dimecres, de setembre 30, 2020

CARME REY. RECERQUES



Una de les tasques més lloables que realitza l’activament prolífica associació Sant Lluc és la del manteniment de la petita sala d’exposicions del casal Aliança que mes a mes és ocupada per un artista afeccionat intentant treure el cap en el sempre complex mar de la creació artística.

Una meritòria tasca de substitució la que realitza la sant Lluc,  ja que la mateixa hauria de ser paper de la Cultura oficial, que bé podria establir-se en el circuit de centres cívics de la ciutat, però no com es fa ara en forma d’exposicions aïllades i quasi clandestines, i sí en la configuració d’una temporada en la que es podria fer fins i tot un circuit expositiu amb els diferents centres. Però ja sabem el menystenidor paper de Cultura envers la plàstica.

Acostumo a visitar les exposicions que allà es celebren en l’espera d’alguna grata sorpresa, d’una espurna que presagi positius futur, però el cert és que quasi sempre surto decebut quan no emprenyat per la gosadia d’uns pintamones que pretenen ser considerats artistes i exhibir les seves malifetes  plàstiques en un espai seriós, i a més ho fan amb ínfules.

Però jo persisteixo en la visita i aquest mes em sembla haver trobat recompensa amb l’exposició de Carme Rey que sota el títol de “Recerques” ocupa l’espai.

No és que sigui una gran exposició, però supera abastament l’habitual de la sala i malgrat que presenta els habituals errors dels novells com pugui ser el ja tradicional excés d’obres , -cap d’ells entén que les obres en una exposició precisen també d’una distància de seguretat-, i no existeix un fil unitiu de les obres que queden escampades com si d’un mostroari variat es tractés , amb afegitons anecdòtics com uns treballs d’aires orientalitzants perduts en el global de la mostra, l’aire general de la sala manté el flaire d’un ideari pictòric, encara potser incipient.

Encerta Rey amb el títol de l’exposició . I ho fa per què les seves obres son treballs a la recerca de la seva veritat. Posseeix l’autora uns conceptes plàstics , tant en el que pertoca a la tècnica com el concepte, el suficient assentats com per progressar sobre els mateixos. Marca tempos i sembla tenir clar a on vol arribar, però assolits els fonaments ara és el moment de reflexió.

 L’obra ha de gestar-se al cap abans de que es plasmi a la tela i Rey improvisa, toca i retoca el que produeix un enfarfegament, una sensació de manca de llibertat i de voler acabar massa l’obra. Estic convençut que en alguna d’elles encara hi faria retocs al mig de l’exposició.

Cal ara, en la laxitud post-exposició, parar-se a pensar i principalment fer-ho en el sentit de com alliberar els treballs depurant tanta anècdota inútil, tant fons pastós,  per a que les obres respirin més i assoleixin així un millor poder comunicatiu. I cal seguir treballant en polir alguns detalls tècnics el que se’ns dubtes milloraria el global.

L’exposició de Carme Rey justifica del tot el treball de promoció dels autors afeccionats i també la constància que tenim alguns en visitar aquestes exposicions, en espera de la sorpresa, per més petita que sigui. I ara a l'autora el que li toca és treballar molt i per cercar nous i evolucionats fruits.

dimarts, de setembre 29, 2020

JAUME RIBAS. AGRIMENSOR D’ESPAIS I EMOCIONS.

 

                       

Reinicia el Museu Arxiu de Llavaneres el tremp expositiu de la nova temporada, i en la seva sala d’exposicions de Can Caralt presenta els més recents treballs de Jaume Ribas ( Palou.Granollers 1944), un dels més interesants artistes del nostre país.

Jaume Ribas és autor amb reconeixement unànime d’experts, crítica i grans afeccionats i massa desconegut del públic en general, a bon segur per aquesta malaurada costum del nostre país de fer el gara gara  a obra i artistes que podríem considerar com històrics i deixar en l’oblit o als llimbs, al nombrosíssim grup d’artistes de primer nivell dels que gaudim i que sols semblen trobar aixopluc en les més importants col·leccions privades , com ho puguin ser la Bassat i la Vila Casas.

