dimecres, de juny 28, 2017

CA L,ARENAS , UN RESET OBLIGAT



Encara que sembli mentida , aquest cap de setmana s’acompliran onze anys d’ençà que Ca l’Arenas , el Centre d’Art del Museu de Mataró, obria les seves portes. Onze anys és ja temps suficient com per fer un anàlisi just i ponderat del seu paper i importància en l’art i la cultura mataronina, i els resultats , reals i empírics, s’agafin per on s’agafin,son de suspens absolut.

Un suspens marcat per diverses circumstàncies que han fet que en les darrers dades oficials que ha publicat la Generalitat ( any 2015) no arribessin a les  dues mil les persones que s’havien acostat al casalot del carrer Argentona. 
Les causes, moltes i diverses. Des de la seva nul·la visibilitat física ( és un edifici absolutament innocu que no indica de cap manera la seva existència) , passant per el reduccionisme d’horari de visita a uns mínims que alhora no son pas els més adients, i seguint per una programació que s’ha demostrat poc atractiva i amb una excessiva durada i sense cap mena de publicitació i activitats complementaries adients a mantenir viva la flama del presentat durant el llarg període.

Però actualment s’ha arribat a tal súmmum que el replantejament és del tot obligat. I ho és quan succeeix que havent decidit Cultura (sense encomanar-se ni a Déu ni al diable) variar l’indret de l’exposició anyal dedicada a  homenatjar a un pintor local ( les dues edicions havien tingut el protagonisme de Duran i Capitani), i passar de l’Ateneu de la Fundació Iluro a Ca l’Arenas, s’han trobat amb la negativa de l’artista convidat (Ricard Jordà) per considerar l’espai petit i poc adient per el seu projecte , alhora que amb unes possibilitats de visites irrisòries, mentre que a l’Ateneu  l’espai és generós i el nombre de visites més generós encara.

Però el súmmum succeeix quan l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas , que en teoria haurien de defensar a mort l’indret i lluitar per la seva importància, quan decideixen  mantenir el costum de retre homenatge a  algun històric i rellevant home de la cultura mataronina, en aquest cas amb Manuel Cusachs, organitza l’exposició fora del seu indret ( la casa Arenas) per organitzar-lo a l’Ateneu de la Fundació Iluro.

Dos fets cabdals que claven estocada mortal a la trajectòria de la casa i obliga a un reset absolut i a un reinici pactat amb l’art mataroní i els seus artistes , protagonistes que haurien hagut de ser de la casa  , tal i com clarament era el desig testamentari de Jordi Arenas i que van ser foragitats vilment del “temple” que va esdevenir un ens amorf en el que es potencià un concepte contemporani en el fons i la forma, alhora que es recolzava tan sols als artistes d’aquesta corda, és a dir tot Made in Cultura en el seu desig genocida envers la plàstica local.

Ara és obligat el pacte. Cultura ha de cridar als agents artístics per decidir i consensuar el projecte de ca l’Arenas per ser útil per a l’art, els artistes, la cultura i la ciutat.

Embastat el projecte de la Presó que amb les despenjades de les associacions queda únicament per el MAC, és el moment de restituir Ca l’Arenas  a la plàstica i als artistes mataronins i establir un projecte atractiu i engrescador que li doni vida.

Com que és obvi que mai de la vida Cultura demanarà la meva opinió ( vade retro Satanàs) i aprofitant l’avinentesa  de que els blogs personals serveixen justament per això per explicar les opinions personals del signant, vagi aquí el meu projecte.

Jo convertiria la planta baixa en col·lecció permanent del fons d’art de la ciutat , en el conjunt de la seva globalitat en la disparitat . Un fons aprofundit amb noves aportacions per fer-lo real i qualitatiu. Un fons  renovat cada dos mesos coincidint amb les inauguracions específiques de la primera planta. Un fons exposat  per elements unitius ( època, tècnica , estil, concepte, etc...).
Junt amb ell mantindria l’espai d’homenatge dedicat als germans Arenas , i posaria en marxa dos elements que estaven previstos en el pla d’usos inicials. Com son un petit espai de trobada i xerrada amb  begudes / cafès de forma mecanitzada. I el punt d’informació informatitzada en relació a tot el món artístic mataroní. Un plantejament previst fa onze anys l que mai s’ha iniciat.

En el que pertoca a la planta primera , jo la convertiria en un espai expositiu dinàmic que ens apropés a l’antiga línia d’actuació el Museu de Mataró, com era equilibrar la programació de qualitat d’artistes locals i forans, amb la visibilitat permanent dels joves creadors que va fer que mirant el currículum de tots aquells autors locals que depassen la cinquantena, tots ells van exposar en els seus inicis al Museu.

