diumenge, de març 27, 2022

CARTELL DE LES SANTES 2022.- SIT CANTALLOPS





 Comencem per el final que és a bon segur el que desitgen saber els lectors que s’acosten avui a aquest blog., és a dir quina és la meva opinió del cartell de Santes 2022. Doncs bé, encara que formalment el cartell és correcte i perfectament enquadrat en el fer de l’autora Sit Cantallops, la valoració del mateix ha de ser negativa ja que no compleix les directrius exigibles a un cartell i més sí aquest és de Festa Major, alhora que tant visual com conceptualment aposta per un reduccionisme esbiaixat que no respon a la majoria del pensament dels ciutadans de Mataró. Un pèssim cartell. Dit això, comencem amb la reflexió.

Es bo o no el cartell de les Santes d’enguany?. Certament aquest any, i després d’uns quants anys torna a ser la pregunta del milió, ja que evidentment el treball de Sit Cantallops ,que és qui el signa, no deixa indiferent a ningú. I la resposta no és senzilla, doncs precisa de diverses matisacions , a partir de les quals arribarem al resultat final.

Hem de començar per recordar que el cartell de Santes és un cartell d’autor. És a dir que no es tria entre diversos cartells si no el que es fa és encarregar-lo a un artista a qui es dona total llibertat. Per tant si l’obra és perfectament representativa del treball creacional de l’artista haurem de donar per a bo el resultat, cosa que succeeix en aquest cas amb Sit Cantallops, ja que el cartell correspon a la seva línia de creació. Per tant res de disparar sobre el pianista, si de cas hauríem de disparar a qui l’ha contractat ,  en aquest cas per una tasca que al meu entendre, supera en molt les seves possibilitats.

El primer problema que caldria resoldre seria establir una mínimes bases en el que pertoca a quins poden ser els aspirants a l’honor, per què ha de ser un honor, poder fer el cartell de la festa major de la pròpia ciutat. Hi ha ciutats en que la tria és per el reconeixement a tota una carrera artística, per altres exigeixen ser artistes reconeguts en l’entorn  , en altres és per a autors emergents. A Mataró tot si val i la tria queda en mans d’una comissió semi-clandestina, i ho dic així ja que no s’acostuma a fer públics els seus noms, en el que en teoria s’hi aplega el global  dels diferents batecs de l’art local. Aquesta comissió és qui decideix qui en serà el protagonista, i com que el consens és més que impossible, ha arribat  a un satus quo en el que van alternant-se les línies que podríem dir tradicionals i contemporània  i cada any la balança es decanta cap un cantó .

Aquest any tocava contemporani i la tria ha caigut sorprenentment en Sit Cantallops. I dic sorprenentment ja que es tracta d’una artista del tot desconeguda del públic en general i fins i tot de l’artístic en particular, ja que han estat molt poques les seves presències públiques. De tots elles cal destacar la Vella Quaresma d’enguany que no va ser rebuda pas de manera molt positiva.

I potser caldria fer un incís i preguntar-se com una artista desconeguda, més propera al tatoo que a l’art més pur, aconsegueix rebre en un parell de mesos, els encàrrecs de realitzar la Vella Quaresma  i el cartell de Santes, els dos cartells més populars de la ciutat. I com diuen ara, ahí lo dejo..

Anant a l’anàlisi visual i conceptual de l’obra. Hem de dir que visualment el treball de Cantallops viu de la mirada poètica il·lustrativa d’Aurora Altisent que va triomfar abassegadorament fa uns dècades a la que dona un toc cap l’underground i el contracultural. El seu entramat vertical és molt parell al que va establir Santi Estrany en un altre cartell de Santes que llavors va ser polèmic per el fet d’aparèixer la bandera espanyola. En mig del batibull del tramat de la ciutat, Cantallops hàbilment hi diposita els diferents elements festius, com fent-la partícip a tota ella. Aconsegueix així un personal resultat amb el que perfectament podia donar per acabat el cartell ja que donant color als personatges oferia un missatge contundent. Mataró una ciutat grisa, que esclata en color en començar la festa de Les Santes.

Però no ha estat  així i l’autora ha volgut afegir-hi un missatge més profund, i ha col·locat com element central del cartell a dues figures femenines en el que segons ella mateixa fa “interpretació de com serien les santes Juliana i Semproniana ara, dones joves, naturals, amb actitud de gaudir de la festa i de la ciutat, del seu mar, del seu sol..