                           

Sols els grans afeccionats de Mataró i comarca recordaran l’espaterrant exposició que Jaume Ribas ens va oferir a la galeria Minerva, allà les acaballes dels vuitanta. Com deia Pepe Corredor- Matheos en el catàleg de l’exposició coetània que  realitzà a la Pergamon: “Hi ha aquí determinació, seguretat, que contrasta positivament amb la gran sensibilitat que tot revela. Res que no sembli necessari, Això mateix que anomenem atzar es convocat perquè posi les coses en el seu lloc precís, d’acord amb un impuls que procedeix de més enllà de la pintura mateixa: és a dir, de la seva entranya més profunda”. 

                     

Unes frases definitòries del mestre que fou Pepe Corredor i que ara trenta anys més tard mantenen tota la vigència. És així ja que Ribas, molt fidel als seus principis, no és un artista que estructuri i cerqui en la seva obra, la fàcil il·lusió visual. La seva intenció és altre ja que les seves obres queden saturades del seu concepte i sentit interiors  i porta a  l’espectador a la reflexió i introspecció , compartint així seva realitat més vital.

Sempre he defensat que els pintors abstractes arriben a la mateixa  per dos camins ben diferents. Uns des de l’exterior, és a dir aquells que mitjançant llargues evolucions i reflexions van despullant la seva obra de tota anècdota, de tot l’innecessari per arribar a la nuesa i quedar-se sols amb l’essència formal i conceptual del seu art.

   

                  


L’altre camí és el realitzat per aquells el artistes que jo diria son abstractes genètics. Encara que quasi tots ells, en especial aquells que tenen ja una certa edat, han començat en camps figuratius, el seu salt a l’abstracció ha sigut molt més directe, ja que és fruit  de l’esclat d’un concepte interioritzat, d’una necessitat d’expressió absolutament vital i front a la qual no hi ha matisos ni dilacions.

Jaume Ribas és d’aquests. Home de gran formació intel·lectual, és Llicenciat en Filosofia i Lletres i en Teologia, ciències ambdues d’un concepte abstracte absolut. Per tant i en conseqüència l’abstracció sembla la possibilitat artística més lògica i natural per expressar les seves sensacions , reflexions i emocions. Alhora que sigui aquesta ,no una abstracció purament geomètrica , poètica o simbòlica o decorativa, que també ho és, però dominada sempre per un concepte abstractiu de caire més filosòfic i espiritual.


                    

En aquest destriable però alhora monolític concepte que és l’expressió artística, Ribas es mou amb un domini profund de les tècniques i elements que li serviran per fer avinent les bastides visuals de les seves obres i crear així un entramat potent en el que dipositar la intencionalitat del seu concepte artístic.

Uns conceptes que de manera rítmicament simfònica s’expandeixen  en el conjunt del seu treballs creant un ambient peculiar en el que l’espectador es submergeix , a voltes sota l’esquer de la forma i el color, però del que acaba sortint,  imantat d'una mística especial.


                 

  

Ribas empra essencialment les formes geomètriques per estructurar , com si d’un agrimensor d’espais es tractés,  zones, reductes i volums en els que depositar les emocions i reflexions que vol expressar, a l’espera de ser rebudes i completades per els espectadors.

A més Ribas té molt clar que el maridatge entre l'obra i l'espai que l’acull és obligat. Per tant estructura els seus treballs no pas de manera genèrica i si amb una certa individualització. No estructura de la mateixa manera ni amb les mateixes peces ,una exposició a Montserrat, que a la Universitat de València. Com tampoc ho fa si és en una galeria centre europea o en una galeria d'aquí. 

Ara a Llavaneres i en virtut de l’espai i el delicat moment en que vivim, Ribas deixa de costat la mirada més enigmàtica que conreava darrerament, la que reflexiona al voltant de Màlevitx , les seves estructures i el seu reduccionisme de tot tipus, inclós el cromàtic, per recuperar les seves dèries més iniciàtiques com ho puguin ser Klee i Matisse, alhora que converteix al color com protagonisme en el desig de que no ens envolti la tenebra , com ell mateix especifica, i per que creu que aquestes també son les  que s’adiuen millor a les referencies mediterrànies de Llavaneres que afloren presidint la vista exterior del Museu.


