Em dic Pere Pascual. Visc a Mataró. Tinc 73 anys, estic casat i tinc 3 fills i 3 nets. Estic jubilat després de treballar tota la meva vida en el camp de les anàlisi clíniques en la sanitat privada. Soc també en "PIC" i he estat durant més de quaranta cinc temporades exercint la crítica d'art en els mitjans periodístics de la ciutat. Intento aquí fer públics els meus pensaments d'allò que m'envolta, veig i sento.
dissabte, de maig 31, 2008
L’activitat expositiva mataronina sembla que funcioni parella al tema de l’aigua. Mentre durant força temps les activitats han estat minses i espaiades , ara de cop i volta en aquest intercanvi de mesos maig / juny ha esclatat de manera intensa tot oferint exposicions a dojo que anirem comentant en aquest espai.
De totes elles , i recomanant a priori la magnífica col·lectiva de “El Casament” que s’inaugura el proper dijous a la sala de la Caixa Laietana de la Pça Sta Anna , vull recomanar-vos fervorosament , - i no hi ha ironia en la paraula -, l’exposició “Art religiós del Museu de Mataró” , una magnífica exposició de la que si eliminem el pegat de Jordi Arenas , que no encaixa en res en el concepte de la mostra , esdevé una exposició del tot exportable.
En l’altra cara de la moneda s’hi troba la fredor de les exposicions de Ca l’Arenas, totes elles sense cap mena de trempera i la Mostra d’Art Jove a l’espai ”f” , una mostra que hauria de ser d’obligada i repetida visita per tenir ben clar que és el que no s’ha de fer mai si un vol exercir d’artista. Una mostra patètica amb un esperpèntic guanyador. Una mostra que esdevé medicina perfecta contra el restrenyiment. I valgui la reflexió conceptual com mai.
AMADEU CASALS
“Àmbit Zero” , el recentment inaugurat espai de la planta baixa de l’Ateneu presenta una quarantena de treballs del veterà auqarel·lista de Vilassar de Dalt , l’Amadeu Casals , en el que significa de retrobada amb Mataró després d’una bon grapat d’anys d’absència expositiva.
Casals segueix essent un mestre en això de l’aquarel·la. Un mestre en el concepte , en la tècnica i en el resultat final. Defugint de formes , normes ,estils, conceptes i concepcions Amadeu Casals fa llibertinatge del seu maridatge amb l’aigua i el color per oferir unes peces destrament creades en les que el gran protagonista és l’art en la seva arrel més íntima , la de l’emoció d’un creador que vols transportar-la a l’espectador per què aquest acabi l’obra eamb el seu sentit més íntim i personal.
Ara en aquesta nova mostra , Casals ha volgut defugir d’experiències més agosarades , cosa que lamentem i enyorem , dirigint-se a una mirada més amable , però no per això menys intensa, a uns raonaments pictòrics en essència més senzills, però que en les seves mans agafen nous camins i dreceres per ésser vibrants proposicions d’aquest concepte sempre tan rabiosament actual que ofereix.
La pintura de Casals segueix en aquest sentit viscut de la mateixa. Son obres de cinc sentits. I dic això que ja que son visualment atractives , tenen l’olor a pintura pintura , sonen al remor del que expressen ja sigui la tranquil·litat del mar , la tempesta més intensa , les seves composicions tenen un sentit tàctil del que és difícil defugir , i tenen el bon gust de l’art veritable.
Amadeu Casals un dels grans mestres de l’aquarel·la del nostre país i de tot l’estat , en una exposició de plaent i atractiva visita que un no ha de perdre, en les dues lliçons que ens deixa amb la mateixa , que van resumides en una paraula: “joventut” , la que atresora aquest jove artista ( Vilassar de Dalt .1930) que avui es retroba en plena forma , amb la seva petita capital.
Amadeu Casals.- “Finestra al mar”
“Àmbit Zero”. Ateneu Caixa Laietana.
Del 29 de Maig al 29 de juny de 2008
SANTI DOMÍNGUEZ
Queda clar que com que mai sabem si el tren que passa per davant de nosaltres és el bo o no . Moltes vegades el que cal és muntar-hi i ja tindrem tremps de veure com agafem el camí.
Vagi aquesta mena de prèvia davant l’exposició que Santi Domínguez presenta a l’espai Cap-gros , ja que coneixedor dels seus treballs anteriors i veure ara el camí que està encetant , queda clar que existeix una asincronia pictòrica que impedeix situar-los en el mateix raser ja que el principi creatiu ha canviat i força.
Santi Domínguez és essencialment figuratiu , amb una clara tendència al realisme. I dic és quan dintre de poc a bon segur hauré de dir “era” ja que ara està clarament en aquest camí del canvi.
Encara que la figura humana i la seva realitat segueixen essent eix motriu del seu treball, aquella recerca obsessiva d’un cert perfeccionisme d’aire clàssic que tant mal li feia ja que no disposava dels suficients coneixements tècnics per assolir-los , convertia a moltes de les seves obres en uns treballs estàtics i encarcarats que poc comunicaven.
Ara és nota en canvi que el domini de la llibertat regeix en el seu concepte creatiu. Sense renunciar , ja que no fa falta , al seus principis i a bon segur a tot allò que és actualment el seu idioma plàstic , Santi Domínguez ha capgirat l’entramat , ha fet despareixer l’afany per una teòrica perfecció, i és dedica al que ha de ser fonamental, comunicar emocions.
Per això la mostra actual de Capgros presenta dues cares , delimitades per un trencament més mental que no res , que fa que una miri a l futur i l’altra al passat. Ara queda en les seves mans , l’escollir quina cara és en realitat la seva. Per el que es veu sembla que la seva elecció va en el camí encertat , es queda el futur per esbrinar posicions.
Un futur que pinta a bé , per un artista que comença a fer-ho.
Santi Domínguez. Pintures
Espai Capgròs. Del 29 de Maig al 25 de Juny de 2008-05-31
EL TOT MATARÓ
Fa uns dies , una redactora del “Tot” ( Laia Bernaus) va mantenir una petita conversa telefònica amb mi, amb unes preguntes al voltant del projecte “Proposta Mataró. Fons d’Art”. Aquest dimecres em va tornar a trucar per demanar-me un parell de detalls que poc tenien a veure.
Esperava dons una petita nota al voltant del Fons deguda a la interpel·lació de CIU en un Ple municipal i en canvi m’he trobat amb un lamentable reportatge de tres planes farcit d’inexactituds , ple d’incoherències , escrit per algú que no ha entès res i que per fer-ne una correcció quasi caldria dir a la gent del Tot , que la setmana vinent expliquessin que calia donar-li la volta al mitjó i potser així n’encertàvem una.
Però no val la pena. Prefereixo ser optimista i tot pensant que només seran quatre els que llegiran tot l’article , em quedo amb un encertada ( felicitats) frase que encapçala una plana. Posa en boca meva ( i és cert) . “Mataró no és conscient de la qualitat dels artistes locals”.
Entenen però que tot l’article és un desgavell , no vull creure com a seves les reflexions del regidor Penedès. Prefereixo pensar que li han variat els conceptes com han fet amb el concepte general de Proposta Mataró.
