dimecres, de maig 30, 2018

L’INTERROGANT AMAGAT DE ROGER HALL






Roger Hall és un jove artista , en edat i experiència. Tan sols fa quatre anys que es dedica d’una manera seriosa al tema de la pintura  i ha adquirit una solvència prou evident com ho mostra en aquesta exposició  a Lolett Comas a on reincideix després d’una iniciàtica mostra fa un parell de temporades.



Si la crítica d’una exposició es realitzés tan sols mitjançant una mirada ràpida i llunyana, el resultat de la mateixa seia ben fàcil en els dos conceptes bàsics en els que s’ha d’estructurar el comentari crític: El relatiu i l’absolut.



En el relatiu queda ben clar que Roger Hall està en una estat de clara millora. Ha interioritzat el concepte i juga amb saviesa amb les seves armes tècniques. És hàbil amb aquesta pintura serigràfica de capes superposades , mantenint el sentit pla i defugint de tot sentit de volum i perspectiva. Una pintura d’ofici, de truc si es vol considerar així, en la que es mou amb tota habilitat  tant en el sentit compositiu com en el conceptual. Una pintura en la que progressa adequadament, el que implicaria un comentari crític positiu.



Ara bé en el concepte global, la pintura de Hall és fresca simple, jove, escumosa  diria jo, però amb una manca de profunditat en el ser i en el fer. És pintura de pòster, sense transcendència i sense afany de tenir-ne, el que implicaria un comentari crític més negatiu.





El problema està quan la crítica no es fa mitjançant una volada ràpida i lleugera i sí , prestant tota l’atenció deguda per al corresponent anàlisi. Llavors és quan apareix la gran sorpresa i alhora el gran interrogant de la mostra.









I dic això ja que per qualsevol amant de l’art de paladar fi, estarà d’acord amb mi de que el millor de tota l’exposició està en quatre obres de petit format( dues composicions i dos paisatges) , mig amagats damunt uns mini cavallets  en l’escaleta de la sala. Peces més d’estudi, més reflexives i mot millor tocades.
Llavors és quan apareix la pregunta de la que sols l’autor en té la resposta. Quin és el veritable artista?, el de la pintura fàcil que mostra generosament en les parets , o el callat i reflexiu que ens ofereix en aquells excel·lents detalls creatius?. Uns interrogants que sols desvetllarem quan arribi la propera exposició, i esperem que siguin l'evolució d'aquestes petites obres les que marquin camí i causa.

dimecres, de maig 23, 2018

GLÒRIA BADOSA. EN PERFECTE ESTAT DE MADURESA




Fa ja uns quants anys vaig llegir un gran article d’un reconegut historiador i crític d’art que explicava com calia enfrontar-se a la visita  a una exposició. Explicava que el més convenient era adquirir una visió global, així com és fa quan et porten un plat a taula, i gaudir-la en el conjunt, i després anar fent els petits tasts que son cada una de les obres que es presenten en ella.

He de dir que des de llavors he seguit el consell i en entrar a la sala, si aquesta ho permet intento fer una mirada circular per captar-ne l’aroma i fer-me una primera impressió i després començo la visita. En el nostre entorn, hi ha un espai excel·lent per fer-ho , com és el Col·legi d’Aparelladors , amb una vista excelsa de la sala en baixar l’escala. I no ho és menys l’espai de la sala d’exposicions del Museu del Càntir , amb una doble variant , la pròpia de l’entrada de la sala, i molt especialment la mirada de la mateixa a través del finestral frontal .





Només observar a través d’ell l’exposició Diàlegs , de Glòria Badosa, que ara ocupa l’espai del Museu del Càntir, veiem clarament que es tracta d’una exposició rodona. Potent en el pensament pictòric , perfectament distribuïda en l’espai, amb diàlegs contraposats, amb la quantitat justa de peces, amb la suficient separació per fer-ne lectures úniques, i planant per tot l’espai una serenor i una essència de  maduresa que deixa un pòsit d’art de bona qualitat.




