dissabte, d’octubre 28, 2017

MIQUEL ORTEGA . MOSAICS




Deu fer poc més de cinc anys que en Miquel Ortega, a qui sols coneixia de vista per la seva persistent presència en totes les inauguracions , em va convidar a visitar el seu taller. Ho vaig fer acompanyat d’aquest gran saberut i coneixedor de l’art que n’és l’Amadeu Vilà. Allà ens vàrem trobar amb un artesà, coneixedor de l’ofici, dedicat a copiar obres clàssiques i a realitzar petites experiències creatives  molt en l’aire dels “piscineros” , apel·latiu despectiu dedicat a aquells que es dediquen especialment al mosaic decoratiu de piscines i semblants.

Era llavors un home preocupat més pel comercial que no pas per el creatiu. Crec que tant l’Amadeu com jo li vàrem saber trametre un parell de consells que vistos ara amb perspectiva podríem dir van ser detonants en la seva carrera. Vaig seguir atentament les seves primers passes i vaig tenir el gust de presentar les seves primeres exposicions , en el reguitzell de bolos per la comarca que va realitzar.




Ara, ja més assentat , Miquel Ortega realitza la que hem de considerar primera exposició important de la seva carrera presentant treball a la sala del Col·legi d’Aparelladors, i ho fa amb la dignitat de qui ha aprés, encara que amb la disparitat de qui no ha acabat de definir el seu camí.

Miquel Ortega ens demostra la seva capacitat de treball exercida amb magnificència. Essent la seva tasca lenta i feixuga per la pròpia complexitat tècnica, Ortega  no s’està per presentar un extensiu mostroari del seu fer, i fer-ho potser amb massa diversitat tan conceptual com visual. Així es barreja la peça grandiloqüent amb aquella més sintètica i conceptual, la peça en la que aposta per el silenci al costat d’aquell altre fonamentada en la cridòria  i potser hauria estat millor fer una mostra més lligada que no pas aquesta més de basar , però és comprensible en la necessitat absoluta que tenen aquells que comencen  en expressar el més ample registre de les seves possibilitats.




Cal remarcar i molt explícitament la gran millora de Miquel Ortega en cada exposició, però alhora  comença a ser obligatori exigir una depuració contundent en el seu treball i polir errors que el perjudiquen en gran manera.

Cal triar i fer-ho, apostant per la cridòria del color i la peça més barroera , el que seria un error, o apostar per la sensibilitat, la peça petita , la que enamora per el gest i el ritme, aquella que bé podria acompanyar ara mateix el discurs urbanístic de Navarro a la nau Gaudí. És allà en el moviment , en un cert cinetisme, on Ortega llueix en l’ofici i el benefici. Ortega ha d’entendre que la seva veritat l’ha de cercar en la poètica, aquella que serveix per endolcir el pes feixuc dels materials de l’obra, aconseguint lleugeresa davant el pes específic del propi treball.





Una lleugeresa que no està renyida amb les mides i el volum com queda ben clar amb la peca tridimensional que presenta , resolta amb simplicitat i elegància. Dos altres elements que hauria de tenir molt en compte en el seu devenir. Però hi ha un dubte que m’ha quedat ballant en el cap i no és altra que si no és justament la contrària la visió que té l’artista. I ho dic ja que per norma el creador sempre tria per a figura del catàleg aquella peça i línia de la que està més satisfet i ena questa ocasió , justament l’element triat està en la línia que , un, creu hauria de deixar de costat.

Sigui com sigui , crec que hem de considerar com a positiva aquesta mostra , en el sentit de progrés demostrat  i posant l’exigència en una propera en la que potser començarà a ser hora en faci lectura més clara del camí a seguir i oblidi els mostroaris que estan molt bé en el camp comercial, però no tant en l’artístic.

A seguir, i sort, el seu esforç i treball fa que se’n faci mereixedor.

imatges extretes de les xarxes socials

dimarts, d’octubre 24, 2017

ROVIRA-BRULL, EXPOSICIÓ CAN CARALT-LLAVANERES, OCTUBRE DE 2015







Res millor per completar la visió de l'obra de Rovira Brull que acostar-se a aquest vídeo realitzat en motiu de la seva exposició al Museu Arxiu de Llavaneres de fa dues  temporades.

