HISTÒRIA D,UNA ESCULTURA. JOSEP MARIA GOMIS

 

Fa un parell d’anys que Josep M. Gomis va començar a preparar una exposició per el Museu Monjo de Vilassar , era aquella una exposició per donar-se a conèixer al lloc on residia de feia trenta anys i en el que la gran majoria de convilatans desconeixia absolutament la seva faceta artística, desenvolupada essencialment a Mataró. Però era també una exposició per mostrar el seu amor  absolut a l’escultura. El títol previst era “Història d’una escultura” i pretenia reflectir tot el camí de realització de l’obra, des del primer gargot de dibuix, fins a la darrera pàtina amb la que es donava per acabada l’obra. La pandèmia i la malaltia que se l’endugué van fer inviable el projecte.

Ara, en moments de recuperar la normalitat, el Museu Monjo va retomar el projecte però essent aquest inviable sense el seu protagonista, manllevà tan sols el títol de l’exposició i intentà traslladar l’esperit del taller de l’autor, allà on esdevenia artista, a les sales del Monjo per expressar la seva realitat mitjançant les peces que en el mateix s’hi trobaven i algunes altres que l’artista mantenia a la pròpia casa , tot gaudint de la seva companyia i presència.

S’ha de començar per dir que Montse Alier, responsable del Monjo i comissaria de l’exposició, ha encertat de ple en l’elecció de les peces , alhora de la seva distribució en l’espai i del muntatge general de l’exposició que esdevé en una passejada més que agraïda pel fer de l’artista de qui roman en l’ambient tot el seu esperit.

Així ens trobem amb la figura femenina perfectament reflectida tant  en les obres més clàssiques i acadèmiques d’un modelatge formal excepcional, fins a les altres més lliures en les que la resina permetia dotar d’una gracilitat i moviment espectacular. Ens acostem al seu academicisme i perfeccionisme realista en una antiga figura amb pamela; gaudim de la seva ironia en l’autoretrat vestit de torero, i dels seus somnis com amb l’escultura de l’equilibrista amb cadira i hipopòtam i com no de la seva habilitat coma dibuixant, element essencial del seu fer. “Desconfieu de l’escultor que no dibuixa” era una frase que repetia constantment.

I tot presidit en l’eix central per un bigarrat conjunt que n’és alhora resum acurat del seu treball. Una taula plena de teòrics bibelots, divertimentos de manetes que Gomis converteix en obres d’alt nivell que esdevenen essencials per entendre el seu tarannà personal i artístic i que tenen com a clau de volta, l’homenet petit i verd, que a nivell de terra, aguanta la taula.

I emmarcat el conjunt per un espetec de dibuixos destrament triats que son llacet de luxe per una exposició que ha sabut explicar amb poques obres el veritable sentiment artístic de Josep M. Gomis alhora que descobreix perfectament la seva personalitat. Uns dibuixos, tots ells, als que cal prestar la deguda atenció, tant per la seva qualitat com principalment per l'esperit de llibertat que desprenen, essent peces obligades com a preparatòries de totes les seves escultures i essent la gran passió mig amagada de l'escultor.

És aquesta una exposició d’obligada visita. I no tan sols per el d’homenatge i record a qui fou gran escultor i molt millor persona, en Josep M: Gomis. Ho és per que ens permet aprofundir en el sentit artístic del seu treball i fins i tot de l’ofici. A més cal remarcar l’excel·lent creació ambiental aconseguida que facilita la visita i que permet també gaudir del detall , element molt important n aquest cas.

I vull acabar amb la felicitació a aquells que l’han feta possible. Una exposició que honorant a l’artista, honora a l’espai que l’acull i a l’espectador que la visita.

Josep Maria. Sé que allà on estiguis estaràs molt content del la culminació del projecte.

 

Autoretrat vestit de torero

Història d’una escultura. Josep M. Gomis

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 31 d’octubre al 12 de desembre de 2021

JOSEP Mª GOMIS. ENTRE L’ACADEMICISME I LA TRANSGRESSIÓ.