Per tant procediria  a dividir l’espai superior en dues sales que de manera alternativa es dedicarien de forma única a una exposició de nivell d’artista local o de fora, o es dividiria en dos espais per acollir  a dos artistes joves  per presentar el seu fer. Aquesta alternància seria amb expos de dos mesos. , el que generaria la possibilitat de tres exposicions anyals importants  i sis expos d’artistes joves o en època iniciàtica.

Un projecte amb aposta predominantment local per atendre les disposicions de jaume Arenas i que hauria de servir per recuperar el dinamisme i l’activitat de l’indret. Això sí, amb una imprescindible normalització horària en l’expositiu.
Aquest seia el meu projecte, però estic segur que n’hi podrien haver molts d’altre i a bon segur més atractius i positius. Però sigui com sigui , l’actual Ca l’Arena ha arribat a la fi. O renovem o morim, i això sosl es pot fer amb l’ajut i l’acord d’entre els protagonistes.


CA L’ARENAS , RESET JA |||||

divendres, de juny 23, 2017

LAFIGURACIÓ IMAGINATIVA DE JOSEP M. GOMIS I SANTI CLAVELL




Encara que son bastant parells en edat i en altres coses, és difícil lligar el fer artístic de Josep Mª Gomis i Santi Clavell, coincidents ara en l’actualitat per les seves exposicions a la sala d’Aparelladors i a la Destil·leria.

I dic parells, ja que ambdós han tingut una activitat professional ben llunyana a l’art. La banca ha estat el modus vivendi de Gomis i la xarcuteria el de Clavell. Alhora ambdós mantenen una passió més o menys amagada que  a bon segur és la que els provoca més satisfacció, com és el teatre en el cas de Santi o les restes prehistòriques ( fòssils) en el cas de Josep Mª ,ambdós en nivell d’excel·lència en la seva especificitat.
 Però en el seu fons quan volen expressar els seus sentiments més íntims els dos s’aboquen desfermats per els camins de la plàstica , comq uead ara ben palés amb els “ninots” de Santi Clavell a La destil·leria o els dibuixos i escultures de Gomis a Aparelladors.

Josep Mª Gomis és home del volum i és justament allà a on aconsegueix les seves millors fites i en aquesta exposició succeeix el mateix encara que sols presenti quatre peces que es distribueixen com elements d’ancoratge en les quatres cantonades de la sala. Unes peces en ple domini de la figuració però fugint del realisme estricte per anar per un camins imaginatius, lliures i simbolistes. 

Camins que es mantenen en tot el treball dibuiistic amb el que desenvolupa tota la seva exposició. Un onirisme  ple de serenitat domina en aquestes obres àgils i etèries proclius a una poètica que de fa temps practica la’utoe a la que afegeix una dosi d’ironia  i alguna entremaliadura en forma de rompe l’peil també característic en le evs darrers exmostres.

Una mostra subtil que fa evident el domini tècnic de l’autor , encara que un,  el prefereix molt més en el camp escultòric, la seva raó i essència que no pas en el del dibuix, en el que l’obra es suavitza i sembla diluir-se en la intensitat.




Per a Santi Clavell, l’home present o absent és sempre el protagonista de les seves vivències plàstiques. Ja ho era en els seus començaments en els que els paisatges  no eren sols referencials i sí viscuts amb la presència o la latència d’uns personatges que li donaven brillantor vital.

L’home , expressat mitjançant la varietat del seu interior: emocions , passions , pors, desitjos i somnis eren els motors de la seva potent abstracció que podia esdevenir poètica, lírica o vibrant segon el seu puntual punt de mira.




Ara , a la Destil·leria, Clavell es converteix en l’apuntador de la realitat que li toca viure. Com un veritable ninotaire periodístic, s’acosta a l’actualitat personal i social, als desitjos, i anhels, però també a les ombres  i les pors per, amb elegància, fina ironia i quan s’escau potent mala llet, llençar-nos reflexions sota l’òptica d’ell mateix, rebel sense causa, gens acomodatici, crític punyet , lluitador nat, vencedor i vençut en mil batalles i disposat a tornar-ho a ser en mil més.



Cada peça, cada apunt, és més que això, és filosòfica i afinada reflexió que amb un petit somriure ens obliga a pensar i provocar aquella inquietud sense la qual l’art no pot ser considerta com a tal.

Josep Mª Gomis i Santi Clavell dos autors baquetejats en mil batalles que segueixen mostrant saviesa, intenció i art. I el que els hi queda per mostrar...