I desitjo que sigui així ja que tot el que es posa en boca seva és mentida. I clar , pensar que qui mana a la cultura de la ciutat és una persona que no diu la veritat , és molt fort i jo no voldria fer-ho .
Encara que per esbrinar la veritat caldria començar per allà on s’ha de començar tot allò que no son els coves i potser el que caldria fer és que Penedès fes públic el seu projecte de Fons d’Art , el presentés als promotors ( cosa que no ha fet), l’expliqués als artistes i l’oferís a tot aquell que volgués afegir-se.
Però avui per avui l’únic projecte de Penedès es fer cas als tècnics municipals, és a dir dinamitar-lo i enviar-lo a pastar fang. I d’aquesta manera l’art de Mataró va com va.
Però que i farem. L’art de la ciutat va per un cantó i l’oficialitat va per un altra. Beneficència posa tots els ous a can Xalant i amiguets , mentre als altres només els hi queda ...
Qui dia passa anys empeny , i Penedès no cessa en l’afany de ser el pitjor regidor de Cultura de molts anys. Demà hi haurà temps per parlar-ne però la seva absència avui a l’homenatge a Paco Rodón després d’ensarronar-lo, usar-lo i fer-li fer perdre bona part del seu prestigi davant els artistes pel seu paper d’esquirol, és un fet que al menys mereixia avui el fer-li costat.
I que dir de la intencionada errada en l’Agenda Cultural , canviant de dia l’acte inaugural de “El Casament” , després de que l’experiència hagi hagut de trobar aixopluc de la Caixa Laietana , ja que l’IMAC no en vol ni sentir parlar d’aquells artistes que s’embruten les mans , com tant bé diu Patricio.
Ja sabem que mai es trencarà un Pacte de Govern degut a Cultura. Però bo seria que alguna vegada succeís. I si no , al menys caldria cridar a capítol a tan inepte regidor .
dimecres, de maig 28, 2008
Demà dijous , a dos quarts de vuit del vespre i a l’Espai Zero de l’Ateneu Caixa Laietana , tindré el gran plaer de presentar l’exposició “Finestra al mar” de l’artista de Vilassar de Dalt , Amadeu Casals, artista al que admiro i considero com un dels millors aquarel·listes no tan sols del país , ans també de l’Estat.
Temps hi haurà per parlar de l’exposició que jo us recomano ja de bell antuvi , però de moment valguin les línies que van dedicades a ell i el seu fer i que serveixen de presentació en el catàleg escrit de la mostra:
LA PASSIONAL AQUAREL·LA D’AMADEU CASALS
El xerricar del pinzell quasi sec en escatar la virginitat del paper, trenca el silenci en l’estudi de l’Amadeu Casals. Un gest potent distribueix la negra pinzellada que delimita espais. Ben aviat en segueixen d’altres llambregades que van confegint un agosarat entramat. Ara li toca al color entrar en la lluita. Espera ansiós en la bigarrada paleta i d’allà en el contacte amb l’aigua s’escampa obedient per ser nexe fidel en l’expressió acurada de les emocions de l’artista. L’Amadeu examina amb la seva mirada neta i tot acaronant-se la seva barba de llop de mar , somriu satisfet.
L’aquarel·la és la gran passió pictòrica d’Amadeu Casals que en les seves mans pren nova i actual volada. Lluny dels greus pecats dels aquarel·listes tradicionals, com ho son el no acceptar esmenes i aquest aspecte tou i acomodatici que tant l’ha devaluada, Casals en capgira conceptes i mitjançant els poders fonamentals de la seva pintura com son força , color i llum , l’enlaira al màxim rigor de la qualitat artística.
Una força impulsada des del gest, donant el ritme i la cadència adequada a cada visió. Un color exercint de mestre de cerimònies, emprat sense cap por i amb l’agosarament d’aquell que se’n sap dominador. Un color vibrant en el contrapunt , però també amorosit quan s’escau per trobar aquella espurna poètica i d’especial sensibilitat. Una llum sempre amb la intensitat adequada en aquesta constant referència mediterrània tan preuada pel creador.
Figuratiu en essència , ha sabut eliminar tot el deix anecdòtic per donar llibertat a unes obres que esdevenen fregadisses a una abstracció sensible i seductora. Però figuratiu o abstracte, o potser expressionista , impressionista , cubista , o.., que tampoc gasta manies en això dels Ismes. Amb aquarel·la, acrílics , col·lage..., Amadeu Casals ens ofereix passionalment tot el seu ventall de mirades exteriors i interiors amb aquella empremta personal que caracteritzant-les les identifica.
Art i passió , elements claus per aconseguir unes vibrants creacions generadores d’emocions per a tot visitant obert de ment i de mirada. Aquell posat que us permetrà gaudir amb tota intensitat del treball d’Amadeu Casals, un artista que es mereix com pocs aquest títol que amb tot convenciment li podem atorgar.
APUNT BEN OPORTÚ
El Pere Màrtir Brasó a més de bon artista és una persona del tot assenyada que fa poques , però puntual i encertades reflexions al voltant de l’art i allò que l’envolta. Ahir ho demostrà un cop més amb el comentari al post del Fons Miralles.
Com molt be deia , fa un any parlàvem d’espais destinats a la creació artística amb tot el tema de la Nau Minguell com a paradigma i ara en canvi parlem dels grans projectes arribats del cel .
Fa un any semblava que la cultura podia ser un element important en aquests anys de govern. Tots ens miràvem cofois en l’acte del Monumental , contents d’haver-nos conegut i de que algú ens fes cas, però.....
Ha passat un any , Cultura està en mans d’Esquerra , i el que és molt pitjor , en mans de Penedès , i del que es va dir , res de res.
És clar que hi ha un PAM , que a hores d’ara està quasi al cent per cent d’incompliment. I en ell Can Minguell.
Tot tenint en compte que ja estem a juny , venen Les Santes i les vacances , i llavors. En resum, que Can Minguell serà un punt del PAM 2009. Apostem?.
I ARA QUE FEM, REGIDOR FERNÁNDEZ ?.
Avui , en el meu forn habitual, Pg Carles Padrós , he agafat el programa resumit de la Festa Popular de Vista Alegre , el barri de Carlos Fernández , regidor quasi plenipotenciari amb poder en àrees tan concretes com “Participació Ciutadana” i “Política Lingüística”.
La festa està organitzada per la Comissió de Festes , dirigida per l’ Associació de Veïns del barri , que va estar dirigida pel mateix Carlos Fernández fins que va ser escollit regidor , i que després d’uns eleccions està dirigida actualment per una junta continuista.
No vaig a parlar del “programa” de festes , que m’omple encara més de raó en el meu pensament del sense sentit d’algunes festes de barri . La seva sola visió és tornar al túnel gris dels anys cinquanta , però...
Tampoc vull entrar gaire en el tema matemàtic , però està clar que si les festes van del 1981 al 2008 , vol dir que en portem 28, i per tant no és la 27 Festa Popular, és a dir que algú n’ha robat una. Però si la festa final es per acomiadar la XVII Fiesta Popular , vol dir que en el camí n’hem perdut deu mes.... O sigui que no cal entrar en xifres.