Glòria Badosa va néixer pintora i va desenvolupar un camí més aviat silenciós amb una pintura figurativa en la que el color i els espais n’eren els protagonistes. Una visió que va anar evolucionant amb la pausada i constant eliminació de l’anècdota fins arribar com a conseqüència natural a una obra abstractiva estructurada en el fonament dels mateixos components: l’espai el color.



Corria el 2011 quan en feia primera senyal pública quan exposava al casal amb la seva amiga Pepi Roig; l’any vinent al sant Lluc ja ens oferia un treball ple de ritme i color, estructurat en el gest. I d’aquí en endavant passes i passes que queden ben explicitades a Llavaneres i a l’espai Cap gros i ara cristal·litzen de manera absolutament madura en la magnífica exposició que presenta al Museu del Cântir, en la que hauríem de considerar la seva primera individual professional.



L’abstracció de Badosa evoluciona ben positivament , si primer eren espais i colors , més en un equilibri cromàtic i espaial, aquest concepte  estructurat moltes vegades en un  equilibri d’espais independents, ha anat agafant cohesió, lligant-se i convertint-se en un únic espai  en el que l’equilibri domina entre els volums i els colors, amb el contrapunt acurat i necessari  d’un regalim, d’un color, d’un blanc , que dona brillantor i vivantor al conjunt.

L’obra de Badosa ha evolucionat des de l’abstracció de de Staël, amb aquella abstracció compositiva que semblaven paisatges despullats de qualsevol anècdota (abstracció impressionista) , cap una abstracció molt més cohesionada, en la que han desaparegut les escletxes, amb una intensitat pictòrica i sensitiva molt superior, en una mirada potent a l’estil de José Guerrero ( expressionisme abstracte).




Una abstracció dúctil i equilibrada , capaç d’enfrontar-se des de obres de petit format, convertides en veritables bibelots cromàtics, de rar equilibri i bellesa, fins al monumental políptic que presideix la mostra, demostratiu d’una excel·lent saviesa pictòrica, tot passant per dues obres en tons vermellosos amb un bon grau de dificultat tècnica , hàbilment solventada per l’artista.

Glòria Badosa ha entès perfectament que la pintura és en si pensament, però un pensament sensible i del tot irrenunciable. I és aquest assoliment personal  que esclata ara que fa que ja no pugem parlar més de la pintora Badosa i sí per sempre més de l’artista  Glòria Badosa que ha entrat ja en la primera divisió dels artistes del nostre entorn més proper i a la que caldrà tenir molt en compte per que encara té molt a evolucionar i a expressar.

Exposició que cap amant de l’art s’hauria de perdre

Felicitats

Les imatges son pròpies i extretes de les xarxes socials



dilluns, de maig 21, 2018

EL DIA/NIT DELS MUSEUS





Aquest cap de setmana, tots ho sabem, s’ha celebrat el dia internacional dels Museus (18 de maig). Malament rai quan s’ha de celebrar un dia internacional de... , però la realitat és dura i pesada.
Al seu voltant aquests dies hem pogut llegir molt, i amb moltes reflexions interesants, entre les que caldria destacar les realitzades al suplement cultura/s de La Vanguardia , amb una excel·lent prèvia de Sergio Vila Sanjuán i un gran article d’Artur Ramón.

Ahir a LV el comentari global de la dida del dissabte portava per títol, si fa no fa: Hi ha 364 dies més. I és que em sembla que no acabem de dirigir bé el tret. Si sols es tracta de visualitzar els Museus, queda clar que el dia és un èxit espectacular. Però no crec que aquesta sigui la missió exacte.

Fracassem si estem contents i cofois per el nombre de persones que s’han acostat en aquest dia als més diferents Museus .Les flors d’un dia es marceixen de presa. I quants d’aquests visitants no tornaran fins l’any vinent?. Si sols ens quedem en el nombre i no en la raó de la visita, massa vegades veurem que l’atracció no ha estat el propi museu i sí aquell concert , aquella dansa, en resum l’esquer , el reclam , el que ha motivat una visita que s’ha produït deixant de tot al costat el propi Museu, punt clau en tota aquest esquer atractiu.