L’artista reivindica la figura femenina com a element central del cartell, i reivindica que la dona pugui gaudir de Les Santes i del carrer sense temor a possibles agressions masclistes que malauradament encara es cometen en entorns festius”,  i evidentment ha errat en l’aposta.

Uns personatges que esdevenen sobreafegits, que trenquen l’harmonia  del conjunt i que ofereixen un missatge conceptual esbiaixat i separador. Uns personatges ben definits per algú, com “xarxones” ( dona que va mal engiponada , deixada...) i que pertanyent a la part de la societat que podríem considerar pijo-progre i a la contracultural, alhora que la resta les veu de manera absolutament desagradable, no aconseguint alhora ni de bon tros fer avinent i evident les seves intencions conceptuals.

Si a això hi afegim que el resultat final no gaudeix dels condicionaments que precisa un bon cartell, com puguin ser  crida visual o  motivar la curiositat de saber que anuncia, hem de considerar com fallit l’intent de Sit Cantallops i per tant considerar com dolent el cartell, i en el que a mi pertoca com un dels pitjors de la darrera època.

Però voldria incidir de nou, i per acabar, que l’artista no n’és la culpable. Ella ha fet una obre correcte per el seu saber i en la seva línia d’interpretació. El que caldria és establir ,a l’entorn d’aquesta renovació de Santes que hom exigeix, una paramètrica clara i transparent en el que pertoca als criteris d’elecció de qui ha de ser el protagonista del cartell més important de l’any. Potser així estalviaríem errades tan grans com al d’aquets any.

 

 

 

dilluns, de març 21, 2022

CAMINS QUE ES TROBEN. LÍDIA TUR / GEMMA NICOLAU

 



El saló de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona reubicat de nou com a sala d’exposicions municipal, acull en aquest dies a les artistes Lídia Tur i Gemma Nicolau , en una mostra que essent  conjunta no deixa de ser individualitzada  ja que malgrat una certa identificació de pensament , - aquests camins que es troben-, presenten una clara divergència de plantejaments artístics.

Lídia Tur presenta una escenificació plàstica al voltant de la cançó “Hija de la luna” , popularitzada per Mecano i relacionada amb una vella llegenda gitana. Una llegenda dramàtica que no ha estat copsada amb tota intensitat per l’autora que ha preferit caminar per verals poètics que no enfrontar-se cara a cara a un fet social i cultural, si més no, especial. Certament el fet d’expressar-se en unes mides petites no li permet desenvolupar el profund dramatisme de la història i sí centrar-se en l’anecdòtic de la mateixa, el que alleugera massa la càrrega intencional del treball.

obra de Lidia Tur

Lídia Tur ha establert amb el pas del temps, una zona de confort, amb una iconografia pròpia que evidentment cal trencar-la fent una decidida aposta per una major agressivitat i connectivitat amb l’espectador o el seu treball es dissoldrà com un sucret en la realitat artística actual.

Obra de Gemma Nicolau

L’acompanya Gemma Nicolau de la que molt poc sé , però que sí he de dir m’ha causat una bona impressió , malgrat que la seva obra actual encara és mou per camins poc definits i precisa d’una objectivació i definició, tant d’intencions com de finalitats. L’autora es mostra valenta i llençada . Presenta escultures  de clara influència plensiana, a les que cal una purificació i neteja , tant en el conceptual com en el resultat final, el que sens dubte millorarà i molt la seva visualització.

En el que pertoca a la pintura ,ens trobem amb circumstàncies semblants, però s’evidencia una  potent força interior que s’ha de domar conceptualment i pulir plàsticament. L’intens expressionisme de Nicolau és energèticament comunicatiu però alhora dispers , es precisa per tant una meditació profunda del que i el com,  per aconseguir uns resultats que facin esclatar la potència que sens dubte atresora l’artista.

obres de Gemma Nicolau


En resum una exposició que més hauria de servir com a plataforma evolutiva que no pas com a realitat contemplativa. Més un punt de partida que no pas estadi de fermesa artística. Un punt de reflexió per evolucionar i tirar endavant amb eines de futur.