El que si cal entrar és en lletres. Tot el programa està escrit en castellà, això sí, amb un munt de catalanismes inserits que fa fredar .
Però és clar que en aquests actes col·labora , i força , l’Ajuntament de Mataró, i bona part dels actes , quan no la majoria se celebren en llocs públics. Tenint igualment en compte que l’Ajuntament de Mataró manté una normativa al respecte de l’ús del català en aquells fets i actes en els que hi participa.
Considerant que fa ben poc ( per Sant Jordi) va ser retirada per part de Presidència , una publicitat d’actes organitzada per el casal d’Avis del Parc pel fet de trencar el protocol degut a portar una estelada , crec que davant l’incompliment flagrant de la normativa en referència a la Política Lingüística de l’Ajuntament , el Sr. Carlos Fernández com a regidor responsable d’ambdues àrees ha d’obligar a retirar els programes de la Festa Popular de Vista Alegre per incomplir la normativa lingüística o en cas contrari retirar la col·laboració de l’Ajuntament en la mateixa.
Molt m’agradaria veure’n el resultat.
I també escoltar la resposta del regidor.
dimarts, de maig 27, 2008
Vull pensar que a hores d’ara el blat ja estarà al sac i ben lligat i sols la signatura mancarà per poder dir de manera oficial que el Fons Miralles es queda a Mataró.
Ahir dilluns a la tarda, estava prevista la trobada però va ser ajornada per raons d’agenda , presumiblement pel fet de la celebració per part del PSC del primer aniversari del nou Govern , fins avui mateix.
Així que era avui dimarts , a quasi tres quarts de sis de la tarda quan amb cara alegre , somrient i fent brometa , la comitiva formada per Montse López , Sergi Penedès , Francesc Miralles i una altra dona no identificada , presumiblement la secretaria de Miralles , enfilava el final del Carrer Sant Benet per dirigir-se als dos espais triats com a possible ubicació del Fons Miralles.
Encara que no s’ha dit mai públicament , estem en condicions de dir quins son aquests espais, com ja ho hem deixat entreveure en algun post . Es tracta de dos espais amples i diàfans , de tipus petita nau que tant es pot usar per petit ús industrial o en serveis , que es troben en l’illa entre els carrers Biada , Iluro i el Pg. De Ca l’Ymbern.
Un és de mida mitjana i l’altra més gran , - quasi el doble – depassant els tres cents metres quadrats. Els dos serveixen perfectament als desitjos de Miralles , que per el que sabem, és possible es decanti per l’espai més petit ja que disposa d’espai suficient, i a més disposa de plaça de pàrking . A més està envoltat d’ambient artístic, ja que en els seus entorns més immediats es troba l’estudi d’un conegut artista mataroní i en l’altra hi ha un reconegut industrial del disseny i la composició gràfica.
Aquest és l’entorn que avui ha visitat Francesc Miralles de manera oficial, tot esperant que d’igual manera hagi fet la tria. Ara sols en queda la confirmació i en ella seria de desitjar que les medalles anessin a qui pertoca i no a qui ha posat desgavells, inutilitats i pals a la roda, és a dir l'IMAC.
Oi que a tu també t’agradaria amic Perecoll ?.
EXPOSICIÓ
Segons l’Agenda Cultural i el Butlletí Municipal, el passat divendres tocava inauguració a Can Palauet. El títol “Mostra d’Art Local” , és a dir exposició del Fons “full” de Penedès, aquella que havia de comissariar Paco Rodon ( Amic Paco , com t’han ensarronat ).
Tinc per norma , a bon segur higiènica , de no assistir a cap inauguració de l’ IMAC , i per tant no vaig tenir ni intencions d’acostar-me a la mateixa , però sí que alguns artistes desitjosos de conèixer els noms dels esquirols ho van fer , tot trobant-se amb el buit.
Sortosament no hi va haver exposició. El ridícul de Penedès i la seva gent ha estat esplendorós. Ara caldria la justificació pública. Si amb premeditació , alevosia i molta mala llet, es van llençar les campanes al vol amb aquesta exposició per deixar ben clar a tots qui mana en l’art de la ciutat , és l’hora de disculpar-se.
Però està clar que no serà . Per fer-ho calen unes qualitats que en conjunt s’acosten a allò que és diu dignitat. Ara és el moment de demostrar-la.
Per cert , magnífic el comentari de l’Alberto Romero Gil. Tant trencar-se el cap per aconseguir titular les exposicions d’art contemporani , en canvi per una de plàstica , “art local” i vas que voles. quins co....
En resum, dignitat. Per aquells que no en coneixen el significat , podem dir que és molt fàcil de trobar en qualsevol diccionari.
PRIMER ANIVERSARI
Ahir la gent de plantilla del PSC celebrava el Primer Aniversari. Aquells que estem a la reraguarda ho celebràvem igual, - pensar en l’oposició com a guanyador em provoca mal de panxa -, però amb un esperit més seré , més imparcial, més crític i per tant molt més desencisat.
Aquest primer any de mandat no ha estat per tirar coets , ni molt menys. Ha esta un any de fer la viu-viu , madrecita que me quede como estoy , i qui dies passa anys empeny. És a dir , res que no es pugui esperar , vist qui disposa de cadira en el ple municipal.
Per els resums veig que Baron no va parlar de canvi generacional, fet que demostra la seva intel·ligència. En canvi va explicitar una llarga llista de mèrits , el que es altament preocupant.
M’explico. Si han fet tantes coses i els ciutadans en canvi estem observant una evident paràlisi de la ciutat , que passa?. El cert és que no trobo resposta. Caldria que algú dels bons amics que estan en govern gastés cinc minuts i m’ho expliqués , ja que de veritat no ho entenc.
Menys entenc encara apuntar-se com grans èxits els grans fets de Cultura: Miralles , Bassat i Shakespeare. Si no vaig errat , cap d’aquests fets son gestions del Govern. Son aconteixements que per diverses circumstàncies han estat ofertats a la ciutat i aquesta ha acceptat (faltaria més)però mai ha existit la prèvia. I no val excusar-se amb que a Cultura mana ERC. A Educació mana ICV i be es consideren èxits de govern les escoles i guarderies que s’han posat en marxa.
Queda dons pendent altra lectura. Cultura que semblava ser la gran aposta de Baron en aquest mandat es queda a zero. Potser per fer-s’ho mirar.
dilluns, de maig 26, 2008
Potser el fet no és tan difícil com sembla , tan sols seria qüestió de reprendre el principi en que s’establia el Fons d’Art i que diu . “ ... per tal d’aconseguir l’objectiu de reforçar les relacions entre els artistes de la ciutat i el Patronat municipal de Cultura, així com crear una relació estable i permanent de treball ...” i seguien els pactes acordats.
diumenge, de maig 25, 2008
La resposta en aquest cas particular és evident que té una lectura personal i porta el nom de Carlos Fernández, a bon segur el regidor més controvertit del consistori , capaç d’aplegar un bon grapat de fidels defensors i un altra de detractors , entre els que m’hi trobo, que no és que no el considerin capaç d’ocupar aquest càrrec , és que tenen el total convenciment que una ciutat com Mataró mereix gent molt més valuosa que pugui aportar quelcom més que la plena fidelitat com a mèrit de campanya.