(les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

diumenge, de juny 18, 2017

30 ANYS SENSE EDUARD ALCOY AMB UN VOLGUT SILENCI OFICIAL. UN INSULT A L’ARTISTA, A L’ART , LA CULTURA, LA CIUTAT I LA INTEL·LIGÈNCIA,







Aquest diumenge 18 de juny s’acompleixen 30 anys de la mort de l’Eduard Alcoy, l’artista barceloní de naixement i mataroní d’adopció que , juntament amb Rovira Brull, va revolucionar l’art mataroní en aquells grisos seixanta  portant-lo cap a la modernitat.


No em dedicaré ara i aquí a cantar el panegíric de la gran qualitat del seu treball creatiu artístic, reconegut abastament per part dels entesos, però sí que vull incidir en la importància del seu fer a la ciutat de Mataró.

En primer lloc,  Alcoy va revolucionar en bona part el concepte artístic del moment. En una ciutat dominada en l’art per els conceptes generats per Rafel Estrany, Opisso i els germans Arenas, l’arribada de l’obra d’Alcoy va ser una sotraguejada  important en el concepte.

En segon, va reunir al seu redós un bon conjunt de creadors a qui va trametre el seu coneixement i saviessa, aconseguint en certa manera l’aparició d’una plàstica més intensa i reflexiva , llunyana a la figuració i el realisme. Jordà, Novellas, Perecoll, Viada i companyia van ser alhora altaveus d’aquell nou art que pregonava l’artista. I han estat alhora les puntes de llança de l’art actual mataroní.




Però alhora Alcoy va saber convèncer a la burgesia local en tal alt grau que tenir un Alcoy a casa era un símbol d’evolució i modernitat. Per tant , art, creació i societat van ser tres eixos que van ser modificats en el global de la ciutat per la seva creació i el seu fer.

Com que Mataró és aquella estranyíssima ciutat que no té cura dels seus artistes , ni en vida ni en la mort, i  a bon segur l’única que en el seu Museu no té a bé exposar les obres dels seus artistes més nombrats, i no disposa d’un fons d’art d’artistes locals que permeti el record i la recuperació constant de la figura dels seus creadors, Alcoy ara sols existeix en el record d’aquells que en vàrem ser coetanis i vàrem gaudir en viu i directe del seu fer. 
Ara , si voleu veure obra d‘Alcoy heu de desplaçar-vos a Argentona o Llavaneres , que en les seves col·leccions públiques de la Casa Gòtica i de Can Caralt disposen de peces que ens permeten al menys esbrinar el seu tarannà creatiu.




Trenta anys més enllà de la seva mort crec era moment adequat per fer-ne ullada i revisió, i presentar a les noves generacions ( que ja son plural) la seva obra amb la gran qualitat creativa tècnica i conceptual que en ell es diposita. Però no, tant Cultura de Mataró com la Fundació Iluro s’han negat  a la realització d’una exposició que podia haver estat espectacular , amb una mínima despesa econòmica i que hauria actualitzat als mataronins, l’art del qui fou el seu conciutadà, Eduard Alcoy.





Seria a finals de la tardor passada que Germán Bandrés , el gran col·leccionista d’obra d’Alcoy i Rovira Brull, degut a les relacions establertes a la Sala Gaudí, va contactar amb el seu amic Perecoll per que li gestionés la possibilitat de fer una gran exposició a Mataró amb les peces de la seva col·lecció. Aquestes gestions , realitzades amb Ajuntament i Fundació Iluro van ser del tot infructuoses, algunes d’elles amb el silenci per resposta.


Coneixedor de la història i sabedor que a Beneficència segueixen fil per randa allò que escric, vaig decidir pressionar a Cultura demanant públicament aquesta exposició i raonant els seus motius. Vaig tenir-ne resposta oficial en veu de la directora del Museu, Anna Capella que l’única vegada que he parlat amb ella ( expo de Jaume Simón a un local del carrer Campeny) em va dir: Cultura no farà res al voltant d’Alcoy; el que havia de fer ja ho va fer amb l’expo de Can Palauet (1999). I va afegir “ i els mataronins us hauria d’anar acostumant a saber que Alcoy i Rovira eren dos autors mediocres”. Al nostre voltant hi havien alguns artistes que ho van poder sentir. Crec que no cal afegir cap altre comentari ja que el mateix qualifica desqualificant-la a qui el va realitzar.