ROVIRA BRULL I EL TREN




Josep Mª Rovira Brull va morir l’any 2000, han passat dons disset anys , i en aquest temps sols una exposició celebrada fa un parell de temporades al museu de Llavaneres ha donat vida a la seva obra. A la resta , i molt especialment a la seva ciutat de Mataró, un silenci absolut, malgrat haver-li deixat coma a eterna penyora d’amor, la figura de Laia l’arquera, esdevinguda ja signe icònic de la ciutat.

Si tenim en compte que l’afecció a l’art  es concreta com a mínim als voltants de la vintena, hem de convenir doncs que tot aquell que no estigui com a mínim fregant la quarantena, difícilment tindrà una imatge de l’autor i la seva obra i més si tenim en compte el fet de la nostra malaurada ciutat que malgrat ser focus important d’artistes i creació, no disposa d’un fons públic d’artistes locals, i tampoc de cap mena d’espai i/o lloc en el que admirar-los. Per tant si qualsevol de nosaltres vol gaudir o ensenyar  el bon fer dels nostres artistes, vius o morts, no ho podrà fer de cap de les maners en el nostre entorn més proper i haurà de desplaçar-se al Museu de Llavaneres  ja que allà sí que hi ha obra de tots els artistes importants de Mataró, vius i/o morts.




D’aquí la importància d’aquesta exposició ja que a més de la intrínseca de l’obra exposada hi ha la que implica la recuperació de l’artista i el fet d’expressar en el catàleg un petit estudi de la realitat creativa envers la ciutat.

L’exposició que avui ens ocupa, organitzada per el Cercle Històric Miquel Biada, i que ocupa la primera planta de les sales de la Fundació Iluro,ens apropa a la intensa relació que l’artista va tenir amb el tren. Ho fa amb una detinguda mirada a un bon grapat d’obres , especialment gravats i tintes sobre paper, en les que no tan sols fa reproducció simbòlica i/ o fidedigne de diversa maquinaria ,ans també quan s’escau li serveix per expressar la seva crítica conscienciada en el social, com és habitual en tota la seva trajectòria.




L’exposició per això assoleix caràcter emotiu màxim amb la presència del quadríptic inacabat “el tren de la bruixa”. Amb la màquina i el vagó de primera perfetament estructurats i acabats, amb personatges ben definits  o imaginaris, com el dels propi autor; amb uns nivell de crítica que depassen l’imaginable, mentre que ens trobem sols amb els esbossos del vagó de segona i el llenç en blanc del de tercera , ambdós inacabats per la seva mort.




És aquí on ens trobem amb l’artista intens, d’una dura crítica fora de mides, contra la dictadura , l’església i el poder sigui el que sigui i provingui d’on provingui. I tot amb la finesa d’un traç impecable, d’una tècnica magistral i d’un sentiment humanístic i social fora de mides.




Rovira Brull ha estat un artista fonamental en el devenir creatiu i intel·lectual de la ciutat. Va arribar a la ciutat per raons de tasques publicitàries , i l’avançat de les mateixes i els logos que realitzà, - per ex el de la Caixa Laietana -, li dona tal volada que la burgesia mataronina , propietària d’aquelles marques va considerar que gaudir d’obra de l’autor era un plus afegit de modernitat. I així tenim que aquell Mataró entregat als Arenas, Grau i Estrany, de cop i volta comencen a valorar Rovira Brull i la seva ànima parella Eduard Alcoy. Els seus cartells per a festes, com les de Les Santes , donen un salt més a aquesta intersecció amb el teixit social i cultural de la ciutat. Alhora que entra en el camp acadèmic , amb classes al Meritxell i fent la programació de plàstica del Gem,; mentre que en el camp creatiu s’envolta de joves creedors com Novellas o Jordà, i interactua amb els joves ,amb apostes com Foment Disseny, tot per establir una xarxa de complicitats, amb tertúlies com la del Dimarts del Llimoner que el converteixen en home estimat i artista admirat.



Un artista que va deixar a la ciutat quatre treballs públics. Un prou  conegut de tots com és Laia l’aqrquera , la gegantina figura que ens dona benvinguda a Mataró provenint de Barcelona i esdevinguda signe icònic de la ciutat, i de la que poc cal parlar per el coneixement que tots en tenim d’ella. Altre oba pública son els murals que dedicats a la fàbrica Tintex ,van ser recuperats per a la ciutat de la mà de S.Milà i col·locats en l’entrada de la Biblioteca Pompeu Fabra , essent la imatge que dona la benvinguda a aquest veritable  palau de la lectura i el saber.