El cert és que la gestió del canvi ha estat risible: Per un cantó,- i suposo que seré ràpidament desmentit- , hom va ple i ha estat tema de totes les converses que es va intentar convèncer a Núria Aguilar de que renuncies al seu dret succesori , desig al que es va negar. Conseqüències del mateix fer que li provoca la seva davallada en la llista electoral?. Ves a saber però potser d’aquí aquesta regidoria de Gent Gran , treta de la màniga i sense gaire sentit polític i menys pes específic.
L’altra, l’elecció de Carlos Fernández que segueix augmentant el seu pes polític ,- que Déu ens agafi confessats -, amb el que Baron i Bassas presenten una lectura que fa un xic de por. Sempre he cregut que la intel·ligència està en saber-se envoltar del millor. Fer-ho de gent que si més no haurem de qualificar com de poc valuosa, és voler assegurar-se la cadira i això sempre s’acaba pagant.
S’equivoca del tot Ramon Bassas en el discurs defensiu ( d’ell , de la decisió i de Fernández ) que presenta en el seu blog i que Baron en el seu diu que signa sense por. El seu error comença ja quan mentre el mon periodístic anava ple de la decisió presa ( convenientment filtrada ) es llençaven pilotes fora davant dels militants en reunió oficial. De nou el cornut és el darrer en assabentar-se
De veritat creu Bassas que “aquesta mena de canvis, massa centrats en debats nominals quant a l'anàlisi, són rebuts invariablement amb crítiques més o menys furibundes més fruit del prejudici que de cap altra cosa”. O és seriós dir :” són rebudes amb cavil·lacions un pèl obsessives sobre les motivacions més o menys obscures que tant agrada de veure”. Si de veritat així ho pensa , és que la manca d’anàlisi polític en una substitució com aquesta ha estat molt important.
No podem anar ara parlant de canvi generacional, diversitat de sensibilitats , la generació de la transició.... Ja sé que qui més em coneix , - la meva dona - , em diu moltes vegades que m’he quedat al maig del 68 , i el pitjor és que encara no m’he assabentat de que d’aquelles idees poc en queda. Potser sí i potser degut a l’edat que marca el meu DNI . em rebel·lo al canvi generacional, quan sols es fa per això per generacional i no per qualitat.
I aquí està la mare dels ous. Qualitat i eficàcia. I aquests son uns adjectius vedats en Carles Fernández que a bon segur en disposa d’altres però que jo i molts d’altres no li sabem veure per enlloc. I com que cal demostrar-ho , valgui fer una ullada a la seva gestió com a representant del PSC en el PMC de la darrera legislatura. És difícil per a no dir impossible , fer-ho pitjor .
Però el que em desil·lusiona és que sembla voler-se escampar una cortina de fum com per fer fonedissa tota la història. Divendres passat, en el programa “Objectiu” de l’Oriol Burgada a TVM , programa que de nou es recomano ja que paga la pena seguir-lo amb atenció , era divertit veure com Joan Salicrú , Joan Catà i Saül Gordillo , tots ells proclius i propers , a nivell personal i professional, amb les tendències del Govern Municipal, intentaven fugir d’estudi davant les escomeses del presentador que incidia en allò que tots sabem , la debilitat d’un Govern , fluix en la seva llista electoral i que s’escrostona davant cada canvi .
Just aquest dilluns , Baron celebra e acte públic al Centre Cívic del Pla d’en Boet el primer any de mandat. Estic convençut que incidirà en el canvi generacional. Ahir dissabte , en les paraules que va dir en l’estudi d’Albert Alís , ja va parlar d’aquest canvi i es va trobar que aquesta idea i en aquell lloc i moment no tenia res a veure , i feina va tenir per sortir de l’embolic.
Ja ho diu el poble : Qui val, val. I entre aquests que valen no hi està Carlos Fernández , regidor plenipotenciari d’una ciutat que mereix un quelcom millor.
dissabte, de maig 24, 2008
Avui aquest vespre , Mataró ha estat una mica New York. Al menys aquest era el concepte agradabilíssim per altra part que surava per l’estudi de l’Albert curull de gent i en especial curull d’amics.
L’Albert té un magnífic estudi , enveja de tots , dels pintors i dels no pintors , allà rera Valldemia tot començant, o acabant segons es miri , el carrer Argüelles. És un estudi que conec be i en el que hem tingut amples xerrades en tota l’elaboració del Fons d’Art. És un lloc on ja fa temps que l’Albert volia fer alguna cosa.
Ho tenia clar. A Mataró no hi ha sales comercials on exposar i en les sales institucionals sols ho pots fer cada quatre o cinc anys. Una vegada has exposat a la Laietana i tenint en compte que les sales municipals son regne vedat als artistes no contemporanis . I aquí va un repte a la gent que mana en ells, quants artistes plàstics d’aquells que vosaltres no considereu com a contemporanis han exposat en actes sales en els darrers cinc anys?. Jo sé el resultat però es tan penós per a l’art i a la ciutat que millor no dir-lo , encara que molt m’agradaria que aquestes dades les fes públiques l’IMAC .
Per això avui ha penjat els seus magnífics treballs en el seu estudi i ha convidat a hom. No ha estat un acte original. A Mataró per ex. ja ho havia fet en Perecoll al C.Pujol i amb les seves finestres al mar. Però ha estat un acte que ha permès observar a aquells que ho han volgut viure i veure, que l’art , aquest intangible element segueix interessant ,i que fins i tot els artistes , sers esquerps i individuals, han sabut estar a to i acompanyar i gaudir d’una vetllada enormement valuosa per a l’autoestima personal i col·lectiva.
Un dels assistents ha estat l’alcalde Baron, fet que cal agrair com es mereix i que el qualifica en aquest el seu afany per donar la rellevància que l’art mereix. Com home intel·ligent que és penso que haurà sabut copsar el missatge , aquell que parla d’art i de qualitat , que rebutja les efervescències de gasosa i que creu ferventment en la qualitat com eix fonamental de tota creació. Ara bo seria que en fes translació a la gent del Govern , en especial a aquells que corren per Beneficència, que per cert i com és habitual , norma i costum , han brillat per la seva absència, circumstància que altra vegada els desqualifica.
Avui , gràcies al gest de l’Albert Alís , la gent de Mataró ens hem sentit menys de poble i ens ha semblat estar a New York, però amb un gran avantatge , que aquí estàvem assaborint una copa de cava i allà ves a saber què.
Amb tot i per tot. Gràcies Albert i Moltes Felicitats.
CHIQUILICUTRE
Quan va començar aquesta famosa història , vaig llegir que el veritable nom pensat per la gent de “El terrat” era el que encapçala el comentari. Després van acceptar els suggeriments i el nom va canviar per arribar a aquell que aquesta nit ha dominat les pantalles de tot l’estat.
He de ser sincer i he de dir que he pecat. Havia assegurat que no ho veuria i no ha estat així. Quan la meva filla m’ha avisat de l’actuació he acudit a ser un cutre més en el nivell d’audiències. Ara, quan escric això m’informen de que la seva posició està més allà de la quinze de la classificació. I penso que Buenafuente deu estar partint-se de riure mentre no para de comptar els euros que entren a la caixa.