Em semblen molt bé tots aquests  actes complementaris que confirmen que els Museus no son sols uns magatzems morts o adormits on es concentren petits o grans tresors de la nostre història. Però en canvi trobo a faltar i molt una mirada més intensa vers els propis museus. Unes visites guiades atractives i ben fetes, fora d’aquestes dramatitzacions que ara estan molt de moda i que emmascaren la pròpia realitat.  Unes visites a la rebotiga del Museu. Unes reflexions ponderades al voltant del paper dels Museus de tota mena , en la nostre societat. Una mirada més a l’essència que no pas a l’aparença.

I aquesta manca de reflexió la trobo molt a faltar , justament a Mataró, on ningú ha volgut obrir mai el meló de quin ha d’estar el paper dels seus Museus i espais propers. No ho va voler fer mai Carles Marfà i ara , Anna Capella, actual directora, tampoc ha volgut expressar públicament quin és el seu ideari, quina és la seva filosofia museística. Quin és o hauria de ser  l’esquema i funció dels diferents indrets i quina hauria e ser la manera per integrar-los en el teixit cultural i social de la ciutat, fet que ara per ara no es produeix ni de bon tros.

Algun dia s’obrirà el debat?. Estic segur que no. No hi ha intencionalitat ni cultural ni política per dur-lo a terme. I és més fàcil estar falsament contents per que en el dia dels Museus han acudit  no sé quantes persones als seus actes, que no pas entrar en reflexió  per la poca qualitat de l’exposat en les pertinents seus i l’escassíssim nombre de visitants en el decurs de l’any.
I potser això és el que manca al dia Mundial els Museus. A més d’oferir una imatge diferent, més popular i integradora , no afegir-hi el debat de com i de quina manera s’han de manegar , estructurar i evolucionar aquests espais culturals claus.

El dia del Museus , ja ha passat, ara resten els altres 364 dies. I si posem fil a l’agulla i comencem el debat?.

PS.- La imatge correspón a l'esmalt "L'orb" ( el cec) de Mariano Andreu, encara que ara es diu que amb la gran col·laboració d'Ismael Smith.  Diuen que és l'esmalt més gran del món. Després de presidir l'entrada del Museu de Mataró durants unes dècades, ara resta encaixonat entre els fons de reserva del Museu.



dijous, de maig 17, 2018

GRAN COLITA








Els afeccionats a la fotografia com a veritable art , entre els que em trobo, fa ja uns anys que estem de sort ja que dues grans fundacions de fa uns anys han posat clarament l’accent en la mateixa en la seva programació.




Son aquestes la Fundació Mapfre i la Fundació Catalunya la Pedrera, que a més a més es complementen ja que mentre la primera fa una aposta més dirigida a grans professionals internacionals, la Fundació La Pedrera ha posat l’ull en els grans artistes més propers com és el cas de Maspons, Miserachs, Pomés i com no, Colita, que ara arriba  l’Ateneu Iluro després que la Fundació acceptés la proposta de Marga Viza, la mataronina que dirigeix l’apartat artístic de la Fundació la Pedrera.


I cal remarcar , i molt, aquest fet. No és que la Fundació Iluro hagi tingut la idea de l’exposició i l’hagi anat a buscar , ha estat Marga Viza, desitjosa de fer coses a Mataró, qui ha ofert amb totes les consideracions favorables , que aquesta excel·lent exposició arribi a Mataró. És clar que també cal remarcar , que per una vegada i esperem que serveixi de precedent, s’ha fet un veritable esforç en l’adequació de l’espai per encabir la magnífica exposició que va acollir els espais expositius de La Pedrera, adornat d’un espectacular catàleg que vaig adquirir en motiu de la seva exposició barcelonina i ara m’acompanya just en escriure  aquest post.


