a conseqüència d’una evolució en el pensament creatiu, d’una necessitat plàstica, ans més aviat per un sentit d’esgotament comercial.

Peiró no acaba d’entendre que mentre l’artista figuratiu, és a dir, aquell que pinta el que veu, pot modificar constantment el seu punt de vista, aquell que té o vol tenir l’abstracció com a llenguatge, és a dir que pinta des de dins, el que plasma son les sensacions i emocions que li provoca les seves vivències, o les que l’envolten, i per tant fora d’un motiu real, tot aquest canvi esdevé fals i impostat

Peiró ha trobat una expressió plàstica que enganxa als pocs exigents i ja li va bé. Però ha d’anar molt més enllà, no pot seguir amb aquestes peces més o menys boniques, però sense cap tensió, sense emocions , sense vibracions. Edulcorades i farinoses . Enfarfegades  i difícils de digerir com un polvorón al mes d’agost. Ha de recuperar els orígens i les apostes en si mateix, no pot seguir fent obres que les fa ja quasi a cegues, ara un gir per aquí, un gest per equilibrar, un detall matèric per intentar donar força i un salpebrat de color que faci bonic, i tot amanit amb deliqüescències con maculatura de Tharrats.

No, així no. Si ens deturem davant les obres i ens centren en detalls, veurem que moltes d’elles gaudeixen d’un tros que és en sí l’obra d’art. El que passa és que en comptes d’ampliar-lo, el que Peiró fa es embolcallar-lo de cromatismes i futileses de manera que el nucli artístic  es dilueix i es perd en la immensitat de la vulgaritat.

 


Ara a Peiró , si de veritat vol anar endavant, li toca parar. Centrar-se i limitar-se a una obra al mes, o dos com a màxim, pensar-les, estar més temps en la preparació mental, en el disseny interior de l’estructura que no pas amb el pinzell a la mà.  És intentar trobar allò que deia Ràfols Casamada: “El quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps aturat. És l’instant posterior i alhora l’anterior al diàleg”.” En tota pintura cal articular, encaixar i unir dos espais: el real de l’obra i l’imaginari suggerit per la pintura”. I després treballar tècnicament, fent, refent i tornant a fer , fins assolir el punt just de cocció.

Sols en aquesta recerca filosòfica lluny dels afalacs del que bonic, i cercant que l’atracció de l’obra estigui no en un esteticisme edulcorat i sí en la força del neguit per la interrogació que provoca la seva contemplació, podrà l’artista retrobar el camí perdut.

 Una obra que no interroga és una obra morta i a l’exposició de Llavaneres sols hi ha una que produeix aquesta vibració, una obra en la que no essent monocroma, si que el color no hi  té cap incidència.




I si volen comprovar el cert del que dic, facin lectura d’una obra petita  al costat de la finestra en comparança amb l’abstracció generada en la paret de les cavallerisses sota els majestàtics caps que la dominen. Els ulls i l’esperit van cap a la paret i no cap a l’obra de Peiró, i justament això és el que ha de revertir l’autor.




Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys  donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors.

Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta.

Espero que en Pol no em falli.

càlida tardor. Pol Peiró
Can Caralt. Llavaneres del 8 de febrer al 3 de març de 2019


dimecres, de febrer 06, 2019

TARLATANA 17





L’espai capgròs acull en aquest mes de febrer el treball d’un col·lectiu de gravadors format per: Carme Boleda, Carme Muñoz, Catherine Lorton, Cecilia Morales, Cristina Julian, Daniel Llin, Dolors Blesa, Eduard Huertos, Margarida March, Mercè Montserrat, Montserrat Badia, Montserrat Brullet, Neus Soler, Ramon Llinés, Raymond Zorrilla, Sergi Rabassa i Teresa Oller, provinents tots ells del taller de Murtra edicions, sota el sempre sublim mestratge de Claudia LLoret i Jordi Rosés. Aquest grup de gravadors s’aixopluga sota el nom de Tarlatana 17 i és aquesta la seva primera experiència col·lectiva a Mataró, després de debutar com a tal , fa ben poc, amb una exposició al castell de Palafolls.

Es tan curiós com encertat el nom  escollit per batejar el col·lectiu. Per els no experts direm que Tarlatana és un gènere tèxtil provinent de l’India que en el món del gravat s’usa  per a retirar el sobrant de la tinta amb la  que s’ha impregnat la planxa d’estampació.


Però curiosament la tarlatana per les seves característiques pròpies, és lleugera i modelable però alhora gaudeix d’una rigidesa interior considerable, fa que aquesta serveixi per mil i una coses (enquadernat de llibres , restauració de frescos , benes per enguixar, barrets, donar forma i consistència als tuls , vestits de nit... etc)  i fins i tot aquelles dones de certa edat recordaran que era el material obligat per a les “canastilles” del Servei Social dels temps franquistes.

I justament tota aquesta disparitat d’usos i conceptes son els que conformen aquesta magnífica exposició en la que cadascun dels participants presenta un parell de mini prints al seu estil i manera i amb la tècnica que creu més adient per a la seva formalització. D’aquí que ens trobem davant una diversitat absoluta de tècniques, estils i conceptes , lligats això sí, per una nivell de qualitat més que estimable.  Sensibles, dolços, agosarats, amb missatge, divertits , figuratius, abstractes, geomètrics...., tot en el més ampli i variat discurs tècnic i conceptual, però amb l’evident lligam de la marca de fàbrica d’on provenen.




Un, com amant del gravat  ha gaudit molt en aquesta mostra, i crec que qualsevol amant de l’art ho farà amb escreix. A més a més el reduït preu unitari de les obres, convida a l’adquisició amb la seguretat de gaudir d’una peça de nivell i qualitat. Precisament l'alt nivell generalitzat de l'exposat i la diversitat de les obres presentades fa que sigui imposible destacar a ningú. Serà justament el gust de cadascú el que marcarà les preferències.




Enorme exposició aquesta de l’espai capgròs, on es demostra que l’art es pot assolir des de la petitesa i la humilitat que mostren aquets grup de gravadors.

No us la heu de perdre. Mostra d’obligada , lenta i repetida visita.

Felicitats , i a seguir.

Tarlatana 17
espaicapgròs del 31 de gener al 27 de febrer de 2019