                  


Juan Manuel Bonet va dir que “en l’obra de Ribas hi ha un dibuix que tremola i un color que flueix serenament”. I aquesta afirmació s’observa amb tota perfecció en aquesta exposició. Una exposició que en part es concentra en aquelles obres més reflexives en l’aparença, en la que les geometries tremoloses donen pas a un color que esclata en la totalitat amb obres com "Epifania" que presideix el catàleg. Sol vermell del que es destil·la tota la gama que en la seva suma el genera, fluint serenament, com indica Bonet. Fet que es repeteix en unes quantes obres mes, mantenint en la cridòria cromàtica la música de la reflexió a la que ens convida el treball.

                 


No s’oblida però dels seu estimat Màlevitx ja que el seu criteri genera la reflexió global de l’exposat amb aquella lliçó que dictava ja fa unes dècades quan deia “Si es vol jutjar una obra d’art per el virtuosisme de la representació objectiva, o sigui, per la vivantor de la il·lusió, mai es podrà arribar al plaer de fondre’s en el veritable contingut de l’obra d’art”.

I avui Jaume Ribas ens obliga en aquesta magnífica exposició d’obligada, lenta i pausada visita, a la reflexió personal que depassant l'atractiu de la il·lusió visual ens porti a entendre i compartir la seva més passional intimitat que l’identifica com a gran artista.


                 


Si Jaume Ribas és un agrimensor d’espais i emocions, la millor cloenda per aquest comentari podria ser el poema d’aquest altre gran agrimensor de paraules i emocions que és Joan Margarit. Poema que s’escau a al perfecció en aquets cas

“ Perseguint la bellesa estaràs sol,

perquè en trobar-la s’esvaneix i deixa

la seva pols de papallona als dits.

i tornaràs a percaçar l’esclat

que saps dins teu, talment el llamp

que en un instant et mostra,

fins al llunyà horitzó, la realitat."


dilluns, de setembre 28, 2020

LA PERFECTA IMPERFECCIÓ

 


Pressuposo que en els articles que  conformen  aquest monogràfic de “Valors” reflexionant al voltant del concepte de la perfecció s’hauran desenvolupat les mil i una teories filosòfiques en relació a ella, la seva existència o justament del contrari.

Em toca però a mi, modest crític d’art de comarques,  elucubrar a l’entorn del concepte perfecció en el que correspon al camps de l’art i l’estètica. Difícil tasca a fe de Déu, ja que l’art , l’estètica i la creació no s’estableixen en raó d’uns paràmetres previs, formals i cartesianament estructurats i sí en raó i fonament de les sensacions i emocions personals.

L’art durant segles no ha estat res més que un producte que ha cercat establir el plaer estètic a gust i mida dels poders imperants, ja siguin religiosos , polítics o socials. No cercava ni pretenia cap pensament o lectura fora de crear la il·lusió del fet que representava, ja fos mitològic, militar, religiós o social. En aquells moments la perfecció de l’obra s’establia únicament en la realització i per tant en la tècnica. Realisme, llum, color, moviment agafen protagonismes desmesurats. Tots hem quedat alguna vegada bocabadats davant el prodigi d’algunes pintures o escultures que semblaven disposades a agafar vida pròpia en qualsevol moment.

L’arribada de l’art modern, amb Goya com a pivot inicial, l’impressionisme, el surrealisme, i la diversitat d’ismes, i l’eclosió de l’abstracció i molt espacialment de l’art conceptual, capgiren del tot el concepte d’art i d’ aquella perfecció monolítica  limitada als paràmetres tècnics es passa a la del difícil assemblatge entre fons i forma, concepte i realització i principalment en l’acurada comunicació entre creador i receptor, artista i espectador.

L’art deixa en part de ser un sentiment formal, que també, esdevenint en essència un sentiment íntimament emocional, tant en el que pertoca al creador com a l’espectador. Per tant el concepte de perfecció agafarà aquesta ambivalència que el filòsof, esteta i gran crític d’art Arnau Puig, malauradament desaparegut no fa pas massa , estructurava en “la necessitat de separar el concepte de l’obra, superant l’estricte estadi emocional per penetrar en els camps de la sensibilitat estètica. En l’obra d’art la forma i el concepte es troben perfectament units i, tanmateix, son destriables”. S’obre pas així a la possibilitat d’una doble paramètrica d’anàlisi de la perfecció en l’art, el del concepte i el de la realització, que en la seva unió poden assolir la perfecció màxima, si és que aquesta existeix.

