“Crear és produir sorpreses eficients”
(“Ètica per a nàufrags” J.A.Marina)
La creació és l’element fonamental en tota actitud
artística. Per altre banda, la contradicció n’és element consubstancial. La
història ho marca ben clarament i les paraules dels grans artistes ho refermen.
La contradicció i el dubte han de ser companys aferrissats del creador si és
que aquest vol assolir la veritable dignitat d’artista i no vol conformar-se en
el fet quasi artesanal d’una creació fruit de l’ofici.
Heredero Bravo és plenament conscient del
repte que significa “voler” ser “artista”. El seu camí evolutiu queda clarament
demostrat en les mostres que cíclicament presenta. És aquest un camí ple de
neguits i fidelitats. De constància en un àmbit personal de creació , però
alhora de trencaments constants i permanents en la recerca d’un idioma plàstic
que expressi d’una manera clara, l per a no dir contundent, la seva permanent contradicció entre dos maneres
d’expressar l’art que pel general han esdevingut antitètiques quan en realitat
són, o haurien de ser, absolutament complementaries. Queda clar que parlem del
figurativisme i abstracció.
Sortosament aquest difícil equilibri de forces
contradictòries sembla que s’estableix
en plàstica harmonia en el conjunt dels seus darrers treballs, com queda
clarament marcat en les peces que ara podem veure.
En primer lloc ens trobem davant les seves “Figures”.
Sobre el paper, lliçó d’academicisme. En realitat, un quelcom més. L’habilitat
del modelatge de l’artista permet unes figures que depassen la formalitat de la
realització. Obres que bé podrien caure en la fredor de l’asèpsia i neguitegen en
canvi a l’entorn d’una mirada, la provocació
d’una postura, o l’atreviment del concepte. I tot adobat amb una tonalitat textural d’estranya i seductora bellesa.
Però l’home no és d’una sola peça. Passions, sentiments,
frustracions, amors i desamors... s’estratifiquen desgavellant en part l’externa homogeneïtats
de tot personatge. És quan apareixen les “Construccions”. L’home dispers en els
seus interiors, però obligat a mantenir una certa coherència d’ésser únic i
total. L’home de carrer enfront l’home
perfecte de la teoria. El desengany i la lluita. La perfecció en la limitació.
Les parts en el tot. A fi de comptes, un mateix.
Però el desencís ha de portar a la il·lusió o
al distanciament. I així neixen els “Paisatges” i els “Bodegons”. De nou l’home
i el seu entorn, però amb una lectura més especial. Entre la sensibilitat i la
ironia, i per què no dir-ho, la bona dosi de cinisme i de mala llet, l’home i
el seu entorn més quotidià capgiren el significat dels seus elements. Res no és
com és, ni tan sols com ho sembla o potser com podria ser. Sota un altre tipus
d’estructura formal, el simbolisme i l’abstracció prenen part per subjugar en l’interrogant
d’allò que enganya en l’aparença per esdevenir una interioritat més de l’home.
L’escaient joc dels títols de les peces, el capitomba
que ofereix en una seducció sense trampa fan d’aquets darrers apartats un
element de futur, però alhora nexe
obligat en el tancament dels cercle. L’home en la seva perfecció formal i la seva imperfecció interior, és el gran
protagonista d’un treball acurat en
extrem en la forma, però el que és més interessant, altament valuós en el
concepte plàstic, si aquest l’entenem , no com un mer formalisme de la bellesa
, i sí com un element de reflexió entre el creadors i els espectadors.
I en aquest tancament del cercle, vagi també
el nostre. Si crear és produir sorpreses eficients, com dèiem al començament,
sens dubte que Heredero Bravo és un gran creador. Si tenen una definició
diferent, a bon segur el resultat serà el mateix. I com a resposta a la lluita
de conceptes, valgui aquesta exposició. La seva visió provocarà que el nom del
seu protagonista quedi ben apuntat en el sempre escàs llistat de bons creadors
que cal seguir.
Pere Pascual.
Mataró setembre del 1995.
Escrit que vaig realitzar com a pròleg de l’exposició d’ Heredero Bravo
a la galeria Tertre , quan aquesta celebrà el seu vinté aniversari.
Avui el reprodueixo per que qui el llegeixi tingui
una idea de l’autor a qui se li retrà homenatge en la propera col·lectiva de
Sant Lluc. Un , va posar a disposició de l’organització les dues magnífiques obres
que justament em va regalar per aquesta presentació i que honoren la meva
col·lecció i aquest article. No les podran veure ja que el silenci n’ha estat
la lamentable resposta del Sant Lluc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada