REFLEXIONS

Que Javier Marías diu les veritats del barquer no hi ha dubte per més mania que alguns li tinguin per no ser d’aquí i no acabar de combregar amb el “procés”. Però sigui com sigui les diu tan clares i profundes que generalment  és difícil refutar-ho. Com avui en aquest article de EPS que us aconsello amb tot plaer.

MIRA LO QUE HAGO

No por sabida la situación, impresionaba menos la fotografía que ilustraba el reportaje de Guillermo Altares del 1 de octubre en este diario: una patulea de sujetos ante La Gioconda, en el Museo del Louvre. El batiburrillo es tal que cuesta individualizarlos y contarlos, pero creo que son unos treinta (más no captaba el objetivo, pero seguro que más había), de los cuales sólo tres se puede asegurar que estén mirando –intentando mirar, mejor dicho– el pequeño cuadro. Mirándolo de veras. El resto está dedicado a hacerle estúpidas fotos con sus estúpidos móviles. Aún habría sido posible una imagen más escalofriante o deprimente, por lo que relataba el reportaje: la de una patulea equivalente dándole la espalda al famoso retrato (no muy atractivo, según mi criterio) para hacerse un selfie en el que se viera a cada visitante con la pintura al fondo, como adorno. Las últimas veces que estuve en esa sala, hace ya años, el panorama era desolador, pero no tanto. La gente se agolpaba ante La Gioconda –no recuerdo si se permitía fotografiarla entonces–, mientras desdeñaba uno o dos cuadros más de Leonardo da Vinci que se hallaban allí mismo, no digamos las maravillas de otros maestros repartidas por el museo. Pero al menos la marabunta no daba la espalda al objeto de veneración superficial, es decir, la “obra maestra” no había pasado a ser un mero escenario, un mero decorado de lo verdaderamente importante: uno mismo.

Es innegable que una de las causas de la imbecilización del mundo es la publicidad; que la humanidad lleve décadas sometida a ella –a un perpetuo bombardeo de ella– ha traído sus consecuencias. Mucha gente quiere ser cada vez más como la gente de ficción (y cretina) de la mayoría de los anuncios televisivos, y éstos han popularizado dosslogans particularmente nefastos: “Yo estuve allí” y “Este es un acontecimiento histórico e irrepetible”. Se considera “acontecimiento histórico” cualquier chorrada; desde la entrada de una tonadillera en la cárcel hasta la primera vez que Messi sale al campo disfrazado de senyera. Y sí, claro, todo es “histórico e irrepetible”, también este trivial momento en que yo escribo este artículo, pero a quién diablos le importa tamaña insignificancia. A cada individuo que presuma de “haber estado allí”, sea “allí” el Camp Nou con Messi vestido de bandera o la caída del Muro de Berlín en su día, habría que contestarle con crueldad merecida: “¿Y? ¿Tuvo usted alguna influencia? ¿Habría dejado de suceder la cosa si se hubiera ausentado? ¿Es usted mejor por haber formado parte de una masa? ¿No sabe que por televisión millones han visto lo mismo y podrían afirmar haber estado también allí, aunque no fuera cierto, y contarlo probablemente con más detalle?” Supongo que para combatir esta última pregunta están los selfies: “He aquí la prueba, véanme con La Gioconda como ornamento, o con el Adán de Miguel Ángel y su dedo”. Pero claro, resulta que la Capilla Sixtina recibe actualmente 22.000 turistas diarios, y nunca hay menos de 2.000 personas allí congregadas, una permanente muchedumbre. ¿Qué más da que esté usted ahí, sin mirar los frescos, si su supuesta “unicidad” la comparten millares a diario?

Todo es raro y contradictorio hoy en día. Demasiada gente ingenua se ha convencido de que cosa que cuelga en las redes (Facebook, Twitter o lo que sea), la va a contemplar el universo mundo, cuando lo más seguro es que pase tan inadvertida como las sesiones de diapositivas a que antaño se sometía a cuatro amistades cuando nuestros padres volvían de un viaje, o como los comentarios que se hacían en el café ante los compinches habituales. La gente está demasiado ocupada colgando sus fotos y lanzando sus tuits para molestarse en ver o leer los de los demás. El lema de nuestro tiempo debería ser: “Cada loco con su tema”, y el único tema –y de todos– es uno mismo. “Mira lo que me voy a comer”, y envían foto de un plato. “Mira dónde estoy”, y envían la de un vertedero o una puerta o la espantosa estatua gigante de una rana en el Paseo de Recoletos (ya hablé de esa afrenta). “Mira con quién estoy”, y arrojan la de un locutor o caricato con los que se han topado en la calle. “Mira lo que estoy viendo”, y ahí van sus selfies ante La Gioconda, proclamando que pueden estar viéndola, pero desde luego no mirándola.

Todo esto recuerda a los niños pequeños que precisan la constante atención de la madre o el padre: “Mamá, mira lo que hago”; “Mira, papá, ahora sin manos”. El niño necesita testigos para asegurarse de que efectivamente está en el mundo y existe (todavía se está acostumbrando a la novedad, y requiere confirmación incesante: ¿verdad que no soy una figuración, pues hago cosas y las veis?). Esa inseguridad inicial solía pasarse, y bastante pronto. Ahora da la impresión de que no se pasa nunca, de que las personas exigen contar con espectadores y espejos de todas sus actividades, hasta de las más vulgares. Un síntoma más de la creciente e inacabable puerilización del mundo. Uno se pregunta a veces si quedan muchos individuos capaces de disfrutar de algo sin ser contemplados en su disfrute. De un paseo, de un paisaje, de una obra maestra pictórica que no sea banalmente célebre, de un edificio o rincón en el que uno fije la vista por su cuenta, sin que se los hayan señalado una página web o una guía. Si queda algo autónomo y que se aprecie en sí mismo, y no como decorado de nuestro insaciable narcisismo.