 

 Camins que es troben. Lídia tur i Gemma Nicolau

Saló de Pedra. Ajuntament d’Argentona

Del 4 al 27 de març

 

dissabte, de març 19, 2022

POLÍPTIC. ANTONI LUIS

 



Una de les múltiples i inacabades discussions del món de l’art és aquella que filosofa  de quin és el següent pas que ha de fer el creador quan ha trobat el que considera el seu idioma plàstic, en el que s’hi troba a gust , creu que desenvolupa millor el seu pensar i expressa millor les seves emocions i sensacions.

Per a uns el que cal és depurar l’idioma fins a l’essència en un caminar progressiu fins assolir el nirvana artístic particular ( cas Joan Miró). Per altres en canvi un cop assolit el màxim i amb un futur que portarà ineludiblement a la repetició s’ha de considerar la “pantalla” com superada , - per emprar un llenguatge actual-, i reinventar-se per uns altres verals en la recerca d’una nova “veritat” personal (cas Picasso).

Està ben clar que en aquesta discussió, l’opinió d’Antoni Luis, el veterà artista mataroní, és la reinventar-se cada vegada per seguir gaudint del misteri de la creació i de la gestació de la mateixa.



Si durant bona part de la seva vida artística , el dibuix i el paisatge  han estat la seva forma d’expressió plàstica sempre per uns camins figuratius tradicionals, sota l’ombra del mestratge que li donà Jordi Arenas, fa uns anys ja ens va sorprendre amb una sèrie del que podríem dir “paisatge industrial”  amb una mirada penetrant en les despulles de les fàbriques tèxtils abandonades. Uns treballs intensament viscuts que supuraven alhora enyor i història viva.

Darrerament ens vam acostumar a un Antoni Luis bevent del pop, un pop personal, costumista i mediterrani que culminà amb una sorprenent i ben girbada exposició al Col·legi d’Aparelladors sota el títol de “Con Junts”, cònica de la qual podeu recuperar aquí , un conjunt d’obres individualitzades però relacionades entre si en petits grups, que transformava el seu caminar artístic dirigint-lo cap uns corriols cromàtics, alegres, esperançats però alhora amb  les suficients dosi de reflexió i pensament . Amb dolçor i també amb ironia s’esplaiava en el seu mon personal.



Ara , dos anys i mig més tard, Antoni Luis fa capitomba sobre si mateix, i elimina la p del pop per passar-se a un llenguatge essencialment op ( òptic), en la que mitjançant 37 peces individuals, agrupades en tres grans políptics ens ofereix una simfonia coral, agosarada i a la vegada tranquil·la, en un equilibri formal quasi matemàticament controlat, però picant-nos l’ullet en fer-nos entendre que aquests son els políptics triats, però en podrien ser d’altres que deixa a la nostre imaginació.

Amb un equilibri total , tant en la construcció com amb l’ús perfectament combinat del color, Luís ens ofereix tres políptics de bona mida, realitzats amb acrílic i tempera sobre tauler, un en homenatge a Vincent  V.G. , un altre un impressionat codi de barres i un darrer , veritable encaix de geometries i colors, en les que tot jugant i gaudint personal, estableix una amable i esperançada simfonia constructiva i de color, que mereix sens dubte el nostre aplaudiment.

Malgrat l’aparença d’un divertimento, l’obra que ara ens presenta Antoni Luis, és al demostració d’una activitat plena i una capacitat de reinvenció artística envejable en i la demostració que tot artista mai ho ha dit tot, sempre li queda una zona de la seva capacitat creativa per explorar i explotar.

Felicitats.


Políptic. Antoni Luis

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

El 18 de març al 18 d’abril de 2022

 

dijous, de març 17, 2022

EN EL COMIAT A PACO RODON

 



Vaig conèixer a Paco Rodón , allà a meitats dels anys vuitanta quan entrà com a director del Museu  Monjo, encara que l’havia vist per primera vegada amb Alcoy i Rovira Brull, allà a la sala Gaudí on els dos artistes n’eren poulains.

Era aquell Museu, o millor dit Gliptoteca, que era el seu nom oficial. una paraula que espantava i quasi ningú sabia ni tan sols que volia dir. En un tres i no res va capgirar aquell espai arnat i decadent  per convertir-lo en el far que il·luminà durant un quart de segle , no la vida cultural de Vilassar, si no la vida cultural del Maresme, desplaçant especialment en l’artístic a Mataró, una ciutat que no ha acostumat a fer mai una aposta cultural de nivell.