Però a més hi ha dues obres  molt més desconegudes dels mataronins.
Una d’elles, ben relacionada en aquets cas , amb la temàtica que ens ocupa és el mural que es troba en l’entrada de l’escola Pública de Cirera, una escola que abans havia sigut propietat de l’obra social de la Caixa Laietana i que va encarregar a l’artista un mural en la que a més del logo de l’entitat, l’autor hi afegí dos símbols de Mataró , per un cantó l’emblemàtica Coca i per l’altre la imatge de la locomotora Mataró, tot en una conjunt perfectament estructurat i equilibrat amb l’ajut de les dues línies vermelles que donen crit d’atenció a un magnífic treball que sempre va ser gust de l’artista i que en canvi va ser un treball del tot desconegut per quasi tothom




.
L’altre peça pública és un mural que es trobava en el desaparegut Bar Joan del barri de l’Havana i salvat de la desaparició (any 2009) per l’entestament de Manuel Patricio i que ara es troba en els magatzems municipal pendent de restauració. És un mural en el que els protagonistes son la quadrilla del bandoler Joan de Serrallonga que apareixen en un indret simbòlic amb l’aparició de diversos elements habituals en el treballs de l’artista i amb algun parany com el de dissimular la quadribarrada en el sol, per riure’s una mica dels guàrdies civils , clients habituals del bar per la seva proximitat a la caserna.

Una exposició , aquesta que ocupa en aquets dies la primera planta de la Fundació Iluro, molt important per començar a recuperar per un cantó el treball i l’obra del gran artista que fou Rovira Brull i per l’altre per endinsar-se una mica en detalls més desconeguts del seu fer i que hauria de servir per agafar volada per a una mirada més profunda a la seva trajectòria.

 Una mirada que comença ja a ser urgent, vistos els anys d’ençà la seva mort i la desaparició del coneixement de la seva obra. Una mirada en forma d’antològica que esperem sigui ben aviat una realitat.



diumenge, d’octubre 15, 2017

EDUARD ALCOY, PASSAPORTS A L’ART (1947-1987)






Eduard Alcoy no deixa de ser un mite en l’ambient cultural de Mataró. Molts s’omplen la boca d’ell quan és un absolut desconegut per a la gran majoria de mataronins que ni en saben res ni tampoc  en tenen cap possibilitat de saber-ne res, ja que a la ciutat no hi ha obra exposada i l’única peça pública existent, hom desconeix que és d’ell, (obra mural al palau d’esports Josep Mora, en estat mig de conservació) i qui en disposa d’una bona col·lecció , - Fundació Iluro-, no té a be mostrar-la en ni en la casa Coll i Regàs en la que estava penjada la magnífica sèrie del Tarot, ni el gruix d’obra de les que disposava o disposa.

Per la resta , és a dir per aquells que no assoleixen  o voregen els seixanta, Alcoy és un artista del que han sentit parlar molt, però del que no han vist quasi res, fora de diverses obres, forces, en col·leccions privades de la ciutat.




Ara, aprofitant els 30 anys de la seva desaparició el Museu arxiu de Llavaneres, ha organitzat una exposició retrospectiva a modus d’homenatge, i sembla ser que Anna Capella, directora del Museu de Mataró, sí, just aquella que em deia davant de testimonis en la performance que Jaume Simon realitzar fa uns mesos, que els mataronins havíem d’acceptar que Alcoy i Rovira Brull eren uns artistes mediocres , n’organitzarà un altre a Ca l’Arenas  per tapar el forat deixat per la negativa de Ricard Jordà i Pere M. Brasó a ser protagonistes d’aquell homenatge a la plàstica local que tan lamentablement l’ínclit Quim Fernández es va treure de la màniga per compensar el decalatge institucional de la plàstica envers l’art contemporani.




Doncs bé Lluís Albertí i la gent el Museu de Llavaneres han tingut a bé oferir-nos una excel·lent exposició comissariada per Rosa Alcoy, filla d l’artista, que amb l’ajut d’un modest però més que acurat catàleg ens permet examinar i esbrinar, la trajectòria creativa de tan gran artista.