En l’art actual la tècnica esdevé mitjà i mai finalitat . La tècnica queda massa vegades del tot menysvalorada ja que va associada al concepte d’ofici, concepte artesanal i per tant d’element que es pot aprendre fins arribar als màxims nivells, fet que no succeeix amb el veritable concepte artístic (la creació) que sols es pot assolir mitjançant el creixement personal i intel·lectual. L’artista neix i després es fa. La tècnica sols es capaç de crear la “il·lusió” , mai generarà per se una obra d’art.

Malevitx ho resumeix molt bé tot dient “Si es vol jutjar una obra d’art per el virtuosisme de la representació objectiva, o sigui, per la vivantor de la il·lusió, mai es podrà arribar al plaer de fondre’s en el veritable contingut de l’obra d’art”.

Haurem doncs de convenir que la perfecció d’una obra d’art, si és possible arribar a aquest qualificatiu, no correspondrà a un judici únic i sí s’assolirà de manera diferent en la multiplicitat de persones a qui sadolli la mateixa.

Defensa Arnau Puig , i com ell molts, que tota obra d’art ha de manifestar el misteri , el que provoca una solució del mateix que és individual i diferent en cada espectador segons el seu saber i entendre.

Qui assoleix més alt grau de perfecció?. Els paisatges d’Antonio López a la recerca de fixar la llum exacte d’un dia de primavera o potser les seves escultures humanes d’un realisme aclaparador que esfereeixen els sentits provocant la sensació de que en qualsevol moment poden agafar vida. O potser l’abstracció equilibrada en forma i sentiments de Rothko, o el dinamisme de Pollock amb unes obres en que hom té la sensació que podries estirar d’un fil pe fer caure tot l’entramat. O ves a saber si les estrafetes escultures de Giacometti que ens eleven a unes profundes reflexions humanistes.?

Totes elles seran “sentides” de manera diferent segons la personalitat  i el grau de sensibilitat i coneixement de qui les rebi, gaudeixi o admiri, i conseqüentment tindran una valoració de perfecció que a bon segur serà en molts casos  contradictòria.

 I és que potser el que en realitat hauríem de cercar no és la perfecció d’una obra d’art , a bon segur sempre inabastable, doncs a partir d’ella l’art hauria acabat, i sí cercar  i gaudir de  la perfecta imperfecció que moltes d’elles atresoren.


(Article que he escrit per a la revista "Valors", revista de filosofia de l'actualitat, i que apareix en el número d'Octubre de pròxima sortida)

 

dimarts, de setembre 22, 2020

PINTANT AMB LLUM. PERE ANGLADA



La sala d’Aparelladors presenta aquest mes una ben especial exposició amb el protagonisme de les especialíssimes fotografies de Pere Anglada , amb títol “Lighting from the darkness” (Il·luminant la foscor).


Pere Anglada és un top en el camp de la il·luminació, ocupant càrrecs com el de director tècnic de l’ICUB, i per tant responsable  d’il·luminació d’esdeveniments com el Piromusical de la Mercè, la cavalcada dels Reis de Barcelona , el festival del Grec etc, havent col·laborat amb les millors companyies i els millors professionals escènics, en el camp de l’escenografia lumínica.



Ara i avui a Aparelladors ens sorprèn amb una vintena de fotografies a quina més espectacular, realitzades amb el protagonisme de la llum que és la que escriu cadascuna de les obres, amb una perfecció tècnica esfereïdora i creant en tot moment el misteri que l’obra ha de generar. Unes obres que deixen bocabadats a qualsevol espectador, amant de la fotografia o no , que es submergeix en l’estricte llenguatge lumínic de les mateixes intentant descobrir l’entramat tècnic de les mateixes i alhora la seva plasmació conceptual.



Però curiosament la qualitat i força individual de les peces presentades son incapaces de generar una exposició atractiva en el seu conjunt,  a bon segur per una escenografia de muntatge molt avorrida i sense capacitat de seducció alguna.

Anglada presenta les seves obres en una llarga frase, sense comes i punts d’apart. La seva és una exposició plana, sense respirs, i sense greus ni aguts. Evidentment la potència de les mateixes reclama a crits una mida més grossa. Un fet que comportaria un domini aclaparador de les peces que caurien damunt l’espectador i no com ara en que és l’espectador qui s’ha de submergir en elles a la recerca de l’essència.