 

Amb Josep Mª Gomis en una presentació a l'espai capgròs

Josep Mª Gomis era d’aquells autors silents que treballaven amorosament en la quietud de l’estudi i deixaven anar , de mica en mica, les seves troballes per que com pluja fina sadollessin la sensibilitat de qui les gaudia.

Entenedor de que sols amb la nuesa íntima es podia assolir la plena comunicació sensitiva, somni de tot creador, cada obra seva era reflex d’una de les cares de la seva polièdrica personalitat: Conceptual i avantguardista en les seves experiències iniciàtiques; Espiritual en les figures religioses; Sensual en el tracte de la figura femenina; Seriós i perfeccionista en les obres més academicistes; Juganer i somiador en treballs de caire més simbòlic o surrealista; Irònic, cínic i rebel, en les juguesques artístiques de múltiples lectures.  Un ample ventall obert a totes les interpretacions.

I sempre, sempre, amb una total perfecció tècnica. Estimava l’ofici i es dedicava amb paroxisme a perfeccionar-lo. Acostumava a dir: Desconfia de l’escultor que no dibuixa. Un concepte que practicà amb el resultat de milers d’apunts i dibuixos que omplien les carpetes del seu estudi i del que avui en podem gaudir en un variat mostrari.

Fa poc més de dos anys que Gomis preparava curosament una exposició per aquest espai. De títol “La història d’una escultura”, una exposició didàctica que pretenia ser un cant a l’art i a l’ofici d’escultor. La pandèmia i la maleïda malaltia que se l’endugué, van impedir convertir-la en realitat.

Avui, vista la impossibilitat de refer aquell ideari, aquesta exposició de reconeixement i homenatge , intenta traslladar l’esperit del seu estudi, el lloc on se sabia més realitzat i alhora se sentia feliç, amb un recull de la seva diversitat tècnica, temàtica i conceptual, alhora que de la seva riquesa creativa. 

Que la mateixa serveixi per descobrir o recuperar , segons els casos, el treball d’un gran artista, massa desconegut, que movent-se entre l’academicisme i la transgressió ens va ensenyar a gaudir de les seves més íntimes emocions i somnis, que eren i son alhora els nostres.

Pere Pascual, crític d’art

Escrit per el díptic de l'exposició en record a Josep Mª Gomis que s'inaugurarà aquest diumenge a les 12 del migdia al Museu Monjo de Vilassar i que tindré l'honor de fer-ne la presentació.

JOSEP Mª GOMIS.DIBUIXOS I ESCULTURES

Hi ha artistes que diuen que pateixen , i molt, en fer les seves creacions. Altres ho desmitifiquen i diuen  que just el contrari. El cert és que en veure les obres d’uns i altres queda ben clar a quin cantó toca cadascuna d’elles.

En Josep Mª Gomis, i ho va dir ell mateix en l’acte inaugural, s’ho passa la mar de bé treballant en l’artístic , i cada peça que fa, és un part alegre i no pas un part amb dolor. I cal dir que queda ben evident en l’expo que presenta aquest mes de desembre a l’espai capgròs.

Gomis és essència un escultor. És en el volum a on assoleix el cim de les seves capacitats. És un creador figuratiu però no academicista, com queda ben clar en la magnífica visió de Sant Pere que es troba a l’església de Santa Maria de Mataró. A més ha sabut adaptar-se perfectament a l’evolució tècnica , en el seu cas l’ús de resines, el que li permet uns resultants ben escaients i agraïts,  i realitzar unes obres  a les que impregnar del seu aire lúdic i en part oníric, amb treballs  lleugers i rítmics . Obres cridaneres per a l’espectador però alhora satisfactòries per amants de conceptes més elevats.