Cada primer dissabte de mes, a les vuit del vespre, la cita era obligada , acudir a la inauguració de la nova exposició del Monjo. No feia falta saber qui en seria el protagonista. Podies anar-hi a cegues ja que la qualitat estava garantida . Per allà hi van passar quasi totes les patums (Ràfols, Hernández Pijoan, Maria Girona i com no el seu gran amic Josep Guinovart...), però també ens va descobrir tota la generació dels artistes dels 50 encara avui en dia , la gran menystinguda (Todó, Garcia Vilella, Garcia Llort, Vila Grau , Carme Garcés....),. I com no, va apostar per les joves fornades, en especial les de la comarca (Brasó, Serra, Codina, ) . L’alterativa del jove artista aprenent es produïa quan s’aconseguia exposar al Monjo.

Però a més , les presentacions anaven sempre a càrrec dels crítics i intel·lectuals del més alt nivell. Això per no parlar de les conferències, recitals, xerrades o taules rodones, amb les que completava l’acció cultural. Allà hi vaig escoltar Giralt Miracle, F. Fontbona, Ainaud de Lasarte, Corredor Matheos, J.M.Cadena, Vázquez Montalbán, Miralles,  Nani Riera, Horta, J. Valverde, Paco Ibañez, X.Ribalata, Ovidi Montllor, Raimon ,F Pi de la Serra... i tants d’altres

L’evangeli mensual de mossèn Rodon acollia mes a mes tots els fidels culturals de la comarca. Una conyeta que li fèiem tant el que us parla, com l’Isabel  Ayala, la seva infatigable secretaria i col·laboradora i en Jaume  el seu marit, amb l’emprenyada general d’en Paco que això que el comparessin amb un Mossèn el treia de polleguera.

Però és que al costat d’això. En Paco es llençava a generar la revista zerovuittrescentsquaranta. Una revista ” de poble” en la que escrivia la crème de la crème del país. Veure els llistats dels articulistes habituals i principalment dels seus números especials  podia fer enrogir d’enveja a l’editor de qualsevol revista de pensament del país.  I orgullós està un d’aparèixer al costat de tants grans articulistes i pensadors.

I a més s’apuntava a l’Aixernador, la gran experiència cultural d’Argentona de finals del segle passat amb Joan Pannón, i escrivia presentacions, tant per a les grans patums de l’art català, com per el jove que encara estava en les beceroles artístiques. I guanyava premis nacionals amb llibres tan especialitzats com el de les vidrieres modernistes i l’art del vitrall.

I ara era jurat d’un concurs literari, i ara dels més importants premis artístics , com per ex. les beques Endesa, i ara feia una presentació o una conferència, o et muntava un jurat per una Biennal que era el jurat amb més pedigrí  de qualsevol concurs que es realitzava tot l’estat ( com els primers jurats de la Torres Garcia, encara que ara semblen haver-ho oblidat la gent del Sant Lluc).

Amb una capacitat de treball inabastable per a quasi tothom , que en Paco realitzava amb la seva habitual bonhomia, és a dir rondinant soto vocce o de forma ben explicita, maleint als polítics, en espacial als regidors de cultura , i agafant el telèfon per trucar a qui fos, demanant la seva col·laboració per la immediata nova activitat que preparava, sempre amb positiu resultat final.

I això sols s’aconsegueix amb una fidelitat absoluta als principis personals i, amb una entrega total i permanent a la cultura, entesa no com espectacle i sí com a  forma d’educació, i conseqüentment com element clau per a un reequilibri social.

Un aspecte un xic adust, rondinaire, taxatiu en les afirmacions, irònic, cínic i mordaç quan era necessari, el que feia que qualsevol que tingués relació amb ell patís alguna forta topada en el decurs de la mateixa. Aquesta era la cuirassa que servia per defensar-se dels mediocres i dels culturetes interessats, aquell cert to de menysteniment marcant distàncies. Però aquells que el coneixíem sabíem perfectament que tot allò era a fi de bé i en defensa d’allò que més estimava, més enllà de la família:  l’art en particular, la cultura en general i el país com ens superior.