L’exposició canviaria del tot amb unes poques peces de mida gran que presidissin l’espai i al seu voltant, amb un muntatge no lineal, apareguessin les seves correlacions generant petits grups tancats de lectura i atenció. Llavors s’aconseguirien el petits capítols que confegeixen l’exposició que queden ara esborronats i difuminats rebaixant el grau de satisfacció d’unes obres importants que mereixien atenció.



Per tant , el meu consell si voleu aprofitar del to aquesta exposició, és que feu abstracció individual de cada peça , gaudint-la en la seva unicita ti sols al final en feu valoració de conjunt.

Segurament així aconseguireu gaudir de tot el valor que atresoren les peces presentades i del que no es pot gaudir per la seva deficient estructura expositiva.


Les fotografies han estat extretes de la pàgina de l'autor


Pere Anglada

"Lightingfrom the darkness"

Col·legi d'Aparelladors. Mataró

Del 18 de setembre a l,11 d'Octubre de 2020 

dilluns, de setembre 07, 2020

TOCAR, TRAÇAR, PINTAR. MADE IN MÒNICA VILERT

 




Ara fa deu anys quan Mònica Vilert després d’un silenci expositiu que superava la dècada , recuperava presència expositiva pública amb una sensacional exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró , incidíem llavors en el manteniment de la seva identitat creativa que seguia monolítica en la seva evolució . Ara deu anys després , en aquesta brillantíssima exposició que ens presenta al Museu Monjo, ens trobem de nou amb aquesta fidelitat a uns principis creatius i conceptuals que segueixen immutables en el seu caminar i que semblen més afermats encara després d’èxits  com el de la darrera Biennal Torres García.

                


Recuperàvem llavors les paraules de Susana Portell que havia escrit per aquella llunyana exposició de 1999 que deia :” “.. Resseguir el temps, teixir nous camins per a un paisatge sempre canviant. La seva pintura ens parla de com atrapem i deixem anar el temps, de com vivim el silenci, reflexiona sobre les infinites possibilitats que tenim de construir un paisatge, cada dia diferent”. Que alhora lligava amb el que havia dit Francesc Miralles en la presentació de catàleg de “ 6 Sentits” la seva explosió creativa amb aquella exposició doble ( Tertre i Caixa Laietana) el 1991. Deia Miralles:” cal posar la sensibilitat a flor de pell per copsar aquesta subtil relació que l’artista desenvolupa entre allò real i allò intangible, entre el seu fer i el seu univers. Aquí ens trobem davant d’una obra que vol trencar els límits de la mateixa pintura, de la mateixa escultura i convertir-se en un gest a l’aire, en un senyal a l’infinit”.

        

Ara trenta i vint anys després per definir el fer de Mònica Vilert jo m’aproparia a un poema de Joan Navarro a “O : Llibre d’hores” que diu: ”En el curs dels temps , amb les mans, vetllar el son de la memòria, aquella casa còncava, el moviment de les hores quietes, l’eco dels batecs, la humitat fosca, el galop del cavall, la veu meravellada. Amb les mans untades de fang, construir la llengua pròpia: Tornar a l’alè després de no ser ningú. 

          

Vilert practica una pintura silenciosa que no sembla pas d’aquests temps tan proclius als alts decibels. De fer quasi renaixentista, per la seva passió tant a l’ofici com a l’obra ben feta, Vilert gesta una obra silenciosa però d’intensa cridòria. Ha sabut crear la seva pròpia llengua plàstica que es personal i inconfusible, aquella que essent paral·lela a tants és a l’hora diferent a tots.


         

La seva metòdica creativa , en aquest tocar, traçar, pintar amb que titula l’exposició ens trasllada a una concentració absoluta en una llarga cuita, en la que materials , formes i elements van agafant protagonisme en el perfecte equilibri formal que sempre assoleix la seva obra. Un equilibri que malgrat la seva aparent fredor es transmuta en càlid i atractiu per a l’espectador que subjugat entra per participar en el dolç combat sensitiu en que esdevé cada peça.

             


Al Monjo, Vilert ens demostra que està en plena maduresa i en el punt més àlgid de la seva carrera. L’especial disposició del espais expositius de la sala que permet petites bombolles aïllades  donant sensació d’unicitat creativa malgrat la disparitat, afavoreix la intencionalitat de l’autora i li permet desbocar-se amb un amplíssim ventall creatiu homogeneïtzat per aquest ADN Vilert amb el que aconsegueix allò que sols els bons artistes aconsegueixen, fer reconeixible una obra seva a primera vista.

