GOLIAT. MARC PRAT. LA DESTIL·LERIA.

 

Les exposicions son grans o petites, no en funció de l’indret i les condicions en que es realitzen  i sí en funció del que allà es mostra a l’espectador.

Marc Prat, mataroní d’ofici i benefici, mai ha tingut un espai a la seva ciutat per presentar adequadament el seu bon fer. Sols el 2013 va poder exposar a Aparelladors, però ni Can Palauet, ni el Museu ni Ca l’Arenas, ni la Fundació Iluro, han tingut a bé oferir-li un espai adequat i nostrat per poder expressar la potència i qualitat del seu art i  descobrir-lo del tot als mataronins en general, aquells que sols en petits tastets han pogut gaudir de bocins del seu art.

Avui arriba mig d’amagatotis a La Destil·leria, amb l’ajut i la col·laboració del MAC i de Cultura Mataró , potser per rentar consciències i expiar la política de plàstica cremada que du a terme el consistori local. I ho fa amb una exposició que demostra el seu altíssim nivell i el moment creatiu àlgid en el que es troba.

Una exposició de gran  qualitat i que l’honora a ell com artista i a la Destil·leria com a indret d’acollida.

Encara que no es fa evident en l’espai, l’exposició de Prat és una catarsi personal que intenta compartir col·lectivament, davant els complexos moments que està vivint. Partint dels peus , aquells que en albirar-se el segle, el van catapultar al món de l’art, arriba a les màscares que sovint l’han acompanyat i que assoleixen ara gegantí protagonisme amb aquest variable Goliat que domina poderós l’espai expositiu de La Destil·leria.

Fa uns mesos escrivia per un catàleg específic de Marc Prat per Pontarte, la galeria de Maastrich , la ciutat dels països baixos amb la que treballa i que escampa els seus treballs per centre Europa amb gran acceptació. L’encapçalava amb una frase de Paul Klee que diu: “Tot art és un recordar remot:  obscures coses immemorials, amb fragments que perduren amagats en l’ànima de l’artista “. Una frase que podria ser perfectament la definitòria de l’exposició que avui ens ocupa.

Quan Marc Prat va guanyar un Premi de Pintura Jove a Mataró, amb uns dels seus sorprenents peus, per un llavors els primers que realitzava, ell m’explicava que els peus eren els elements de contacte de l’home amb la terra, de les dues vessants de l’home: la material i l’espiritual.

Aqueta dualitat corpòria /espiritual s’ha mantingut en el temps i ha estat parella amb les màscares que aparegueren en la seva experiència mexicana. Unes mascares que de manera intermitent però constant van treien el cap en la seva trajectòria.

Les màscares son generalment elements defensius que serveixen per amagar les nostres febleses, pors i misèries. Son les que intenten amagar el nostre interior però alhora, si no estem atents,  ens converteixen en esclaus de les mateixes. Si els peus, son el material, impossible d’amagar, les màscares son l’espiritual sempre susceptible de ser retocat en l’aparença .

I aquesta dualitat sobrevola tota l’exposició, en la que afermat amb el seu domini tècnic habitual i l’aparició d’una nova i suggerent pell exterior a la que dota d’un tractament cromàtic i textural novador en ell, va construint el personatge d’aquest Marc /Goliat , dual, múltiple i combinable de mil maneres, però que agafem el conjunt per on l’agafem, segueix essent el Marc/ Goliat  de sempre, feble, temerós i dubitatiu, que acaba recuperant la força amb els seus “peus”, aquells que el sustenten i l’enganxen a la sempre difícil supervivència que implica el dia a dia.

Tot passejant per l’exposició de Marc Prat , el meu pensament ha volat cap a dos indrets. Per un cantó , la immobilitat i els ulls clucs d’algunes de les màscares de Marc Prat m´han portat a  les escultures de Plensa, presentant-se com l’antítesi. Mentre Plensa ens porta al silenci interior, el recolliment i la pau, Prat ens acosta al neguit i ens reporta la baralla més íntima, aquella de la que tots temem en sortirem perdent. Però ho fa amb l’esperança de sortir-ne guanyador.

Per l’altre costat la dualitat cos (matèria)  / esperit  m’ha endinsat en l’expo Oteiza / Chillida que vaig gaudir fa ben poc a València. El catàleg de la mateixa s’encapçala amb una frase definitòria i espectacular: “Oteiza duda, como Erasmo, Chillida es más ignaciano”. Dues cares que es conjuguen en treball de Marc Prat uns peus del tot ignacians, amb la seva fortalesa columnar,  mentre que les màscares son erasmianes, la imatge del dubte etern de l’artista , aquell que despullant-se es sap més feble encara, però que sap que aquesta nuesa és la única que el pot salvar.

Goliat , l’expo de Marc Prat a la Destil·leria és quelcom més que una exposició plàstica , és una lliçó d’humanisme i de vida en el context més “vital”, i se’m disculpi la redundància .Un striptease total de l’autor que amb la seva nuesa alhora ens despulla a tots nosaltres mostrant-nos les nostres debilitat i febleses. D’obligadíssima visita.

Felicitats

 

“ Goliat”. Marc Prat

La Destil·leria

Del 4 de març al 6 d’abril.