Encara que sembli mentida , aquest cap de setmana s’acompliran
onze anys d’ençà que Ca l’Arenas , el Centre d’Art del Museu de Mataró, obria
les seves portes. Onze anys és ja temps suficient com per fer un anàlisi just i
ponderat del seu paper i importància en l’art i la cultura mataronina, i els
resultats , reals i empírics, s’agafin per on s’agafin,son de suspens absolut.
Un suspens marcat per diverses circumstàncies que han fet
que en les darrers dades oficials que ha publicat la Generalitat ( any 2015) no
arribessin a les dues mil les persones
que s’havien acostat al casalot del carrer Argentona.
Les causes, moltes i
diverses. Des de la seva nul·la visibilitat física ( és un edifici absolutament
innocu que no indica de cap manera la seva existència) , passant per el
reduccionisme d’horari de visita a uns mínims que alhora no son pas els més
adients, i seguint per una programació que s’ha demostrat poc atractiva i amb
una excessiva durada i sense cap mena de publicitació i activitats complementaries
adients a mantenir viva la flama del presentat durant el llarg període.
Però actualment s’ha arribat a tal súmmum que el
replantejament és del tot obligat. I ho és quan succeeix que havent decidit Cultura
(sense encomanar-se ni a Déu ni al diable) variar l’indret de l’exposició anyal
dedicada a homenatjar a un pintor local (
les dues edicions havien tingut el protagonisme de Duran i Capitani), i passar
de l’Ateneu de la Fundació Iluro a Ca l’Arenas, s’han trobat amb la negativa de
l’artista convidat (Ricard Jordà) per considerar l’espai petit i poc adient per
el seu projecte , alhora que amb unes possibilitats de visites irrisòries,
mentre que a l’Ateneu l’espai és generós
i el nombre de visites més generós encara.
Però el súmmum succeeix quan l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas
, que en teoria haurien de defensar a mort l’indret i lluitar per la seva
importància, quan decideixen mantenir el
costum de retre homenatge a algun
històric i rellevant home de la cultura mataronina, en aquest cas amb Manuel
Cusachs, organitza l’exposició fora del seu indret ( la casa Arenas) per
organitzar-lo a l’Ateneu de la Fundació Iluro.
Dos fets cabdals que claven estocada mortal a la trajectòria
de la casa i obliga a un reset absolut i a un reinici pactat amb l’art mataroní
i els seus artistes , protagonistes que haurien hagut de ser de la casa , tal i com clarament era el desig
testamentari de Jordi Arenas i que van ser foragitats vilment del “temple” que
va esdevenir un ens amorf en el que es potencià un concepte contemporani en el
fons i la forma, alhora que es recolzava tan sols als artistes d’aquesta corda,
és a dir tot Made in Cultura en el seu desig genocida envers la plàstica local.
Ara és obligat el pacte. Cultura ha de cridar als agents artístics
per decidir i consensuar el projecte de ca l’Arenas per ser útil per a l’art,
els artistes, la cultura i la ciutat.
Embastat el projecte de la Presó que amb les despenjades de
les associacions queda únicament per el MAC, és el moment de restituir Ca l’Arenas a la plàstica i als artistes mataronins i
establir un projecte atractiu i engrescador que li doni vida.
Com que és obvi que mai de la vida Cultura demanarà la meva
opinió ( vade retro Satanàs) i aprofitant l’avinentesa de que els blogs personals serveixen justament
per això per explicar les opinions personals del signant, vagi aquí el meu projecte.
Jo convertiria la planta baixa en col·lecció permanent del
fons d’art de la ciutat , en el conjunt de la seva globalitat en la disparitat
. Un fons aprofundit amb noves aportacions per fer-lo real i qualitatiu. Un fons renovat cada dos mesos coincidint amb les
inauguracions específiques de la primera planta. Un fons exposat per elements unitius ( època, tècnica ,
estil, concepte, etc...).
Junt amb ell mantindria l’espai d’homenatge dedicat als
germans Arenas , i posaria en marxa dos elements que estaven previstos en el
pla d’usos inicials. Com son un petit espai de trobada i xerrada amb begudes / cafès de forma mecanitzada. I el
punt d’informació informatitzada en relació a tot el món artístic mataroní. Un
plantejament previst fa onze anys l que mai s’ha iniciat.
En el que pertoca a la planta primera , jo la convertiria en
un espai expositiu dinàmic que ens apropés a l’antiga línia d’actuació el Museu
de Mataró, com era equilibrar la programació de qualitat d’artistes locals i
forans, amb la visibilitat permanent dels joves creadors que va fer que mirant
el currículum de tots aquells autors locals que depassen la cinquantena, tots ells
van exposar en els seus inicis al Museu.
Per tant procediria a
dividir l’espai superior en dues sales que de manera alternativa es dedicarien
de forma única a una exposició de nivell d’artista local o de fora, o es
dividiria en dos espais per acollir a dos
artistes joves per presentar el seu fer.
Aquesta alternància seria amb expos de dos mesos. , el que generaria la
possibilitat de tres exposicions anyals importants i sis expos d’artistes joves o en època iniciàtica.
Un projecte amb aposta predominantment local per atendre les
disposicions de jaume Arenas i que hauria de servir per recuperar el dinamisme
i l’activitat de l’indret. Això sí, amb una imprescindible normalització horària
en l’expositiu.
Aquest seia el meu projecte, però estic segur que n’hi
podrien haver molts d’altre i a bon segur més atractius i positius. Però sigui
com sigui , l’actual Ca l’Arena ha arribat a la fi. O renovem o morim, i això sosl
es pot fer amb l’ajut i l’acord d’entre els protagonistes.
CA L’ARENAS , RESET JA |||||