Bé està el que bé acaba.
I evidentment poder gaudir de l’obra d’Eduard Alcoy, tot recordant el
30 aniversari de la seva mort, és un fet remarcable del que tots hem d’estar
contents, malgrat que s’hagi produït després d’una negativa inicial, i
simplement com mostra oportuna per tapar el forat produït per les negatives de Ricard
Jordà i Pere M. Brasó, per raons diverses i oposades , a ser els protagonistes
de l’exposició compromesa per Cultura amb els plàstics locals per compensar el
seu abandonament habitual.
És important aquesta exposició , no tan sols per la vàlua i
l’interès del presentat, ans essencialment per què malgrat que Alcoy forma part
del Parnàs artístic local, el cert és que el desconeixement del seu ser i el seu
fer és majoritari, essencialment per dues raons. Per un costat pel fet de que
cap dels seus treballs estigui visible en les col·leccions municipals, a bon
segur per la lamentable i inexcusable absència d’obra seva en les col·leccions
públiques , mentre que la seva única obra pública ( mural Palau Josep Mora)
quasi ningú sap que és d’ell , i en segon lloc per que des de la seva mort
(1987) tan sols han estat tres les exposicions que s’han fet de la seva obra. La
primera a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana/ Riera (1992) , que un va
tenir el gran goig i honor de presentar, la segona la gran exposició antològica
(1999) omplint les sales de l’Ateneu Caixa Laietana, Museu de Mataró i Can Palauet
i la darrera , el passat mes d’Octubre , celebrada al Museu de Llavaneres, Can Caralt,
exposicions a la que es podria afegir el petit tastet fet en el 2014 en la mateixa
Ca l’Arenas en el cercle històric que es realitzà
Aquesta més que escassa presència pública , fa que sols
aquells que depassin amplament la
cinquantena i fossin afeccionats de ben joves, no en tinguin coneixement fora
de les referències essencialment orals, de la veritable dimensió artística i
personal, i molt especialment del que va significar per a la ciutat de Mataró,
la figura d’Eduard Alcoy.
Un desconeixement que ara en part es reparat per aquesta
exposició que malgrat les seves òbvies limitacions espaials i pressupostaries, que
no ha permès l’arribada d’algunes obres emblemàtiques, ni entrar en aspectes
complementàris, permet descobrir a varies generacions , la veritat creativa de
l’artista.
La mostra presentada amb el subtítol “Art i Encanteri (
1950-1987)” ha esta comissariada per la seva filla Rosa Alcoy, catedràtica d’història
de l’Art a la UB i gran especialista en l’obra del seu pare que coneix millor
que el palmell de la seva mà, fets ambdós que permeten una raonada selecció i
alhora distribució ambiental de l’obra presentada, que en aquest cas es
distribueix en 5 àmbits que ens permeten seguir l’evolució de l’artista des dels seus primers espais màgics, seguint
per la no figuració i l’expressió geomètrica, el grup Sílex i l’informalisme, l’autrisme
figuratiu, amb les seves metafísiques, realitats impugnades, apocalipsi,
ocells, caos i Bosch, amb parada especial a l’infern, per acabar amb l’època de
comiat que de forma clara i per incidir en el tancament del cercle es situa en
la primera sala al costat de les obres inicials.
Un recorregut no estrictament cronogràfic,
amb salts però sense fissures, que permet seguir i entendre la seva evolució
creativa i que alhora permet recuperar èpoques, com la de l’abstracció
geomètrica i l’informalisme, molt més desconegudes en les nostres contrades més
coneixedores de la seva etapa de mons màgics que corresponen a la seva estada a
la ciutat.
Passejar per l’exposició a més d’un gran plaer és un apassionant
aventura ja que davant de cada època, moment i obra , se’ns ofereixen reptes per
desxifrar la rotunditat filosòfica, simbòlica
i iconogràfica present en tots els seus treballs.
Eduard Alcoy és un artista peculiar . Ho és en la seva
obra a la que quasi tots hem encasellat
en el camp del realisme màgic , però sabent alhora que la seva obra és molt
més.