Així ens podem deturar i redescobrir la seva mirada primerenca dels anys 50, amb treballs tan significatius com ”El trompeta”  o l’excels  “Yellow dog Blues” per a mi, una de les grans obres d’Alcoy de l’època. Podem seguir amb la pintura informalista de 1959 , ben propera a Millares i amb el simbòlic Crit, per endinsar-nos a continuació amb La Gioconda, l’homenatge a El Bosco i el Pintor de papallones  que ens van dirigint cap l’Alcoy més reconeixible amb la guerra, La barca dels folls, Museu en crisi i la resta d’obres que completen la mostra , ben amanida alhora amb el més desconegut detall escultòric i un seguit de dibuixos i apunts que serveixen per emmarcar tot el contingut.





Un conjunt que ens ofereix l’anàlisi en la diversitat de conceptes establerts en el nexe d’unió d’aquesta pintura humanística i de crítica social que sempre va empènyer a Alcoy en el seu treball. Amb la màgia i la fantasia, va saber crear uns mons reals en els que hom es sentia proper. Va saber estructurar un mon de folls en un perfecte equilibri compensat en el físic de l’estructura pictòrica i en el mental de l’efectivitat del seu missatge. Personatges imaginats esdevinguts reals en aquest joc de simbolismes en el que l’artista era el mag i nosaltres els simples espectador bocabadats davant la seva saviesa imaginativa. Un fluir de missatges que li permetia expressar les emocions més íntimes alhora que personals i col·lectives. El poder, la soledat, la mort, el desig. els somnis i les il·lusions, la misèria, la guerra. I tot amb la dolçor irònica d’uns personatges que van molt més enllà del que mostren. allunyats de la vida real però alhora formant-ne part.









Una exposició que ningú s’hauria de perdre i que ens permet recuperar el treball d’Alcoy després d dinou anys de silenci i als trenta anys de la seva mort. Una exposició magnífica , amb obra perfectament triada que ens dona oportunitat a fer repàs de la seva llarga i fructífera trajectòria i que no mereix res més que la més gran de les felicitacions al museu Arxiu i a la família que l’han feta possible.



Mostra d’intensa, detinguda i molt recomanable visita. Fins els 26 de novembre a can Caralt de Llavaneres.


dimarts, d’octubre 10, 2017

JOSEP SERRA. PAPERS. UNA PINTURA VISCUDA




El gran art no és mai un problema , i sí un destí; per això s’acosta tant a la ignorància oberta i fuig del coneixement tancat. L’art és Destí i el dia en que això s’arribi a entendre deixarem d’escoltar tot aquest estúpid rosari d’obligacions que els diferents estetes l’hi han posat sempre al damunt,- que l’art ha de ser bonic o moral, o expressiu o imaginatiu o copiador o abstracte-, i hom caurà en compte que l’art, com destí que és, no el podem construir nosaltres , ni tan sols fer-lo nosaltres, sinó escoltar-lo i complir-lo"





Aquestes paraules son de Ramón Gaya, un pintor que estant a les antípodes estilístiques de Josep Serra copsa perfectament el mateix sentiment interior del que gaudeix l’artista argentoní. Per Josep Serra l’art no és una necessitat és una conseqüència de la seva forma d’expressió més íntima.I és en aquest concepte d’intimitat personal des d’on es pot veure, analitzar i gaudir de la seva pintura.

Ara ens presenta a La destil·leria una excel·lent mostra de papers, un suport que és per a ell exactament igual que qualsevol altre. La modificació del seu treball està tan sols en l’ús de les metòdiques més adients per el suport, però sense modificar gens ni mica el seu concepte creatiu i abstracte.

Que Josep Serra està en un moment àlgid de la seva carrera quedava ben clar en l’expo que realitzà no fa tant a la galeria Comas. Ara es manté en el mateix camp expressiu, però amb una aparició important en la seva trajectòria  i aquesta no és altre que una certa depuració, una autolimitació de l’automatisme per seguir treballant des de la frontalitat però a la recerca d’uns límits esdevinguts ancoratges que semblen capdirigir l’obra vers un espais interiors en els que es troba com peix a l’aigua.





A diferència d’altres autors de la seva corda pictòrica , Serra no ha perdut mai la lírica de les seves pinzellades , retrobades ara més que mai amb l’aposta per un blanc que marca límits, o per la mirada profunda del seu treball més allargassat. L’obra de Serra no es desenvolupa així des de l’automatisme psiquíc , ni de l’action painting, ni el dripping, es mou més en el sentit de compliment d’un destí que deia Gaia.