L’exposició de Colita és una grandíssima exposició, com no podria ser d’altre manera degut a l’extraordinària qualitat que atresora la fotògrafa. Una creadora que ha fet evangeli d’una reflexió  que feia avinent nen paraules en el seu diari personal, tot dient: “ Una imatge val més que mil paraules només quan  és tan poderosa que pot crear estat d’opinió. Quan és realment útil”.


Colita va entende sempre que les seves imatges havien de provocar aquelles sensacions que li havien provocat a ella mateixa la necessitat de plasmar fotogràficament el moment. I això succeeix sempre ja sigui una imatge periodística , publicitària, d’encàrrec o de simple intuïció creativa.




Potser per això, un queda embadalit  ja sigui davant els seus espectaculars retrats de personatges coneguts dels que obté sempre una imatge peculiar que et parla i alhora mostra el seu jo més íntim, com quan s’endinsa en el món del flamenc, una de les seves passions, o quan s’emmiralla en el món que l’envolta capbussant-se en el Barri Chino o el Somorrostro, o amb imatges tan peculiars com el terrat de la Pedrera  esdevingut terrat de casa de veïns , amb la bugada ben estesa.


Colita és una gran artista creativa capaç de trametre perfectament les seves sensacions i emocions , alhora que ens permet veure pel forat del pany els entrellats d’un món que essent el nostre, ens és alhora proper i aliè. Colita , com obsessa de la imatge que és, intenta i aconsegueix mitjançant la mateixa fer una repassada humanística al nostre ser i al nostre fer i a bé de Déu que ho aconsegueix plenament, com queda ben evident en aquest plaer gràfic, fotogràfic, humà i social que és aquesta magnífica producció de la Fundació la Pedrera que ara aterra als espais de l’Ateneu de la Fundació Iluro.
Una exposició que no us podeu perdre de cap de les maneres.


dijous, de maig 10, 2018

EDUARD COMABELLA. 30 ANYS SENSE TU.





 Fa trenta anys, en un dia com avui, prop de les deu del vespre , un esperava el bus que l’havia de portar a casa seva a Argentona. A aquella casa en la que havíem convertit sopars inoblidables , com aquell amb Monreal i la Marta Reniu, o moltes hores de xerrades.
Et vaig veure creuar la Pça Sta Anna amb un grup d’amics i et vaig recordar que l’endemà tenies cita amb mi a la televisió de Mataró. ”No em fallis” , et vaig repetir, coneixedor de la teva timidesa i la teva tendència depressiva que m’havia deixat penjat en més d’una entrevista concertada. “No pateixis, demà seré l’estrella de la tele”, em vas dir tot rient i amb aquella cara d’infant entremaliat que a vegades feies.


L’endemà , als volts del migdia, quan un estava treballant, em va arribar la notícia de la teva mort al Marina, representant l’obra que plàsticament havies fet en el mateix indret uns mesos enrere. Els meus sanglots van espantar als companys. I un cert sentiment de culpa m’envaí, tenies raó, No m’havies mentit, aquell dia tu series l’estrella de la tele.



D’això  demà en  farà trenta anys. I que queda del teu art i de la teva persona.? A en Jaume Simón li cauré una llàgrima i a mi, més enfortit, m’ennuegaré quan, com he fet cada any des d’aquell, faré un petó al homenatge al Van Gogh que tenies a la tauleta de nit i que em vas regalar tot dient i rient  que estaves canviant mobiliari i decoració. I t’estaves acomiadant , cabró, i jo sense veuere-ho.




I m’enfonsaré un cop més en els records i aniré a la Pompeu Fabra a on hi ha l’única obra que la ciutat conserva de tu, per que l’altre que se li va cedir, el premi de la Nova Heréncia Mataronesa, va ser rebutjat per Carles Marfà que va dir que el Museu no podia acollir aquella merda,I l’obra ningú sap a on va anar  a parar. I està desapareguda.