Ara però, tot això ja es història , i si filem més prim , ja fa uns anys que és història, ja que en Paco i la seva influència s’havia anant fonent amb el pas del temps, cosa que li pesava en l’ànima per que fins no fa pas tant seguia creient en que encara tenia molt a dir.Però en aquests moments de l’adeu definitiu sols em queda dir-te, Paco, GRÀCIES. MOLTES GRÀCIES . Per la teva passió, per estendre a tots la teva saviesa , per el teu llegat i per fer-nos entendre que al final  L’ART I LA CULTURA son els que ens salvaran

Adeu Paco, que el camí sigui lleu .I repetim el crit que portaves amagat a l’ànima: VISCA L’ART , VISCA LA CULTURA.

Uns crits finals que de manera llastimosa i vergonyosament vergonyant no ha corejat l’art i la cultura comarcal a qui va dedicar tants esforços. Sols dos artistes , l’argentoní Josep Serra i Antoni Perna de l’Hospitalet, van estar presents en  l’acte del darrer adeu. Tampoc hi eren els polítics que tant se li havien acostat per que servís de mitjancer amb noms importants i ni gent d’associacions, grups, grupets i capelletes. Ni la pròpia gent del Monjo que ell va ressuscitar i li ha permès ser el que és. Una vegada en Paco ja no els hi era útil, l’havien borrat de l’agenda.

La mort de Paco Rodon ens provoca d’aquesta manera dues pèrdues enormement sentides. La seva pròpia i la de l’honorabilitat i el respecte per aquells que han treballat per la cultura. Qui no és capaç de respectar el grans mestres no mereix el respecte de ningú .

Tot trist, tot molt trist.

 

diumenge, de març 13, 2022

GOLIAT. MARC PRAT. LA DESTIL·LERIA.

 



Les exposicions son grans o petites, no en funció de l’indret i les condicions en que es realitzen  i sí en funció del que allà es mostra a l’espectador.

Marc Prat, mataroní d’ofici i benefici, mai ha tingut un espai a la seva ciutat per presentar adequadament el seu bon fer. Sols el 2013 va poder exposar a Aparelladors, però ni Can Palauet, ni el Museu ni Ca l’Arenas, ni la Fundació Iluro, han tingut a bé oferir-li un espai adequat i nostrat per poder expressar la potència i qualitat del seu art i  descobrir-lo del tot als mataronins en general, aquells que sols en petits tastets han pogut gaudir de bocins del seu art.



Avui arriba mig d’amagatotis a La Destil·leria, amb l’ajut i la col·laboració del MAC i de Cultura Mataró , potser per rentar consciències i expiar la política de plàstica cremada que du a terme el consistori local. I ho fa amb una exposició que demostra el seu altíssim nivell i el moment creatiu àlgid en el que es troba.

Una exposició de gran  qualitat i que l’honora a ell com artista i a la Destil·leria com a indret d’acollida.




Encara que no es fa evident en l’espai, l’exposició de Prat és una catarsi personal que intenta compartir col·lectivament, davant els complexos moments que està vivint. Partint dels peus , aquells que en albirar-se el segle, el van catapultar al món de l’art, arriba a les màscares que sovint l’han acompanyat i que assoleixen ara gegantí protagonisme amb aquest variable Goliat que domina poderós l’espai expositiu de La Destil·leria.

Fa uns mesos escrivia per un catàleg específic de Marc Prat per Pontarte, la galeria de Maastrich , la ciutat dels països baixos amb la que treballa i que escampa els seus treballs per centre Europa amb gran acceptació. L’encapçalava amb una frase de Paul Klee que diu: “Tot art és un recordar remot:  obscures coses immemorials, amb fragments que perduren amagats en l’ànima de l’artista “. Una frase que podria ser perfectament la definitòria de l’exposició que avui ens ocupa.




Quan Marc Prat va guanyar un Premi de Pintura Jove a Mataró, amb uns dels seus sorprenents peus, per un llavors els primers que realitzava, ell m’explicava que els peus eren els elements de contacte de l’home amb la terra, de les dues vessants de l’home: la material i l’espiritual.

Aqueta dualitat corpòria /espiritual s’ha mantingut en el temps i ha estat parella amb les màscares que aparegueren en la seva experiència mexicana. Unes mascares que de manera intermitent però constant van treien el cap en la seva trajectòria.