Avu a “El País” hi havia una magnífica columna de Vicente Verdú on reflexionava : “ La qüestió és si l’Estat ha o no de recolzar la cultura popular , entenent clarament per a tal tot allò que , sense importar el seu grau, agrada al poble, a la majoria de la ciutadania i no a l’élite tan exquisida com exigua de la població”.
Si més no tota aquesta història / histèria de Chiquiliquatres dona per forces reflexions , en un i altra cantó de la moneda. El que potser a vegades manca és saber en quin cantó està la cara bona i la dolenta.
Personalment estic en contra d’aquestes bajanades. Eurovisió serveix o no, ( està clar que no ), però si un decideix anar-hi , - chapeau a Itàlia que ha dit no -, s’ha de fer amb dignitat , és a dir enviant un cantant per fer la seva. Fer el joc al frekesme , o com s’escrigui , i generar negoci en base al mateix és tan vergonyós com lamentable.
Però un , volent o no, hi ha col·laborat essent un més en el llistat d’audiència. Son les obligacions de voler seguir la realitat del país. Encara que com avui em recomanava Baron , he visionat la versió Polònia /Llach ( amb Mataró a la lletra) i sens cap mena de dubte aquesta és molt millor.
Cutres o quatres, que més dona. Encara que la gent de l’art no podem pas alçar gaire la veu , que en la darrera Biennal de Venècia un dels representants va ser Ferran Adrià , que no deixa de ser un altra frekisme , això sí , amb glamour i totes les benediccions de la Guia Michelín.
dijous, de maig 22, 2008
Massa vegades hom creia que en adquirir una obra d’art , per humil, senzilla i modesta que es tractés , el comprador n’adquiria com una pàtria potestat i en podia fer el que li vingués en gana. I no parlem tan sols dels compradors particulars , i sí especialment de quan els compradors eren , empreses , institucions privades o el mateix estat mitjançant qualsevol de les seves múltiples institucions.
Diversos han estat els judicis , i les sentències , que han anat donat raó als creadors davant flagrants mal usos d’aquest dret de propietat absoluta , inexistent i a més il·legal. Ara sembla que definitivament no tan sols queda ben determinat , ans s’amplia aquest propietat legal donant a l’artista l’anomenat “droit de suite” amb el que tota revenda oficial d’una obra generarà per l’artista un benefici que anirà de manera inversament proporcional al cost d’un 0.255 a un 4%.
Aquest fet que incidirà poc en el comprador si afavorirà a l’artista en especial al jove i menys conegut , ja que els grans artistes disposen tots ells de societats que ja gestionen els seus drets.
És dons el moment d’estar a l’aguait. Aquells que ens passegem per les subhastes barcelonines , encara que sols sigui com visitants de les exposicions prèvies , ja estem acompanyats a veure obres d’artistes mataronines que surten al parquet. Ara , d’aquesta venda n’obtindran uns beneficis proporcionals al resultat final, fet del que ens congratulem ja que n’és acte de tota justícia.
PRESIDÈNCIA
TVMataró llençava ahir la notícia i Cap-gros se’n feia ràpid ressò . Carlos Fernández assumiria part de les competències de l’àrea de Presidència que havia deixat Esteve Terradas en abandonar el consistori local per ocupar càrrec parell a la Delegació del Govern a Barcelona. L’altra part quedaria en mans d’un Gabinet d’Alcaldia mentre que Núria Aguilar es dedicarà a la gent gran en una regidoria independitzada de benestar Social.
Tot en sí es ben noticiable i mereix una atenció que l’hora que marca el meu rellotge impedeix dedicar-li ( veure el Penya – Barça ha valgut la pena ) i que haurem de deixar per aquest cap de setmana.
Però sigui com sigui no m’estic de fer un petit paral·lelisme. En aquests dies tots hem escoltat comentaris al voltant de la famosa expressió d’Oriol Pujol qualificant de “casa de barrets” al Govern de Catalunya. No fa tant vàrem escoltar de boca de tan il·lustre personatge fill del seu pare , o potser filant prim , fill de la seva mare , parlant de Montilla com la bèstia grossa.
Dons bé , Oriol Pujol des de 1993 fins al final del poder del seu pare a la Generalitat, va estar acochat al departament de Presidència en diferents càrrecs ( Cap del Gabinet Tècnic . Dtor General d’Afers Imterdepartamentals. Director General del mateix i de Relacions amb el Parlament ).
És a dir , la gent del partit , la més barroera , la més primària , aquella que ataca a l’adversari pensant no que és un adversari i sí que és un enemic ( del lloc de treball és evident ) és a la que es destina lloc tan important i que es vicia de contingut per convertir-se en guàrdia pretoriana d’aquell que mana.
Si Baron és això el que vol, ha encertat del tot amb l’elecció de Carlos Fernández , i a més com deia un bon amic, si té feina ,encara que bruta, no és dedicarà al dia a dia , fet que la ciutat i tots agrairem. Però si Baron creu en un govern en progrés per tirar endavant aquest nomenament és un greu error.
Potser per això quan avui m’arribava un correu convidant-me a un acte el proper dilluns per celebrar el primer aniversari del nou Govern, em preguntava si de debò hi havia alguna cosa que celebrar i jo mateix em responia, fora del fet de que no manin els altres ( que seria molt pitjor), de celebrar , celebrar ..., res de res.
dimecres, de maig 21, 2008
“Quatre” és la mostra que cada any en arribar la primavera ofereix Caixa Laietana a quatre artistes joves ( o no tan joves si tenim en compte que algun depassa la quarantena ) en l’intent d’oferir una mirada a un art que podríem dir més fresc o menys acomodatici.
Fora del mataroní Màximo Almeida , del que en parlàvem en un post de fa uns dies , amb una obra afermada en el seu llenguatge peculiar i que be val una deturada visita , en la resta existeix una tendència excessiva per un decorativisme “modernillo” , en unes obres que a vegades cauen més en el que podríem de dir de botiga de mobles de disseny que d’una galeria d’art.
Àngel Martínez ( Barcelona 1966 ) redueix la seva presència a un teòric simplisme en el joc de les composicions. Objectes comuns i quotidians convertits en elements geomètrics per conjugar formes i volums que en aquest venen acompanyats de la presència del color , a la recerca d’un senzill tromple l’oeil que no provoca en absolut.
Envoltat d’una mirada a lo De Chirico , però en les seves antípodes en el que pertoca a concepte , Àngel Martínez fracassa en el seu intent d’aconseguir convertir els elements habitual en elements essencialment bells. I el seu fracàs està no en els objectes i sí en la seva mirada que vol ser freda i esdevé insípida , i que vol jugar a ser interessant quan en realitat és vulgar.
Tot en aposta absolutament fallida que ens transporta a una motivació pueril sense cap mena de transcendència
ART I DINERS
Diners els de Roman Abramóvich , el multimillonari ucranià mes conegut per ser l’amo del Chelsea que fa ben pocs minuts ha perdut la final de la Champions.