Vista la negativa de l’ajuntament em vaig adreçar a la Fundació iluro  mitjançant Jordi Surinyach. Aprofitant l’indret vaig augmentar el projecte amb la vella proposta que ja s’havia realitzat d’afegir per una planta superior la repetició de l’exposició “ A la mateix  latitud” que molts anys enrere s’havia celebrat a la sala de la Caixa Laietana a la Riera i que havia estat el gran esclat de la que un va batejar com “Escola de Mataró”, amb obres d’Alcoy, Rovira Brull, Jordà, Novellas,Perecoll, Viada. A Surinyach li va semblar magnífica la proposta i em va redirigir a Ramon Manent que al cap d’uns pocs dies em va fer avinent la resposta després d’haver estat avaluada per la Junta de la Fundació. La resposta era negativa per dues raons. Per un costat per que exposicions com aquesta no entraven entre els objectius de la Fundació i  la segona que  fer una exposició com aquesta podria provocar greuges comparatius.

Em vaig quedar de pedra. Quins son doncs els objectius plàstics de la Fundació?. Carregar-se els esgrafiats originals de Puig i Cadafalch? o dedicar-se a recollir quatre euros amb exposicions d’auto homenatge , o d’altres sense cap mena de criteri en l’objectiu.  I ja no diem de si parlem de greuge comparatiu,. Qui es pot sentir agreujat per que es realitzi  una gran exposició de Rovira o d’Alcoy?.

Però a més a més la negativa comporta un greu error de gestió del propi patrimoni de la Fundació  ja que disposa d’un elevat nombre d’obres d’Alcoy entre elles, la mítica sèrie del Tarot. Un patrimoni que resta amagat i conseqüentment  en permanent devaluació per manca de visibilitat.

Amb ambdues negatives queda clar que l’únic homenatge en el record que avui podrà rebre Eduard Alcoy, serà l’íntim i sincer d’aquells que el vàrem estimar, seguim estimant el seu art i el considerem un dels artistes més importants que ha corregut per la nostre ciutat i molt més encara per la transcendència que va irradiar el seu fer.


Per això quan tantes vegades en les darreres setmanes m’he sentit dir que era quasi un insultador professional ( el que alguns consideren insults per  a mi son simplement epítets, qüestió de pell fina), digueu-me si no és un insult a l’artista , l’art , la cultura, la ciutat i la intel·ligència deixar-se perdre com si no passes res una exposició tant valuosa i que serviria per recuperar  en la visibilitat a un dels nostres artistes més importants.

Us imagineu que ara mateix a la Fundació Iluro ens podíem haver trobat amb les obres de la Biennal Torres Garcia a la planta baixa i a les plantes superiors amb l’obra d’Alcoy i els seus coetanis mataronins. Apostes com aquesta, crec son justament les que precisa una ciutat com Mataró per recuperar el seu nivell qualitatiu i l’estima dels i als seus creadors. Però ja ho sabem dir inepte és insultar , demostrar de manera permanent la ineptitud  es paga amb càrrec al consistori o a la fundació més important de la ciutat.

Eduard, et rcordem en l’enyor tot gaudint del flaire del teu sempitern toscano.




PS.-les imatges del post han estat extretes de la xarxa menys la de la serigrfia de l'home peix ( realitzada ex profeso per a l'acció "Netejem la Peixateria" i  les que corresponen als catàlegs de la darrera exposició d’Eduard Alcoy a l’Hotel Altamira de Santillana del Mar ( del 2 al 31 de maig de 1977) i la de l’expo que no es va arribar a inaugurar a celebrar en el seu habitual indret de l’Hotel Llevant de Llafranc, que havia d’inaugurar-se el 20 de juny i acabar el 10 de juliol. Catàleg amb escrit de Paco Rodon. Ambdos catàlegs son del meu arxiu personal.

Hi ha la curiositat que l’Hotel Llevant va ser lloc d’acollida de l’escriptor anglès Tom Sharpe que en alguna entrevista va parlar dels personatges de l’obra d’Alcoy que senyorejava l’hotel com a profunda font d’inspiració.

dimecres, de juny 14, 2017

RECORDANT RAüL CAPITANI






Soc amant dels homenatges en vida. Si has fet bé un camí és bo que algú ho digui amb tu al davant. No crec merèixer cap homenatge, però si algú creu que me’l mereixo que es faci en vida i que no faci passar un mal tràngol a la meva família després de la meva mort.



Raül Capitani ens va deixar fa uns mesos i malgrat que la gent dels Dimarts  del Llimoner portaven sis anys reclamant una mostra antològica d’homenatge, aquesta va ser permanentment refusada per Cultura ,però en veure aquesta que la seva vida s’acabava , va  fer mans i mànigues per muntar una exposició per quedar bé ells, i no, com calia, fer un homenatge a l’artista.