Les màscares son generalment elements defensius que serveixen per amagar les nostres febleses, pors i misèries. Son les que intenten amagar el nostre interior però alhora, si no estem atents,  ens converteixen en esclaus de les mateixes. Si els peus, son el material, impossible d’amagar, les màscares son l’espiritual sempre susceptible de ser retocat en l’aparença .



I aquesta dualitat sobrevola tota l’exposició, en la que afermat amb el seu domini tècnic habitual i l’aparició d’una nova i suggerent pell exterior a la que dota d’un tractament cromàtic i textural novador en ell, va construint el personatge d’aquest Marc /Goliat , dual, múltiple i combinable de mil maneres, però que agafem el conjunt per on l’agafem, segueix essent el Marc/ Goliat  de sempre, feble, temerós i dubitatiu, que acaba recuperant la força amb els seus “peus”, aquells que el sustenten i l’enganxen a la sempre difícil supervivència que implica el dia a dia.




Tot passejant per l’exposició de Marc Prat , el meu pensament ha volat cap a dos indrets. Per un cantó , la immobilitat i els ulls clucs d’algunes de les màscares de Marc Prat m´han portat a  les escultures de Plensa, presentant-se com l’antítesi. Mentre Plensa ens porta al silenci interior, el recolliment i la pau, Prat ens acosta al neguit i ens reporta la baralla més íntima, aquella de la que tots temem en sortirem perdent. Però ho fa amb l’esperança de sortir-ne guanyador.




Per l’altre costat la dualitat cos (matèria)  / esperit  m’ha endinsat en l’expo Oteiza / Chillida que vaig gaudir fa ben poc a València. El catàleg de la mateixa s’encapçala amb una frase definitòria i espectacular: “Oteiza duda, como Erasmo, Chillida es más ignaciano”. Dues cares que es conjuguen en treball de Marc Prat uns peus del tot ignacians, amb la seva fortalesa columnar,  mentre que les màscares son erasmianes, la imatge del dubte etern de l’artista , aquell que despullant-se es sap més feble encara, però que sap que aquesta nuesa és la única que el pot salvar.

Goliat , l’expo de Marc Prat a la Destil·leria és quelcom més que una exposició plàstica , és una lliçó d’humanisme i de vida en el context més “vital”, i se’m disculpi la redundància .Un striptease total de l’autor que amb la seva nuesa alhora ens despulla a tots nosaltres mostrant-nos les nostres debilitat i febleses. D’obligadíssima visita.


Felicitats

 

“ Goliat”. Marc Prat

La Destil·leria

Del 4 de març al 6 d’abril.

divendres, de març 11, 2022

DELS ORÍGENS A LA POÈTICA DE L’EXPLOSIÓ. ENRIC PUNSOLA

 



A finals de la primera dècada d’aquest segle, Enric Punsola visitava el Guggenheim de Bilbao i allà descobria de manera casual i accidental la pintura del xinés Cai Guo Oiang que presentava en ell la seva obra pictòrica realitzada amb pólvora. Es tractava d’unes composicions que en ocasions eren certament minimalistes , mentre que altres eren gegantines i d’alta complexitat. Una obra que aplegava la tradició ( la pintura amb pólvora és ancestral a la Xina) i la més rabiosa contemporaneïtat.




Punsola , que per un llavors estava acabant els seus estudis reglats a la Facultat de Belles Arts, es movia per uns verals d’una figuració extrema, a l’estil Antonio López, que no l’acabava de satisfer ni en el seu desenvolupament tècnic ni conceptual.  La visió de l’artista xinés obria els seus ulls i l’incità a caminar per uns indrets diferents i llaminers que alhora encaixaven amb la diversitat del seu univers artístic , -escenografia en el mon del teatre, i música en un grup de música popular-, dos elements en els que el foc i la tradició tenen un paper protagonista molt essencial.




Començava així l’aventura, que l’ha portat fins on està ara, com queda clar en aquesta magnífica exposició que presenta al Museu Arxiu de Llavaneres. Començà per la pertinent recerca  tècnica i conceptual d’aquest nou angle creatiu que essent molt diferent als demés li permetia fer reset i recomençar de nou.  Un fet que es produeix amb la sèrie “Orígens” (2015) , un seguit d’obres clarament iniciàtiques que li serveixen de beceroles en el seu caminar.