Però , intel·ligent com és. Gomis sap que el principi de tot és el dibuix. I sempre que pot col·loca els seus dibuixos en l’exposició. Ho fa ara , amb la dona com a protagonista ,desistint de la ironia màxima que gasta en altres ocasions , i en canvi  presentant a la dona més com element espiritual, metafísic quasi, envoltada d’uns ambients específics i motivadors.

Tot això confegeix una exposició que sembla amable i acollidora en l’aparença, però en la que si anem més enllà trobem  una ànima artística capaç de plasmar moments , sentiments i reflexions, amb una figuració moderna i gens encartonada i un dibuix àgil i seductor capaç de captar l’atenció d’ànimes sensibles.

Una bona exposició , d’un excel·lent artista, d’aconsellable visita.

Josep Mª Gomis

DIBUIXOS I ESCULTURES

espai capgròs

del 29 de novembre  de 2017 al 2 de gener de 2018

LAFIGURACIÓ IMAGINATIVA DE JOSEP M. GOMIS I SANTI CLAVELL

Encara que son bastant parells en edat i en altres coses, és difícil lligar el fer artístic de Josep Mª Gomis i Santi Clavell, coincidents ara en l’actualitat per les seves exposicions a la sala d’Aparelladors i a la Destil·leria.

I dic parells, ja que ambdós han tingut una activitat professional ben llunyana a l’art. La banca ha estat el modus vivendi de Gomis i la xarcuteria el de Clavell. Alhora ambdós mantenen una passió més o menys amagada que  a bon segur és la que els provoca més satisfacció, com és el teatre en el cas de Santi o les restes prehistòriques ( fòssils) en el cas de Josep Mª ,ambdós en nivell d’excel·lència en la seva especificitat.

 Però en el seu fons quan volen expressar els seus sentiments més íntims els dos s’aboquen desfermats per els camins de la plàstica , comq uead ara ben palés amb els “ninots” de Santi Clavell a La destil·leria o els dibuixos i escultures de Gomis a Aparelladors.

Josep Mª Gomis és home del volum i és justament allà a on aconsegueix les seves millors fites i en aquesta exposició succeeix el mateix encara que sols presenti quatre peces que es distribueixen com elements d’ancoratge en les quatres cantonades de la sala. Unes peces en ple domini de la figuració però fugint del realisme estricte per anar per un camins imaginatius, lliures i simbolistes. 

Camins que es mantenen en tot el treball dibuiistic amb el que desenvolupa tota la seva exposició. Un onirisme  ple de serenitat domina en aquestes obres àgils i etèries proclius a una poètica que de fa temps practica la’utoe a la que afegeix una dosi d’ironia  i alguna entremaliadura en forma de rompe l’peil també característic en le evs darrers exmostres.

Una mostra subtil que fa evident el domini tècnic de l’autor , encara que un,  el prefereix molt més en el camp escultòric, la seva raó i essència que no pas en el del dibuix, en el que l’obra es suavitza i sembla diluir-se en la intensitat.

Per a Santi Clavell, l’home present o absent és sempre el protagonista de les seves vivències plàstiques. Ja ho era en els seus començaments en els que els paisatges  no eren sols referencials i sí viscuts amb la presència o la latència d’uns personatges que li donaven brillantor vital.

L’home , expressat mitjançant la varietat del seu interior: emocions , passions , pors, desitjos i somnis eren els motors de la seva potent abstracció que podia esdevenir poètica, lírica o vibrant segon el seu puntual punt de mira.

Ara , a la Destil·leria, Clavell es converteix en l’apuntador de la realitat que li toca viure. Com un veritable ninotaire periodístic, s’acosta a l’actualitat personal i social, als desitjos, i anhels, però també a les ombres  i les pors per, amb elegància, fina ironia i quan s’escau potent mala llet, llençar-nos reflexions sota l’òptica d’ell mateix, rebel sense causa, gens acomodatici, crític punyet , lluitador nat, vencedor i vençut en mil batalles i disposat a tornar-ho a ser en mil més.