Una exposició amb el comissariat d’algú que ni coneixia a l’artista ni havia vist mai la seva obra. Una exposició lamentable que va deixar en molt mal lloc com és habitual quan es parla de plàstica i Cultura de Mataró-.




Ara , uns mesos més tard, la veïna població d’Argentona en la seva casa Gòtica, ret homenatge a Capitani tal i com s’escau. Amb passió i des de la passió. I es fa allà degut a les grans relacions que es van establir amb L’Aixernador , tant com a centre cultural en el que Raül va exposar diverses vegades com en la seva faceta d’edicions argentonines que van ser les encarregades de fer públiques i avinents bona part de les carpetes de l’autor, en especial les dedicades als grans poetes.

Presidida , tal i com havia de ser, per el gravat de la Coca de Mataró realitzada per encàrrec de Manuel Casahuga i la galeria Fuset., que va ser el primer treball que l’artista realitzà en arribar a Mataró, i acompanyada per la plenitud dels seus treballs literari-artístics, amb les carpetes dedicades al grans poetes i als diversos estils musicals (Tango, jazz, ...)
Amb la referència adequada a la seva època amb el taller de Gravat, i com a formador de joves en perill d’exclusió, i amb un seguit d’obres d’ acurada selecció ,  triades en la diversitat estilística, tècnica i conceptual.





I al seu costat el sentit veritable de l’autor, un Capitani orteguià del tot i per tant acompanyat de l’altre part de la seva circumstància com va ser la tertúlia dels Dimarts del Llimoner . La presentació els fulls del Llimoner , aquelles serigrafies que ell va dirigir amb el més granat de l’art mataroní, acompanyat de poemes d’autors maresmencs.





Tot en un conjunt harmònic que permet gaudir de l’obra de l’artista , conèixer la seva trajectòria artística , personal i emocional, respirant art, sensibilitat i calidesa que és el just que cal esperar en un homenatge com aquest.

Exposició de recomanada visita per aprofundir en el gran artista que fa uns mesos ens va deixar.

dilluns, de juny 12, 2017

7 BIENNAL TORRES GARCÍA




Si aconsegueixes arribar a una setena edició d’un concurs , i a més a més ho fas amb rècord de participació (346), amb una total disparitat geogràfica de l’estat , i el que és més important, superant abastament en qualitat a les anteriors edicions, s’ha de dir clarament que l’èxit ha estat absolut.

Així és com cal considerar la 7 edició de la Biennal Torres García que ocupa en aquestes setmanes la sala de l’Ateneu Fundació Iluro. Una exposició que avui sí s’assembla al somni que uns quants il·luminats van/ vàrem gestar en uns inoblidables soparets al carrer Unió ( un bon nom per a començar) i que per la força, la il·lusió i  l’empenta d’uns , la gent del Sant Lluc, s’ha convertit ja en un concurs pictòric de referència a  l’estat espanyol i porta el nom de la nostre ciutat per arreu.

L’actual crisi del mercat de l’art ha afavorit sens cap mena de dubtes als concursos d’una certa nomenada i remuneració. Artistes que ahir no en volien sentir ni parlar ara acudeixen a totes les convocatòries. Això ha fet augmentar de manera exponencial tant el nombre de participants com el qualitatiu i ha convertit aquets concursos en un veritable finestral del que artísticament es conrea  actualment en els nostres entorns propers i llunyans. Veure la seva diversitat i dispersió. Elements tots ells que es fan avinents en aquesta brillant edició.

L’artista americana , resident a Gijón , Mònica Dixon ha estat guanyadora en aquesta ocasió amb la peça “Two escapes”, (imatge inicial) un inquietant treball de fonament figuratiu però gestat en l’eteri, en un joc de contrast en els que la llum i la foscor, generen vectors contradictoris en els conceptes de llibertat en un ambient absolutament claustrofòbic. Amb una acurada pintura plana  , Dixon es capaç de generar volums i profunditat en una peça brillant en el visual i seductor i  inquietant en l’intel·lectual. Una magnífica  peça digne del premi aconseguit.






Al seu voltant i com accèssits ens trobem amb l’escocesa resident a Barcelona Jo Milne, amb la seva pintura de referencies volumètriques moleculars , plena d’equilibri i ritme, en l’entorn d’aquesta  poètica científica que acostuma a presentar.  en el camp del  que en podríem dir cientifisme pictòric.






