divendres, d’agost 26, 2016

EXPOSICIONS D'ESTIU 3.- JOAQUIM TORRES-GARCÍA. UN MODERNO EN LA ARCADIA.




És normal i habitual que un pare indueixi al seu fill a l’amor a un determinat club esportiu i fins i tot a un determinat esportista. Al meu pare l’esport l’interessava ben poc, per a no dir gens, d’aquí que va induir al seu fill,  a mi, a l’amor per l’art i dintre d’ell va tenir una especial incidència per a un artista , per un llavors no molt reconegut, però del que ell n’estava enderiat: Joaquim Torres-García.




En el decurs de la seva vida va intentar de totes les maneres que Mataró fes algun pas per a reconèixer a l’artista , filla de mataroní (Joaquim Torres Fradera) i que va fer les primers passes artístiques a l’Escola d’Arts i Oficis mataronina de la mà de Josep Vinardell. No ho va aconseguir. Va intentar que se li donés nom a un carrer i no va ser possible. A posteriori si ho va aconseguir Santi Estrany, enderiat també per el Torres-García noucentista. Un carrer que es troba al barri de Vista Alegre al costat dels dedicats a Jaume Arenas i a Eduard Alcoy. Igualment va intentar que l’Ajuntament organitzés un Premi de Pintura al que en principi accedí ( amb Robert d’alcalde i l’advocat Herrero de regidor de Cultura)però que mai es va dur a terme ( es veu que la família Pascual té mala astrugància en el que pertoca a les promeses municipals, incloses les signades).




A bon segur que per això que quan la gent del Sant Lluc em va demanar col·laboració per bastir el projecte d’una biennal pictòrica , un retomés el desig del pare i els hi proposés el nom de Torres-García alhora que indicava el dibuix de l’estació de Mataró com a símbol localista. Ni dir que la gent del Sant Lluc van ser receptius a la proposta i ja portem cinc edicions d’una biennal amb el seu nom que és un dels orgulls artístics de la ciutat.




He sigut amatent seguidor de tot allò que s’ha generat de Torres García en les nostres contrades. Ja de jovenet vaig llegir els seus “Escrits d’Art” que m’oferien la seva sensació conceptual , alhora que la magnífica monografia d’Enric Jardí de l’editorial Polígrafa em va ensenyar el seu pensament pictòric. Durant anys van ser molt escasses les presencies de la seva obra per els nostres entorns, reduïdes quasi a puntuals presències a la sala Dalmau , sol o acompanyat d’obra dels seus deixebles de l’escola del sur. De fa uns anys ja hem pogut gaudir amb més profunditat del seu fer , ja sigui amb la gran exposició que es presentà al Museu Picasso(2004), la que va gestionar Caixa Girona i que mercès a les gestions de l’alcalde Baron , varem poder gaudir a Mataró (Torres García, darrere la màscara constructiva ,2008), en la a bon segur l’exposició més important que ha acollit Can Serra en dècades , o la mostra Torres García a les seves petites cruïlles” organitzada al MNAc al 2011.





Lògic era que de cap de les maneres em perdés la gran antològica que sota el títol “Joaquín Torres García , un moderno en l’Arcadia” que organitzada per el MOMA de Nova York aterrava a Espanya per ser exposada a la Fundación Telefònica de Madrid i al Museu Picasso de Màlaga , no essent exposada a Barcelona ja que com va confessar el director del MNAC, Pepe Serra, no disposava dels tres milions d’euros que costava l’exposició i ni el Govern ni cap institució del país va ser receptiva a les seves peticions d’ajut i finançament. I així ens va amb el nivell expositiu del país havent davallat de ser enveja d’Europa a uns nivells de tercera divisió, i el que és pitjor sense que es vegi cap esforç per retomar el vol.




No havia visitat mai la Fundació Telefónica que té la seva seu a l’emblemàtic edifici de la Gran Via , cantonada Fuencarral. Un edifici en obres de millora i que segons ens van explicar son per donar més rellevància a les activitats de la Fundació. Un edifici  que per dintre es prou atractiu amb una escala ben agosarada en el seu sentit arquitectònic, amb una bona escultura que li serveix d’eix i puntal. Les plantes inferiors son dedicades a activitats de caire multi-mèdia , mentre que la tercera planta està dedicat a l’espai expositiu , un espai de grans dimensions arranjat amb tota austeritat, amb sostre a l’aire i simplement panelat i dotat d’una il·luminació general de to neutre que permet una bona visió sense la creació de grans ombres ni la modificació dels cromatismes de les peces. Una estructura general quasi minimalista on llueixen de manera espectacular les més de dues centes peces que conformen l’exposició. Una exposició que de la mà del comissari Luis Pérez-Oramas  incita a una relectura del seu fer des de les obres catalanes de finals d segle XIX fina a la seva mort a Montevideo a 1949.