                 

Difícil es destacar algunes peces de l’exposat per la gran qualitat d’elles, ja siguin grafits, pintura, col·lages o obres de caire volumètric en  una recuperació que molt ens plau. La simfonia artística de Vilert no desafina en cap moment ni pels aguts ni per els greus, ans el contrari, es capaç de conduint els extrems en aquesta artesanal concepció, per a través d’una delicada alquímia destil·lar unes grans obres d’art.

             

Com deia a les xarxes, l’exposició de Mònica Vilert al Museu Monjo de Vilassar de Mar, no és magnífica , és lo siguiente, emprant un llenguatge comparatiu ben en l’ús en l’actualitat. No visitar-la és pecat mortal per a tot afeccionat  a l’art, alhora que es deixar de gaudir d’una bona dosi de bon i veritable art, fet que avui per avui no és molt habitual.  

        

Exposició d’obligadíssima visita, a la recerca del seu gest a l’aire  i la seva senyal a l’infinit.

Moltes felicitats.

 

diumenge, de setembre 06, 2020

POL BORRÀS I EL CANVI CLIMÀTIC.



Retorna Pol Borràs a l’espai capgròs i ho fa amb una aposta més reflexiva que l’anterior, encara que per aquell llavors ja hi havia alguna obra en aquesta línia .

Ara Borràs fa juguesca, i em sembla aquesta la paraula més adequada, amb les conseqüències que pot comportar el canvi climàtic, si no hi posem aturador. I ho fa mantenint la seva estima per l’aquarel·la i la seva tirada envers un cert hiperrealisme que a voltes s’escrostona quan el protagonisme recau en indrets del tot reconeguts per a tots.

                         

Per fer anàlisi global de la mostra podríem reproduir perfectament l’escrit que vàrem realitzar en la seva anterior mostra i que poden recuperar aquí, ja que la seva fidelitat estructural és total.               

Altre cosa però és parlar del nou concepte , que s’endinsa per camins més de l’onirisme que del surrealisme, però amb un accent irònic i divertit que serveix d’oportú esquer per provocar la reflexió de l’espectador que crec accepta de bon grat l’aposta del creador. 


                     

                   

Crec que de tot el presentat el millor està en les accions imaginades i els seus detalls. Aquella catenària mig submergida amb l’anunci de bany prohibit, o aquests animals marins submergits damunt un terra enrajolat amb peces hidràuliques (excel·lent ironia). És aquí on crec que rau el millor del presentat , alhora que el commino  a incidir en el mateix ja que crec és el més adient en aquesta creuada artística-climàtica en la que s’ha embrancat l’autor.

              

Una exposició en la que clarament el fons ( conceptes) domina sobre les formes ( plasmació artística). És qüestió dons de cercar l’equilibri per arrodonir així la intencionalitat del seu pensament artístic.

 

dijous, de setembre 03, 2020

MANUEL SOLÀ. HAMMADA / RODERES / CENDRA




M’acaba d’arribar el catàleg /llibre de l’exposició que el bon amic i excel·lent escultor que és Manuel Solà inaugura aquest dissabte a la galeria Àmbit, espai d’art, que es troba al Passeig d’en Blay 53 a Olot. Una exposició que s’havia d’haver inaugurat el passat mes d’abril i que per culpa del COVID-19 no ho farà fins aquest cap de setmana. Intentarem de totes totes fer-ne visita, però observant les magnífiques reproduccions fotogràfiques de les peces exposades hem cregut que bo es parlar-ne a priori per si algú es frapa davant les imatges i se li acut fer viatge a les terres de la Garrotxa que sempre son bones de visitar, i en aquest cas amb una excel·lent excusa.


                                    

Manuel Solà és un gran escultor apreciat i reconegut per els bons coneixedors de l’art però no tant per els afeccionats , a bon segur per la seva escassa expositiva pública fruit de la dificultat creativa del seu treball. Exposicions escasses però d’una potència i ressò més que important.