Les formes simples, l’aprofitament sense mistificacions dels resultats, l’espontaneïtat i la sorpresa. L’anar obra a obra per fer un pas endavant. El crear-se problemes per intentar assolir solucions, ha estat un constant en aquests darrers anys i amb una evolució prou ràpida , l’autor ha assolit ja un idioma plàstic afermat i positiu.




I cal remarcar aquest “positiu”. La idiosincràsia fonamentalment tècnica d’aquets tipus de pintura, podria haver tancat essencialment en ella el progrés, el present i el futur. La tècnica ha de ser sempre un mitjà mai una finalitat. Punsola així ho ha entès i ha introduït en l’equació un nou element com és el “collage”, que li permet fugir de les estructures tancades del nucli explosiu per acotar-lo i redirigir-lo cap un nou ordre espaial i estètic.




Un collage que està agafant protagonisme i que alhora pot aportar una nova varietat cromàtica a una paleta limitada per els materials emprats i que podria afegir valor al resultat final.

Una de les tasques de la crítica és analitzar el present i alhora intuir el futur. Posats en aquets tessitura, un imagina una evolució creativa per part de Punsola en la que la pólvora arribi a ser subordinada quan no tangencial, i que l’estructura plàstica i conceptual que ara s’albira sigui clarament la dominant, caminant per uns verals d’una abstracció visual de gran intensitat estètica recolzada per afegitons puntuals d’altres elements, ja sigui pólvora, color, grafit, pintura o qualsevol altre.  




Però això és fer prediccions de futur. De moment, el que interessa que és el present pur i dur, cal dir que ens trobem davant d’una més que interessant exposició, en la que l’equilibri del conjunt és el més adequat. Amb petites delicatessen com son les obres de mides més reduïdes,  amb obres de bon pes específic com son les de mides grans , en les que les composicions s’equilibren a la perfecció, i acaba amb l’espetec del llibre d’autor que com una passera travessa tota la sala que és la culminació d’un procés creatiu i alhora un veritable cop a la taula per part de l’autor que amb aquesta exposició reclama , i amb tota justícia, un espai en la primera divisió de l’art local i comarcal.

Felicitats.


“Dels orígens a la poètica de l’explosió”. Enric  Punsola

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

Del 4 de març al 3 d,abril de 2022


dimarts, de març 08, 2022

DONES ARTISTES. EMÍLIA DE TORRES, ARTISTA AMB MAJUSCÚLES

 



En un dia com avui, i en uns moments com els actuals en els que la justa reivindicació de les dones artistes és un clamor, res millor que recuperar la figura d’Emília de Torres, l’artista mataronina de fer i essència, encara que nascuda a Sabadell el 1910 i morta a Barcelona just després de celebrar el seu centenari, que envoltada sempre d’artistes masculins des de l’escola de Belles Arts de Sant Jordi on sols hi havia dues dones en la promoció, fins el final de la seva vida, passant per grups masculins en el Reial Cercle Artístic  o el grup mataroní dels de  les Arts , amb els germans Arenas, J. Puiggalí, S. Esquerra i A. Boix.




L'obra d'Emília de Torres correspon a la d'una artista de primera fila que no ha aconseguit ser reconeguda de segur per culpa de la seva personalitat, callada i discreta, amb afany de passar sense fer soroll, lluny de les vanitats i concentrada sempre a viure l’art . Pictòricament és autora de gran qualitat tècnica apresa dels bons mestres que va tenir a l'escola de Belles Arts de Sant Jordi, on va estudiar . Un domini tècnic que li va permetre un treball consolidat en el dibuix, les ceres, el pastel i com no en el camp de l'oli, de la pintura com deia ella.





L´obra d´Emília de Torres s´establí en quatre columnes fonamentals. El paisatge, les composicions, especialment els bodegons, la figura femenina i els retrats. En els paisatges i les composicions és on presenta una pintura més vigorosa amb una pinzellada intensa i vibrant, molt ajudada per una paleta d'ampla varietat cromàtica en què en cap moment defuig de les tonalitats més agosarades i contrastades. Unes obres de certes reminiscències de Cézanne, en què mostrà una capacitat singular de copsar llocs i imatges, generant una força compositiva i de comunicació més que notable.






La figura femenina va ser per ella una altra dels seus temes preferits, Defugint de l'estereotip de la bellesa clàssica, De Torres va buscar a la figura de la persona "normal", del carrer, la protagonista de les seves peces. Sense caure mai en el feisme, de Torres aconseguia transmetre una bellesa serena, seductora i principalment, una bellesa absolutament natural, sens dubte el més difícil d'aconseguir per a qualsevol artista.