LA CRITICA DE ARTE COMO REDUCTO DE ALGUNOS IGNORANTES.

Quaranta temporades de crític donen per molt. I en aquest molt hi ha moltes coses bones , la majoria, i moltes garrotades , a bon segur merescudes.

I si les garrotades son publiques , els reconeixements al bon fer acostumen a ser privats , cosa que no em molesta en absolut , ans el contrari. Per això, m’ha sorprès, i molt , l’encès elogi que ha fet públic en el seu blog l’artista Rafael Romero després de la meva crítica a la seva exposició que està vigent al Col·legi d’Aparelladors i que us recomano amb tot plaer si és que encara no l’heu visitada.

No coneixia de res a Romero i vaig parlar amb ell no més de tres minuts en el dia de la inauguració. Potser per això la meva sorpresa davant unes reflexions que m’han fet enrogir en llegir-les i que ara vull reproduir aquí. I ho faig per orgull propi i satisfacció personal davant un reconeixement tan inesperat com exagerat, malgrat l’aparença negativa del titular.

PERE PASCUAL MARTÍ. LA CRITICA DE ARTE COMO REDUCTO DE ALGUNOS IGNORANTES.

Hace escasamente unos días que se produce en mi vida un encuentro, grato y satisfactorio, con un gran crítico de arte, Pere Pascual y resulta que en su crítica hacia mi trabajo, me encuentro “rara avis”, un cofrade de estas dimensiones del ánimo del ser, del análisis del devenir de la existencia, del hermanamiento en las músicas que comportan el rasgar de los pinceles en el lienzo, de la simplicidad de los bellos jardines iniciáticos en los que cansados depositamos el alma sumergiéndonos a la vez en los estanques de la belleza del pensamiento, del vencimiento del miedo, la superación de la cobardía y la intolerancia, los edenes alcanzables que llamamos arte cuando somos mortales y se llaman plenitud en cuanto trascendemos.

Este amigo, ahora ya amigo, sabia pluma, correligionario, dibujante de nubes y sueños, resulta ser el profundo ejemplo de sensatez en cuanto a que mientras la gran mayoría de críticos recorren los estrechos caminos del arte , convencidos en evolucionar desde una gran atención hacia la fenomenología de lo mercantil, de lo comercial, en el “tener”, en la objetualización como valor, en la “cosificación” de la obra de Arte, pues bien, a él, lo sitúo, leyendo sus generosas líneas hacia mi humilde trabajo, y muchas otras críticas que encuentro en su cuidadoso blog, en lo estrictamente poético, serenamente en su poésis, en la obra de arte como proyecto sensible, intelectual, conjunto de introafecciones, negación de la perversión y a la vez enfrentamiento hacia la idiotez de los tiempos presentes.

Azotea muy bien amueblada, la mayoría viven en las carsticas oquedades del subsuelo, este con sus dedos acaricia las estelas que dejan tras de sí los aviones que nos invitan con su elegante planeo a la ensoñación en el distanciamiento en el tiempo y el espacio. Alquimista de elípticas sinopsis, carnes bien curtidas y bien embalsamadas.Expresión económica que no escueta, asepsia semántica, retórica comedidamente potente, poliedro existencial sumido en aventuras ,“necesario”. 

Ante semejante descubrimiento, a uno, no le queda otra opción más que el regocijarse y como se hace en el tantrismo budista, expresar el agradecimiento en las diez direcciones del universo y en sus tres tiempos: pasado, presente y futuro, y que esa satisfacción se expanda y llegue allí donde haga más falta. También podríamos plantar un árbol deseando su rápida fructificación como en las tradiciones chamánicas o simplemente escribir como en Japón nuestros deseos y anudarlos delicadamente a sus hojas, y que el viento expanda tanta emoción.

Este crítico, es gloria bendita, pues el que escribe está muy pero que muy aburrido de tanta mercadería barata en la crítica del arte, cansado de verles “el plumero” a tantos relatores de eventos, serviles títeres de las modas al servicio del monstruo neo-liberal.

Así leo las críticas de este buen amigo, jardinero fiel, y concluyo que irremediablemente para escribir, hablar, ensayar sobre arte, se debe partir de un corazón artístico, y si ello no es posible al menos de un corazón noble, motivado sin la menor duda en la honestidad. En este caso se cumplen claramente ambas circunstancias.

Heroicidad también sin duda, en cuanto a que sus textos son declaración de guerra a la manipulación y a la ignorancia, al arte- sistema desarraigador, su percepción se subordina al arte-humano, al ser, al viaje ontológico del “otro” siendo a la vez el de él mismo. Y heroicidad a la vez en la dificilísima conjugación de todo aquello que resulta molesto hacia toda esta malicia de mundo que incide con todas sus fuerzas en el hecho de que los entes pensantes dejemos de pensar y nos limitemos a la pobreza del producir y el consumir.