L’objectiu últim de l’art es mostrar els teixits més interiors de l’ànima, deia Viola. I en aquest camí es troba l’autor. Un autor nu, que es mostra nu , amb la seva pintura nua . Deixem-nos de reminiscències. sentiments i demés punyetes, i quedem-nos en la veritat del creador. Aquell que no l’importa si la seva pintura es bonica o lletja, si està de moda o no. Simplement compleix amb l’obligació d’escoltar al seu interior i mostrar-lo, tal com és i sense cap mena d’embuts .amb un treball creatiu que li dona importància, sentit i potència a la seva vida , aquella destinada a fer de l’art el seu far i guia.




I to això ho podem trobar , si sabem buscar i no ens quedem en l’exterior, en una exposició dura i sincera que és d’obligada i deturada visita, la de Josep Serra a la destil·leria de Mataró, no us la perdeu.

(imatges extretes de la xarxa)


diumenge, d’octubre 08, 2017

PETITES EXPOSICIONS. AYMERICH/ SCHAAR






El meu pare, de qui vaig aprendre tot el que sé d’art , em deia que era molt important veure-ho tot, que fins en la més simple de les exposicions hi havia alguna cosa per aprendre i que justament en elles era on hi podria trobar aquell detall que més em sorprendria, just el que m’ha passat aquest dies amb dues exposicions d’aquelles que considerem menors.



Una d’elles és la del malauradament desaparegut Guillem Aymerich que presenta els seus “Ninotets” al hall de la Biblioteca Pompeu Fabra.
Aymerich era sens dubte un artista peculiar. El seu era crear petits “teatrillos”  en els que presentava un petit acudit, o representava un fet real que li havia provocat una emoció. Uns teatrillos amb personatges i tota la decoració ad hoc, creada físicament ad hoc per ella mateix. Però tot això no ho feia en una composició habitual si no que ho col·locava en l’interior d’una botella, com si d’un vaixell d’idees es tractés.





Es clar que un fet com aquest sembla estar més proper a l’artesania que no pas a l’art , però és tal la gràcia, i l’encant dels seus treballs que seria del tot una injustícia, reduir-los a un fet lúdic artesanal, com si de la torre Eiffel feta amb escuradents. El treball d’Aymerich té la gràcia i lla frescor d’aquell que sap perfectament expressar les seves emocions i sensacions en aquesta aposta lúdic-artística, i a fé que ho feia de meravella. Vagi des d’aquí el meu aplaudiment més tancat.




A la sala del casal exposa l’alemanya afincada fa temps a la nostra comarca , Elisa Schaar . Ho fa amb una exposició de títol “Summerswing” que s’adapta perfectament al sentiment que vol trametre amb les seves obres, unes obres plens de ritme i d’un ambient absolutament càlid en l’entorn d’aquesta abstracció cromàtica de clar component líric que practica.




Schaar segueix en la línia que ja ens presentava en l’espai capgròs però amb un avanç important  en el que pertoca a la seva llibertat compositiva. Les seves obres es veuen ara més àgils i menys acartronades, amb el gest marcant el ritme i la potència, amb un agosarament més atractiu i alhora controlat de la paleta cromàtica, enormement càlida.Però aquest avenç conceptual no acaba d’arrodonir-se en un fet que ha de ser  molt important en la seva pintura com és el salt a les mides més grans. 




Ara i  aquí conjuga formats petits amb d’altres de mitjans, i en la comparança directe , s’evidencia un equilibri superior en les obres petites , front les altres en les que existeix una certa desestructura en el conjunt de l’obra , però que s’intueix podrà ser superada aviat i donarà pas a una creadora més valenta i madura. 
Però hi ha dos elements que l’autora ha de superar ràpidament. Un la saturació d’obres en cada exposició. Si ja era evident a l’espai capgròs, ara s’accentua en les dimensions d’una sala petita i en certa manera claustrofòbica i en l’aparició d’unes mides més grans. Cal urgentment depurar el nombre de peces de les seves exposicions. I l’altre està en la inversemblança dels seus preus. Que una autora desconeguda ,i en formació gosi col·locar preus entre 4 i 5000 euros és tal bajanada que es desqualifica per si mateixa.

Petites exposicions que permeten observar detalls creatius  que  mostren sensibilitats  en un cas, alhoraa que albirar noves perspectives en l’altre.