Cada peça, cada apunt, és més que això, és filosòfica i afinada reflexió que amb un petit somriure ens obliga a pensar i provocar aquella inquietud sense la qual l’art no pot ser considerta com a tal.

Josep Mª Gomis i Santi Clavell dos autors baquetejats en mil batalles que segueixen mostrant saviesa, intenció i art. I el que els hi queda per mostrar...

(les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

JOSEP Mª GOMIS. L’ ORTODÒXIA EN EL DIBUIX

Com molt bé reflexionava capgròs en la prèvia de l’exposició que Josep Mª Gomis presenta en el seu espai, si fem la pregunta de quina és l’especialitat artística en la que es mou l’artista la resposta serà , quasi de forma unànime , l’escultura. Curiosament però en les dues ocasions en que Gomis s’ha acostat per exposar a l’espai del carrer Sant Cugat ho ha fet amb el dibuix com a protagonista. Un dibuix que si en la primera ocasió servia per retre especial, personal i peculiar homenatge a les "Menines", ara esdevé homenatge al propi dibuix expressant-lo en la més absoluta de les ortodòxies.

Tal i com vaig dir en el moment de la presentació, mentre que els pintors es troben amb evidents dificultats en enfrontar-se al volum, la bidimensionalitat és en canvi del tot natural en l’escultor. Ho és ja que mentre que una pintura es pot fer absolutament a pel , una composició volumètrica precisa quasi de manera natural una prèvia dibuixada , encara que només sigui per evitar els més elementals errors de proporció i equilibri. D’aquí que no sigui gens estrany que tinguem ocasió de veure mostres de dibuix o pintura d’escultors reconeguts, com per ex succeeix a casa nostra amb noms com els de Cusachs, Perecoll o Vilamanyà.

El diferencial però del cas que ens ocupa és que pel general el dibuix de l’escultor és un dibuix essencialment volumètric. Un dibuix que incideix més en la composició espaial que no pas en l’exactitud i el rigor d’allò que en argot de poble ras en dirien “un dibuix ben fet”.

Però en Josep Mª Gomis, artista saberut i home de curiosa i potent ironia , ha volgut en aquesta ocasió donar la volta al mitjó i sorprendre’ns a tots presentant una perfecta i escaient demostració de la seva saviesa en la matèria oferint ventall perfecte de l’ortodòxia tècnica acostant-se amb elegància, capacitat, criteri i subtilitat al món del dibuix centrat en essència en la figura que és com tots sabem la mare dels ous d’aquest tema.

Des dels apunts ràpids i frescos fins a les obres volgudament més treballades l’autor va desgranant un fer estructurat essencialment en l’ortodòxia el que li permet donar aquell toc personal i particular a la seva mirada , fugint de l’academicisme més estricte amb el d’encotillat que el mateix significa.

Una obra clàssica en formes i maneres , però que vol defugir i ho aconsegueix , el sentit carrincló que tantes vegades aquest sentiment provoca, mercès a la bona aposta per la lleugeresa sense abandonar els sempre personals tocs irònics que tant permanents estan en la seva obra.

Una exposició la de Josep Mª Gomis que demostra de manera fefaent que és pot ser clàssic sense ser avorrit i que les velles estructures segueixen essent útils sempre i quan en fem l’acurada adequació en formes, maneres i conceptes. Cosa que Josep mªGomis ha aconseguit amb escreix en aquesta nova mirada a la seva particular habilitat quan defuig de la seva veritable passió artística que és , per damunt de tot i tots , l’escultura.

(les imatges han estat extretes de la xarxa)

EXPOSICIONS. DEL PRESENT I DEL PASSAT

Una gràcil criatura es cimbreja tot gronxant-se en un racó mentre és observada per un munt de menines de tota mena que alhora tafanegen un paisatge mediterrani que ,casualitat o no, té un dúctil perfil femení.   Més enllà la figura d’un torero que curiosament també es molt semblant al personatge que xerra amb Einstein , remira embadalit un relleu de subtils textures  que alhora son admirades per unes sensuals i seductores figures femenines de traç i caràcters felins.

