LIGHTFLOW.- ELISA SCHAAR

Aquest mes de febrer el Museu Arxiu de Llavaneres presenta l’exposició “Ligthflow” de l’artista Elisa Schaar, artista alemanya resident al nostre país i que ja havia exposat en els nostres contrades tant a l’espai capgròs com a la sala del Casal, i ara fa el tomb presentant-se a la sala del Museu de Llavaneres, on exposa la el seu fer que segons ella  “... reflexiona sobre la intersecció de la tecnologia digital i la humanitat i per damunt de tot reflexa la seva percepció personal del món dels algoritmes per una part i per l’altre la seva resposta als reptes polifacètics que tenim cada un de nosaltres” (sic)

El Museu Arxiu de Llavaneres és una sala emblemàtica a la comarca per la qualitat de les exposicions que realitza, però òbviament també té el seu fracàs anual, que cal quasi sempre disculpar. Aquest 2025 l’error ha arribat ben aviat ja que la mostra que ens presenta aquest mes amb el protagonisme de Elisa Schaar és totalment inacceptable per no assolir , i per molt, el nivell habitual de les exposicions que habitualment presenta.

L’artista alemanya , resident a Caldetes, habitual de les col·lectives de Sant Lluc,  exposà el 2016 a l’espai capgròs amb una mostra d’una línea d’abstracció cromàtica d’una certa bellesa però que moltes vegades queia en l’accent i llavors  s’esmunyia en un decorativisme  de poca potència, fet que es repetia en la mostra que presentà al casal Aliança l’any següent.

Esperàvem ara veure-la ja lliure dels encontillaments anteriors i llençada per uns camins de llibertat compositiva i el resultat ha estat just el contrari. Schaar es troba en un camí obturat i complexe. En un full que s’ofereix parell al catàleg ens parla  de la “llum interna” i de reflexions personals ben llunyanes al  fer artístic i que poca relació tenen per a l’espectador quan es troba davant les seves obres treballades pel general amb un cromatisme agut i accentuat que ajudat per la mala tècnica  pictòrica , converteix els treballs en obres “modernes” d’una botiga de mobles de poc nivell. 

De tot el presentat sols es salva l’abstracció que presideix la mostra i encapçala aquest escrit, que té una certa gràcia compositiva, però sense ser una peça d’alt interès, i també unes poques peces de mida petita que ocupen el lateral de la sala.

Imatge del Sant Lluc  de 2017

La resta és absolutament decebedor i no té el nivell per ser presentat en aquesta sala. Des del conjunt de peces petites, abstraccions  disbauxades i sense gràcia, amb cromatismes accentuats i amb greus problemes tècnics i compositius, fins al tríptic de peces de mida gran, que està presidit i encapçalat per la peça que Schaar va presentar a la col·lectiva de Sant Lluc de 2017, és a dir de fa quasi vuit anys. I si en vuit anys encara l’autora creu que ha de ser present en la seva més important exposició, vol dir que el progrés i la millora no han reeixit.

El pitjor és que d’aqui un parell de mesos té exposició programada a Aparelladors, fet del tot inacceptable per la proximitat de temps i per que en condicions normals és impossible la millora i estarem davant del mateix camí.

Resumint relliscada profunda del Museu de Llavaneres amb aquesta exposició inadequada per a ells i per a l’autora.

Lightflow. Elisa Schaar

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 7 de febrer al 2 de març de 2025

PETITES EXPOSICIONS. AYMERICH/ SCHAAR

El meu pare, de qui vaig aprendre tot el que sé d’art , em deia que era molt important veure-ho tot, que fins en la més simple de les exposicions hi havia alguna cosa per aprendre i que justament en elles era on hi podria trobar aquell detall que més em sorprendria, just el que m’ha passat aquest dies amb dues exposicions d’aquelles que considerem menors.

Una d’elles és la del malauradament desaparegut Guillem Aymerich que presenta els seus “Ninotets” al hall de la Biblioteca Pompeu Fabra.

Aymerich era sens dubte un artista peculiar. El seu era crear petits “teatrillos”  en els que presentava un petit acudit, o representava un fet real que li havia provocat una emoció. Uns teatrillos amb personatges i tota la decoració ad hoc, creada físicament ad hoc per ella mateix. Però tot això no ho feia en una composició habitual si no que ho col·locava en l’interior d’una botella, com si d’un vaixell d’idees es tractés.

Es clar que un fet com aquest sembla estar més proper a l’artesania que no pas a l’art , però és tal la gràcia, i l’encant dels seus treballs que seria del tot una injustícia, reduir-los a un fet lúdic artesanal, com si de la torre Eiffel feta amb escuradents. El treball d’Aymerich té la gràcia i lla frescor d’aquell que sap perfectament expressar les seves emocions i sensacions en aquesta aposta lúdic-artística, i a fé que ho feia de meravella. Vagi des d’aquí el meu aplaudiment més tancat.

A la sala del casal exposa l’alemanya afincada fa temps a la nostra comarca , Elisa Schaar . Ho fa amb una exposició de títol “Summerswing” que s’adapta perfectament al sentiment que vol trametre amb les seves obres, unes obres plens de ritme i d’un ambient absolutament càlid en l’entorn d’aquesta abstracció cromàtica de clar component líric que practica.

Schaar segueix en la línia que ja ens presentava en l’espai capgròs però amb un avanç important  en el que pertoca a la seva llibertat compositiva. Les seves obres es veuen ara més àgils i menys acartronades, amb el gest marcant el ritme i la potència, amb un agosarament més atractiu i alhora controlat de la paleta cromàtica, enormement càlida.Però aquest avenç conceptual no acaba d’arrodonir-se en un fet que ha de ser  molt important en la seva pintura com és el salt a les mides més grans. 

Ara i  aquí conjuga formats petits amb d’altres de mitjans, i en la comparança directe , s’evidencia un equilibri superior en les obres petites , front les altres en les que existeix una certa desestructura en el conjunt de l’obra , però que s’intueix podrà ser superada aviat i donarà pas a una creadora més valenta i madura. 

Però hi ha dos elements que l’autora ha de superar ràpidament. Un la saturació d’obres en cada exposició. Si ja era evident a l’espai capgròs, ara s’accentua en les dimensions d’una sala petita i en certa manera claustrofòbica i en l’aparició d’unes mides més grans. Cal urgentment depurar el nombre de peces de les seves exposicions. I l’altre està en la inversemblança dels seus preus. Que una autora desconeguda ,i en formació gosi col·locar preus entre 4 i 5000 euros és tal bajanada que es desqualifica per si mateixa.

Petites exposicions que permeten observar detalls creatius  que  mostren sensibilitats  en un cas, alhoraa que albirar noves perspectives en l’altre.