Certament la seva obra és inconfusible. Si col·loquem un dels seus
personals treballs en mig d’una multitud d’obres d’autors que s’hagin mogut en
aquests camps, la seva sempre serà del
tot identificable per la seva personalitat quan curiosament , i en aquesta exposició s’evidencia
prou bé, l’evolució d’Alcoy s’estableix en una síntesi i digestió d’innombrables
referències esdevingudes influències.
Aquesta gran capacitat de síntesi que l’apropa
a noms ben clars com és el cas De Tàpies i les avantguardes de Dau al set ( braus / toreros i altres obres dels
començaments). Klee, Viola, Millares ( en l’abstracció geomètrica i l’informalisme).
Picasso i Magritte en la renovació de la figuració, i òbviament el Bosco i els
surrealistes en al definitiva estructura del seu llenguatge plàstic.
Una síntesi que fa de la seva obra una obra que es pot considerar
surrealista, però no en el sentit més clàssic del concepte i sí en una vesant onírica
, però que alhora es vesteix amb l’estructura de formes arquitectòniques, amb
total equilibri conseqüència d’aquella abstracció geomètrica amb la substitució
de l’espai volumètric per la figuració.
Una capacitat de síntesi a la que acompanyen , com molt bé
diuen els experts en la seva obra, una gran capacitat literària i també una aposta per un apropament per el
concepte clàssic de l’art , tant el tema d’ofici com de pensament humanista.
Un component literari no tan sols d’apropaments als
literats, la presència d’alguns d’ells en les seves obres és evident i la plasmació plàstica de conceptes i poemes
també (“Grita el rojo com el cuchillo” de Goytisolo és per ex. l’eix de l’infern,
el darrer capítol de l’exposició). És un component literari ja que Alcoy ens
explica coses, quasi podríem dir que una història en cada obra , amb els seus
personatges, les seves passions i emocions. Cada quadre és una història i cada
bocí un capítol, essent apassionant intentar desgranar-la obra a obra. Amb
petits detalls i elements que salten de peça a peça per establir un ignot
lligam.
Unes històries de les més diverses lectures. El mateix Alcoy
m’explicava un dia que li agradava molt acudir a les seves exposicions i estar
atent als comentaris dels espectadors. Per un que encertava les meves intencions
, em deia, apareixien mil històries diferents , una bona part amb lectura
justament contraria a la meva direcció, però per altre costat sempre apareixia
alguna lectura que em servia com a font d’inspiració per a una nova obra
I no cal deixar de costat l’aspecte clàssic en l’obra d’Alcoy.
Clàssic en el fons i en la forma. Formalment Alcoy era un enderiat de la pintura
, com queda ben evident. I una pintura ben feta , amb domini de l’ofici i
perfecció en el seu desenvolupament. Una pintura estructurada en certa manera
en el cànon , encara que disbauxada en la realitat del seu onirisme. Però també
clàssica en el concepte de que l’art no ha de ser tan sols una plasmació estètica
de la realitat o de sensacions i emocions de l’artista i sí en canvi ha de ser una
crida constant en el conjunt de reflexions, dubtes en el context de la sempre
necessària crítica social que ha de pregonar l’artista si és que es vol considerar
com a tal.
Totes aquestes reflexions queden visibles en la passejada
per l’exposició que recomanem lenta i detinguda i en la que us recomaneu
presteu atenció a les peces inicials especialment
amb figures com la dels braus i els toreros (1953-54) que ens poden transportar
a Tàpies i al record dels apunts taurins de Hernández Pijuan per el Ciero. S’observa
la capacitat de reflexió personal davant el treball de diversos autors que clarament
influencien en el seu caminar i que
seran clarament digerits per la personalitat pròpia. Comencem a notar a Picasso,
Chagall entre d’altres i molt especialment a Klee que romandrà actiu en la seva
època de l’abstracció geomètrica.