El crítico, este crítico, es pintor, escultor, dibujante y grabador, poeta, músico, declamador, filósofo y tantas otras cosas que hacen que pueda escribirnos y describirnos este universo mandálico que es el arte. Y como creador que es , loa la creatividad, y como destructor que también lo ha de ser, destruye aquello que carece de dignidad y supone engaño, fraude, y servilismo.

Mi emoción ante este descubrimiento, es que aún quedan críticos de arte que hacen bien su trabajo. Y ¿Cual es el trabajo de un crítico de Arte?. Yo, opino, que debe ser el de convertir, desde las valiosas facultades humanas de la razón y la emotividad, el arte en objeto de conocimiento por encima de objeto de mercado, y en ello dignificar el papel del artista, como entidad cultora, sensibilizadora, crítica, transformadora, incluso transmutadora. Y también debe el crítico denunciar a quien se aleje de estos “éticos” parámetros tan propios de la necesaria fraternidad y concordia humana.

Pero quedan torres muy altas que debieran caer. Puedo hablar de ello, pues lo he vivido en mis carnes en estos más de veinticico años de aventura artísticas, y puedo decir que la mayoría de críticos que he conocido, por haber escrito sobre mi trabajo, o en general por seguir sus crónicas periódicas, no han sido más que personajes, a la altura del betún, controversia al crítico de “moral abierta”, el amigo al que me refiero. Así puedo decir en mayúsculas que hay críticos cuyos trabajos se realizan simplemente y sin conocer al artista en un visualizado fotográfico de sus obras en un catálogo. Otros cuyo trabajo, además de sus minutas y dietas pagadas por el medio para el cual escriben, exigen obra del artista a cambio de su pluma, puedo hablar de colecciones importantes de arte contemporáneo conseguidas a través de esta vil práctica en manos de al menos de los dos grandes monstruos sagrados de la critica en Cataluña. Puedo señalar igualmente pues los conozco, que hay críticos que escriben océanos de tinta en numerosos medios tan solo por su afiliación a ciertos partidos políticos en el poder, favoritismo, tráfico de influencias sin duda...

¿Dónde está la moral, la honestidad, los sentimientos?. ¿Porqué entrar en estas dimensiones humanas, si se carece de ella?.
Satisfacción porque un poeta escribe sobre poetas, un pintor escribe sobre pintura, un ser humano escribe sobre el hombre.

Y dejamos de ser “cosificados” y subordinados al mercado, a la política, al ignorante. Y lo escribo muy claro, en base a lo que siento y a la experiencia, sobretodo dirigiéndolo a quien lo pueda necesitar en lo reflexivo, también pensando en mis alumnos, pues en muchas ocasiones escribo este tipo de líneas en el interés de favorecerles y animarlos, en este caso, categorizando que en muchas ocasiones, las críticas negativas respecto a una obra de arte, pudieran ser entendidas como “un regalo” viniendo de quién vienen.
Ojo con la crítica de arte o “no es oro todo lo que reluce”. O tal vez decir, que en muchas ocasiones la crítica del arte es reducto de los ignorantes.

!Ánimo mi querido amigo, jardinero fiel, crítico noble¡. Escribo en mi agenda tu nombre en lugar destacado.
Desconfiar de ciertos críticos es algo sano y evolutivo.
Confiar en los honestos es necesario para nuestro trabajo.

Rafael Romero

CARTELL DELS PASTORETS

Tots sabem que a Mataró existeix sols un cartell. El cartell únic i inconfusible. El cartell amb majúscules. El cartell de Les Santes. Però també es cert que una vegada anul·lat , ves a saber per quins set sous, el caràcter diferencial del mateix en l’aposta per el cartell d’artista i potenciant el cartell mediàtic, sense qualitat i amb artistes que encara no han assolit el pes específic suficient a la ciutat , el pes del mateix ha baixat en caiguda lliure i per no motivar, fins i tot quasi no provoca l’habitual discussió mediàtica entre l’aprovat i la condemna.

Al seu voltant, i de mica en mica , han aparegut un seguit d’actes importants en el concepte social ciutadà que han cercat la complicitat dels artistes de casa per vestir la festa amb el corresponent cartell. Així tenim a la ja veterana “Marxeta”, o els capgrossos amb la seva diada anyal o de fa menys anys el tema del vi de l’any amb la seva corresponent etiqueta artística, enguany realitzada per Pere M. Brasó.

Ara , i de manera sorprenent , la sala Cabanyes s’apunta a la festa i ho fa per la porta grossa i d’una manera espectacular. Així avui ha presentat el seu primer cartell d’artista que servirà d’imatge pública a la seva representació emblemàtica per el popular i la història , com ho son “Els pastorets”.Aquesta obra que sempre havia mantingut la seva imatge de caire popular i tradicional, dona la volta al mitjó i durant dos anys estarà representada per el treball de Josep Mª Codina que ha estat presentat aquesta tarda en acte al que he assistit amb tot plaer, acceptant la convidada de l’entitat.

Ha explicat Josep Mª Codina que quan se li va fer la proposta va acceptar amb il·lusió però tenint molt clar que l’únic camí possible era la realització d’una obra d’autor, perfectament reconeixible per a tothom i que , això sí, explicites el tema del que es tractava.

I així ho ha fet amb un treball potent, en mides i intensitat, en el que el protagonisme l’agafa ,- segons ha explicat ell mateix - , el veritable esperit dels “pastorets” que no és la història d’un naixement de tots conegut i sí la representació de la permanent lluita del be i el mal, explicitada aquí en aquest contacte directe , frontal, entre aquestes formes d’aire alat , contraposades en color i intensitat , i en el que de manera explícita existeix ja en la visió directa , un sentit de superioritat per la part positiva.