Tot això i molt més s’aplega en el sempre atapeït estudi d’en Josep Mª Gomis, aquest escultor, dibuixant, pintor.., artista en una paraula, que després d’uns temps silenciosos es llença ara desfermat a proclamar als quatre vents la seva veritat artística i creativa i que es presenta amb el seu excel·lent fer en el sempre exigent espai de Can Caralt.

Posseïdor d’una acurada formació, molt destre en l’ús de la tècnica  emprada sempre com a mitjà i mai com a finalitat , Josep Mª Gomis entén molt bé que l’art és mitjà per transmetre sensacions i molt especialment emocions. Que cal fer viure el més íntim per assolir la sempre desitjada comunicació creativa, somni final de tot creador.

Observador dels demés i d’ell mateix , Josep Mª. Gomis se’ns presenta en la seva nuesa oferint les mil cares del seu fer: Sensible, dolç, irònic, mordaç, sensual, agosarat , tímid, juganer.... Diverses cares d’un polièdric creador que ha entès com pocs que tota creació per a ser reeixida li cal sempre una bona dosi de misteri. Aquell que sempre està present en els seus treballs , aquell que és un goig descobrir. Aquell que sembla amagar-se rere la mirada d’un artista massa temps reclòs i del que ara és un plaer gaudir-ne amb intensitat en la seva plenitud.

Aquest és el text escrit com a presentació de l’exposició que el bon amic i escultor , en Josep Mª Gomis, ens ofereix d’ençà la setmana passada al Museu Arxiu de Llavaneres, un text que una vegada vista la mateixa ens fa avinent que la vam encertar amb aquestes paraules.

Ho  dic ja que l’exposició és una nova demostració del magnífic moment creatiu en el  que es troba l’autor. Alliberat del tot d’una cotilla invisible que l’empresonava , Josep Mª Gomis es dedica simplement a fer el que li dona la gana. Afermat en un llenguatge tècnic que domina sense escarafalls , presenta allò que li es escaient en cada moment. Així al costat de peces de gran profunditat , ens presenta  altres més simples però no despullades de qualitat , quan no aposta per una fina ironia que accentua la seva intenció comunicativa , confegint un tot que fa de la seva exposició , no una gran obra mestre , però sí un espai del tot recomanable tant per l’aspecte artístic com per el sensitiu i l’emotiu, demostrant un cop més que en Josep Mª Gomis ha deixat de ser allò que semblava ser , - un escultor de sants -, per ser un artista amb tots els ets i uts .

Una exposició de recomanable visita que certifica el magnífic moment d’un autor al que ja no hem de perdre de vista .

Josep Mª Gomis. Escultures i dibuixos
Museu Arxiu de Llavaneres. Del 27 de Maig al 26 de Juny de 2011

RETORN AL PASSAT

Hi ha exposicions que ens retornen a uns temps que un pensava haver deixat definitivament enrere. Son uns retorns  a la vella “Anticus” al Pla d’en Boet, amb la Sra Recto i les seves antiguitats reals i les antiguitats en forma d’exposicions amb els noms de Domingo i cia. O a “Studium 48” al carrer de Sant Josep, o a Tot-Art al Torrent, amb aquelles imfumables fagedes d’en Jordà o les carrinclones composicions de gerros, llibres o violins. Estampes d’altres temps que un creia del tot finiquitades. Però es veu que no. Diem això ja que en aquests dies Gal-Art i de la mà del pintor Miquel Güell ens retorna a aquelles mirades que un creia ja definitivament perdudes.

Així és. Miquel Güell, artista que està en la vuitantena entén l’art d’aquesta manera. Així l’ha sentit , així l’ha viscut , i com no , així el plasma. I com que en aquestes edats no és pas qüestió de canviar ens trobarem aquí amb tot el classicisme del món , amb uns treballs que no son pas un prodigi ni d’imaginació, composició ni tècnica, i que sols poden ser acceptats per aquells a qui el rellotge de l’art s’hagi parat ja fa molt de temps.