Gonzalo Sicre , amb la seva “Playa de Levante”, una magnífica mostra d’aquesta pintura neo metafísica. Una pintura narrativa l que personalment molt em complau en l’absència de la presència humana visual, però que sí hi és  de manera absolutament latent. Una pintura que beu clarament dels conceptes de Hopper i que aquí ens transporta a uns temps de solitud i angoixa, edulcorades per una mirada mediterrània.




José Angel Sintes ens aporta la visió juganer d’aquest neo pop,  amb la teòrica simplicitat per bandera , en un constructivisme equilibrat de formes i colors. Seduccció en una mirada  primera que convida a anar més enllà.







El darrer guardonat és Manu Vb Tintoré, artista belga resident a sales de Llierca , Girona, que es manté fidel als seus paisatges imaginats que ja li van fer guanyar un Ricard Camí. Obres plenes de signes, icones i detalls personals, establertes harmònicament en una estructura geogràfica que ens parla dels seus mons i les seves referències. Continuador de l’estilística de Mompó, la seducció de la peça és evident.

En el que pertoca ales artistes mataronins., quatre han estat els artistes finalistes. Ana de Jaime en una sublimació geomètrica del que va presentar  l’espai capgròs, Luisa Maria Segura amb un perfeccionista i seductor dibuix amb referències a la transició política, Jaume Simón amb un míssil visual de potència cromàtica molt en l’interessant línia en la que està treballant i Mònica Vilert superant-se en la seva personal sensibiliat.

 De la resta , obres de tots els gustos i estils entre els que  per el que a un pertoca e  queda amb Carlos Cartaxo, Paco Díaz, Jon Errazu, Xavier Fernàndez, Raquel Garín, Guerero Tonda, Núria Guinovart, Jordi Jové, Elena Martí, Eduardo Martín, Lex Cosmonauta, Miguel Núñez, Diego Pujal, Sergio Romero i Nacho Zublezu.   

Tot en el conjunt d’una esplèndida biennal que mereix avui més que mai un fort aplaudiment , tant per la qualitat com per l’encertat i sempre difícil muntatge, i que significa el definitiu arrelament com a concurs de primera divisió en el que pertoca a les biennals de tot l’estat.

Un fet que hauria de ser entès, acceptat i recolzat per la ciutat que certament encara no sap el que té entre mans que no és altre cosa que una magnífica exposició digne de les millors del seu nivell en tot l’àmbit estatal

Felicitats al Sant Lluc i a la  pròpia Mataró per una exposició d’obligada , lenta i repetida visita.





dissabte, de juny 10, 2017

CATHERINE LORTON. EL SOMNI D’UN BOTÓ






Fa un parell de temporades Catherine Lorton tot presentant “Les veus perdudes”  a la sala de la Presó ens copejava marcant espais i deixant ben clar que allà sens trobàvem davant d’una veu artística potent que tenia molt  a dir.

Aquella exposició, que espero recordin els bons afeccionats , va marcar una intersecció creativa sense marxa enrere. En el passat quedava aquella autora , enderiada per l’art ,que havia començat Belles Arts i que per raons professionals i familiars havia hagut de deixar. Que una vegada estabilitzada la seva vida hi havia retornat a travers de l’ensenyament amb diferents mestres mataronins ( Duran, Alís , Caamaño) i que havia fer un reduccionisme creatiu en el mimetisme amb resultats que havien merescut clatellots importants del que això signa, com el que va rebre en l’exposició “Quatre” una experiència dedicada a quatre artistes joves que oferia la Fundació Caixa Laietana i en la que l’aparició d’un figuració gens integrada, va merèixer parlar per la meva part dels sticks stacks, aquelles enganxines dedicades a les criatures per que dipositades sobre un fons de llibre per poder estructurar les seves aventures. Una definició que li va causar ampolles i per la que em va odiar plenament durant un temps.




Eren un crítiques dures , per que per a qualsevol analista , diseccionar el treball de Lorton , provocava veure una potencialitat amagada que s’escolava en la simplicitat d’una pintura decorativa i sense pretensions. En Pepe Novellas, el gran i mai oblidat Pepe, va ser qui primer va rescabalar a Catherine de la mediocritat. I ho va fer a l’estil de Cruyff,: “pinta i disfruta”. La desaparició de Pepe Novellas i la solitud que comportà li va provocar una forta reflexió que la portà a un decisió difícil i molt valent , com va ser matricular-se als cursos reglats de la Pau Gargallo. Allà començava de nou i a més  a més amb gent que podien ser els seus fills.  Els imputs tan tècnics i formals que va rebre la van transformar i capgirar el seu interior artístic fins arribar a l’exposició de la que parlàvem en començar.