Un treball tècnicament molt acurat , desenvolupat visualment amb força i seducció i a més amb l’empremta inconfusible de la personalitat de l’autor que aprofita a més per seguir exercitant aquesta aparició cromàtica que ens va oferint , mica en mica , en cada exposició.

Una obra interessant convertida en un atractiu i artístic cartell que serveix per iniciar el que esperem sigui una bona col·lecció. Una obra de nivell que plantejarà un agosarat repte a l’encarregat en substituir-lo d’aquí un parell de temporades.

Una bona idea i una bona obra. Només doncs cal felicitar-nos, i molt especialment a Josep Mª Codina per el seu magnífic treball.

(Les imatges corresponen respectivament a  l'obra original i al cartell )

DE VERKAMIS I LLIBRES BLANCS DE CULTURA

Ara fa justament quinze dies que s’acabava el termini del “verkami” presentat per Batec produccions per a tal d’aconseguir 12.000 euros per a la realització d’un documental de bon nivell professional en relació a l’obra del pintor Viladomat centrada en la Capella dels Dolors , un dels pocs monuments patrimonials importants existents a la nostra ciutat de Mataró.

Una aposta aquesta , la del documental, ben atractiva i alhora enormement positiva per a la ciutat ja que podria esdevenir amb facilitat una eina de gran difusió de la qualitat del monument alhora que esquer per poder mostrar les belleses culturals de la ciutat , que no son nombroses però prou diverses i interessants.

Lamentablement acabat el termini el resultat ha estat del tot decebedor. Sols s’aconseguiren 3016 euros que signifiquen tan sols el 25% del projecte , però el que és absolutament trist és que sols 52 persones de la ciutat varem creure en el mateix i a bon segur amb la minsa quantitat que ens permeten les nostres escarransides butxaques no hem pogut arribar enlloc. Però no és de diners del que voldria parlar i sí de la xifra de “mecenes” que em sembla simplement esgarrifosa.

Mataró és una ciutat amb 125.000 habitants , amb una potència creativa important encara que amb una oferta cultural minvada i en alguns apartats amb uns nivells no tan sols decebedors ans també absolutament lamentables. Una ciutat amb un bon teixit cultural associatiu i amb un bon gruix de persones atentes i amatents a la cultura en la diversitat dels seus camps. Doncs bé, amb aquests vímets poderosos sols 52 persones hem volgut apostar una quantitat, per petita que hagi estat, com en el meu cas, per un projecte com aquest?. Una xifra , aquesta misèrrima que no cal repetir, que ni tan sols deu arribar al nombre dels membres que al redós de la capella dels Dolors  s’acullen.

I així ens va. Si nosaltres mateixos , la gent que sentim i vivim la cultura , no som capaços d’engrescar-nos davant apostes com aquestes que són més que una aposta sectorial, son , i així hauria de ser considerada , una aposta de ciutat, estem morts o estem en el camí de desaparèixer.

I això hauria de preocupar , i molt ,  a qui mana a la Cultura municipal però pensem que li preocupa tant com el Llibre Blanc en relació a la Cultura de Mataró, és a dir, res. Un tema, aquest del llibre blanc del que n’ haurem de parlar demà mateix. Un tema tant trist com el d’aquest documental per ara fallit i per el que desitgem tota sort en la seva segona opció.

ESPAI D’ART. QUIM VENTURA.

Aquí teniu el darrers espai d’art de m1tv amb el protagonisme del llavanerenc Quim Ventura.

No és Quim ventura un artista mol conegut per les nostres contrades on fora de les primerenques exposicions ( Foment , Casa del llimoner) no ha tingut activitat pública reconeguda encara que ha anat picant aquí i allà, treballant en una línia peculiar i personal en el que el color, els signes iconogràfics , el gest i el que podríem dir garbuix visual confegeixen la seva manera de ser amb unes difuses referències excepte en el cas de Viada.

En aquesta entrevista ens ofereix la seva mirada envers el seu art i l’art en general i ens explica el seu nou projecte en aquesta amplia carpa-taller que està construint que pot esdevenir un punt prou d’interès per a ell i per a altres artistes.

Una entrevistà que crec paga la pena visionar i que a bon segur descobrirà per a molts aquest artista , si més no peculiar.

Aquesta és la peça “m1tv” que l’artista ha regalat a la televisió de Mataró en agraïment per la difusió que fa de l’art mitjançant aquest espai d’art que tinc el plaer de dirigir i produir.

PETITS PLAERS. JORDI SANTAMARIA

La sala de la Presó acull fins a la Puríssima la mostra de Jordi Santamaria , de títol “Petits plaers”, que esdevé la veritable alternativa professional a una afecció que manté viva des de ben jove i que no fa pas tants anys que conrea de manera ben seriosa.

Ara fa tan sols cinc anys que Jordi Santamaria celebrava la seva primera mostra individual a la sala del Casal amb una mostra de caire coral, de títol “entre copes”, que feia mirada a un grapat de bars i cafès que l’havien copsat, marcat, enderiat o fet encanteri. Era una obra de caire costumista , amb un gran garbuix de personatges i ambients i alhora de concepció i realització pictòrica. Una obra que malgrat reclamar a crits una depuració feia una correcta recreació d’ambients dels que es feia acurada transmissió. Una obra amb clares referències a  les mirades que en aquest àmbit havien fet grans artistes com Pepe Novellas o els Moscardó, però gaudint ja d’un cert aire personal que s’agraïa.