Però com que es veu que d’aquests ni han molt més dels que ens pensem, que segueixen extasiats davant d’un plec , la burilla d’una cigarreta o d’un all , una ceba, o d’un cogombre , ves a saber si dels tòxics ,- i valgui aquí tota la intenció de la comparança -, hi hauran espais comercials que en tindran cura per exposar-lo , fet que sempre ens doldrà però a l’hora entendrem ja que l’art a més de cultura és un negoci, encara que a vegades ningú vulgui veure aquesta cara del mirall.

Miquel Güell.- “Realisme Artístic”

Gal-Art. Del 25 de maig al 15 de Juny de 2011

PEP SUARI I JOSEP Mª GOMIS. L’ESTRANYA PARELLA

En Pep Suari I en Josep Mª Gomis són artistes I a més, amics de fa molt de temps ja que ambdós son “ mañetis” , és a dir deixebles de Pau Mañé, aquell artista i intel•lectual uruguaià que va aparèixer per Mataró i va saber moure al seu voltant al bon gruix d’incipients artistes del moment que per òbvies raons del moviment cultural del temps, preferien la seva manera lliberal d’ensenyament artístic a la rigidesa acadèmica de Jordi Arenas.

Amb un inici comú els dos però, han realitzat unes carreres creatives absolutament divergents. Josep Mª Gomis va convertir l’escultura en la seva afecció mentre es guanyava les garrofes amb una professió més seriosa , seriositat que semblava va trametre al seu art que va esdevenir acadèmic, tradicional, de risc controlat , perfecte en el desenvolupament però en certa manera fred i poc engrescador lluny de la seva perfecció. Un art seriós, de camisa blanca i corbata sense estridències.

Pep Suari al contrari es va llençar a la professionalitat absoluta amb tot el que la mateixa comporta. Deixeble de Torrens Lladó , el va seguir a Mallorca on definitivament ha establert la seva residència i l’ha convertit en punt de partida de les seves nombroses exposicions realitzades per arreu del món , presentant la seva pintura que be podríem qualificar com d’artística dieta mediterrània.

De fa no molt, aquesta parella que si més no podem qualificar com artísticament contradictòria , va decidir exposar conjuntament i així ho va fer a la Lolet Comas, a Mallorca i repeteixen experiència ara a la sala del Col•legi d’Aparelladors, amb una mostra d’agraïda visita i igual valoració.

Sembla que a Suari i a Gomis els hi va força bé aquesta entente artística. Si més no sembla com si cadascun hagués sigut capaç de xuclar el de positiu en el contradictori de l’altra , per aconseguir així una dinàmica d’equilibri que sens dubte els afavoreix i els millora.

Així Gomis s’ha desfermat amb una desimboltura sorprenent. Com ja demostrà en la seva recent mostra del Capgròs, està en un moment en que s’atreveix amb tot, ho intenta tot, sembla haver trencat tot el seu encotillament creatiu i aposta per una figuració més viva i activa , plena de lirisme i alhora intencionalitat , mantenint la seva creença en una certa poètica i en la bellesa , i amb la seva arrel figurativa sobre la taula,conrea uns camins cada vegada més lliures i actuals, ajudat en bona part per la seva investigació en nous materials que li puguin donar la mateixa base i arrel que els més tradicionals.

Una juguesca , l’actual de Gomis , que també desenvolupa en el camp del dibuix i la pintura , com en aquesta ocasió amb el bon recull d’aquarel•les que movent-se estilísticament entre el noucentisme i el decó, li serveix per donar agilitat a la bellesa de sempre , acomodada ara des d’un angle peculiar i personal.

Suari en canvi , sense perdre el to de la seva personal mirada en la que llum i color estableixen les coordenades bàsiques, es mou en una pintura més serena encara que curiosament ha accentuant la graduació i brillantor de la seva paleta cromàtica.

