Allà començaments del 2000 , Mataró report va iniciar una
sèrie de títol “Autoretrat” en la que els artistes se’n feien un, i un servidor
en feia el contrapunt crític de la seva personalitat artística. Quan li va
tocar a Manuel Cusachs va apostar per una imatge realista del seu cap, amb les
faccions ben marcades i amb una mirada concentrada en una obra que s’intuïa fora pla. En primer nivell
apareixia la seva ma amb una eina d’escultor que be podia ser una espàtula per
modelar o un buidador.
La imatge plàsticament era molt potent, però ara quan la observo amb serenor i tristesa
després d’haver rebut el cop del coneixement de la seva sobtada i inesperada mort,
em dono compte que en Manuel, retratista impressionant , aquí va aconseguir una
de les seves obres més intenses, resumint amb tan sòls tres elements: cap, ma i
eina, és a dir, coneixements, tècnica i estris, els tres eixos amb els que va
fonamentar tota la seva carrera artística.
Una carrera artística més que brillant com quedà clarament demostrat
en l’exposició retrospectiva que
organitzada per els Amics de ca l’Arenas
i realitzada a l’Ateneu, ens va permetre fer repassada a les diverses cares d’aquest polièdric artista que era Manuel
Cusachs. I per si algú encara no ho sabia, allà quedava ben clar l’alt nivell
qualitatiu que havia assolit l’artista, alhora que ens permetia veure la seva
evolució i diversitat. I també quedava remarcat l’apreci personal i l’estima
artística dels seus convilatans que van convertir l’exposició en la més
visitada, alhora que van fer de les seves visites guiades, que un va tenir el plaer
de conduir amb la seva filla Maria, les més nombroses mai realitzades a l’Ateneu.
Essencialment escultor, encara que sempre reivindicava al
dibuix, el llapis i el paper com elements bàsics en tota obra, va evolucionar
des d’un cert classicisme a l’entorn de la tradició escultòrica mediterrània
fins a desfermar-se amb obres molt més conceptuals i agosarades, assolint
plenitud amb aquestes escultures tàctils, en les que el grapeig i les “ditades”
generaven una textura ben personal que assolia calidesa i proximitat.
Fonamentat en una solvència tècnica envejable que li va
permetre conrear els més diversos materials començant per el granet, el per a
ell més preuat, aprés de la mà del picapedrer Barbany que li ensenyà tots els
trucs de l’ofici i que més que un mestre va ser un company i un amic. Treballà també
la fusta (espectaculars les seves obres fetes amb “felipas” com la que presideix l’entrada de l’Arxiu
Comarcal), la terra cuita, el guix, bronze, resines , i fins i tot el ferro com
en l’obra “L’esperit de Figuera Major” , coneguda popularment com ”La Dama del
llac” a la Rda Sant Oleguer.
Cusachs va saber cultivar des de la petita i íntima peça
fins a l’escultura pública monumental de la que té representació en indrets tan
importants com la Sagrada Família, Montserrat, Palau de la Generalitat, Palau Robert,
IQS, Santuari de Meritxell, Claustre laic de la Seu d’Urgell i com no a la seva
ciutat de Mataró en la que hi ha quatre obres públiques. Homenatge a Puig i
Cadafalch ( Parc Central) Les Santes ( Carrer Pujol), Mataró ( Plaça de l’Ajuntament
i l’abans esmentada L’esperit de Figuera Major. Obres de grans dimensions que
li van permetre jugar, sempre de manera escaient, amb la iconografia oportuna per
reforçar l’escena o el personatge.
Però per a mi, la saviesa de l’artista estava en la capacitat
d’anàlisi del que anava a representar i la translació d’aquesta interioritat a
l’obra final. Una capacitat estructurada
en base a una formació intel·lectual molt potent i a una gran capacitat d’escoltar
tot i essent ell un gran xerrameca i conversador ( la fotografia escoltant a
Salvador Espriu que apareix en l’opuscle que es va lliurar a l’exposició és en
aquest sentit paradigmàtica).
Això el va fer ser capaç de convertir-se en un retratista
excepcional (a bon segur les lliçons del mestre Cuyàs, gran caricaturista , van
fer molt en aquesta peculiar formació) ja que no sols captava el rostre del
retratat amb rara perfecció, ans ens donava fe de la personalitat interior del
mateix. Els retrats de Salvador Espriu (estructurat sobre les ulleres) o el de
Josep Pla ( amb la boina i una berruga com a eixos) son simplement magistrals.
A l’igual que bona part del “homenots” que va anar retratant amb gent d’arreu
en relació d’amistat, cultura o país.
Igualment va saber traslladar escultòricament, amb escaient
sensibilitat i perfecció grans poemes literaris ( la sèrie de “El caminat i el
mur” d’Espriu és excepcional) no essent menys notable els seus treballs al
voltant de la simbologia del país, alhora que va saber donar un aire de
modernitat i actualitat a la sempre encarcarada escultura de caire religiós,
que en les seves mans va donar un tomb important, humanitzant-la creant un cert
aire de complicitat amb el creient que s’hi acostava.
Cal afegir la seva saviesa en el tractament del dibuix,
essencial per a ell. Gran dibuixant, bon il·lustrador i notable paisatgista ,
quan Cusachs s’enfrontava a la tela o el paper, ho feia amb les mateixes armes
que en l’escultura, cercant l’aparença però expressant l’ànima ja fos de la
persona o l’indret. I a fe que ho aconseguia, tal i com havia aprés dels seus
mestres Cuyàs i Emília de Torres de qui sempre parlava amb admiració i
respecte. Les seves visons d’indrets de l’Empordà, amb l’especial tractament de
les tintes i el gratatge son una pura delícia.
Tot això amanit amb una forta personalitat. Integra, valent,
tossut , constant i perfeccionista, aprenent i lluitant sempre, tal i com va
fer en la seva vida privada. Reflectint a la perfecció allò que deixava clar en
l’autoretrat del que parlàvem en el començament.
Ara, en la seva mort, malgrat el tòpic ben cert de que els
artistes mai moren, que sempre romanen
entre nosaltres en les seves obres, si podem afirmar que la seva desaparició fa
de Mataró una ciutat més gris i pobre. I que l’art i els artistes locals perden
un potent referent, un exemple a seguir en el professional i en l’humà. I molts
perdem encara més, perdem un gran amic.
Gràcies Manuel per tot el que ens has donat i que la terra
et sigui lleu.