Han passat cinc anys i per tant moltes coses , tant en l’artístic com en el personal. En aquest temps en Jordi Santamaria no tan sols ha pintat molt, ha tingut molt de temps en l’estudi per mirar cap en fora i cap endins; per esbrinar que l’art precisa ser més que un espectador privilegiat i que el que cal és introduir-se en la pròpia obra i així poder-la expressar amb plenitud.

Així ha nascut aquests “petits plaers” que ara ens ofereix. Santamaria ha donat la volta al mitjó. L’ambient ja poc importa i el que sí importa és allò intangible que s’estableix al costat d’una taula, gran o petita , plena de viandes saboroses o amb els elements d’habitud. I és que el que ha canviat és el protagonista i el punt d’observació. Si abans era el del visitant, ara la cosa és capgira i el protagonisme recau absolutament en l’home, absent físicament en la totalitat de l’exposició, però present alhora en tota en ella ja que és el que domina , marca i sintetitza sentiments , formes i concepció artística.

Si abans era el remor sorollós d’un bar, ara ens trobem amb la taula de les confidències , en la rialla de la festa amical o familiar , o amb l’estira i afluixa de la discussió política o futbolera. I tot sempre en essència , davant una taula en la que tots sentim poder-ne haver estat alguna vegada protagonista. Una taula plena i buida d’elements a l’hora que és demostració d’una filosofia vital, la dels plaers , a vegades anomenats petits , que esdevenen els més grans per la seva transcendència.

Si a aquesta concepció, agosarada i alhora encertada, i afegim que tècnicament la millora és més que ostensible, amb un treball en que la referència de Novellas pren cos, però que alhora queda en part arraconada per la visió particular de l’autor, haurem d’acceptar que aquest petits plaers que avui ens presenta Jordi Santamaría, son un quelcom més i marquen un camí a seguir que l’ha de portar , si manté la seriositat tècnica i conceptual, en un artista a seguir en aquesta vesant de la poètica del quotidià que tan favorablement conrea.

Una exposició de visita agradable i de pòsit artístic suficientment considerable com per poder-la recomanar, alhora que amb dos afegitons que per l’inusual cal remarcar de manera expressa, com ho son l’acurat muntatge de la mostra i els més que reduïts preus que posen a l’abast de tothom , - i quan dic tothom , dic tothom -, qualsevol de les obres exposades , el que serveix per popularitzar l’art en al t grau. I fer-ho sense que caigui cap anell ni decaigui la qualitat i credibilitat de l’artista.

Una exposició que en resum és d’aconsellable visita i que ha de servir a Jordi Santamaria per afermar el seu pes entre els artistes de la nostre ciutat que volen considerar-se com a tals.

Les fotografies han estat extretes de la xarxa i per tant poden en algun cas no ser presents en l'exposició

NOSTÀLGIES . RAFAEL ROMERO

¿De qué se nutre la nostalgia?
Uno evoca dulzuras
cielos atormentados
tormentas celestiales
escándalos sin ruido
paciencias estiradas
árboles en el viento
oprobios prescindibles
bellezas del mercado
cánticos y alborotos
lloviznas como pena
escopetas de sueño
perdones bien ganados
pero con esos mínimos
no se arma la nostalgia
son meros simulacros
la válida la única
nostalgia es de tu piel.

Mario Benedetti

Quan un baixa les escales que porten a la sala d’exposicions del col·legi d’aparelladors de Mataró l’atracció de la catifa vermella amb el logo de l’entitat és un iman irresistible i a ella hi va dirigida indefectiblement la mirada. Front d’ella moltes expos hi tenen la batalla perduda avant-match i sols la potència de les seves obres en farà sortir-ne guanyador.

En aquest mes en canvi, la catifa resta esmorteïda , guanyada per K.O.tècnic , per la llum i el color que irradia la sorprenent exposició que sota el títol de “Nostàlgies” presenta el Doctor en Belles Arts per la Universitat de Barcelona , espai en la que n’exercita la docència, Rafael Romero (Badalona 1967).

De bones a primeres es difícil , per a no dir impossible, encasellar el treball presentat en qualsevol de les etiquetes a que tan proclius som els crítics per a tal de situar a l’espectador davant l’obra . El treball de Romero, encara que hi puguem trobar elements referencials de diversa mena, esdevé un idioma plàstic tan personal i inconfusible que quasi de per se hauríem de parlar com un isme unipersonal.

I diem això ja que Romero estructura les seves obres en un llenguatge peculiar que en primer lloc no cal confondre amb un naïf post-modern ja que el seu no és una forma innata de creació i si volgudament estructurada en la que una iconografia potent i repetida, amb un ample registre varietal, li serveix per reflexionar al voltant d’un element clau per a l’artista i per a tots , com ho és el retorn a les marques del passat com elements per a sobreviure en la lluita diària i per superar l’angoixa davant d’un esdevenir sempre insegur.

Diu Romero que amb aquestes “Nostàlgies” torna a l’Ítaca dels orígens, a la idealització de l’absent, a l’enigmàtica distància que separa l’ahir amb l’avui, i jo penso que va més enllà. La seva obra esdevé una defensa aferrissada de l’ahir com a clau de futur. Del passat com element vectorial de present i com element foragitador de les pors que sempre , i a tots , ens ofereix el futur.