Les seves obres mantenen el joc de tensions tan peculiars , en el difícil equilibri d’un paisatge plenament figuratiu però que sembla que en qualsevol moment pot esberlar-se per el canto abstractiu però sense acabar d’aconseguir-ho. I és així ja que aquest és el desig de l’autor que també com sempre flirteja amb un cert concepte més simbòlic però, això sí, mantenint immaculat el seu credo artístic.

Suari i Gomis fan una estranya parella, però molt, però que molt, ben avinguda. Amb uns fonaments ben arrelats, amb gosadia, i principalment fent evolucionar els conceptes personals de sempre, aconsegueixen una exposició que agraeix la visita i ens permet seguir pensant que per casa corren millors artistes que no pas el que en el fons creiem.

Nosaltres , mentre , també seguim amb el concepte de lluita personal, o sigui què..

496 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.

No seria una vergonya arribar als 500 dies ?

MENINES

Les  peculiars característiques físiques fan de l’espai Capgròs un lloc expositiu especial, que l’allunya per les mateixes del concepte general d’una galeria d’art i per tant hauria de servir als artistes , - al menys aquesta és la intenció dels seus promotors – per convertir-se en un indret on poder innovar en el que pertoca a la seva línia habitual i poder presentar així ,unes opcions que pel seu atreviment o per allunyar-se de la seva línia , no es poden realitzar en exposicions més convencionals. Josep M. Gomis , que és qui exposa actualment , és un dels creadors que han copsat aquest ideari de manera més contundent.

Josep M. Gomis és de tots conegut per la seva faceta d’escultor, i dintre de la mateixa , per exercir la mateixa en un entorn formal i acadèmic. Aquest coneixement general va començar a escrostonar-se amb l’ample diversitat de conceptes que va presentar en el darrer Sant Lluc, on va acudir com a convidat especial, i ara es desmunta del tot amb l’ampla diversitat que presenta en aquesta exposició sota l’eix central de les “menines”, que en les seves mans agafen la més ampla volada, ja sigui en el camp escultòric com en el bidimensional de la pintura i el dibuix.

Es diu que les tres icones més reproduïdes del món artístic son La Gioconda de Leonardo,les sopes Campbells de Warhol i les Menines de Velázquez. Però es diu també, que mentre que el treball al voltant de les primeres es limita a una manipulació de les mateixes , en el cas de les Menines el que hi ha és una constant relectura que les personalitza en el concepte artístic personal de cada creador.

Josep M. Gomis ens presenta les seves menines en el més ample ventall de mirades possible. Des del classicisme del dibuix acadèmic , fins al còmic més disbauxat , Gomis fa traspuar al personatge el munt de les seves sensacions i emocions i destil•la en elles, poseia , lirisme, sensibilitat i dolçor, però també ironia, cinisme i fins i tot un punt de malla llet quan s’escau. Conceptes tots ells desenvolupats amb una qualitat formal que arrodoneix el “producte” i el fa més captivador encara.

Una exposició aquesta la de Josep M. Gomis , que sorprèn agradablement per el què i per el “qui” i que sens dubte ha de provocar una revalorització important al treball d’aquest creador que ha estat massa temps amagat de la mirada pública i que explosiona amb qualitat en la seva diversitat.

Exposició de recomenable visita

“MARGARITA I COMPANYIA”. Josep M. Gomis
Espai Capgròs , del 30 de desembre de 2010 al 26 de gener del 2011



EXPERIÈNCIA

Magnífica l’experiència la que vaig tenir el passat dimarts , tot col•laborant amb “Valors” , personalitzats per en Joan Salicrú, a l’entorn de la gravació d’un capítol per la seva sèrie de TV , dedicat en aquest cas al valor de l’autenticitat.

Gravat a la Nau Gaudi, amb la presència inicial de Núria Poch i l’acompanyament , - com a parella de “protagonistes” -, del magnífic actor mataroní Albert Triola, reconegut en la popularitat per la sèrie “Lariera” i en la crítica per les seves magnífiques actuacions , ara a l’elogiada “Agost”, la xerrada fluïda i crec que molt interessant es va convertir en una gratíssima experiència que a un no li faria res respetir.