Però tot això poc importa. El que importa és que el teu art manté avui per avui tota la seva vigència , mostra la seva excelsa qualitat i tota la teva trajectòria començant en el seu fauvisme, seguint per els creuats , incidint en l’abstracció ,  manifestant-se en el tachisme i acabant per el seu expressionisme radical i personal, és un encadenat de qualitat que ens fa empal·lidir d’emoció i ens segueix fent pensar que el teu nom , per justícia artística , hauria d’estar entre els grans del nostre país.



Però això ja és l’oblit. Sols l recordem els que l’estimem, però avui Cultura no farà ni una petita nota per recordar-ho quan Comabella és el pintor més important que ha donat el nostre entorn en els darrers cinquanta ants. És simplement el nostre Barceló. Però això , a qui importa en una ciutat desnortada que té a la cultura oblidada i als artistes en el mensypreu.



Res a fer.
Sigui com sigui, avui volem foragitar els mals records , les òlibes que volaven al voltant com a negre presagi. Avui ens volem quedar amb el riure despenjat d’aquell magnífic artista que va ser un gran amic i al que som molts els que enyorem amb profunda emoció.

Eduard, siguis on siguis , cuidat . Un petó. Et seguim estimant i recordant-te sempre.

dimarts, de maig 08, 2018

CURRÏCULUM






Fa uns  dies tot xerrant per la xarxa amb un bon amic , artista de qualitat, em confessava la seva emprenyament per trobar-se amb companys seus  de nivell parell i que presentaven uns currículums impressionants, i m’expressava el seu desconcert davant de com aquells currículums valien més que la qualitat de l’obra que presentaven. Em demanava , el bon amic Miquel, que fes un escrit al voltant del tema  pe defensar amb ell la seva quasi nuesa curricular. Li vaig fer per que l’empri com li vagi de gust i em sembla que ja apareixerà ben aviat en la seva propera presència en una fira d’art.

 Però mentre avui el converteixo en un post d’aquest blog

CURRÍCULUM


Potser no hi ha cap paraula i/o concepte més d’actualitat que el que encapçala aquest escrit. Ho hem vist en l’esfera pública i hom ens hem esquinçat totes les vestidures. Però en canvi , ningú parla dels globus flatulents que son molts dels currículums artístics. Del desmesurat ego de molts artistes que van de reis del mambo per quatre premis  que quasi hauríem de considerar escolars i per haver exposat en certs espais i galeries gràcies a ajuts polítics o al fet econòmic d’haver llogat l’espai. I ja no parlem, de per haver gaudit d’alguna entrevista en mitjà audiovisual gran o petit, o haver aparegut en algun article d’un diari comarcal.

Lamentablement el desconeixement general de l’art i del sentit qualitatiu del mateix, ha convertit al currículum en carta de presentació efectiva. Però és clar, de que serveix haver guanyat quatre concursos de l’aberració que és la pintura ràpida( per què no es fa un concurs de paelles ràpides?. No és fa ja que l’arròs com el veritable art precisa del seu temps) o algun concurs amb un jurat conformat per el que paga, el regidor de cultura i un artista local?.

O presumir de  quatre exposicions a l’estranger en espais de poc nivell , o a Nova York en l’ínclita Montserrat Gallery, o a una fira d’art realitzada en qualsevol indret del mediterrani, per el que has pagat un munt d’euros per un no res , o millor dit, sols per engreixar i greixar un historial que un mateix reconeix com enganyós.

Però davant el profà, l’internacional i el premi vesteix i eleva nivell, quan el veritable currículum de l’artista està en la vàlua personal de la seva obra, en haver exposat en galeries potents per haver estat seleccionat i no per altres circumstàncies; en haver  estat nominat en concursos amb un jurat de coneixedors veritables de l’art( ex. Biennal torres García). En l’autosatisfacció del treball ben fet i d’acord amb les emocions personals. Això si que val en el currículum.