Una relectura establerta en diferents capítols:
1.- Barcelona (1890-1920)
2.-Nova York (19921-1929)
3.-Paris (1926-1932)
4.-Montevideo (1934-1949)




Capítols que en tots ells presenten el bo i millor de les seves obres ja siguin els seus treballs noucentistes , la meravella dels seus paisatges constructivistes , veritables exhibicions de sapiència pictòrica en aquesta mirada propera a un cert cubisme. I que dir de la seva iconografia estrictament constructivista en el que el teòric caos esdevé equilibri perfecte. Això per no parlar de les seves joguines en al que didàctica i art es donen la mà en perfecte harmonia, per acabar amb el ben poc habituals quadres reduïts a la dualitat cromàtica del blanc i negre en els que com bé diu el comissari de la mostra: Blanc i negre, llum i ombra conformen el pla de la superficie mentre que elements tubulars i la suggerència de misterioses profunditats crean una força orgànica, dintre d’estructures reticulars i ordenades.

Una excelsa mostra en conjunt de la que vaig dir en calent era una de les mes emocionats que havia vist mai, i n’he vist milers, afirmació que ara quan ja han passat uns quants dies em reafirmo en ella. Una exposició que demostra la importància de l’art i dels grans artistes , amb aquesta capacitat de comunicació de sensacions i sentiments que no té límits. Una exposició que si algú després de visitar-la no surt emocionat  ja pot tenir ben clar que l’art no ées per a ell.
Exposició que a més a més ve acompanyada d’un esplèndid catàleg que quasi esdevé catàleg raonat i que recomano ferventment la seva compra a tot aquell bon amant de l’art. ( compra que es pot realitzar mitjançant Amazon)



Igualment aquí deixo l’enllaç de l’informació de la pròpia Fundació Telefònica amb un acurat escrit que explicita i detalla amb tota solvència el que espot veure a l’exposició.

diumenge, d’agost 21, 2016

EXPOSICIONS D,'ESTIU 2.- CAILLEBOTTE, PINTOR I JARDINER




Diuen que les bicicletes son per a l’estiu i es podria afegir que també ho son les pintures impressionistes amb aquesta intensitat de color, frescor i natura que semblen acompanyar el sentiment distés d’unes vacances.




Sigui com sigui, el que està clar és que l’impressionisme és un reclam ben adient per a un públic generalista, amant de poques preocupacions pictòriques que troben en aquesta estilística un concepte perfecte per a sadollar les seves necessitats plàstiques i culturals. I no deixa de ser curiós aquest fet ja que ha  convertit a l’impressionisme en el més comercial dels ismes històrics, i costa recordar i reflexionar sobre el fet de que va ser una corrent revolucionaria i anti-estblishement que va voler, sense aconseguir-ho en aquells moments, dinamitar l’academicisme imperant, convertint-se en un concepte quasi marginal, sols recuperat per a la història de l’art mercès als elements especulatius comercials que es produïren als Estats Units que a  començaments del segle passat , i àvids de tot el que significaba Europa, van llençar-se a adquirir art europeu , i es trobaren que sols podien adquirir art “marginal” com l’impressionista ja que l’art oficial i oficialista era per encàrrec i no es trobava al mercat en gran nombre.
La compra massiva d’impressionisme per part dels americans li donà nova lluentor i provocà un a nova mirada amb reconeixement per part d’una Europa que l’hi havia fet refús absolut.

Cada vegada més , els museus depenen de les seves exposicions temporals per quadrar les seves xifres de  visitants i conseqüentment d’explotació, que cada vegada agafen més importància degut a la davallada de les subvencions.




La temporada passada va ser un mal any per el museu Thyssen , la seva exposició al voltant de la pintura americana del XIX, de la que podríem definir com “pintura del Far West”, que ara hem pogut visitar a Catalunya va ser un fracàs absolut del que cal refer-se. Caravaggio és una bona aposta però potser no suficient, d’aquí que la Thyssen ens presenti fins el 30 d’Octubre, provenint del museu impressionista de Giverny, una exposició en teoria menor per que en serveixi de complement a la de l’italià.  Aquesta no és altra que la que ens fa avinent el bon fer de Gustave Caillebotte, un dels més desconeguts , en el popular, dels artistes impressionistes i que ens mostra la seva alta qualitat i com el seu nom mereix molta més atenció de la rebuda fins ara.