La seva obra , establerta en el fonament d’una tècnica absolutament afermada i sense cap mena de fissures , estableix mitjançant l’ús de la pintura plana , curulla de color fins a límits insospitats  però mantenint de manera excepcional un equilibri cromàtic que embelleix el conjunt. En ella i en un perpetu joc iconogràfic en el que la reiteració dels elements personals ( vaixells, ocells, peixos ... ) dona potència i raó, Romero escriu les seves emocions i sensibilitats, en un constructivisme estructural, en l’aire de Torres García, en el que va dipositant les peces del seu escac imaginari , en el subtil jeroglífic visual en que converteix cada peça.

Unes peces seductores en la distància, que guanyen en la proximitat creant una certa abducció i que converteixen a l’espectador en una nova icona , en aquets cas hologràfica , per mirar des de dintre el submón sensible i espiritual que vol presentar l’autor. Un món que va molt més enllà del juganer , divertit i esperançador que sembla pregonar les seves imatges.

“Nostàlgies” és una gran exposició. Ho és de per se en l’aparença , sens dubte  brillant , juganera , cromàtica , equilibrada , sense un però. Ho és en la iconografia emprada i en la intencionalitat induïda a la mateixa ( els peixos corbata em tenen del tot subjugat). Però ho és encara més per el que no mostra, per allò que s’intueix darrera les bambolines. Ho és per aquesta praxis terapèutica de la que parla. Ho és essencialment per aquest desig , que tots hem tingut i/o encara tenim , de tornar a un món més dolç i menys aspre que el que ens ofereix la vida cada dia quan obrim els ulls.

Una nostàlgia compartida en aquest esclat de formes i colors que és aquesta magnífica exposició que Rafael Romero ens ofereix en la sala del Col·legi d’aparelladors i que no s'haurien de perdre de cap de les maneres.

Felicitats.

Rafael Romero explica en el seu blog les raons d'aquesta exposició. Podeu clickar aquí si és del vostre interès. 

Les imatges han estat extretes de la xarxa i poden no correspondre amb l'exposat.

M|A|C , BLACK CARD ?

No sé per que , desconfiat potser que és un amb les accions de la Cultura municipal, cada vegada que em salta a la vista el MAC o una de les seves accions, de forma simultània se m’activa el record de les tant famoses black card d’una entitat creditícia. I ho fa per dues raons fonamentals per l’opacitat i per la disponibilitat monetària.

Per què , que és el MAC i qui i com es manega?. Fora de la definició teòrica en relació a l’art contemporani , de que qui mana és qui ho mana tot en l’art oficial sense que ni un bri d’herba es mogui si per ella no ha estat ordenat i de que hi ha “peles” per fer coses , crec que fora dels de la corda ningú en  sap res , i entre els que no en saben res està tot el gruix de l’art local , especialment el plàstic.

La meva experiència amb el MAC no va deixar de ser si més no estimulant. Esperonat per el propi alcalde vaig presentar el projecte de “Tempus fugit” a realitzar amb 24 artistes . una reflexió del pas del temps en l’art , és a dir ben contemporània. Al cap d’uns deu dies rebia resposta en que simplement se m’indicava que el projecte no s’adeia al MAC, sense cap mena de comentari complementari. El mail no anava signat per ningú. I dintre de tot vaig tenir sort doncs vaig tenir resposta . Conec algun artista que encara l’està esperant.

El dia que es presentà el MAC en societat en aquella memorable festa a Can Marfà, vaig escriure en aquest mateix bloc un post que podeu recuperar aquí. En ell feia un seguit de preguntes de manera pública de les que evidentment no he obtingut cap resposta. Com que la transparència és obligada arreu però en la gestió municipal encara més, avui les repeteixo per a veure si hi ha més sort.

Eren / son aquestes:

De quins diners es disposa?.

La direcció de Gisel Noè a on i per qui ha estat aprovada?. Quina és la durada de la mateixa i sota quin control reglamentari es troba?

De quina manera i per qui s’avaluen les propostes presentades al MAC?. Si a més de la direcció hi ha altres membres , com han estat escollits i per qui, i per qui han estat ratificats com a persones neutrals i competents per exercitat aquesta tasca?.

Quin és l’inventari tècnic de que disposa el MAC que , com a mínim hauria de ser el que disposava Can Xalant?.

On es troben aquests elements , que s’ha de fer per sol·licitar el seu ús i quins son els preus públics per el mateix ?.

Qui ha atorgat el poder al MAC per fer que les seves activitats tinguin posició de privilegi damunt qualsevol altre activitat artística, en els espais públics de la ciutat com son Can Palauet ( vedat a la plàstica) i ca l’Arenas (vedat als artistes plàstics actual però no als contemporanis )?.

I passat ja un temps haurem d’afegir,  a qui ret comptes i en quin lloc poden ser examinats ?.

Com veuen , total opacitat però amb diners que casualment sempre van a para als mateixos. Veure els llistats d’afavorits per Can Xalant i veure ara els del MAC és la demostració més fefaent de l’existència d’uns privilegis personals que no poden ser explicats per motius artístics i que sols tenen raó i causa en l’amiguisme personal i l’afinitat conceptual, elements ambdós que no poden ser llei en un estament públic.

Per això la meva simbiosi mental amb les famoses black card. I pensant-ho be “MAC BLACK CARD” podria quedar perfecte com a títol d’una exposició per ells produïda. Contemporània segur que ho seria.

