Comencem per el final que és a bon segur el que desitgen saber els lectors que s’acosten avui a aquest blog., és a dir quina és la meva opinió del cartell de Santes 2022. Doncs bé, encara que formalment el cartell és correcte i perfectament enquadrat en el fer de l’autora Sit Cantallops, la valoració del mateix ha de ser negativa ja que no compleix les directrius exigibles a un cartell i més sí aquest és de Festa Major, alhora que tant visual com conceptualment aposta per un reduccionisme esbiaixat que no respon a la majoria del pensament dels ciutadans de Mataró. Un pèssim cartell. Dit això, comencem amb la reflexió.
Es bo o no el cartell de les Santes d’enguany?. Certament aquest any, i després d’uns quants anys torna a ser la pregunta del milió, ja que evidentment el treball de Sit Cantallops ,que és qui el signa, no deixa indiferent a ningú. I la resposta no és senzilla, doncs precisa de diverses matisacions , a partir de les quals arribarem al resultat final.
Hem de començar per recordar que el cartell de Santes és un
cartell d’autor. És a dir que no es tria entre diversos cartells si no el que
es fa és encarregar-lo a un artista a qui es dona total llibertat. Per tant si
l’obra és perfectament representativa del treball creacional de l’artista
haurem de donar per a bo el resultat, cosa que succeeix en aquest cas amb Sit
Cantallops, ja que el cartell correspon a la seva línia de creació. Per tant
res de disparar sobre el pianista, si de cas hauríem de disparar a qui l’ha
contractat , en aquest cas per una tasca
que al meu entendre, supera en molt les seves possibilitats.
El primer problema que caldria resoldre seria establir una
mínimes bases en el que pertoca a quins poden ser els aspirants a l’honor, per
què ha de ser un honor, poder fer el cartell de la festa major de la pròpia
ciutat. Hi ha ciutats en que la tria és per el reconeixement a tota una carrera
artística, per altres exigeixen ser artistes reconeguts en l’entorn , en altres és per a autors emergents. A
Mataró tot si val i la tria queda en mans d’una comissió semi-clandestina, i ho
dic així ja que no s’acostuma a fer públics els seus noms, en el que en teoria
s’hi aplega el global dels diferents
batecs de l’art local. Aquesta comissió és qui decideix qui en serà el
protagonista, i com que el consens és més que impossible, ha arribat a un satus quo en el que van alternant-se les
línies que podríem dir tradicionals i contemporània i cada any la balança es decanta cap un cantó
.
Aquest any tocava contemporani i la tria ha caigut
sorprenentment en Sit Cantallops. I dic sorprenentment ja que es tracta d’una
artista del tot desconeguda del públic en general i fins i tot de l’artístic en
particular, ja que han estat molt poques les seves presències públiques. De
tots elles cal destacar la Vella Quaresma d’enguany que no va ser rebuda pas de
manera molt positiva.
I potser caldria fer un incís i preguntar-se com una artista
desconeguda, més propera al tatoo que a l’art més pur, aconsegueix rebre en un
parell de mesos, els encàrrecs de realitzar la Vella Quaresma i el cartell de Santes, els dos cartells més
populars de la ciutat. I com diuen ara, ahí lo dejo..
Anant a l’anàlisi visual i conceptual de l’obra. Hem de dir
que visualment el treball de Cantallops viu de la mirada poètica il·lustrativa
d’Aurora Altisent que va triomfar abassegadorament fa uns dècades a la que dona
un toc cap l’underground i el contracultural. El seu entramat vertical és molt
parell al que va establir Santi Estrany en un altre cartell de Santes que
llavors va ser polèmic per el fet d’aparèixer la bandera espanyola. En mig del
batibull del tramat de la ciutat, Cantallops hàbilment hi diposita els
diferents elements festius, com fent-la partícip a tota ella. Aconsegueix així
un personal resultat amb el que perfectament podia donar per acabat el cartell
ja que donant color als personatges oferia un missatge contundent. Mataró una
ciutat grisa, que esclata en color en començar la festa de Les Santes.
Però no ha estat així i l’autora ha volgut afegir-hi un
missatge més profund, i ha col·locat com element central del cartell a dues figures femenines en
el que segons ella mateixa fa “interpretació de com serien les santes
Juliana i Semproniana ara, dones joves, naturals, amb actitud de gaudir de la
festa i de la ciutat, del seu mar, del seu sol..
L’artista reivindica la figura femenina
com a element central del cartell, i reivindica que la dona pugui gaudir de Les
Santes i del carrer sense temor a possibles agressions masclistes que
malauradament encara es cometen en entorns festius”, i evidentment ha errat en l’aposta.
Uns personatges que esdevenen
sobreafegits, que trenquen l’harmonia
del conjunt i que ofereixen un missatge conceptual esbiaixat i separador.
Uns personatges ben definits per algú, com “xarxones” ( dona que va mal
engiponada , deixada...) i que pertanyent a la part de la societat que podríem
considerar pijo-progre i a la contracultural, alhora que la resta les veu de
manera absolutament desagradable, no aconseguint alhora ni de bon tros fer
avinent i evident les seves intencions conceptuals.
Si a això hi afegim que el resultat
final no gaudeix dels condicionaments que precisa un bon cartell, com puguin ser crida visual o motivar la curiositat de saber que
anuncia, hem de considerar com fallit l’intent de Sit Cantallops i per tant considerar
com dolent el cartell, i en el que a mi pertoca com un dels pitjors de la darrera
època.
Però voldria incidir de nou, i per
acabar, que l’artista no n’és la culpable. Ella ha fet una obre correcte per el
seu saber i en la seva línia d’interpretació. El que caldria és establir ,a l’entorn d’aquesta renovació de Santes que hom exigeix, una paramètrica clara i
transparent en el que pertoca als criteris d’elecció de qui ha de ser el
protagonista del cartell més important de l’any. Potser així estalviaríem errades
tan grans com al d’aquets any.