Potser per tot això desconfio sempre d’aquells llargs currículums amb noms del tot desconeguts i amb una obra que no es correspon amb ells. En realitat em refio més d’aquells que el deixen en blanc que no pas d’aquells a qui es veu el llautó a hores llum.

I és que la realitat qualitativa d’un autor està sempre en la seva obra i no en el truc per enlluernar incauts com ho son les lluentors d’un currículum ple de noms i buit de continguts.

Benvinguts doncs els humils sense currículum que a bon segur seran mereixedors d’uns reconeixements sincers i veritables.


La fotografia que encapçala el post és la de l'esmalt "El cec" ,o dit per altres "L'orb" obra de l'artista Marià Andreu, encara que sembla que la modelació va ser d'Ismael Smith. Diuen que és l'esmalt més gran del món i pertany a la col·lecció del Museu de Mataró, encara que lamentablement no està exposat.

diumenge, de maig 06, 2018

L’EXCUSA VILADOMAT. UN COCKTAIL INSÍPID





Ara fa justament un any, vaig escriure un post criticant la desatenció de Cultura envers tot allò que sonava al concepte “art” (El podeu llegir aquí).
La raó estava en que El País havia reproduït  la nota de la Generalitat de Catalunya en relació a les adquisicions de Bens culturals mobles realitzades per la direcció General d’arxius, biblioteques, Museus i patrimoni a  l’any 2016 . En ella hi apareixia el quadre de Viladomat “la transverberació de Santa Teresa”, realitzada per dret de tempteig en subhasta per 4968 euros. L’obra havia estat adquirida per a ser cedida al museu de Mataró amb l’obligació de ser exposada i mai per estar en el seus fons patrimonial.

Curiosament ningú a la ciutat tenia coneixement d’aquesta adquisició patrimonial ja que mai va ser presentada ni explicitada la seva arribada. Curiosament eren moments difícils per el Museu ja que feia poc que la Generalitat havia decidit cedir les obres de Viladomat de les que disposava  a la ciutat de Manresa, en comptes de a Mataró, vist l’informe negatiu de la directora del Museu que afirmava no s’adeien al projecte museístic local. Un projecte que a hores d’ara ens agradaria molt conèixer  i que no hem vist per enlloc ( Can Serra: temps romans, balena de Mataró i ara , rajoles hidràuliques;Ca l’Arenas :Alcoy, com a substitut de dues expos fallides, ara Viladomat i després Jaume Arenas). Si aquest és el projecte , és per a una destitució immediata.

Doncs bé, davant de moments de crisi institucional, l’arribada d’una peça de Viladomat s’amaga a la ciutadania, i evidentment ni s’exposa, com era obligatori, ni se’n fa esment de cap tipus.

Ara a ca l’Arenas  es presenta una exposició doble, al voltant de Viladomat i el Barroc. Una exposició agafada pels pèls ( o millor dit pels colors) d’un nivell ínfim i que no acompleix cap de les obligacions de les exposicions d’un Museu i es converteix en un tapa forats sense sentit.
L’exposició és doble. A la planta baixa hi ha la mostra “Coincidències Insòlites. VIladomat i la tècnica”, provinent de la Diputació de Barcelona., i a la superior una exposició de producció pròpia amb títol “Els colors del barroc a les col·leccions del Museu de Mataró”.

A la planta baixa es presenta una exposició teòrica , fonamentada essencialment en tècniques , pigments i procediments pictòrics de Viladomat i la seva època. Un tema interessant no cal dir-ho, sempre que es faci amb plantejaments didàctics, cosa que no succeeix ja que les explicacions es situen en nivell d’expert i llunys de l’abast de qualsevol visitant de nivell mig.




El curiós del cas que en aquesta petita mostra té justament un paper protagonista   l’abans esmentada obra de Viladomat “La transverberació de santa Teresa” , la que mai havia estat exposada al Museu i que ara agafa un paper protagonista amb el que la direcció del Museu  fa riota i escarni dels ciutadans locals  que sense haver vist mai l’obra , es troben  que ha ha estat cedida  a la Diputació per una exposició itinerant , amb parada i fonda a Manresa i Premià de Dalt.