EDUARD NOVELLAS. SUITED

A l’entrada de Can Palauet hi ha una petita sala que pertanyia al conjunt global i que de manera absolutament discutible per el de discriminatori , va ser entregada per Cultura a la gent de Can Xalant seguint el seu tradicional raonament de “ per que ens dona la gana".

Ara , aquest espai ha estat recuperat per presentar coses del M|A|C i així justificar l’injustificable del seu fer. Fer aquell “retorn” del que parlava Fernàndez quan després de baixar-se el pantalons amb la Generalitat ( cal recordar tot el que CiU va dir de Can Xalant i no dic ja el que va prometre) i en aquella fausta presentació a Can Marfà s’omplia la boca de futur i participació del poble en la gran esperança de futur gloriós per a l’art i els artistes …

Doncs bé en aquell espai que als ja molt veterans ens recorda la primera sala d’exposicions municipals que es trobava en el vestíbul de l’Ajuntament , presenta en aquests dies la seva sèrie Suited , el bon artista que n’és l’Eduard Novellas. Una sèrie de la que vaig tenir el gran plaer de presentar-ne la seva première a la llibreria Dòria , a finals de l’any passat.

 Deia llavors en l’escrit de presentació :
 “Moltes vegades pensem  que allò que fan els que teòricament manen no té ni cap ni peus. Però tots sabem que aquells que realment manen el que no tenen és rostre, però en canvi saben molt bé de quin peu calcen.

En aquesta ferida de llum que sempre és l’art, Eduard Novellas ens il·lumina amb la seva subtil i alhora contundent reflexió al voltant dels homes que veritablement retenen el poder. I ho fa a cara destapada, amb el cap clarivident i amb els peus ben afermats. És a dir, tal i com s’ha de ser.” 

Unes paraules que valen perfectament en aquests moments ja que l’avui presentat correspon a la simple evolució tècnica , que no pas conceptual, d’aquelles obres primigènies en el concepte.

Una tècnica la del paper “Litho offset” que en el seu domini li dona un munt de facilitats en l’estampació que li permet  accentuar el concepte plàstic establert en aquests figures de cos sencer però sense cap ni peus amb les que de manera contundent i sense embuts fa crítica directe del veritable poder, sempre amagat de cara i sense saber quin peu calcen , que aprofiten aquest anonimat de poder per fer i desfer tal i com desitgen i pretenen.

Dominador de la tècnica , elegant i preciosista en la concepció plàstica , hàbil en el concepte i la crítica , Eduard Novellas aprofita els elements que li arriben a mans per efectuar una crítica àcida , cínica i mordaç a una societat , la nostre , amatent i respectuosa davant un bon vestit i una bona corbata de seda italiana.

Un concepte contundent explicat plàsticament amb mà de seda , amb un perfeccionisme exacte i productiu que fa d’aquesta exposició una bona demostració del seu bon fer que afegit a la seva intencionalitat fa ben recomanable la visita , en la que evidentment hi ha un gran però que no és altre que el no haver fet de manera correcta la divulgació didàctica, present en l’opuscle de presentació però inintel·ligible en el muntatge. Una errada que perjudica , no a l’autor, però sí a la que hauria de ser tasca imprescindible i fonamental en la tasca del M|A|C, com ho és el paer de la divulgació. Però tots sabem que res obtindràs si demanes pomes a un presseguer.

EL NEGRE DELS IMPRESSIONISTES

Feia força temps que no m’aprofitava de  Vicente Verdú. Ho vaig fer la setmana passada i avui em toca reincidir en un article d’aquells que paga la pena molt llegar per la seva qualitat i claredat. Un article que us aconsello amb tot plaer.

El negro de los impresionistas

Los impresionistas vuelven de nuevo a Madrid. Ahora son artistas norteamericanos y el Thyssen-Bornemisza acoge sesenta de sus obras. Los impresionistas viejos conocidos en casi todas partes llegan siempre a las ciudades con una alegría parecida a los Luthiers. El público se anima.

¿Se anima a causa de su irrenunciable joie de vivre? Efectivamente. A los impresionistas les gustaba la luz, y aún más la luz que se colaba dulcemente en los hogares o por sus entornos. Cézanne, sin embargo, tantas veces presentado al lado de Matisse, Renoir o Monet, repetía una sentencia que negaba parentesco alguno. Decía: “La luz no existe para el pintor”. Estaba, en suma, muy harto de que su pintura —demacrada y arquitectónica— la confundieran con las confituras de aquellos a cuyo lado expuso en 1877 por última vez.

En buena medida, los impresionistas fueron tan gozosos que nunca aceptaron, de un lado, el blanco soso (“El blanco no existe en la naturaleza”, decía Renoir) y, de otro, el negro hermético. Manet (1832-1883), que amaba el negro (Olympia, Almuerzo sobre la hierba), abominó también de ser adscrito a la risueña manada. Este supremo pintor, celebrado parcialmente en su tiempo y aceptado, con reticencias, en el Salón de París gracias al amparo de Delacroix, que en 1857 era ya miembro de la Academia, tampoco se quería “impresionista”. De una parte, era el menos radical, nunca se consideró revolucionario de nada y, entre otros factores, sus pasteleos con el “poder” le acarrearon una perdurable enemistad con Degas (tan amigo, mira por donde, de los pasteles)

Más que nada, Manet se consideraba seguidor de Gustave Courbet, muy celebrado como pintor realista en la década de 1850. Tanto Monet como Renoir admiraban e imitaban a Courbet, pero de tal modo que a Courbet le sacaba de quicio ese pupilaje.