Caillebotte és un impressionista , massa vegades considerat com de segona , a bon segur per el seu paper intermodal. Per un cantó per ser pintor i establir-se en aquest moviment, però per l’altre mecenes i col·leccionista dels seus companys, degut a que era home provinent de família rica. Un paper tan important que la donació de la seva col·lecció d’obres impressionistes va servir com a fonament del”Jeu de paume”, museu parisenc que va ser el primer en agrupar l’estilística, abans d’establir-se la col·lecció en el reconegut Museu d’Orsay.



L’exposició ara presentada amb el subtítol de “pintor i jardiner” vol aprofitar la seva relació amb el tema jardinístic i floral que l’apassionava i que va motivar una gran relació d’amistat amb Monet , l’altre gran impressionista dels jardins, de modus que quan adquireix una casa a Petit Gennevilliers es dedica a decorar el seu interior amb pintures de caire floral, reproduint les plantes que cultivava en el seus jardins i hivernacles. Una ressemblança ben viva amb Monet i les seves Ninfees.

L’exposició està dividida en quatre capítols, relacionats cadascun d’ells amb els lllocs en els que va viure: El París de Haussmann, les vcances a yerres, El Sena i els viatges a Normandia i el Jardí de Peti t Grennevilliers.



En el primer capítol ( Paris) se’ns ofereix la part més popular de la seva obra. Essent molt jove ( 20 anys) la seva benestant família es trasllada a viure al Boulevard Haussman  entre les places de l’Òpera i l’Etoile en el que és el nou París en construcció, és llavors quan desenvolupa la seva explosió juvenil amb aquelles mirades al contrast entre la burgesia del moment i el mon obrer que compartien espai en aquests moments de construcció. Son obres dispars en el concepte i la realització, al costat de característiques típicament impressionistes hi ha altres peces que cal enquadrar més en un realisme pictòric.



En l’apartat de Vacances a Yerres  es denota l’eclosió del seu contacte amb la natura el que fa que la seva obra respongui més estrictament als registres impressionistes amb qui manté una relació més intensa participant en la quarta exposició en la que és estovat per la crítica en especial per el seu abús del blau.


A “El Sena i els viatges a Normandia” apareix un altre element fonamental com és el de l’aigua. Caillebotte és un apassionat de la navegació, dissenya velers de gran qualitat i guanya múltiples competicions. Aquesta passió lògicament també es trasllada a la seva pintura amb diversitat de temes  de tècnica clarament impressionista, sens dubte la més adient a les seves necessitats i desitjos això sí amb pinzellades més simples i lleugeres, alhora que retorna al punt de vista un xic elevat de les seves primeres èpoques. L’ús de colors plans i desig realista crea unes atmosferes en certa part fredes i immòbils que ens reporten actualment a les obres del mateix caire de Hooper.


Finalment l’època del Jardí de petit Grenevilliers es concentra única i exclusivament en la temàtica floral i de jardins. Obres intenses i passionals, riques en paleta i amb pinzellades dolces o vigoroses segons s’escaigui . Obres que generen una certa sorpresa per el desconegut de les mateixes a nivell popular. Obres càlides i que es noten intensament viscudes, però que alhora estan establertes pictòricament sota un raonament funcional evident.

Un esclat esplèndid per acabar una exposició que no deixa de ser una sorpresa. No hem d’enganyar si diem que Caillebotte no deixa de ser un desconegut al costat dels que van ser els seus companys. Ara , després d’una exposició com aquesta podem establir que el seu nivell és de la suficient dignitat com per ser tractat com aquells altres noms que mereixen l’atenció de tots i que té obres de molt més mèrit que no pas les més conegudes al voltant del tipisme parisien.

Un pintor interesant , amb una exposició plaent i complaent, que es veu amb tot gust  especialment per que en quasi cap de les seves obres apareix aquell regust en certa manera rellapat que apareix en altres mostres d’artistes impressionistes, alhora que ens fa entrar en el camp de l’art ficció,pensant cap on hauria pogut anar el seu art si no hagués mort jove als 45 anys.

dijous, d’agost 18, 2016

EXPOSICIONS D,ESTIU 1. CARAVAGGIO



No puc ni vull negar que amb Caravaggio tinc una batalla pendent. No sé exactament per que però mai m’ha acabat de fer el pes. L’observació realista, el seu dramatisme i la potència del clarobscur en els que segons els entesos rau la mestria del seu fer no m’han acabat de frapar mai. He trobat sempre que el seu realisme dramàtic és massa efectista i fins i tot diria és molt “comercial” , entenen el gust de l’època,i en el que pertoca al seu clarobscur que practica magistralment, jo em quedo més amb el tenebrisme de Ribera.