Per això el meu públic agraïment a la gent de “Valors” en general, i al bon amic Joan Salicrú en particular, per creure que un podia aportar quelcom en i amb , les reflexions que es proposen.

CUTRE

 

L’any passat ja vaig fer esment a la decepció que em provocà la Cavalcada de Reis a la que vaig acudir després de forces anys d’absència. Enguany he repetit visita i el resultat ha estat més decebedor encara ja que , com en tantes coses, Mataró no gaudeix d’una cavalcada dels Reis tal i com la ciutat mereix i precisa per la seva importància.
Els dos actes que apleguen mes gent de la ciutat son sens dubte els Focs de Les Santes i la Cavalcada dels Reis. Ambdós per la transcendència pública que signifiquen , i especialment per el sentit d’autoestima envers la ciutat d’un mateix , han de ser especialment cuidats. I més encara en el cas del Reis, per tot l’embolcall que arrosseguen.

A Mataró ja fa anys que aquesta festa s’ha deixat de costat. Han desaparegut els patges que durant uns dies permetien als nens portar la màgica carta, i tot s’ha reduït a l’arribada dels patge reial al Parc,que provoca una llarguíssima cua que fa abandonar a molts pares i infants. Sort que avui per avui hi ha el recurs d’Internet.
A la Cavalcada, el mateix del mateix. Les carrosses de sempre segueixen aguantant , però l’entorn és paupèrrim. La desfilada queda enganxosa , sense cap mena d’atrezzo musical que li doni cos,sense ritme, sense l’alegria que hauria de comportar.

Fa uns anys es decidí en aquest sempre mal entés concepte de “políticament correcte” eliminar l’apartat publicitari, cosa que no succeeix ni per exemple a Barcelona. A la capital entenen que els diners que aporten les empreses els hi permet fer una cavalcada cada any més lluïda , malgrat la crisi. Amb les possibles discrepàncies però, es pot acceptar l’aposta , el que és del tot inacceptable és haver substituït aquest embolcall , per la més casposa de les participacions populars , en forma de col•lectius de tota mena. Res tinc en contra d’aquest tipus de participació, però sí ho tinc, i molt, en la forma en la que es du a terme.

Si l’Ajuntament predica per arreu el concepte de l’excel•lència , lògic seria que al menys poses un filtre mínim de qualitat en aquesta participació que és difícil qualificar com a popular, i que en la gran majoria , per a no dir en la seva totalitat , és casposa, cutre salsitxera , de tercera regional i sense cap mena de factor positiu, ans tot el contrari.

Que Mataró que es vanaglòria en aquests dies d’haver estat considerada ciutat de la Ciència i la Innovació, tingui una cavalcada que començava per tres “carromatos” de la Penya al Andalus, la Hermandad de Jesus Nazareno ...i la casa de Andalusia , que responien al pas enrere als anys cinquanta , semblant qualsevol romeria d’aquells de pel•lícula en blanc i negre de “Filmax” presenta, és , per el tó i per la representació, simplement lamentable.(Impagables els rètols capdavanters)

No crec que s’hagi de demanar que la Festa dels Reis aconsegueixi el nivell d’Igualada , de qui bo seria prendre alguna que altra nota , però sí que cal fer un foc nou , en el conjunt de la festa , de manera immediata.

O és que algú s’imagina la cavalcada actual de Mataró, essent retransmesa per TV3?.



Però encara que fos amb aquesta trista cavalcada els Reis han passat per Mataró, però a l’Ajuntament no hi ha hagut manera que deixessin el desig de posar-se a la feina i que algú enfilés l’agulla en els temes Bassat i Marc Llacuna. Ai xí que nosaltres seguim amb el raca-raca

57 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


443 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.


Post escrit mentre sonava Aretha Franklin