Finalment en els seus retrats, l'artista encertava de ple en el tractament aconseguint-ne el paradigma, és a dir, que amb l'obligat semblant a l'aparença, la mirada del retrat ens aportés les característiques de personalitat del retratat, aposta que només els grans retratistes aconsegueix guanyar.



Tot en uns moments en el que ser artista i fèmina era un impensable. La seva obra intensa, potent, fugint de l’estereotip de la pintura, dita femenina, amb el que significava de pejoratiu aquest  qualificatiu. De Torres apostà sempre per una pintura valenta, agosarada, amb una línia clarament personal , amb una gran carga comunicativa i sense defugir mai del seu paper d’artista que portava amb tot orgull.




Ara quan massa vegades la identitat femenina és presa més en valor que no pas el de la pròpia obra artística, noms com els de Emília de Torres han d’agafar el niell i la vàlua que sens dubte mereixen per la seva personalitat, la seva irrenunciable fe en l’art , malgrat les dificultats i ben específicament per la gran qualitat dels seus treballs.

Emília de Torres una artista que il·lumina amb el seu art , la vessant femenina de l’art a Mataró durant forces dècades i que no hauria de quedar de nou en l’oblit, aquell del que ara intentem rescatar a autores com ella.

 

diumenge, de març 06, 2022

ALBERT ALÍS. EN CRU

 


Una de les preguntes retòriques que els sociòlegs es feien en temps de pandèmia era la de si sortiríem millors o pitjors de la mateixa. Una pregunta de difícil resposta. Però fa ben poc llegia un article d’un analista cultural  explicant que els artistes, els creatius, sí que han sortit millor de la pandèmia. Potser no, o segurament no, en l’econòmic, però sí en el creatiu del seu fer.




Explicava que l’obligada reclusió social, havia provocat un tancament interior amb modificació dels sentits, sentiments i emocions, que no obviem son l’eix motriu de la creació. I que a més l’obligada desaparició dels canals comercials, els havia alliberat de les sevícies del mercat i els havia permès obviar l’encotillament de les estructures comercials i executar la seva creació en uns aires i camins de total llibertat.



Em venien al cap aquestes reflexions quan gaudia en quasi solitud, de les obres que
Albert Alís ha penjat a l’espai capgròs per configurar l’exposició “En cru” que ha servit per reiniciar amb una certa normalitat presencial l’activitat expositiva de l’espaí.

Com ell mateix explicita en la tarja de presentació “no és aquesta una pintura que enlluerni, sinó més íntima, més recollida”. Una definició perfecte  que s’emmotlla a la perfecció al caminar de l’autor que ja des d’unes temporades va despullant de fullaraca els seus treballs per centrar-se tan sols en un detall, un ambient, un sentiment , a voltes fins hi tot anecdòtic, però al que converteix en element central de l’obra , i al que enbolcalla no amb altres elements que el puguin distorsionar i sí amb l’essencialitat de l’important que li dona pes específic i artístic.



És en aquesta creació d’ambients , ja en la singularitat d’un racó, en la monumentalitat d’una vista prou coneguda, o en la poètica d’un fet quotidià, on Alís assoleix nivell de mestratge, essent ajudat per l’especial tria tècnica de l’ús com a base d’una tela de lli, que empra sense preparació prèvia i
 que com ell molt bé defineix “ dona un caire més íntim com el d’un to de sordina a un instrument.



Si als detalls tècnics i creatius, hi afegim, l’acurada presentació, amb les obres justes i exactes per l’espai en una més que pensada proporció d’obres de mides grans i més petites, lligades en un esperit comú, haurem de convenir que aquesta mostra d’Albert Alís és un veritable plaer estètic, visual i creatiu i esdevé exposició d’obligada visita.



Exposicions com aquesta son les que calen per revertir la visió de l’art figuratiu, allunyant-lo de la taca de ser considerat un art comercial, i apujant-lo a la dignitat del veritable art, aquell que a partir de les emocions de l’artista, en genera d’altres complementaries a l’espectador, tancant el gran cercle de l’art.

Felicitats, Albert

 

 Albert Alís .”En cru”
Espai cap gros

Del 3 al 30 de març de 2022