Potser per això intento sempre superar aquesta dissonància que tinc amb ell intentant visitar i gaudir dels seus treballs, ja que estic convençut que l’error d’apreciació és meu. I és que així com em costa entendre que algun amant de l’art no pugui apreciar i estimar l’obra de Tàpies, entenc que un hauria de gaudir al màxim del fer de Caravaggio.

Per això vaig superar els dubtes i vaig decidir visitar l’exposició”Caravaggio i los pintores del Norte” que presenta el Museu Thyssen fins el 16 de setembre d’enguany, incloent-lo en la meva habitual marató expositiva de Madrid que realitzo any rera any en el mes d’agost, tot aprofitant la meva estada de vacances a Monreal del Campo ( Teruel) poble a on va nàixer la meva dona i que al costat de la tranquil·litat i benestar que produeix en mi l’estada , disposa del gran avantatge que fa que estigui a 1 hora de Zaragoza i a menys de 2 hores de València, i a dues hores i mitja de Madrid , el que em permet any rere any un periple expositiu de primeríssima qualitat.

Manqcant deu minuts per les deu, hora d’obertura del Thyssen , la cua ja eraimpressionat, a l’hora d’obrir ja girava  carrera de San jerónimo amunt (  a punt d’ienvaïr les corts espanyoles), el que demostra l’interés mediàtic que genera Carvaggio que fa que la cua sigui molt més potent que en exposicions tan importants com Antonio López o Hooper.

Validació d’entrada i cap a l’expo que malgrat la limitació d’aforament mitjançant entrada per temps està molt plena. Visita molt atenta i amb desig de trobar el feeling necessari, però res de res ,poc més de mitja hora després, visita acabada i desengany encara superior.

Ho lamento però no he sentit la sensció de  “ la proximidad física de la figura, el contraste entre luces y sombras, la expresividad del rostro o la ilusión de poder tocar el grupo de objetos en primer término: las flores, las frutas y ese magnífico jarrón de cristal en el que parece reflejarse la luz de una ventana… El impacto visual de esta original composición de Caravaggio, ‘Muchacho mordido por un lagarto’, se deriva de la combinación de todos estos elementos y, también, de la actitud sensual y provocadora del muchacho, con el hombro descubierto y adornado con una rosa detrás de la oreja. El espectacular escorzo, el gesto sorprendido del rostro y el ilusionismo del cuadro confieren a esta obra un carácter experimental con el que el pintor parece querer apelar a todos nuestros sentidos y con el que consiguió llamar la atención de los amantes del arte en Roma en una fecha muy temprana, entre 1593 y 1595; posiblemente, poco después de abandonar el taller de Giuseppe Cesari, donde se había especializado en pintar flores y frutas.” que explica la gent de la Thyssen.

Ans el contrari el fet de la comparança de Caravaggio amb els seus coetanis que queda perfectament explicitada en l’exposició mitjançant els seus diversos apartats: Els primers admiradors: Adam Elsheimer i Rubens, Artista y amanats de l’art: Quadri da stanza i quqdri d’altare. Hendrick ter Brugghem i l’’escola d’Utrech; Pintors francesos a Roma; Caravaggio a Roma;Nàpols i el sud d’Itàlia, els darrers caravaggios Una comparança que demostra la fidelitat permanent de Caravaggio amb els seu cànon malgrat l’evident versatilitat de les seves obres i alhora veure com diversos dels seus “deixebles” o millor dit “admiradors” son ben capaços de donar una volta més a la concepció del treball i mantenint realisme,  dramatisme i conceptes tècnics per generar uns treballs ben potents i per considerar.

Una expo que a bon segur deixara descontent , per el poc exposat , als fans de Caravaggio però que alhora és demostració de la seva influença com a artista capdavanterr que va tenir en el tot del món artístic de la seva època.