Especial atenció cal prestar
l’època de l’abstracció geomètrica i l’informalisme ja que son claus per
esbrinar la concepció posterior i també per ser generalment la més desconeguda
de l’autor, amb obres tan cabdals i riques com el “Yellow Dog blues” ( 1955),
una de les seves obres essencials, veritable prodigi d’equilibri en una geometria
quasi musical en moments en que el jazz agafava volada no sols en l’obra d’Alcoy ans
en la modernitat artística barcelonina. Una obra en la que cal deturar-se en la
pell de la mateixa per gaudir de la multiplicitat geomètrica i cromàtica existent
en un homenatge suprem a Klee del qui traspua tota la seva sapiència. Això per
seguir amb les seves obres informalistes de finals de la dècada, de potència aclaparadora
, amb relectures de MIllares en el textural o de Viola en el gestual.
En el retorn a la figuració cal fer esment de l’homentage a
la Gioconda , al Bosco,el Crit i al parell d’obres en aparença menor que ens
retrotrauen a una evolució dels inicis en uns entorns màgics i maquinistes.la
planta superior queda evidentment marcada per l’impacte excepcional dels seus “Quatre
genets de l’apocalipsi”, que engloba en ells mateixos tota la filosofia vital i
pictòrica de l’autor. Quatre obres espaterrants
que abdueixen seduint per la seva
altíssima qualitat, essent inici i final alhora del concepte formal i
conceptual de l’artista.
Ben a prop i donant
inici a la fase més coneguda ens trobem amb “Àvila” un altre obra
excepcional que ens hauria agradat poder
visionar al costat de l’obra parella feta per Rovira Brull i que no fa tant va
estar exposada en les mateixes parets. A continuació apareix definitivament l’Alcoy
més conegut dels mataronins , l’Alcoy dels magnífics homes ventall, homes vaixells,
etc. i de tot el seguit de treballs que podríem qualificar com “desplegables”
amb caos, museus, barques de folls, i tota mena dels seus paradigmàtics
personatges , en aquest referència habitual al món màgic del Bosco,amb especial
atenció al món de dimonis, excel·lentment recollit en el darrera àmbit , en el
que el cromatisme vermell de fons, enlaira encara més la força i
intencionalitat de les obres presentades.
Tot per conformar una esplèndida exposició en la que
malgrat en la que posats a trobar algun
petitíssim defecte , trobem a faltar esment del que podríem qualificar com
creacions accessòries ,ja sols un parell de joies i escultures marquen la nota , deixant de costat tot el mon
de la gràfica , tant en el cas serigràfic com en el de cartells , especialment
els locals com el de Santes i altres esdeveniments que a bon segur haurien arrodonit
encara més aquest recordatori alcoià.
Com igualment , un petit recull de catàlegs i molt
especialment algun acte complementari més enllà de les visites guiades o
activitats infantils, com podria ser una conferència sobre l’autor i
principalment una desplegament al voltant e la importància d’Alcoy en el món
artístic i cultural de la ciutat , tant en el que d’influència artística com en
el seu paper de despertar a un art nou, la mirada tradicional d’una adormida
ciutat com era la Mataró quan ell hi arribà.
i com no, lamento que la mostra no s'acabi podent creuar el carrer i acostar-nos a la casa Coll i Regàs a on presuposso es manté la col·lecció del Tarot del que una peça si és present a l'exposició.
I per acabar no m’estic de fer esment una profunda , alhora
que aparentment contradictòria, reflexió que Francesc Miralles feia en el
catàleg de l’exposiicó celebrada el 1992 a la Caixa Laietana. Deia: “Eduard
Alcoy poc té de màgic, poc té de mediterrani: la seva obra desenvolupa
plàsticament les mateixes angoixes i incerteses que sentien i vivien un Werther
o un Kirkeegard”. Per pensar-hi
Un magnífica exposició d’obligada, repetida i detinguda
visita.
Felicitats
Les fotografies del post han estat extretes de la xarxa i poden no ser d'obres presents en l'exposició