Ara , Catherine Lorton , lliure de tot i llençada al galop, expressió que se li escau perfectament., vol expressar-se amagada rere un objecte al que vol donar protagonisme. 
Amagada rere un botó, com exemple d’element humil però alhora imprescindible, el converteix en protagonista en una sèrie de treballs, subtils i alhora enormement intensos en els que l’equilibri estructurat i en certa manera silent de fons i forma, generen una conductivitat intensa que generada des de la l’atractiu visual del treball, arriba amb generositat a l’espectador que no tan sols es veu subjugat , ans té un cert sentit d’abducció davant el sentiment plàstic i reflexiu d que li presenta l’artista.

Catherine Lorton ha trobat en el camp del gravat l’element essencial per a la seva expressió. En ell pot dominar la impaciència i com si un dels seus estimats cavalls es tractés, pot estirar de la brida per dominar el seu esperit calent i calmar-lo per fer-ne veritable passes de ballet cartoixà.




Ara a l’espai capgròs ens en dona perfecte lliçó. Presidit per una potent pintura de color groguenc en la que estableix signes i senyals en un concert de textures i sensibilitats, Lorton desgrana el seu “botonisme” en un entramat rítmic i simfònic  de ratlles entrelligades  que conformen una xarxa mental en la que , amb l’ajut d’uns cromatismes bell i subtils,  genera un univers especial en el que fàcil és enganxar-se per fruir el màxim de la seva sensibilitat.




Una exposició magnífica , que no us hauria de perdre i de la que un, Íntimament està molt satisfet. És obvi que de res del presentat en tinc cap culpa ni influença, però segueixo pensant que en pocs cassos com aquest , en el fons es denota la importància de la crítica. Si un hagués estat acomodatici i hagués lloat allò que veia quan en realitat era molt fluix, potser ara ens trobaríem davant d’un paisatgisme acomodatici en comptes de l’agosarament d’aquesta aposta. 




És clar però que per que la crítica tingui transcendència , ha de ser rebuda per una ànima artística que s’interrogui constantment. Aquest és el cas de Catherine Lorton i d’aquest magnífica resposta en forma d’esplèndida exposició.

Felicitats i repeteixo el consell. No us la perdeu.

(imatges extretes de la xarxa, la majoria amb signatura de Joan Safont)



diumenge, de juny 04, 2017

HAN PASSAT 7 DIES I HA MORT PEPITO GRILLO





Lo niego todo
aquellos polvos y estos lodos,
lo niego todo
incluso la verdad
                                       Joaquín Sabina

Han passat ja set dies, i ara després d’un divendres amb marejol esventat per camins de ronda, amb parada a la mítica cala Banys , lloc obligat en la mítica seducció  de quan teníem vint anys,  i un dissabte amb retrobament amb els que vàrem ser companys en el primer treball, és a dir fa més de quaranta anys, fent mirada a somnis i realitats. I en el bell mig un emotiu acte d’homenatge a Raül Capitani a Argenton a, i una excelsa vetllada a casa d’en Jorge Serraute , frec a frec amb David Bote , víctima i botxí, compartint complaences.

Ara, tranquil  després de tot el passat, afermant-me en tot, incloses les picabaralles, em sento molt seré després d’haver clivellat acuradament la meva vesant pública en el món de l’art. Han passat tan sols quatre dies i ja he hagut de dir el primer no. Però la cosa és seriosa. No tornaré a fer presentacions orals o escrites fora de casos excepcionals , i jo marcaré les excepcionalitats. Espero, per ex, que l’espai capgròs em convidi per el 15 aniversari, o que Rafa Romero m’ho demani al museu del Càntir o en petits punts assenyalats.
Però és el moment del definitiu adéu, d’anar a les exposicions que m’agradin i quan m’agradin, i de les altres, millor no fer-se mala sang. i de fer-ne comentari per gust ( alabant-les o criticant-les) , quan ho cregui convenient i no per una obligació auto imposada. Ara vull i vaig a gaudir de l’art per l’art i no per cap altre cosa.

Està clar, molt clar que m’ha dolgut molt el que ha passat, la traïdoria del poder. Jo no vaig esser anomenat per cap partit polític i sí com a persona de reconeguda vàlua. Ningú pot dir que ho he fet malament , ans al contrari, la meva actuació, les actes i els fets així ho demostren. Però mentre que hi hagi polítics que segueixen entenen a l’estil franquista , jo els anomeno, jo els destitueixo, anem malament.

La tarda de divendres va ser esperpèntica , amb un alcalde que es volia fondre  però és clar que amb aquest cos que té era impossible. I un regidor de cultura covard al màxim , incapaç de mostrar-se home i donar la cara   evitant així de que algú l’hi digués les fàcils veritats del barquer.