L’altra dia es va gastar ell solet 76.5 milions d’euros per adquirir un tríptic de Francis Bacon i un nu de Lucian Freud ( Benefits supervisor sleeping ) , amb el que aquest artista aconseguia el rècord de preu d’una obra d’artista viu.
Diners i paraules. I com no, Art. Tres elements que conjugats poden donar molt de sí.
dimarts, de maig 20, 2008
Benvolgut Jaume:
En un dia com avui no vull passar per alt el teu record. Estiguis on estiguis , a bon segur allà on descansen els bons artistes, m’agrada pensar que segueixes amb delectació el que passa per el mon de l’art d’aquí baix , llegeixes els comentaris del que s’escriu i al menys en el que per a mi pertoca , mantens aquell retolador verd per subratllar les paraules o frases que no et semblaven be i poder-les retopar en la primera conversa.
No puc negar que enyoro la teva presència , la teva passió vital per l’art i per la ciutat. Segueixo admirat amb les teves aiguades que ara , i amb comptagotes , de tant en tant aquests ... ( millor no dir la paraula, que tu eres senyor de correcció exquisida ) que manen en la que va ser la teva casa ens presenten de trascantó.
És clar que segueixen seduint-me els teus treballs de marines turmentades , en especial quan afegies aquells tons grocs, rosats o acarbassats, però segueixo pensant en la teva capacitat de les aiguades submarines , en aquells detalls de boira i pluja , en els retrats del Ferm , que mai ningú ha retratat com tu vas saber fer, en ...
Però ja ho veus . Avui ha fet vint-i-cinc anys que ens vas deixar i ningú ho ha recordat. Ni tan sols aquells que per obligació moral haurien de fer-ho. Però no t’importi, son uns malnascuts ( no rondinis , el que ho diu soc jo) però vull que et quedis amb el record de la gent de la ciutat que encara llueixen de les teves obres , que segueixen embadalits davant els teus mars tempestuosos , que...
I és que tu Jaume , vas ser en realitat un revolucionari. Un revolucionari benestant que vas saber fer entendre a la burgesia de la ciutat que calia anar un parell de passes més enllà i que en realitat això del realisme i l’abstracció eren dos camames per engatusar a incauts. Que la raó era una i sola.: el bon art.
Podria i voldria dir-te més coses però que et puc dir que tu no coneguis de primera mà. Simplement , i en dia tan assenyalat voldria renovar el sentit més profund del meu respecte i la meva amistat.
Amb tot el record, una abraçada de
Pere Pascual Martí , PIC II
PS.- Quan tot passejant per aquí et trobis amb el pare i ho comentis , dóna-li un petó i una abraçada ben forta. Li dius, encara que ja ho sap, que el trobo molt a faltar
“Jaume ha mort a les 13.18. Habitació 202 de l’Hospital. Ha sofert molt . Que descansi en la Pau de Déu”. (20.03.2008)
Avui fa vint-i-cinc anys que va morir en Jaume Arenas , el germà gran de la nissaga Arenas , el veritable artista de la família. Encara que la seva casa és ara el centre d’art del museu de Mataró , ni aquest ni ningú ha tingut la decència de fer-ne el més petit dels recordatoris.
Per això , per a la regiduria de Cultura , per els responsables d’art del PMC o de l'IMAC o com li vulguin dir, per els responsables del Museu de Mataró, per aquells que remenen a Ca l’Arenas i han fet una programació en l’oblit i per tots aquells que podien i haurien d’haver-ne fet memòria , vagi el meu sentiment de menyspreu més absolut.
dilluns, de maig 19, 2008
Ahir vaig ser un més del milers d’espectadors que respectuosament , per allà dos quarts d’onze, van acostar-se al receptor de televisió, van sintonitzar TV3 i varen disposar-se a escoltar al President del F.C.Barcelona que havia de desgranar raons, causes, motius i circumstàncies de tot el que havia succeït en aquesta maleïda temporada.
Laporta és d’aquells de silogismes senzills: Abans , la religió era l’opi del poble. Ara diuen que ho és l’esport. Si és així jo soc el “papa” d’aquesta religió peculiar que n’és el barcelonisme i per tant sempre tinc raó i la meva veritat és indiscutible quan parlo ex-càtedra.
Per això va rebutjar la roda premsa amb tots els mitjans de comunicació, i es va dirigir a TV3, avui per avui encara la seva ( demà serà la Sexta que ves per on la manega en J. Roures amic personal i soci de J.Cruyff) i va llençar el sermó exculpatori per ell , dirigint alhora tota la culpa cap avall , en una postura inacceptable com a persona i impresentable com a dirigent.
Però aquell que volia deixar de ser el gendre de .. i el cunyat de..., per que aquells fossin el sogre de.. i el cunyat de..., no ha sabut veure que la gent d’ara és del tot descreguda i que per tant no combrega amb rodes de molí, i menys quan el que et volen fer empassar son “pedretes” de l’alçada d’un campanar.
Per això avui tots els periodistes s’han llençat a la jugular per valorar com un suspens la seva representació d’ahir. I és que aquests que manen segueixen vivint en uns núvols . Ja pots guanyar la lliga que demanen la teva dimissió i et tomben el canvi d’estatuts (Calderon i R.Madrid) , o be et diuen que estan del tot al lloro i per tant no es deixen enganyar ( Laporta).
I potser és que l’opi del poble ja ni és la religió ni és l’esport i ves a saber quin és. Serà Eurovisión o Chiquiliquatre , o serà qualsevol reality show de ballarins , models, o gran hermanos a l’ús ?.
Sigui com sigui , el que cada dia queda més clar és que la gent no es deixa ensarronar així com així, per una il·lusió o un ideal.
I be estaria que els polítics en prenguessin atinada nota. I molt especialment la gent que dirigeix el PSC a Mataró.
CULTURA A MATARÓ
Oriol Burgada és un dels millors periodistes que hi ha a la ciutat. Crec que ens honorem amb un respecte mutu , i per el que a mi pertoca amb una admiració total.
Ara els divendres a TVM ( repeticions diverses en el cap de setmana) l’Oriol comenta amb la col·laboració de diversos periodistes locals el més important dels fets noticiables de la setmana .I ho fa apretant en el punt just per intentar veure el rerafons de la notícia.
Els seus col·laboradors també son primeres espases ( Joan Salicrú, Teresa Carreras , Betty Doñate , Oriol Debat , Judith Vives , Vern Bueno...) . Aquesta setmana estava amb Espartac Peran, Manel Roca i Albert Calls. Després de les oportunes visites al tema Casal de Cerdanyola i el salt d’Esteva Terradas , es va comentar sols apuntant-se , el tema de la cultura a Mataró.
Encara que discrepo del tot en el vot de confiança a Penedès , del que cada dia que passa sense fer les explicacions del tema Fons d’Art ( ni una paraula oficial per part de ningú després de més d’un més d’haver presentat la renúncia i amb preguntes de ple ) em cau més als peus , la resta de reflexions va ser demolidora.