                          

Un desconeixement que encara és superior a Mataró, indret en el que visqué i manté parentiu. I a on debutà, amb pintures, al Museu Municipal el 1968, amb tan sols 18 anys d’edat, en l’any en que assolí el Primer Premi de Pintura Jove de la sala Parés , alhora que el premi de dibuix de fi de curs de l’escola Llotja de Barcelona.

Malgrat això tot bon afeccionat mataroní coneixerà una de les seves obres emblemàtiques, com és “Kouros” que presideix majestuosament la plaça de Can Mario a Palafrugell, en front del museu d’escultures de la Fundació Vila Casas.

Una ciutat , Mataró, que li ha estat esquiva i que ja és hora que algú pensi en ell per fer una gran exposició ,o una escultura pública, tal i com la ciutat i ell mateix mereix.

Solà ha estat fidel des dels seus començaments a una escultura entroncada en l’art primitiu i estructurada al voltant del component màgic que desprèn.

                              


Deia Francesc Miralles en el catàleg de presentació de la seva exposició a la Fundació Antonio Pérz de Cuenca que: Manuel Solà se mueve dentro de las vanguardias clásicas, utilizando el collage que inició tímidamente el cubismo y que de manera revolucionaria utilizaron los dadaístas y surrealistas para dar un nuevo sentido a los objetos, para revalorizar los objetos  rechazados y hallados. Decía que él desarrolla el collage de un modo plenamente personal, ya que no  incorpora un objeto a una obra más o menos desarrollada o acabada,  como tampoco da a un objeto un nuevo valor por si mismo, sino que construye la obra con elementos hallados casualmente. Es casi la solución a un rompecabezas no programado previamente. Decía que él construye una obra que casi desarrolla un discurso literario, buscando una palabra, hallando una frase que va dando sentido al conjunto. Va cerrando la pieza con un trozo de hierro, con unas herramientas de madera, con un guijarro, construyendo una poderosa imagen de un Kouros, de un antiguo carro solar, de un torso de un nuevo profeta.

                          

Però al seu costat manté el camí màgic del carros solars del nostres avantpassats en els que hi diposita de nou els elements més interiors, intims, emocionals i passionals de l’home d’avui en dia, perdut en les incerteses, i més ara després de l’esvoranc produït per el trasbals del sotrac que ha patit aquesta, la nostra societat. I ho fa lligant amb els sentiments ètics i religiosos iniciàtics, en la recerca d’una puresa perduda i difícilment recuperable.

                      

Manuel Solà lliga en aquesta exposició, la seva visió humanística  de la societat i ho fa des d‘una bellesa conceptual i formal. I és així ja que les seves obres sense defugir mai la bellesa estètica i el plaer visual, van carregades d’intencions i reflexions que obliguen a unes segones lectures més enriquidores si cap, al missatge de l’autor que segueix en aquesta migració constant, en aquest trànsit i moviment continu que tant bé certifica Hanafi El-kadaoui en la presentació del catàleg de l’exposició.


                            

Una mostra que caldrà visitar en la certesa que després de la seva visita estarem sadollats en el visual i molt més rics en la comprensió de que l’Art és sempre la reproducció i el reflex de la vida mateixa.

Moltes felicitats Manuel


dimecres, de setembre 02, 2020

ODON /ARGENTONA

 



Ahir vaig desplaçar-me a Argentona per a tal d’adquirir un parell de càntirs de l’edició d’enguany, càntirs dissenyats per Andrée Ricard i que malgrat els efectes del COVID-19 van com un tret en les vendes i poden assolir l’èxit de la darrera edició amb el càntir de Miquel Milà.

Aprofitant l’ocasió vaig acostar-me a veure per fora la rehabilitació de la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch i em vaig trobar amb la plaça de Vendre ( curiós nom el que té a Argentona la que arreu s’anomena Plaça del mercat) amb taules i cadires de terrassa de bar i és que la que fos emblemàtica pastisseria local de “Ca l’Odon” que ja feia temps va abandonar la seva activitat ha tornat a la vida en forma d’espai de begudes, aperitius i menjar ocupant de moment sòls l’espai exterior però que pressuposo que de cara el mal temps, també ocuparà el que era pastisseria i espais adjacents. I a més ho fan amb productes locals de màxima proximitat 

No em vaig estar de fer-hi parada i mentre gaudia d’un excel·lent esmorzar la meva ànima volava a temps d’infantesa i més propers, i vaig sentir ben a prop a la Josefa i el resta de pageses fent propaganda de les seves verdures collites en feixa pròpia, i també a la Blanca tot explicant les virtuts del bacallà, i  als Riu, carnissers d’origen Planoles  a qui acudíem , no sols per la seva qualitat ans també per afinitat d’origen ( la meva família materna prové de Ribes de Freser), als peixaters Ballbona ....