Una exposició formal en concepte i realització que em deixà més aviat fred i que no va servir per establi aquest feeling amb Caravaggio que vaig cercant de fa anys.

dimarts, d’agost 16, 2016

SALVEM AL REGIDOR FERNÁNDEZ


S’han acabat les festes de Les Santes, i diuen els santeros que han anat la mar de bé. Tots sabem que l’únic examen al que està sotmés el departament municipal de Cultura és la festa major local. Si va be, aprovat general i tira un any més., si no, vigila que les hòsties cauran de canto.
Diuen que han anat bé i  me n’alegro ja que així s’haurà acabat aquest veritable brainstorming fet públic de manera diària, simplement per demostrar l’activitat incessant del departament de Cultura i per intentar salvar així el cap del seu regidor Quim Fernández qüestionat per tots i per tot després del ridícul i trist affaire Viladomat.

Un salvem al regidor Fernández digne  d’una sittcom protagonitzada com a mínim per Joel Joan. Una sittcom en que cada capítol hauria de tenir el protagonisme d’una proposta.

Així en el primer capítol podríem parlar del desgavell Viladomat, aquell que ara diu s’han demanat obres, no importa quines ni de quin valor, per a tal de tapar el forat deixat per les obres de la vida de Sant Francesc que han volat a Manresa,
Uns obres que diuen s’han demanat però que , segons fonts ben informades i de certa rellevança, al MNAC no consta cap petició oficial de Cultura de Mataró.És clar que potser parlen amb Pep Serra, com es va dir oficialment en el cas primigeni, i no amb Pepe Serra, cap i responsable màxim del MNAC, i això comporta una certa disfunció. Una petició que alhora desautoritza el tot a Anna Capella , directora del Museu , que calla i cobra ,que per alguna cosa és professional.

En el segon capítol podíem parlar de la Nit de Cultura, aquesta festa que hem dit que farem l’any vinent, però que no tenim ni puta idea de com serà, a qui hem de destacar, quin serà qui faci de jurat , etc.  però és una idea que han defensat de temps diversos col·lectius i gent de la cultura , com el malparit d’en Pic, i a més estava en el programa electoral, del que caldria cumplir-ne algun punt.
O sigui que nosaltres llancem la notícia i després ja veurem, si sí, si no, o de quina manera.

I en el tercer capítol podríem parlar del desideràtum de cedir la promoció del màxim tresor cultural de la ciutat , la Capella dels Dolors, a turisme que aquests sí que en saben i tenen ganes de treballar.
El que passa és que la idea és tan increïble que pòster ni cola en una sitt com, però som tant capgrossos els mataronins que ves a saber.

Però com que a la tele les temporades son de 13 capítuls, calen més idees, a més disparatades millor. Esforçant-nos una mica alguna en podrem treure del museu de Can Marfà i de Torre Llauder,I Can Serra i ca l’Arenas dona fàcilment per a dos capítols més.

És per això que en aquesta  brainstorming per salvar al regidor Fernández jo afegeixo la idea de recuperar aquell concepte de fons d’art que G. Noè va fulminar malgrat els documents signats per alcalde i regidor de la ciutat de Mataró i malgrat estar en el programa electoral de tots ls partits.

Les patètiques lectures de Ca l’Arenas al respecte de la història artística de Mataró ha fet evident als ulls dels més ineptes , és a dir fins i tot a ulls de la gent de Cultura , de que Mataró no disposa d’un fons que permeti explicar la història dels protagonistes locals. I és obvi que aquest és un fet a subsanar. Per això vagi el meu recolzament a  rellançar el projecte d’un fons d’art local que representi de manera digne la nostra història . I a més vistes les possibilitats de Can Marfà, ja sigui en els espais actualment reformats o en altres com per ex, els que ocupava Televisió de Mataró, la col·lecció es tan possible de efer com  de visionar.

I potser després d’aquestes reflexions alguns de vostés es poden preguntar que està darrera del meu desig de recolzar aquesta campanya de salvar al regidor Fernández quan no som gens afins, ans el contrari. La resposta és molt fàcil. D’ençà Carmina Benito, som masses els que hem pensat que la regidoria de Cultura  era fàcil de millorar vist el malament que ho havien fet els antecesors. I ho vam pensar amb Graupera, amb Penedès i com no amb l’actual Joaquim Fernández. Però hem caigut tan baix  que no volem arriscar-nos més. Millor que continui Fernández amb les seves limitacions que han convertit a la cultura pública de la ciutat en una veritable vergonya, no fos cas que en vingui un de nou que el superi, encara que sembli del tot impossible.

O sigui que jo també m’apunto a la campanya Salvem al regidor Fernández