Unes reflexions que mereixerien alguna cosa més que el silenci captiu d’aquells que manen en raó d’un pacte que dia a dia i de manera permanent s’incompleix de manera flagrant.
dissabte, de maig 17, 2008
Sempre es diu que malament rai quan s’ha de celebrar el “Dia de ... “ , el que vol dir que la cosa no rutlla. Aquest diumenge ( 18 de Maig) toca celebrar el Dia Internacional dels Museus i encara que sortosament el naixement d’un turisme cultural i aquest fenomen de l’oci cultural ha fet augmentar i molt les visites , bo és incidir en el que es pugui, a conèixer de manera més intensa aquesta antics magatzems de tresors , cada vegada més adequats a la visió actual, que són els Museus.
Per aconseguir-ho hom se les empesca de la millor manera en l’afany de guanyar visitants en un dia com aquest , i més enguany que en caure en cap de setmana permet realitzar unes més atractives variacions. Potser el que ha dominat en general , tal i com ja s’havia fet en altres anys , és allargar la vista fins més enllà de la mitja nit i aprofitar els espais per realitzar petits actes i actuacions que fossin esquers atractius per apropar al públic, que després ja seria la vàlua del mateix Museu el que faria la resta. Una idea realitzada generalment amb tot èxit.
Però , i a Mataró?. Dons bé , a Mataró res de res , fora d’una conferència vàlida sols per a entesos , celebrada ahir divendres a Can Palauet al voltant de la Pintura catalana del Barroc, dels Juncosa a Viladomat.
Que no entenen res aquesta gent?. Tant inútils son?. A Ca l’Arenas hi ha un magnífic pati per haver realitzat avui alguna activitat musical o teatre de petit format. El Museu disposa d’estris com per exemple llençar-se al carrer i realitzar activitats a la Pça de l’Ajuntament , o....
És tant l’estat de degradació de l’activitat museística local que en aquests dies els Museus de Catalunya trien una peça per destacar-la i oferir-ne individualitzada visió. El Museu de Mataró, gandul fins a límits insospitats , presenta un gravat de Goya de la mostra que ocupa la seva sala, així ni tan sols han hagut de remenar i triar.
Amb això està dit tot però mentre, aquests ganduls segueixen cobrant , - i no pas poc -, per que Mataró sigui la riota museística del nostre país.
PS.- Per cert el Museu més visitat de Catalunya és el del Barça. Amb això està dit tot.
EDUCACIÓ. IMMIGRACIÓ. INTEGRACIÓ
Tres paraules amb un clar accent i molt ben posat. Tres paraules difícils de lligar i més quan els mitjans que es disposen son els que son , és a dir minsos , i que obliguen a prendre mesures que moltes vegades son difícil de fer entendre a uns i altres.
Tres paraules que si no les sabem cuinar adequadament poden provocar un daltabaix important en la comunitat i arribar a punts , com per ex, els que hem vist en països ben propers i més potents , que dirigeixen a un cul de sac de quasi impossible sortida.
Parlo avui d’aquest tema ja que em sorprèn i molt que malgrat haver passejat per blogs de diferents polítics en lloc he vist comentada la notícia que m’alegrava el matí d’ahir , quan llegia el dur i queixós discurs del Síndic de Greuges alertant de que les coses no tan sols no es feien bé ans el contrari , caminant per una via que poc de bo podia aportar.
Però Rafael Ribó volia llençar un elogi , indicant aquells indrets que sí estaven fent els deures i que n’eren exemple a seguir. Tres ciutats eren les anomenades, Vic , Olot i Mataró.
Crec que és una notícia magnífica i que es deu en bona part a la gran tasca duta a terme per l’antic regidor Pep Comas , un home d’altíssim nivell, com ho demostra el càrrec de responsabilitat que ara ocupa, que va ser el gran ideòleg del pla d’escoles i escoles bressol que van floreixent any rera any per els diversos barris de la ciutat , pla d’actuació del que a bon segur viurà la ciutat durant uns quants anys.
Per això em sorprèn , i molt, que hagi pogut passar desapercebuda. Evidentment no hi faig cap segona lectura ( Pep Comas és d’ICV) , ja que sempre ha estat home de govern més que de partit , i Baron ha vetllat i vetlla molt per educació ja que és tema vocacional que l’apassiona, per el que crec que caldria explicitar iapuntar-se tots aquest èxit i disfrutar-lo tal i com és mereix.
Felicitats Pep Comas . Felicitats IME . Felicitats Mataró.
LA FORÇA DEL GOVERN
En totes les anàlisi efectuades al voltant del canvi produït en el Govern municipal , apareix el comentari de la feblesa del mateix degut a la fluixa llista electoral ( diuen uns) , pèssima llista electoral ( dic jo) , però l’anàlisi es fa sols en base al PSC , no tenint en compte la resta de membres del Govern.
En parlar de Pep Comas queda ben clar que la seva retirada de la vida municipal es nota i molt. No és que Conxita Calvo ho faci malament , ni molt menys , però el coneixement , el nivell de contactes , el domini de la situació, la visió de futur de Pep Comas , es troba a faltar i molt . I més quan el que queda és fluix però que molt fluix.
( PS.- Baron deu estar creuant els dits , demanant que ningú més faci fallida. La raó és clara , mirar els noms que segueixen en la llista és per tremolar del tot).
FESTES DE BARRI, UN NOU INCOMPLIMENT DEL PROGRAMA ELECTORAL.
Comença la temporada. D’ara en endavant cada cap de setmana tindrem un part de la ciutat celebrant la seva festa particular.
No en soc gens amant , per no dir que en soc bastant contrari , al menys tal i com avui per avui estan establertes , per això em va agradar molt la proposta de Baron de : “... incloure en la programació de cada festa de barri un element cultural que sobrepassi el propi terriotri del barri i pugui ser atractiu pels públics de tot Mataró “.
De moment a la primera , res de res. Pregunto a gent que es mou en aquest ambient i em diuen que si he begut. Que més aviat al contrari ja que enguany l’ajut municipal encara és més escàs.
És a dir , un nou incompliment del programa electoral de cultura. I van......
dijous, de maig 15, 2008
Encara que a corre-cuita , és tard , he tingut un dia a petar sense un segon de descans, no vull passar per alt aquesta mena de columna diària en que s’ha convertit el post del blog. Per això començo amb imatges de les escultures de Manolo Valdés.
Després de passejar-se per alguns indrets de l’estat han arribat a la barcelonina Rbla de Catalunya una vintena d’escultures gegantines de Manolo Valdés. Son l’aposta anyal per aquest art al carrer que organitza La Caixa i que l’any passat va tenir el protagonisme de l’escultor Igor Mitorajj.
Encara que oficialment la mostra s’inaugura en aquest cap de setmana ja quasi totes les escultures son visibles i el cert és que fan molta patxoca. En sí mateixa és una gran exposició que hauríem de recomanar a tothom , però aquesta recomanació s’accentua enguany pels afeccionats mataronins , i encara s’accentua més per Baron i Bassas , i no diem Penedès ja que tots sabem que aquest no pinta res.
Una recomanació a la que afegiríem una cinta mètrica per anar prenent mides. Diem això ja que quan Lluís Bassat parlava del seu Museu a Llavaneres , explicitava que tenia previst un gran passeig d’escultures que aniria vorejant la Riera, començant a la cruïlla de la carretera de Mata i acabant a les portes del Museu, i que per començar havia encarregat una escultura gegantina a Manolo Valdés.