Una exposició intranscendent , amb molt poc suc, especialment per la seva nul·la projecció didàctica. Una mostra indigne del nivell que ha de tenir Ca l’Arenas.

En el que pertoca a la planta primera  es presenta la mostra: “Dossier 1: Els colors del barroc a les col·leccions del Museu de Mataró”. Una explicació resumida en la única informació que hi ha en l’opuscle informatiu:   'Dossier 1: “Els colors del barroc a les col·leccions del Museu de Mataró' és una selecció del fons de l'època moderna que conserva el Museu de Mataró entre les seves col·leccions d'escultura, ceràmica, vidre, pintura, mobiliari, indumentària i armament. Amb una mirada singular a través del color, la llum i les formes, dels objectes  del segles XVII i XVIII ens aproparem a l’estètica i a la cultura barroques, tan rellevants en la història de la nostre ciutat”.

Una exposició que de nou oblida el didactisme. Quan es parla d’època moderna queda clar entre els entesos  que es tracta de l’art entre els segles XV i XVIII , però entre la gent de carrer no, ja que es crea confusió entre època moderna i art modern, expressió que ens acosta a un art més els nostres dies o dels segles recents. I si es fa una exposició d’aquets tipus amb el menysteniment del didactisme , millor no fer-la.

Si  a més el presentat és del tot anecdòtic en l’artístic i sols agafa prevalença en els apartats d’arts decoratives i aplicades hem de convenir que és una exposició fracassada ja en essència. I no parlem del fil sui generis  del color com a lligam. Bona part de les peces estan en un “color” com podrien estar en altre ja que el lligam és tan subtil que esdevenint ambivalent esdevé fracassat.





Dues exposicions més que de nou demostren que cal urgentment fer una revolta a Cultura en el que pertoca a exposicions. No pot ser que les mostres oficials siguin de tant baix nivell i cridin l’atenció de tants pocs espectadors. ( L’he visitada dos caps de setmana a mitja tarda i el nombre de visitants era : jo sols en una ocasió i un altre visitant en l’altre). Quan Mataró cerca una certa  identitat cultural per cridar l’atenció i ser pol d’atracció no es poden permetre exposicions tan lamentables en el fer i l’interès com les que ocuparan fins a mitjans de juliol  els espais de Ca L’Arenas.




Ps.- Ja tremolo amb la propera exposició dedicada a Jaume Arenas. Sembla ser que tot es centrarà en un fet tangencial en la seva trajectòria com les escultures de Les Santes que van ser submergides al mar a l’any 1955 i de les que ja El Museu Arxiu de santa Maria en va fer exposició recordatori al 2015. Ara sembla que es trauran de nou a la superfície per a la seva restauració tal i com es va fer allà els anys 80.

Però evidentment un fet com aquest és anècdota en la trajectòria de Jaume Arenas. Caldrà analitzar la seva saviesa aquarel·lista , estudiar el seu procés evolutiu. I com no deturar-se en detalls importants com va ser el seu paper de promotor artístic a la sala que va crear al Club Nàutic de Mataró , amb grans exposicions. O amb l’emotiu homenatge post -mortem que li van dedicar els seus companys amb la mostra “55 artistes per un record “, en el que s’homenatjà també al meu pare. Però serà capaç Cultura de treballar com cal. Perdoneu però estic convençut que No.

dimarts, de maig 01, 2018

IVAN FLORO. UNA ALENADA DE PURA I FRESCA PINTURA.