Muchos profesores universitarios explicarán con mayor saber este fenómeno del negro y el blanco pero, a primera vista, las colas que ahora visitan el Thyssen pueden constatar cómo el característico negro impresionista no se compone nunca del negro a secas. “En la naturaleza no hay negro, sino sombras violetas”, decían; y este lema lo repitieron tanto los impresionistas que les llamaron “violetemaníacos”.

Nada que ver con el negro duro e impenetrable de pintores españoles tan recientes como Chillida, Miralles o Saura. A ese negro de posguerra no lo traspasa una bala mientras que el negro de los impresionistas es una amable caída en la promiscua oscuridad. Ni enLa estación de Saint Lazare, de la que llegó pintar cuatro versiones en 1877, Claude Monet se dejó ennegrecer por el hollín que despedían las locomotoras. Así que incluso lo que podría tenerse por lo más negro del cuadro es efecto de mezclas entre los nuevos colores artificiales y brillantes de entonces, como el azul cobalto, azul cerúleo, ultramar sintético, verde esmeralda, verde viridiana, amarillo de cromo, rojo bermellón y una laca de carmín basada en tinte sintético.

Este negro es casi como el negro pero no está blindado, sino que permite bucear en él como en un sillón mullido. El impresionismo es popular, es amable, nos serena y gusta a todo el mundo. ¿Por qué? Porque aun en el mayor luto de algún cuadro el duelo no parece letal y su funeral sigue evocando la gozosa vida eterna del color que, aún muy apretado, expresa.

ESPAI D’ART. MÒNICA SUBIDÉ

  

Aquí teniu el darrer espai d'Art emès per m1tv amb el protagonisme de Mònica Subidé. 

Mònica Subidé és una artista de Vilassar de Mar (1974) poc coneguda per els nostres verals on no ha exposat fora de les primerenques exposicions iniciàtiques. Ara és actualitat per exposar conjuntament a Barcelona i Granollers, mostres en les que fa present la seva realitat figurativa amb incidència absoluta sobre la figura i el retrat que son analitzats des d'una visió expressionista on la referència amb Freud és obligada.

Una interessant visió plàstica que crec queda ben explicitada en aquesta entrevista que bé hauria de servir per que els responsables de les sales mataronines en prenguessin nota per a que l’autor pogués ser profeta a casa seva.

Un programa que crec pot ser del vostre interès.

REPUTACIÓ INTERNACIONAL

Aquest proper cap de setmana llarg en Josep Manuel Calleja té “bolo”, per dir-ho de manera artística entenedora , a Marsella on se celebra la onzena edició del seu festival internacional de Poesia. Serà un acte més d’aquest viatge sense fi d’aquí a allà,  recorrent el món civilitzat amb la seva poètica visual de la que n’és reputada figura mundial.

En el darrer programa d’espai d’Art a m1tv , Marieke Severens , la responsable de Pontarte ens parlava del gran èxit dels seus poulains , tots ells artistes de Mataró i el Maresme , a la seva nadiua Holanda on havien sorprès per la seva visió creativa i especialment per la seva qualitat. Un fet semblant ha succeït en el grapat d’exposicions de diversos artistes locals realitzades en el darrers mesos per diferents indrets de l’Europa més cultural.

Patek Philippe, potser l’empresa de rellotges més reputada del món per la seva singularitat i qualitat celebra enguany el seu 175 aniversari. Per a tal celebració ha realitzat un gruix de peces commemoratives , especial i singulars , tots elles en la gamma més alta i específica de la seva producció. Doncs bé, dues d’elles porten la signatura de dos artistes ( i empro el genèric) de Mataró a qui es va encarregar , amb prèvia anàlisi del seu fer i professionalitat. Unes peces que ara es troben en el Museu que l’empresa manté a Ginebra. Unes peces que van merèixer tot l’elogi dels propietaris i que probablement poden fer que es puguin repetir altres encàrrecs tan exclusius com aquest i que per tant  , dintre d’un temps, els caps de PtkPh tornin a la nostra ciutat a veure com es van desenvolupant els mateixos.

Èxits internacionals, alguns tan importants com aquests darrers , realitzats amb la qualitat per davant i sense cap mena de suport municipal. En un govern que en boca del seu alcalde ha dit que entén les queixes dels artistes ja que és cert que estan maltractats , però que després d’una reunió, aquí no ha passat res i sis mesos després no hem avançat un pas : Can Palauet segueix essent terreny vedat als plàstics ( Eduard Novellas no inaugura a les sales de Can Palauet i sí al vestíbul cedit al MAC) , no s’ha formalitzat el taller de Gravat que prometia Quim Fernández i Ca l’Arenas , robada als artistes locals, es manté dos mesos tancada preparant una exposició prevista fa més d’un any.  I òbviament de la reunió programada com a seguiment dels avenços, res de res.

És a dir un seguit de nyaps  responsabilitat d’uns inútils que poden seguir així ja que no hi ha cap responsable, - i empro cap en els dos sentits habituals de la paraula-, que exigeixi una mínima professionalitat.

I potser la clau de tot està en que al Govern municipal, amb qui mana a Cultura al capdavant , la Cultura se’ls hi en fot del tot. Sort que la gent de l’art i la cultura passen d’ells i honoren a la ciutat a la que avergonyeix el seu govern, portant el seu nom per arreu amb la qualitat i la cultura per bandera. Fet que ens enorgulleix i agraïm de tot cor.

Gràcies artistes