I que dir de Ca l’Odon, parada obligatòria en sortir de missa de 9, per recollir els dos tortells de nata que la iaia havia encarregat i pagat en sortir de missa primera. I això per no dir dels records del partits de futbol per televisió que anava  a veure allà cada setmana ja que a casa no hi havia encara la caixa màgica.

Fora del records , l’ambient de la plaça, afrancesat en l’entorn local,  em transportava  alguna de les places de Ceret a punt de demanar el plat du jour i un pitchet de vi fresquet., després d’haver visitat el Museu de la població i alguna que altre exposició interesant.

Estic molt content d’aquesta feliç aparició argentonina i “que cunda el ejemplo”. No estaria de més , com s’ha fet a la plaça gran de Mataró, recuperar l’espai de les parades abandonades per convertir-les en petits espais gastronòmics que ampliessin l’oferta. Però de moment vagi la meva felicitació a ODON Argentona i que tinguin molta  però que molta sort. A mi ja em tenen guanyat.

 

 

dimarts, de setembre 01, 2020

PUNTILLISME EXTREM. FRANCISCO LAMELA




Segueix aquesta estranya temporada sense començament ni fi ,de tal manera que quasi hauríem d’entendre que l’exposició de Francisco Lamela de títol “Puntillisme extrem” és en realitat el tret de sortida de la temporada 2020/21.

Quan un començà en això de la crítica artística les exposicions agafaven el nom de la tècnica , ja fos emprant el genèric de pintures o l’específic  d’olis, aquarel·les, dibuixos, ceres etc, o be la temàtica retrats, bodegons, marines,  paisatges , o accentuant el detall de l’indret, paisatges del Pirineu, Costa Brava.

A posteriori els autors van comprendre que una exposició era més que un seguit d’obres col·locades harmònicament en un espai i van assolir que cada exposició havia de ser un fet compacte unit per un fil conductor, com si d’una sola cançó o d’un capítol de llibre es tractés. Així les exposicions van començar a tenir un títol que intentava explicar el concepte de la mateixa. 


          


Actualment en el títol rau quasi l’essència de l’exposició i el judici de l’èxit o el fracàs de la mateixa quasi està en que el mateix sigui la constatació de l’exposat, de tal manera que més d’un artista m’ha confessat que el més costós d’una expo és trobar el títol adient a la mateixa.


           


Si acceptem doncs aquest importància del títol d’un expo i examinem l’escollit per Francisco Lamel·la en els eu debut expositiu a la sala del Casal Aliança, veurem que tria el de “Puntillisme extrem”. No ens parla d’un concepte , d’un pensament i en canvi posa l’accent en la tècnica de l’exposició oblidant la temàtica, l’estil o la intenció. Ens explicita així el que per a ell és el més important, la tècnica, deixant de costat la veritat de tot fet artístic que és la transmissió d’emocions i sensibilitat entre l’autor i els espectador.

          

La tècnica, necessària i imprescindible quasi sempre , és sempre mitjà i mai finalitat. Una obra d’art mai impacta per la seva perfecció tècnica , ho fa per el que transmet , inclòs amb una clara imperfecció. Per això l’exposició de Lamela no és una exposició artística , és la d’un artesà del dibuix, ja que hi ha ofici , en grau de perfecció, però no creació ni ànima.

   

                                           

Si a més afegim que l’autor converteix la petita sala del Casal en un tot a cent, amuntegant obra fins el paroxisme, en un narcisisme fora de mides que anul·la l’autocrítica imprescindible en tot artista, haurem de convenir que és aquesta una estranya mostra d’un autor que domina el dibuix i el puntillisme a la perfecció però que és incapaç de crear, dedicant-se a recrear imatges que esdevenen fredes, asèptiques, inertes i sense vida, negant així el principi de comunicació emocional i sensitiva que és i ha de ser , l’art.

 

Francisco Lamela

“Puntillisme extrem”

Sala Casal Aliança

Del 21 agost al 13 setembre 2020