Els ingents esforços que fan tota aquesta caterva de teòrics que han assolit poder entre el professorat de les Escoles de Belles Arts, inclosa la facultat, els més diversos museus, els escassso indrts de la crítica i essencialment els centres d’art municipals de tota mena, defensant un art contemporani en el que diuen la pintura no hi te lloc, i sols pot ser reconeguda com una anècdota del passat i que ha de ser foragitada , i fins hi tot eliminada, com element nociu, rep de tant en tant un bon zasca en tota la boca , com es diu ara , amb exposicions tan completes amb la pintura com a protagonista com la que Ivan Floro presenta en aquest mes a La Destil·leria.



Però queda clar que no es donen per vençuts i davant d’una mostra tan natural , pura i cristal·lina, intenten edificar un relat  que comença per l’absurd del títol “A to B” i segueix amb un marc teòric en el que és difícil dir més absurditats per línia. Els artistes veritables mai distancien el seu món exterior de l’interior, ans el contrari l’identifiquen, convertint-lo en un de sol en el que expressen el que veritablement els importa, que son les seves emocions i sensacions més íntimes i particulars.





Però deixem la buidor de certes teories i anem a la plenitud de l’art que Ivan Floro escampa pel broc gros per totes les parets i racons de l’espai expositiu.

Ivan Floro és un pintor per essència i convicció. I la seva exposició és important per el que diu i per com ho diu. Home d’avui, entén perfectament que per expressar les sensacions personals en un món tan visual com el que viuen essencialment els joves, en el que res existeix si no queda plasmat en una imatge, ja sigui estàtica (instagram) o dinàmica  ( youtube). Defuig de tot convencionalisme teòric, rebutja la concepció, el dogmatisme  del concepte i prefereix  expressar-ho de forma plàstica, endinsant-se en la realitat de la seva pròpia vida.





I ho fa sense embuts , expressant cada imput que l’emociona o li crea un bit de bellesa. És capaç de deturar-se per fer un apunt magnífic d’una de les figures que envolten la porta de l’Ajuntament, o dibuixar amb preciosisme la Filosa de la casa Coll i Regàs, o fer una esplèndida nota d’uns núvols des el terrat d’una casa de barri. I al seu costat hi pot afegir apunts del més divers ( nusos , retrats, paisatges, detalls personals, racons de la ciutat, etc) que ens retrotrauen als apunts primerencs de tants grans mestres.


I al costat d’aquests apunts , els grans treballs, aquells en els que explosiona com a gran artista. Pintures del dia a dia. El parkcour com element  vital de referència, amb obres que destil·len frescor, puresa, joventut i moviment , però establertes en una dinàmica pictòrica de gran domini. Amb una riquesa de tonalitats , en especial de fons que reforcen la força de l’eix que vol mostrar. Amb una figuració , sempre llunyana a l’efectisme del realisme, jugant amb el moviment i la seva imatge. I amb la llum com element clau, amb peculiars detalls com ho son els seus magnífics  “desenfocaments”.




I al seu costat els interiors, amb la televisió i els vídeo jocs com elements claus. Uns interiors de contrast amb l’esquer de la lluminositat emanant de la pantalla que alhora serveix per deixar, tal i com cal, a la resta en una segona estadia.
I tot amb una tècnica més que acurada a la que caldrà polir per poder reflectir de manera més adient les seves intencions pictòriques. Una millora necessària però no imprescindible, no fos cas que amb ella perdés la brillantor d’aquest diamant en brut, d’aquesta font natural cristal·lina que n’és el seu treball , fresc, sortit tal com raja de la seva gran sensibilitat d’artista i pintor.


Una exposició a la Destil·leria que no s’ha de perdre ningú a quí agradi la pintura. El treball net i encara pur d’un jove de 24 anys de nom Ivan Floro al que cal ja començar a considerar entre les grans promeses, quasi realitats, de l’art local.

I m’agradaria aconsellar-li que no es deixi entabanar per la grandiloqüència de certes reflexions conceptuals , com les del seu escrit de presentació, i que segueixi essent  net i pur expressant les seves sensacions i emocions. Si ho fa , no dubto que tindrem en ell , i en poc temps, un gran i veritable artista.

Una gran exposició que cal visitar

Felicitats.