Un regidor, de nom Joaquím Fernández Oller, que per qui no ho sàpiga , fa uns mesos i davant la meva crítica d’haver faltat a la paraula en negar-se a fer la segona exposició de “Tempus Fugit” , tal i com ell mateix escrivia en el catàleg de presentació, va ser capaç d’invadir la meva intimitat familiar per trucar-me a l’hora de sopar i sense deixar-me ni obrir la boca , insultar-me greument ( menys fill de puta , m’ho va dir tot), per acabar penjant el telèfon després d’asseverar que quan jo no fos mataroní la ciutat seria millor.  Un membre escollit per el poble abraonant en la intimitat familiar a un ciutadà. Exemplar.

Però no passa res. Tots ens coneixem per saber el que fem, no fem, o no deixem fer. Lamentablement , i d’això n’hauríem de parlar força., tots aquests estaments oficials, consorcis, patronats, consells, etc..., son les perfectes enganyifes de la participació i del poder del poble. Qui hi ha estat sap que quasi mai es decideix res. Que son més un ens burocràtic que altre cosa. Tot ve ja adobat des de dalt. I en el cas del Bassat el que mana és Ajuntament i Cultura i la resta a acotar el cap i abaixar-se el pantalons. Ja pots dir missa que si l’escolà major no toca la campana, no hi ha res a fer.

Per això deixar un ens inoperant no em causa dolor. Si, la manera de fer-ho. L’anar per darrera , el mentir descaradament, la falsedat . Voler per ex, en el meu cas, que un dimitís per afavorir administrativament el procés, i poder parlar de substitució , i no pas del que ha estat en realitat, destitució i noves incorporacions.

Em dol que s’aprovi la pantomima d’una carta d’agraïment a la meva tasca. Quan em sigui lliurada, serà oportunament retornada a Cultura , i segurament  plegada com un avió amb punta per que el regidor se la pugui posar en el lloc escaient.

El que sí em dol, i no us ho podeu imaginar pas,  és el silenci captiu d’aquells per els que m’he partit la cara , exactament durant quaranta dos anys. Sí, és cert , he rebut  molts watts, missatges privats , mails, likes en els meus comentaris a les xarxes i fins i tot alguna trucada . També he trobat silencis, escridassades i girades de cara,. A bon segur tan justes en un costat com en l’altre.

Però el que no he rebut  en cap moment ha estat una postura pública de refús. Ningú, però ningú, d’aquells que algun favor em deuen , si és que els favors es deuen  que jo crec que no. Ningú, però ningú, ha sigut capaç de fer públic en les seves xarxes socials, que el que s’estava fent era un barrabassada , una venjança personal i que la tasca duta a terme durant tants anys mereixia un tracte molt mes respectuós. Ningú, però ningú , ha estat capaç d’obrir la boca .
i això sí que  he de reconèixer m’ha enfonsat i m’ha obligat a reflexionar profundament.

Em costa entendre per ex,i com cas és ignificatiu, que cap dels artistes de Tempus Fugit, dels quals un bon grapat en van treure resultats molt positius, cap d’ells hagi estat capaç d’aixecar la veu.

Llavors tot queda clar: Que els artistes son molt sensibles i dèbils i precisen protecció, dons a bon segur que sí. Però les proteccions, com tot en la vida,  es paguen , amb diners , afecte o respecte. No sempre es pot nadar i guardar la roba.

I així la reflexió ha conduit a un final sense sortida. A  apagar la llum i dir, fins aquí hem arribat. He mirat enrere i penso que no està gens malament el que un ha fet en aquests 42 anys. I fins i tot vull ser xulo i pensar que algú em trobarà a faltar.

Senyors , és l’hora del adéus, el Pepito Grillo  de l’art mataroní, com tantes vegads m'ha dit la meva dona, se’n va a dormir. I intentarà que sigui de manera calmada , que no prosperi el pensament actual de que els artistes han deixat de ser els meus amics per esdevenir-ne enemics, que en bona part seria el just, però esperem l’encalmada.

De moment , i per acabar , gracies, moltes gracies per haver fet possible el somni de gaudir de l’art de la ciutat durant 42 anys.

Gràcies de cor.

PS:_ i si algú pensa qu encara el que dic pot pagar la pena. En aquest blog i de manera puntual i esporàdica , mantindré les meves opinions, sempre que em plagui i ho cregui interesant. Per ex. està clar que no podré passar per alt  les expos d’homenatge a Capitani o la de Catherine Lorton, dues exposicions que us recomano intensament.