Creient de manera absoluta en la paraula de Bassat , un somia amb aquesta escultura donant la benvinguda al Bassat mataroní . Potser per això cal la mirada i les mides dels responsables, i com no la mirada de tots els bons afeccionats mataronins que ja poden començar així amb el que podria ser un aperitiu d’entrada al Museu.
ESTEVE TERRADAS
Sorprès del tot estic amb el meu post en referència al nou lloc de treball de l’Esteve Terradas que motiva la seva desaparició de la política mataronina.
Sorprès per aquesta certa unanimitat en el comentaris si fem ullada a allò que s’ha escrit per arreu. Una unanimitat que esdevé quasi absoluta quan en parlar de futur hom parla del fluix equip del PSC per mantenir la legislatura. Un concepte , el de llista pèssima , que va servir per anatemitzar a molts , entre els que em trobo , en aquella coral de palmeros encapçalats per les JSC que amb el temps han passat al silenci més absolut. Un silenci que no vull estar-me de dir han trencat amb una nota en referència al cas Casal de Joves de Cerdanyola que els hauria d’avergonyir de totes totes.
El voler salvar l’insalvable , - la postura municipal i molt especialment la de la regidora Barrera -, obviant Xerinola , el que és, el que ha fet i el que representa, els situa de nou en el lloc que es mereixen, el de la marginalitat més inútil.
I per favor aquesta vegada que no es molestin en post i comentaris. No van ser capaços de donar la cara quan calia i ara ja no val. Les JSC de Mataró és un veritable tumor en l’entorn de l’organització que no tan sols malmet amb la seva pressió a tot l’actiu municipal ( una gran majoria de votants socialistes mataronins no voldríem a Fernández i /o Barrera ni tan sols a la junta de la nostra escala) ans també impedeix que gent “normal” , amb il·lusions de noves aportacions , sense cercar cap poltona a canvi, s’acostin a la política per revitalitzar-la i eliminar a tants paràsits.
I qui es vulgui donar per al·ludit que ho faci. Segur que anava per ell.
dimecres, de maig 14, 2008
Fa temps que corre per la ciutat un acudit dolent encunyat per l’oposició. Diuen que quan E.T. ( Esteve Terradas ) passa per davant l’Ajuntament no pot més que aixecar el dit i dir allò de “Mi casa”.
L’acudit es dolent i està en aquella franja de la indolència ja que ni té gràcia , ni es barroer , ni arriba a tenir mala llet , però té un punt trapella, ja que certament després de més de mitja vida trepitjant Riera 48 des d’un o altra pedaç del poder , la figura d’Esteve Terradas forma part important de la història de tan venerables pedres.
La noticia de l’abandó de la Política municipal per part d'Esteve Terradas i fer salt amunt ( i quedi ben clar que dic salt i no patada ) per ocupar-se dels espais que tant be domina a la delegació del Govern, ha estat en part una sorpresa , però una sorpresa que no ha deixat indiferent a ningú, ja que per bé o mal tots el trobaran a faltar.
Terradas és com Gatusso, Makelele o Baquero. No arriba a la gent , la foscor del seu joc fa que massa vegades no s’entengui , aconseguint fins i tot crespar a l’afecció , però en canvi gaudeix de tota la consideració de l’staff que el considera indispensable.
Terradas forma part d’aquell nucli dur d’homes de partit de fidelitats insubornables. Dominador de la sala de màquines , aparenta un posat gris però sap que en les seves mans existeix el control, que dit d’altra manera significa el poder , que exerceix de manera sistemàtica sense que li tremoli la mà en un tarannà que pot arribar a acceptar allò de que el fi justifica el medi.
Home de partit , comissari polític , controla a uns i als altres ( l’oposició) no permetent cap variació de l’ortodòxia, el pacte o el que calgui a fi d’aconseguir uns objectius polítics ben marcats.
Per això la seva marxa afebleix el poder que no disposa de recanvi pertinent, ofereix descans a l’oposició, i especialment allibera a molta gent del mateix Ajuntament que el tenien com el “coco” per la seva rara habilitat en esbroncar sense mesura, tenir un concepte molt baix del que significa respecte a les persones inferiors en l’escalafó i exercir una evident tirania ( a bon segur en raó de la seva feina) en tot el que pertoca a la referència exterior que , i ho dic amb absolut convenciment , ha pogut perjudicar diverses vegades la imatge exterior del consistori mataroní.
Però si amb la seva marxa deixa un buit molt important en el partit, en el que pertoca al Govern provoca un cert desballestament difícil de corregir.
Si queda clar que Baron , Bassas , Romero i López son intocables en els seus llocs , que Batista per obvies raons no pot fer més del que fa , queden per ocupar el lloc Esteban, Melero, Barrera , Fernández i Pera.
Podríem descartar a Esteban ( per especificitat del càrrec) i a Pera en mig del canvi a Institut. A Barrera per la seva evident incapacitat , intuïda abans de les eleccions i demostrada amb escreix en el temps del mandat. Queden dons Melero i Fernández.
Aquest darrer és essencialment home d’aparell i com a tal ja és secretari del grup municipal socialista , però o es gira com un mitjó els condicionaments de l’àrea o no lliga ni amb Super-Glue , ja que cal recordar que actualment Terradas ocupava l’àrea de Presidència amb poder sobre Comunicació, Política Lingüística, Civisme i Nova Ciutadania, elements tots ells difícilment enquadrables amb el perfil del regidor. I quasi parell el cas de Melero, encara que certament disposa de més coneixements , més bones relacions i essencialment més capacitat que no pas Carlos Fernández , home molt d’aparell i absolutament de res més.
Quin ha de ser dons el paper de Núria Aguilar ?. Tots sabem que d’haver-se assolit el regidor dotze , ella seria actualment regidora de Dona , fet que s’agrairia de totes totes però, i ara ?.
Serà per ella el càrrec de Terradas?. Variarà el cartipàs i es crearà la regiduria de la Dona?. Tindrà un altra destí?. Moltes preguntes sense resposta potser inclòs per a ella mateixa, ja que cal recordar que Núria Aguilar ocupava en totes les apostes un lloc més avançat en les llistes , del que va ser descavalcat per Esteban i Barrera que l’avançaven en el lloc davant la sorpresa i indignació de la gran majoria de simpatitzants i militants , aquells als que no es pot qualificar de llepaculs, sabedors de que la causa de la seva baixada tenia fonaments personals degut a una decisió íntima que res tenia a veure amb la política.
Arriba dons el moment d’apostar. Quin serà el resultat final?. Sigui el que sigui quedarà clar que amb els vímets de que disposa el PSC és absolutament impossible fer un Govern amb cara i ulls , i ens haurem de conformar amb un govern dèbil o el que és pitjor , amb una qualitat baixa per una ciutat del pressupost i el nombre d’habitants ( i problemes) com ho és la nostra.
Però lamentablment això ja es veia molt clar quan es va presentar una llista de tan baix nivell com la que va ser presentada a les urnes.
O, no?